Pàgines

dissabte, 7 de setembre del 2013

plebiscitàries 2016? Independència! Tenim pressa, fem-ho bé.

S'apropa l'onze de setembre i per casualitat, o segurament no, creixen rumors i especulacions de tota mena sobre el procés d'independència de Catalunya.

Rumors i especulacions, i també declaracions, com les que va fer Artur Mas el passat dijous al Matí de Catalunya Ràdio, a l'entrevista que li va fer Mònica Terribas


Parèntesi abans de seguir: El retorn de Mònica Terribas als mitjans públics. En aquesta ocasió per a posar-se davant dels micros del Matí de Catalunya Ràdio. Per mi és una molt bona notícia. En el meu cas es tradueix en un petit canvi als meus hàbits matinals que recuperen l'editorial del dia, la tertúlia i els enigmàrius. Des dels temps de "La Nit al Dia" que soc molt fan de Mònica Terribas. Als Matins de Catalunya Ràdio es recupera la Terribas de sempre, però afegint el to distès adequat a l'esperit del magazín. Molt bona notícia. Tanco parèntesi.

Estava parlant d'aquesta entrevista:



Bé. Marcs legals i, si al final falla tot, sempre quedarà fer plebiscitàries al 2016.

Un dubte: cal entendre que, suposant que es facin plebiscitàries el 2016 i que es guanyen, estem parlant que hi haurà na Declaració Unilateral d'Independència (DUI) després, oi? O no? Perquè, de fet, de la DUI només en parla Terribas; Que el concepte no surt de la boca de Mas.

Més dubtes: Per què buscar una solució dins de la legalitat espanyola? Entenc que dins de la legalitat espanyola tot seria més fàcil però, evidentment -no cal ser gaire espavilats per adonar-se'n- dins la legalitat espanyola mai es permetrà una consulta. Per què? perquè la legalitat espanyola és un instrument en mans del govern d'Espanya i, per tant, de les elits que representa el PPSOE.

La legalitat espanyola no és un marc imparcial. La constitució no ho és. La constitució i la legalitat espanyola són eines. Més ben dit, armes, que estan en mans de les elits que s'oposen no ja a la Independència de Catalunya, si no al simple reconeixement de la identitat nacional catalana. De fet, estan en mans d'elits que consideren que (tots) els espanyols són (els seus) súbdits abans que ciutadans lliures.

De veritat, en aquesta "legalitat" cal confiar?

Fer la consulta es molt important. La consulta té data, no precisada, pel 2014. Aquest és el compromís i entenc que el que cal és honorar-lo.

La convocatòria de la consulta no ha de dependre de permisos que vinguin de Madrid. Primer de tot, perquè, legítimament, no calen: El passat 23 de gener de 2013, el Parlament de Catalunya va declarar de forma solemne que "El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà". Sobirà vol dir, planerament, que no cal demanar permís a ningú.

No cal demanar permís. El que cal és poder organitzar-lo i el que cal és honorar també els compromisos i les responsabilitats de la Generalitat amb el país: serveis, sous de funcionaris, inversions, subvencions... És dir, planerament, que han d'haver calés per complir amb aquest compromisos.

Ja és molt dur haver d'acceptar les retallades que ho són, precisament, dels compromisos i de la missió que té la Generalitat. Mas pot al·legar que ell va anunciar a la campanya electoral de fa un anys que les retallades continuarien i que els votants que li van donar la majoria relativa al Parlament sabien el que feien. En aquest sentit Mas pot dir que no ha enganyat a ningú. D'acord. Però una cosa és "acceptar" una desgràcia que et vindrà i l'altre viure enmig d'aquesta desgràcia. Viure en desgràcia no és el que jo vull, i crec que ningú. Ni allargar l'experiència més del que sigui lamentablement necessari.

Opino que "fer bé les coses" seria convocar la consulta tan aviat com es disposi de finançament, o de promesa fefaent de finançament, per a poder honorar els compromisos contrets. Abans seria un error. Trigar més seria un patiment inútil i incomprensible.

En quin punt està el procés? jo crec que tot depèn de la caixa (en minúscules). Només sota aquest prisma puc arribar a trobar un sentit en parlar de més enllà del 2014, o d'unes hipotètiques plebiscitàries.

No es pot allargar i el que cal és garantir el finançament dels compromisos concrets. Tan bon punt estigui garantit, tirar pel dret: convocar la consulta i guanyar-la; i tal dia farà un any.

Aquesta és l'altre que volia dir: Estic segur que no hi ha cap possibilitat de consulta pactada. Aquests que parlen d'una consulta amb tres preguntes simplement venen fum. No m'ho crec. No hi haurà una consulta pactada. El govern espanyol mai, mai, ni tan sols quan Catalunya ja sigui independent, reconeixerà la identitat nacional catalana. No almenys en un parell de generacions. Potser quan gent que encara no ha nascut ocupin el seu govern. Com que això no passarà ni ara ni aviat, no hi haurà cap consulta pactada. Una consulta pactada significaria reconèixer, primer de tot, que el poble de Catalunya és sobirà i pot decidir el seu futur. No ho faran mai. El seu punt de vista és que els catalans som els seus súbdits. Súbdits, que és molt diferent de "ciutadans lliures".

Per tant, si el procés es dilata en el temps, cosa indesitjable, que ho sigui per un bon motiu, però no per "esperar" ofertes de Madrid, que no vindran o que si venen seran totalment insuficients.

No es pot trigar. un argument que he escoltat més d'un cop des de l'inici de tot aquest procés és que "si hem esperat 300 anys, no ens ve de dos més". És totalment fals. És mentida. Perquè ningú ha esperat 300 anys. Ningú viu 300 anys. Jo vull veure i viure la independència. En la meva vida. No perquè tingui un compromís amb la gent que va viure i morir fa 300 anys, si no perquè vull el millor per mi avui, el millor pels que m'envolten i estimo avui. El millor pel meu fill avui i demà. I això passa per que pugui construir i viure la seva identitat, també la nacional, la cultural, la lingüística, lliurement. Sense veure negada la seva identitat nacional, sense veure menystinguda la seva identitat cultural i lingüística pel nacionalisme supremacista espanyol que domina l'estat; passa per que sigui un ciutadà lliure i no un súbdit; passa per un estat que li garanteixi els drets i que li ofereixi serveis públics de qualitat. Per aquestes qüestions cal la independència i cal ara. Aviat. Per descomptat en vida nostra. Dos anys és molt temps. Per això tinc pressa. #tenimpressa.

I fem-ho bé. #femhobe. Pas a pas. D'acord, però no facin el badoc. No s'encantin.

No s'encanti, President.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada