Pàgines

dilluns, 30 de març del 2009

CCM, deflació? IBEX i G20

Diumenge: intervenció de la Caja de Castilla-La Mancha, que certifica que allò de la Champions League del ZP i del sistema financer dels més sòlids del món, exemple per a tota la civilització era, com no, mentida.

La pregunta és: la bola de neu comença a rodar? Cal esperar fusions entres bancs i caixes i alguna intervenció més. El problema és que el fons de garantia pot quedar ben bé reduït a la meitat després del rescat al CCM. Què passarà si cau algun banc o caixa dels grans?

Avui: es confirma que, per primer cop des de que hi han registres, baixa l'IPC interanual. No hi ha deflació, no. Que va.

Avui també: l'IBEX, que havia viscut una remuntada de mil punts en tretze jornades continuades d'alces perd 400 punts en un dilluns negre, que tot sigui dit: després de les notícies d'ahir es veia venir clarament. I encara prou.

Això a l'estat. En l'internacional, queden un parell de dies per a la festeta que els capitostos del G20 faran a Londres. Bon rotllet, canapès... Aquesta vegada el ZP va amb cadira pròpia i no caldrà que el Sarko li presti un escambell.

Els del LEAP feien propostes per a la cimera, post anterior. Els faran cas? Tenen algun pla millor?

La setmana promet.

dissabte, 28 de març del 2009

LEAP/GEAB - Carta oberta als líders del G20

(Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada personal posterior.
Aquesta no és una traducció oficial!)


Carta oberta als líders del G20, publicada en l'edició internaciónal del Financial Times de 24/03/2009


Carta oberta / Cimera del G20 de Londres: Última oportunitat abans de la desarticulació política global


Senyores i Senyors,

La seva pròxima cimera tindrà lloc en alguns dies a Londres però no estem segurs si vostès tenen un semestre per impedir que el món se submergeixi en una crisi que prendrà almenys una dècada en resoldre's, acompanyada d'una sèrie de tragèdies i convulsions. Conseqüentment aquesta carta oberta del LEAP/2020, qui va percebre l'adveniment de la «crisi sistèmica global» ja fa tres anys, intenta explicar breument per què va ocórrer i com limitar un dany addicional.

Si bé vostès van començar a sospitar que s'iniciava una crisi de magnitud fa menys d'un any, el LEAP/E2020, en el segon número de seu «Global Europe Anticipation Bulletin» (GEAB N°2), va preveure que el món estava a punt d'entrar en la «fase d'inici» d'una crisi de proporcions històriques. Des de llavors, mes rere mes, el LEAP/E2020 ha continuat elaborant pronòstics molt exactes del desenvolupament d'aquesta crisi amb la que el món està ara bregant despietadament. Per aquesta raó, ens sentim amb dret a escriure'ls aquesta carta oberta que esperem els ajudi en les decisions que hauran de prendre en pocs dies.

Aquesta crisi està esdevenint més i més perillosa. Recentment, en l'edició 32 del seu Butlletí, el LEAP/E2020 va plantejar una alarma per a vostès, els líders del G20. Si, quan es reuneixin a Londres el proper 2 d'abril, no són capaços d'adoptar un conjunt de decisions audaces i innovadores, enfocades en les qüestions essencials i els problemes, i posar-les en acció a l'estiu de 2009, la crisi comportarà la «desarticulació geopolítica generalitzada» cap a finals d'any, que afectarà tant el sistema internacional com l'estructura mateixa de les grans organitzacions polítiques com els Estats Units, Rússia, la Xina o la Unió Europea. Tota oportunitat perquè controlin el destí dels 6 mil milions habitants del món haurà desaparegut en aquell moment.

La seva decisió: una crisi de 3 a 5 anys o una crisi d'almenys una dècada?
Fins ara vostès simplement s'han preocupat pels símptomes i pels efectes secundaris d'aquesta crisi perquè, per desgràcia, res no els va preparar per enfrontar una crisi de tal dimensió històrica. Van creure que agregar més oli al motor global seria suficient, desconeixent el fet que el motor s'havia gripat, sense possibilitat de reparació. A dir veritat, han de fer un motor nou, i el temps s'està esgotant, mentre el sistema internacional es deteriora, dia a dia, cada cop més.

En una crisi molt important, cal arribar al cor de la qüestió. L'única alternativa és emprendre un conjunt de canvis dràstics, i així escurçar enormement la durada de la crisi i disminuir el seu tràgic resultat o, en cas contrari, negar-se a fer qualsevol canvi en un intent de salvar el que queda del sistema actual prolongant la durada de la crisi i incrementant totes les conseqüències negatives. A Londres, el pròxim 2 d'abril, podran preparar el terreny per solucionar la crisi d'una manera ordenada en 3 a 5 anys, o arrossegar al món a una dècada terrible.

Ens acontentarem amb donar tres recomanacions que considerem estratègiques en el sentit de que, segons el LEAP/E2020, en cas de que no es hagin començat a implementar-les aquest estiu la desarticulació geopolítica mundial es tornarà inevitable a partir de finals d'aquest any.

LES TRES RECOMANACIONS ESTRATÈGIQUES DEL LEAP

1. La clau de la solució de la crisi rau a crear una nova moneda de reserva internacional!
La primera recomanació és una idea molt simple: reformar el sistema monetari internacional heretat de la "Segona Guerra Mundial" i crear una nova moneda de reserva internacional. El dòlar i l'economia nord-americana no són ja capaços de recolzar l'actual ordre econòmic, financer i monetari mundial. Mentre aquest problema estratègic no sigui abordat i resolt, la crisi s'agreujarà. Efectivament és en el cor de les crisis de productes financers, bancs, preus d'energia.... i de les seves conseqüències quant a desocupació massiva i al col·lapse dels nivells de vida. És per tant d'una importància essencial que aquesta qüestió sigui el tema principal de la cimera del G20 de Londres, i que es facin els primers passos cap a una solució. De fet, la solució a aquest problema és bé coneguda, es tracta de la creació d'una moneda de reserva internacional (que podria dir-se el «Global») sobre la base d'una cistella de divises de les principals economies mundials, és a dir, Dòlar dels EUA, Euro, Ien, iuan, Khaleeji (moneda comuna dels productors de petroli del Golf, que es llança el gener de 2010), Ruble, Real..., dirigit per un «Institut Monetari Mundial», El Consell Administratiu del qual reflecteixi la importància relativa de cada una de les economies les monedes que composin el «Global». Li han de demanar el FMI i els bancs centrals competents que preparin aquest pla per a Juny de 2009, amb una data de posada en marxa a partir del 1r de gener de 2010. Aquest és l'únic camí per recuperar algun control dels esdeveniments actualment desencadenats i alhora aconseguir la gestió global compartida sobre la base d'una moneda comuna situada en el centre de l'activitat econòmica i financera.

D'acord amb el LEAP/E2020, si aquesta alternativa al sistema actualment en col·lapse no ha estat posada en marxa durant aquest estiu, provant que hi ha una altra opció a la de «cada un per si mateix», el sistema internacional d'avui no sobreviurà.
Si alguns dels estats del G20 pensen que és millor mantenir els privilegis del «d'estatus quo» tant com sigui possible, han de meditar sobre el fet que, si avui encara poden influir significativament en la futura conformació d'aquest nou sistema monetari mundial, quan la fase de desarticulació geopolítica mundial hagi començat perdran tota capacitat de fer-ho.

2. Implementar els sistemes de control bancaris tan aviat com sigui possible!
La segona recomanació ja ha estat esmentada moltes vegades en els debats preliminars a la seva pròxima Cimera. Ha de ser, conseqüentment, fàcil d'adoptar. Es refereix a crear un sistema de control bancari a escala mundial, abans del final de l'any, que elimini tots els «forats negres» del sistema. Els seus experts ja van suggerir diverses possibilitats. Decideixin-se ja: nacionalitzar les institucions financeres tan aviat com sigui necessari! És l'única manera prevenir un nou episodi d'enorme endeutament per elles (és la classe d'episodi que va contribuir de manera significativa a la crisi actual), i mostrin al públic en general que tenen certa credibilitat per fer front als banquers.

3. Fer que el FMI avaluï els sistemes financers nord-americà, britànic i suís!
La tercera recomanació es relaciona amb un assumpte políticament delicat, que no pot ignorar-se. És essencial que, no més enllà que juliol d'aquest any, el FMI presenti una avaluació independent dels tres sistemes financers nacionals al G20 durant la crisi financera actual: el nord-americà, el britànic i el suís. Cap recomanació sustentable no podrà implementar-se eficientment mentre no se sàpiga clarament el dany causat per la crisi dins d'aquests tres pilars del sistema financer mundial. No és el moment de ser gentil amb els països ubicats en el centre del present caos financer.

Escriguin una declaració simple i breu!
Finalment, si us plau, permeti'ns recordar-los que la seva tasca és restituir la confiança a 6 mil milions persones i a milions d'organitzacions públiques i privades. Per tant no s'oblidin d'escriure una breu declaració - no pas més de 2 pàgines, presentant un màxim de 3 a 4 idees claus que els no experts puguin llegir i comprendre. Si no ho fan així ningú no llegirà el que han de dir, a part d'un petit cercle d'especialistes i, a més, tampoc revifaran la confiança general del públic. La crisi indefectiblement empitjorarà.

Si aquesta carta oberta els ajuda a sentir que la història jutjarà l'èxit o el fracàs d'aquesta Cimera, llavors, haurà estat útil. Segons el LEAP/E2020, les seves ciutadanies no esperaran més d'un any per jutjar-los. Aquesta vegada, almenys, no podran dir que ningú els va advertir!

Franck Biancheri
Director d'estudis del LEAP/E2020
President de Newropeans
http://www.newropeans.eu

dimarts, 24 de marc de 2009

(versió PDF)

"El crack del 29" i entrevista al catedràtic Vicenç Navarro

Ahir a la nit van passar al programa "Sense ficció" de TV de Catalunya un documental -antic, de 1990- que recordava les causes del crack del 29.
Abans swl documental es feia una petita entrevista a Vicenç Navarro, catedràtic d'economia aplicada i de ciències polítiques i socials a la Universitat Pompeu Fabra, i professor a la a la Johns Hopkins University de Baltimore.

Les similituds entre el que va passar el 29 i el que està passant aquest dies és extraordinària. Tanmateix, les diferències entre les el món de llavors i el d'enguany són molt grans.

En tot cas, l'entrevista és prou interessant. Vet aquí el vídeo




El documental sobre el crack del 29 es pot veure a la pàgina del "3 a la carta":
http://www.tv3.cat/videos/1119769

dijous, 26 de març del 2009

Mani anti bolonya... a Sants!

La mani dels estudiants contra el Pla Bolonya està a Sants! Han despistat tot el circ mediàtic de les teles, dels mossos i de tota la xusma dels pro-sistema i han fet una manifestació lliure que s'ha adreçat a Sants.

En aquest fil del Racó Català han fet un seguiment en directe. També l'han fet en aquest fil de Kaosenlared. A la web www.barrisants.org han fet un seguiment en directe amb una webcam.

Molt bé pels manifestants!

Benvinguts al barri!

No hi han hagut merders, ni violència. Diverses entitats del barri han rebut als manifestants i s'ha fet la lectura del manifest a la plaça Osca. Fins hi tot, hi ha hagut veïns que han rebut als manifestants des dels balcons picant cassoles.

No hi han hagut merders ni violència, repeteixo. Perquè? potser perquè no hi havia policia?

Aquesta manifestació no només ha servit per protestar contra el pla Bolonya i contra la violència del sistema, sinó que, a més, posa en evidència de forma molt greu tant a la conselleria d'interior com a la conselleria d'universitats. IC i Esquerra haurien de replantejar-se a què estan jugant.

No val estar al govern si no és per a fer la política que vols.

I si la política que defensa Esquerra o IC inclou el suport al pla Bolonya, aleshores és que Esquerra i IC ha de canviar de política.

Tot justa ara han fet un petit debat al 3-24 entre la Virginia Ferrer, escriptora i doctora en pedagogia, favorable als manifestants, i un tipus pro-Bolonya que a falta d'arguments millors s'ha dedicat a insultar als estudiants en lluita i titllar-los poc menys que de delinqüents.

Per sort la Virgínia Ferrer l'ha repassat com calia.

Gràcies als que avui s'han manifestat. Ens calia aire fresc.

No a la privatització de la universitat. No al pla Bolonya!
No a la privatització dels serveis públics. No a la directiva Bolkestein!
No a la directiva de les 65 hores!
No a la directiva de la vergonya, de retorn dels immigrants!

No a l'Europa del capital!

Un altre món és possible!

dimecres, 25 de març del 2009

28-M. Més de 1000 acomiadaments cada dia a Catalunya, no callem!

El proper dissabte 28 de març està convocada una manifestació amb el lema "Més de 1000 acomiadaments cada dia a Catalunya, No callem! " dins de la campanya "Que la crisi la paguin els rics" (www.noalacrisi.cat).

Des d'aquest bloc, tot el meu suport.

Vet aquí el cartell amb la convocatòria:


I vet aquí el manifest de la campanya:

"Manifest de la campanya

dilluns, 9 de febrer de 2009 19:20

Ja fa gairebé un any que els mitjans de comunicació van començar a parlar de l’existència d’una crisi que no és només financera, com ens volen fer creure, sinó també de producció, energètica, ecològica i alimentària.

La situació financera actual és el reflex d'un model econòmic en el qual és millor negoci especular financerament que produir béns reals, fins que les bombolles exploten, com va ocórrer també en aquesta ocasió. Aquesta no és una més de les crisis cícliques del capitalisme; la d'avui és molta més profunda, doncs a més de la inevitable sobreproducció que comporta de seu el capitalisme, significa l'explosió d'un model econòmic que ha detingut la producció en el Sud, generant atur i aprofundint la pobresa.

El capitalisme, en la seva obsessió malaltissa per acumular més i més beneficis pels rics, necessita créixer permanentment per evitar entrar en Crisi: Créixer en especulació financera o de vivenda, en explotació laboral dels treballadors, en sous miserables i precarització, en espoli dels recursos naturals i el medi ambient, en més i més privatitzacions dels serveis públics...

Com si no en tinguéssim prou, ara tot just estem començant a pagar amb molt més patiment la seva Crisi. L’Unió Europea amb las seves polítiques ultraliberals i antisocials es incapaç de trobar una sortida a la crisis que no sigui regalar diner als bancs, amenaçar els drets socials dels treballadors i de la ciutadania, amb creixents contradiccions entre els diferents estats que la composen.

Un any després de l’inici, aprofitant que a prop d’una tercera part del mercat laboral a l’estat espanyol es precari, milers de treballadors i treballadores som acomiadats cada dia a la fi del seu contracte precari, o be a causa dels tancaments d’empreses o por aprovació d’ERO’s, alhora que la patronal intenta reduir les indemnitzacions per acomiadament a una propineta. Tot i que tothom està amenaçat, alguns col·lectius estan rebent més durament aquestes agressions: dones, joves, immigrants, famílies sense feina.

Els grans deutes que els bancs i constructors ens van obligar a tenir per accedir a una vivenda, ara poden fer-se servir per fer-nos fora. Per una altre part el enorme deute generat al torn del greu dèficit comercial espanyol posa el repte de trobar sortides a la crisis dintre de la política monetària de l’UE. Mentrestant, el Govern Zapatero utilitza 150.000 milions d’euros a la Banca sense cap tipus de condició, el 15% del PIB de l’Estat. Amb els nostres impostos paguem l’especulació capitalista.
No es pot obviar el silenci còmplice de les burocràcies sindicals: Mentre a tota Europa s’estenen les lluites de la classe treballadora, vagues generals incloses, aquí participen en les crides a la tranquil·litat i la pau social per mantenir-nos a tots i totes quiets a casa. No podran. No esperem a ser 4 milions d'aturats.

S’ha de dir clar: no hi haurà prou llocs de treball abans que s’acabin les prestacions d’atur dels acomiadats i les seves famílies. I després què?
Només la mobilització dels treballadors i treballadores, estudiants i classes populars podrà aturar la dramàtica situació que tenim a sobre. Si no actuem els governs de dreta o de l'actual esquerra acomodada seguiran actuant com consells d'administració dels poderosos, que ens amenacen amb tancar o deslocalitzar empreses si no s'accedeix als seus desitjós de reduir els ja insuficients salaris Hem de lluitar per aconseguir primer protecció immediata per a tothom i després per decidir si el capitalisme ha de seguir governant i explotant-nos la resta de la nostra vida.

El més d’un centenar de sindicats, moviments socials, partits polítics, comitès d’empresa i les dones i homes en lluita per un món sense explotació, des de la campanya "Que la crisi la paguin els rics!" volem construir assemblees unitàries, que acullin a tots los explotats (aturats, temporals, mileuristes, autònoms, subcontractes,...) i exigim:

* Aturada immediata dels EROs (expedients de regulació per acomiadar) Ni un acomiadament més, garantia de treball estable i digne per a tothom. Modificar la legislació actual que permet acomiadar amb beneficis del grup i eliminar ETTs i la temporalitat.
* Prestació de l'atur indefinit fins a l'obtenció d'un nou treball ( avui només pots gaudir de 720 dies amb 70% de base reguladora o del 60% a partir del setè mes) No es de rebut un subsidi caritatiu de prop de 400 euros si no pots treballar com passa a mes de 1 milió de persones que han finalitzat la prestació d'atur.
* Repartiment del treball assalariat; 35h setmanals sense reducció de salari, com s'ha fet a diversos països d'Europa.· Salari mínim a 1200 EUR.(avui son 624€) i pensions a 1000 € (avui molta gent gran viu amb 494 € per 14 pagues o 336 € la no contributiva als que no ingressen 4708 € l'any i no van cotitzar 15 anys.
* Dret a un habitatge digne (amb un preu màxim del 20% dels ingressos per lloguer) , cap desnonament per motius econòmics.
* Nacionalització amb control dels treballadors, en el cas d'intent d'acomiadaments, tancaments o deslocalització, de grans empreses.
* Aposta per un teixit productiu sostenible, social i ecològicament. Planificació de la producció i l'explotació dels recursos naturals, fomentar formes de propietat de interès social, la propietat pública, la propietat cooperativa, la propietat comunal i col·lectiva i les xarxes de consum alternatiu, en funció de les necessitats de les persones i no pels beneficis dels capitalistes. Garantir la sobirania alimentaria i el màxim de l'energètica.
* Nacionalització sense indemnització i amb control social, dels sectors estratègics, és a dir, Banca, Energia, Infraestructures. Democratitzar la comunicació perquè el 70% de las noticies son de 7 multinacionals de premsa. Socialització del Coneixement, que condiciona amb patents la medicina i l'agricultura.
* Contra la privatització i mercantilització de l’ensenyament. No a la nova Llei d’educació de Catalunya (LEC) que va en contra de l’escola pública, de l’organització democràtica dels centres i de les condicions laborals del professorat. No al pla Bolonya de la UE que supedita la Universitat als interessos empresarials i dificulta l’accés de l’alumnat amb menys recursos econòmics.
* Tancament dels centres d’internament per a estrangers!. No a les restriccions de la regularització per arrelament i del reagrupament familiar. Davant de l’allau d’acomiadaments, els papers no poden dependre d’un contracte. Prou reformes regressives de la Llei d’Estrangeria. Regularització sense condicions.
* Serveis públics universals, gratuïts i de qualitat. Recuperació dels serveis ja privatitzats que fan negoci amb els recursos públics.
* Reconeixement social i econòmic i repartiment del treball domèstic i de cura.(les dones pateixen mes carrega de treball en la societat actual i no es reconeix ni com a feina).
* Control dels capitals financers. Eliminació dels paradisos fiscals. Impostos pels rics per arreglar la crisi, ja que amb PP i PSOE els han reduït molt (20.000 milions €)i acabar amb el frau fiscal i el 25% d'economia submergida.
* Dissolució de l' OMC, FMI, BM i del G-20 donat que són organismes no democràtics. (En el Fons Monetari manen 5 països, en el Banc Mundial 8, en la Organització Mundial de Comerç mai s’ha votat res i son responsables de la crisi.) Per unes institucions financeres sota control democràtic al servei d’una economia solidària sense especulació ni usura. No ens deixarem enganyar amb la reunió del G20 a Londres al 28 de març i la seva sortida per la crisi favorable als rics. Abolició del deute extern del països empobrits i de l'intercanvi desigual al comerç internacional.
* Reinversió de les despeses militars en serveis socials. La despesa militar mundial el 2007 va ser d'1,5 bilions de dòlars. Segons la FAO amb 150.000 milions de dòlars anuals es podria eradicar la pobresa el 2015. D'aquests bilions, l'Estat espanyol (1) va col·laborar amb 17.977 milions d'euros, equivalent a l'1,73 del PIB espanyol. 4.200 milions d'euros a cooperació España.
* Denunciar i aturar l'acció destructiva i d'espoli dels pobles per part de les multinacionals. Les multinacionals mes importants tenen mes poder real que la meitat de los països de la ONU i generen grans corrupcions al Sud i al Nord, invertint cada cop mes en publicitat per la marca.
* Compliment del dret d'autodeterminació dels pobles reconegut a la Carta de Drets Humans de l'ONU, com a forma de poder decidir democràticament, els millors camins per sortir de la crisi i autogovernar-se
* Defensa dels drets democràtics, de vaga, llibertat d'expressió, associació i manifestació. Prou repressió als moviments i persones que lluiten contra la crisi Absolució dels imputats per lluites socials.


Per aconseguir els objectius necessitem unir-nos. Cal començar a crear plataformes- assemblees locals en contra de la crisi. Perquè sols som febles, però units ho podem aconseguir. PARTICIPA, ORGANITZA'T PELS TEUS DRETS, CONTRA LA CRISI. Només amb la lluita de molts podrem sortir favorits de la crisi. Es necessari el treball de base, la conscienciació i la mobilització sostinguda.

Contacte a la teva localitat amb el telèfon nº 690 823 564

Per adherir-se a la Campanya: info@noalacrisi.cat
Web d’informació : www.noalacrisi.cat

TOTS I TOTES A LA MANIFESTACIÓ DE BARCELONA EL 28/3/09, 17,30h Plaça Universitat".

diumenge, 22 de març del 2009

avalots i referèndum

La setmana que tot just acaba ha deixat, per una banda, les protestes d'estudiants universitaris pel Pla Bolonya, amb ocupació del rectorat i manifestacions al carrer, i la repressió de les manifestacions per part dels mossos d'esquadra.

La repressió dels estudiants ha estat violenta, amb càrregues policials, cops i ferits.

Ha estat també la setmana de la publicació de "Crisi? Podem!" (revolta?) i de la detenció d'Enric Duran (repressió?).

Avui, al diari homònim, hi ha aquesta noticia: la brigada antiavalots està desbordada per la crisi.
Es veu que la crispació social de la crisi provoca que cada dia els calgui sortir al carrer per manifestacions de protestes de treballadors. Els antiavalots han de ser-hi, encara que no actuïn.

Es produeix la combinació de les protestes de treballadors amb la protesta dels estudiants. I no hi ha prou policia per... controlar-los? reprimir-los? a tots.

Era d'esperar que amb la crisi augmentaria la conflictivitat social. Està per veure quant més pot augmentar la tensió.

Tanmateix, ara que hi han col·lectius que semblen disposats a portar la seva lluita i les seves reivindicacions al carrer, també s'ha vist aquesta setmana el referèndum per acceptar la congelació salarial per als propers dos anys a la SEAT.

Els treballadors de la SEAT han acceptat una congelació dels salaris a canvi del manteniment dels llocs de treball. La proposta de la UGT ha estat votada pel 76% de la plantilla i ha rebut el suport del 65.5% dels vots emesos.

Les declaracions dels treballadors que han votat a favor anaven en la direcció de la "responsabilitat". Renunciar a increments salarials per a "garantir" els llocs de treball, en forma de l'arribada de l'Audi Q3. Els votants contraris a la proposta han parlat de "triomf de la por" i de xantatge de la patronal.

El cas és que aquest referèndum no garanteix que el Q3 es fabriqui aquí.

Ara mateix, la direcció de SEAT té un referèndum guanyat en el que la majoria dels treballadors diu que estan disposats a renunciar a part de la seva capacitat adquisitiva.

Audi va obtenir, en l'exercici 2008, beneficis nets per valor de 2.207 milions d'euros.

Tanmateix, són els treballadors els que han de renunciar al seu salari.

I estan disposats a fer-ho.

Mantenir el lloc de treball es considera la prioritat màxima. Es preferible tenir un sou encara que sigui més petit, que anar a l'atur. Els dos anys d'atur, que en circumstàncies de major oferta laboral, serien un moment per a aprofitar en formació, en recerca de millors expectatives laborals o en altres activitats personals resulten avui, en canvi, un malson. Es tem l'atur perquè es constata la destrucció de llocs de treball. Qui va a l'atur tem que no podrà trobar feina en una temporada molt llarga, i que si en troba serà en condicions molt pitjors a les actuals.

Certament, doncs, el resultat del referèndum de la SEAT ha estat la victòria de la por.

Ja fa un temps que es veuen campaments pels voltants de les grans ciutats californianes. Campaments de gent que ha perdut tot: feina, habitatge, propiestats... Campaments com els que descriu John Steinbeck a "Els raïms de la ira".

La situació encara no s'està donant aquí. S'hi pot donar? Potser aquí està prenent una altre forma: els menjadors socials; i potser està en un estat incipient.

Segurament no hi ha gran cosa més a fer que resistir. Anar guanyant temps. Fer el que calgui i renunciar poc a poc al que sigui per a que vinguin molts Q3. I quan et toqui, et toca.

A qui defensen els sindicats: a ells mateixos? als seus afiliats? als treballadors que estan treballant? A tots els treballadors, siguin actius o a l'atur? O als dèbils enfront dels poderosos?

I què vol dir defensar als treballadors? en el fons no ens estan dient amb altres paraules, que es vol mantenir el sistema? No es tracta de defensar els treballadors dins del sistema. Es tracta de canviar el sistema.

Però no serà gens fàcil. Aquesta setmana la borsa ha pujat sense parar des del fons de 7.000 punts fins gairebé els 7.700. Certes notícies han donat ínfules a ZP per anunciar que es veuran símptomes de recuperació aviat.

Tanmateix, des de FMI i institucions internacionals, el missatge és el contrari. Hi ha crisi per estona. Vendre optimisme sempre se li ha donat bé al flautista de Hamelin, però per molt que digui, estavellar-se contra el terra no és el mateix que un aterratge forçós.

En el cas de Catalunya, les mentides de ZP sobre el finançament continuen, i cada dia que passa, la Generalitat està més ala vora de no poder afrontar pagaments ni les despeses dels serveis que ha de prestar.

En canvi, el "deute històric" d'Andalusia ja s'ha resolt. "Deute històric" que no deixa de ser una cosa semblant al "dèficit fiscal", però dit amb paraules més gruixudes. Com han assenyalat tertulians de ràdio i TV, la que s'hauria armat si des de Catalunya algú parlés del "deute històric" d'Espanya cap a Catalunya. L'haurien tancat. El cas, però, és que a Andalusia se li resol el finançament i aquesta reclamació, i a Catalunya, no.

No és amb aquest sistema espanyol d'autonomies de primera, segona i tercera, que a Catalunya es resoldran els problemes de finançament i tot el que això implica.

En general, no serà amb el sistema econòmic que està en crisi que se solucionaran els problemes que assoten el món.

Quan abans s'entengui això, abans es podran posar solucions.

No es tracta de resistir. Es tracta de canviar.

Un altre món és possible

dimecres, 18 de març del 2009

Comunicat públic GEAB N°33

Font: http://www.leap2020.eu/GEAB-N-33-est-disponible!-Tensions-transatlantiques-croissantes-a-la-veille-du-G20-Exemple-d-une-tentative-de_a2936.html

Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada manual posterior.

En cap cas això és una traducció oficial.


GEAB N°33 està disponible! Tensions transatlàntiques creixents en vigílies del G20 : Exemple d'una temptativa de desestabilització del sistema bancari de la UE i de l'Euro per Wall Street i la City.

GEAB N°33 està disponible! Tensions transatlàntiques creixents en vigílies del G20: Exemple d'una temptativa de desestabilització del sistema bancari de la UE i de l'Euro per Wall Street i la City

Per a LEAP/E2020, les alternatives ofertes als dirigents del G20 que es reuniran a Londres el 2 d'Abril pròxim són dues: reconstruir el sistema monetari internacional per a que permeti un nou joc global integrant equitativament tots els principals actors mundials i reduir la crisi a una duració de tres a cinc anys ; o bé, intentar fer durar el sistema actual i submergir el món a partir de finals de 2009 en una crisi tràgica de més d'un decenni.

En aquest GEAB N°33, descrivim així les dues grans línies de futur que continuaran estant obertes fins a l'estiu 2009. Més enllà d'aquest període, el nostre equip considera en efecte que l'opció «crisi curta» serà obsoleta i que el món s'introduirà en el camí de la fase de dislocació geopolítica mundial de la crisi (1), i de la crisi profunda de més d'un decenni.

D'altra banda, de cara a la urgència, LEAP/E2020 publicarà el proper 24 de març una carta oberta als dirigents del G20, modesta contribució del nostre equip per intentar evitar una crisi llarga i tràgica.

La situació encara és més inquietant en la mesura que creixen tensions en vigílies de la cimera del 2 d'abril, que es veuen emergir amenaces a penes velades de certs dirigents i de les operacions de manipulació de les opinions públiques per altres líders del G20.

Entrarem a més en detall sobre aquests elements en el GEAB N°33 en el qual, d'altra banda, l'equip de LEAP/E2020 ha fet un exercici útil per a tots aquells (incloent-hi als Estats Units d'on provenen més del 20% dels lectors de LEAP/E2020) que exciten la il·lusió mantinguda pels principals mitjans de comunicació occidentals sobre l'estat del pilar americà del nostre sistema actual: anticipar l'estat socioeconòmic dels Estats Units d'aquí un any, a la Primavera 2010. Les grans tendències ens semblen, en efecte, que ja estan prou afirmades perquè tal anticipació tingui sentit. Un exercici del mateix ordre serà, és clar, efectuat per a la Unió Europea, Rússia i la Xina en els pròxims números de GEAB.

Gràfic sintètic de l'evolució del sentiment d'inquietud col·lectiva als Estats Units (en blau : percepció d'un risc de crisi greu ; en verd : percepció de capacitat adquisitiva; en rosa: preocupació pel manteniment del lloc de treball)-Font : Chart of Doom, 02/2009

Gràfic sintètic de l'evolució del sentiment d'inquietud col·lectiva als Estats Units (en blau : percepció d'un risc de crisi greu ; en verd : percepció de capacitat adquisitiva; en rosa : preocupació pel manteniment de la feina) - Font: Chart of Doom, 02/2009


En la preocupació per la fiabilitat de les informacions, l'equip de LEAP/E2020, que des de desembre de 2007, en el GEAB N°20, havia posat en guàrdia contra el risc immobiliari a l'Europa central i oriental, ha decidit analitzar en aquest comunicat públic GEAB N°33 la realitat de la suposada «bomba bancària est-europea» que ha envaït els mitjans de comunicació d'un mes ençà, aproximàdament.

Aquesta tema ens sembla pertinent perquè creiem que és una temptativa deliberada de part de Wall Street i de la City(2) de fer creure en una fractura de la UE i d'instil·lar la idea d'un risc «mortal» afectant la zona Euro, abocant sense parar falses informacions sobre el «risc bancari vingut de l'Europa de l'Est» i intentant estigmatitzar una zona Euro «tèbia» envers les mesures «voluntaristes» americanes i britàniques. Un dels objectius és igualment d'intentar desviar l'atenció internacional de l'agreujament dels problemes financers a New York i Londres, tot debilitant la posició europea en vigílies del cim del G20.

La idea és brillant : reprendre un tema ja ben conegut de les opinions públiques, assegurant així una adhesió fàcil al nou contingut; integrar-hi una o dues analogies colpidores per assegurar una àmplia repercussió en els mitjans de comunicació i sobre Internet (faci «crisi bancària Europa de l'est» sobre Google, el resultat és eloqüent); i després utilitzar el concurs d'alguns personatges i organitzacions addictes influents sempre disponibles per a una mentida suplementària. Amb un còctel així fins i tot és possible fer creure per un temps que la guerra a l'Iraq és un èxit, que la crisi dels subprime no afectarà l'esfera financera, que la crisi financera no afectarà l'economia real, que la crisi no és verdaderament greu, i que si és greu, en tot cas es troba sota control!

En el que ens concerneix aquí, el tema és ben conegut:, és la «separació entre la «Vella Europa» i la «Nova Europa», entre una Europa rica i egoista i una Europa pobra i plena d'esperança. Des de Rumsfeld amb l'Iraq fins el Regne Unit amb l'ampliació, aquesta és una vella cançó que ens ha estat repetida sense parar durant deu anys per tots els mitjans de comunicació anglosaxons i afins, i del qual en particular certs mitjans de comunicació britànics n'han fet una especialitat (3).

Les analogies són dues: Europa de l'Est és «la crisi dels subprime de la UE» (es sobreentén que tots els actors han de tenir per força una crisi de subprime al seu si (4)); i una crisi a Europa de l'Est tindrà el mateix efecte terrible que la Crisi asiàtica de 1997 (segurament perquè tot això passa a l'est (5)).

I els col·laboradors disponibles són nombrosos. Per començar una agència qualificadora, en aquest cas Moodys(6), que com els seus congèneres, per una banda està integrament al servei de Wall Street, i d'altra banda va ser incapaç de veure un elefant en un passadís (no van veure venir les subprimes, els CDS, Bear Stearn, Lehman Brothers, AIG...) Misteriosament, però, la premsa financera continua fen molt de cas a les seves opinions, aplicant segurament un principi ple d'humanitat que consisteix en pensar que algun dia, per mer atzar estadístic, l'encertaran. En el nostre cas, la brama va ser unànime: Moodys havia identificat una enorme «bomba» amagada al pati del darrera de la zona Euro (ja que és de l'Euro del que es tracta aquí)... que devastaria el sistema financer europeu.

Llavors, per donar credibilitat a la cosa, s'utilitzen alguns mitjans de comunicació rabiosament antieuro (com el Telegraph, per exemple, que d'altra banda produeix molt bones anàlisis de la crisi, amb l'excepció de la caiguda de la Lliura Esterlina i de l'economia britànica, qüestions que té la tendència a silenciar per a parlar, en canvi, del que concerneix a la zona Euro) i es difon una informació que se suprimeix immediatament (ja que és inexacta) per donar-li la sal del prohibit, del secret (7) que descobriria un tsunami financer» mundial en preparació, sobretot a conseqüència dels compromisos dels bancs de la Vella Europa amb el sector financer de la Nova Europa (8). Es remena tot cada dia als principals mitjans de comunicació financers americans i britànics, sabent que els altres els seguiran per inèrcia. Amb la UE és fàcil ja que li cal sempre molt temps per comprendre i encara més temps per reaccionar, amb la inevitable dissensió que permet fer rebotar la manipulació. Aquesta vegada, és el Primer Ministre hongarès, Ferenc Gyurcsany, que juga el paper del «pobre petit nou europeu màrtir». Però, com a recordatori: els hongaresos intenten en và desfer-se d'ell des que ha reconegut involuntàriament que fa 2 va mentir al seu poble per fer-se escollir de nou, confirmant a la vegada que havia endeutat el seu país més enllà de tot límit raonable. I és ell que anuncia xifres delirants per a un pla de salvament del sistema financer d'Europa de l'Est, posant de nou en posició de «dolents» o de «inconscients» als vells europeus. El rebuig a aquests últims és posat de relleu pel conjunt de la premsa americana i britànica, acabant, és clar, en l'inevitable fracàs de la solidaritat europea... i minorant (o oblidant fins i tot de vegades) el fet que són els polonesos o els txecoslovacs que han estat els més virulents contra les exigències aberrants del Primer Ministre hongarès (9). La temptativa de debilitar la zona Euro i la UE per l'Est pot, doncs, prosseguir. Cal esperar les declaracions repetides dels dirigents de la zona Euro, l'anunci d'un pla de suport financer substancial (pel que fa als riscs reals) i els comunicats musculats dels dirigents polítics i dels banquers centrals de la regió perquè aquesta manipulació comenci a perdre una mica del seu vigor. Però no ha desaparegut per sempre, ja que el paral·lelisme és manté, als mitjans de comunicació mencionats, entre la crisi de les subprime i la crisi immobiliària a l'Europa de l'Est; com si Hongria equivalgués a Califòrnia, o Letònia a Florida.

I aquest és el nus del problema: el tamany sí que importa en matèria econòmica i financera, i no és la cua la que fa moure el gos, com alguns voldrien fer-ho creure.

Al desembre de 2007, en un moment en què els nous «experts actuals en crisis de l'Europa de l'Est» no tenien la menor idea del problema, el LEAP/E2020 ja havia subratllat el risc immobiliari important que pesava sobre els països europeus concernits (Letònia, Hongria, Romania...) i, és clar, també sobre els seus creditors (Àustria i Suïssa en particular), era igualment evident per al nostre equip que era un problema molt limitat als països concernits. Hi ha molts problemes a venir per a aquests operadors i aquests països, però no són més greus que la mitjana dels problemes del sistema financer mundial ; i sense punt de comparació amb els problemes de les places financeres de New-York, Londres o de Suïssa. Recordem que el banc més citat com «detonador» d'aquesta «bomba est-europea», és a dir el banc austríac Raiffeisen, ha obtingut un increment de benefici del 17% el 2008; una prestació més enllà de les esperances més boges de la majoria dels bancs americans o britànics com va destacar molt encertadament en William Gamble, un dels rars analistes que s'han interessat per la realitat de la situació (10).

P.I.B. de la Unió Europea, de la zona Euro i dels Estats-Membres - Font : Eurostat, 2008

P.I.B. de la Unió Europea, de la zona Euro i dels Estats-Membres - Font: Eurostat, 2008


Per als que coneixen malament la geografia de la UE, el titular «Hongria en bancarrota» o «Letònia en bancarrota» pot semblar, àdhuc, comparable a «Califòrnia en bancarrota». Per als que perden el seu treball a causa d'aquestes fallides és, en efecte, un problema idèntic. Però en termes d'impacte més ample, no hi ha cap relació entre els dos. Així, Califòrnia, durament colpejada per la crisi dels subprimes, és l'estat més poblat i el més ric en els Estats Units mentre que Letònia és un país pobre amb una població que representa menys de l'1% de la UE (contra el 12% de la població EUA per a Califòrnia (11)). El P.I.B. d'Hongria representa, amb prou feines, l' 1,1% del P.I.B. de la zona Euro (per a Letònia aquesta xifra és de 0,2%) (12): és una proporció comparable a la d'Oklahoma (1% del P.I.B. dels Estats Units (13)), no a la de Florida. Ens trobem, doncs, lluny d'una d'una crisi dels subprime a l'europea portada per Europa de l'Est. El conjunt dels nous Estats Membres de la UE representa menys del 10% del P.I.B. de la UE (i entre aquells, els més rics o els més forts com la República Txeca o Polònia gairebé no estan afectats). La suma en joc, per al sistema financer europeu, se situa en el pitjor dels casos al voltant de 100.000 milions d'euros (130.000 milions de dòlars) (14), que és una suma molt mòdica en l'escala del sistema financer de la UE (15). D'altra banda, la UE ha pres la iniciativa injectant ja prop de 25.000 milions d'euros (és dir, un 20% del cas més greu) per estabilitzar la situació (16), a més que la recent baixada del Franc suís en disminueix la gravetat.

I, last but not least, a l'Europa de l'Est, els bens immobles recents guardaran un valor important (fins i tot més que en 2007/2008) ja que, després de 50 anys de comunisme, hi ha una penúria d'immobles moderns. Mentre que als Estats Units, les cases construïdes durant el festí immobiliari d'aquests últims anys són construccions en excedent, d'una qualitat molt variable i que ja s'estan degradant en els estats els més afectats. Hi ha allà una verdadera destrucció de riquesa per als propietaris, l'economia, els creditors i els bancs.

La complexitat d'aquesta crisi imposa estar molt vigilant per identificar les tendències i els factors que són realment portadors de perills greus i no deixar-se enganyar pels rumors o les falses informacions.

Esperem doncs que aquesta explicació detallada permetrà no només de tòrcer el coll a la mentida orquestrada al voltant de la suposada «bomba financera» d'Europa de l'Est (17) ; i que servirà d'exemple per permetre a cadascun «trencar les aparences» i d'anar a buscar « darrere el mirall» dels mitjans de comunicació financers dominants els fets que permeten de fer-se una idea precisa.

Si el cim del G20 de Londres no aconsegueix evitar l'entrada en la fase de dislocació geopolítica mundial, aquestes operacions de manipulació i de desestabilització es multiplicaran, cada bloc intentant desacreditar el seu adversari, com en tot joc de suma nul·la (18): el que perd el rival, ho guanyo jo.


----------

Notes:

(1) Veure GEAB N°32

(2) Rellevats per tot el que aquests dos llocs compten de mitjans de comunicació i experts financers, dels quals la majoria ni tan sols no tenia idea del problema immobiliari/financer de certs països d'Europa de l'Est quan LEAP/E2020 ho analitzava el desembre de 2007.

(3) Cap sorpresa doncs al que Marketwatch reprengui en un article sobre l'assumpte les acusacions a les seves paraules del Banc Central txec. Font : Marketwatch, 09/03/2009.

(4) El que és tanmateix fals. Cap altre país, a part dels Estats Units i el Regne Unit no coneix tal convergència de factors catastròfics.

(5) Mentre que els països d'Europa central i oriental afectats (Hongria, països bàltics, Bulgària, Romania) són totalment marginals en l'economia mundial, els països del sud est asiàtic eren actors-claus de la globalització dels anys 1990.
(6) Font: Reuters, 17/02/2009

(7) I que fet que fins i tot els indrets astuts són incerts sobre l'actitud a tenir enfront d'aquesta «informació», mantenint doncs la credibilitat de la «informació»., com per exemple és el cas de Gary North, el 19/02/2009, sobre l'indret LewRockwell.com.

(8) Font: Telegraph, 15/02/2009

(9) Font: EasyBourse, 01/03/2009

(10) Font: SeekingAlpha, 26/02/2009

(11) Font : Estadístiques 2007, EUA Census Bureau.


(12) Font : Estadístiques 2008, Eurostat. I els països bàltics són «covats» pels països escandinaus, en particular per Suècia que pren gran cura a evitar una espiral incontrolable a la regió. Font: Internacional Herald Tribune, 12/03/2009

(13) Font: Estadístiques 2008, Bureau of Economic Analysis, EUA Departament de Comerç.

(14) Font: Baltic Course, 05/03/2009

(15) I ridiculesa pel que fa als centenars de milers de milions que no paren d'injectar als seus bancs de manera repetida els governs americà i britànic.

(16) Font: Banc Europeu d'Inversió, 27/02/2009

(17) I no ens endarrerim aquí sobre l'amalgama feta amb Ucraïna (amalgama a la qual Nouriel Roubini, tanmateix generalment més astut, ha prestat igualment el seu concurs - font: Forbes, 26/02/2009), que no només no pertany no a la UE, sinó que, a més, és un peó de Washington i Londres des de la «revolució taronja». L'actual esfondrament d'Ucraïna, sí pot plantejar problemes a la UE com tot factor d'inestabilitat a les seves fronteres, però il·lustra, sobretot, l'«esfondrament del Mur Dòlar» en detriment de les posicions americanes ja que és Rússia qui hi trobarà la seva influència. En el moment on a Wall Street i a la City, els grans bancs s'esfondren o són nacionalitzats, s'ha ajudat verdaderament amb aquesta manipulació a fer amagar el bosc américano-britànic per l'arbre est-europeu. Alguns s'hi han deixat engalipar amb tota honestedat, perquè d'altra banda la història era tan creïble: «Tan no è vero è bello» com suggereixen els italians.

18) Allò que es farà el món a partir de finals de 2009 si un nou joc no és llançat d'aquí al proper estiu.


Diumenge 15 de març de 2009

dimarts, 17 de març del 2009

"Crisi? Podem!"

Avui es pot trobar al carrer la publicació "Crisi? Podem!" del col·lectiu Crisi, els de la publicació homònima del 17 de setembre passat. El grup de gent que, al voltant d'Enric Duran van obtenir préstecs de bancs i caixes per valor de 429.000€ sense que els calgués presentar ni un paper (i sense la intenció de tornar-los!).

Aquells diners es van destinar a grups alternatius i a finançar la publicació de "Crisi", i cal suposar que, d'alguna forma, també a finançar la publicació d'avui.

L'acció es va fer per a denunciar el sistema especulatiu bancari que amb els crèdits indiscriminats estava abocant-nos a tots plegats al col·lapse, com després s'ha comprovat.

L'Enric Duran i companyia van passar a l'acció. És el que ens proposen avui. En comptes de ser víctimes resignades, o que només es queixen però sense fer res, ens fan propostes per a transformar el món aprofitant l'oportunitat que brinda la crisi.

La publicació es pot descarregar en format PDF, però també és accessible en línia. Vet aquí els enllaços als articles publicats:

En particular, m'ha semblat molt interessant la iniciativa que proposen de cooperatives integrals:

"L'objectiu d'aquesta idea és crear una forma jurídica que ens permeti construir un espai de relacions econòmiques autogestionades entre els participants, que estigui blindada contra els embargaments privats o públics i que minimitzi de manera totalment legal el pagament d'impostos i seguretat social, tot protegint-nos tant com sigui possible de l'acció de la banca i de l'Estat. Així doncs, és una forma jurídica legal de transició per permetre'ns construir, des de l'àmbit més local, una manera de viure on ni la banca ni l'estat seran necessàries.

Per a més info, consulta el document - guia sobre les cooperatives integrals (www.17-s.info/forum/alternatives-economiques-i-de-vida-despres-de-la-vag...) o l'article - resum (http://17-s.info/publi17m/una-proposta-cooperatives-integrals)."

Un altre món és possible!

dijous, 12 de març del 2009

El treball dignifica (Pepe Rubianes dixit)

El treball dignifica...

El tall d'audio de l'espectacle "Rubianes solamente" on el Rubianes ens recorda que el treball dignifica, amb algunes consideracions addicionals.


dimecres, 11 de març del 2009

Montilla i el Q3

El President Montilla va dir ahir, com a recepta per a la crisi, que "és el moment de treballar més, però no per a guanyar més". Diu això en una conferència davant d'empresaris. Va dir això justament el mateix dia que UGT feia la seva proposta sobre congelar els salaris per a assegurar que el Q3 es fabriqui a la fàbrica de SEAT a Martorell.

Ves quins pebrots que té el president "socialista".

Ves quins pebrots que té el president de comunitat autònoma més ben pagat de l'estat. Ves quins pebrots que té l'administració autonòmica i local de la Comunitat Autònoma de Catalunya que té dels sous més alts per als càrrecs polítics.

I qui ha de treballar més? el milió d'aturats dels Països Catalans? Aquests ho tenen fotut, sap?

¿O és que està suggerint que l'escenari serà aquest? Reducció del nombre total de treballadors necessaris: molts dels que avui són a l'atur ja no treballaran mai més de forma "legal"; Els "afortunats" que tinguin feina hauran de fer les 60 hores que suggereix la UE en una directiva infame que va ser aturada en primera instància, però que la UE vol aprovar sigui com sigui; Els "afortunats" que gaudiran del dubtós honor de poder ser explotats ho faran per menys salaris i amb condicions laborals precaritzades.

Això és el que volia dir Montilla amb "és el moment de treballar més, però no per a guanyar més"?

No sabia que els "socialistes" apostessin per receptes liberals. De fet, el socialisme no aposta per receptes liberals, ans al contrari, les combat. Però els "socialistes" catalans en tenen poc de socialistes. És que, en realitat, són "socialdemòcrates". Ah! Alerta!

Socialistes? Socialdemòcrates? Avui, les crides a la "responsabilitat" que es llegien a "El Periódico", orgue oficiós de l'aparell mediàtic del PSC-PSOE, feien feredat: No és el moment de les protestes. Cal acceptar les condicions... Però, amb perdó, quina merda és aquesta?

És extraordinari. Capital públic per a empreses privades. En nom del no-intervencionisme, la societat i els governs no tenen dret a piular. Doncs no, mirin, això és xantatge.El no-intervencionisme comença per no ficar ni un duro en aquestes empreses que creuen que poden fer el que volen amb diners públics. I qui ha dit que l'intervencionisme és negatiu? en la meva opinió el que cal fer és nacionalitzar sectors productius sencers. I més que nacionalitzar, col·lectivitzar. Socialisme, de veritat, des de baix; no des de dalt.

Un comentari que he llegit recentment és que aquesta crisi confirma: 1, el fracàs del capitalisme; i 2, el fracàs de la socialdemocràcia, en el sentit que aquesta aspirava a "gestionar" el capitalisme. Doncs bé, ja els tenim tots, el capitalisme ha fracassat, la socialdemocràcia també ha fracassat i el socialisme d'un sol estat ja va certificar el seu fracàs amb el trencament de la URSS. Queda, doncs, pendent l'experiment del socialisme planetari, un cop vist el fracàs del capitalisme planetari.

Els paradisos socialdemòcrates escandinaus són extrapolables a la resta del món? Em temo que no. Les socialdemocràcies escandinaves ho són portes endins. Les corporacions i transnacionals escandinaves, un cop surten de les fronteres matrius, són competidors globals que juguen al mateix joc capitalista que la resta. Aquest macabre joc global és el que ha provocat la escassedat alimentària que afecta a milions d'éssers humans; la crisi financera i econòmica que està ensorrant el sistema capitalista; i el canvi climàtic que ens amenaça a tots.

La utopia d'un socialisme humà a escala global no vindrà d'aplicar els models que ja han estat assajats. Cal un model nou i un nou camí.

M'he anat per les branques. Jo estava parlant de les, no tant, sorprenents declaracions de José Montilla.

La recepta per sortir de la crisi no la té ningú, a dia d'avui. Ningú sap quant durarà ni quina profunditat tindrà. Hi han països que estan més ben preparats que altres per encarar-la. Segur. I aquesta capacitat està relacionada amb la seva estructura econòmica. Justament per això, el que no està gens clar és que la solució sigui que treballi menys gent, que els pocs que treballin facin jornades molt més llargues i que ho facin cobrant menys.

Una mica sorprenent, no? i aquesta és la recepta contra la crisi? És lluitar contra la crisi el condemnar a milions d'ex-treballadors a l'atur de per vida? No estic d'acord. A la crisi se li afegeix sempre un qualificador: crisi financera, crisi econòmica. Però la crisi de veritat és la que estan patint aquests milions de treballadors que es quedaran a l'atur. És aquesta, i no la dels bancs, la que clama al cel. I abans que aquesta, és la dels milions d'homes i dones que estan passant gana, mentre al primer món es destrueixen tones de menjar per evitar que arribin al mercat i s'abarateixin els preus.

Miri, President, jo estic pel decreixement. Decreixement vol dir entre d'altres coses guanyar menys, però també treballar menys. Vol dir molt més, és clar, i el seu principi és molt simple: El creixement sostenible no és possible. Quan els recursos s'esgoten no es pot créixer. Molt abans que els recursos s'esgotin serà tan difícil obtenir-los que cap creixement serà possible. El decreixement no és una opció. Per les bones o per les males caldrà decréixer.

No és amb neoliberals ni amb neocons que el món emprendrà el camí de la racionalitat. No és aquest el camí, President. Esquerra faria bé de començar a decidir de part de qui està: de part dels rics i poderosos, dels que diuen que cal treballar més i cobrar menys i mantenir així el seu "creixement", o de part dels que no som rics, dels pobres, dels que aposten per un món on tothom pugui viure en pau, amb dignitat, amb casa, menjar i cultura.

A veure si Esquerra ho entén, cal triar entre la dreta i l'esquerra. I aquesta no és una divisió que entengui de sigles de partits. Fets, no paraules: Montilla parla de doctrines neoliberals. PP i PSOE pactaran al País Basc. Seguim?

Aquesta crisi, que la paguin els rics.

Un altre món és possible.

dimarts, 10 de març del 2009

El Q3 a Martorell

Impressionant. La secció sindical de UGT de SEAT demana als treballadors que acceptin la moderació salarial com a condició indispensable per a fabricar l'Audi Q3 a Martorell i salvar així uns 1500 llocs de treball.

CCOO i CGT responen que la fabricació del Q3 ja està pactada i que si ve no serà per cap nova renúncia dels treballadors sinó pels ajuts que rebrà VW de fons públics, de l'Estat i de la Generalitat.

VW diu ara que, de moment, queda en suspens la fabricació del Q3 a Martorell, i que la culpa és dels sindicats que no es posen d'acord.

A ningú no se li ha acudit pensar que l'alternativa podria ser, digues-me herètic, reduïr els beneficis dels accionistes i rebaixar els sous dels directius fins a equiparar-los als sous de tècnics de planta qualificats? oi que no? oi que aquí els únics que hauran de treballar més i cobrar menys seran els treballadors?

I de debò a la UGT no se li cau la cara de vergonya quan diu això?

El sector de l'automòbil està patint la crisi. No hi han crèdits, no es compren cotxes. Però unes reflexions: últimament es comencen a veure més anuncis de cotxes "barats", de menys de, diguem-ne 9.000€. Perquè durant tant de temps pràcticament no es podien comprar cotxes per sota del 18.000€? Perquè els preus dels cotxes han estat tan inflats? Una pregunta vella: perquè els cotxes han de tenir tanta potència i velocitat si en ciutat la velocitat mitja és de 30Km/h i en autopista el límit és de 120Km/h? i perquè un cotxe amb cinc anys ja era vell?

El sector de l'automòbil pateix la crisi i també l'explosió d'una bombolla específica que ha permès vendre molt i car. Doncs això s'ha acabat. Els cotxes útils hauran de durar molt, consumir molt poc i ser barats, molt barats. Com ho eren els 600, els Escarabats o els 2-Cavalls.

I què vol dir això: indiscutiblement que el sector haurà de reestructurar-se. Sobra ma d'obra en el sector de l'automòbil. No es vendrà ni tant ni tant car.

Al meu parer la reducció de llocs de treball directes i indirectes és inevitable a curt o mig plaç.

Què fer? abordar la reconversió industrial, quin remei, però fer-ho de forma ordenada. En cap cas és acceptable tancar fàbriques d'un dia per l'altre. Però una cosa és adonar-se de això, i una altre demanar "moderació" o "congelació" salarial.

Quan s'ha venut molt i car, les pujades de sou dels treballadors directes i indirectes han estat proporcionals als beneficis? No. La tendència ha estat precaritzar. Contractes temporals i sous baixos. No hi ha més. La "participació" en els beneficis ha estat, i encara gràcies, poder treballar.

I ara, un "sindicat" proposa als treballadors que s'abaixin els pantalons? Ajudarà això a la reconversió del sector? a fer una sortida ordenada i amb recol·locacions de l'excedent de ma d'obra? o, pel contrari, és la forma de continuar garantint que alguns seguiran obtenint beneficis.

Espero que CCOO i CGT mantinguin la dignitat i que no s'accepti aquest xantatge. I si VW vol, que foti el camp, però la fàbrica es queda aquí.

Quan hi havia beneficis, ningú no va preveure que aquella bombolla no podria durar? no es van fer plans per a l'època de vaques flaques? No. La cobdícia de les multinacionals combinada amb la desig d'aparentar, l'orgull o la supèrbia de molts compradors han dut la bombolla a esclatar,en comptes de provar de desinflar-la poc a poc. I ara peta.

Si les empreses del sector no són capaces de fer-ho, potser caldrà nacionalitzar les fàbriques.Prou que Chavez a Veneçuela ho està fent. Si els mitjans de producció ja no han de donar beneficis, i per això els tanquen, potser serà el moment d'ocupar les fàbriques, no per a que donin beneficis sinó per a que donin ocupació mentre es busca un nou model productiu.

I aquest nou model no pot ser el del creixement continuat. Ha de ser el del decreixement. Ens hi juguem els recursos del planeta, l'aigua i el mateix aire que respirem; i que en aquest món hi puguem viure tots sense matar-nos i sense que ningú es mori de gana. És possible, però no com funciona ara.

Caldrà lluitar per transformar-lo. Però un altre món és possible.

diumenge, 8 de març del 2009

8 de març. Dia de la dona treballadora

8 de març. Dia de la Dona treballadora.

A totes les companyes, mares, germanes, amigues i camarades, una salutació. Amb admiració i afecte.

Jornada de lluita per denunciar i reclamar, un cop més, la fi de la violència masclista en totes les seves formes. Per denunciar la diferent escala salarial i reclamar un cop més, l'equiparació de salaris. Per denunciar la discriminació laboral per raó de sexe i reclamar-ne, un cop més, la seva fi i, en particular, la discriminació a les dones embarassades.

Per reclamar el dret de la dona a decidir sobre el seu cos.

Per denunciar el model actual i reclamar un model laboral que permeti la conciliació familiar, que permeti que mare i pare puguin fer-se responsables tots dos dels fills i de la llar.

Per denunciar que la pobresa i la ignorància afecten més a dones i infants, i que les víctimes de la força i de la violència arreu del món són els més dèbils, dones i infants.

Per denunciar l'homofòbia i la discriminació que pateixen, en particular, les dones homosexuals.

Per demanar un món sense masclisme. Un món d'homes i dones lliures, diferents i complementaris en la seva masculinitat i en la seva feminitat, i iguals en drets i deures.

Per demanar un món diferent.

8 de març. Dia de la Dona treballadora. Jornada de lluita.

Un altre món és possible.

dissabte, 7 de març del 2009

Els 10.000 de Brussel·les

Aquest matí milers de catalans i catalanes han caminat pels carrers de Brussel·les per a reivindicar el dret d'autodeterminació del nostre poble i per manifestar a Europa la voluntat d'esdevenir un estat independent al si de la Unió Europea.

A Brussel·les en saben prou del significat d'aquestes reclamacions perquè el mateix estat belga està en entredit i flamencs i valons podrien separar-se. El lleó negre de Flandes podria aviat rugir en solitari, al mateix cor de la UE.

La UE no està tancada i les seves fronteres interiors estan en moviment. És un signe de la vitalitat de les societats i les nacions que són l'ànima d'Europa, per molt que el seu cos estigui articulat sobre antigues estructures estatals. Europa haurà de mirar-se i reconèixer-se. Europa ha de canviar.

La crisi que estem visquent té causes financeres, econòmiques, però la seva causa fonamental és que el model del món és caduc. Les estructures que ens han dut fins avui s'han esgotat. És necessari canviar. El món no pot seguir igual.

Catalunya demana un model diferent. Europa l'ha d'assumir perquè el món ha de canviar. És necessari.

Els 10.000 de Brussel·les hi han anat amb el nom de Catalunya als llavis i als cors, però també han hi anat amb el nom d'Europa.

Perquè creuen, i crec, que una Catalunya lliure és possible, i necessària.
Perquè creuen que un altre Europa és possible.
Perquè creuen que un altre món és possible.

Gràcies, moltes gràcies als 10.000 de Brussel·les!

divendres, 6 de març del 2009

IBEX, cinema i 10.000

Doncs sí, l'IBEX ha acabat la setmana per sota dels 7000 punts. Veurem fins on baixa.

Tanmateix, fins a cert punt, és anecdòtic. El que no és anecdòtic és que el número d'aturats s'incrementi de forma imparable.

Canvi de tema: la llei del cinema obligarà a que la meitat de les pel·lícules al cine siguin en català. No es tracta d'imposar a ningú cap llengua. Es tracta de donar dret a poder triar la llengua.
Les productores de cinema han saltat: "qui pagarà els doblatges?". Doncs miris, si per llei han de fer-ho les productores, doncs que ho facin. També diuen que es crearà un circuit de sales de titularitat pública on la programació respectarà la llei lingüística... De retruc, pot ser una bona forma d'abaixar els preus de les entrades del cinema, si l'administració entra en el mercat com a competidor.

Tot plegat pot ser bo per a la indústria del doblatge en català. Potser no tant per a les productores. Però serà bo per a tots els que creuen en el dret a triar (en català o castellà, tant és).

No ens salvarà de res, però és que, trenta anys després, ja va sent hora de que es pugui triar en quin idioma es vol anar al cine.

La llei també va en la línia d'augmentar la quantitat de pel·lícules en versió original subtitulades. Aquesta és una bona iniciativa de cara a augmentar l'interès general pels idiomes estrangers, com es fa a altres països.

I canvi de tema: 10.000 a Brussel·les. Una manifestació que demà, dia 7, pretén portar la reivindicació independentista a la capital administrativa d'Europa.



És l'estratègia de la internacionalització. Els suport CiU i Esquerra podia haver estat més gran però ha quedat en adhesions a títol personal.

Tanmateix, l'esforç fet ha estat important. Des d'aquí els desitjo molt d'èxit i que el dia a Brussel·les acompanyi. Que la reivindicació se senti amb força.

El que em sembla molt interessant són les accions paral·leles: s'està impulsant una Iniciativa Legislativa Popular per a una llei de convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Es tracta de recollir signatures en nombre suficient per a fer entrar aquesta llei a tràmit al Parlament.

Espero que tinguin èxit. Certament que arribar al Parlament no serà fàcil, i un cop allí, també caldrà veure com evoluciona.

El que valoro és que aquesta iniciativa no surt dels partits sinó de plataformes cíviques. D'alguna manera està en la línia de superar el model partitocràtic i, tot plegat, sortirà o no sortirà bé, però és un pas en, crec jo, almenys, la bona direcció.

El nostre país lliure és possible.

Un altre món és possible.

dimecres, 4 de març del 2009

Atur i més del País Basc

Les dades d'atur d'ahir continuen la macabra tendència de destrucció de llocs de treball encetada fa un munt de mesos.

Als Països Catalans, prop d'un milió d'aturats, com apunta Guillem al Racó Català.

Aquest és el problema de veritat. L'extraordinari tràngol de la crisi. Del cert que ajudaria a superar-lo no tenir un estat en contra, i encara més no tenir un estat corrupte en contra.

Un estat corrupte que incompleix les seves pròpies lleis, doncs l'estatutet, a l'espera que el TC el riboti definitivament, és llei. I el finançament havia d'estar per llei fa mesos. I fa mesos que l'estat no acompleix la llei i menteix

I és corrupte, o ho sembla -digue'm suspicaç- perquè els diaris i les notñicies en van plens de com polítics del PPSOE s'omplen les butxaques a mans plenes.

Un estat corrupte on els jutges són amics dels ministres i encausen als polítics de l'oposició quan els convè, i ilegalitzen partits i es passen per l'engonal els resultats d'un referèndum.

Doncs mira, ara que el PSOE necessitarà del PP al País Basc (Un lehendakari del PPSOE!) resulta que, oh meravella! les causes contra aforats del PP no tenen fonaments. I ja no es jutjaran a peixos grossos del PP: Quina coincidència, no?

Però és el que hi ha, ben mirat, al País Basc i a Galícia el PPSOE ha estat la força més votada. és el que hi ha, a una majoria dels ciutadans de l'estat o, si més no, a la minoria majoritària o casi majoritària, el PPSOE ja els hi està bé.

Es poden fer moltes anàlisis i es pot dir que cadascú vota per les seves pròpies raons. Segur que això és cert i més cert que no el següent: la gent va avotar com qui va a un partit de futbol. A veure si guanya el seu partit, el seu equip. Després diuen que "hem guanyat", tot i que ell, per descomptat, no juga i potser es un damnificat de la crisi. La gent va a votar als del seu equip perquè els altres són els dolents. És senzill i no cal pensar. El lema del PSOE (i del PSC) anava per aquí, "si tu no vas, ells tornen". Buuuu! que ve el PP! PP dolent! PSOE bo!

Doncs això és el que hi ha. La gent continua votant als majoritaris:Aquests són els que de debò es reparteixen el poder. La resta estan en una segona divisió, malgrat que puguin participar en governs. La gent demana més del mateix quan reprodueix votació rera votació el mateix esquema amb poques variacions.

Només que l'abstenció puja. Poc a poc va pujant i, de fet, ja és la minoria majoritària o casi majoritària empatant amb no vots amb els vots del partit "vencedor". No em sembla malament si és una acció més. En canvi, si la disidència i la rebel·lia comencen i s'esgoten amb l'abstenció a les eleccions, aleshores em sembla molt pobre.

La democràcia, tal com està muntada a l'estat, no va. O sí, perquè la societat no es queixa. Mo es queixa o no es queixa amb prou força. El cas és que aquí no passa res.

No passa res però à a l'estat, si segueix la tendència, i no es veu que tingui que canviar malgrat les afirmacions del ministre Corbacho i de la senyora Maravillas, l'any acabarà amb... quatre? cinc milions d'aturats? Llavors potser algú es queixarà, o potser no. Potser s'assumirà la desgràcia de la fam i la misèria amb resignació cristiana. Ves tu a saber. I continuarà manant el PPSOE amb gairebé 20 milions de vots.

És el que hi ha. Als Països Catalans, a Catalunya i a l'estat espanyol. TEnim un problema molt gran i l'haurem de solucionar sols. Amb els rics i poderosos no cal comptar. Ocupen el seu temps barallant-se entre ells. Conspiren, Són corruptes. S'aprofiten de les institucions i posen la "justícia" al seu servei. No ens podem fiar d'ells, són una rèmora. Uns paràsits. Ens els hem de treure de sobre...

Només que serà difícil mentre tota la rebelió es quedi en no anar a votar, i els que ja ho veuen bé siguin prop de 20 milions.

