London's Burning

London's Burning (Article a Kaosenlared per Nega. Traducció per Hostiopata de Racó Català)

Nega, el cantant del grup de hip-hop "Los chikos del maiz" i col·laborador més o menys habitual de Kaosenlared ha publicat avui un article en el que dona la seva opinió sobre els fets que s'estan esdevenint a Londres i altres ciutats del regne Unit.

L'usuari Hostiopata del Racó Català n'ha penjat la traducció a la nostra llengua,que és el que reprodueixo aquí.

Són molt interessants els comentaris al text que apareixen tant al Racó Català com a Kaos.

L'article té una virtut important, fa servir la paraula precisa per definir la base dels aladarulls, i no és altra que pobresa. El sistema és violent i el producte de la seva violència és la pobresa. I ara la pobresa es torna amb violència.

Parlar de pobresa, de joves pobres, el porta a una crítica, potser excessiva, al moviment del 15M. Tot i que, certament, no es possible reconèixer en el 15M el mateix tipus de gent que està lluitant, de veritat, literalment, al Regne Unit.

Vet aquí el text:

Ha esclatat el Regne Unit, i tenen raó els grans mitjans quan afirmen que no es deu a les retallades socials perpetrats per Cameron, aquestes retallades estan destinats a empobrir a la classe mitjana. Als joves que han fet cremar els carrers britànics poc els importa la triplicació del preu de les taxes universitàries: ni tan sols somien amb anar a la universitat algun dia, estan descartats d'aquest privilegi de classe i ho saben, potser d'aquí la seva ira descontrolada. Es troben tan baix en la piràmide social que les noves retallades ni tan sols els afecten, les seves vides són una retallada en si mateix i quan ets al fons, més no es pot caure.

Només són POBRES, dels que no tenen res a perdre, ni un pis, ni un treball, ni un cotxe ... només les seves cadenes que diria aquell boig alemany. L'estat del benestar us ha explotat a la cara i encara us esteu llepant les ferides, amb la flor a una mà i el cartell de tots els camins condueixen a Islàndia en l'altra, oblidant que clar, Islàndia és un país amb menys habitants que la ciutat de Múrcia, gairebé sense població migrant ni conflictes racials, que no té un exèrcit en què descansi la unitat de la pàtria en última instància i sense una legislació feixista heretada d'un règim totalitari, tot això sense comptar amb la posició geogràfica. Però aquest és un altre debat que segons sembla caldrà abordar en una altra ocasió ja que el sentit comú no és tan comú com podria semblar en primera instància. 

 I sense pobres.

POBRES, concepte oblidat entre tanta elucubració teòrica de neo marxista passat de moda ... que si precariat intel.lectual, que si classes subalternes ... Als joves britànics de la revolta no els importa en absolut la llei Sinde, Anonymous o si la llei electoral és justa i proporcional, molts ni tan sols tenen edat per exercir el vot i els que poden exercir aquest sagrat dret no es plantegen ni en les seves borratxeres més sonades que mitjançant les urnes la seva vida pugui millorar tèbiament. Tampoc escriuran eslògans enginyosos ni regalaran flors a la policia després de ser apallissats, no estudiaran periodisme, història o comunicació audiovisual. No demanaran la dació de la hipoteca perquè no se'ls passa pel cap tenir una casa en propietat o demanar un préstec al banc, són coses que escapen a la seva realitat. I de cap manera han rebut mai classes de ioga o de batucada: això s'ha de pagar i bastant tenen amb sobreviure un dia més i un altre.

POBRES, amb majúscules ¿o pensàveu que havien desaparegut? Què ara només hi havia joves amb tres carreres i tres idiomes a l'atur o treballant de cambrer? Això ha volgut vendre el 15-M a cor i en connivència amb els mitjans d'incomunicació massiva. Els joves britànics no són la generació millor preparada de la història, no tenen ni mig màster i no es tinten els cabells i escolten Manu Chao, tampoc fan malabars. Són els de sempre: els que fabriquen televisors de plasma però mai podran comprar un, els que trepitgen el terra de la universitat però només per fregar, els que entren en un restaurant únicament per fregar els plats.

I mentre això passa la ciutadania cívica, la burgesia o com vostès tinguin a bé cridar a la gent que pot pagar un televisor de plasma però no el fabrica, alçant les seves escombres i donant suport a les forces de l'ordre. Una escombra està carregada de simbolisme: cal escombrar, netejar els carrers d'escombraries, d'escòria, de ... pobres? No hi ha pobres hi ha Loosers; vagues, mandrosos, paràsits, delinqüents, vàndals, inadaptats. En el telenotícies d'Antena 3 preguntaven als televidents si el govern britànic havia endurir la repressió contra els saquejadors. La resposta (òbviament seleccionada per un redactor servil) via facebook no es va fer esperar: Cameron hauria declarar l'estat de setge, la propietat privada és inviolable. Tot això a les tres de la tarda d'un dimarts i amb certa ressaca.

El veritablement indignant és veure com els PROGRES espanyols (escandalitzats i irats) titllen als POBRES britànics de delinqüents, assumint el discurs de l'oficialitat, purgant així la seva culpa, la seva part de culpa en un sistema que continua sent de classes socials encara que alguns s'entestin en que a la lluita hi ha lloc per a tots i cal aglutinar a tota costa. En un telenotícies van arribar a afirmar que la culpa de la revolta responia a un videojoc violent, per descomptat molt més rendible que parlar de barris-rusc, d'habitatges insalubres, d'atur programat i endèmic, de racisme i violència policial, de sous de fam ... i entre tota aquesta voràgine d'abusos, la bellesa del foc. Potser és que em vaig criar en un barri amb un 85% de fracàs escolar i aquestes coses em fan sentir viu o potser no suporto la hipocresia dels que s'esquincen les vestidures pels atacs a la propietat privada però guarden silenci mentre a la mateixa hora , aquesta organització terrorista anomenada OTAN assassinava a Líbia a 85 civils, 33 d'ells nens, també dels que, d'haver arribat a adults, haguessin fabricat televisors de plasma però mai podrien haver-se comprat un. Els veritables inadaptats, vàndals i delinqüents no porten caputxa, porten corbata i presideixen els nostres parlaments.

La venjança és un plat que se serveix fred i Joe Strummer allà on estigui, es sentirà reconfortat i recompensat per la revolta després del ultratge que va suposar triar London Calling com a tema oficial dels Jocs Olímpics, la infàmia ha estat reparada pels nois de la caputxa, Strummer se sentiria orgullós. El veritablement gratificant és que la terrorista i exprimer ministra Margaret Thatcher encara viu per retorçar-se en la seva agonia, potser els disturbis siguin el empenteta que necessita per reunir-se amb el seu estimat Reagan i la seva cornut consentit Pinochet.

No demanaran perdó aquests joves per no tenir estudis i per tant no tenir uns objectius polítics concrets, no demanaran perdó pel que són: les sobres del sistema, i recorda això company i companya, el dia que es polititzin que tremolin tots aquests imbècils que aixequen les seves escombres. Mentre, alguns continuen sense entendre que la propietat privada és el més terrible dels robatoris i que parafrasejant Kase O: davant d'una revolució de veritat et mareges.

A mi em representen.