El bloc d'Albert Baranguer

Març Negre

2012-01-26T00:10:00.000+01:00

Per una banda el tancament dels servidors de descàrrega directa representa un atac al dret de compartir; i obre la porta a la censura a Internet.

És una atac a la llibertat directe i brutal. Si més no, jo ho veig així.

És un atac que, a més, qüestiona el model de negoci de les empreses, amb Google com empresa de bandera, que han fet del núvol (cloud computing), dels serveis a Internet, el seu ambient.

Per l'altra banda, aquest atac que censura i tanca els servidors centralitzats ens hauria de fer reflexionar a tots sobre la vulnerabilitat d'aquest plantejament i de la força, en canvi, de les xarxes peer to peer, d'igual a igual. És dir, dels emules, torrents (thepiratebay.org), ares, kazaa i demés fauna per l'estil.

La lliçó és clara: un servidor pot se clausurat, una xarxa, no. En l'extrem, caldrà combinar l'intercanvi P2P sobre xarxes lliures tipus Guifi.net.

Finalment, el programari d'encriptació (pgp, gnupg) constitueix la darrera línia de desfensa contra estats i governs que vulguin ficar el nas on no els demanen i censurar les dissidències.

La tecnologia, lliure, existeix. Només cal fer-la servir.

Però, a més, no es poden deixar els cops sense resposta.

Anonymous (blog) demana la col·laboració de tots per donar-li a la indústria "cultural i de l'entreteniment", i de pagament, un març negre.

Es tracta de, durant el proper mes de març, NO COMPRAR, ni a botigues ni a la xarxa, música, cine, programari, llibres... Un mes a zero. Un forat que notin als seus comptes de resultats.

Per cert, una acció ben legal. Ningú t'obliga a comprar, o a no fer-ho.

Fer-lis mal on de debò els fa.

Aprofita per descobrir que hi ha cultura lliure, música lliure, llibres lliures (no confondre amb això, que també està molt bé), programari lliure (com Linux Ubuntu) on ningú et censurarà ni et posarà canons. Compartir es bo i aprima, dona gustet.

Un mes sense comprar la seva "cultura". Un mes per apropar-se a la cultura lliure. Un mes per la República Lliure d'Internet.

Latituds. La insostenible dependència del petroli.

2012-01-22T23:05:00.000+01:00

A vegades a TV de Catalunya es despengen amb algunes perles. Per exemple, el programa Singulars de Jaume Barberà és una referència indispensable; també, tot sovint el 30 minuts resulta molt interessant de seguir.

Doncs a aquests dos programes ara n'he d'afegir un altre que he descobert recentment: Latituds. El problema amb Latituds és que l'emissió de nous programes queda en suspens fins a l'abril, com diuen al seu bloc de forma massa breu.

Segons diuen a la web del programa "Latituds vol donar visibilitat als que impulsen solucions a la pobresa, les injustícies i les guerres del món".

Dels programes emesos per Latituds, en vull destacar aquest que parla del Peak Oil, del reptes que suposa, de les conseqüències que té, de com no resulta gens difícil trobar connexions entre el Peak Oil i la crisi que estem patint.

Un programa per pensar i per decidir passar a l'acció. Cal canviar formes de fer. No serà gens fàcil.

Vet aquí el programa: La insostenible dependència del petroli

Pamflet per una Internet Lliure. Un altre món és possible.

2012-01-20T23:10:00.000+01:00

El sistema no canviarà per les bones. I la crisi que patim és, en bona part, perquè el sistema es resisteix a canviar.

Al sistema, o ets dels que manen i se n'aprofiten, o ets dels que obeeixen i sí, perquè no, també se n'aprofiten o, si més no, això es pensen. Per descomptat que el profit que n'obtenen uns i altres no és el mateix.

N'hi ha molts del segon grup que aquest estat de les coses ja els sembla bé.

Ara bé, també en som molts del segon grup que no ens ho sembla gens, i que volem canviar el sistema.

Però el sistema no canviarà per les bones. La crisi és una de les conseqüències d'aquesta resistència al canvi.

En la seva escala -algú dirà que aquests són problemes de rics, però no ho veig així- la llei SOPA que es vol imposar als Estats Units cal veure-la com un moviment d'oposició al canvi per part sistema.

Per cert, que l'oposició a la llei SOPA ha estat contundent. I la vaga de llocs web del passat 18 de gener ha tingut conseqüències: la cambra de representants ha posposat, de moment, la votació d'aquesta llei. HI ha hagut una represàlia fulminant, seguida d'una resposta també fulminant.

Perquè Internet és, per definició i per estructura, lliure. I la SOPA i la Llei Sinde no són més que atacs contra la llibertat a Internet. Contra la llibertat. Els que manen volen controlar als que obeeixen. Volen implementar un sistema de censura global. No fos cas que, a Internet, els que obeeixen trobessin una forma d'escapar del control dels que manen. Aleshores els que manen s'inventen lleis per a justificar la seva agressió. La presó està ficada als nostres caps i tots hi tenim un policia, un guàrdia civil, un mosso d'esquadra, ficat que ens diu que les lleis són sagrades i cal obeir-les. Primer mecanisme de control i rimer combat que cal vèncer: foragita aquest policia!

Un cop vençuda aquesta primera i crucial batalla cal seguir la guerra. Perquè el sistema no canviarà sense resistència. Al contrari. El sistema contraatacarà. Sempre provarà de recuperar el control perdut al teu cap.

El front del combat, doncs, és extens. En la pràctica tots els aspectes de la vida són susceptibles de ser convertits en un camp de batalla contra el sistema. En la pràctica, també, hi han camps de batalla que tenen un interès estratègic més gran.

Internet és un d'aquests camps de batalla estratègics. L'editorial de Vicent Partal acaba demanant-se si la batalla contra la llei SOPA, el tancament de Megaupload i el contraatac d 'Anonymous a la web del departament de Justícia dels EUA són una guerra. És una guerra això?

I tant que és una guerra. El sistema ho té tan clar que no dubta en titllar als enemics més perillosos de terroristes. Només que el terrorista de debò, el que causa més por i més mal és el mateix sistema.

La batalla contra SOPA és una batalla a la Xarxa. Però hi han d'altres batalles i lluites. Altres grups de la rebel·lió lluiten al carrer. Altres lluites prenen la forma de vagues, d'okupacions... Altres lluites prenen la forma de mercats d'intercanvi, de cooperatives lliures, de desmonetització. Prenen la forma de la permacultura i del decreixement.

La revolta ha de ser a tot arreu.

El pas següent és decidir de quina banda estàs. Jo ja ho se.

Un altre món és possible.

Entrevista amb Santiago Niño a "El 9 nou"

2012-01-20T21:05:00.000+01:00

Seguim en crisi, per si algú encara no ho havia notat. M'agradaria pensar que aquest any serà millor que el passat, però perquè hauria de ser-ho? ha canviat alguna cosa substancialment? No, oi? doncs, com diu la dita, si es fa el mateix, el resultat també ho és.

Santiago Niño Becerra, del que en soc seguidor des de fa temps, va ser entrevistat per "el 9 nou". L'entrevista està penjada a la web del grup i, com sempre, és molt interessant.

Vet-ho aquí:

Puja l'IRPF.

2012-01-02T21:11:00.001+01:00

Primer post del 2012. Bon any nou a tothom, i no és broma, ni és cinisme.

Tot i que l'any s'ha encetat amb pujades de preu de productes i serveis bàsics i amb l'anunci de l'increment de l'IRPF, i hom sospita que, efectivament, això només és el començament.

Potser el que més impacte ha causat ha estat l'apujada d'imposts. La promesa electoral estrella del PP era, justament, que no s'apujarien imposts. No ha trigat gaire a desdir-se'n. El discurs és que el PSOE va deixar tan malament les coses que ara cal prendre mesures extraordinàries, entre les que es compta una pujada, temporal, això sí, dels imposts.

El millor del cas és que la pujada d'imposts és un recurs tradicional de les socialdemocràcies. És clar que, en el cas socialdemòcrata, les pujades són progressives, paguen més els que més tenen i els que menys tenen poden veure, fins i tot, com s'alleugereix la pressió fiscal; a més, a les socialdemocràcies, l'objectiu de les pujades és repartir la riquesa.

La pujada de l'IRPF no és per repartir riquesa. És una pujada per "socialitzar pèrdues" quan, per cert, mai es van "socialitzar els beneficis". És uns pujada per a que tots paguem les pèrdues de bancs i caixes, i les indemnitzacions milionàries dels directius que les han provocat. Curiós, oi? alguns periodistes d'economia, en una demostració d'imbecil·litat extrema, o de servilisme propagandístic s'han atrevit a qualificar la pujada d'imposts pepera de "socialdemòcrata" i que el PP "no és liberal".

En fi. que encetem el 2012. De veritat, que tinguin bon any. Tant de bo que el tinguin. Tot i que, si volen que els digui, no hi confio gaire.

Llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler. El nadal de la crisi.

2011-12-24T21:13:00.004+01:00

En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els deixebles passaven prop de Barcelona.

I com que era el temps de Nadal, i cada cop feia més fred, el mestre va dirigir els seus peus cap a la ciutat on altres cops havia estat i on era recordat amb reverència pels vilatans per la justícia dels seus nombrosos fets.

Però a diferència d'altres cops, aquesta vegada no varen ser rebuts per nens riallers. Ni per la munió de gent i el xivarri dels mercats. Aquest cop, als mercats hi havia poca gent, moltes parades estaven tancades i els pocs nens que eren al carrer no reien en veure'ls passar.

I quan els deixebles van demanar què passava, la gent ve respondre: "és que hi ha una gran crisi".

El deixeble més tanoca de tots va dir: "Mostreu-nos on és la crisi que el mestre hi farà punteria".

"La crisi és que no hi ha feina. I els homes i les dones no poden treballar. No poden guanyar-se el pa. Amb prou feines poden alimentar als fills".

I llavors arribaren els guàrdies del rei i el capità de la tropa llegí l'edicte: "per ordre del re i per a lluitar contra la crisi, la meitat de tot el que tingueu de valor ens ho heu de donar per al tresor reial. I per a que ningú s'estigui de pagar els impostos, els meus soldats i jo mateix, anirem casa per casa i ens endurem la meitat del que hi trobem."

Va haver-hi un gran trasbals i tothom es va posar a cridar, la gent va fugir cap a les seves cases per amagar les seves pertinences dels soldats.

Sant Nicolau Pistoler estava allà, escoltant l'edicte. I a mida que l'anava escoltant, les venes dels temples se li anaven inflant i, tot ell, s'enrogia.

Els vilatans havien marxat de la plaça del mercat. Només hi quedaven els soldats del rei i Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles.

En veure aquells homes que no coneixia, el capità es dirigí a ells i els digué: "l'edicte del rei afecta a tothom. També als forasters, ja que esteu aquí sereu els primers a pagar els impostos." i feu un senyal a la tropa per a que prenguessin als deixebles la meitat dels seus bens.

Però vet aquí que alguns dels soldats havien reconegut a Sant Nicolau Pistoler i van entendre que d'allò no en podria sortir res de bo per ells, així que els més prudents dels soldats, amb sigil, van tocar el dos.

La resta de soldats, però, van avançar cap a on eren els deixebles, que van recular fins posar-se darrere del mestre.

I vet aquí que Sant Nicolau Pistoler estava allà, mirant amb els ulls encesos a la tropa. En veure la figura del sant, palplantat i fitant-los reptador, un calfred recorregué l'espatlla dels soldats, que s'aturaren en sec, desconcertats.

"Endavant, hem d'obeir les ordres del rei!, preneu-los la meitat del que tenen per al tresor, i l'altre meitat com a multa per resis..."

El capità no pogué acabar la frase, perquè el carregador del colt 45 del sant s'havia buidat al seu crani.

Als soldats se'ls van posar els pels de punta en veure el cos sense cap del seu capità. El més enze de tots ells va dir: "Assassí! hem d'agafar l'assassí del..." però tampoc va poder acabar la frase perquè en aquell moment la ma del sant li va tenallar el coll. Amb la força que Déu li havia donat, amb un sol braç al sant aixecà al soldat a un pam de terra. Se l'acostà a la cara i el mirà amb els seus ulls de foc. Així el tingué uns segons, després el deixa anar. L'esglaiat soldat s'havia fet pipí a sobre i els cabells se li havien tornat blancs.

La resta de soldats, en veure com les gastava el sant, van partir d'allí tot lloant el Senyor i donant gràcies per que el sant els havia fet veure que anaven pel mal camí.

Els veïns de la plaça en veure el que havia passat van anar sortint de les seves cases i van envoltar al sant i als seus deixebles, i al soldat dels cabells blancs. I amb grans mostres d'alegria, lloaven al senyor.

Però un dels botiguer va dir: "Senyor, hauria estat millor que haguéreu deixat que els soldats s'enduguessin els impostos. Ara el rei ens enviarà molts més soldats que s'enduran tot el que tenim i ens empresonaran i ens faran esclaus".

I la gent que estava tan contenta, de cop es va tornar trista i temerosa pensant en el càstig reial.

I a Sant Nicolau, que s'havia apaivagat, se li tornava a pujar la mosca al nas i anant de dret cap al botiguer poruc, el va agafar pel coll com havia fet amb el soldat, i enrogit el mantingué així durant uns instants. El botiguer també es va fer pipí a sobre, però els cabells no se li tornaren blancs perquè era calb.

Sant Nicolau va mirar al castell del rei i l'assenyalà amb el dit. "És el castell del rei", digué un dels veïns. Va fer un senyal als deixebles per a que el seguissin i tots plegats van anar al castell.

Aliens a la que els estava a punt de caure, el rei i els rics de la ciutat estaven reunits al castell i discutien què en farien dels diners que havien pres dels pobres. "Em faré fer un castell nou" deia un, "Casaré la meva filla a l'Escorial", deia l'altre, "i jo a Santa Maria del Mar", afegia el primer, "jo endollaré a la família com a càrrecs de confiança i cobraran sous estratosfèrics"... I demostraven tenir molta imaginació per a gastar els diners que havien pres dels vilatans.

I encara volien més diners i pensaven: "farem que baixin els salaris i ens quedarem la diferència", i també, "apujarem els impostos", "farem que molts pocs treballin molt i a aquests pocs els pagarem molt poc". "Molt aviat totes les riqueses de la ciutat seran nostres, i els vilatans ens hauran de demanar préstecs i s'endeutaran per a tota la seva vida i així seran per a sempre més els nostres esclaus, ells, i les seves dones, i els seus fills i filles. Tot serà nostre". I reien.

Però, de cop, un gran terrabastall se sentí al pati d'armes. I, a continuació, una gran confusió i crits, i després, sorprenentment, càntics d'alegria.

I és que Sant Nicolau havia esbotzat la porta del castell d'una canonada, i ell i els seu deixebles havien entrat. La guàrdia del castell va sortir a enfrontar-se a l'enemic desconegut, però quan van veure de qui es tractava, van optar per una retirada estratègica, tot lloant Déu.

Però això no ho sabien el rei i els rics que seguien fantasiejant a la gran sala del consell. De nou, Sant Nicolau Pistoler esbotzà una porta, i aquest cop era la de la sala del consell i ple de ira i de santa intransigència entrà, lentament, a l'estança.

El rei i els rics havien emmudit de cop. Qui era aquell homenot barbut que gosava molestar als poderosos? Cegats per la seva supèrbia, van desenbeinar les seves luxoses espases i van desenfundar les poderoses armes de foc que duien i cridaven als seus guàrdies personals.

Però els guàrdies personals feia molta estona que havien fugit. I els rics i el rei van tirar primer contra Sant Nicolau Pistoler, però el Senyor protegia al seu enviat i cap bala no el va tocar, ans es ferien entre ells.

I Sant Nicolau Pistoler es tragué els colts de les fundes i tret que tirava, tret que reventava el crani d'algun d'aquells malànimes. Ni en el llibre dels Macabeus trobareu una escabetxina com aquella. Finalment el rei quedà sol, i en la seva ceguesa continuava tirant contra el sant, fins que es va quedar sense bales. Cap ni una ni tan sols va fregar a Sant Nicolau.

I encara l'insultava i el cridava i li demanava qui era. Sant Nicolau, com en el miracle de la conversió dels cabells negres en blancs, va agafar al rei pel coll i amb el seu poderós braç, l'alçà un pam sobre terra. Fitant-lo amb els seus ulls encesos.

En aquell moment, el rei s'adonà que la seva situació era, més aviat, compromesa i s'espantà molt. No era tan poderós com es pensava. S'adonava que estava a punt de pagar per les seves malifetes.

Sant Nicolau Pistoler tenallava amb força el coll del rei. S'acostà a la finestra de la sala del consell. Aixecà el rei com qui aixeca un ninot i el mostrà als vilatans que s'havien congregat a la porta del castell. I el llençà daltabaix.

Tothom es va quedar glaçat.

Sant Nicolau Pistoler i els deixebles van anar a la sala del tresor i van obrir la porta. Allà hi havien riqueses incomptables. Però per a Sant Nicolau Pistoler allò no eren més que rocs i pedres sense valor.

I els deixebles van demolir el castell a canonades. I els veïns, que es pensaven que Sant Nicolau Pistoler els hauria deixat agafar els diners del tresor, es van quedar amb un pam de nas. I és que no es pot servir a Déu i als diners.

Rondinant, els veïns van tornar cadascú a casa seva. I els deixebles van calar foc a les restes del castell.

Un pagès va apropar-se al sant i li digué. "Amb el que has fet, has deslliurat al poble del rei i dels rics que els robaven i els oprimien. Tanmateix, la crisi continua perquè segueixen sense tenir feina."

Sant Nicolau és mirà el pagès, mirà també el foc del castell, que s'escampava per la ciutat i ho assenyalà amb el dit. Girà cua i s'allunyà del pagès.

Un dels deixebles, el més espavilat, s'apropà al pagès i li va dir: "Teniu molta feina. Heu de fer una nova ciutat. I no cometeu els mateixos errors. Amb l'ajut de Déu us en sortireu. Adéu, pagès, que tinguis un bon nadal".

I Sant Nicolau i els deixebles se'n tornaren a les muntanyes, des d'on es veia el fum de la ciutat cremada, i aquella nit era la de Nadal.

Arcadi Oliveres. Xerrada a Vilaweb TV

2011-12-15T22:27:00.000+01:00

Al Vilaweb TV han penjat una xerrada amb l'Arcadi Oliveres dins de la seva serie "Implicats".

Sempre és molt interessant escoltar a l'Arcadi.

Vet aquí la xerrada:

Immaculada Constitució. Release 2011

2011-12-05T22:46:00.001+01:00

Arriba el dia de la immaculada Constitució. Com cada any, res a celebrar. Més aviat, quelcom a combatre.

Si ja de per se la constitució espanyola és una amenaça de mort per escrit a tots aquells que som independentistes (article 8, punt 1, de les forces armades) ara, a més, i en virtut de l'infame pacte de setembre d'enguany entre el PP i el PSOE (més PPSOE que mai) que sotmet a tots els ciutadans de l'estat als designis dels poders econòmics i financers internacionals (la reforma del pànic).

Això està a la constitució. La llei fonamental de l'estat, però que no han pogut votar, ni la llei ni cap reforma que se n'hagi fet, cap dels ciutadans de l'estat que no tinguessin la majoria d'edat l'any 1978, o sigui, cap dels ciutadans de l'estat que avui tenen menys de cinquanta-un anys

Doncs això "celebren" cada 6 de desembre. Visca la democràcia. Però que no passa res, tu. Aquest és el millor dels mons i la release 2011 de la Constitució és molt millor que l'anterior. Segur. Ho ha fet el PPSOE.

Constitució? aquesta no, gràcies.

La refundació d'Europa

2011-12-05T21:27:00.001+01:00

De l'acord al que la senyora Merkel i el senyor Sarkozy han arribat segurament se'n podran dir, i se'n diran, moltes coses. Hi haurà que trobarà que és un gran acord, i d'altres que aquest acord és nefast. Es diu que és un acord que rebaixa el poder dels estats i augmenta el poder de la UE. Es diuen moltes coses.

Tanmateix, n'hi han uns quants que ja han dit que volen apuntar-se, com el Rajoy, que des de la nit electoral estava desaparegut, però que en els darrers dies se l'ha pogut sentir, primer dir que la cosa està molt malament, i avui per dir que vol que aquell invertebrat conegut com Espanya vol estar en el grupet que estan muntant l'alemanya i el francès.

Estan una alemanya i un francès muntant un grupet i van un grec, un italià i un espanyol a apuntar-s'hi. Podria ser l'inici d'un acudit dolent i, segurament, ho és.

Que l'estat espanyol vagi cedint sobirania ja em sembla bé. No em sembla tan bé que aquesta sobirania, en comptes de retornar als seus legítims propietaris, és dir als ciutadans i ciutadanes de l'estat, inicii un incert viatge cal al centre d'Europa. Aquesta decisió de "cedir sobirania" a "Europa" no hauria de contrastar-se? i "Europa" què és? no seria més encertat dir Unió Europea? o millor encara Euro Zona? o, per ser definitivament precís, els interessos econòmics i financers que s'amaguen darrera l'antigament prestigiós i estimat nom d'Europa?

Ens atrevim a dir que Merkel representa al poble alemany i Sarkozy al francès? Hom afirma que "la institució" de Canceller, o de President de la República representa als pobles respectius... I un be negre.

Als catalans en particular tots aquests moviments de "construcció d'Europa" ens haurien de posar en alerta. Els catalans, la nació catalana, el poble català o, senzillament, els ciutadans de Catalunya, no existim com a tals a Europa. El nostre autogovern de pa sucat amb oli també patirà, algú ho dubta? en tant que administració subordinada de l'estat una retallada en la "seva" sobirania.

Aquesta Europa al servei d'interessos econòmics i financers ni entén ni li importen els fets diferencials. El que aquesta Europa dels interessos comercials i financers demana és que es paguin els deutes contrets, primer, i poder seguir obtenint beneficis, després. I per això reclama, ni més ni menys, que els estats, i els governs regionals en tant que part els estats, li cedeixin sobirania.

Visca la democràcia. I els governs de l'estat i de la Generalitat s'apressen amb les retallades, amb les privatitzacions, amb les baixades de salaris... fins i tot s'ataca als sindicats, aquells mateixos sindicats dòcils que en tot el que portem de crisi venen defensant una "pau social" gairebé amb més interès que la patronal o l'administració. Aquests també estan al punt de mira. Roma no paga traïdors.

Però la nació, el poble, els ciutadans, o la massa amorfa de carn humana que fa la viu-viu pels nostres pobles i ciutats no sembla adonar-se d'aquests moviments. O si s'adona, es resigna i no s'hi oposa. Es queixa, segur, però no en discuteix la justícia dels fets o, si més no, no de forma majoritària. En realitat, gairebé tampoc de forma minoritària

I és en aquest context que el personal li dona la majoria al PPSOE, o al PPSCIU, i "Espanya" (amb Catalunya al capdavant) es posa la primera a la llista dels aspirants a la "refundació" d'Europa. I es que calen els calers i els préstecs que venen d'Europa per a poder arribar a fi de mes. Literalment.

Jo només demano que no vulguin fer passar aquesta claudicació enfront els poders econòmics i financers com un gran èxit en la construcció europea. Ha estat un gran èxit, segur, però no en la construcció d'Europa. Més aviat en la seva derrota. I en una gran derrota dels principis democràtics. És la derrota dels europeus, que avui som una menys lliures que ahir, més esclaus i més indefensos enfront les arbitrarietats dels poders econòmics.

Però la maquinària de propaganda ja està en funcionament. Ens diran que aquest és un pas en la bona direcció. Que ens n'hem d'alegrar.

Jo se que sento. I ara sento desconfiança. Pitjor encara, sento que em volen prendre l'esperança.

Sé que un altre món és possible.

Un divertimento matemàtic

2011-11-29T21:14:00.001+01:00

Fent arqueologia pel correu, he trobat un petit divertiment que vaig escriure fa uns anys en resposta a una història per l'estil que em va enviar un company (el Paco, que l'entusiasmen aquestes coses):

Vet aquí el conte:

"Hi havia un cop una petita epsilon, que vivia feliç al camp
vectorial. Un dia, però, es va produïr una discontinuitat que la va
abocar a límits que la feien tendir a zero. Fins i tot, per la petita
èpsilon, alló era un màxim. Va intentar fugir del desastre pujant-se
a un esgraó de Heaveside i saltant amb una ala delta de Dirac. El
vell Laplace, en veure-la, va transformar-la. L'axioma no fou reixit
i morí sense succesió infinita. Allò va trencar el cardioide dels
seus tres amics que van descriure un pla per acabar amb Laplace.
Aquest veié que la seva trajectoria havia estat el·líptica i se'n
penedí. Per tant anti-transformà de nou la petita èpsilon i avui
encara viu feliç amb els petits punts del gran camp vectorial .
Tothom diu que tenen un gran potencial. Alguns diuen que la seva
progressió acabrà en un lloc geomètric dels punts del pla que només
es pot descriure com a anell de boda. Que així sigui. Amen."

Au, queda publicat.

Jesús Lizano a la Contra de La Vanguardia

2011-11-29T00:00:00.001+01:00

Avui, a la contraportada de la Vanguardia entrevistaven a Jesús Lizano, poeta llibertari.

És imprescindible llegir a Jesús Lizano. Vet aquí alguns enllaços a obres seves extrets de la web "oficial" (http://www.lizania.net/)

El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia
Lizania. Apéndice. Lizanote de La Mancha. Cuarta parte. Camino de comprensión

Lizania. Aventura poética (949-2000)

Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia

Novios, mamíferos y caballitos

¡Hola, compañeros! (Manifiesto anarquista)

Anarquista, poeta, filòsof, mamífer. Humà. Sempre recomanable.

Justificacions

2011-11-28T23:11:00.001+01:00

Per si no havia quedat prou clar, el Peces-Barba ha tornat a justificar els bombardejos sobre Barcelona de 1934. També diu que els radicals (radicals?) catalans tenen (tenim) molt poc sentit de l'humor.

El personatge aquest, doncs, considera que estava justificat bombardejar als nens de Barcelona d'aquell any. Nens que molts d'ells avui són els nostres pares i avis. Estava justificat.

Bombardejar nens és justificable. El botxí, el bombarder, ho pot justificar tot i, a més, té l'última paraula perquè la víctima calla per sempre.

El Peces-Barba fa apologia del genocidi. és un tipus perillós que en la seva psicopatia considera justificable bombardejar nens, nens que avui són els pares de molts de nosaltres. Peces Barba justifica l'assassinat en massa. Segurament, hauria estat un gran oficial de les SS a l'Alemanya nazi i, sens dubte, hauria trobat del tot justificables els camps d'extermini (algú li ho ha preguntat?).

I és que posats a justificar, si hom justifica l'assassinat en massa, també es pot justificar l'assassinat d'un hostatge amb un tret al cap, no? doncs no. El Peces-Barba diu que això no està justificat. Ves quina cosa ¿No era Stalin qui deia que la mort d'un home és una desgràcia, i la d'un milió, una estadística?

Sí, sí, tot plegat, un senyor molt de la broma, el Peces-Barba. O potser un psicòpata. En tot cas, sempre va bé recordar que encara tenim algunes lluites pendents: per exemple, i per dir-ne una, contra el feixisme. I això sí que està justificat.

Mariano, president.

2011-11-28T21:59:00.001+01:00

Les eleccions generals han passat i Mariano ha triomfat. Què caram. Diguem-ho clar: campió i per golejada.

I malgrat això, l'home va sortir a saludar a l'afició amb un discurs que, fins i tot, era conciliador. Res de prepotències aznarianes ni acudits de catalans. Al contrari, va faltar poc per prometre sang, suor i llàgrimes.

Sembla ser que abans de sortir a rebre les aclamacions dels fans, l'havien trucat tot un seguit de capitostos europeus. Qui sap si Frau Merkel i Monsieur Sarkozy van dictar-li el discurset. No m'extranyaria gens.

I és que el Mariano li ha tocat ser president en el pitjor moment. A veure, que tampoc hem de tenir-li pena. Aquest senyor ja fa molt i molt temps que té la vida solucionada. Per tant, que a l'estat li vagi més o menys malament no deixa de ser una cosa que només l'hauria d'afectar com a aquells aficionats al futbol que senten els colors amb distància: es poden emprenyar molt si l'equip perd, però de façana. No deixaran de dormir ni en la pitjor de les derrotes. Que només és un esport, home...

A mi em sembla, doncs, que no es farà mala sang. Diria, fins i tot, que encara agrairà que des de París i Berlín li diguin que ha de fer. En realitat disposa d'un gran consell d'assessors: d'una banda els amics europeus, de l'altra els BBVAs, els Santanders, els Botins i els Rossells. Els que en podríem dir els amics espanyols.

A mi em preocupa que els amics del Mariano decideixin que els serveis públics s'han de privatitzar, que l'acomiadament ha de ser gratuït, que els impostos han de pujar i que els salaris han de baixar.

Em preocupa també que escolti a alguns dels seus amics espanyols dient que això de la Generalitat és mot car, o que haver de gastar diners en l'ensenyament en català no surt a compte en temps de crisi. Tot podria ser.

Jo crec que això que em preocupa és també el que preocupa a molta gent. Ara bé, en canvi també estic segur que molta gent pensa que el programa econòmic ha d'aplicar-se necessàriament i que el resultat serà una nova era de prosperitat. Ves tu a saber.

Tot i que sospito que no. Sospito que ens empobrirem molt tots plegats. De fet, sospito que són molts els que comparteixen la meva sospita inicial.

Però, en fi, esportivament cal acceptar que el Mariano ha guanyat per golejada. Cal dir-ho, però: més per desistiment dels votants del PSOE (gairebé cinc milions de vots que han anat a ves a saber on) que per mèrits propis (només ha incrementat mig milió de vots).

No hi han gaires anàlisis a fer. Es pot discutir si la majoria absoluta del Mariano és per mèrits propis o per demèrits del ZP. Jo crec que més aviat és per això últim.

A efectes pràctics, però, tant se valen els perquès. La cosa és molt més senzilla. Han guanyat la Frau i el Monsieur, i el que representen. I què representen? No s'equivoquin: no representen ni a Alemanya ni a França. No. representen uns interessos econòmics molt poderosos. Representen a la gran banca europea. Representen als creditors.

Guanya la banca. Com als casinos. Això sí, "democràticament". Amb milions de vots. Molts més vots que no pas els no-vots de l'abstenció (que tot sigui dit, han estat molts.)

Un altre món és possible, però no sembla que interessi gaire.

En fi. Ara toca, doncs, aguantar.

la metàfora sexual d'una jornada de reflexió

2011-11-19T12:10:00.001+01:00

Fa molta gràcia que en aquest sistema súper democràtic que ens toca patir destinin el dia abans de votar a la "Jornada de reflexió".

Jo, personalment, crec que seria millor que la gent no s'ho pensés gaire.

Si s'ho pensessin gaire, em fa l'efecte que, en el millor dels casos passarien d'anar a votar, i en els pitjors, agafarien una emprenyada imprevisible.

El cas és que, sempre en la meva humil opinió, la majoria de la gent no cau en el parany de rumiar-s'ho i anirà a votar.

Ep, que són molts els que s'abstindran. I molts perquè s'ho han rumiat i prefereixen no fer-se mala sang. Molts no aniran a votar perquè ni se senten representats, ni volen ser representats per cap dels diputats que seran triats el diumenge. No aniran a votar perquè, en definitiva, entenen que una democràcia "representativa" no és democràcia. O és una democràcia de molt baixa qualitat, O, si més no, que el sistema de democràcia "representativa" que patim és un engany i una estafa.

També, com no, hi han els que no aniran a votar perquè no s'han enterat que hi han eleccions. "No és possible!". I tant que és possible. La capacitat de viure en un núvol d'alguns congèneres és infinita. Hi ha gent molt feliç. Que els duri. Quina enveja que fan.

També hi han els que sí que saben que hi han eleccions perquè estan informats, però que tindran coses més importants que fer. Veure la tele, o fer una becaina, o alguna feina que, urgentment, haurà de ser realitzada. És una qüestió d'escala de valors. Qui és tan superb per dir-li a un altre què és o què no és important?

Reflexionar, allò que es diu reflexionar, jo crec que ho farà poca gent. Em fa l'efecte que poques decisions de vot es prendran avui. És més, crec que els indecisos, majoritàriament esperaran a l'últim moment: aniran al seu col·legi electoral i davant l'estesa de paperetes triaran seguint el criteri que en aquell moment suprem els dicti el cor. I aquest criteri serà misteriós i un cop posada la papereta a l'urna ja no seran capaços de recordar que els va impulsar a triar-ne justament aquella i no una altre.

Realment quan l'indecís tria la papereta el moment és d'una tensió gairebé sexual. Èpica. Mira que et dic.

En canvi, els que ja tenen el vot decidit, van una mica en plan rutinari. La fiques dintre, deixes anar la cosa i un cop fet el fet, et tombes i, com diuen a Manchester, "to another thing, butterfly". Sense emoció. Maquinalment. És molt dur quan la situació arriba a aquest extrem. I l'amor? Que se n'ha fet de l'amor?

I és que no ens enganyem, hi han molts candidats i candidates. Fa temps podien ser atractius, però avui se'ls veu passats. D'alguns, fins i tot, en sospitem que ni tan sols són de veritat. Que només són una foto, un maniquí. Alguns, encara més lluny, han esdevingut literalment una carbassa, o una sabata. Fent realitat aquella altre metàfora que diu que hi han partits que podrien presentar un objecte inanimat qualsevol i seguirien obtenint milions de vots.

I jo us diré que tinc la forta sospita que molts dels vots del diumenge seran vots sense amor. Maquinals. Fets perquè toca i no perquè vingui de gust. Fets per complir. Amb el partit de sempre. Encara que el candidat sigui una carbassa. Els salvarà la fantasia i somiaran, mentre voten, que el cap o la cap de llista és, definitivament, molt més sexy que no és.

Somiaran que l'avorrit discurs del candidat o candidata és, en la seva imaginació, una encesa declaració, si es que són romàntics, o un munt de procaces obscenitats si és que els va més la cosa explícita. Ah, la imaginació! donem gràcies per aquest do diví!

Per sort sempre hi han els que voten enamorats. Sempre hi han enamorades i enamorats que viuen en un diumenge permanent. Aquests tampoc reflexionaran gaire avui. No es reflexiona quan les hormones estan disparades. Per ells la carbassa és sexy i l'acte de votar, encara més si és el primer cop, serà una experiència intensa, amb focs artificials al cor, que diria la Katy Perry.

Els apoderats i interventors dels partits ho noten: quan al col·legi electoral entra un o una jove que vota per primer cop, el seu pas cadenciós i seductor, la seva respiració entretallada i el petit gemec quan el sobre amb la papereta cau dins l'urna i el secretari diu "ha votat" els delaten. Alguns posen els ulls en blanc i es desmaien. Jo ho he vist. Ah, els joves...

Llàstima que l'amor, en aquest cas, duri tan poc. Una mica estem en això. Elecció rere elecció l'abstenció creix. Elecció rere elecció, hi ha menys il·lusió en els vots.

I és que el sistema és el que no funciona. Algú dirà que caldria un bon especialista per arreglar aquest problema, però jo em temo que hi han coses que no es salven ni amb un especialista. A més, sospito que l'especialista ens dirà que el que cal és més diàleg, però el sistema no va així. I és que és una mala idea ficar un sexòleg a fer política.

En fi. No s'ho pensin gaire, que encara prendran mal.

I demà, serà diumenge.

Propostes d'ERC per al 20N

2011-11-15T23:01:00.001+01:00

Queda poc per al 20N i les eleccions al "Congreso de Diputados".

Confesso que aquest cop em fa molta mandra anar a votar. Per una banda, el resultat cantat de les eleccions. Per altre, la sensació d'estafa democràtica que encertadament un acudit d'un diari resumia amb un "tant parlar de democràcia per acabar triant un encarregat de planta".

Des del punt de vista independentista, també la desmoralització que suposa haver d'escoltar un cop i un altre en enquestes i anàlisis estadístics que "hi ha majoria independentista creixent" en un hipotètic, i al pas que anem implantejable, referèndum d'autodeterminació, que després l'independentisme parlamentari amb prou feines sobrevisqui perquè tots aquests "independentistes" voten majoritàriament opcions autonomistes...

En definitiva, el 20N serà "la festa de la democràcia", però amb aquesta festa tinc bons motius per passar i anar a fer un "botellón".

Però no. Aniré a votar. A ERC, per descomptat. Tot i que crec que aquests propers quatre anys a Madrid seran una dura travessa pel desert per part d'Alfred Bosch i Joan Tardà (i potser també la Ramona Vergès).

El vot al candidat Moisès Broggi al senat cal entendre'l com un homenatge a aquest home savi i a la generació de lluitadors que ell representa. El vot per a Broggi serà un vot emocionat i convençut.

Dubto que amb una majoria absoluta del PP es pugui arribar a aprovar cap dels punts programàtics que defensa ERC, però malgrat aquest fet, cal plantar-se. I en la mida de les possibilitats i de les circumstàncies, jo també faig campanya. Com? reproduint aquí el resum del programa del partit.

Les propostes

Per avançar a cap a la República Catalana, al Congrés defensarem:

1 - La independència fiscal, el concert econòmic

La independència fiscal, el concert econòmic: recaptar i gestionar tots els nostres impostos. No acceptarem un altre pacte fiscal i seguir perdent el 10% de la riquesa cada any.

2 - Fer infraestructures que creïn llocs de treball

Fer infraestructures que creïn llocs de treball i ens obrin al món, com el corredor mediterrani, i no les que van de Madrid a enlloc.

3 - L’estat de benestar

L’estat de benestar. En salut, gastem 300 euros per persona i any menys que la mitjana estatal, prou de retallar-la. Amb els nostres impostos tindrem una educació d’èxit per a tothom, totes les pensions de jubilació per damunt del salari mínim i habitatge pel jovent.

4 - Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses

Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses que contractin persones aturades. 5 anys sense impostos per a les persones joves i en atur que es facin autònomes, com a Holanda. Pujar els impostos a les grans fortunes.

5 - Els bancs al servei de les persones i de les empreses

Els bancs al servei de les persones i de les empreses: qui torni l’habitatge, no ha de pagar hipoteca.

6 - Promoure referèndums vinculants

Promoure referèndums vinculants, i apropar així la política a la ciutadania.

7 - Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions

Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions. Fer una gestió austera dels recursos públics.

8 - Retallar la despesa militar

Retallar la despesa militar, com ja han fet, per exemple, a Alemanya en un 40%.

9 - El català

El català, eina de cohesió social. Vetllar per l’aplicació dels programes d’immersió lingüística i la consideració del català com a la llengua vehicular de l’ensenyament.

Emili Duró al Singulars

2011-11-06T23:25:00.000+01:00

El passat 18 d'octubre, el Jaume Barberà va portar de convidat a l'Emili Duró. El Duró va exposar la seva teoria sobre l'optimisme i com ser feliç.

Vet aquí el programa:

El programa del Barberà està prou bé, però per veure al Duró en la seva salsa, val la pena que vegeu aquest altre vídeo. És una conferència que va fer el Duró a uns empresaris gallecs. Duró fotent canya:

"Midnight in Paris" de Woody Allen

2011-11-06T20:29:00.001+01:00

Acabo de veure “Midnight in Paris” de Woody Allen. Pel·lícula de 2011 amb de la productora Mediapro, amb la que també va rodar “Vicky Cristina Barcelona” i “Coneixeràs l'home dels teus somnis”.

A Woody Allen l'enamora París, i la pel·lícula es recrea en els paisatges urbans parisencs. És ben bé allò del “marco incomparable”. Els primers minuts del film són una successió de pintoresques fotos de París. L'Oficina de Turisme de París ha tingut alguna cosa a veure?

Però una pel·lícula d'Allen sempre ofereix més que una gran fotografia. Estem davant d'una comèdia romàntica en el millor estil del novaiorquès. En aquesta ocasió, és l'Owen Wilson (Gil) l'actor que assumeix el paper de Woody Allen (a totes les pel·lícules d'Allen, el protagonista és, d'alguna forma, Allen): un guionista que escriu una novel·la i que viatja a París amb la seva xicota i els pares d'ella. A París descobreix que pot viatjar en el temps fins el París dels anys 20. Allà coneix a tots els seus herois del món de la literatura i l'art. Genial la conversa entre el protagonista i el grup dels surrealistes Dalí, Buñuel i Man Ray, o les intervencions d'un passional Hewingway, o la relació tortuosa entre Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda.

Però l'altre personatge clau és el que interpreta Marion Cotillard (Ariadna): una noia que compta a artistes com Pablo Picasso, o Modigliani entre el seus amants i que acabarà enamorant-se del protagonista. Tots dos junts acabaran viatjant encara més enrere en el passat, fins ala Belle Epoque, que és, segons Ariadna el millor moment de París. Gil comprèn aleshores que “qualsevol temps passat va ser millor”, és una mala idea.

I explico el final: Gil entén que li cal viure el present. Talla amb la seva xicota,amb la que, de fet, no encaixava gaire, i es queda a viure a París, on suposadament enceta una relació amb la noia de la botiga de llibres i discos antics. A mitja pel·lícula ja es veu venir que acabaran junts.

La moralitat de la pel·lícula és doncs aquesta: viu el present i fes realitat els teus somnis. No és certament cap gran missatge ni hom hauria de veure aquest film per a extreure'n conclusions morals. Aquest missatge és només una excusa. Més aviat aquesta pel·lícula és un tast delicat. És alta comèdia romàntica, amb diàlegs brillants, i amb referències constants als grans noms dels artistes que van viure a París als anys 20. Cal dir que potser no totes les coincidències d'artistes en l'espai i el temps que proposa Allen van ser possibles.

I tot això fet sense pedanteria. Els artistes que ens mostra Allen són humans, passionals, esbojarrats, somniadors i les seves obres són productes de la seva humanitat. Allen critica la figura de l'academicisme que classifica als artistes, o que els caracteritza per una producció i unes influències, però no té en compte la seva humanitat: El “dolent“ de la pel·lícula és, justament, un intel·lectual que enlluerna la xicota de Gil i amb la que li posaran banyes.

Reconec que soc fan d'Allen i, per tant, parcial, però crec que es tracta d'una pel·lícula molt recomanable. Jo m'ho he passat molt bé. Si afegim que també m'encanta París, obtenim la combinació perfecta. Veieu-la i gaudiu-la. Ja em direu.

La "revolta" grega o el ful de Papandreu

2011-11-03T21:06:00.000+01:00

Reconec que sóc molt innocent. Ahir vaig escriure un post celebrant el referèndum grec i considerant-lo gairebé l'inici d'una revolta contra el sistema financer i especulatiu creat al voltant de l'euro i els deutes públics.

Innocent. En menys de vint-i-quatre hores ha quedat clar que el referèndum que proposava Papandreu era una llufa.

Ves a saber, potser inicialment no ho era. El cas és que la resposta irada dels caps de la UE ha estat fulminant: els 8.000 milions d'euros que havien d'anar a Atenes en concepte d'ajudes s'estan esperant a Brussel·les. I s'ha expressat l'amenaça d'expulsar Grècia no només de l'euro, si no també de la mateixa Unió Europea.

I Papandreu ara diu que totes les opcions resten obertes, referèndum també, però que si hi ha "un gran acord" dels partits grecs, un govern de coalició, aleshores no caldrà fer el referèndum.

És clar. És el que té un "sistema democràtic representatiu": que les decisions dels representants valen tant com un referèndum. Més encara i tot, veritat? tots podem posar algun exemple recent i al nostre propi país d'un referèndum no vinculant (pels despistats, el de l'estatut).

Però que Papandreu plantifiqués una llufa i Angie i Sarko amenacessin amb la misèria no treu que l'un i els altres hagin clavat dos trets al cap a la imatge de presumpta democràcia que pretenia exhibir la Unió Europa. Avui hem vist el que en pensen de la democràcia Merkel i Sarkozy, i Papandreu, és clar.

I és que, en realitat, Merkel i Sarkozy tenen, si fa no fa, una legitimitat democràtica similar a la que té Papandreu. I és que les "democràcies europees" són uns sistemes basats en el model que diu que els Pobles respectius voten un dia i callen quatre anys; i en finestreta VIP voten, i escriuen les lleis i normes per al Poble, sectors i interessos financers i econòmics nacionals i internacionals; i al costat de la finestreta VIP hi ha la porta giratòria per on entren i surten polítics, financers, grans empresaris, assessors, funcionaris d'alt nivell...

La Unió Europa segueix el model anterior però amb un gran "avantatge": el poble encara queda més lluny que als respectius governs estatals. Encara hi ha més impunitat. El Parlament Europeu és, de llarg, un dels elements més decoratius i a l'hora mentiders d'aquesta extraordinària i monumental estafa democràtica que és la Unió Europa.

Si algú em diu fa uns anys que jo havia d'escriure una frase com l'anterior, difícilment me l'hauria cregut.

La qüestió és, però, que els polítics poden jugar a anar de ful i es poden cagar i pixar en la democràcia. Poden fer-ho, oi? per això la gent els vota una vegada i una altre. No val l'excusa de dir que no se sap què fan.

O ves a saber, potser sí que val l'excusa. Ben mirat, són molts els partits que podrien presentar una carbassa de candidat (alguns ho fan) i seguirien obtenint milers, milions, de vots

Poden fer-ho i ho fan. És prudent, però? Clavar un tret a la fràgil imatge de democràcia que tenia la UE no és la millor forma de garantir-ne l'afecció dels diversos pobles d'Europa. Més aviat en garanteix la desafecció.

No m'estranyaria gens que la llufa de Papandreu li surti cara al carrer. Potser, finalment, per la força, haurà d'acabar-se fent el referèndum i potser els grecs emprendran el camí de sortida d'un club on en part van ser ficats, en part es van ficar, i on han estat una anys passant-ho bé molts i molt bé uns pocs. Però aquest club ja no és el que era ni, sobretot, el que es deia que havia de ser, i ara toca pagar el compte.

O potser no, és clar. Potser els grecs, amb més o menys protestes, però en general, acabaran acotant el cap i acceptant el paper que els ha tocat a la rifa.

No vull ni pensar quin serà el paper que ens tocarà als ciutadans catalans en tant que ciutadans de l'estat espanyol. Convé aclarir que per a Europa, mentre no es demostri el contrari, Espanya és "una unidad de destino en lo universal" i en el deute, més que cap altre cosa, en particular. I també convé recordar que no podem explicar que no ho som, perquè Europa parla amb Madrid. No amb Barcelona.

Els esdeveniments es succeeixen precipitadament i sense aturador. Però avui, som més pobres que ahir, i sobretot, som conscients que som menys lliures del que ens havien dit que érem.

Estem perdent. Els pobles estem perdent.

La revolta grega

2011-11-03T00:17:00.000+01:00

El senyor Papandreu serà el que sigui i les seves motivacions últimes fosques i, perquè no, antidemocràtiques, però el fet és que els ciutadans de Grècia tindran una oportunitat que no han tingut, per exemple, els ciutadans de l'estat espanyol, els catalans inclosos: Podran exercir, ves quina cosa, el dret a decidir.

Els ciutadans grecs podran triar, tampoc no ens enganyem, entre el foc i les brases: o acceptar el “rescat” europeu a canvi de retallades en drets socials i en serveis públics, baixada de salaris, augment dels impostos i tot allò que suposi desmantellament de l'”estat del benestar”; o bé ser expulsats de l'euro i el tancament a l'accés al crèdit internacional. Si més no a l'europeu, l'anglosaxó i segurament d'altres.

Per cert, que cal dir que el “rescat” europeu de moment només és que una part del deute serà perdonat, a canvi de cedir el control de l'estat als creditors estrangers i, probablement, esdevenir de forma definitiva una colònia interna i paupèrrima de la UE.

Entre el foc i les brases han de triar els grecs. És una tria plena d'amargor. L'orgull nacional i el cabreig amb la UE segurament els empenyerà al no. La situació dels grecs és desesperada i la desesperació és una mala consellera. O dit d'una altre forma: quan la situació és desesperada, les mesures són desesperades, no les més adequades.

Tot i que, mirant-ho fredament, ¿qui pot dir quina és la millor decisió que poden prendre els grecs? Jo em veig incapaç d'afirmar que per als grecs el millor és seguir a l'euro. Veig les pegues de sortir-se'n, però sospito que mantenir el control, o la il·lusió de control, sobre el propi destí pot tenir un efecte poderós i galvanitzant sobre la societat grega. Patiran, segur, però jo no menystindria el fet d'haver mantingut l'orgull nacional intacte i, molt important, haver recuperat la sobirania econòmica que es va haver de cedir en entrar a l'euro.

El cas, però, és que durant el dia d'avui el que he pogut escoltar i llegir a molts llocs és que en cap cas s'havia de permetre aquest referèndum. Visca la democràcia. Polítics del nostre país han blasmat la consulta grega obertament o han fet jocs de paraules per venir a dir que “ara no tocava”.

Doncs si ara no tocava, ja em diran quan. Però poca cosa es pot esperar d'uns polítics que van pactar una reforma de la constitució que, entre d'altres perles, posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari enfront de, per exemple, les pagues dels jubilats o les ajudes a les vídues.

A Islàndia, als banquers i polítics que van portar el país a la ruïna, els van tancar. Potser a Grècia veurem alguna cosa similar. Potser per això els polítics i banquers corruptes que s'han enriquit durant anys ara diuen que això de demanar al poble que en pensa del tema no toca. Potser és que, en realitat, ja ho saben el que el poble en pensa del tema.

O potser és que el poble d'aquesta banda dels Pirineus és extraordinàriament mesell, cosa que podria ben bé ser així, oi? Be mirat, el poble de per aquí està convocat a votar en dues setmanes i mitja i, o molt s'equivoquen les enquestes, o tindrem que el PPSOE a Espanya (i el PPSCIU a Catalunya) obtindrà una majoria més que absoluta.

Aleshores, si els polítics que han estat responsables directes durant anys de dur als ciutadans de l'estat (i als de la comunitat autònoma de Catalunya, en particular) a una situació similar (o pitjor?) a la dels ciutadans grecs seran premiats amb quatre anys més del gaudi de l'exercici del poder, què es pot esperar?

Ben mirat, un referèndum aquí no toca. No cal preguntar res. Aquest és un país de xais. Almenys, els grecs s'han guanyat el dret a decidir amb una resistència ferotge.

Papandreu serà el que sigui. I els grecs no són sants. Segurament la gran corrupció dels polítics grecs no és més que un reflex, o una imatge disminuïda o augmentada, qui ho sap, de la petita corrupció dels ciutadans grecs.

Res que no coneguem, però, per les nostres latituds. I parlo de les històries que tots podríem explicar de factures sense IVA, de colar-se al metro, de les comptabilitats en negre, de contractes laborals il·legals... És corrupció. No per quotidiana o per ser de valor reduït menys reprovable que la gran corrupció que suposa destinar fons públics a construir carreteres o infraestructures inútils com aeroports o trens d'alta velocitat amb contractes a dit.

No, els grecs no són uns sants, com tampoc ho som els catalans ni els espanyols. Però els grecs, a diferència dels xais ibèrics, han plantat cara i la continuen plantant. Les vagues generals i les revoltes han estat constants aquests darrer any. No se'n sortiran de la crisi amb les revoltes, segur, però jo m'estimo més creure que alguna cosa ha tingut la seva lluita i la seva resistència en el fet que hi haurà un referèndum on podran triar. Triar entre el foc i les brases, cert, però també entre acotar el cap, o mantenir-lo alt amb orgull i independència.

I mireu, no se si serà la millor tria, però jo espero que triïn amb orgull.

La revolta comença a Grècia.

PEOPLES OF EUROPE

RISE UP!

Castanyada!

2011-10-31T21:51:00.003+01:00

Feliç revetlla de Tots Sants!

Que vagin de gust els panellets i les castanyes.

Per a la vostra info. recepta del panellet de l'Alt Urgell extreta de la viquipèdia:

Ingredients

1 ou.
Moniato.
Pinyons.
Ametlles.
Sucre (igual quantitat que d'ametlles).
Codonyat.

Preparació

Peleu i piqueu les ametlles. Reserveu-ne alguna de sencera per guarnir. Escaliveu el moniato i un cop cuit barregeu-lo amb l'ou, el sucre i les ametlles picades. Feu boletes amb aquesta pasta i cobriu-les de pinyons. També podeu guarnir-los amb un bocí de codonyat o una ametlla sencera. Poseu-los al forn fins que comencin a agafar color.

Una gran notícia!

2011-10-20T23:04:00.002+02:00

L'anunci del cessament definitiu de l'activitat armada per part d'ETA és, sens dubte una bona notícia.

És una molt bona notícia. Avui, l'independentisme basc ha avançat passos de gegant.

El moment ha estat l'oportú: la conferència internacional ha estat, com deia Vicent Partal en un, com sempre lúcid, editorial al Vilaweb la pista d'aterratge necessària, i ETA l'ha aprofitat.

En el mateix editorial, Partal ens feia adonar que al govern espanyol aquesta conferència de pau no l'ha agafat per sorpresa. Probablement, tampoc l'ha agafat per sorpresa aquest anunci d'ETA. De fet, hom podria sospitar que el moment per a la conferència, tant proper a unes eleccions generals, amb Rubalcaba de candidat del PSOE potser no ha estat tampoc casual.

Però benvingut sigui aquest anunci. Ara ja no hi han excuses per a parlar de solucions polítiques al conflicte independentista basc. Avui, que ja no hi han armes de per mig, també es desarmen als que des d'Espanya volen oposar-se per les armes s a la independència del País Basc i de Catalunya.

És el moment que parlin els pobles lliurement. És el moment d'avançar democràticament cap a referèndums d'autodeterminació o cap a proclamacions unilaterals d'independència.

Una gran notícia. Un gran pas cap a la Independència.

Madrid decidirà on comencen les obres del Corredor

2011-10-20T22:37:00.000+02:00

Tot plegat sembla ser que a can PSOE estan decidits a no deixar-se vèncer tan fàcilment com pronosticaven alguns. I res millor que unes quantes bones notícies d'impacte per tractar de capgirar les enquestes

A veure, no crec que a can PSOE siguin tan llestos com per controlar tant els tempos. En el cas de la conferència internacional de pau, potser sí. En el cas del Corredor, crec que han improvisat, i s'han aprofitat del fet que aquesta és una Europa dels estats i que són els estats els que es posen les medalles.

La visita de Pepiño Blanco ahir per "celebrar" la inclusió del Corredor Mediterrani als plan europeus de transport, recordant que va ser el PP, amb el suport de CiU que el va fer caure dels dits plans, allà pel 2003, doncs, eś un acte de propaganda per tractar d'aprofitar una notícia que, en realitat, per ells és incòmoda, però que a Catalunya pot donar rèdits.

El fet que CiU vagi mancada d'alegries és el que va provocar, en la meva opinió, que, finalment, Artur Mas també assistís a l'acte de propaganda de Blanco. Més val sortir a la foto, que no sortir-ne.

I és que això del corredor encara està per veure. Els diaris d'avui eren molt diferents, depenent del lloc de publicació: a les espanyes, el Corredor Mediterrani pròpiament dit, pràcticament ni s'esmentava i, en canvi, es parava atenció a la xarxa de corredors (secundaris) que mallarà la península ibèrica. Els diaris de Barcelona, en canvi, es centraven en el Corredor Mediterrani i en remarcaven l'"èxit" que suposa per a la societat civil i es posaven dates per a la seva realització. Curiós.

La malla ibèrica que, com no, una de les seves missions serà "cohesionar" o "vertebrar" l'estat. Tornem-hi, un cop més, amb la permanent natura d'invertebrat, com els cucs, de l'estat espanyol. Trenta i escaig llarg d'anys de "democràcia" i Espanya segueix sent un invertebrat que aspira a vertebrar-se. Terrible. Algun dia reconeixeran que un cuc sempre és un cuc i no es pot vertebrar allò que per natura no ho és.

En fi. Ahir a la nit, al 3/24, es va fer un programa especial (Focus 3/24) sobre el Corredor Mediterrani. Absolutament recomanable. Aquí en teniu l'enllaç. La Judith Antequera comptava amb dos convidats de nivell: Joan Amorós, secretari general de Ferrmed, el lobby que més ha pressionat per a la consecució del corredor; i Germà Bel, catedràtic d'economia aplicada de la UB.

Només encetar, la presentadora ens dona una clau que cal tenir molt i molt en compte: la UE aportarà entre un 10% i un 30% del finançament, però qui decidirà quins dels trams, ja sigui de la xarxa secundària, o del Corredor Mediterrani es construeix primer és l'Estat Espanyol. Tot el projecte: Corredor Mediterrani i malla ibèrica haurà d'estar el 2030. Aquesta és la condició de la UE.

2030? Moltes coses poden passar d'aquí al 2030. I més si decideixin a Madrid per on cal començar les obres. Com suggeria Germà Bel al Focus 3/24, la sospita que es vulgui convertir la xarxa mallada i el Corredor Mediterrani en un "café para todos", metàfora aplicada originalment al gran nyap autonòmic hispànic, és alguna cosa més que gran.

Ahir es van fer grans proclames, Al PSOE li interessa conservar el vot a Catalunya, i a CiU també li convé vendre èxits enmig de tanta retallada. Però a Madrid la parròquia estava molt tranquil·la, saben de sobres que ells tenen la paella pel mànec.

No s'acaba tan fàcilment amb un invertebrat.

El passat 12O va morir Dennis Ritchie. Pare del C i del Unix.

2011-10-15T18:15:00.000+02:00

Si la mort d'Steve Jobs mereixia una entrada al bloc, aquest altre obituari també al mereix, i encara amb més raó.

El passat 12 d'octubre va morir Dennis Ritchie. Dennis Ritchie, juntament amb Brian Kerninghan va ser l'inventor del llenguatge "C".

C és un llenguatge informàtic de nivell mig, que permet alts nivells d'abstracció però mantenint-se proper a la natura física de la màquina. Per aquest motiu C és el llenguatge preferit per a la construcció de sistemes operatius i aplicacions de tota mena. La major part del codi dels sistemes operatius de l'actualitat està programat amb C.

C és al cor dels Unix, una immensa raça de Sistemes Operatius que abasten des dels darrers SO d'Apple, passant pels Android, o els diferents Linux. També és al cor de la gran raça dels Windows de Microsoft. No només això, també tota la munió de sistemes encastats de tota mena...

Tants i tants Sistemes Operatius, i tots ells programats amb les sencilles regles d'aquest llenguatge senzill i extraordinàriament versàtil.

C és el llenguatge amb el que s'ha expressat la informàtica de les darreres quatre dècades. Passat tot aquest temps, C continua sent avui un dels principals llenguatges de propòsit general, i dels primers en la construcció de sistemes.

Abans he parlat de Unix. Dennis Ritchie, juntament amb Ken Thompson són els noms que cal posar en l'origen d'aquesta raça de sistemes operatius. Unix i C són indestriables. C i Unix són dues aportacions monumentals de Ritchie. Els pilars d'un món.

Ritchie és, de ple dret, un dels pares de la informàtica. De Steve Jobs es va dir que la seva tasca abastaria vàries generacions. De Ritchie podem dir que la seva tasca avui ja abasta vàries generacions i, sens dubte, perdurarà per moltes més.

Descansi en pau.

Caminem a l'ombra de gegants. Moltes gràcies.

Singulars: Arcadi Oliveres i Santiago Niño

2011-10-15T17:16:00.002+02:00

El Singulars de fa un parell de setmanes va presentar un cara a cara entre Santiago Niño Becerra i Arcadi Oliveres. Tots dos, per motius diferents, són referents personals.

El debat va ser d'allò més interessant, Arcadi Oliveres va estar més en la seva línia de remoure consciències; Santiago Niño, més en la seva línia de presentar les seves estimacions, no vull dir prediccions, sobre el futur que, certament, resulten corprenedores.

Molt bona la introducció de Jaume Barberà descrivint la situació de crisi actual. Un resum de situació clar i directe.

Un gran programa, com gairebé tots els Singulars. Vet aquí el video:

71è aniversari de la mort del President Companys

2011-10-15T15:10:00.002+02:00

71è Aniversari de l'afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys.

Convé recordar-ho: l'únic president triat democràticament que va ser afusellat pels feixistes. Aquest fet no va passar a l'Alemanya de Hitler, ni a la Itàlia de Mussolini. Va esdevenir-se a l'Espanya de Franco.

I van afusellar Companys per ser catalanista i d'esquerres. També convé recordar-ho.

Jo em demano si aquell odi visceral cap al catalanisme d'esquerres, odi que ens vol afusellats, ha remès. I sospito que no. I fan bé. Perquè l'odi envers als assassins feixistes que ens volen afusellats, extingits com a poble i esclavitzats com a classe per part nostra segueix intacte.

Però les nostres armes, avui, són unes altres. Déu vulgui que amb aquestes armes n'hi hagi prou per guanyar el combat, tot i que ho dubto.

Avui l'arma és la crida a les consciències. I és en aquest sentit que cal interpretar la gran senyera que des d'avui oneja a Montjuïc. La senyera que Lluís Companys va fer hissar a Montjuïc com a símbol de la desmilitarització d'aquell castell que tenia com a missió primera reprimir, no defensar, la ciutat.

Han hagut de passar 71 anys des de la mort del President per a tornar a hissar la senyera que diu que el castell de Montjuïc és un espai ciutadà, ocupat pel poble i per al poble. Un espai de llibertat.

Per això va morir Companys: per la llibertat del poble, per la justícia social.

Convé recordar-ho.

12-O, res a celebrar

2011-10-12T21:20:00.000+02:00

En què consisteix el "Día de la Hispanidad"? doncs, segons el que diuen les notícies del 3/24 d'ara mateix:

En un concert neonazi al Poblenou de Barcelona.
En un regidor de Masquefa que ha atropellat dos veins i després ha intentat colpejar-los per que havien despenjat una una bandera espanyola.
En uns brètols que han arrencat el cap del monument al president Companys a Lleida.

Quina casualitat, oi?

12 d'octubre, res a celebrar.

Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.

2011-10-06T23:20:00.000+02:00

Steve Jobs és, segurament, un dels herois per a la meva generacio i m'atreviria dir que també de generacions més joves i més veteranes. És l'American Dream. Una historia de pel·lícula de Hollywood, amb caigudes i remuntades èpiques.

Algunes de les tecnologies de la informació i les comunicacions més populars porten la seva empremta. Segurament és cert que l'impacte de Jobs s'estendrà algunes generacions, com diu Bill Gates.

En un dia com avui, segur que molts de vosaltres haureu tingut l'oportunitat de llegir el discurs que Steve Jobs va pronunciar als graduats de la universitat de Stanford l'any 2005

És un discurs ben motivador. El reprodueixo aquí, en la traducció que n'ha fet Vilaweb.

Discurs de Steve Jobs, Director executiu d'Apple Computer i Pixar Animation Studios a la Cerimònia de Graduació de la Universitat de Stanford.

Em sento honorat de ser aquí avui amb vosaltres, en aquesta cerimònia de graduació en una de les millors universitats del món. Jo mai no m'he graduat. La veritat, mai no he estat tan a prop d'una graduació universitària com en aquest moment.

Avui m'agradaria explicar-vos tres anècdotes de la meva vida. No són gran cosa. Tres anècdotes, simplement. La primera té a veure amb connectar punts.

Em vaig retirar del Reed College als sis mesos, però vaig continuar anant-hi, d'una manera intermitent, divuit mesos més abans d'abandonar els estudis. Per què els vaig deixar? La cosa ve d'abans que jo nasqués. La meva mare biològica era una jove universitària, fadrina, que va donar-me en adopció. Ella creia fermament que m'havia d'adoptar gent graduada. Per tant, va apanyar-ho tot perquè, tot just nascut, m'adoptessin un advocat i la seva dona. Però a l'últim minut, quan vaig néixer, se'n van desdir, perquè volien una nena. D'aquesta manera, els meus pares, que eren a la llista d'espera, van rebre una trucada de nit: 'Tenim un nen no desitjat, el volen?'. I van respondre: 'És clar!'

Quan la meva mare biològica es va assabentar que ma mare no tenia títol universitari i que el meu pare ni tan solament tenia el graduat escolar es va negar a signar els papers d'adopció definitius. Però va canviar de parer, al cap d'uns mesos, quan els pares li van prometre que algun dia hi aniria, a la universitat. I als disset anys vaig anar a la universitat. Innocent, en vaig triar una de tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus pares, de classe obrera, se'n van anar en la matrícula. Sis mesos després jo no havia estat capaç d'apreciar el valor del seu esforç. No tenia idea de què volia fer a la vida i tampoc no sabia si la universitat m'ajudaria a esbrinar-ho. I jo allà, despenent tots els diners que els pares havien estalviat durant tota la vida. Vaig decidir retirar-me i confiar que tot anés bé. Aquell moment va ser aterridor, però mirant enrere és una de les millors decisions que hagi pres mai. Vaig deixar les classes obligatòries, que no m'interessaven, i vaig començar a assistir irregularment a les que em semblaven interessants.

No tot va ser romàntic. No tenia lloc on dormir, i dormia a terra de les cel·les dels amics, portava ampolles de coca-cola als dipòsits per poder comprar menjar i feia onze quilòmetres, travessant la ciutat cada diumenge de nit, per aconseguir un bon àpat la setmana al temple dels Hare Krishna. M'encantava. La majoria de coses amb què vaig ensopegar, seguint la meva curiositat i intuïció, van resultar després inestimables. Per exemple, en aquell temps Reed College potser oferia la millor instrucció en cal·ligrafia del país. Tots els cartells, totes les etiquetes de tots els calaixos del campus eren bellament escrits en cal·ligrafia a mà. Com que havia abandonat el curs i no havia d'assistir a les classes normals, vaig apuntar-me a una classe de cal·ligrafia. Vaig aprendre què eren la pòlissa serif i la sans serif, la variació espacial entre combinacions de lletres diverses, què fa que la gran tipografia sigui allò que és. Era una cosa artísticament bella, històrica, com la ciència no aconsegueix de capturar-la, i la vaig trobar fascinant.

A priori, res de tot això no tenia una aplicació pràctica en la meva vida. Però deu anys després, quan dissenyava el primer ordinador Macintosh, tot va tenir sentit per a mi. El Mac va ser el primer ordinador amb una bella tipografia. Si mai no hagués assistit a aquest únic curs universitari, el Mac mai no hauria tingut gaires pòlisses proporcionalment espaiades. I com que Windows no va fer sinó copiar Mac, probablement tampoc cap PC no en tindria cap. Si mai no hagués deixat la universitat, mai no hauria assistit a aquestes classes de cal·ligrafia, i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que ara tenen. Naturalment, que era impossible de connectar punts mirant cap al futur quan jo era a la universitat. I nogensmenys és ben bé això que va passar, mirat retrospectivament al cap de deu anys.

Hi insisteixo, no es poden connectar els punts mirant cap al futur, només es poden connectar mirant cap al passat. Per tant, heu de confiar que els punts, d'alguna manera, es connectaran en el vostre futur. Heu de confiar en alguna cosa, la que sigui. Mai no he abandonat aquesta perspectiva i és la que ha marcat la diferència en la meva vida.

La segona història té a veure amb l'amor i la pèrdua. Vaig ser afortunat perquè vaig descobrir aviat què volia fer a la vida. Woz i jo vam començar Apple al garatge dels meus pares, quan tenia vint anys. Vam treballar de valent, i al cap de deu anys Apple havia crescut, a partir de nosaltres dos, fins a esdevenir una companyia amb més de 4.000 treballadors i amb un moviment de dos mil milions de dòlars. Havíem presentat la nostra creació més grandiosa, el Macintosh, un any abans i jo acabava de fer els trenta.

I aleshores em van despatxar. Com et poden despatxar d'una companyia que has fundat tu? Bé, amb el creixement d'Apple vam contractar una persona que em va semblar que tenia molt de talent per a dirigir la companyia amb mi. Els primers anys les coses van anar bé. No obstant això, la nostra visió de futur va començar a bifurcar-se i finalment vam tenir una topada. Quan això va passar, la direcció li va donar la raó. D'aquesta manera als trenta anys era fora d'Apple. Havia perdut allò que havia estat el centre de tota la meva vida adulta. Va ser devastador. Durant uns quants mesos no vaig saber ben bé què fer. Em semblava que havia decebut la generació d'empresaris anterior, que havia deixat caure el relleu en el moment de passar-me'l. Em vaig trobar amb David Packard i Bob Noyce i vaig provar de disculpar-me per haver-ho engegat tot a rodar tan estrepitosament. Va ser un fracàs públic absolut; tant, que vaig pensar fins i tot a deixar Silicon Valley. Però, molt a poc a poc, vaig començar a entendre alguna cosa. Que encara estimava allò que feia. El daltabaix d'Apple no m'havia fet canviar, en això, ni un mil·límetre. M'havien foragitat, però continuava enamorat. I vaig tornar a començar.

Llavors no ho vaig entendre, però l'acomiadament d'Apple va ser la millor cosa que podia haver-me passat. La feixuguesa de l'èxit va ser substituïda per la il luminació de tornar a ser un principiant. Això em va alliberar i vaig entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els cinc anys següents vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d'una dona sorprenent que va esdevenir la meva muller. Pixar va continuar i va crear el primer film animat per ordinador del món, ‘Toy Story’, i ara és l'estudi d'animació de més èxit del món. En un capgirament dels fets, Apple va comprar NeXT, vaig tornar a Apple i la tecnologia que desenvolupàvem a NeXT és el cor de l'actual renaixement d'Apple.

Amb Laurene tenim una meravellosa família. Estic molt segur que res d'això no hauria passat si no m'haguessin despatxat d'Apple. Va ser una medecina amarga, però crec que el pacient la necessitava. A vegades la vida et clava un cop de mall al cap. No perdeu la fe. Estic convençut que l'única cosa que em va permetre de continuar va ser que jo estimava les coses que feia. Heu de trobar què estimeu. I això tant val en la feina com en l'amor. La feina omplirà una gran part de la vostra vida, i l'única manera de sentir-se'n realment satisfet és de fer allò que creieu que és una gran feina. I l'única manera de fer una gran feina és d'estimar-la. Si encara no l'heu trobada, continueu cercant. No us atureu. Igual que amb les coses del cor, prou que ho sabreu, quan l'haureu trobada. I igual que qualsevol relació important, millorarà amb el pas dels anys. Continueu cercant, doncs. I no us atureu.

La tercera història és sobre la mort. Quan tenia disset anys vaig llegir una cita que deia, si fa no fa: 'Si vius cada dia com si fos l'últim, és molt probable que algun dia facis allò que toca'. Em va impressionar i aquests últims trenta-tres anys, quan em miro al mirall cada matí, em demano: 'Si avui fos l'últim dia de la meva vida, faria això que sóc a punt de fer?' I sempre que la resposta ha estat que no uns quants dies seguits, sé que necessito canviar alguna cosa.
Recordar que em moriré aviat és l'eina més important que he trobat per a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè gairebé totes les expectatives externes, tot l'orgull, tota la por de la vergonya o del fracàs..., tot desapareix a les portes de la mort, i no resta sinó allò que és realment important. Recordar que moriràs és la millor manera que sé de no caure en el parany de pensar que tens res a perdre. Ja vas nu. No hi ha cap raó per a no seguir al teu cor.

Fa gairebé un any em van diagnosticar càncer. Em van fer un escànner a les 7.30 del matí, i s'hi veia clarament un tumor al pàncrees. Ni sabia què era el pàncrees! Els metges em van dir que era molt probable que fos una mena de càncer inguarible i que segurament la vida no m'allargaria més de sis mesos. El metge em va aconsellar que me n'anés a casa i arreglés les coses, que és el codi mèdic per a preparar-te a morir. Significa que has de provar de dir als teus fills en pocs mesos què pensaves dir-los durant els deu anys vinents. Significa assegurar-te que ho tens tot resolt, perquè la família s'ho trobi tot tan fàcil com sigui possible. Significa acomiadar-te.

Vaig viure amb aquesta diagnosi tot el dia. A la tarda em van fer una biòpsia: em van ficar un endoscopi coll avall, a través de l'estómac i dels intestins, van punxar amb una agulla el pàncrees i van treure unes poques cèl·lules del tumor. M'havien sedat, però la meva dona, que era allà, em va explicar que, quan van examinar les cèl·lules al microscopi, els metges van començar a plorar perquè van descobrir que era una forma molt rara de càncer pancreàtic, que es podia guarir amb cirurgia. Em van operar i ara estic bé. Mai no he estat tan a prop de la mort i espero que així sigui unes quantes dècades més.

Com que he viscut aquesta experiència, puc parlar de la mort amb una mica més de certesa que quan era un simple concepte intel·lectual: Ningú no es vol morir. Ni la gent que vol anar al cel es vol morir per anar-hi. La mort és el destí que tots compartim. Ningú no se n'escapa. I és com ha de ser, perquè la mort és molt probable que sigui la millor invenció de la vida. És la seva agent de canvi. Elimina allò que és vell per deixar pas a allò que és nou. Ara mateix, vosaltres sou la novetat, però algun dia, no gaire llunyà, sereu els vells. I sereu eliminats. Em sap greu de ser tan tràgic, però és així. La vostra vida és limitada, no la malgasteu, doncs, vivint per altri. No us deixeu lligar pels dogmes, no visqueu dels pensaments d'altri. No deixeu que la fressa de les opinions d'altri apagui la vostra veu interior. I cosa més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor i la vostra intuïció, perquè d'alguna manera ja sabeu allò que realment voleu arribar a ser. La resta és secundària.

Quan era jove hi havia una curiosa publicació, The Whole Earth Catalogue, una de les bíblies de la meva generació. Va ser ideada per un individu, l'Steward Brand, no gaire lluny d'aquí, a Menlo Park, i hi va posar un toc poètic. Era a final dels seixanta, abans dels ordinadors personals i de l'edició amb microordinadors. S'editava amb màquines d'escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com una mena de Google amb cobertes de cartolina, trenta-cinc anys abans que aparegués Google. Era idealista i ple de bells recursos i de grans conceptes. Steward i el seu equip en van publicar uns quants números de The Whole Earth Catalogue i després, quan ja feia el curs normal, en van publicar l'últim número. Era a mitjan anys setanta; jo tenia la vostra edat. A la contraportada de l'última edició, hi havia una fotografia d'una carretera enmig del camp a primera hora del matí. El peu de foto deia: 'Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats'. Va ser el seu missatge de comiat. Sempre he volgut ser així. I ara que sou a punt de graduar-vos, de començar de nou, és això que us desitjo: Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.

Moltes gràcies a vostè, senyor Jobs. Em sembla un bon consell.

Descansi en pau.

Espanya contra el Corredor Mediterrani

2011-09-28T22:47:00.001+02:00

Com era d'esperar (notícia al Vilaweb) "els govern espanyol i francès han pactat avui a París recomanar el corredor entre Pau i Saragossa per tal que sigui inclòs com a projecte prioritari que ha de ser integrat dins les xarxes transeuropees."

Més clar: que el "corredor mediterrani" per a trens de mercaderies que hauria de connectar Perpinyà i Algesires passant pel Principat de Catalunya, pel País Valencià, per Múrcia i per la façana mediterrània d'Andalusia, que no.

I l'explicació és molt senzilla. Tant li fa que el 50% de les exportacions de l'estat espanyol surtin del duo Catalunya-València. O que "la construcció del corredor mediterrani suposaria un impacte de 9.339 milions al País Valencià, amb un augment del 3,86% del PIB, mentre que al Principat generaria un impacte de 4.000 milions d'euros, amb un efecte a la construcció que assoliria un 1,94% del PIB." (estudi de la universitat Jaume I de Castelló).

L'explicació superficial és que Espanya és un estat rabiosament centralista, intolerablement centralista, insuportablement centralista. Sí. I què? És clar que ho és. Això no és cap descobriment. No és nou. O és que encara cal explicar allò del Km. 0?

L'explicació de fons és que els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears continuen donant les majories absolutes als respectius governets regionals a partits que estan d'acord en que Espanya és així.

Els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears donen les majories a polítics i partits que estan d'acord en que els ciutadans catalans, valencians i balears siguin súbdits i vassalls d'un estat que els considera, des de la seva òptica centralista i radial, ciutadans perifèrics. Perifèrics que, és una paraula que, fàcilment, hom podria ubicar en el mateix camp semàntic de borderline.

i aquests ciutadans troben molt bones excuses per a seguir sent perifèrics, i per a queixar-se quan des del centre els diuen, amb raó, que de tant perifèrics que són, que els han de vertebrar i que la vertebració ha de ser, necessàriament, doncs Espanya és així, radial. I a tu, perifèric de merda, et vertebro pel cul.

I serà que els agrada, perquè el 20N l'amplíssima majoria de vots al Principat de Catalunya aniran al tripartit PP-PSC-CIU (PPSCIU, pels amics), que com tots vostès saben ni és independentista ni se l'espera en aquella casa. A les Illes Balears i al País Valencià, passarà el mateix, amb unes majories absolutes (gairebé unànimitats) del bipartit PP-PSOE (PPSOE, pels amics).

I parlo d'independentisme, perquè un no és perifèric d'enlloc. Un és català i el meu centre és a Catalunya. A Barcelona. Sí, que passa? I jo vull ser ciutadà de primera, no de la "región del nordeste", i que els calers que pago d'impostos es vegin aquí, es vegin amb una xarxa de tren d'ample europeu, en particular ben connectada amb el País Valencià. I vull que els impostos es vegin en pagar quan toca les residències dels avis, i en millorar la qualitat de l'ensenyament i la sanitat públiques. Millores. No retallades. Per això vull la independència. No costa gaire d'entendre, oi?

Però als ciutadans sembla que votar independentista els fa cosa i voten com voten. Els ciutadans tindran els seus bons motius per a fer-ho. Déu salvi als ciutadans. Però si els plau, ciutadans, després no es queixin. Cansen. I sí, és la seva responsabilitat.

Prou "corrides"

2011-09-25T23:21:00.000+02:00

Avui ha estat el punt i final, espero que definitiu, de les "corridas" de toros a la Monumental i, per tant, a Barcelona i Catalunya.

Alguns pensem que una barbaritat com les "corrides" hauria d'haver estat prohibida fa molt de temps.

Avui respirem alleujats i sentim que som una mica més civilitzats, com a poble, que ahir.

I no només les "corrides". Per molt que es digui que són "cultura i tradicions catalanes", els correbous, els embolats i d'altres "festes" amb animals també haurien d'estar prohibides. És molt senzill: es fa patir als animals. Són actes bàrbars. Només a un sàdic se li acudiria enganxar uns focs al cap d'un presoner, que es pensa que es cremarà el cap, mentre el peguen i el torturen un munt d'enemics. Que el presoner sigui un brau o una persona és circumstancial. És barbàrie.

La prohibició efectiva comença amb l'entrada del proper any. Per tant, no es pot dir que en els tres mesos que queden d'enguany no es perpetri un nou acte de brutalitat amb els animals. Espero que el govern de Catalunya no ho permeti.

Tanmateix, els bàrbars encara no es donen per vençuts. Fins al tribunal Constitucional, com no, volen portar la reclamació al seu "dret" a torturar animals i fer-ne d'això un espectacle (apte per nens).

I compte, que el Constitucional en té la ma trencada a portar la contrària al poble, i en particular al poble català.

La llei en virtut de la qual es prohibeixen les "corrides" és una llei de protecció dels animals. No hi ha res d'identitari en això. En canvi, l'estratègia per a tractar de recuperar les "corrides" és absolutament identitària: és una "tradició". És més, és una "tradició espanyola".

També era una tradició llençar cristians als lleons, i les lluites a mort dels gladiadors. També era una tradició l'esclavisme. Avui també és una tradició l'ablació de clítoris, o el burca i el nicab. Algunes d'aquestes tradicions ja es van superar fa molts anys, i d'altres les superarem.

Quan una tradició és bàrbara, cal superar-la,prohibir-la, esborrar-la. Tant li fa que sigui una "tradició espanyola" o una "tradició catalana".

És una qüestió de simple d'ètica.

Petit manual il·lustrat sobre la independència

2011-09-17T01:01:00.002+02:00

Per cortesia d'Omnium Cultural un ...

PETIT MANUAL IL·LUSTRAT SOBRE LA INDEPENDÈNCIA (Tot allò que els catalans hem de saber per fer pas a pas un procés d’independència i no sabíem a qui preguntar)

Autor

Albert Segura i Emili Bella

Publicat a:

Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 15

1 La Catalunya independent, expulsada de la UE?
L’amenaça espanyola que la Catalunya independent seria automàticament expulsada de la Unió Europea (UE) és només un espantall. El futur Estat català no hauria de completar cap feixuc i interminable procés d’adhesió, de la mateixa forma que tampoc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional, així que també els catalans poden espantar els espanyols replicant-los que la secessió els deixaria fora a ells. Això, si més no, és el que es desprèn de l’estudi del professor de la Universitat de Stanford Antoni Abat. «Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica de l’actual Regne d’Espanya al món, aquestes successions sempre són negociades», defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia.

El premier d’Escòcia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «La idea que el Regne Unit pugui vetar Escòcia a la UE és un disbarat, perquè de la mateixa manera Edimburg podria vetar Londres», adverteix l’aspirant a convertir-se en el 28è soci del club. Però Europa només avança a cop de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no declari la seva independència.
«No comment», responen sempre els portaveus de la Comissió Europea quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos independents. El dret internacional, i en concret la Convenció de Viena, preveu que si una regió s’independitza pot decidir lliurement si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la pertinença a la UE. Però, políticament, una declaració d’independència seria una bomba, un maldecap que els euròcrates no es volen ni imaginar. Per això, tot i que legalment no sembli del tot necessari, les fonts consultades aposten perquè, en cas de secessió, Catalunya o Escòcia completin un procés d’adhesió per la via ràpida, com un formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «No ens faria res, però hauria de ser curt, perquè ja formem part de la UE i apliquem la seva legislació», apunten des de l’oficina del primer ministre Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de secessió, sinó només la possibilitat que les colònies dels estats s’independitzin. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry Chopin explica que «l’únic precedent que se li assembla és el de Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris d’ultramar».

En qualsevol cas, ja fan bé, els pobles i ciutats que organitzen consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el futur Estat català estaria «integrat a la UE». El professor Abat avisa que tot document fundacional és una excel•lent oportunitat per lligar Catalunya a la Unió: «Qualsevol nova normativa catalana», aconsella Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «assumeix la supremacia del dret comunitari» i té una «voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals». També hauria d’expressar la seva voluntat de «respectar la Carta de Nacions Unides».

«Seria un ingrés ràpid, com el d’Islàndia», assegura en relació amb Escòcia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform, convençut que «el Tribunal de Luxemburg difícilment permetria que s’anul•lés la ciutadania europea als escocesos». El professor Abat no pot estar més d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en municipals i europees i pertinença al mercat interior i a l’euro.

2 Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per substituir l’euro?
Alemanya amenaçava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis que s’endeutin més del compte i no controlin els seus números vermells. Merkel té a Grècia, Espanya o Portugal en el punt de mira, però els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú de la moneda comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció: no hauria de recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta, els florins d’or d’Aragó, ni les monedes emporitanes dels segle V aC. L’euro fins i tot «aplana el camí de la independència, perquè els espanyols ja no ens controlen la nostra moneda», celebra el professor d’Economia Política de la London School of Economics Joan Costa Font. «Si la zona euro hagués de triar entre Espanya i Catalunya faria fora Espanya, perquè Catalunya és el soci econòmic ideal, té molta més estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està molt sincronitzada amb Alemanya», explica Costa Font. «La secessió no canviaria absolutament res, si encara tinguéssim la pesseta seria un desastre, perquè hauríem de crear també la nostra pròpia moneda», afegeix, recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagués pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.

No està gens clar, però, si el futur Estat català podria tenir, ja d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de l’Eurogrup a Brussel•les o si Espanya posaria impediments i els catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els kosovars o els montenegrins. «Andorra va entrar de facto a l’euro i fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta si li convé o no, per les exigències de Brussel•les, sobretot en matèria de supervisió del sistema financer», recorda el professor de l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració europea i relacions econòmiques internacionals Víctor Pou. «Petits estats europeus, com ara Mònaco, el Vaticà, Liechtenstein i San Marino tenen acords monetaris amb la UE», apunta Pou.

3 L’Estat català, base de l’exèrcit dels Estats Units?
«El primer pas per a la independència seria telefonar a la secretària d’Estat nord-americana i posar-li el país a disposició per si algun dia necessiten lloc per aparcar». Amb aquesta frase provocativa, el líder de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena explica que «oferir bases militars tenia sentit fa cinquanta anys, però ara és irrellevant perquè els Estats Units no les necessiten» i aposta per aconseguir el suport de Washington «per la via de la democràcia i del suport al dret d’autodeterminació dels pobles». La cap de la diplomàcia nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «no interferiran» en el cas d’una suposada independència de Catalunya, Escòcia o Gal•les, responent a una pregunta que li va fer a Brussel·les l’assistent d’un eurodiputat gal·lès.
Si l’Estat català no vol ser una excepción al món haurà de tenir exèrcit. «La normalitat és tenir exèrcit, per formar part de la UE has de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia», adverteix López Tena, notari i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes. Tot i això, «aquesta decisió de si tenir o no exèrcit i de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la independència, perquè si no existeixes no pots decidir», defensa.
L’adhesió a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria de fer seguint la mateixa via que l’ingrés a la UE. Els Mossos d’Esquadra, afegeix López Tena, «podrien per fi incorporar-se a la Interpol i superar el veto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyoles».

4 En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barça?

Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a Eslovènia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia era a punt de convertir-se en una evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica de bàsquet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats veïns. L’explicació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís Simon, és clara: «La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara president del Barça, Joan Laporta –significat independentista–, l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que el Mònaco participa en la lliga francesa. L’equip fins i tot ha arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya contra el Porto.

D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona divisió B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord, que comparteixen competició amb clubs de l’altra banda dels Pirineus. «En l’esport, les fronteres no són mai les mateixes», certifica Simon, autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable (Cossetània Edicions). La permanència del Barça en la lliga tal com la coneixem avui dependria, en primera instància, de la voluntat del club blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per interessos econòmics». Simon és del parer que fins i tot el Madrid necessitaria el Barça. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.

El prestigiós advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació de competicions a diferents regions –superant els estats– com la britànica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barça, una competició ibèrica, que englobaria els equips catalans, espanyols i també els dos o tres principals clubs portuguesos.

5 Catalunya podria sobreviure sola econòmicament?
Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó que viuria una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «el govern català tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat que el govern espanyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica. «El mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de Negocis (CCN) afirmen que la dependència d’Espanya només és presumpta. L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner, defensa que Espanya era sinònim de negoci al segle xix i al principi del xx, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però que actualment «Espanya equival a pèrdua».

Més dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mercat interior, 33% Espanya i 33% exportació a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector, que es van haver d’espavilar per compensar pèrdues d’un 6,5% en el mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «es van posar a comprar vins DO catalans». «Els vinaters de la Rioja van demanar al president del PP, Mariano Rajoy, que aturés el boicot», recorda Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als països més rics de la UE els interessa tenir un estat pròsper i industrialment potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de països mediterranis.
I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació al 100% d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000 milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només s’allargaria durant tres mesos.

6 Què passaria amb les pensions dels catalans? I el deute públic espanyol?

Que les pensions quedarien garantides automàticament i que els pensionistes serien més rics –o menys pobres. Són conclusions d’un informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol és de repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros. Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independència, Catalunya hauria d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part acumulada al fons de reserva espanyol, però el dia a dia estaria resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del pressupost de la Generalitat.

Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li correspondria assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en funció del criteri que s’utilitzés. Si es prengués com a base la població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte diferents criteris combinats.

7 La independència és només cosa dels catalans «de tota la vida»?
Les dades de participació de les persones immigrades en les consultes sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de 20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar. Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, descriu dos elements que porten els immigrants a votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat intel•lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països amb conflictes polítics, dictadures, democràcies febles i manca de llibertats són més receptius al cas català. «S’hi impliquen automàticament», afirma.

Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallès Occidental, i s’ha implicat activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de 2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «Quan vaig venir, pensava que arribava a Espanya, però em vaig adonar de l’existència del català i d’una cultura i una història diferents i d’una identitat pròpia», relata. Videla recorre també a l’argument econòmic per defensar la seva postura independentista, però reconeix que la informació per valorar la situació «no arriba prou» als nous catalans d’última generació.
En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué considera que l’existència de referents que es decanten obertament en favor d’una Catalunya independent és un factor clau a l’hora de trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la comunicació Justo Molinero –que fa campanya per la participació en les consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no– i, obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera: «Hi ha catalans que van venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí, han tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són independentistes, independentment de la llengua que parlin.»

8 Catalunya seria necessàriament republicana?

Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i república són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix. Alfons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent seria republicana, però anteposa la independència al model d’Estat. «El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi», assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés Catalanista. És evident que els independentistes catalans no són monàrquics i que els monàrquics de Catalunya són partidaris de la casa espanyola, però el cas del Regne Unit és il•lustratiu sobre la possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i l’esfondrament de l’Imperi britànic, el Canadà o Austràlia van mantenir la corona britànica com a cap d’Estat.

El cas de Noruega és encara més significatiu: en el moment de la independència de Suècia, a principi del segle passat, els noruecs van triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un príncep danès, d’una dinastia històricament rival de la sueca. És a dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica, rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest extrem improbable «donaria a l’Estat català un plus de visibilitat» i resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cambó: «Monarquia? República?: Catalunya!».

Otegi condemnat a 10 anys de presó

2011-09-17T00:53:00.002+02:00

La "justícia" espanyola condemna Arnaldo Otegi a deu anys de presó per "ser membre d'ETA".

Suposo que cal marcar paquet espanyolista enfront un Bildu i una esquerra abertzale que estan fent bé les coses. La solució consisteix en tancar a Otegi durant deu anys.

Otegi deu ser un tiu molt perillós: segur que ha extorsionat, robat i assassinat... ah, no, res d'això... Potser el perill d'Otegi és que és un líder carismàtic. Potser el perill d'Otegi és que l'han tancat i el tancaran tant com puguin per que és independentista basc i això fa molta por, ara que Bildu i l'esquerra abertzale estan fent les coses bé. Potser el perill més gran d'Otegi és que estava parlant amb un missatge clar de pacificació i abandonament de les armes.

I l'estat espanyol preferiria que ETA seguís matant, perquè tindria un papu fantàstic, però no el té des de fa temps, per molt que des de la seva propaganda insisteixin que el terrorisme d'ETA és una greu preocupació pels ciutadans. Però ETA fa temps que no mata i aquest cop l'esperança que l'abandonament de les armes és definitiu creix a cada dia que passa.

Els espanyols sabran quin avantatge obtenen de tancar Otegi. Potser pretenen provocar l'esquerra abertzale a reprendre el camí de les armes. Els aniria bé, oi? despistaria dels problemes greus i de fons, com la crisi, com les retallades socials i de drets, o com la criminal reforma de la constitució que posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari per davant de les pensions dels nostres vells, de la sanitat pública per als nostres malalts, i de l'escola pública per als nostres fills.

Tancar a Otegi a la presó és, al meu entendre, un greu error. No se'n sortiran en la seva provocació només tancant a Otegi (Potser caldrà fer alguna cosa més que tenir-lo tancat, oi?). Però i si resulta que el camí de la pau, aquest cop ja no té tornada. I si, finalment, aquest cop, els bascos i les basques han empès, en pau, el camí del comiat a Espanya?

Potser no és una provocació. Potser, simplement, és una venjança. Els espanyols diran que ni provocació ni venjança, que és justícia. Ves, que han de dir.

Tant si és provocació com venjança, en tot cas, al meu entendre, és un molt greu error.

11 de setembre de 2011

2011-09-11T11:58:00.002+02:00

Que tingueu una bona i reivindicativa Diada Nacional!

Visca Catalunya Lliure!

Estelada al Bloc

2011-09-10T11:41:00.001+02:00

I després de guarnir el balcó amb l'Estelada, avui toca guarnir el bloc.

Oneja l'Estelada Roja. Bandera de combat!

Estelada al balcó.

2011-09-09T18:33:00.002+02:00

Com cada any, arriba l'11 de setembre. Diada nacional del principat de Catalunya.

Enguany, tot apunta a que es tractarà, un cop més, d'una diada de reivindicació nacional centrada en la defensa de la llengua.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), emparant-se en la sentència de l'estatut pel Tribunal Constitucional (TC) es carrega el sistema educatiu català que té com a pilar fonamental la immersió lingüística. En cas d'acatar a sentència, les escoles estarien obligades posar els nens, a petició dels pares, en la línia que tingués la llengua vehicular de la seva elecció.

Avui, la llengua vehicular és el català. Els pares no trien la llengua vehicular dels seus fills. El resultat és que els nens acaben la seva escolarització sent competents en català i en castellà, i amb un nivell de competència en castellà similar al dels nens d'altres comunitats autònomes. El nivell de competència general dels nens catalans és similar al de la resta de nens de l'estat.

No cal dir que el nivell de competència general podria millorar, però la correl·lació entre el nivell competencial dels infants i el nivell socioeconòmic de les famílies és el factor determinant. Dit d'una altre forma, un nivell socioeconòmic general més alt, probablement tindria un efecte beneficiós sobre el grau de competències dels escolars.

Dit grollerament: amb més calers i mitjans, els nens surten més ben preparats. Però no només. No és una qüestió de quina és la llengua vehicular, és una qüestió que l'escola tingui mitjans i professorat, i que, a més, les famílies, els pares, puguin acompanyar als seus fills en el procés educatiu. I això no és possible fer-ho si a les feines no es permet la concil·liació familiar.

La situació de crisi està castigant molt a les famílies. La inestabilitat, la por a perdre la feina, l'atur, els salaris baixos, els deutes contrets... Tot això va en contra de l'educació dels fills.

Com també va en contra que l'escola pública vegi retallades de plantilles, reducció de línies o retallades pressupostàries.

Això és el que fa mal.

Els pares que vulguin per als seus fills una línia en castellà, a partir de la sentència del TSCJ (basada en la sentència del TC) a dreta llei podran sabotejar el sistema educatiu català emparats en la llei i en la constitució.

La mateixa constitució que fa pocs dies posava el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritat absoluta. Literalment. Abans es pagarà el deute als creditors estrangers que es pagaran les pensions.

És la constitució la que està en contra dels ciutadans de l'estat. És la constitució la que es posa en contra del sistema educatiu català i és la constitució la que menysté la Llengua Catalana. És un fet.

No és la meva constitució i encara menys després de la recent reforma perpetrada pel PPSOE i sense referèndum. Mai he pogut votar aquesta constitució malgrat tenir més de quaranta anys. Ningú m'ha demanat l'opinió sobre aquesta llei que m'ha estat imposada.

I, com cada any, arriba l'11 de setembre. Diada nacional del principat de Catalunya.

I avui he fet el petit gest reivindicatiu de cada any. He penjat l'estelada al balcó, que hi onejarà fins dilluns.

El meu fill m'ha demanat que anava a fer, li he dit, "Vaig a penjar l'estelada. La bandera independentista de Catalunya", "què vol dir inpeden-dentista?" i li he dit: "que és la bandera dels que volem que als catalans no ens mani ningú. No com ara, que ens diuen que hem de fer i deixar de fer des de fora de Catalunya","Ah! molt bé. Doncs així la pengem."

insubmissió!

2011-09-07T00:59:00.002+02:00

Caldes de Montbui acompanya a Sant Vicenç dels Horts en la seva insubmissió fiscal.Ben fet. Ja era hora. Trobava a faltar el tremp republicà.Per la seva banda, el govern de CiU diu que no cal ser insubmissos amb la sentència del TSCJ contra el català. També diu que no marginarà al PP encara que aquest malgrat la seva posició contra la immersió lingüística.No havíem quedat que la llengua era el pal de paller de la identitat catalana? ja no ho és?Busquin les diferències.

Dilluns negre: reforma inútil.

2011-09-05T22:33:00.000+02:00

Res com un dilluns negre per a deixar clar que la reforma exprés de la constitució no ha servit per res. És dir, sí que ha servit. Ha servit per desarmar, encara més, l'estat espanyol i, sobretot, els seus ciutadans més desafavorits, enfront els creditors forasters. Déu n'hi do.

El dilluns negre ha estat una nova patacada a la brosa que menté pels pels els 8000 punts i, més que cap altre cosa, la prima de risc que s'ha posat a tocar dels 340 punts. (Cinco Días)

I és que d'on no hi ha no en raja. Per molt que diguis que estàs disposat a dessagnar-te i ho posis per escrit a una constitució. Si no n'hi ha, no en raja.

És dir, sí que n'hi ha, però n'hi han que tenen molt i no donen res, i n'hi ha que tenen poc i han de donar-ho tot. És una mica injust, no?

Ha estat molt graciós com aquests dies es feien crides "als rics" per a que prenguessin exemple dels seus homòlegs francesos o alemanys que, segons la propaganda del sistema, han demanat que se'ls apugin els impostos. Desconec els detalls d'aquesta sol·licitud tan insòlita, però del que estic segur és que "els rics" de casa nostra no estan per bestieses d'aquesta mena. Quin absurd. Tenen un govern que els ha suprimit l'impost de successions, és dir, que els ha abaixat els impostos, i ara demanaran que se'ls pugin de nou? tan rucs no són. I tremolo si algun dia fan una petició així perquè segur que al final pagarem la resta.

En canvi, m'agrada molt la iniciativa de l'ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, ciutat amb alcalde d'ERC, ni més ni menys que el mateix Oriol Junqueras. Del Directe.cat: "Oriol Junqueras, ha anunciat aquest matí la intenció del seu consistori de no retornar a l'Estat part de la bestreta del 2009. El govern espanyol reclama a Sant Vicenç 473.000 euros que li va avançar aquell any, en base a unes previsions d'ingressos que van resultar molt més elevades que els que hi va haver realment. Junqueras ha acusat l'executiu del PSOE d'errar premeditadament, per no haver de concedir que el dèficit es dispararia, i de traspassar així el deute als municipis. Ha advertit que acudiran als jutjats per fer valdre els seus interessos i ha confiat que altres municipis també ho facin."

La proposta és simple: insubmissió fiscal. L'estat vol collar als ciutadans? Doncs els ciutadans no es deixen collar. Punt. I ara, que enviïn la policia casa per casa a buscar el que hi hagi de valor. Constitucionalment, des del passat divendres, poden fer-ho. Però quan una llei és injusta, el correcte és combatre-la. La Constitució, des de fa molt de temps, i des del divendres encara més, és una llei injusta.

I és que la clau és aquesta: insubmissió. I no hi ha una altre via. Tampoc en l'atac contra l'escola en català. Però ai las, resulta que la consellera descarta la resposta insubmissa. Fa riure quan Artur Mas diu que si el PP pretén carregar-se la immersió lingüística les represàlies seran terribles. A continuació passa a dir quines seran les represàlies: CiU ja no buscaria acords pressupostaris amb el PP! Extraordinari! Suposo que es refereix als pressupostos de la Generalitat, oi? aquests mateixos pressupostos que el PPSOE, mercès la reforma constitucional, han deixat en llista de la compra. O potser als pressupostos generals de l'estat? però, ànima càndida, o molt m'equivoco, o per als propers pressupostos al PP no li caldran amiguets (coses de la majoria absoluta, apart que encara veurem un govern de concentració del PPSOE si, com tot sembla apuntar, a Espanya li queden poques setmanes d'independència formal).

I parlant d'independències: quina gran estafa ha estat Europa. "Els estats es dissoldran dins Europa. La nostra plenitud nacional l'assolirem dins Europa..." deien alguns. Sí, sí. I un elefant rosa volant, també. La independència, llavors, ara i sempre, l'haurem d'aconseguir amb una majoria independentista al Parlament de Catalunya, cosa que de moment,ni hi és ni s'espera.

El que se'ns diu des d'Europa és que no estan per bestieses nacionals. Que ells volen els calers. I que per tornar els calers, millor que estiguem ben lligadets a Espanya tota la vida i pagant els deutes de tot l'estat. Que aquesta és una Europa dels mercats, ja ni tan sols dels estats. I, per descomptat, en cap cas de les nacions.

I en aquestes estem. El diumenge és la nostra diada nacional. Celebrarem que a més de ser un país ocupat per Espanya, ara, a més, també ho serem pels franco-alemanys.

Però amb alegria, això sí.

La reforma del pànic

2011-09-02T23:25:00.002+02:00

La reforma de la Constitució aprovada avui al Congrés de Diputats tindrà conseqüències que poden donar molt de joc.

La votació ha estat molt interessant. ERC, amb IU-IC i d'altres partits han optat per no ser ni tan sols presents a l'hemicicle.

El gest tenia càrrega política perquè el que s'estava votant era la reforma de la Constitució. El gest d'absentar-se de la sala té aquesta lectura: NO és la nostra Constitució.

Però s'han absentat tots? No! Gaspar Llamazares s'ha quedat però no per a votar, si no per a vetar. Llamazares ha vetat la inclusió de la transaccional que havien pactat CiU i PPSOE.

Només calia el vet d'un diputat per a no incloure la transaccional (un conjunt de canvis) en la votació d'avui.

En no poder votar-se la transaccional amb les esmenes pactades per CiU i PPSOE, CiU ha optat per no votar. No votar vol dir que els diputats de CiU no han premut cap botó de votació -Els diputats tenen tres botons per votar: sí, no i abstenció. Han fet, doncs, el mateix que els diputats d'ERC, però sense sortir del congrés.

La pregunta és: què haurien fet si Llamazares no arriba a vetar la transacció? i és que si un arriba a uns pactes no és per no votar-los. Jo sospito, crec que molta gent també, que aquesta reforma i aquesta Constitució sí que són les de CiU, i que Llamazares li ha fet una putada ben grossa al Duran... o potser, sense vole, ha salvat la dignitat de CiU i li ha donat una carta inesperada.

I què diu aquesta reforma? en essència que l'estat no podrà fer pressupostos amb dèficit a partir del 2020, però també diu més coses: Convé llegir aquest post "La diabólica cláusula de la Reforma de la Constitución que entrega a España a los acreedores", o, si voleu anar més de pressa, aquest altre que resumeix l'anterior "La Constitución se abre de piernas ante los mercados".

El que venen adir és que:
1. l'estat espanyol renuncia a la immunitat sobirana i fa inconstitucional l'impagament del deute. Això de la immunitat sobirana és que un país que té deutes pot decidir no pagar, i no se'l pot obligar a fer-ho. En el cas espanyol, no pagar serà... inconstitucional!

2. El pagament del deute és prioritari, passa per davant, per exemple, del pagament de les pensions, o de les prestacions socials.

3. El pagament del deute no podrà ser renegociat. Brutal. És com si a una hipoteca hi hagués una clàusula que prohibís expressament la seva ampliació, o demanar un període de carència.

Això és el que ha votat el PPSOE, i ves tu a saber si CiU també anava a votar-ho.

Perquè la cosa té el seu què. Aquesta reforma ve a dir que d'aquí a 10 anys l'estat haurà pagat el seu deute i que ja no demanarà més diners. I que, de moment, es compromet a pagar deixant que es mori la mare i el pare i prenent el pa dels fills, si cal. Una barbaritat.

Però és que aquesta reforma exprés ha estat el resultat del pànic. Quan es té pànic no es pren la mesura més encertada, sinó la resposta reflexa. Fugir, posar barreres...

A Madrid tenen pànic. Per això han fet el que semblava impossible. Han agafat la seva sagrada i virginal Constitució i, com diu el post, l'han obert de potes per que la violin els creditors, amb l'esperança que això els tindrà tranquils.

I és que avui mateix, la prima de risc superava els 300 punts. Per la seva banda, l'estat grec anunciava que les reformes aplicades no eren suficients i que augmentava el perill de fallida i d'haver de demanar una nova reestructuració del deute (un aplaçament dels pagaments) o una quitança (que li perdonin part del deute). Però també anunciava que no aplicaria noves reformes, perquè aquestes només fan que la recessió sigui més greu. Aquesta amenaça grega ha fet que els dubtes sobre la fiabilitat del deute espanyol hagin augmentat.

En altres paraules, el PPSOE s'ha cagat. Han vist que res no funciona i que el deute espanyol perd credibilitat. De fet, El Banc Central Europeu ha anat comprant deute espanyol. Però això s'ho ha de cobrar d'alguna forma. I que han fet? han tret al Sant Cristo Gros, ni més ni menys que Santa Constitució d'Espanya, fins avui verge, a partir d'avui, màrtir.

Però, és clar, el problema de creure't les teves pròpies mentides és no t'adones de la realitat. La realitat és que la Santa Constitució ho és perquè el poble la vota. De fet, només el poble espanyol major de 50 anys l'ha pogut votar, la resta hem tingut que viure amb la cantarella de que aquesta constitució és la cosa més bona que ha passat mai i que era fruit d'un gran pacte i que si polles en vinagre. El PPSOE s'ho ha cregut i han decidit immolar la Santa en un ritual exprés en el que el poble no ha estat convidat.

Error. Per una banda, perquè als creditors europeus els importa una merda el que posi o deixi de posar la constitució espanyola; i, sobretot, perquè sense el poble aquesta reforma és paper mullat. La constitució, de fet, Ja era paper mullat i ara queda certificat.

El PPSOE ha fet una reforma per intentar retardar uns dies la cursa que porta la prima de risc als 350, o als 400 punts i a la conseqüent intervenció, diguem-ne que per la via militar, de l'estat espanyol per part dels creditors.

El dilluns sabrem si la prima de risc baixa. Potser sí que baixa, però quant i quant de temps es mantindrà baixa? I si no baixa? o si puja? En definitiva, si jo, que només soc un blocaire en el seu temps lliure, veig que aquesta reforma és paper mullat i que si igual que l'han fet, la poden desfer ¿que potser es pensen que no hauran vist també els creditors europeus?

I és que per molt que ho posi la Constitució, si no hi han calers per pagar, doncs no n'hi han i no es pot pagar. Punt. La riquesa no es crea per llei. Tu pots dir que et vendràs la mare, la dona i els fills per pagar, però jo vull els calers, no la teva família.

La reforma de la constitució ha estat, al meu entendre, un moviment erroni fruit del pànic.

El PPSOE ha comès un greu error. Gravíssim. I l'han comès tots dos, PP i PSOE. Són còmplices.

Perquè no? com diu Santiago Niño: ben bé podria ser que sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 20N, el govern que en surti sigui de concentració del PPSOE (i potser CiU?).

Perquè són còmplices en la incompetència que els ha dut a perpetrar aquest cop d'estat parlamentari i hauran de seguir sent-ho, almenys durant tota la propera legislatura.

Perquè no? Rubalcaba vice-president i Rajoy, president (i Duran, finalment, ministre?). Veurem què passa.

Perquè, és clar, descarto que el 20N tinguem sorpreses. ¿O és que algú es creu que la gent no li donarà la majoria al PPSOE? No somieu truites. Aquest país (i posa aquí Catalunya, Espanya, o el que et roti) té el que es mereix.

Si més no, els partits catalans amb representació a Madrid: ERC, CIU i IC, per que volien, o perquè els ha sortit el tret per la culata, però avui poden dir que aquesta constitució no és la seva. Ara bé, o molt m'equivoco, o CiU s'apressarà a tornar al bàndol constitucional. És el que li demana el cos.

Tanmateix, aquesta constitució que avui ha nascut no els vincula. No l'han votat. La legitimitat de la nova constitució espanyola, no té en compte a bona part dels catalans.