Jo no vull perdre l'esperança.

Un altre món és possible.

dilluns, 2 de març del 2009

Eleccions a Euskadi i Galícia

Ja ho he dit algun altre cop: una de les regles no escrites del bloc és que està centrat a Catalunya. Tanmateix, no se m'escapa que, si més no, d'un temps cap aquí, pot semblar que l'òptica ha passat a l'àmbit estatal.

En part, potser és per la desesperant constatació que el poder real és a Madrid, que les polítiques sobre qüestions que em preocupen com la crisi econòmica, o el canvi climàtic, es decideixen a Madrid. Les qüestions que es podrien resoldre en l'àmbit estricte del Principat, País Valencià, Balears i Catalunya Nord es redueixen a la prestació de serveis, importants, sens dubte i a les culturals o lingüístiques, i inclús aquestes acaben passant per Madrid.

És l'enganyifa de les "comunitats autònomes", i l'enganyifa del "finançament". Sobre el paper, l'estatutet de Catalunya és el que dona més poder a la Generalitat. En la pràctica, però, l'ofec econòmic és evident i les decisions acaben passant totes pel peix al cove i la jugada tàctica en curt.

Política d'estar per casa amb ínfules d'estat europeu modern. Però res, a la fi.

El cas és que el sermó d'avui va de les eleccions autonòmiques a País Basc i Galícia.

Es veu que molts nacionalistes bascos, gallecs i catalans estan molt tristos, i que molts nacionalistes espanyols estan contents.

Jo em considero nacionalista, independentista per a ser més exactes, i no estic gaire trist, la veritat.

Potser em sap més greu el cas gallec que no pas el basc.

Al País Basc s'ha viscut un nou capítol de la infàmia de la llei de partits. Una llei que amb l'excusa d'evitar que diners públics fossin a parar a ETA, ha servit per fer que prop de 100.000 vots hagin estat considerats nuls, en comptes de per a portar a diputats de D3M i Askatasuna al Parlament de Vitòria.

Si es tractava d'evitar que els diners públics anessin a ETA, n'hi havia prou amb fer una llei d'auditoria de les finances dels partits que obligués declarar d'on ve fins l'últim cèntim que entra a caixa i a on va fins l'últim cèntim que en surt. I amb això n'hi hagués hagut prou. Res més. No calia il·legalitzar cap partit.

Però, és clar, llavors s'hauria vist el formidable, corrupte i llefiscós entrallat de suports, donacions, interessos i favors entre polítics, empresaris i banquers. S'hauria vist com tots són el mateix.

Tots excepte aquestes formacions "petites" i "radicals", profundament "antisistema", per no dir, directament, "terroristes" que la llei de partits a il·legalitzat.

O no tan petites, que amb 100.000 vots, Askatasuna hauria pogut portar fins a set diputats abertzales al Parlament.

Les eleccions a Euskadi han estat una mentida. Res de nou. Venen sent una mentida des de l'aprovació de la llei de partits. La nova correlació de forces que portarà a un president del PPSOE al govern basc no és més que el subproducte adulterat d'un procés adulterat.

No em fa cap pena el PNB, que ara farà de CiU a Euskadi. Els més votats, sí, però fora del govern perquè les coalicions compten. Només que allà la divisió no és com al Principat. Allà s'han pres seriosament la divisió entre "Sobiranistes" i "Constitucionalistes" i així els ha anat als "Sobiranistes" quan els Independentistes han estat expulsats del joc i han decidit que no jugar no els convertia automàticament en cheerleaders de l'equip de "casa". En canvi, el que han fet és denunciar el joc brut a banda i banda i cridar ben fort que el partit estava comprat.

Perquè els votants d'Askatasuna haurien d'haver votat el PNB? Per cap motiu. A veure, és que algun cop el PNB ha estat independentista? Els 100.000 votants d'Askatasuna ho han tingut clar, i han preferit votar nul que votar a un partit que serà tot el sobiranista que vulguis, que vol exercir tot el dret a decidir que vulguis, però que no es planteja un referèndum d'autodeterminació amb totes les paraules ni busca activament la independència.

A més, el PNB és dreta, exactament com el PPSOE. Només que les famílies que representen uns i altres són diferents, i tampoc tan diferents, que al final tots són parents.

¿Perquè un votant d'esquerra independentista, probablement comunista o filocomunista, hauria de votar a la dreta democristiana conservadora del PNB? quina mena d'absurd ideològic és aquest? Com era d'esperar i natural, no ho han fet.

Només una petita part dels vots abertzales han anat a parar a Aralar, vots que, probablement, també hauria pogut capitalitzar EA.

Jo ho veig així: o ets independentista (què vol dir la paraulota "sobiranista"?) o el que vols és una altre forma d'encaix amb Espanya, potser més d'acord amb els interessos dels poderosos del País Basc.

Doncs mira, ara manarà a Euskadi el PPSOE. Seguiran manant els poderosos, però ara seran uns altres.

No es pot extrapolar al Principat. El gran argument de venta del PSC és "Que ve el PP!" i el personal que vota al PSC l'ha interioritzat. El PPSC no és factible a Catalunya. Els votants socialistes no ho entendrien. Em fa l'efecte que el cas català té alguna semblança remota amb al gallec més que no pas amb que al basc. Però poques. A Catalunya el govern d'Entesa ha esmenat els errors del Govern Tripartit, començant pel nom.

A Catalunya, el nacionalisme és transversal i l'eix del combat polític és el esquerra - dreta. Els resultats d'Euskadi i Galícia em fan pensar que, a hores d'ara, aquest sembla ser el plantejament més encertat. La lectura fàcil a Euskadi podria ser la derrota del nacionalisme basc enfront del nacionalisme espanyol. A Catalunya aquesta lectura no és possible. Per molt que des de CiU s'intenti fer aquesta lectura.

A Catalunya l'eix esquerra dreta està més ben definit, quan CiU va pactar amb el PP, de fet, ja va establir unes determinades regles del joc. La Sociovergència no és impossible, però sí és difícil.

Per mi, un factor determinant en el cas català és el PP. El discurs que el PP és el dimoni no és tolerable. Empobreix el discurs de tothom. És dolent per a tothom. Ens idiotitza. La pega és que al PP sembla que ja li va bé. Mira que els costaria poc posar-se PPC, per dir alguna cosa.

Tanmateix, els resultats del País Basc poden tenir una repercusió. El PSOE li tirarà la canya a CiU? què li prometrà acanvi del seu suport? el cap de Montilla? potser els diputats del PSC passaran a tindran ara, com diu Ridao, la paella pel mànec?

Em penso que no serà tant. El PSOE suarà sang a partir d'ara a Madrid. Dubto molt que els diputats del PSC a Madriddeixin de ser fidels a ZP, però dubto també que ZP intenti fer servir el govern de la Generalitat com a moneda de canvi per a obtenir els favors convergents. L'aposta seria massa perillosa i, malgrat el que digui CiU, el nacionalisme és transversal a Catalunya.

I de Galícia, poc a dir, allà la cosa ha estat entre PP i PSOE, amb un BNG que ha anat fent. Passada aquesta legislatura de bipartit, gairebé es pot dir que torna la normalitat a Galícia. Una oportunitat perduda per al nacionalisme gallec. I ja es veurà quan triga a gaudir-ne d'una altre.

Tot plegat una jornada interessant a dos països amics, sens dubte, però amb històries i circumstàncies ben diferents a la nostra. I que, potser, influeixen, via Madrid, com no, sobre el devenir del nostre govern.

Ja es veurà.

I avui, l'IBEX que ha caigut un 4.6%. Acabarà la setmana per sota dels 7000 punts? S'admeten apostes.

diumenge, 1 de març del 2009

Adéu, Pepe.

He tingut la sort de poder anar un parell de cops als seus espectacles. Monòlegs plens d'històries, sorolls, absurds, tocs de mim, paraulotes a dojo, pornografia verbalitzada, denúncia descarada.

Recordo els gags: les tapes, el missioner que es talla la llengua amb la gilette, el "zoy un niño bueeeeeeno", la cara d'alegria de tothom als matins en anar a la feina, les aventures a l'Àfrica i a Cuba amb exuberants i sexuals mulates...

Recordaré sempre el seu "mecagüen en todos los fascistas hijos de puta de mierda que ya pueden ir saliendo del teatro" amb que encetava els seus espectacles. I es cagava en el rei i en la monarquia i en tota la xusma dels polítics. Un anarquista a l'escenari. Una denuncia feta amb tota la mala bava possible i amb les paraules més gruixudes que es podien trobar. Políticament molt i molt incorrecte. Extraordinàriament humà.

Recordo moltes de les seves intervencions a la televisió: en una minisèrie que s'emetia dins del "digi digui". Les memorables participacions als programes del Toni Soler i l'Andreu Buenafuente, -era un convidat segur- Recordo les 24 hores parlant en un programa especial del Toni Soler.

Els feixistes espanyols el volien encalçar per haver-se cagat en la seva puta espanya. Per haver-los pintat com els miserables que són. Ell es cagava en la puta espanya de la pandereta, la cabra, la mediocritat, l'obscurantisme, la repressió, l'odi, l'uniformitat. L'espanya feixista i violenta.

Però, sobretot, el volien encalçar perquè s'enfotia d'ells amb grans riallades, i perquè ens havia fet partícips a molts d'aquest riure sa, energitzant i subversiu.

Avui, però, s'ha callat. Pepe Rubianes, actor i director galaicocatalà de teatre. Ha mort avui.

Adéu, Pepe. Descansa en pau. Et trobarem a faltar.