Pàgines

diumenge, 16 de febrer del 2014

Un altre món sense tanques és possible

Tothom té dret a buscar-se la vida. Aquesta és la llibertat última i final. Al món venim a viure. O sobreviure,si de cas. A tractar d'arribar a l'endemà. A veure una nova sortida de sol. A trobar un lloc segur i arrecerat on poder dormir aquesta nit. A alimentar-se per poder seguir en moviment. A tenir fills, si pot ser, que també voldran viure.

És  programació genètica. Viure i sobreviure és exactament per a allò que l'evolució ens ha preparat. Viure. Quan hom no pot viure a un lloc, o és molt difícil viure a un lloc, marxa i busca un lloc nou. 

Algú en diria que és llei natural. En la graduació que va del millorar expectatives professionals a migrar per trobar aliment hi ha un ampli ventall, però l'impuls primari és el mateix, i és irresistible. Es racionalitzarà més o menys, les expectatives dels emigrants seran més elevades o més prosaiques, però al final, sempre hi ha un anar a cercar un futur millor. 

És humà. És essencialment humà. Els humans són emigrants nats. Molt més caçadors, pescadors  i recol·lectors que agricultors i ramaders. És cert que el progrés ha vingut de la ramaderia i l'agricultura. És cert que aquest progrés va suposar l'alliberament de la necessitat d'emigrar. Però l'instint hi és. Quan al llarg de la història les collites han estat dolentes i la fam ha aparegut, el vell instint de supervivència ha rebrotat i els humans han emigrat. 

Mentre tingui braços per treballar i cames per desplaçar-me, tindré les eines principals per sobreviure. Ho portem als gens. Sobreviure. Viure. Aquí o allà. On sigui.

Els humans som mobilitat. L'essència de la humanitat és buscar un futur millor. Ja sigui en el desplaçament a altres llocs. O en un desplaçament mental, de consciència, de forma de viure. Mobilitat i canvi.

Emigrar. Emigrants. En diferents graus, però la mateixa motivació.

A Ceuta hi van anar a parar uns homes i dones que buscaven un futur millor. Van morir esclafats quan la Guardia Civil espanyola va fer servir pilotes de goma i gasos lacrimògens per fer-los fugir de la tanca que els impedia físicament l'accés al que es pensaven que seria un futur millor. Quinze morts.

Bales disparades contra homes i dones indefensos, a l'aigua, encegats i desorientats pels gasos. Van morir allà, esclafats per altres homes i dones que fugien espantats, ofegats, ferits per les bales.

Vindran d'altres. Escalaran amb les mans nues la tanca amb fulles de ganivet. Seran gasejats. Els dispararan, qui sap si bales de goma o munició real. A molts els atraparan, els colpejaran, els insultaran i els expulsaran a l'altra banda de la tanca. Els tornaran masegats i humiliats  al futur del que fugien.

Ho tornaran a provar. Per un altre lloc. Perquè els humans ho portem als gens. Perquè hi ha un impuls primari que és buscar un futur millor.

És la humanitat mateixa la que s'estavella contra una tanca criminal. La que es veu reprimida amb pilotes de goma, i gasejada, colpejada, ofegada.

No se quina solució es pot donar. Segurament la  immigració massiva i descontrolada és font de conflictes. No ho discuteixo.

Però l'horror de les mans sagnants, dels trossos de carn enganxada a la tanca, dels cossos trepitjats, ofegats surant a les platges de Ceuta, la por, la violència i el dolor, no poden ser la resposta. No pot ser que aquesta sigui "la solució". 

No pot ser que la violència sigui la resposta. No pot ser que la indiferència ens faci conformar amb la violència. No pot ser que aquesta violència quedi impune. No n'hi ha prou amb no tolerar la violència..  

Jo no tinc respostes. Però se que un altre món -sense tanques- és possible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada