Un balanç personal

Vet aquí un balanç amb l'excusa que s'acaba el 2016.

Dur en el personal. Ja està. Si voleu ja podeu passar al darrer paràgraf, però si m'acompanyeu fins al final us explicaré el perquè i què he après.

Ha estat un any que ha enfrontat el meu nucli  familiar directe amb el càncer, que s'ha endut al meu sogre. Ha estat molt dur veure com aquest estiu el càncer que se li havia diagnosticat feia un any es reactivava i el devastava rabiosament, emportant-se'l, finalment, a principis de novembre. Ha estat dolorós. Mes que a cap altre, ho ha estat pel malalt, però també pels familiars que han -hem- contemplat, sense poder fer gaire cosa més que acompanyar, com la malaltia acabava amb aquesta persona estimada.

Abans d'aquest fet luctuós, cap al final de la primavera, vaig viure un canvi de feina que va suposar un allunyament dels que per mi han estat, i són, i espero que ho segueixin sent, grans amistats d'anys. Un sentiment agredolç és el que m'ha deixat aquest canvi.

Aquests dos fets són els que han marcat el meu any. Han estat dues fites que, sens dubte fan del 2016 un any de canvi personal. Un any que marca un abans i un després. Unes portes que es tanquen i d'altres que s'obren. Històries que acaben i altres que comencen. Camins que es bifurquen.

Nosaltres, que transitem per la vida, ens adonem quan passem per aquestes fites que és molt el que deixem enrere. Creixem. Créixer és molt més que fer-ser gran. Créixer és comprendre i aprendre. És perdonar. És demanar perdó. Es donar les gràcies. És estimar. És no deixar d'estimar. És adonar-se que l'aquí i l'ara del moment han canviat, però que la vida segueix aquí. Que en som part, fins i tot quan la vida s'acaba, quan la vida passa, perquè  morir també és part de la vida. Perquè la vida és canvi.

Créixer també és ser cada cop més conseqüent amb la idea que la vida és el més gran que tenim. Que som vida i  que el nostre temps cal esmerçar-lo en viure. Viure és senzill. Respira. Omple els pulmons d'aire fresc i adona't que no hi ha res més gran que això. Que a partir d'aquest fet, respirar, aparentment tan senzill i trivial, però a l'hora tan potent, podem construir un món millor. Perquè és una base sòlida. Perquè constantment ens recorda que estem vius. Perquè ens dona el valor essencial de la realitat i ens crida a l'acció per a millorar-la.


Espero que creixeu. Que visqueu. Que estimeu i sigueu estimats.

Acaba l'any. Un any dur, segur, però no diré que ha estat trist. Al contrari. És un any que, fent balanç, crec que m'ha servit per créixer, amb tot el que això significa.

Per això, he de donar les gràcies.

I els meus propòsits: Viviu. Estimeu. Respireu. Jo penso fer-ho.