1 de maig de 2014

El primer de maig és una diada indubtablement reivindicativa.

Molt més ho ha de ser avui, quan drets que han costat sang i patiment de tants treballadors es veuen retallats o negats. Arreu del món.

La historia està arribant a un punt d'inflexió i les elits del món preparen una versió 2.0 del capitalisme adaptada a un món de recursos minvants, de "classes mitjanes" que desapareixen. Un món que es precipita a un canvi climàtic. Un capitalisme 2.0 que destrueix el miratge de la "classe mitjana" per dividir el món entre poderosos i serfs. Un poderós agent de canvi.

Un món, però, en el que la interconnexió de la multitud és creixent, multitud que reclama més democràcia i el retorn del poder als pobles. Multituds que demanen i plantegen canvis i que cada cop tenen menys por. Empoderament ciutadà. Poc a poc. És aquesta una gran força.

La tensió entre aquestes dues forces i qui domini aquest conflicte definiran el món que ve.

Paraules com decreixement, autogestió, sobirania, democràcia... i també smart-cities, tecnologia, ciència... han de formar part de la solució. Segur que també lluita, reivindicació, resistència, transició... I consciència i confiança.

Rebutjo i combato "solucions" que incloguin por, guerra, censura, repressió, racisme, intolerància...

L'U de maig és un dia de de reivindicació d'aquest mon nou que és possible però, també i sobretot, de les lluites vives del dia a dia. La dels treballadors en EROs, la dels aturats, la dels afectats per la hipoteca...

L'U de maig els sindicats prenen la veu i els carrers. Una d'aquestes veus és la de la CGT. A continuació reprodueixo el "Manifest del 1er de Maig 2014 del Secretariat Permanent CGT Catalunya", amb el que em sento força identificat.

El món del futur serà el fruit del conflicte entre dues grans forces oposades. Inevitablement. No n'hi ha prou, doncs, amb resistir. Cal construir l'alternativa. Una alternativa molt més democràtica. Autogestionària.

Avui s'ha fet visible als carrers una part d'aquest conflicte. Però el conflicte es lluita cada dia, i és molt més que la lluita pels drets laborals. És per un món nou, diferent i millor. El món nou l'hem de fer lluitant cada dia. Amb confiança que ho aconseguirem.

Un altre món és possible.



1er de Maig 2014. Resistir no és suficient: Construïm l’autogestió

L’1 de maig és una data molt significativa per a totes i tots els militants de la causa de la classe treballadora. És una data en la qual, des de l’any 1889, les organitzacions del moviment obrer de tot el món sortim a ocupar l’espai públic per a reivindicar els nostres drets i per a honorar la memòria de tots i totes aquelles companyes que han patit al llarg dels segles la repressió a mans dels servidors del Capital i de l’Estat, per haver lluitat contra l’explotació i l’alienació que ens imposa el seu sistema econòmic i social. És una data carregada d’història, vinculada a la lluita per la jornada de vuit hores i a la memòria dels obrers ajusticiats l’any 1887 a Chicago, després de la revolta de Haymarket.

És per a nosaltres un moment propici per a visibilitzar la vigència del conflicte de classes, per a reivindicar el que som i el que hem estat, per a exhibir públicament el fil roig i negre que ens uneix amb totes i tots els qui ens van precedir en la lluita per l’emancipació social. Tanmateix, i malgrat la intensa significació associada a aquest dia, l’1 de maig no és sinó una data més en el calendari.

Perquè per a nosaltres tots i cadascun dels dies de l’any són 1 de maig, tots i cadascun dels dies de l’any han de ser bons per a la lluita, per a l’organització, per a la pràctica del suport mutu, per a treballar per la defensa dels drets de la nostra classe, per a fer camí vers la revolució social i la construcció de la societat autogestionària i antipatriarcal.

