En sortir de la feina m'he apropat a la Plaça de Catalunya a veure què s'hi estava coent. A veure amb els meus ulls l'acampada. Qui hi havia. Què feien.
Bé. He arribat sobre les 19:45 i m'hi hauré estat una mitja hora, més o menys. A aquella hora, força gent. Un ambient distès: un grup estava fent una assemblea. Uns altres feien uns dibuixos de protesta; més enllà els treballadors de Telefònica demanaven la readmissió d'un company acomiadat A una altre zona de la plaça, tot de papers amb reivindicacions de tota mena penjats a uns fils amb agulles d'estenedor. Una pancarta posava el lema "Aquesta plaça ha estat reclamada pel poble". Una altre deia "Hem perdut la por!".
Sensacions positives en voltar per la Plaça i escoltar la gent.
No se si aquesta mobilització anirà gaire més enllà. Ni tan sols si arribarà fins al diumenge, dia de les eleccions. Tampoc tinc gens clar quina serà la seva incidència real en el resultat de les mateixes. No se sap si la concentració romandrà més enllà del 22M.
Però, malgrat les incògnites, he mirat i escoltat el que fan i diuen. El missatges que donen són molt senzills i estan més aviat rel·lacionats amb el que podríem dir "valors republicans", que no pas amb valors d'esquerres o de dretes. No costa gaire interpretar en el seu manifest un desig de regeneració democràtica i, vagament, la necessitat d'un procés constituent.
És curiós l'intent que fan de mantenir-se "apolítics" ¿És que potser no és política el que estan fent? Hauran d'acabar acceptant-ho. Però és que fer política no és dolent. Al contrari. La política és a tot arreu. Sempre que cal prendre una decisió o emprendre una acció que doni prioritat a uns o altres valors s'està fent política.
Quina és la dimensió real d'aquest moviment? Malgrat l'atenció mediàtica que capta, en el cas de Barcelona, de quanta gent estem parlant? a dia d'avui comparar la Plaça de Catalunya amb la Plaça Tahir em sembla una gran exageració. Un titular fàcil però enganyós.
La dreta, però, sembla que ja ha reconegut el moviment com "enemic". Està tancant files i a Madrid n'ha ordenat el desallotjament de la Puerta del Sol. L'"esquerra tradicional", per la seva banda, no acab de posicionar-se respecte la mobilització. no se sent còmoda. Normal. L'"esquerra tradicional", PSOE i sindicats majoritaris sobretot, són avui força indistingibles de la dreta.
Però, i l'esquerra extraparlamentària? i els sindicats alternatius? D'entrada també s'han vist sorpresos. Com és que hi ha hagut una mobilització sense que ells no en sabessin res?
Opino que hi han alguns motius: el moviment neix a la Internet 2.0. La de les xarxes socials tipus Facebook. Facebook és una paraula que provoca rebuig entre els moviments d'esquerra alternativa i extraparlamentària. Facebook és l'enemic. El gran germà. Com pot sortir-ne res de bo?
Més. El moviment dels acampats té una ideologia laxa. Just al contrari dels grups alternatius d'esquerres que molts cops arriben a un fraccionament i divisió exasperants per qüestions de matís ideològic que són impossibles de detectar i comprendre per ningú que no hi estigui ficat. Sense ideologia heavy no hi ha mobilització. O sí?
Des de l'esquerra alternativa, o bé s'adopta una postura de superioritat ideològica envers els no iniciats, o bé es pren una postura d'evangelització i proselitisme que, en tot cas, acostumen a garantir la fugida de l'auditori. A ningú no li agrada que el prenguin per ruc ni que li clavin sermons.
En línia amb l'anterior. L'esquerra alternativa es veu a ella mateixa com l'única portadora de la reivindicació social i de la lluita "antisistema". Perquè no hauria de ser així? porten anys de lluita i de resistència. Un sòlid discurs ideològic. Un manual de tàctiques i estratègies de lluita provades en dotzenes de revolucions de tota mena. Com és que un moviment d'aficionats, de feisbuquers, ha captat l'atenció mediàtica que se'ls ha negat durant anys?
Bé. Potser només és la coincidència d'una serie de factors i el moviment dels acampats acabarà fonent-se més aviat que tard, o potser no.
Per a l'esquerra alternativa aquest seria un bon moment per a la reflexió i l'autocrítica. I, sobretot, amb molta humilitat, tractar de donar un cop de ma als acampats. Que sembla que aquesta és la intenció.
Però molta humilitat. Si us plau. No és el moment de fer proselitisme ni de demostrar superioritats ideològiques. Ningú no és millor pel fet de no tenir compte a Facebook. Ara no toca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada