Fa uns dies va ser l'aniversari del meu fill. Va fer 10 anys! i li vam regalar una bici.
La veritat és que haver esperat fins al desè aniversari per regalar-li la bici és una cosa que em sap greu. Jo crec que com abans aprenguis a anar en bici, millor. En fi. Hem trigat una mica, però, finalment, ja té una bici.
I avui, després d'alguns dies de tenir-la al rebedor, ha fet un dia prou bó, i hem tingut temps per sortir a provar-la.
Vet aquí, doncs, que ens hem passat bona part del matí al costat de l'estació de Sants, a aquest passeig que han deixat entre l'estació i el parc de l'Espanya Industrial i que resulta perfecte per anar amb patins, skates o bicicletes. Ideal. Sense la molèstia dels cotxes.
L'Artiom no en sabia d'anar amb bici. Així que ha calgut experimentar. Vinga passeig cap amunt i passeig cap avall. Poc a poc. Ara jo li aguanto la bici, ara aprofitem una mica de rampa per veure que amb la bici en moviment es manté l'equilibri. Torna a provar...
Ha anat agafant confiança i, finalment, després de fer una parada tècnica per dinar i recuperar forces al Pans del la Plaça de Sants, ha aconseguit mantenir l'equilibri i fer algunes pedalades seguides.
El somriure que ens ha llençat després d'aquesta petita proesa no tenia preu.
Després, potser sorprès o emocionat, ho ha tornat a intentar i no se n'ha sortit. Bé, no passa res. No importa. demà ho tornarem a provar. A veure si el temps acompanya. El més important és que ho ha fet. Que sap que pot fer-ho. Ell "ja ha après a anar amb bici". Ara només es tracta de perfeccionar-ho.
Jo li deia, "no pensis en com anar en bici, tu només ves-hi". És una versió suavitzada de l que li diu Yoda a Luke Skywalker al planeta Dagobah: "fes-ho o no ho facis, però no ho intentis". Coi, que n'era de savi el mestre Yoda! I és que anar en bici té molt del poder de la Força. Tu no has de pensar en com has de pedalar, o en mantenir l'equilibri. Tu només has de "sentir" la bici i deixar-te anar. Ja sabeu, tu i la bici sou un en la Força. Has de conèixer la teva bici i sentir-la. Com fa un Jedi amb el seu sabre laser. L'Artiom s'ha flipat bastant amb aquests arguments. I jo també.
La bici és una màquina, però té un component d'animal. Quant ets un nen acabes estimant la teva bicicleta perquè saps que està viva. Per a un nen, si més no, per al nen que algun cop vaig ser, la bici era una màquina d'aventures. La meva bici era més que un vehicle, era una nau espacial, un cavall, un avió de combat, el meu vaixell pirata. Pujar a la bici i imaginar coses era el mateix.
També era la primera màquina, aquell mecanisme que transmetia la força dels pedals amb la cadena que enllaçava les rodes dentades del plat i el pinyó (en aquella època, les bicis amb marxes eren cosa de nens de peles, i a casa erem sis, i alegries les justes), el misteri dels frens. El taller de reparacions de rodes punxades, amb els "partxes". Tot plegat era una introducció a la mecànica per la via del mirar i tocar. Un aprenentatge que no té preu.
I les patacades! I tant! També. Realment, algun cop vaig estar a punt d'obrir-me el cap i fer-me mal de debò. Sort. Mai va passar res massa greu. Genolls pelats i algun trau dels bons sí, per descomptat. Encara tinc senyals d'aquella època per mans, peus i genolls.
Ai, senyor. Quins records. Tot això ho rumiava avui, mentre convencia a l'Artiom que això de la bici és gairebé com dominar la Força, com els Jedi. I ell feia les seves primeres pedalades, vacil·lants. No m'ho ha dit però estic segur que, per uns instants, ha pogut veure als llunyans (com li diu Luke a Obi-Wan).
Ell encara no ho sap, però avui ha obert una porta als somnis i a les aventures. Que sempre fa una mica de por, i a vegades pot fer mal, pero que és tan apassionant que deixes la por a banda i t'hi llences. Això és, justament, en el que consisteix ser valent. Aprendre a anar amb bici també es això.
Després et fas gran i aquella meravellosa màquina d'aventures es converteix en un esport, i et preocupes pels detalls tècnics, pels materials del quadre, pels diferents tipus de frens... o esdevé un transport públic més i t'emprenyes quan l'estació del bicing està plena, o el terminal no funciona i no tens prou temps fins a la següent estació per estalviar-te el recàrrec. O un municipal et posa un multa per saltar-te un semàfor amb el bicing. 200 eurassos la broma. Punyeta!
En fi. Ja tindrà temps de fer-se gran. Que aprengui a anar amb bici. Que conegui la seva bici. Si les coses li surten una mica bé haurà fet una amiga extraordinària. Una companya fidel d'aventures.
Un nen amb la seva bici... Que la Força t'acompanyi.
dissabte, 31 de gener del 2015
dijous, 29 de gener del 2015
Esborranys per al procés constituent.
Aquest proper 31 de gener el jutge Santi Vidal presentarà l'esborrany de constitució catalana que ell i un grup de juristes han estat preparant.
En la mateixa línea: ahir mateix em va arribar la url d'un altre esborrany de constitució que s'està el·laborant a http://www.constitucio.cat. Sembla que encara hi ha un tecer grup que també és a punt de presentar el seu esborrany.
Encara més, un altre grup ha presentat una proposta de com hauria de ser el procés constituent.
Per mi és una gran notícia aquesta efervescència. Els vuit mesos (sí, ja només són vuit) fins el plebiscit del 27 de setembre han de servir per perfilar la constitució. Entenc que després del 27 encara hi haurà un plaç per debatre la constitució. Però potser el debat ja entrarà en la fase institucional. Qui ho sap.
En tot cas, ara, amb temps, és un bon moment per llegir aquests esborranys. Per reflexionar sobre el que proposen i, per descomptat, per fer les pròpies propostes.
Ahir, de fet, vaig poder llegir l'esborrany de constitucio.cat. És ràpid. només són 18 pàgines. Algunes coses em van agradar, i d'altres no. Em va agradar, per exemple, que el text fos curt. Em va agradar la vocació i inspiració republicana. Em va agradar la menció explícita de les noves tecnologies per a implementar un sistema democràtic més participatiu. No em va agradar la creació d'un tribunal constitucional. No em va agradar que em va recordar massa el disseny de dalt a baix de l'estat espanyol. M'agradaria una constitució de caire municipalista. De baix a dalt. I més coses.
Només un esborrany. Catalunya, a hores d'ara -però per poc temps- no és independent. Res no està aprovat. Però ara crec que sí. Que veuré el nou país. Un país que imagino més net, més lliure i just i al que li caldrà una carta magna. Carta magna que haurà de ser el fruit d'un acord el més majoritari possible. Els tres esborranys que es presentaran dissabte, i les propostes que se'ls afegiran han de ser llegides, debatudes, millorades o rebutjades per la majoria més ampla que es pugui aconseguir.
I per l'altra banda cal el mandat democràtic, el 27S els partits independentistes han d'obtenir la majoria absoluta. D'aquí al setembre, doncs, se'ns gira feina: el debat, apassionant, del procés constituent i convèncer als compatriotes que no ho veuen clar o, si més no, parlar amb ells amb el màxim respecte per fer-los conèixer de primera ma el projecte del nou país.
I sempre el respecte. Passi el que passi, l'endemà de la independència, tots hem de poder seguir mirant-nos als ulls amb confiança.
Que ningú ho espatlli. Que tothom sigui digne i honest. Que es digui la veritat de cara.
Tinguem confiança. Fem un país nou.
En la mateixa línea: ahir mateix em va arribar la url d'un altre esborrany de constitució que s'està el·laborant a http://www.constitucio.cat. Sembla que encara hi ha un tecer grup que també és a punt de presentar el seu esborrany.
Encara més, un altre grup ha presentat una proposta de com hauria de ser el procés constituent.
Per mi és una gran notícia aquesta efervescència. Els vuit mesos (sí, ja només són vuit) fins el plebiscit del 27 de setembre han de servir per perfilar la constitució. Entenc que després del 27 encara hi haurà un plaç per debatre la constitució. Però potser el debat ja entrarà en la fase institucional. Qui ho sap.
En tot cas, ara, amb temps, és un bon moment per llegir aquests esborranys. Per reflexionar sobre el que proposen i, per descomptat, per fer les pròpies propostes.
Ahir, de fet, vaig poder llegir l'esborrany de constitucio.cat. És ràpid. només són 18 pàgines. Algunes coses em van agradar, i d'altres no. Em va agradar, per exemple, que el text fos curt. Em va agradar la vocació i inspiració republicana. Em va agradar la menció explícita de les noves tecnologies per a implementar un sistema democràtic més participatiu. No em va agradar la creació d'un tribunal constitucional. No em va agradar que em va recordar massa el disseny de dalt a baix de l'estat espanyol. M'agradaria una constitució de caire municipalista. De baix a dalt. I més coses.
Només un esborrany. Catalunya, a hores d'ara -però per poc temps- no és independent. Res no està aprovat. Però ara crec que sí. Que veuré el nou país. Un país que imagino més net, més lliure i just i al que li caldrà una carta magna. Carta magna que haurà de ser el fruit d'un acord el més majoritari possible. Els tres esborranys que es presentaran dissabte, i les propostes que se'ls afegiran han de ser llegides, debatudes, millorades o rebutjades per la majoria més ampla que es pugui aconseguir.
I per l'altra banda cal el mandat democràtic, el 27S els partits independentistes han d'obtenir la majoria absoluta. D'aquí al setembre, doncs, se'ns gira feina: el debat, apassionant, del procés constituent i convèncer als compatriotes que no ho veuen clar o, si més no, parlar amb ells amb el màxim respecte per fer-los conèixer de primera ma el projecte del nou país.
I sempre el respecte. Passi el que passi, l'endemà de la independència, tots hem de poder seguir mirant-nos als ulls amb confiança.
Que ningú ho espatlli. Que tothom sigui digne i honest. Que es digui la veritat de cara.
Tinguem confiança. Fem un país nou.
dijous, 15 de gener del 2015
#27S2015
El dubte va quedar resolt ahir: les plebiscitàries sobre la independència de Catalunya seran el 27 de setembre d'enguany.
És dir, després de les municipals, en les que es tindrà una primera mesura de l'abast del canvi de signe que se suposa que s'està produint a l'estat: retrocés de PP i PSOE i irrupció de Podemos i candidatures tipus Guanyem.
És evident que havent posat la data del plebiscit el 27S aquest es veurà afectat -més o menys, però es veurà afectat- pels resultats que es donin a l'estat. Jo crec que als independentistes "de sempre" els resultats que es puguin donar a Espanya no els afectaran gens, però em sembla, en canvi, que la influència sobre l'independentisme de nova volada i sobre els indecisos caldrà tenir-la en compte.
Influirà, però el signe no està en cap cas determinat. pot jugar a favor, o en contra, del procés d'independència català. Si juga a favor, doncs gràcies, però també és possible que jugui en contra. Aleshores cal que el discurs independentista sigui prou sòlid. En definitiva, si la independència del país depèn que al país veí els ajuntaments siguin d'un color o d'un altre, aleshores és que la reclamació nacional és de pa sucat amb oli.
El que és fonamental -sempre ho ha estat- és que el projecte independentista sigui sòlid (procés constituent) i versemblant (full de ruta a la independència). Pot ser encara molt més fonamental si, en una demostració d'intel·ligència que ni hi és ni se l'espera, Rajoy decidís convocar eleccions a corts generals també el mateix 27 de setembre.
Sospito que a un escenari de coincidència del plebiscit per la independència amb les eleccions espanyoles el 27S seria més fàcil per l'unionisme captar als indecisos, sobretot si hom preveu un canvi de signe important al govern de l'estat.
Però no crec que passi. Les enquestes diuen que Podemos no aconsegueix arrabassar el primer lloc al PP, i el pacte entre Podemos i PSOE sembla, a dia d'avui, difícil (per començar, difícil d'explicar als votants de Podemos). En aquests moments, el que sembla més probable és que Podemos hagi de passar quatre anys a l'oposició, ja es veurà si creixent, o desinflant-se. En tot cas, quatre anys amb un govern molt probablement del PPSOE (sembla que és a punt de repetir-se el cas grec a la península ibèrica).
Tanmateix, un avançament de les eleccions estatals al 27S permetria presentar projectes versemblants de reforma. Aquesta és una cosa que el país del costat necessita com respirar. Sembla, però, que Rajoy pretén estirar tant com pugui el seu mandat i es parla d'eleccions al gener de 2016. Segurament és el millor escenari en els càlculs electorals del PP.
És igual. El que cal és centrar-se en el que convé a Catalunya. Ja hi ha data. 27S. Ara que tothom faci el que li toca. Les estructures d'estat: hisenda pública, seguretat social, cossos de seguretat... han d'estar preparades. Parlar i debatre públicament sobre com es vol el nou país, és dir, encetar el procés constituent, que és quelcom que ja fa temps que era necessari però que ara ja és imprescindible i, també, el full de ruta que digui quins han de ser els passos a donar des de l'endemà del 27S si s'obté la majoria suficient.
Si s'obté la majoria suficient. Aquesta és la clau de volta. Cal guanyar. Cal que la suma de la candidatura al voltant de CiU (o només CDC?) i de la candidatura al voltant d'ERC facin majoria absoluta al Parlament. Cal que la candidatura d'esquerra anti-capitalista al voltant de la CUP (i Procés Consituent?) obtingui un gran resultat. Cal guanyar en escons i vots per a que el món no pugui tenir dubtes. En aquest sentit, després de la reunió d'ahir, la compareixença d'avui de la CUP era molt important. Han estat molt crítics, però no s'han posat de cul. Al contrari, donen per bo el caràcter plebiscitari de les eleccions i, no només, també pretenen extendre el caràcter plebiscitari a les municipals.
Per guanyar cal convèncer els indecisos i per a fer-ho cal encetar ja un procés constituent veritablement democràtic i honest, amb participació de tothom que vulgui. Cal un full de ruta net, clar, diàfan, amb una declaració d'indepèndència explícita. Cal debatre, escoltar i parlar amb tothom.
La veritat: la independència no ens treurà de res per ella mateixa, però és una oportunitat que ens donem. Tots tenim el dret de triar el futur que volem i de treballar per aconseguir-lo. Tots tenim el deure de respectar el dret dels altres d'expressar-se lliurement. Tots tenim el deure de respectar el resultat del 27S, sigui quin sigui.
Som-hi, doncs.
Per acabar, crec que s'escau la introducció de l'Ara mateix de Miquel Martí i Pol:
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
És dir, després de les municipals, en les que es tindrà una primera mesura de l'abast del canvi de signe que se suposa que s'està produint a l'estat: retrocés de PP i PSOE i irrupció de Podemos i candidatures tipus Guanyem.
És evident que havent posat la data del plebiscit el 27S aquest es veurà afectat -més o menys, però es veurà afectat- pels resultats que es donin a l'estat. Jo crec que als independentistes "de sempre" els resultats que es puguin donar a Espanya no els afectaran gens, però em sembla, en canvi, que la influència sobre l'independentisme de nova volada i sobre els indecisos caldrà tenir-la en compte.
Influirà, però el signe no està en cap cas determinat. pot jugar a favor, o en contra, del procés d'independència català. Si juga a favor, doncs gràcies, però també és possible que jugui en contra. Aleshores cal que el discurs independentista sigui prou sòlid. En definitiva, si la independència del país depèn que al país veí els ajuntaments siguin d'un color o d'un altre, aleshores és que la reclamació nacional és de pa sucat amb oli.
El que és fonamental -sempre ho ha estat- és que el projecte independentista sigui sòlid (procés constituent) i versemblant (full de ruta a la independència). Pot ser encara molt més fonamental si, en una demostració d'intel·ligència que ni hi és ni se l'espera, Rajoy decidís convocar eleccions a corts generals també el mateix 27 de setembre.
Sospito que a un escenari de coincidència del plebiscit per la independència amb les eleccions espanyoles el 27S seria més fàcil per l'unionisme captar als indecisos, sobretot si hom preveu un canvi de signe important al govern de l'estat.
Però no crec que passi. Les enquestes diuen que Podemos no aconsegueix arrabassar el primer lloc al PP, i el pacte entre Podemos i PSOE sembla, a dia d'avui, difícil (per començar, difícil d'explicar als votants de Podemos). En aquests moments, el que sembla més probable és que Podemos hagi de passar quatre anys a l'oposició, ja es veurà si creixent, o desinflant-se. En tot cas, quatre anys amb un govern molt probablement del PPSOE (sembla que és a punt de repetir-se el cas grec a la península ibèrica).
Tanmateix, un avançament de les eleccions estatals al 27S permetria presentar projectes versemblants de reforma. Aquesta és una cosa que el país del costat necessita com respirar. Sembla, però, que Rajoy pretén estirar tant com pugui el seu mandat i es parla d'eleccions al gener de 2016. Segurament és el millor escenari en els càlculs electorals del PP.
És igual. El que cal és centrar-se en el que convé a Catalunya. Ja hi ha data. 27S. Ara que tothom faci el que li toca. Les estructures d'estat: hisenda pública, seguretat social, cossos de seguretat... han d'estar preparades. Parlar i debatre públicament sobre com es vol el nou país, és dir, encetar el procés constituent, que és quelcom que ja fa temps que era necessari però que ara ja és imprescindible i, també, el full de ruta que digui quins han de ser els passos a donar des de l'endemà del 27S si s'obté la majoria suficient.
Si s'obté la majoria suficient. Aquesta és la clau de volta. Cal guanyar. Cal que la suma de la candidatura al voltant de CiU (o només CDC?) i de la candidatura al voltant d'ERC facin majoria absoluta al Parlament. Cal que la candidatura d'esquerra anti-capitalista al voltant de la CUP (i Procés Consituent?) obtingui un gran resultat. Cal guanyar en escons i vots per a que el món no pugui tenir dubtes. En aquest sentit, després de la reunió d'ahir, la compareixença d'avui de la CUP era molt important. Han estat molt crítics, però no s'han posat de cul. Al contrari, donen per bo el caràcter plebiscitari de les eleccions i, no només, també pretenen extendre el caràcter plebiscitari a les municipals.
Per guanyar cal convèncer els indecisos i per a fer-ho cal encetar ja un procés constituent veritablement democràtic i honest, amb participació de tothom que vulgui. Cal un full de ruta net, clar, diàfan, amb una declaració d'indepèndència explícita. Cal debatre, escoltar i parlar amb tothom.
La veritat: la independència no ens treurà de res per ella mateixa, però és una oportunitat que ens donem. Tots tenim el dret de triar el futur que volem i de treballar per aconseguir-lo. Tots tenim el deure de respectar el dret dels altres d'expressar-se lliurement. Tots tenim el deure de respectar el resultat del 27S, sigui quin sigui.
Som-hi, doncs.
Per acabar, crec que s'escau la introducció de l'Ara mateix de Miquel Martí i Pol:
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
dimarts, 13 de gener del 2015
Sí i Sí! (Avançades? Sí-No; Al març? Sí-No)
El dijous se sabrà definitivament si es fan eleccions anticipades (amb caràcter plebiscitari), o no; i en cas de fer-se, si seran abans de les municipals.
Una doble pregunta.
- Vol fer eleccions anticipades de caràcter plebiscitari?
- En cas de voler fer-les, vol fer-les abans de les municipals?
Jo crec que un independentista triaria el sí-sí. Per què? Perquè les plebiscitàries són, han de ser, el referèndum que no s'ha pogut fer per les bones. La meva opnió és que els independentistes volen dues coses: fer aquest referèndum i, obviament, guanyar-lo. La sensació és que "ara és l'hora" o, dit amb llenguatge modern (o cool, o de guais), la finestra d'oportunitat és oberta i cal aprofitar-la.
Algú pot argumentar que arribats al punt actual del procés d'independència, la finestra d'oportunitat no es tancarà en uns mesos i que, de fet, pot ser interessant fer coincidir el procés independentista amb un hipotètic canvi de signe polític a l'estat espanyol. Fins i tot es podria fer que les municipals fossin en elles mateixes el referendum plebiscitari (no us recorda res?).
Finalment, algú podria dir que la desconfiança entre els partits que hauríen de concòrrer a les plebiscitàries amb la proposta independentista desconfien els uns dels altres i que, vist el panorama, millor no avançar les eleccions i esperar a veure com queda la distribució de forces després de les eleccions municipals del maig, i les generals a corts, en principi, pel novembre.
Tres opcions. Sí-Sí, Sí-No, No. En aquesta ocasió, la natura de les preguntes inhabilita altres opcions de vot més exòtiques.
Aquests arguments que he donat per a cada opció es poden rebatre i contra-argumentar de forma molt sòlida. Igualment, es podríen discutir els avantatges i desavantages, des del punt de vista independentista, de les diferents opcions. No entro en aquesta anàlisi.
Perquè aquesta doble pregunta no va adreçada al poble de Catalunya si no que l'ha de respondre Artur Mas. És ell qui ha de prendre aquesta decisió.
Mas dirà el què i el com el proper dijous.
Però per mi, l'opció independentista guanyadora, com ja ha passat abans, és el doble sí. I m'ho hauran d'explicar molt bé si no es pot votar aquest març.
#AraÉsLHora. #SíiSí.
Una doble pregunta.
- Vol fer eleccions anticipades de caràcter plebiscitari?
- En cas de voler fer-les, vol fer-les abans de les municipals?
Jo crec que un independentista triaria el sí-sí. Per què? Perquè les plebiscitàries són, han de ser, el referèndum que no s'ha pogut fer per les bones. La meva opnió és que els independentistes volen dues coses: fer aquest referèndum i, obviament, guanyar-lo. La sensació és que "ara és l'hora" o, dit amb llenguatge modern (o cool, o de guais), la finestra d'oportunitat és oberta i cal aprofitar-la.
Algú pot argumentar que arribats al punt actual del procés d'independència, la finestra d'oportunitat no es tancarà en uns mesos i que, de fet, pot ser interessant fer coincidir el procés independentista amb un hipotètic canvi de signe polític a l'estat espanyol. Fins i tot es podria fer que les municipals fossin en elles mateixes el referendum plebiscitari (no us recorda res?).
Finalment, algú podria dir que la desconfiança entre els partits que hauríen de concòrrer a les plebiscitàries amb la proposta independentista desconfien els uns dels altres i que, vist el panorama, millor no avançar les eleccions i esperar a veure com queda la distribució de forces després de les eleccions municipals del maig, i les generals a corts, en principi, pel novembre.
Tres opcions. Sí-Sí, Sí-No, No. En aquesta ocasió, la natura de les preguntes inhabilita altres opcions de vot més exòtiques.
Aquests arguments que he donat per a cada opció es poden rebatre i contra-argumentar de forma molt sòlida. Igualment, es podríen discutir els avantatges i desavantages, des del punt de vista independentista, de les diferents opcions. No entro en aquesta anàlisi.
Perquè aquesta doble pregunta no va adreçada al poble de Catalunya si no que l'ha de respondre Artur Mas. És ell qui ha de prendre aquesta decisió.
Mas dirà el què i el com el proper dijous.
Però per mi, l'opció independentista guanyadora, com ja ha passat abans, és el doble sí. I m'ho hauran d'explicar molt bé si no es pot votar aquest març.
#AraÉsLHora. #SíiSí.
divendres, 9 de gener del 2015
Som Charlie Hebdo.
Terrorisme és l'atemptat contra "Charlie Hebdo", la policia assassinada i el tiroteig d'aquest matí.
No són terrorisme les activitats als Centres Socials Okupats Autogestionats i, en particular, no era terrorisme el que s'estava fent a la Kasa de la Muntanya. Potser no era legal, però no era terrorisme.
Com tampoc és terrorisme el gag de Facu Díaz. Per molt que porti passamuntanyes i sembli un perillós terrorista. El cas és que no ho és.
En la mateixa línia, no són terrorisme ni les portades de "El Jueves" ni els gags del Polònia. Seràn, si es vol, més o menys bons, divertits, molestos o crítics, però no són terrorisme.
No és terrorisme que algú protesti, ni són terrorisme els escarnis, ni ho és fer fotos a la represió violenta de la policia. Els supòsits de la "llei mordassa" no són terrorisme. De fet, ja existeix una "llei anti-terrorista". Llei que algú, algun dia, haurà de revocar. Una llei que dona el marc legal per a que Arnaldo Otegi estigui, encara, empresonat. Fins on jo ho veig, Arnaldo Otegi no és cap terrorista. Més aviat em sembla un pres polític.
Cap de les coses anteriors és terrorisme. Terrorisme és el que ha passat a París. La diferència és òbvia, no?
Només era per tenir-ho en compte la propera vegada que sentiu, que ho sentireu, com algú banalitza aquesta paraula.
Per cert, des que es va tenir notícia de l'atemptat, tothom ha dit la seva. Coses amb sentit i coses sense sentit. S'estan construint relats per explicar, condemnar o justificar el que ha passat i cadascú triarà aquell que li escaigui més. De tots els comentaris que he escoltat un m'ha fet rumiar: el terrorisme "sempre guanya" perquè la resposta a un atac terrorista és, gairebé de forma automàtica, la limitació de llibertats individuals i col·lectives. La gent es mostra més disposada a acceptar canviar llibertat per seguretat sense adonar-se que és justament aquest canvi la victòria del fanatisme. No només dels fanàtics. També és la victòria dels que s'aprofiten dels fanatismes per retallar llibertats i drets.
Per no parlar dels fanàtics de la banda oposada que justifiquen el seu propi terrorisme amb els atemptats dels altres. Terrorisme també ho són els atacs que s'han produit aquesta nit contra mesquites.
Amb l'atemptat contra el Charlie, aquests fanàtics ens foten a tots. No només a les víctimes, que són els que han perdut tot.
Per això cal plantar-se. No ens fotran. No ens prendran la llibertat. Ni els uns ni els altres. Jo sóc Charlie, o a la manera nord-catalana: Som Charlie Hebdo.
Afegit 18:49. La policia ha assaltat el supermercat on s'havien amagat els terroristes. Han mort els terroristes i alguns ostatges.
Més víctimes innocents i uns fanàtics que moren matant i que no seran jutjats.
De tots els finals aquest era el pitjor possible.
Descansin en pau les víctimes.
dilluns, 5 de gener del 2015
No-carta als reis (comanda de carbó).
No. No penso escriure una carta als reis mags demanant pau i amor per al món.
No escriure tampoc una llista de proposits per al 2015 que, molt probablement, se'm farien molt difícils d'honorar.
Tampoc una carta demanant salut i alegria. Això ja ho he fet, més o menys, algun cop i, bé... no funciona. És el que té escriure cartes a éssers màgics que saps positivament que no existeixen.
Ni tampoc relacionaré el dia d'avui amb la (donem-la per bona) dada d'atur. Pel mateix motiu no diré res obre les bajanades de Rajoy sobre la fi de la crisi (gent amb més criteri ja han dit el que cal dir), ni faré acudits sobre el carbó i la darrera reunió entre Mas i Junqueras.
No. Mireu, ja portem ben bé dues setmanes de compromisos familiars, àpats, regals, consum... i sabem que encara queda un últim escull, un últim port de muntanya, en la forma de cavalcada de reis amb els nens, regals, ronda familiar per recollir els regals que els reis han anat deixant escampats per cases d'avis i tiets amb una absoluta manca de criteri logístic, i qui sap si, finalment un tortell de reis amb una fava assassina que et pot dur de pet a urgències com te l'empassis i t'ennueguis...
No. No faré cap carta als reis ni cap post de temàtica monarquico-màgica. No estic d'humor. Deu ser l'edat. El que faré serà desitjar que acabeu de passar-ho de la millor forma possible. Que us sigui lleu. I donar-vos ànims:
Ja s'acaba! Resistiu un dia més! Som-hi!
(Ses majestats, deixin el carbó al balcó. Gràcies.)
No escriure tampoc una llista de proposits per al 2015 que, molt probablement, se'm farien molt difícils d'honorar.
Tampoc una carta demanant salut i alegria. Això ja ho he fet, més o menys, algun cop i, bé... no funciona. És el que té escriure cartes a éssers màgics que saps positivament que no existeixen.
Ni tampoc relacionaré el dia d'avui amb la (donem-la per bona) dada d'atur. Pel mateix motiu no diré res obre les bajanades de Rajoy sobre la fi de la crisi (gent amb més criteri ja han dit el que cal dir), ni faré acudits sobre el carbó i la darrera reunió entre Mas i Junqueras.
No. Mireu, ja portem ben bé dues setmanes de compromisos familiars, àpats, regals, consum... i sabem que encara queda un últim escull, un últim port de muntanya, en la forma de cavalcada de reis amb els nens, regals, ronda familiar per recollir els regals que els reis han anat deixant escampats per cases d'avis i tiets amb una absoluta manca de criteri logístic, i qui sap si, finalment un tortell de reis amb una fava assassina que et pot dur de pet a urgències com te l'empassis i t'ennueguis...
No. No faré cap carta als reis ni cap post de temàtica monarquico-màgica. No estic d'humor. Deu ser l'edat. El que faré serà desitjar que acabeu de passar-ho de la millor forma possible. Que us sigui lleu. I donar-vos ànims:
Ja s'acaba! Resistiu un dia més! Som-hi!
(Ses majestats, deixin el carbó al balcó. Gràcies.)
dimecres, 31 de desembre del 2014
Feliç any nou!
Pels carrers, si esteu atents, veureu l'home dels nassos, i aquesta presència mitològica ens diu que és el darrer dia de l'any. 2014 també s'acaba.
Benvinguts alguns. Altres un any més grans, o potser més vells. D'altres que han marxat.
Cadascú sap què ha après. Quines han estat les seves lluites. Les victòries i les derrotes. Hem estat feliços, alegres, avorrits, tristos. Hem estimat i odiat. Hem estat apassionats i indiferents. Emocionals i cerebrals. Sols i acompanyats. Hem estat valents i porucs. Homes i dones. Pares i fills. Amics i amants. Adults i nens. Rics i pobres. Individus i societat. Coherents i contradictoris. A vegades, tot a l'hora, a vegades en successió.
És extraordinari.
Ha estat un honor, un plaer, un neguit, un desfici, el millor i el pitjor, una bassa d'oli, un daltabaix, compartir amb tots vosaltres aquest any. És la vida mateixa. Estem vius. Es un miracle que no per quotidià em deixa de meravellar quan m'aturo i l'observo.
I ho hem fet entre tots. Gràcies a tots.
Gràcies per la vida.
Que el proper any ens porti vida. Que ens adonem que vivim. Que visquem i sentim els moments.
La vida és el nostre regal. Gaudiu de la vida.
Feliç any nou.
Benvinguts alguns. Altres un any més grans, o potser més vells. D'altres que han marxat.
Cadascú sap què ha après. Quines han estat les seves lluites. Les victòries i les derrotes. Hem estat feliços, alegres, avorrits, tristos. Hem estimat i odiat. Hem estat apassionats i indiferents. Emocionals i cerebrals. Sols i acompanyats. Hem estat valents i porucs. Homes i dones. Pares i fills. Amics i amants. Adults i nens. Rics i pobres. Individus i societat. Coherents i contradictoris. A vegades, tot a l'hora, a vegades en successió.
És extraordinari.
Ha estat un honor, un plaer, un neguit, un desfici, el millor i el pitjor, una bassa d'oli, un daltabaix, compartir amb tots vosaltres aquest any. És la vida mateixa. Estem vius. Es un miracle que no per quotidià em deixa de meravellar quan m'aturo i l'observo.
I ho hem fet entre tots. Gràcies a tots.
Gràcies per la vida.
Que el proper any ens porti vida. Que ens adonem que vivim. Que visquem i sentim els moments.
La vida és el nostre regal. Gaudiu de la vida.
Feliç any nou.
dimarts, 16 de desembre del 2014
#JoTambéSócAnarquista
Pandora. Es diu que hom a obert la capsa de Pandora quan comet un acte irreflexiu que desferma problemes i complicacions. A la mitologia grega, de la capsa de Pandora en van sortir tots els mals del món.
Em demano qui li ha posat el nom d'Operació Pandora a l'inqualificable acció policial d'aquest matí a locals i ateneus llibertaris. Quina mena de mala fe, o d'estupidesa, els porta a anunciar que s'ha tractat d'una acció contra el "terrorisme" anarquista.
Aquí l'únic terrorisme que hi ha és el de l'estat: que mata amb retallades sobre la sanitat pública; que amb la llei mordassa vol fer por, terroritzar, fer terrorisme, als que protesten; que posa una tanca criminal, pensada per tallar la carn, per causar dolor, a Ceuta i Melilla; un terrorisme que desnona a vells i nens. Seguim?
Aquí l'única màfia és la dels imputats per corrupció. Que són dotzenes. Centenars. I aquesta màfia és la que roba i saqueja, i es fa venir bé les lleis i els jutges, i si no, els canvia.
No són pas els llibertaris els que em fan por. I no. Jo no sóc anarquista. Per defecte: em fa massa respecte la paraula llibertari pel compromís i responsabilitat que comporta. Però això no treu que els admiri, profundament, pels seus principis. Per fer de la llibertat la seva bandera. Una bandera negra.
L'atac que avui han patit els anarquistes és un atac a la llibertat. La llibertat de tots.
Em demano, però, si les clavegueres de l'estat no estan buscant precisament això: obrir la capsa de Pandora. Provocar la resposta d'utodefensa del col·lectiu anarquista precisament per entrar en una espiral d'acció-repressió, omplir els carrers de policia i retallar encara més la llibertat de tots.
És aquesta la tàctica? ja estem en aquest punt de joc brut?
Ho comentavem al dinar: és un cop d'estat. El PP ha decidit tirar pel dret i retallar drets i reprimir les dissidències. Ens reserven el paper de súbdits, en el millor dels casos, però, potser més adequat, sotmesos a la "protecció" del "seu" estat, el que s'han fet a mida i que és, de fet, una organització mafiosa i corrupta.
Pandora. Ves quina cosa. No crec que el nom hagi estat triat a l'atzar.
Des del bloc, solidaritat amb els detinguts i amb els col·lectius anarquistes que avui han estat agredits. Avui sí: #JoTambéSócAnarquista.
dissabte, 6 de desembre del 2014
Cal encetar el procés constituent
Igual com va fer Artur Mas immediatament de la seva conferència, Oriol Junqueras també va ser entrevistat per Terribas. Vaig trobar la xerrada molt interessant.
Poso les dues entrevistes una al costat de l'altre. Cal tenir en compte les dates: La conferència d'Artur Mas va ser el 25 de novembre, l'entrevista amb Mònica Terribas, el 28; la conferència d'Oriol Junqueras és del 2 de desembre, i l'entrevista, del 5.
me>
L'entrevista amb Oriol Junqueras va ser a TV3, amb el format de les grans ocasions. De moment no es pot inserir des de la web de la corporació, però es pot veure al "3 a la carta"
Les entrevistes clarifiquen les respectives conferències. També pot ser de molta ajuda aquest article al Vilaweb en que es resumeixen els aspectes principals de les dues conferències i s'especifiquen els full de ruta.
I també crec que és molt esclaridora aquesta entrevista que li van fer al Polièdric, el programa d'anàlisi política dels informatius de Catalunya Ràdio, al diputat de la CUP Quim Arrufat. Trobo que la posició de la CUP és particularment interessant i necessària. És una veu que no obeeix a les dinàmiques, no sempre evidents, dels partits grans.
Tot plegat dibuixa un escenari de gran riquesa de matisos i d'alta complexitat. Jo no crec que les posicions d'uns i altres, més o menys enfrontades, siguin una mala notícia pel procés d'independència. Caldrà, sens dubte, superar les diferències i trobar punts d'acord i, arribats al punt on estem, crec que és inevitable que s'aconsegueixi. N'estic convençut. Ningú entendria que no fos així.
EL que sí que crec és que no és bo, en cap cas, que aquest acord trigui a arribar.
Ha passat gairebé un mes des del 9N i em fa l'efecte que encara no s'han entès les enormes conseqüències d'aquell acte: el 9N es va desobeir, i després l'estat espanyol va presentar querelles contra Mas, Ortega i Rigau. L'estat espanyol ens va fer, de gratis, una declaració implícita d'independència: va reconèixer que aquell dia el govern de la Generalitat, els voluntaris i els votants l'havien desobeït.
Una de les coses que em crida l'atenció de les dues conferències és que no s'esmentava explícitament la declaració d'Independència. Jo crec que caldrà fer-la i que es farà de forma solemne en algun moment però, en la pràctica, ja no cal. Ja ens l'han feta. Però el que sí que cal per a que sigui vàlida i efectiva és continuar amb la desobediència.
El 9N va obrir una bretxa en la fortalesa estatal espanyola. Per avançar cap a la independència cal aprofitar la bretxa oberta i fer-la més gran i profunda. Crec que tant la conferència de Junqueras com la de Mas coincideixen en aquest punt: cal actuar com un estat independent allà on es pugui. Afegeixo: i cal fer-ho des de ja mateix. El problema és el temps. Cal eixamplar la bretxa, perquè, cas de no fer-ho, es tancarà.
Per això és tan important posar-se d'acord en quin ha de ser el següent pas i dur-lo a terme. Propostes, n'hi han. Sí, segur, cal generositat, de tots, i intel·ligència i coratge. Tenim algun punt a favor: a Madrid segueixen ajudant-nos i avui mateix han tornat a invalidar la tercera via i estan escampant tots els dubtes sobre la possibilitat d'una negociació civilitzada. Que parlin, doncs, aquells que s'hagin de posar d'acord. Però que no s'encantin.
En un dia com avui, el que ha de quedar clar és que cal fer via cap a la constitució catalana. No ens despistem.
Per acabar, un últim audio: Rull, de CDC, també parla ja de començar a escriure la costitució catalana, al programa "El Suplement" de Sílvia Coppulo.
Crec que estem arribant a aquest important consens: cal encetar ja a gran escala, de forma àmplia, amb gran participació, el procés constituent. Alguns ja han encetat el camí.
Poso les dues entrevistes una al costat de l'altre. Cal tenir en compte les dates: La conferència d'Artur Mas va ser el 25 de novembre, l'entrevista amb Mònica Terribas, el 28; la conferència d'Oriol Junqueras és del 2 de desembre, i l'entrevista, del 5.
me>
L'entrevista amb Oriol Junqueras va ser a TV3, amb el format de les grans ocasions. De moment no es pot inserir des de la web de la corporació, però es pot veure al "3 a la carta"
Les entrevistes clarifiquen les respectives conferències. També pot ser de molta ajuda aquest article al Vilaweb en que es resumeixen els aspectes principals de les dues conferències i s'especifiquen els full de ruta.
I també crec que és molt esclaridora aquesta entrevista que li van fer al Polièdric, el programa d'anàlisi política dels informatius de Catalunya Ràdio, al diputat de la CUP Quim Arrufat. Trobo que la posició de la CUP és particularment interessant i necessària. És una veu que no obeeix a les dinàmiques, no sempre evidents, dels partits grans.
Tot plegat dibuixa un escenari de gran riquesa de matisos i d'alta complexitat. Jo no crec que les posicions d'uns i altres, més o menys enfrontades, siguin una mala notícia pel procés d'independència. Caldrà, sens dubte, superar les diferències i trobar punts d'acord i, arribats al punt on estem, crec que és inevitable que s'aconsegueixi. N'estic convençut. Ningú entendria que no fos així.
EL que sí que crec és que no és bo, en cap cas, que aquest acord trigui a arribar.
Ha passat gairebé un mes des del 9N i em fa l'efecte que encara no s'han entès les enormes conseqüències d'aquell acte: el 9N es va desobeir, i després l'estat espanyol va presentar querelles contra Mas, Ortega i Rigau. L'estat espanyol ens va fer, de gratis, una declaració implícita d'independència: va reconèixer que aquell dia el govern de la Generalitat, els voluntaris i els votants l'havien desobeït.
Una de les coses que em crida l'atenció de les dues conferències és que no s'esmentava explícitament la declaració d'Independència. Jo crec que caldrà fer-la i que es farà de forma solemne en algun moment però, en la pràctica, ja no cal. Ja ens l'han feta. Però el que sí que cal per a que sigui vàlida i efectiva és continuar amb la desobediència.
El 9N va obrir una bretxa en la fortalesa estatal espanyola. Per avançar cap a la independència cal aprofitar la bretxa oberta i fer-la més gran i profunda. Crec que tant la conferència de Junqueras com la de Mas coincideixen en aquest punt: cal actuar com un estat independent allà on es pugui. Afegeixo: i cal fer-ho des de ja mateix. El problema és el temps. Cal eixamplar la bretxa, perquè, cas de no fer-ho, es tancarà.
Per això és tan important posar-se d'acord en quin ha de ser el següent pas i dur-lo a terme. Propostes, n'hi han. Sí, segur, cal generositat, de tots, i intel·ligència i coratge. Tenim algun punt a favor: a Madrid segueixen ajudant-nos i avui mateix han tornat a invalidar la tercera via i estan escampant tots els dubtes sobre la possibilitat d'una negociació civilitzada. Que parlin, doncs, aquells que s'hagin de posar d'acord. Però que no s'encantin.
En un dia com avui, el que ha de quedar clar és que cal fer via cap a la constitució catalana. No ens despistem.
Per acabar, un últim audio: Rull, de CDC, també parla ja de començar a escriure la costitució catalana, al programa "El Suplement" de Sílvia Coppulo.
Crec que estem arribant a aquest important consens: cal encetar ja a gran escala, de forma àmplia, amb gran participació, el procés constituent. Alguns ja han encetat el camí.
dimecres, 3 de desembre del 2014
Conferència d'Oriol Junqueras
De la conferència de Mas, a la de Junqueras.
Aquí el vídeo,
i el podcast.
No he trobat la transcripció.
És inevitable posar una al costat de l'altre la conferència del president Mas i la d'Oriol Junqueras. Hi han diferències de fons i de forma. És evident. Però crec que en cap cas les diferències de fons haurien de fer que el procés trontollés.
L'objectiu de tothom és que Catalunya esdevingui un estat independent. En aquest punt estem tots els independentistes d'acord. La forma que prendrà aquest nou país té considerables punts de contacte, però també hi han diferències de fons que caldrà discutir durant el proces constituent. En això també esdtem tots d'acord.
Però quan encetem aquest procés? ERC diu que tan aviat com es guanyin les plebiscitàries amb la majoria suficient per fer-ho. Si s'obté aquest resultat, el següent pas és la declaració d'independència i, a continuació, la negociació d'igual a igual amb l'estat espanyol dels actiu i passius, per una banda; la substitució de lleis i estructures de l'estat espanyol per estructures pròpies i lleis de transició que garanteixen que no hi cap buit legal fins que entri en vigor la constitució de la República i el seu desplegament legal; finalment, el procés constituent participatiu que ha de conduir a la redacció d'aquesta constitució.
El procés constituent es culminarà amb el referèndum de ratificació de la constitució. En aquest punt, que amb el referèndum constituent que ratifiqui el text es dona per acabat el procés d'independència, també coincidim tots els independentistes.
El que vingui després serà, sens dubte, una gran aventura, però ja serà una altre aventura.
La diferència de fons entre Mas i Junqueras no és com anar a les properes aleccions. Al meu entendre decidir que si llista unitària, o llistes separades, o llista pàraigües és estrictament el mateix que triar una eina. L'eina que ha de fer que es mobilitzin més votants independentistes.
Personalment, crec que l'enfocament de llistes separades amb un (o més d'un) punts comuns que facin referencia a l'agenda per a la declaració de la independència i del procés que en seguirà, és superior al de llista unitària pel que fa a capacitat de mobilització. Puc estar equivocat. En tot cas, m'agradaria que algú fes l'estudi i l'anàlisi sociològic que argumentés en favor d'una o altre opció. Però ja veig que no es farà.
En tot cas, no és aquesta la diferència de fons. La diferència de fons és el temps. Junqueras demana una declaració d'independència immediata a les eleccions. Mas, en canvi, proposa una forma light de declaració: un anunci a l'estat espanyol i als estats europeus de la intenció d'esdevenir estat independent. Una declaració l¡ght que ens condueix a 18 mesos de transició fins arribar a unes eleccions constituents i un referèndum de ratificació de la constitució i de la independència. Buf...
Tal com ho veig, la proposta d'ERC té una virtut: va per feina. No fa volar coloms, ni espera miracles. I és el que acabarà passant.
Entenc que Mas té l'obligació de tenir sempre una ma estesa cap a l'estat espanyol i entenc que aquesta és l'explicació última de la proposta que fa: deixar sempre una porta oberta a l'estat per a una negociació.
Però l'estat espanyol no negociarà. Ni que l'obliguin a fer-ho. Europa no podrà forçar a l'estat espanyol a negociar. N'estic segur. "Antes roja que rota", però si es trenca, que sigui amb honor: Abans la bancarrota i la ruïna i menjar-se tot el deute, que acceptar la independència de Catalunya. Jo crec que això serà el que passarà: Catalunya farà dècades que serà independent però Espanya encara continuarà boicotejant-la a organismes internacionals i tocant els nassos. Jo crec que serà això. Estaran arruinats però amb el "orgullo" intacte.
Jo crec que Mas ho sap això. Que n'és molt conscient. De cara a Europa cal deixar portes obertes. Però l'estat espanyol les tancarà. Ho sabem tots.
Per tant, no patiu. Es posaran d'acord. Les eleccions, constituents, seran aviat.
Ja no hi ha marxa enrera.
Aquí el vídeo,
i el podcast.
No he trobat la transcripció.
És inevitable posar una al costat de l'altre la conferència del president Mas i la d'Oriol Junqueras. Hi han diferències de fons i de forma. És evident. Però crec que en cap cas les diferències de fons haurien de fer que el procés trontollés.
L'objectiu de tothom és que Catalunya esdevingui un estat independent. En aquest punt estem tots els independentistes d'acord. La forma que prendrà aquest nou país té considerables punts de contacte, però també hi han diferències de fons que caldrà discutir durant el proces constituent. En això també esdtem tots d'acord.
Però quan encetem aquest procés? ERC diu que tan aviat com es guanyin les plebiscitàries amb la majoria suficient per fer-ho. Si s'obté aquest resultat, el següent pas és la declaració d'independència i, a continuació, la negociació d'igual a igual amb l'estat espanyol dels actiu i passius, per una banda; la substitució de lleis i estructures de l'estat espanyol per estructures pròpies i lleis de transició que garanteixen que no hi cap buit legal fins que entri en vigor la constitució de la República i el seu desplegament legal; finalment, el procés constituent participatiu que ha de conduir a la redacció d'aquesta constitució.
El procés constituent es culminarà amb el referèndum de ratificació de la constitució. En aquest punt, que amb el referèndum constituent que ratifiqui el text es dona per acabat el procés d'independència, també coincidim tots els independentistes.
El que vingui després serà, sens dubte, una gran aventura, però ja serà una altre aventura.
La diferència de fons entre Mas i Junqueras no és com anar a les properes aleccions. Al meu entendre decidir que si llista unitària, o llistes separades, o llista pàraigües és estrictament el mateix que triar una eina. L'eina que ha de fer que es mobilitzin més votants independentistes.
Personalment, crec que l'enfocament de llistes separades amb un (o més d'un) punts comuns que facin referencia a l'agenda per a la declaració de la independència i del procés que en seguirà, és superior al de llista unitària pel que fa a capacitat de mobilització. Puc estar equivocat. En tot cas, m'agradaria que algú fes l'estudi i l'anàlisi sociològic que argumentés en favor d'una o altre opció. Però ja veig que no es farà.
En tot cas, no és aquesta la diferència de fons. La diferència de fons és el temps. Junqueras demana una declaració d'independència immediata a les eleccions. Mas, en canvi, proposa una forma light de declaració: un anunci a l'estat espanyol i als estats europeus de la intenció d'esdevenir estat independent. Una declaració l¡ght que ens condueix a 18 mesos de transició fins arribar a unes eleccions constituents i un referèndum de ratificació de la constitució i de la independència. Buf...
Tal com ho veig, la proposta d'ERC té una virtut: va per feina. No fa volar coloms, ni espera miracles. I és el que acabarà passant.
Entenc que Mas té l'obligació de tenir sempre una ma estesa cap a l'estat espanyol i entenc que aquesta és l'explicació última de la proposta que fa: deixar sempre una porta oberta a l'estat per a una negociació.
Però l'estat espanyol no negociarà. Ni que l'obliguin a fer-ho. Europa no podrà forçar a l'estat espanyol a negociar. N'estic segur. "Antes roja que rota", però si es trenca, que sigui amb honor: Abans la bancarrota i la ruïna i menjar-se tot el deute, que acceptar la independència de Catalunya. Jo crec que això serà el que passarà: Catalunya farà dècades que serà independent però Espanya encara continuarà boicotejant-la a organismes internacionals i tocant els nassos. Jo crec que serà això. Estaran arruinats però amb el "orgullo" intacte.
Jo crec que Mas ho sap això. Que n'és molt conscient. De cara a Europa cal deixar portes obertes. Però l'estat espanyol les tancarà. Ho sabem tots.
Per tant, no patiu. Es posaran d'acord. Les eleccions, constituents, seran aviat.
Ja no hi ha marxa enrera.
dimecres, 26 de novembre del 2014
Conferència del President. "Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar"
Avui a les 17:00 ha acabat el procés participatiu del 9N. Qui no va poder votar el 9N ho ha pogut fer posteriorment a les diferents delegacions territorials del govern.
Un cop acabat el procés s'esperava la intervenció del President Mas que s'ha fet realitat a les 19:30 a l'auditori del Fòrum.
El text íntegre de la conferència del president de la Generalitat "Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar" [també a l'aragirona.cat].
O, si ho preferiu, el podcast.
La proposta del President, en resum, al Vilaweb.
Mas proposa una llista "de país", principalment amb gent de la societat civil, proposats per la societat civil, i pels partits. Tots els que estiguessin en aquesta llista es comprometrien a presentar-se només aquest cop, com un servei al país.
Mas està disposat a no ser el cap de llista. Fins i tot, s'ofereix per tancar la llista.
La data de la consulta no està fixada. De fet, ni tan sols es pot afirmar que Mas estigui disposat a convocar-la si no es possible amb les regles que proposa
Aquesta llista es marcaria l'objectiu de la majoria absoluta.
En cas d'obtenir la majoria absoluta per ella mateixa, declararia la independència.
Aquest govern disposaria del plaç d'any i mig, màxim, per crear les estructures necessàries per mantenir-la, per una banda, i realitzar el procés constituent per l'altra. El procés constituent serà un procés amb la participació ciutadana, i serà responsabilitat d'aquest govern habilitar els mecanismes de participació.
Assegurar el funcionament normal de l'administració i els serveis que presta la Generalitat durant aquests mesos de transició.
En completar aquest procés, el 2016, es convocarien eleccions constituents i es proclamaria la independència. Un referèndum final, un cop celebrades les eleccions constituents, ratificaria la independència.
Aquesta és la proposta del President.
En una primera lectura sembla que el pla està meditat. Hi ha una proposta i un pla d'actuació. Si més no, Mas té un full de ruta.
Sembla que Mas tracta de superar el dubte raonable de si una llista unitària sumaria més diputats independentistes que llistes separades de CiU i ERC.
Jo diria que la idea és que sigui la societat la que construeixi, en una mena de procés de llistes obertes aquesta candidatura unitària per fer la independència.
Es tractaria d'una llista unitària que comptaria amb persones de la societat civil, proposats per pels partits que vulguin participar-hi, però no només, també comptaria amb gent proposada per patronals, sindicats, associacions...
A priori, a mi no em desagrada. Entenc que la situació és excepcional i requereix accions excepcionals.
Mas ha presentat molt bé el seu pla. Ha resultat convincent. Ha transmès la imatge de tenir els caps ben lligats. La sensació és que amb aquesta proposta és capaç de mantenir el lideratge del procés. SI més no, posa el llistó alt per a qualsevol contraproposta.
Per una qüestió d'aritmètica electoral la pilota ara és al terrat d'ERC. Accepten o rebutgen la proposta? la matisen? calen aclariments? Tenen una proposta pròpia? Segons Vilaweb, "dimarts vinent, Junqueras farà una conferència al Palau de Congressos de Catalunya amb el títol 'Crida a un nou país: la República Catalana'. Pot ser aleshores el moment que el president d'ERC respongui a la proposta de Mas". Caldrà, doncs, esperar a la setmana que ve.
Per la seva banda, no hi ha dubte que CUP i Procés Constituent faran una llista independentista seva. Bé. Com ha de ser. Arribat el moment, aquests diputats es posaran a favor de la declaració d'independència i, probablement, si les coses van com han d'anar, seran molt actius en el procés constituent.
Tampoc hi ha dubte que PSC i PP, Cs negaran la major.
Però la clau de la majoria absoluta pot estar en els votants del Sí-No. ICV i Podemos -cas que es presenti- hauran de definir-se i, si les coses no canvien molt, explicar com volen fer un procés constituent a Espanya, ells tots sols, o amb qui volen federar-se els altres. O si es que la seva proposta és esperar-se a veure què passa a Espanya. Però aquest discurs de posar-se a roda del que diguin a Madrid, tal com ho veig, ja ha quedat desmentit pels fets. O, si més no, està desbordat per la velocitat que porta el procés d'Independència.
En fi. No hi ha res guanyat i les coses es poden torçar...
... Però, en tot cas, el discurs de Mas és d'una importància extraordinària. Adoneu-vos de a quin punt estem que el President de la Generalitat parla en els termes que ho ha fet.
Espero que tots plegats sapiguem estar-ne a l'alçada.
Un cop acabat el procés s'esperava la intervenció del President Mas que s'ha fet realitat a les 19:30 a l'auditori del Fòrum.
El text íntegre de la conferència del president de la Generalitat "Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar" [també a l'aragirona.cat].
O, si ho preferiu, el podcast.
La proposta del President, en resum, al Vilaweb.
Mas proposa una llista "de país", principalment amb gent de la societat civil, proposats per la societat civil, i pels partits. Tots els que estiguessin en aquesta llista es comprometrien a presentar-se només aquest cop, com un servei al país.
Mas està disposat a no ser el cap de llista. Fins i tot, s'ofereix per tancar la llista.
La data de la consulta no està fixada. De fet, ni tan sols es pot afirmar que Mas estigui disposat a convocar-la si no es possible amb les regles que proposa
Aquesta llista es marcaria l'objectiu de la majoria absoluta.
En cas d'obtenir la majoria absoluta per ella mateixa, declararia la independència.
Aquest govern disposaria del plaç d'any i mig, màxim, per crear les estructures necessàries per mantenir-la, per una banda, i realitzar el procés constituent per l'altra. El procés constituent serà un procés amb la participació ciutadana, i serà responsabilitat d'aquest govern habilitar els mecanismes de participació.
Assegurar el funcionament normal de l'administració i els serveis que presta la Generalitat durant aquests mesos de transició.
En completar aquest procés, el 2016, es convocarien eleccions constituents i es proclamaria la independència. Un referèndum final, un cop celebrades les eleccions constituents, ratificaria la independència.
* * * * *
Aquesta és la proposta del President.
En una primera lectura sembla que el pla està meditat. Hi ha una proposta i un pla d'actuació. Si més no, Mas té un full de ruta.
Sembla que Mas tracta de superar el dubte raonable de si una llista unitària sumaria més diputats independentistes que llistes separades de CiU i ERC.
Jo diria que la idea és que sigui la societat la que construeixi, en una mena de procés de llistes obertes aquesta candidatura unitària per fer la independència.
Es tractaria d'una llista unitària que comptaria amb persones de la societat civil, proposats per pels partits que vulguin participar-hi, però no només, també comptaria amb gent proposada per patronals, sindicats, associacions...
A priori, a mi no em desagrada. Entenc que la situació és excepcional i requereix accions excepcionals.
Mas ha presentat molt bé el seu pla. Ha resultat convincent. Ha transmès la imatge de tenir els caps ben lligats. La sensació és que amb aquesta proposta és capaç de mantenir el lideratge del procés. SI més no, posa el llistó alt per a qualsevol contraproposta.
Per una qüestió d'aritmètica electoral la pilota ara és al terrat d'ERC. Accepten o rebutgen la proposta? la matisen? calen aclariments? Tenen una proposta pròpia? Segons Vilaweb, "dimarts vinent, Junqueras farà una conferència al Palau de Congressos de Catalunya amb el títol 'Crida a un nou país: la República Catalana'. Pot ser aleshores el moment que el president d'ERC respongui a la proposta de Mas". Caldrà, doncs, esperar a la setmana que ve.
Per la seva banda, no hi ha dubte que CUP i Procés Constituent faran una llista independentista seva. Bé. Com ha de ser. Arribat el moment, aquests diputats es posaran a favor de la declaració d'independència i, probablement, si les coses van com han d'anar, seran molt actius en el procés constituent.
Tampoc hi ha dubte que PSC i PP, Cs negaran la major.
Però la clau de la majoria absoluta pot estar en els votants del Sí-No. ICV i Podemos -cas que es presenti- hauran de definir-se i, si les coses no canvien molt, explicar com volen fer un procés constituent a Espanya, ells tots sols, o amb qui volen federar-se els altres. O si es que la seva proposta és esperar-se a veure què passa a Espanya. Però aquest discurs de posar-se a roda del que diguin a Madrid, tal com ho veig, ja ha quedat desmentit pels fets. O, si més no, està desbordat per la velocitat que porta el procés d'Independència.
En fi. No hi ha res guanyat i les coses es poden torçar...
... Però, en tot cas, el discurs de Mas és d'una importància extraordinària. Adoneu-vos de a quin punt estem que el President de la Generalitat parla en els termes que ho ha fet.
Espero que tots plegats sapiguem estar-ne a l'alçada.
divendres, 21 de novembre del 2014
Carmen. 85 anys. Desnonada
Anava a publicar el post anterior però a l'entrar al Twitter m'he trobat la notícia del desnonament de Carmen, de 85 anys, i se m'ha regirat l'estómac.
La notícia a El País. La PAH de Vallecas ha intentat aturar el desnonament, però aquest s'ha realitzat per la força, com es pot veure als vídeos de Kaosenlared.
No és pas el primer cas i no serà l'últim.
Però frapa. Fa ràbia. Em fa molta de ràbia.
Podria ser la meva mare. La teva. La mare de qualsevol de nosaltres.
Rics contra pobres. Poderosos contra dèbils. Violència contra mans enllaçades. Lleis contra humanitat. Legalitat contra legitimitat.
Però no vull parlar ni pensar ni tractar de comprendre perquè passen aquestes coses. Encara podria ser quer se m'acabés passant la ràbia tot pensant teories. I no vull. No em dona la gana. No vull empatitzar amb aquests gossos.
És ben just. Ells no ho farien amb mi.
Vull quedar-me amb la ràbia. Ara que la tinc. I conservar-la en algun lloc. Mantenir-la. Que no s'apagui.
I quan arribi el moment, atiar-la, fer-la créixer i llençar-la a la cara dels malvats. A Vallecas, o a Barcelona.
El cap demana justícia; però el cor, venjança.
La notícia a El País. La PAH de Vallecas ha intentat aturar el desnonament, però aquest s'ha realitzat per la força, com es pot veure als vídeos de Kaosenlared.
No és pas el primer cas i no serà l'últim.
Però frapa. Fa ràbia. Em fa molta de ràbia.
Rics contra pobres. Poderosos contra dèbils. Violència contra mans enllaçades. Lleis contra humanitat. Legalitat contra legitimitat.
Però no vull parlar ni pensar ni tractar de comprendre perquè passen aquestes coses. Encara podria ser quer se m'acabés passant la ràbia tot pensant teories. I no vull. No em dona la gana. No vull empatitzar amb aquests gossos.
És ben just. Ells no ho farien amb mi.
Vull quedar-me amb la ràbia. Ara que la tinc. I conservar-la en algun lloc. Mantenir-la. Que no s'apagui.
I quan arribi el moment, atiar-la, fer-la créixer i llençar-la a la cara dels malvats. A Vallecas, o a Barcelona.
El cap demana justícia; però el cor, venjança.
Amb la querella, Rajoy ens ha declarat la Independència.
Han passat onze dies i cada cop és més evident. Per acabar de rematar-ho, fets com el d'avui ho certifiquen i ho ratifiquen. La meva tesi és que quan el passat 9 de novembre es van obrir els locals de votació i qui va voler va anar a votar es va produir la declaració d'independència tàcita.
"Què diu aquest!" El que llegiu: el 9N va ser la declaració d'independència. Tàcita. No explícita.
Però avui, amb la querella contra Mas, Ortega i Rigau ha estat el mateix estat espanyol qui ha donat carta de legalitat a la declaració. Amb la querella, la declaració d'independència del 9N es fa explícita en papers del mateix estat espanyol.
"Però què dius!!!" Sí, sí. Amb la querella contra el President, tenim un paper de l'estat que ens diu que el 9N vam desobeir o, el que és el mateix, que vam fer un acte de sobirania i que vam actuar amb independència. O sigui: tenim un paper de l'estat que ens diu que ens hem declarat independents.
Amb la querella d'avui, l'estat espanyol ens ha declarat la independència.
El 9N vam votar per la independència, i avui, el 21N, l'estat espanyol ens ha fet el favor, extraordinari, de declarar-nos-la.
Encara pot haver marxa enrere, per exemple, si s'entra en el joc judicial de la querella. Però per evitar aquest perill, simplement n'hi ha prou amb no fer-ne cas. Un jutge francès no pot jutjar-me a mi , que soc català. Tampoc pot fer-ho un jutge espanyol..
Sí, d'acord, la fiscalia de Barcelona impulsarà la querella i tot el que vulgueu i caldrà veure que fa el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el qual, potser simplement desestima la querella. O potser no, i considerarà que té base jurídica i dictaminarà que hi ha hagut desobediència. En tot cas, és igual. Tindria gràcia, però, que la declaració d'independència vingués avalada pel TSJC. Ves quina cosa.
Està clar que la querella d'avui no treu de que caldrà fer una declaració explícita. Però és molt d'agrair que el govern espanyol sigui tan maldestre i hagi cremat ja aquesta etapa de facto.
En ŧot cas, el que cal ara és anar ràpid i aprofitar la cadena d'errors que està cometent l'estat. El govern espanyol està embogit portant al constitucional totes i cadascuna de les lleis que surten del Parlament de Catalunya: la de pobresa energètica, la dels horaris comercials, la del fracking... estan tractant, simplement, de bloquejar qualsevol activitat legislativa catalana. és igual quina sigui. És simplement, que el Parlament de Catalunya no pugui legislar res. Que només sigui un decorat.
És necessari, doncs, no entrar en aquest joc. No precipitar-se, evidentment. Però cal accelerar el pas.
Encara podem perdre si deixem que el govern espanyol ens ofegui. Ara cal, doncs, moure's amb velocitat i determinació. El 25N, quan tanqui l'últim local de votació del procés participatiu caldria esperar una nova acceleració.
Tenim papers de la fiscalia que són, a efectes pràctics, el reconeixement explícit que el 9N va ser la declaració d'independència. Ara estem, doncs, en el punt que cal acabar les estructures d'estat que calguin per tirar endavant amb la proclamació d'independència tan aviat com sigui possible.
En tot cas,la declaració explícita i la proclamació hauran de ser aviat, perquè l'estat ja està anant a la desesperada en l'intent d'anorreament de la Generalitat, i pot aconseguir-ho si no hi ha un moviment ràpid i decisiu des de la Plaça de Sant Jaume. Un moviment de judoka.
Tal com ho veig, el proper dimarts Mas haurà de prémer l'accelerador a fons.
Màxima expectació, doncs.
"Què diu aquest!" El que llegiu: el 9N va ser la declaració d'independència. Tàcita. No explícita.
Però avui, amb la querella contra Mas, Ortega i Rigau ha estat el mateix estat espanyol qui ha donat carta de legalitat a la declaració. Amb la querella, la declaració d'independència del 9N es fa explícita en papers del mateix estat espanyol.
"Però què dius!!!" Sí, sí. Amb la querella contra el President, tenim un paper de l'estat que ens diu que el 9N vam desobeir o, el que és el mateix, que vam fer un acte de sobirania i que vam actuar amb independència. O sigui: tenim un paper de l'estat que ens diu que ens hem declarat independents.
Amb la querella d'avui, l'estat espanyol ens ha declarat la independència.
El 9N vam votar per la independència, i avui, el 21N, l'estat espanyol ens ha fet el favor, extraordinari, de declarar-nos-la.
Encara pot haver marxa enrere, per exemple, si s'entra en el joc judicial de la querella. Però per evitar aquest perill, simplement n'hi ha prou amb no fer-ne cas. Un jutge francès no pot jutjar-me a mi , que soc català. Tampoc pot fer-ho un jutge espanyol..
Sí, d'acord, la fiscalia de Barcelona impulsarà la querella i tot el que vulgueu i caldrà veure que fa el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el qual, potser simplement desestima la querella. O potser no, i considerarà que té base jurídica i dictaminarà que hi ha hagut desobediència. En tot cas, és igual. Tindria gràcia, però, que la declaració d'independència vingués avalada pel TSJC. Ves quina cosa.
Està clar que la querella d'avui no treu de que caldrà fer una declaració explícita. Però és molt d'agrair que el govern espanyol sigui tan maldestre i hagi cremat ja aquesta etapa de facto.
En ŧot cas, el que cal ara és anar ràpid i aprofitar la cadena d'errors que està cometent l'estat. El govern espanyol està embogit portant al constitucional totes i cadascuna de les lleis que surten del Parlament de Catalunya: la de pobresa energètica, la dels horaris comercials, la del fracking... estan tractant, simplement, de bloquejar qualsevol activitat legislativa catalana. és igual quina sigui. És simplement, que el Parlament de Catalunya no pugui legislar res. Que només sigui un decorat.
És necessari, doncs, no entrar en aquest joc. No precipitar-se, evidentment. Però cal accelerar el pas.
Encara podem perdre si deixem que el govern espanyol ens ofegui. Ara cal, doncs, moure's amb velocitat i determinació. El 25N, quan tanqui l'últim local de votació del procés participatiu caldria esperar una nova acceleració.
Tenim papers de la fiscalia que són, a efectes pràctics, el reconeixement explícit que el 9N va ser la declaració d'independència. Ara estem, doncs, en el punt que cal acabar les estructures d'estat que calguin per tirar endavant amb la proclamació d'independència tan aviat com sigui possible.
En tot cas,la declaració explícita i la proclamació hauran de ser aviat, perquè l'estat ja està anant a la desesperada en l'intent d'anorreament de la Generalitat, i pot aconseguir-ho si no hi ha un moviment ràpid i decisiu des de la Plaça de Sant Jaume. Un moviment de judoka.
Tal com ho veig, el proper dimarts Mas haurà de prémer l'accelerador a fons.
Màxima expectació, doncs.
dijous, 20 de novembre del 2014
20N. Aniversari de la mort de Durruti.
Hi ha qui diu que l'anarquisme és un fet diferencial català, i és aquesta una afirmació ben grossa que jo ni accepto ni desmenteixo, només apunto. El que sí que dic és que hi han llibertaris que tenen la seva pròpia visió sobre l'alliberament nacional i hi ha algun text que és interessant llegir.
La història del moviment anarquista a Catalunya i a Espanya, sobretot, el període històric de puixança de la CNT i de la revolució llibertària del 36 és molt interessant. Una crònica extensa i intensa és pot trobar en aquest llibre, "El eco de los pasos", que segurament es pot considerar de referència.
De tots els fets i personatges històrics de la revolució llibertària en destaca Buenaventura Durruti. Durruti va morir el 20 de novembre de 1936, a Madrid, en circumstàncies poc clares. Se sospita que fou assassinat per agents estalinistes.
Avui es commemora, doncs, l'aniversari de la mort de Durruti.
Pocs dies abans de marxar a Madrid, on trobaria la mort, Durruti va adreçar-se als treballadors de Catalunya, al poble català, per demanar la mobilització general contra el feixisme.
A la revista Catalunya, núm. 156 de la CGT, hi ha l'article "Parla Durruti" de l’historiador Agustín Guillamón que reprodueix el que se suposa que va ser aquell important discurs de Durruti i el posa en el context del moment. L'article es pot trobar també a la web de la CGT.
Vet aquí el discurs.
"Treballadors de Catalunya: Em dirigeixo al poble català, a aquest poble generós que fa quatre mesos va saber desfer la barrera dels militarots que ens volien sotmetre sota les seves botes. Us porto una salutació dels germans i companys que lluiten al front d’Aragó a uns quilòmetres de Saragossa, i que estan veient les torres de la Pilarica.
Tot i l’amenaça que plana sobre Madrid, cal tenir present que hi ha un poble a peu, i per res del món se li farà retrocedir. Resistirem al front d’Aragó, davant les hordes feixistes aragoneses, i ens dirigim als germans de Madrid per dir-los que resisteixin, ja que els milicians de Catalunya sabran complir el seu deure, com quan es van llançar als carrers de Barcelona per a aixafar el feixisme . No han d’oblidar les organitzacions obreres quin ha de ser el deure imperiós dels moments presents. Al front, com a les trinxeres, hi ha un pensament, només un objectiu. Es mira fix, es mira endavant, només amb el propòsit d’aixafar el feixisme.
Demanem al poble de Catalunya que s’acabin les intrigues, les lluites intestines; que us poseu a l’altura de les circumstàncies; deixeu les picabaralles i la política i penseu en la guerra. El poble de Catalunya té el deure de correspondre als esforços dels que lluiten al front. No tindrà més remei que mobilitzar-se tothom, i que no creguin que s’han de mobilitzar sempre els mateixos. Si els treballadors de Catalunya han d’assumir la responsabilitat d’estar al capdavant, ha arribat el moment d’exigir del poble català el sacrifici també dels que viuen a les ciutats. Cal una mobilització efectiva de tots els treballadors de la rereguarda, perquè els que ja estem al front volem saber amb quins homes comptem darrere de nosaltres.
Em dirigeixo a les organitzacions i els demano que es deixin de picabaralles i de travetes. Els del front demanem sinceritat, sobretot a la Confederació Nacional del Treball i a la FAI. Demanem als dirigents que siguin sincers. No n’hi ha prou amb que ens enviïn cartes al capdavant encoratjant-nos, i amb que ens enviïn roba, menjar i cartutxos i fusells. Cal també adonar-se de les circumstàncies, preveure el avenir. Aquesta guerra té tots els agreujants de la guerra moderna i està costant molt a Catalunya. S’han de donar compte els dirigents que si aquesta guerra es perllonga molt, cal començar per organitzar l’economia de Catalunya, cal establir un Codi en l’ordre econòmic. No estic disposat a escriure més cartes perquè els companys o el fill d’un milicià mengi un tros de pa o un got de llet més, mentre hi ha consellers que no tenen taxa per menjar i gastar. Ens dirigim a la CNT-FAI per dir-les que si com a organització controlen l’economia de Catalunya, l´han d’organitzar com cal. I que no pensi ningú ara en augments de salaris i en reduccions d’hores de treball. El deure de tots els treballadors, especialment els de la CNT és el de sacrificar-se, el de treballar el que calgui.
Si és veritat que es lluita per alguna cosa superior, us ho demostraran els milicians que es posen vermells quan veuen a la Premsa aquestes subscripcions a favor seu, quan veuen aquests pasquins demanant auxili per a ells. Els avions feixistes ens tiren en les seves visites, diaris en què poden llegir-se llistes de subscripcions per als que lluiten, ni més ni menys que feu vosaltres. Per això hem de dir-vos que no som captaires i, per tant, no acceptem la caritat sota cap concepte. El feixisme representa i és, en efecte, la desigualtat social, si no voleu que els que lluitem us confonguem als de rereguarda amb els nostres enemics, compliu amb el vostre deure. La guerra que fem actualment serveix per esclafar l’enemic al front, però és aquest l’únic?: No. L’enemic és també aquell que s’oposa a les conquestes revolucionàries i que es troba entre nosaltres, i al qual aixafarem igualment.
Si voleu aturar la perill, s’ha de formar un bloc de granit. La política és l’art de la traveta, l’art de viure [com abellots], i aquest ha suplantar-se per l’art del treball. Ha arribat el moment de convidar a les organitzacions sindicals i als partits polítics perquè això acabi d’una vegada. A la rereguarda s’ha de saber administrar. Els que estem al front volem darrere una responsabilitat i una garantia, i exigim que siguin les organitzacions les que vetllin per les nostres dones i els nostres fills.
Si aquesta militarització decretada per la Generalitat és per ficar-nos por i per imposar una disciplina de ferro, s’han equivocat. Aneu equivocats, consellers, amb el decret de militarització de les milícies. Ja que parleu de disciplina de ferro, us dic que vingueu amb mi al front. Allà estem nosaltres que no acceptem cap disciplina, perquè som conscients per complir amb el nostre deure. I veureu el nostre ordre i la nostra organització. Després vindrem a Barcelona i us preguntarem per la vostra disciplina, pel vostre ordre i pel vostre control, que no teniu.
Estigueu tranquils. Al front no hi ha cap caos, cap indisciplina. Tots som responsables i coneixem el tresor que ens heu confiat. Dormiu tranquils. Però nosaltres hem sortit de Catalunya confiant-vos l’Economia. Responsabilitzeu-vos-en, disciplineu-vos-en. No provoquem, amb la nostra incompetència, després d’aquesta guerra, una altra guerra civil entre nosaltres.
Si cadascú pensa que el seu partit sigui el més potent per imposar la seva política, està equivocat, perquè enfront de la tirania feixista només hem d’oposar una força, només ha d’existir una organització, amb una disciplina única.
Per res del món aquells tirans feixistes passaran per on estem. Aquesta és la consigna del front. A ells els diem: "No passareu!". I a vosaltres us correspon cridar: "No passaran!". "
Sigui aquest post el meu particular homenatge a Buenaventura Durruti.
La història del moviment anarquista a Catalunya i a Espanya, sobretot, el període històric de puixança de la CNT i de la revolució llibertària del 36 és molt interessant. Una crònica extensa i intensa és pot trobar en aquest llibre, "El eco de los pasos", que segurament es pot considerar de referència.
De tots els fets i personatges històrics de la revolució llibertària en destaca Buenaventura Durruti. Durruti va morir el 20 de novembre de 1936, a Madrid, en circumstàncies poc clares. Se sospita que fou assassinat per agents estalinistes.
Avui es commemora, doncs, l'aniversari de la mort de Durruti.
Pocs dies abans de marxar a Madrid, on trobaria la mort, Durruti va adreçar-se als treballadors de Catalunya, al poble català, per demanar la mobilització general contra el feixisme.
A la revista Catalunya, núm. 156 de la CGT, hi ha l'article "Parla Durruti" de l’historiador Agustín Guillamón que reprodueix el que se suposa que va ser aquell important discurs de Durruti i el posa en el context del moment. L'article es pot trobar també a la web de la CGT.
Vet aquí el discurs.
"Treballadors de Catalunya: Em dirigeixo al poble català, a aquest poble generós que fa quatre mesos va saber desfer la barrera dels militarots que ens volien sotmetre sota les seves botes. Us porto una salutació dels germans i companys que lluiten al front d’Aragó a uns quilòmetres de Saragossa, i que estan veient les torres de la Pilarica.
Tot i l’amenaça que plana sobre Madrid, cal tenir present que hi ha un poble a peu, i per res del món se li farà retrocedir. Resistirem al front d’Aragó, davant les hordes feixistes aragoneses, i ens dirigim als germans de Madrid per dir-los que resisteixin, ja que els milicians de Catalunya sabran complir el seu deure, com quan es van llançar als carrers de Barcelona per a aixafar el feixisme . No han d’oblidar les organitzacions obreres quin ha de ser el deure imperiós dels moments presents. Al front, com a les trinxeres, hi ha un pensament, només un objectiu. Es mira fix, es mira endavant, només amb el propòsit d’aixafar el feixisme.
Demanem al poble de Catalunya que s’acabin les intrigues, les lluites intestines; que us poseu a l’altura de les circumstàncies; deixeu les picabaralles i la política i penseu en la guerra. El poble de Catalunya té el deure de correspondre als esforços dels que lluiten al front. No tindrà més remei que mobilitzar-se tothom, i que no creguin que s’han de mobilitzar sempre els mateixos. Si els treballadors de Catalunya han d’assumir la responsabilitat d’estar al capdavant, ha arribat el moment d’exigir del poble català el sacrifici també dels que viuen a les ciutats. Cal una mobilització efectiva de tots els treballadors de la rereguarda, perquè els que ja estem al front volem saber amb quins homes comptem darrere de nosaltres.
Em dirigeixo a les organitzacions i els demano que es deixin de picabaralles i de travetes. Els del front demanem sinceritat, sobretot a la Confederació Nacional del Treball i a la FAI. Demanem als dirigents que siguin sincers. No n’hi ha prou amb que ens enviïn cartes al capdavant encoratjant-nos, i amb que ens enviïn roba, menjar i cartutxos i fusells. Cal també adonar-se de les circumstàncies, preveure el avenir. Aquesta guerra té tots els agreujants de la guerra moderna i està costant molt a Catalunya. S’han de donar compte els dirigents que si aquesta guerra es perllonga molt, cal començar per organitzar l’economia de Catalunya, cal establir un Codi en l’ordre econòmic. No estic disposat a escriure més cartes perquè els companys o el fill d’un milicià mengi un tros de pa o un got de llet més, mentre hi ha consellers que no tenen taxa per menjar i gastar. Ens dirigim a la CNT-FAI per dir-les que si com a organització controlen l’economia de Catalunya, l´han d’organitzar com cal. I que no pensi ningú ara en augments de salaris i en reduccions d’hores de treball. El deure de tots els treballadors, especialment els de la CNT és el de sacrificar-se, el de treballar el que calgui.
Si és veritat que es lluita per alguna cosa superior, us ho demostraran els milicians que es posen vermells quan veuen a la Premsa aquestes subscripcions a favor seu, quan veuen aquests pasquins demanant auxili per a ells. Els avions feixistes ens tiren en les seves visites, diaris en què poden llegir-se llistes de subscripcions per als que lluiten, ni més ni menys que feu vosaltres. Per això hem de dir-vos que no som captaires i, per tant, no acceptem la caritat sota cap concepte. El feixisme representa i és, en efecte, la desigualtat social, si no voleu que els que lluitem us confonguem als de rereguarda amb els nostres enemics, compliu amb el vostre deure. La guerra que fem actualment serveix per esclafar l’enemic al front, però és aquest l’únic?: No. L’enemic és també aquell que s’oposa a les conquestes revolucionàries i que es troba entre nosaltres, i al qual aixafarem igualment.
Si voleu aturar la perill, s’ha de formar un bloc de granit. La política és l’art de la traveta, l’art de viure [com abellots], i aquest ha suplantar-se per l’art del treball. Ha arribat el moment de convidar a les organitzacions sindicals i als partits polítics perquè això acabi d’una vegada. A la rereguarda s’ha de saber administrar. Els que estem al front volem darrere una responsabilitat i una garantia, i exigim que siguin les organitzacions les que vetllin per les nostres dones i els nostres fills.
Si aquesta militarització decretada per la Generalitat és per ficar-nos por i per imposar una disciplina de ferro, s’han equivocat. Aneu equivocats, consellers, amb el decret de militarització de les milícies. Ja que parleu de disciplina de ferro, us dic que vingueu amb mi al front. Allà estem nosaltres que no acceptem cap disciplina, perquè som conscients per complir amb el nostre deure. I veureu el nostre ordre i la nostra organització. Després vindrem a Barcelona i us preguntarem per la vostra disciplina, pel vostre ordre i pel vostre control, que no teniu.
Estigueu tranquils. Al front no hi ha cap caos, cap indisciplina. Tots som responsables i coneixem el tresor que ens heu confiat. Dormiu tranquils. Però nosaltres hem sortit de Catalunya confiant-vos l’Economia. Responsabilitzeu-vos-en, disciplineu-vos-en. No provoquem, amb la nostra incompetència, després d’aquesta guerra, una altra guerra civil entre nosaltres.
Si cadascú pensa que el seu partit sigui el més potent per imposar la seva política, està equivocat, perquè enfront de la tirania feixista només hem d’oposar una força, només ha d’existir una organització, amb una disciplina única.
Per res del món aquells tirans feixistes passaran per on estem. Aquesta és la consigna del front. A ells els diem: "No passareu!". I a vosaltres us correspon cridar: "No passaran!". "
Sigui aquest post el meu particular homenatge a Buenaventura Durruti.
dilluns, 17 de novembre del 2014
9N. Encara es pot votar.
Fins el dimarts 25 aquells que no ho hagin fet encara tindran la possibilitat de votar en el proces participatiu. una setmana després hi han cues per participar al Palau Robert del Passeig de Gràcia.
Ningú reclama que s'aturi aquest procés de votació. Ha esdevingut normal i aquestes votacions es fa en un ambient de placidesa.
Contrasta, i molt, amb els dies previs al 9N en que les notícies i les declaracions se succeïen a gran velocitat i en que la sensació que em semblava captar era la d'excitació general.
Ha passat una setmana i ara el que es percep és una tranquil·litat, que jo trobo inquietant.
Encara falta una setmana per tancar definitivament el 9N. Però la sensació després dels accelerats dies previs, és que el 9N ja queda molt lluny. Com si aquella etapa ja estigués tancada.
Objectivament no ho està, però és molt difícil que la participació d'aquests dies posteriors afecti gaire als resultats. Seria extraordinari que l'independentisme superés la barrera dels 1.900.000 vots, per que voldria dir que més gent a votat a favor de la independència que de l'estatut del 2006. Seria un bon cop d'efecte. Per als independentistes que encara no han anat a votar, aquesta podria ser un motiu per fer-ho. Tot suma.
Tanmateix, la sensació de que aquesta batalla ja està superada és, al meu entendre, la dominant; i que des del 10N som a l'escenari de l'endemà. Es percep que ha de passar alguna cosa. Però què?
Els partits catalans per la independència saben que el següent pas és la convocatòria d'eleccions, i que el govern que en resulti tindrà el mandat de declarar la independència, i que això no pot esperar.
Però també és cert que és més fàcil dir-ho que fer-ho.
Sobre aquesta qüestió, aquest vídeo pot aportar alguna cosa. Ferran Requejo, catedràtic de ciència política a la UPF, i membre del Consell Assessor de la Transició Nacional descriu les que, al seu entendre, són les cinc fases que venen ara.
En general, estic força d'acord. Per mi és evident que l'objectiu ara és maximitzar el nombre de diputats independentistes al Parlament.
Que això impliqui necessàriament una llista conjunta, o unitària, o de país és ben bé tota una altre cosa. La proposta de Requejo als partits és: feu l'estudi. Analitzeu-ho. Què fa que hi hagin més diputats independentistes? anar per separat amb un punt comú al programa? junts? o la proposta italiana de Partal? o una altre cosa?
En tot cas, molt de temps no n'hi ha. El 25N acaba el procés participatiu i és la propera data límit. La que permetrà conèixer els resultats definitius i la data en la que caldria anunciar, en ferm, els propers passos a donar.
Potser aquest plaç de quinze dies ha estat excessiu i, per exemple, s'està aprofitant des de l'estat per perfilar l'estratègia de la querella, o per a que Rajoy vingui a Catalunya a un acte de propaganda per a consum intern hispànic, però també a Podemos que està construint, de forma més aviat vacil·lant, un discurs propi sobre les qüestions "territorials".
En tot cas, aquests dies sense declaracions, d'espera, de calma, estan plenament justificats: Encara hi ha gent votant.
Però en cap cas vol dir que no s'hagin d'aprofitar. Al contrari. És un bon moment per negociar i posar-se d'acord en els passos que han de venir.
Accepto que en el moment actual cal tenir capacitat de maniobra, i que potser un calendari amb dates seria excessiu, però cal marcar els objectius:
- preparar el país i la Generalitat per a la declaració d'independència.
- declarar la independència
- negociar la separació, si és que es pot
- encetar el procés constituent
En definitiva, cal que ERC i CDC decideixin, aviat, quina fórmula maximitza el nombre de diputats,i que en surti un govern operatiu amb els objectius clars.
D'uns i altres cal esperar sentit de país, humil·litat i intel·ligència. La força la posa el país.
Però si cal, també la intel·ligència. Trigarem més, però si CDC i ERC no en saben, també la posarem.
Ningú reclama que s'aturi aquest procés de votació. Ha esdevingut normal i aquestes votacions es fa en un ambient de placidesa.
Contrasta, i molt, amb els dies previs al 9N en que les notícies i les declaracions se succeïen a gran velocitat i en que la sensació que em semblava captar era la d'excitació general.
Ha passat una setmana i ara el que es percep és una tranquil·litat, que jo trobo inquietant.
Encara falta una setmana per tancar definitivament el 9N. Però la sensació després dels accelerats dies previs, és que el 9N ja queda molt lluny. Com si aquella etapa ja estigués tancada.
Objectivament no ho està, però és molt difícil que la participació d'aquests dies posteriors afecti gaire als resultats. Seria extraordinari que l'independentisme superés la barrera dels 1.900.000 vots, per que voldria dir que més gent a votat a favor de la independència que de l'estatut del 2006. Seria un bon cop d'efecte. Per als independentistes que encara no han anat a votar, aquesta podria ser un motiu per fer-ho. Tot suma.
Tanmateix, la sensació de que aquesta batalla ja està superada és, al meu entendre, la dominant; i que des del 10N som a l'escenari de l'endemà. Es percep que ha de passar alguna cosa. Però què?
Els partits catalans per la independència saben que el següent pas és la convocatòria d'eleccions, i que el govern que en resulti tindrà el mandat de declarar la independència, i que això no pot esperar.
Però també és cert que és més fàcil dir-ho que fer-ho.
Sobre aquesta qüestió, aquest vídeo pot aportar alguna cosa. Ferran Requejo, catedràtic de ciència política a la UPF, i membre del Consell Assessor de la Transició Nacional descriu les que, al seu entendre, són les cinc fases que venen ara.
En general, estic força d'acord. Per mi és evident que l'objectiu ara és maximitzar el nombre de diputats independentistes al Parlament.
Que això impliqui necessàriament una llista conjunta, o unitària, o de país és ben bé tota una altre cosa. La proposta de Requejo als partits és: feu l'estudi. Analitzeu-ho. Què fa que hi hagin més diputats independentistes? anar per separat amb un punt comú al programa? junts? o la proposta italiana de Partal? o una altre cosa?
En tot cas, molt de temps no n'hi ha. El 25N acaba el procés participatiu i és la propera data límit. La que permetrà conèixer els resultats definitius i la data en la que caldria anunciar, en ferm, els propers passos a donar.
Potser aquest plaç de quinze dies ha estat excessiu i, per exemple, s'està aprofitant des de l'estat per perfilar l'estratègia de la querella, o per a que Rajoy vingui a Catalunya a un acte de propaganda per a consum intern hispànic, però també a Podemos que està construint, de forma més aviat vacil·lant, un discurs propi sobre les qüestions "territorials".
En tot cas, aquests dies sense declaracions, d'espera, de calma, estan plenament justificats: Encara hi ha gent votant.
Però en cap cas vol dir que no s'hagin d'aprofitar. Al contrari. És un bon moment per negociar i posar-se d'acord en els passos que han de venir.
Accepto que en el moment actual cal tenir capacitat de maniobra, i que potser un calendari amb dates seria excessiu, però cal marcar els objectius:
- preparar el país i la Generalitat per a la declaració d'independència.
- declarar la independència
- negociar la separació, si és que es pot
- encetar el procés constituent
En definitiva, cal que ERC i CDC decideixin, aviat, quina fórmula maximitza el nombre de diputats,i que en surti un govern operatiu amb els objectius clars.
D'uns i altres cal esperar sentit de país, humil·litat i intel·ligència. La força la posa el país.
Però si cal, també la intel·ligència. Trigarem més, però si CDC i ERC no en saben, també la posarem.
dimarts, 11 de novembre del 2014
La patètica resposta de Rajoy al 9N
És bastant increïble la reacció del "gobierno" al procés participatiu del diumenge.
O sigui: voten 2.300.000 persones. 1.860.000 voten per la independència. Prop de 300.000 per una reforma de l'estat en sentit federal. Prop de 100.000 (segurament més si comptem les butlletes no-no) no volen aquesta mena de canvis però van a votar, en una manifestació d'independència personal envers l'estat.
Per cert, aquests prop de 100.000 vots negatius ha estat la major manifestació unionista que a data d'avui s'ha vist a Catalunya. Encara més si sumem els No i els Sí-No.
Al que anava: aquestes xifres representen un repte polític extraordinari.
Doncs bé, avui mateix, Mas ha enviat una carta al Rajoy proposant de fer un referèndum acordat i vinculant. Mas proposa a Rajoy fer un Cameron. Mas li està dient a Rajoy com pot guanyar o, al menys, com no perdre.
La resposta ha estat una querella. La fiscalia presentarà una querella contra Artur Mas i Joana Ortega, per prevaricació i per desobediència.
És broma? Va de debò?
2.300.000 votants, i Rajoy presenta una querella? (querella que molt probablement ni tan sols prosperarà, però ja tant li fa).
Patètic. De vergonya aliena.
Bé, allà ells. Missatge rebut. És d'agraïr que no hagin trigat ni un dia a respondre i que ho hagin fet amb tanta claredat.
Mas ja triga a convocar les plebiscitàries.
O sigui: voten 2.300.000 persones. 1.860.000 voten per la independència. Prop de 300.000 per una reforma de l'estat en sentit federal. Prop de 100.000 (segurament més si comptem les butlletes no-no) no volen aquesta mena de canvis però van a votar, en una manifestació d'independència personal envers l'estat.
Per cert, aquests prop de 100.000 vots negatius ha estat la major manifestació unionista que a data d'avui s'ha vist a Catalunya. Encara més si sumem els No i els Sí-No.
Al que anava: aquestes xifres representen un repte polític extraordinari.
Doncs bé, avui mateix, Mas ha enviat una carta al Rajoy proposant de fer un referèndum acordat i vinculant. Mas proposa a Rajoy fer un Cameron. Mas li està dient a Rajoy com pot guanyar o, al menys, com no perdre.
La resposta ha estat una querella. La fiscalia presentarà una querella contra Artur Mas i Joana Ortega, per prevaricació i per desobediència.
És broma? Va de debò?
2.300.000 votants, i Rajoy presenta una querella? (querella que molt probablement ni tan sols prosperarà, però ja tant li fa).
Patètic. De vergonya aliena.
Bé, allà ells. Missatge rebut. És d'agraïr que no hagin trigat ni un dia a respondre i que ho hagin fet amb tanta claredat.
Mas ja triga a convocar les plebiscitàries.
dilluns, 10 de novembre del 2014
L'endemà del 9N
Ahir vaig poder gaudir de l'honor d'exercir de vocal de mesa a l'IES Baldiri Guilera del Prat.
Primer de tot i abans de res, una forta abraçada als companys de mesa, l'Elena, la Montse i el Jordi. Vam passar hores de feina prou intensa, però també de molt bon humor i de bona conversa. Gràcies! i gràcies també a tots els voluntaris que ahir van ser al Baldiri. Va ser un plaer i un honor.
Destaco, i agraeixo, l'organització modèlica, i als organitzadors, de la jornada.
Em vaig sentir com a casa. El Prat, i el Baldiri, passen a ocupar llocs ben destacats de la meva geografia personal.
Alguns detalls de com va anar la cosa:
- La pregunta. Mai més preguntes en arbre i mandangues per l'estil. Les preguntes han de ser clares i les respostes també "Vol la Independència de Catalunya? Sí o No".
- Tot i això, l'experiència a una mesa em porta a dir que qui va despistar-se més van ser els votants del No. Van haver-hi molts No-No que, a dreta llei, eren nuls. Després, parlant amb altres voluntaris, va resultar que algunes meses van comptar els No-No com nuls, i d'altres com No. En tot cas, crec que el tant per cent d'"Altres" es va veure inflat pels No-No nuls.
- El Sí-Sí també es va veure afectat per un nuls ben poca-soltes: Algú a l'ANC va tenir la genial idea d'enviar propaganda pel Sí-Sí amb un full de mida diferent de la butlleta oficial, groc i amb text per una cara i amb la butlleta de votació impresa per l'altre. Doncs bé, va haver més d'un cas de vots Sí-Sí amb aquesta butlleta no vàlida. Vots nuls també.
- El vot dels estrangers no estava ben explicat. No ens vam trobar amb gaires casos, al menys a la nostra mesa, però quan els vam tenir, vam patir.
- El software molt bé. Robust i senzill. Molt bé. Però basar-se en l'adreça del DNI té algunes pegues: noms canviats o mal escrits al DNI i, a més, ens vam trobar amb que algun error a les dades va portar a la nostra mesa votants que havien d'anar a d'altres locals de votació. Al llarg del dia vam anar veient que es tractava d'un problema afitat a un parell de carrers i a un rang de numeració de portes.
Una incidència informàtica. Però per als votants que havien consultat el seu lloc de votació a casa seva i venien convençuts de votar al Baldiri, que els diguéssim que havien d'anar-se a una altre banda, molta gràcia no els feia. De fet, un dels últims votants de la mesa es va veure afectat per aquesta incidència i ja no tenia temps físic d'anar al Dalí.
Per una altre ocasió, doncs, preguntes clares, respostes clares, programari molt ben provat, i la propaganda que informi, enlloc de confondre.
Tanmateix, ahir les coses van anar molt bé. Artur Mas parlava d'èxit total.
No crec que es pugui dir tant. Per mi, l'èxit total hauria estat que la participació hagués estat encara més alta. Que se m'entengui: que després del camí tortuós, de les amenaces (no les tenia totes sobre què em trobaria al Prat, ahir al matí), de totes les dificultats que s'han posat... al final acabessin votant 2.300.000 compatriotes cal considerar-ho un gran èxit. Un èxit extraordinari.
Abans parlava de l'honor d'haver estat voluntari, però és que, a més, també vaig votar.
En una urna oficial, tot i que de cartró. En un procés participatiu oficial de la Generalitat, tot i que no vinculant, per la independència de Catalunya.
Vam ser molts els que ho vam fer, i el resultat va ser que més de 1.800.000 persones vam expressar el nostre desig, oficialment, que Catalunya esdevingui independent.
Perquè el de ahir va ser un acte oficial i, per descomptat, legal. Emparat en la legalitat catalana.
Legalitat que diu que el resultat no era pas vinculant, però indubtablement, per la quantitat de vots emesos, és d'una força política inqüestionable. Ahir, ni més ni menys que van passar aquestes coses:
- 2.300.000 persones li van dir al govern de l'estat que no tenen por. Que no li tenen por.
- També van dir que primer de tot hi ha el dret a opinar i de llibertat d'expressió. Que aquest és un dret fonamental i que l'estat no el pot prohibir. Ahir, 2.300.000 persones li van donar una lliçó de democràcia a un estat que cada dia que passa es torna més autoritari i menys democràtic.
- Que 1.800.000 persones van demanar la independència de Catalunya.
Aquesta xifra no surt d'una estimació tenint en compte la densitat i el nombre de metres quadrats, o de nombres de files i com d'atapeïdes poguessin estar. Ahir va haver un recompte de vots i va obtenir-se una xifra concreta. Tangible.
El procés participatiu no és vinculant, i la participació no va ser tan alta com m'hauria agradat, però amb 1.800.000 vots independentistes en un referèndum i suposant que la majoria silenciosa de la Camacho existeix, i que són tots els que ahir, per la raó que fos, es van abstindre (que trobo que és molt suposar) caldria una participació de més del 70% per que guanyés el No a la Independència.
Doncs bé, a Catalunya aquestes participacions no són gens habituals. Tanmateix, si a l'estat hi hagués algú amb un parell de dits de front ara estarien preparant una oferta del tipus: "d'acord, fem un referèndum, ara sí, vinculant, d'aquí un any i donem-nos temps tots per fer una campanya raonada exposant els avantatges i inconvenients de les diferents opcions i que la gent pugui triar amb el cap i no amb el cor (o els pebrots)". A veure si la majoria silenciosa que diuen existeix de veritat. Intentar una sortida a l'escocesa. Amb els resultats d'ahir, Espanya podria intentar un Cameron.
Però això no passarà. Els ha faltat temps de tractar al 9N i als 2.300.000 que vam votar ahir (a tots, als del sí-sí, als del sí-no, als del no) d'alguna cosa a mig camí entre terroristes, fanàtics, i dèbils mentals. A tots.
Així, doncs, si Mas vol enviar una postal demanant un impossible a Rajoy, que ho faci, però que no perdi gaire més temps. Ja li dic jo que la resposta serà un altre no. El que cal és deixar-se de punyetes d'una vegada i anar per feina.
Ara venen, doncs, les plebiscitàries i, tot seguit, la DUI. No triguin gaire, si els plau. #Tenimpressa
Primer de tot i abans de res, una forta abraçada als companys de mesa, l'Elena, la Montse i el Jordi. Vam passar hores de feina prou intensa, però també de molt bon humor i de bona conversa. Gràcies! i gràcies també a tots els voluntaris que ahir van ser al Baldiri. Va ser un plaer i un honor.
Destaco, i agraeixo, l'organització modèlica, i als organitzadors, de la jornada.
Em vaig sentir com a casa. El Prat, i el Baldiri, passen a ocupar llocs ben destacats de la meva geografia personal.
Alguns detalls de com va anar la cosa:
- La pregunta. Mai més preguntes en arbre i mandangues per l'estil. Les preguntes han de ser clares i les respostes també "Vol la Independència de Catalunya? Sí o No".
- Tot i això, l'experiència a una mesa em porta a dir que qui va despistar-se més van ser els votants del No. Van haver-hi molts No-No que, a dreta llei, eren nuls. Després, parlant amb altres voluntaris, va resultar que algunes meses van comptar els No-No com nuls, i d'altres com No. En tot cas, crec que el tant per cent d'"Altres" es va veure inflat pels No-No nuls.
- El Sí-Sí també es va veure afectat per un nuls ben poca-soltes: Algú a l'ANC va tenir la genial idea d'enviar propaganda pel Sí-Sí amb un full de mida diferent de la butlleta oficial, groc i amb text per una cara i amb la butlleta de votació impresa per l'altre. Doncs bé, va haver més d'un cas de vots Sí-Sí amb aquesta butlleta no vàlida. Vots nuls també.
- El vot dels estrangers no estava ben explicat. No ens vam trobar amb gaires casos, al menys a la nostra mesa, però quan els vam tenir, vam patir.
- El software molt bé. Robust i senzill. Molt bé. Però basar-se en l'adreça del DNI té algunes pegues: noms canviats o mal escrits al DNI i, a més, ens vam trobar amb que algun error a les dades va portar a la nostra mesa votants que havien d'anar a d'altres locals de votació. Al llarg del dia vam anar veient que es tractava d'un problema afitat a un parell de carrers i a un rang de numeració de portes.
Una incidència informàtica. Però per als votants que havien consultat el seu lloc de votació a casa seva i venien convençuts de votar al Baldiri, que els diguéssim que havien d'anar-se a una altre banda, molta gràcia no els feia. De fet, un dels últims votants de la mesa es va veure afectat per aquesta incidència i ja no tenia temps físic d'anar al Dalí.
Per una altre ocasió, doncs, preguntes clares, respostes clares, programari molt ben provat, i la propaganda que informi, enlloc de confondre.
Tanmateix, ahir les coses van anar molt bé. Artur Mas parlava d'èxit total.
No crec que es pugui dir tant. Per mi, l'èxit total hauria estat que la participació hagués estat encara més alta. Que se m'entengui: que després del camí tortuós, de les amenaces (no les tenia totes sobre què em trobaria al Prat, ahir al matí), de totes les dificultats que s'han posat... al final acabessin votant 2.300.000 compatriotes cal considerar-ho un gran èxit. Un èxit extraordinari.
Abans parlava de l'honor d'haver estat voluntari, però és que, a més, també vaig votar.
En una urna oficial, tot i que de cartró. En un procés participatiu oficial de la Generalitat, tot i que no vinculant, per la independència de Catalunya.
Vam ser molts els que ho vam fer, i el resultat va ser que més de 1.800.000 persones vam expressar el nostre desig, oficialment, que Catalunya esdevingui independent.
Perquè el de ahir va ser un acte oficial i, per descomptat, legal. Emparat en la legalitat catalana.
Legalitat que diu que el resultat no era pas vinculant, però indubtablement, per la quantitat de vots emesos, és d'una força política inqüestionable. Ahir, ni més ni menys que van passar aquestes coses:
- 2.300.000 persones li van dir al govern de l'estat que no tenen por. Que no li tenen por.
- També van dir que primer de tot hi ha el dret a opinar i de llibertat d'expressió. Que aquest és un dret fonamental i que l'estat no el pot prohibir. Ahir, 2.300.000 persones li van donar una lliçó de democràcia a un estat que cada dia que passa es torna més autoritari i menys democràtic.
- Que 1.800.000 persones van demanar la independència de Catalunya.
Aquesta xifra no surt d'una estimació tenint en compte la densitat i el nombre de metres quadrats, o de nombres de files i com d'atapeïdes poguessin estar. Ahir va haver un recompte de vots i va obtenir-se una xifra concreta. Tangible.
El procés participatiu no és vinculant, i la participació no va ser tan alta com m'hauria agradat, però amb 1.800.000 vots independentistes en un referèndum i suposant que la majoria silenciosa de la Camacho existeix, i que són tots els que ahir, per la raó que fos, es van abstindre (que trobo que és molt suposar) caldria una participació de més del 70% per que guanyés el No a la Independència.
Doncs bé, a Catalunya aquestes participacions no són gens habituals. Tanmateix, si a l'estat hi hagués algú amb un parell de dits de front ara estarien preparant una oferta del tipus: "d'acord, fem un referèndum, ara sí, vinculant, d'aquí un any i donem-nos temps tots per fer una campanya raonada exposant els avantatges i inconvenients de les diferents opcions i que la gent pugui triar amb el cap i no amb el cor (o els pebrots)". A veure si la majoria silenciosa que diuen existeix de veritat. Intentar una sortida a l'escocesa. Amb els resultats d'ahir, Espanya podria intentar un Cameron.
Però això no passarà. Els ha faltat temps de tractar al 9N i als 2.300.000 que vam votar ahir (a tots, als del sí-sí, als del sí-no, als del no) d'alguna cosa a mig camí entre terroristes, fanàtics, i dèbils mentals. A tots.
Així, doncs, si Mas vol enviar una postal demanant un impossible a Rajoy, que ho faci, però que no perdi gaire més temps. Ja li dic jo que la resposta serà un altre no. El que cal és deixar-se de punyetes d'una vegada i anar per feina.
Ara venen, doncs, les plebiscitàries i, tot seguit, la DUI. No triguin gaire, si els plau. #Tenimpressa
dissabte, 8 de novembre del 2014
Ara és l'hora. #9N2014
A d'altres ocasions, a la jornada d'avui se li en diu "de reflexió".
Però, és clar, la de demà és qualsevol cosa menys una jornada electoral "normal".
Per començar, oficialment no és una jornada "electoral", si no un "procés participatiu".
Continuant amb el camí tortuós, ple d'incerteses, ple de giragonses que ha calgut fer per arribar-hi.
Seguint amb que no està apaivagat del tot el temor a que l'estat intervingui demà d'alguna manera que acabi impedint la votació, perdó, volia dir el procés, o que en algun moment la policia ordeni tancar els locals de votació.
No podrem dir blat fins que s'hagi fet públic el recompte dels vots i els observadors internacionals diguin que la votació ha estat pulcrament democràtica i pacífica.
Moltes coses i moltes incerteses encara. Demà serà un dia llarg, i del tot no quedarà tancat fins que els locals de votació especials que habilitarà la Generalitat per als ciutadans que demà no puguin participar, també tanquin, d'aquí quinze dies.
En tot cas, avui no és un dia de reflexió. Avui encara es fa campanya, per anar a votar i pel sentit de vot. Com es fa, per exemple, als Estats Units on això del dia de reflexió els deu semblar una cosa molt pintoresca.
A mi ja m'està bé que no hi hagi dia de reflexió. Igual com em sembla bé que siguin voluntaris, i no gent obligada (coaccionada), els que estiguin a les meses i fent els recomptes. La jornada de reflexió em sona a "l'estona de pensar" de les escoles de nens petits. Tot plegat, massa dirigit.
En el fons, si demà les coses surten una miqueta bé, ens demostrarem a tots nosaltres que hi ha una forma de fer democràcia més propera, més adulta, de major responsabilitat ciutadana. És, ni mes ni menys que el vell model pla i autogestionari. Garanties democràtiques basades en la confiança mútua entre ciutadans iguals, oposat al model jerarquic en que una autoritat central es la que garanteix la "qualitat democràtica". Però, és clar, això no funciona quan aquesta autoritat s'oposa a l'exercici democràtic.
Ver per on, al final resulta que encara caldrà agraïr al govern de l'estat que ens hagi abocat a l'alternativa, al meu entendre, més democràtica possible: que sigui el poble el que faci la democràcia, sense tuteles ni coaccions.
Demà, si Déu vol, podrem votar. Que així sigui. Que qui vulgui exercir aquest dret pugui fer-ho en pau. Que pugui manifestar la seva opinió, sigui quina sigui, lliurement. Sense coaccions en un sentit o altre. Que els ciutadans que prestaran el seu temps a les taules i als recomptes siguin conscients de la feina que estan fent i l'acompleixin amb zel i, sobretot, amb el màxim respecte per la democràcia. Que tot surti bé. Que tothom bonament s'esforci i via fora. Que tot està per fer i tot és possible.
Ara és l'hora. Ara mateix.
Però, és clar, la de demà és qualsevol cosa menys una jornada electoral "normal".
Per començar, oficialment no és una jornada "electoral", si no un "procés participatiu".
Continuant amb el camí tortuós, ple d'incerteses, ple de giragonses que ha calgut fer per arribar-hi.
Seguint amb que no està apaivagat del tot el temor a que l'estat intervingui demà d'alguna manera que acabi impedint la votació, perdó, volia dir el procés, o que en algun moment la policia ordeni tancar els locals de votació.
No podrem dir blat fins que s'hagi fet públic el recompte dels vots i els observadors internacionals diguin que la votació ha estat pulcrament democràtica i pacífica.
Moltes coses i moltes incerteses encara. Demà serà un dia llarg, i del tot no quedarà tancat fins que els locals de votació especials que habilitarà la Generalitat per als ciutadans que demà no puguin participar, també tanquin, d'aquí quinze dies.
En tot cas, avui no és un dia de reflexió. Avui encara es fa campanya, per anar a votar i pel sentit de vot. Com es fa, per exemple, als Estats Units on això del dia de reflexió els deu semblar una cosa molt pintoresca.
A mi ja m'està bé que no hi hagi dia de reflexió. Igual com em sembla bé que siguin voluntaris, i no gent obligada (coaccionada), els que estiguin a les meses i fent els recomptes. La jornada de reflexió em sona a "l'estona de pensar" de les escoles de nens petits. Tot plegat, massa dirigit.
En el fons, si demà les coses surten una miqueta bé, ens demostrarem a tots nosaltres que hi ha una forma de fer democràcia més propera, més adulta, de major responsabilitat ciutadana. És, ni mes ni menys que el vell model pla i autogestionari. Garanties democràtiques basades en la confiança mútua entre ciutadans iguals, oposat al model jerarquic en que una autoritat central es la que garanteix la "qualitat democràtica". Però, és clar, això no funciona quan aquesta autoritat s'oposa a l'exercici democràtic.
Ver per on, al final resulta que encara caldrà agraïr al govern de l'estat que ens hagi abocat a l'alternativa, al meu entendre, més democràtica possible: que sigui el poble el que faci la democràcia, sense tuteles ni coaccions.
Demà, si Déu vol, podrem votar. Que així sigui. Que qui vulgui exercir aquest dret pugui fer-ho en pau. Que pugui manifestar la seva opinió, sigui quina sigui, lliurement. Sense coaccions en un sentit o altre. Que els ciutadans que prestaran el seu temps a les taules i als recomptes siguin conscients de la feina que estan fent i l'acompleixin amb zel i, sobretot, amb el màxim respecte per la democràcia. Que tot surti bé. Que tothom bonament s'esforci i via fora. Que tot està per fer i tot és possible.
Ara és l'hora. Ara mateix.
dimarts, 4 de novembre del 2014
Votarem.
El 9N votarem.
Si més no, això és el que a hores d'ara sembla més plausible.
El proper divendres, a les 11:00 es reuneixen els partits pro-consulta i caldrà veure què en surt d'aquesta reunió. Tanmateix, d'ara al divendres pot passar de tot. Espero que el diumenge votarem, però no m'ho creuré del tot fins que el diumenge a la nit, hagi tornat a casa.
Les amenaces no sembla que puguin aturar el 9N. El 9N, o s'atura des del govern de Catalunya en un gir que ara mateix resultaria difícil d'explicar, o l'atura el govern espanyol, impedint d'alguna forma l'apertura dels locals de votació.
Crec que aquest moment de l'apertura serà la clau. Si els locals obren i la gent va a votar, dubto molt que el govern espanyol sigui tan enze com per forçar-ne el tancament.
Hi ha algun detall que fa pensar que aquest cop la cosa va de debò. Per exemple, aquest és el darrer vídeo de la la campanya "Ara és l'hora". El primer dels personatges que surten és Artur Mas. Déu n'hi do.
Un parèntesi: ara mateix se sent la cassolada contra el Tribunal Constitucional pel balcó.
He sortit una estona. Fa un fred que pela i al cel hi brilla una lluna gairebé plena. Núvols estripats en un cel més aviat ras. Cel de nit, de gran bellesa. Déu n'hi do el soroll. Comparable a les cassolades contra la guerra de l'Irak. Hi havia gent als balcons. Alguns només miràvem. No està gens malament per ser una cassolada convocada d'urgència avui mateix per xarxes socials. Tanco parèntesi.
Votar el 9N, amb les condicions actuals serà un acte de sobirania. Si la participació és gran i la victòria del Sí-Sí no ofereix dubtes, per mi serà una declaració d'independència "de facto". O li faltarà ben poc per ser-ho. En tot cas, com deia Vicent Partal a l'editorial d'avui del Vilaweb, serà una demostració que a Catalunya les lleis espanyoles ja no són una obligació, que ve a ser el mateix.
Encara pot passar de tot. No està guanyat res. Es poden cometre errors.
Cal persistir i, en la mida que sigui possible (la meva línia vermella en el rebuig a la violència física) el dia 9 cal votar. Si el 9 es vota i les coses surten bé, el 10 en tornarem a parlar de quin ha de ser el pas següent. Crec, però, que les plebiscitàries ja van prenent un caràcter urgent.
Jo avui me'n vaig a dormir amb un somriure als llavis.
Només cinc dies.
Si més no, això és el que a hores d'ara sembla més plausible.
El proper divendres, a les 11:00 es reuneixen els partits pro-consulta i caldrà veure què en surt d'aquesta reunió. Tanmateix, d'ara al divendres pot passar de tot. Espero que el diumenge votarem, però no m'ho creuré del tot fins que el diumenge a la nit, hagi tornat a casa.
