Raimon Panikkar, descansi en pau

Acabo de sentir per la ràdio la notícia de la mort de Raimon Panikkar.

Al Panikkar me l'escoltava per la ràdio, al programa del Bassas, els matins quan anava a la feina. Quan tocava Panikkar sabia que el discurs no em deixaria indiferent, que escoltaria arguments rumiats i gens convencionals.

Després vaig poder llegir algunes de les converses entre Panikkar i Bassas en el llibre de recull que va publicar Catalunya Radio. Aquelles converses, fins i tot quan les qüestions tractades semblaven més un exercici dialèctic que no un autèntic i quotidià dilema ètic, resultaven instructives i em feien rumiar.

Er algú amb el que crec m'hauria agradat parlar.

Se'n va un savi. Un mestre.

Que descansi en pau.



La meva pregària

És un crit
Que no projecta
-en un Altre que no hi és,

És un plany
Que no extrapola
-del dolor el seu sentit.

És un prec
Que no imagina
-que tot l’univers el sent.

És un goig
Que no es creu pas
-alegria universal.

És un cant
Que no s´escolta
-com si fos a si mateix.

És un doll
Que surt de l´ànima
-com si fos un respirar.

És un plor
Que el cos lamenta
-perquè no es pot amagar.

És un prec
Que jo m´invento
-pel que no puc atrapar.

És un salt
Que el meu cor sent
-per no estar en lloc absent.

És un bes
Que surt dels llavis
-puix no saben més parlar.



La meva pregària és muda
Car no sap dir estimar.

A quin Déu es dirigeix
Puix que Déu està pertot?

De quin dimoni s´enfuig
Si fugir ja és demoníac?

A quin àngel s´encomen
Si l´àngel vetlla per mí?

No és diàleg,
No som dos:
Car pregar no és xerrameca.
No és monòleg,
No som u:
La pregària no és silenci.

Què serà doncs la pregària,
Sinó viure amb atenció,
Escoltant l´alè de Vida
Que palpita a tot arreu,
I escoltant-lo transformar-lo
Per fer-lo més bell I bo?

No és pregària inocencia
Que no vol sinó estimar?



Raimon Panikkar
La nova inocència