És per això que aquest 1 de maig hem de sortir al carrer no pas mirant al passat, sinó amb una mirada projectada al present i al futur. Estem vivint en una època caracteritzada per una agressiva ofensiva política i empresarial, per la regressió de drets a tots els nivells. Una època en la qual se’ns ha fet pagar un cop més a les treballadores i al conjunt de les classes populars tots els efectes derivats de l’esclat de la bombolla especulativa que havia caracteritzat el funcionament de l’economia capitalista durant els últims anys.

D’un temps ençà, hem assistit a la conversió d’una gegantina crisi financera internacional en una crisi del deute públic, la qual està essent utilitzada, sobretot als països del sud d’Europa, com un mecanisme de despossessió dels sectors més vulnerables de la població, dins d’una estratègia conscient de socialització de pèrdues privades a costa dels nostres salaris, les nostres condicions de treball i els nostres drets socials. Una estratègia la cara visible de la qual han estat i són les reformes laborals, amb totes les seves conseqüències (major precarització, afebliment de la negociació col•lectiva, més poder en mans dels empresaris...), les retallades a l’ensenyament, la sanitat, les pensions públiques i els ajuts a la dependència, les privatitzacions, els desnonaments, l’enduriment de les mesures repressives, i un llarg etcètera.

Davant d’això també han proliferat en els darrers temps noves formes de resistència, algunes de les quals han aconseguit un ampli suport social i han arribat a posar en qüestió públicament el discurs hegemònic dels austericides que ens governen i de la xarxa d’interessos mediàtics que els serveix com a altaveu. Molta gent ha reaccionat davant l’atac que estem patint, i ho ha fet organitzant-se i sortint al carrer. Cal congratular-se d’aquest fet, tot constatant, però, que la resposta popular no ha aconseguit fins ara aturar l’ofensiva, i que, si bé ha assolit victòries, aquestes han estat victòries parcials.

En cap cas creiem que s’hagin de menysprear, i menys encara quan han sorgit de dinàmiques organitzatives que han constituït un marc al si del qual moltes persones s’han empoderat i han pres consciència de la seva força col•lectiva. Però comença a ser urgent assumir que en els moments actuals resistir, només, ja no és suficient. Necessitem assolir victòries en les àrees fonamentals, que ens serveixin com a exemple per a fer veure a tothom que podem guanyar, victòries que facin trontollar el poder dels nostres enemics de classe. Victòries orientades a fer que la por canviï, definitivament, de bàndol.

I si hi ha algun àmbit en el qual això resulta urgent és en l’àmbit laboral, el qual és determinant per a totes i tots aquells que no disposem, per a sobreviure, de res més que de la nostra força de treball. Sabem, perquè ho patim cada dia, que ens trobem immersos en un món del treball extremadament precaritzat, dins del qual assistim al definitiu naufragi del model de mediació i pacificació dels conflictes que els "sindicats" del sistema s’han encarregat de gestionar des dels anys de la mal anomenada "transició política".

En aquest context, cal treballar intensament per a reforçar la capacitat d’acció col•lectiva de la classe treballadora, i en aquesta tasca nosaltres, els i les anarcosindicalistes, hem d’abocar tots els nostres esforços, amb els mètodes de lluita que ens caracteritzen: el suport mutu i l’acció directa. És hora d’enfortir l’autoorganització de les treballadores i dels treballadors des de la base, d’articular formes de solidaritat activa amb les lluites de les precàries, de socialitzar i estendre les vagues indefinides, d’ampliar la base social de suport als conflictes, més enllà dels centres de treball. És hora de persuadir a tothom que juntes podem, no només resistir o plantar cara, sinó també vèncer, derrotar la patronal i els seus servidors governamentals.

Aquesta és, ha de ser, la nostra tasca en els temps que han de venir. Perquè si nosaltres no ho fem ningú no ho farà per nosaltres. Prenem el carrer i anem a les manifestacions, participem en accions col•lectives, desobeïm! Amb una actitud de combat, és hora d’encadenar victòries i que l’optimisme esborri el cansament de les mirades.

L’1 DE MAIG, I TOTS ELS DIES DE L’ANY, LLUITEM PER L’EMANCIPACIÓ SOCIAL!

Confederació General del Treball
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de Catalunya