Les amenaces no sembla que puguin aturar el 9N. El 9N, o s'atura des del govern de Catalunya en un gir que ara mateix resultaria difícil d'explicar, o l'atura el govern espanyol, impedint d'alguna forma l'apertura dels locals de votació.
Crec que aquest moment de l'apertura serà la clau. Si els locals obren i la gent va a votar, dubto molt que el govern espanyol sigui tan enze com per forçar-ne el tancament.
Hi ha algun detall que fa pensar que aquest cop la cosa va de debò. Per exemple, aquest és el darrer vídeo de la la campanya "Ara és l'hora". El primer dels personatges que surten és Artur Mas. Déu n'hi do.
Un parèntesi: ara mateix se sent la cassolada contra el Tribunal Constitucional pel balcó.
He sortit una estona. Fa un fred que pela i al cel hi brilla una lluna gairebé plena. Núvols estripats en un cel més aviat ras. Cel de nit, de gran bellesa. Déu n'hi do el soroll. Comparable a les cassolades contra la guerra de l'Irak. Hi havia gent als balcons. Alguns només miràvem. No està gens malament per ser una cassolada convocada d'urgència avui mateix per xarxes socials. Tanco parèntesi.
Votar el 9N, amb les condicions actuals serà un acte de sobirania. Si la participació és gran i la victòria del Sí-Sí no ofereix dubtes, per mi serà una declaració d'independència "de facto". O li faltarà ben poc per ser-ho. En tot cas, com deia Vicent Partal a l'editorial d'avui del Vilaweb, serà una demostració que a Catalunya les lleis espanyoles ja no són una obligació, que ve a ser el mateix.
Encara pot passar de tot. No està guanyat res. Es poden cometre errors.
Cal persistir i, en la mida que sigui possible (la meva línia vermella en el rebuig a la violència física) el dia 9 cal votar. Si el 9 es vota i les coses surten bé, el 10 en tornarem a parlar de quin ha de ser el pas següent. Crec, però, que les plebiscitàries ja van prenent un caràcter urgent.
Jo avui me'n vaig a dormir amb un somriure als llavis.
Només cinc dies.
dilluns, 3 de novembre del 2014
Llibre llegit: "Why nations fail", de Daron Acemoglu i James A. Robinson
Tot just he acabat de llegir "Por què fracasan los países", títol original "Why nations fail" (2012) de Daron Acemoglu i James A. Robinson. Traduït per Marta García Madera. Ediciones Deusto. 7a edició.
Daron Acemoglu és professor d'economia al MIT. Ha rebut la medalla John Bates Clark que reconeix als economistes que en major mesura han contribuït a l'avanç de la ciència i la investigació.
James A. Robinson és politòleg, economista i professor a la universitat de harvard. Expert en economia llatinoamericana i africana, és considerat com un dels més importants especialistes en aquests camps.
Tots dos són els co-autors de "Economic origins of dictatorship and democracy".
Al llarg de 589 pàgines i 15 capítols el llibre exposa una teoria per explicar perquè a dia d'avui algunes països són més pròspers que d'altres i per estimar -en cap cas determinar- com pot ser l'evolució futura d'un país.
La teoria diu que és l'existència d'institucions inclusives les que permeten explicar, i predir, a un curt i mig plaç l'èxit d'un país.
- Les Institucions polítiques inclusives. Són les que reparteixen el poder polític de forma pluralista i àmplia, que garanteixen la independència dels poders, estableixen un cert grau de centralització política, fan respectar la llei i l'ordre, ofereixen serveis útils als ciutadans...
- Les institucions econòmiques inclusives. Aquestes es recolzen a les institucions polítiques inclusives per fer respectar els drets de propietat, creen igualtat d'oportunitats, fomenten la inversió en habilitats i noves tecnologies...
- Associada a les institucions polítiques i econòmiques inclusives hi ha l'aparició d'un cercle virtuós. Una sinergia que, per exemple, partint de la pluralitat defensa la separació de poders i que fa difícil que un grup pugui imposar-se sobre la resta, i que permet el procés de destrucció creativa, de forma que s'adopten noves tecnologies i formes de fer, i es descarten de velles i obsoletes, amb el conseqüent canvi en els repartiments de poder, o amb l'entrada de nous actors.
Per oposició, la teoria diu que són les institucions polítiques i econòmiques extractives les causants de la pobresa, tot i que també diu que, almenys durant períodes limitats de temps, és possible un cert grau de prosperitat sota el domini d'institucions polítiques i econòmiques extractives.
- Les institucions polítiques extractives concentren el poder en mans de pocs.
- Les institucions econòmiques extractives obtenen els recursos de la majoria i els posen a disposició de la reduïda elit extractiva. Aquestes institucions no protegeixen els drets de propietat ni proporcionen incentius per a l'activitat econòmica de las majoria.
- Les institucions extractives polítiques i econòmiques també estableixen una sinergia entre elles formant un cercle viciós: Les elits extractives dominadores de les institucions polítiques extractives estaran incentivades a mantenir i desenvolupar institucions econòmiques extractives en benefici propi i fer servir els recursos econòmics obtinguts per, precisament, reforçar el propi poder polític. Per poder mantenir el seu domini,tractaran d'evitar els processos de destrucció creativa que podrien provocar canvis en l'estructura de poder.
És evident que les elits extractives estan interessades en crear riquesa ja que aquesta va en el seu propi benefici, i és per això que és possible crear riquesa també sota aquesta mena de domini, però més tard o més d'hora, aquesta creació de riquesa s'aturarà o se li posaran impediments per evitar que altres actors puguin desbancar a l'elit dominant.
Aquest podria ser de forma succinta el nucli de la teoria de "Why nations fail". El llibre aplica aquesta teoria als processos de colonització i descolonització d'Amèrica, del sud i del nord, Àfrica i Oceania. Tant des del punt de vista de les regions colonitzades com de les metròpolis dels imperis colonials. També són analitzats els casos de l'Europa Oriental, Xina, Japó, Corea. S'analitzen les revolucions industrials a la Gran Bretanya, la revolució francesa...
El llibre també contra-argumenta altres teories que s'han utilitzat per explicar l'èxit o el fracàs de països com poden ser la geografia o la cultura,
En tot cas, els autors insisteixen en que hi ha un factor molt important de contingència, o d'atzar, en la història dels països. Les coses avui podrien ser molt diferents només que certs moments crítics s'haguessin decantat d'una forma diferent. En aquest sentit posa els exemples de països que partint de situacions de domini per elits extractives aconsegueixen marxar cap a situacions d'inclusivitat, aprofitant que en moments crítics una part suficient de la població s'organitza i és capaç de provocar canvis. Per exemple, els drets dels negres al sud dels Estats Units. Però també el camí invers: el cas de la ciutat estat de Venècia que va entrar en decadència quan les elits aristocràtiques van aconseguir decantar l'equilibri de poders a les institucions de govern al seu favor.
Tenint en compte, doncs, la importància de la sort i les petites diferències entre països als moments crítics, la teoria permet explicar raonablement el perquè en els darrers dos-cents anys, partint de situacions força similars, uns països han prosperat i d'altres, en canvi, han caigut en la pobresa o s'han quedat estancats.
Crec que és interessant aplicar la teoria del llibre a l'estat espanyol i a Catalunya. Crec que un cop vista la teoria de "Why nations fail" pot ser un bon moment per llegir,o re-llegir, el llibre de Germà Bel "Espanya, capital París".
No faré l'afirmació forta de que Espanya sigui un estat fracassat, perquè no és el cas, però sí que és cert que resulta fàcil veure les institucions polítiques i econòmiques espanyoles com "més aviat" extractives. O d'un caràcter marcadament extractiu en alguna ocasió: El cas de les loteries de la família Fabra recorda vergonyosament al del dictador Mugabe. L'oposició de l'estat a la construcció del corredor mediterrani, o la resistència a ampliar l'enllaç ferroviari del port de Barcelona. Per no parlar de l'elecció partidista dels "jutges" del Tribunal Constitucional.
O els escàndols continuats i la percepció de corrupció generalitzada; el concepte habitual de "porta giratòria" entre el món de la política, les cúpules directives de l'IBEX35 i allò que es coneix com "empreses" i "empresaris" del BOE. A Catalunya amb versió de les "empreses" i "empresaris" del DOGC.
Tanmateix, l'articulació a Catalunya d'un front plural i d'ampli espectre sembla presagiar que el procés independentista pot, realment, provocar una millora de la qualitat de les institucions que en resultin en el sentit de fer-les més inclusives. A l'estat espanyol la irrupció de Podemos és, en principi, una bona notícia, però a dia d'avui encara no han entrat obertament en el combat polític per, aparentment, tàctica electoral.
En fi.Un llibre molt interessant amb una teoria, jo en diria principis generals, que resulten senzills de comprendre i aplicar a l'actualitat i, en principi, que permeten una explicació convincent.
Tanmateix, el món té plantejats alguns reptes importants en el futur a proper i mig termini, i caldrà veure si els principis generals de "Why nations fail" continuen sent vàlids. Reptes importants que inclouen l'escassedat de recursos i d'energia o el canvi climàtic. N'hi haurà prou amb sistemes inclusius per afrontar aquests reptes? Segurament no, però potser, la seva absència encara pot fer-ne més dramàtics els seus efectes.
Daron Acemoglu és professor d'economia al MIT. Ha rebut la medalla John Bates Clark que reconeix als economistes que en major mesura han contribuït a l'avanç de la ciència i la investigació.
James A. Robinson és politòleg, economista i professor a la universitat de harvard. Expert en economia llatinoamericana i africana, és considerat com un dels més importants especialistes en aquests camps.
Tots dos són els co-autors de "Economic origins of dictatorship and democracy".
Al llarg de 589 pàgines i 15 capítols el llibre exposa una teoria per explicar perquè a dia d'avui algunes països són més pròspers que d'altres i per estimar -en cap cas determinar- com pot ser l'evolució futura d'un país.
La teoria diu que és l'existència d'institucions inclusives les que permeten explicar, i predir, a un curt i mig plaç l'èxit d'un país.
- Les Institucions polítiques inclusives. Són les que reparteixen el poder polític de forma pluralista i àmplia, que garanteixen la independència dels poders, estableixen un cert grau de centralització política, fan respectar la llei i l'ordre, ofereixen serveis útils als ciutadans...
- Les institucions econòmiques inclusives. Aquestes es recolzen a les institucions polítiques inclusives per fer respectar els drets de propietat, creen igualtat d'oportunitats, fomenten la inversió en habilitats i noves tecnologies...
- Associada a les institucions polítiques i econòmiques inclusives hi ha l'aparició d'un cercle virtuós. Una sinergia que, per exemple, partint de la pluralitat defensa la separació de poders i que fa difícil que un grup pugui imposar-se sobre la resta, i que permet el procés de destrucció creativa, de forma que s'adopten noves tecnologies i formes de fer, i es descarten de velles i obsoletes, amb el conseqüent canvi en els repartiments de poder, o amb l'entrada de nous actors.
Per oposició, la teoria diu que són les institucions polítiques i econòmiques extractives les causants de la pobresa, tot i que també diu que, almenys durant períodes limitats de temps, és possible un cert grau de prosperitat sota el domini d'institucions polítiques i econòmiques extractives.
- Les institucions polítiques extractives concentren el poder en mans de pocs.
- Les institucions econòmiques extractives obtenen els recursos de la majoria i els posen a disposició de la reduïda elit extractiva. Aquestes institucions no protegeixen els drets de propietat ni proporcionen incentius per a l'activitat econòmica de las majoria.
- Les institucions extractives polítiques i econòmiques també estableixen una sinergia entre elles formant un cercle viciós: Les elits extractives dominadores de les institucions polítiques extractives estaran incentivades a mantenir i desenvolupar institucions econòmiques extractives en benefici propi i fer servir els recursos econòmics obtinguts per, precisament, reforçar el propi poder polític. Per poder mantenir el seu domini,tractaran d'evitar els processos de destrucció creativa que podrien provocar canvis en l'estructura de poder.
És evident que les elits extractives estan interessades en crear riquesa ja que aquesta va en el seu propi benefici, i és per això que és possible crear riquesa també sota aquesta mena de domini, però més tard o més d'hora, aquesta creació de riquesa s'aturarà o se li posaran impediments per evitar que altres actors puguin desbancar a l'elit dominant.
Aquest podria ser de forma succinta el nucli de la teoria de "Why nations fail". El llibre aplica aquesta teoria als processos de colonització i descolonització d'Amèrica, del sud i del nord, Àfrica i Oceania. Tant des del punt de vista de les regions colonitzades com de les metròpolis dels imperis colonials. També són analitzats els casos de l'Europa Oriental, Xina, Japó, Corea. S'analitzen les revolucions industrials a la Gran Bretanya, la revolució francesa...
El llibre també contra-argumenta altres teories que s'han utilitzat per explicar l'èxit o el fracàs de països com poden ser la geografia o la cultura,
En tot cas, els autors insisteixen en que hi ha un factor molt important de contingència, o d'atzar, en la història dels països. Les coses avui podrien ser molt diferents només que certs moments crítics s'haguessin decantat d'una forma diferent. En aquest sentit posa els exemples de països que partint de situacions de domini per elits extractives aconsegueixen marxar cap a situacions d'inclusivitat, aprofitant que en moments crítics una part suficient de la població s'organitza i és capaç de provocar canvis. Per exemple, els drets dels negres al sud dels Estats Units. Però també el camí invers: el cas de la ciutat estat de Venècia que va entrar en decadència quan les elits aristocràtiques van aconseguir decantar l'equilibri de poders a les institucions de govern al seu favor.
Tenint en compte, doncs, la importància de la sort i les petites diferències entre països als moments crítics, la teoria permet explicar raonablement el perquè en els darrers dos-cents anys, partint de situacions força similars, uns països han prosperat i d'altres, en canvi, han caigut en la pobresa o s'han quedat estancats.
Crec que és interessant aplicar la teoria del llibre a l'estat espanyol i a Catalunya. Crec que un cop vista la teoria de "Why nations fail" pot ser un bon moment per llegir,o re-llegir, el llibre de Germà Bel "Espanya, capital París".
No faré l'afirmació forta de que Espanya sigui un estat fracassat, perquè no és el cas, però sí que és cert que resulta fàcil veure les institucions polítiques i econòmiques espanyoles com "més aviat" extractives. O d'un caràcter marcadament extractiu en alguna ocasió: El cas de les loteries de la família Fabra recorda vergonyosament al del dictador Mugabe. L'oposició de l'estat a la construcció del corredor mediterrani, o la resistència a ampliar l'enllaç ferroviari del port de Barcelona. Per no parlar de l'elecció partidista dels "jutges" del Tribunal Constitucional.
O els escàndols continuats i la percepció de corrupció generalitzada; el concepte habitual de "porta giratòria" entre el món de la política, les cúpules directives de l'IBEX35 i allò que es coneix com "empreses" i "empresaris" del BOE. A Catalunya amb versió de les "empreses" i "empresaris" del DOGC.
Tanmateix, l'articulació a Catalunya d'un front plural i d'ampli espectre sembla presagiar que el procés independentista pot, realment, provocar una millora de la qualitat de les institucions que en resultin en el sentit de fer-les més inclusives. A l'estat espanyol la irrupció de Podemos és, en principi, una bona notícia, però a dia d'avui encara no han entrat obertament en el combat polític per, aparentment, tàctica electoral.
En fi.Un llibre molt interessant amb una teoria, jo en diria principis generals, que resulten senzills de comprendre i aplicar a l'actualitat i, en principi, que permeten una explicació convincent.
Tanmateix, el món té plantejats alguns reptes importants en el futur a proper i mig termini, i caldrà veure si els principis generals de "Why nations fail" continuen sent vàlids. Reptes importants que inclouen l'escassedat de recursos i d'energia o el canvi climàtic. N'hi haurà prou amb sistemes inclusius per afrontar aquests reptes? Segurament no, però potser, la seva absència encara pot fer-ne més dramàtics els seus efectes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)