Dia de la Terra

Avui és el "Dia de la Terra".

El dia de la Terra pretén ser un esdeveniment informatiu, educatiu i de conscienciació ecològica.

A casa nostra, tot un seguit de grups i col·lectius (http://www.diadelaterra.org/) s'uneixen per a celebrar aquest esdeveniment i, per exemple, aquest cap de setmana s'ha fet la "Fira per la Terra" al Parc de la Ciutadella, amb activitats diverses.

Una de les activitats que es fan arreu del món és avaluar l'estat de "salut" del planeta, la contaminació, o el  consum de recursos. Sobre aquest últim, el consum de recursos, resulta que justament avui, i segons càlculs del New Economics Foundation, Espanya ha entrat en Deute Ecològic.

Què és el Deute Ecològic?

A http://www.noetmengiselmon.org ens ho expliquen:

"El deute ecològic és el deute contret pels països industrialitzats amb la resta a causa de l’espoli històric i present dels recursos naturals, els impactes ambientals exportats i la lliure utilització de l’espai ambiental global per a dipositar-hi residus. Els elements que el formen són:


El Deute de Carboni
Part del Deute Ecològic que el Nord deu al Sud degut a l’excés d’emissions de gasos que augmenten l’efecte hivernacle, tot provocant el canvi climàtic, com ara el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), o l’òxid nitrós (N2O). En particular és deguda al sobre ús que els països industrialitzats fan de la capacitat natural de l’atmosfera d’absorbir aquests gasos.


La Biopirateria
La biopirateria són tots aquells processos d’extracció que s’han portat a terme, i que encara avui es porten a terme, per part de les empreses del Nord, dels coneixements i les espècies originàries de les zones habitades per pobladors del Sud, sense l’aprovació i negociació amb les comunitats involucrades, propietàries legítimes d’aquesta informació, i que condueixen al monopoli sobre la propietat intel·lectual.


Els passius ambientals
El passiu ambiental és el conjunt dels danys ambientals produïts per una empresa, a la seva activitat normal o en cas d’accident. Tot sovint empreses transnacionals actuen sobre països menys industrialitzats (però rics en recursos naturals) i no es fan càrrec dels danys ambientals produïts. Adquereixen per tant un Deute Ecològic, que no és reconegut, envers les comunitats que habiten les àrees afectades.


L’exportació de residus
Els residus perillosos, si es deixen al lliure arbitri de les forces de mercat, segueixen, inevitablement, el camí que els proporcioni menor resistència, el que va dels països més industrialitzats als països més empobrits. Això és degut al fet que aquests darrers països són els que disposen de menys informació sobre les conseqüències nocives que tenen alguns d’aquests residus. Els productors dels residus tòxics transportats són, al mateix temps, els que tenen capacitat per establir les normes d’aquest transport. Ell són, per tant, els que han d’assumir la responsabilitat dels efectes ambientals i de salut que aquests residus produeixen. Fins al moment però, s’han aprofitat de manera contínua del seu poder i no han assumit cap responsabilitat. D’aquesta manera es pot dir que, amb el pas del temps, han anat adquirint un deute ecològic envers el països menys industrialitzats."

Per entendre'ns. Si aquest país fos  una illa incomunicada, a dia d'avui ens hauríem polit totes les reserves d'aliments, aigua, materials, energia... que la nostra illa hauria estat capaç de produir per a tot l'any. En una illa incomunicada això significaria l'extinció per inanició.

Per sort, aquesta no és una illa incomunicada  i el truc és que quan ja no queda res més per menjar en aquesta illa, te'n vas a la del costat, que no han consumit encara la producció de l'any i et menges el que hi ha allà.

El problema sorgeix quan no és només la població d'una illa la que ha esgotat tots els recursos disponibles, si no que són les poblacions de moltes illes les que els han esgotat. El problema gros de debò és quan les illes que tenen recursos "excedentaris" comencen a esgotar-se. El problema és quan la població de les illes amb recursos "excedentaris" es veu privada d'aquests recursos per a satisfer  la golafreria de les poblacions de les illes malbaratadores. O quan la golafreria dels malbaratadors acaba desertitzant i contaminant les illes "excedentàries".

I he posat "excedentaris" entre cometes perquè, en realitat, no hi ha excedents en un equilibri ecològic. Poden haver-hi fluctuacions, pot haver-hi capacitat de càrrega, pot haver-hi sostenibilitat, però a la Terra no hi sobra res. No hi han excedents. Hi han equilibris i oscil·lacions al voltant dels punts d'equilibri. I també hi han equilibris que es trenquen i, amb sort, poden canviar fins trobar nous punts d'equilibri, o pot no haver-hi sort i els ecosistemes moren.

I ara mateix, és com si "Espanya" hagués esgotat els recursos de la seva "illa", hagués passat a depredar recursos d'altres llocs.

Depredar? El que és més interessant del "Deute Ecològic" és, justament,  el plantejament de "deute".

I és que en els processos històrics d'industrialització mai s'ha tingut en compte la despesa ecològica. S'ha obert mines, pedreres, s'han contaminat rius i mars, s'han enverinat terres i l'aire ha esdevingut verinós. Tot això s'ha fet sense cost. O millor dit, socialitzant el cost. Uns pocs se'n beneficien. Tots respirem aire brut. Tots mengem peixos que cada cop tenen més metalls pesats. Tots rebem les radiacions de Txernòbil i Fukushima... per dir-ne només algunes.

Ens sona, oi? socialització de les despeses i les pèrdues. Privatització dels beneficis. Es el mateix que està passant amb la crisi financera: entre tots paguem els deutes dels bancs. Els beneficis se'ls queden ells.

Ens diran que cal rescatar els bancs. Però també hi ha, i són molts, que pensen que qui té deutes els ha de pagar i que si un banc ha de tancar per haver venut hipoteques i haver fet préstecs impossibles. Això és el que cal fer.

Ens diran que cal rescatar els bancs, que si no l'economia se n'anirà a fer punyetes (encara més?) i socialitzen les pèrdues. Malgrat això, ningú no pot assegurar que no acabi fent falta acceptar que part del deute no es podrà tornar mai i que hi hauran pèrdues.

Però, el cas, és que passi el que passi, l'economia només és la xocolata del lloro.

Perquè el problema de debò és qui tornarà, i com, el deute ecològic. El problema no és si l'economia de la UE se'n pot anar a pastar fang. El problema és què passarà quan el petroli barat s'hagi acabat, quan l'aigua potable de regions importants estigui contaminada, o salinitzada per l'increment del nivell del mar degut al canvi climàtic. O quan les espècies de cereals transgèniques invasores malbaratin terres fèrtils i biodiversitat. El problema és quan els deserts avancen i tenim que molts immigrants que arriben a casa nostra són, de fet, refugiats climàtics.

Els homes i dones que dominen el món estan provant de "rescatar" bancs... Qui rescatarà la Terra?