Als mercats, això se'ls en fot. Però que ningú no s'equivoqui. Aquest fet sí que te importància.

No és la meva constitució. Jo vull votar en referèndum, però no aquesta reforma, ni la constitució espanyola. Jo el que vull votar és Adéu Espanya.

Reculades

2011-08-31T00:34:00.000+02:00

Un dia més de la crisi. Un dia més de reculades socials i democràtiques en nom de la "lluita contra la crisi". Un dia més de passos enrere. Un dia més sense dir prou.

El govern endureix l'accés al PIRMI. En quedaran exclosos els aturats "sense dificultats afegides".

La suspensió del límit d'encadenament de contractes temporals i el nou contracte formatiu entren en vigor demà, dimecres 31 d'agost, un cop s'ha publicat avui al BOE. Ja no serà obligatori convertir els contractes temporals a indefinits i es podrà prorrogar indefinidament la rel·lació laboral inestable fins el 2013.
Es podran fer contractes de formació als menors de 30 anys. Aquesta mena de contractes estaran exempts de tributar les assegurances socials corresponents.

El Congrés aprova la presa en consideració de la reforma de la Constitució per encabir-hi el límit de dèficit. Tot apunta que la reforma s'aprovarà sense referèndum. Aquesta és la seva democràcia.

Avui, un dia més d'aquesta crisi. Un dia en el que per pagar els excessos de la banca, de les successives bombolles, en particular la immobiliària, l'estretor de mires, la ignorància, la corrupció... es retallen prestacions socials, es precaritza encara més als joves, i la democràcia s'escola per l'aigüera.

Per l'aigüera, juntament amb la democràcia, se'n van drets socials i la possibilitat de reconquerir-los en molt de temps.

Un dia qualsevol, de l'estil dels que darrerament es donen sovint per aquí.

I ningú protesta. Serà que ens estem acostumant. O que estem acollonits. O que encara no ens han emprenyat prou. O potser, què collons, que aquest és el millor dels mons i aquests que es queixen ho fan per vici; però el personal ja els ha calat.

Ves que no sigui això. Oi que seria el més còmode?

Festa Major de Sants

2011-08-28T18:13:00.000+02:00

Aquesta matinada els carrers han fet els balls de cloenda. Avui,aquest matí, els castellers han fet una exhibició i aquesta nit serà el piromusical que tancarà la setmana de la festa major de Sants. Avui, doncs, acaba la nostra festa major.

Com cada any. La festa al carrer. Amb alegria.

Enguany, algun carrer, que havia deixat de fer-la, tornava a fer festa. Jo crec que és una bona notícia. Per què? doncs ara faré del cas particular una generalització i diré que em fa l'efecte que la crisi que estem patint, que fa tres anys que dura i que ningú sap quant li queda, tindrà una vessant positiva: provocarà la reacció de la gent, farà que tingui que sortir el millor de tots plegats individualment i com a societat, com a col·lectiu, com a país, com a barri. Serà necessari que ens relliguem, que siguem país, que ens fem confiança i que ens esforcem per a superar aquest moment dur.

I un carrer que fa festa és exactament això: uns veïns que s'ajunten, que tenen una il·lusió i un projecte, que el posen en marxa, que s'esforcen per trobar solucions, que no es desanimen, que executen el pla i que aquest és un èxit.

Que un carrer faci festa vol dir que, en aquest carrer, hi ha uns veïns que s'amaren d'energia i d'empenta i fan una cosa pensant en tothom, perquè sí, perquè volen compartir aquesta empenta i aquesta energia i que sigui l'alegria el fruit d'aquest esforç.

Aquesta crisi pot servir per a què la gent torni a la gent, per a que recordem qui som i el que debò ens cal. La festa oficial i l'alternativa es continuaven l'una a l'altra i es complementaven. Eren, molt més que altres cops, la mateixa festa. La de Sants.

Visca la festa major! més que mai, pel que és i pel que representa.

Ens veiem al carrer!

Tornat a llegir: "Les històries naturals", de Joan Perucho.

2011-08-28T17:32:00.001+02:00

Aquests dies he tornat a llegir "Les històries naturals" de Joan Perucho.

"Les històries naturals" és, per aquells que no la coneguin, una novel·la de vampirs ambientada a Catalunya durant la segona guerra carlina (1846-1849). El protagonista és Antoni de Montpalau, un jove il·lustrat, liberal i científic que es veu embarcat en la persecució d'un vampir, Onofre de Dip, antic cavaller del rei en Jaume.

En aquesta persecució, Antoni de Montpalau trobarà l'amor amb l'Agnès, visitarà paisatges fantàstics, com el País de les Puces, farà troballes extraordinàries, com el "Phallus Impudicus", i coneixerà de primera ma els escenaris de la carlinada, com Berga, on el vampir massacrarà la cavalleria del comte de Morella.

Es tracta d'un clàssic contemporani de la literatura catalana. Però un clàssic molt assequible. Ideal per als joves. M'atreviria a qualificar-lo de literatura juvenil.

I és que ve molt de gust un llibre així a l'estiu.

Adéu siau, Predident Barrera.

2011-08-28T17:06:00.001+02:00

Heribert Barrera va morir ahir, a Barcelona.

La seva és una història de fidelitat i servei al país, de fe en els ideals.

El seu ideal, i el meu, i el de molts és la independència de Catalunya: La República Catalana.

Descansi en pau el que fou el primer President del Parlament de Catalunya de la Generalitat restaurada.

Amb admiració, respecte i confiança en que assolirem el nostre ideal, adéu siau President, heu estat un exemple de patriotisme i perseverança.

#jovullvotaradeuespanya

2011-08-24T00:10:00.001+02:00

El PPSOE ha decidit per tots que modificaran la Sagrada Constitució per a encabir-hi un límit de dèficit. És dir, serà inconstitucional que el govern faci pressupostos amb un dèficit pressupostari més enllà d'un determinat límit.

Home, no se si cal posar una cosa així a la constitució. En realitat, el que sembla assenyat és no fer pressupostos amb dèficits alts i, en cas necessari, fer una compensació del dèficit en anys posteriors.

Tanmateix, si el límit de dèficit acaba anant a la Constitució, tampoc crec que hagi de fer mal. En tot cas, sempre estarà allà com a referència per a les diferents administracions de que el dèficit ha de contenir-se, que cal ser eficients, que els diners dels contribuents han de servir per a alguna cosa més que per a fer AVEs o aeroports inútils.

Encara que, és clar, els administradors sempre podrien estar temptats de seguir construint AVEs i aeroports inútils (útils, en tot cas, per a omplir-se les seves butxaques corruptes) tot respectant el límit de dèficit amb el "truc" d'estalviar, per exemple, en despesa social. Se m'acut.

En definitiva, que és una norma que caldria sospesar, que caldria debatre-la i que, si ha d'anar a la Constitució, sembla que reclama la consulta al Poble, en aquest cas el Poble Espanyol, dins el qual s'integren els Pobles (preambular) Català, Valencià i Balear.

No estaria gens malament poder fer aquesta consulta. I ja, de pas, es podrien fer algunes consultes més, com per exemple, aquestes que poden interessar a tot el Poble Espanyol:

- retallades socials sí o no?
- Monarquia o República?
- Senat sí o no?
- ¿llei electoral amb llistes obertes, circumscripció única i representació proporcional (i estudiar el llindar per a assegurar-se que el PPSOE no monopolitza el pastís) o com ara?

També es podria demanar, en particular, als Pobles Català, Valencià, Balear, Gallec, Basc, Navarrès i Canari si

- volen poder exercir el dret d'autodeterminació?

Podríem anar posant preguntes molt interessants que afectarien al Poble Espanyol en el seu conjunt, o als diversos Pobles (preambulars o no) que el conformen.

En realitat, estaria molt bé que el Poble pogués votar si està d'acord amb el redactat actual de la Constitució que, amb canvis mínims, ja fa més de trenta anys que dura. O si vol un redactat nou, més d'acord amb les aspiracions i les necessitats del Poble d'avui.

Per dir-ne una: jo, que avui tinc 42 anys, no he votat la Constitució malgrat que he viscut gairebé tota la meva vida sota aquesta norma. L'únic que he pogut votar de caràcter "constitucional" va ser un estatutet d'autonomia que, ves per on quines paradoxes, un tribunal "Constitucional" es va carregar, passant per sobre del que havia votat el Poble Català. Poble preambular. Potser per això se'l van carregar. Si no fos preambular s'ho haurien repensat. I també vaig votar una "constitució" europea que, gràcies a Déu, altres pobles d'Europa més espavilats van rebutjar. En resum que a les úniques coses "constitucionals" que he votat, el meu vot no ha servit per res. Deu ser això el "atado y bien atado" que deia aquell cabronàs.

És igual. El PPSOE, amb la inestimable col·laboració de CiU i PNB, sembla que ha decidit que més val no destapar la capsa dels trons, no fos cas que, de tanta democràcia, algú prengués mal i posaran un límit de dèficit a la Constitució, que ja veurem quina eficàcia té, sense demanar l'opinió al Poble.

Ben mirat, el Poble podrà votar aquest novembre i callar per quatre anys més.

Potser, ja que alguns polítics passen del Poble, és el moment de que el Poble passi d'aquests polítics.

A mi no em representen.

Jo vull participar en la presa de decisions, jo vull debatre, jo vull votar. Alguna cosa hem après del #15M.

#jovullvotaradeuespanya

Teatre del bo

2011-08-20T13:47:00.001+02:00

Després de la final de la Súper Copa de futbol resulta que el que hom recorda i el que ha encès la polèmica ha estat la batussa del final del partit i, sobretot, el dit del Mourinho a l'ull del Tito Vilanova.

Per mi, la cosa cada cop s'assembla més al Wrestling, a la lluita lliure americana. Allà hi han lluitadors "heroics" i "malvats". Els lluitadors "malvats" són tant o més populars que els "heroics". De fet, els malvats són tant més populars com més bruts, traïdors i violents són.

Per mi, que el Madrid i el Mourinho han decidit que, ja que el Barça i Guardiola han acaparat el paper dels lluitadors "heroics", a ells no els queda altre que explotar al màxim el paper dels lluitadors "dolents". El negoci és el negoci. I és un bon negoci!

El remat final de tot aquest circ ha estat la imatge de l'encarregat del túnel de vestidors observant impassible com Mourinho li ficava el fit a l'ull al Tito. #eldelbigoti ha estat tema de moda (trending topic) al Twitter aquests dies. Se n'han fet samarretes. Fins i tot els mitjans de comunicació se n'han fet ressò.

Tot plegat, un circ amb protagonistes involuntaris, segur. Però crec jo que cada cop amb més de voluntaris.

I és que si el futbol és un espectacle "esportiu", un espectacle, en definitiva, que mou una pasterada de milions, el que és segur és que no es pot deixar exclusivament en els peus de vint-i-dos galifardeus que corren rere una pilota. Per molt bons que siguin jugant. No. És impensable. Algú es pot creure de debò que la gent s'apassiona exclusivament pel joc que es veu en un partit? evidentment no.

El futbol és la història de la construcció d'unes marques comercials que en algun cas té més d'un segle. Els primers clubs es van fundar amb un esperit esportiu i social, potser fins i tot polític en algun grau. Però el pes esportiu era definitori.

Aquests esperits inicials, d'uns anys cap aquí han estat segrestat per l'interès comercial. Avui els noms dels clubs són marques comercials pures que s'empren per a vendre, directa o indirectament, productes i serveis de tota mena. Les quantitats de diners en joc són astronòmiques i ens faríem creus de la quantitat de llocs de treball directes i, sobretot, indirectes que generen.

Un partit és un xoc de marques. Els millors jugadors són els que millor interpreten la imatge de marca. Sens dubte que això vol dir que han de ser virtuosos del joc, però si només són bons jugadors no n'hi haurà prou. Les banquetes juguen. Els entrenadors també han d'interpretar la imatge de marca. No n'hi ha prou amb que siguin bons tècnics.

I arribem al dit de Mourinho a l'ull de Vilanova.

Genial.

Espectacle en grau pur. El malvat agredeix per l'esquena i d'una forma lletja al company de l'heroi. El Joker ataca a Robin sense que Batman se n'adoni. Tot això sota l'atenta mirada del Mussol, un personatge que enregistra tots els fets que esdevenen a l'univers sense intervenir-hi. Extraordinari.

Però Robin va resistir l'agressió i se'n va tornar clavant un mastegot al Joker, que fuig a refugiar-se al seu cau. Mentrestant, la batalla entre la Lliga de la Justícia i el feixista exercit dels homes falcó arriba a la seva fi amb la victòria de la Lliga de la Justícia. Messi és Superman i Xavi és Batman. Shakira podria ser la Dona Meravella. Llàstima que no jugui.

Teatre del bo, que diria Mourinho.I si no pots guanyar, perd amb estil. Aquest és el futbol modern.

London's Burning

2011-08-10T21:57:00.001+02:00

London's Burning (Article a Kaosenlared per Nega. Traducció per Hostiopata de Racó Català)

Nega, el cantant del grup de hip-hop "Los chikos del maiz" i col·laborador més o menys habitual de Kaosenlared ha publicat avui un article en el que dona la seva opinió sobre els fets que s'estan esdevenint a Londres i altres ciutats del regne Unit.

L'usuari Hostiopata del Racó Català n'ha penjat la traducció a la nostra llengua,que és el que reprodueixo aquí.

Són molt interessants els comentaris al text que apareixen tant al Racó Català com a Kaos.

L'article té una virtut important, fa servir la paraula precisa per definir la base dels aladarulls, i no és altra que pobresa. El sistema és violent i el producte de la seva violència és la pobresa. I ara la pobresa es torna amb violència.

Parlar de pobresa, de joves pobres, el porta a una crítica, potser excessiva, al moviment del 15M. Tot i que, certament, no es possible reconèixer en el 15M el mateix tipus de gent que està lluitant, de veritat, literalment, al Regne Unit.

Vet aquí el text:

Ha esclatat el Regne Unit, i tenen raó els grans mitjans quan afirmen que no es deu a les retallades socials perpetrats per Cameron, aquestes retallades estan destinats a empobrir a la classe mitjana. Als joves que han fet cremar els carrers britànics poc els importa la triplicació del preu de les taxes universitàries: ni tan sols somien amb anar a la universitat algun dia, estan descartats d'aquest privilegi de classe i ho saben, potser d'aquí la seva ira descontrolada. Es troben tan baix en la piràmide social que les noves retallades ni tan sols els afecten, les seves vides són una retallada en si mateix i quan ets al fons, més no es pot caure.

Només són POBRES, dels que no tenen res a perdre, ni un pis, ni un treball, ni un cotxe ... només les seves cadenes que diria aquell boig alemany. L'estat del benestar us ha explotat a la cara i encara us esteu llepant les ferides, amb la flor a una mà i el cartell de tots els camins condueixen a Islàndia en l'altra, oblidant que clar, Islàndia és un país amb menys habitants que la ciutat de Múrcia, gairebé sense població migrant ni conflictes racials, que no té un exèrcit en què descansi la unitat de la pàtria en última instància i sense una legislació feixista heretada d'un règim totalitari, tot això sense comptar amb la posició geogràfica. Però aquest és un altre debat que segons sembla caldrà abordar en una altra ocasió ja que el sentit comú no és tan comú com podria semblar en primera instància.

I sense pobres.

POBRES, concepte oblidat entre tanta elucubració teòrica de neo marxista passat de moda ... que si precariat intel.lectual, que si classes subalternes ... Als joves britànics de la revolta no els importa en absolut la llei Sinde, Anonymous o si la llei electoral és justa i proporcional, molts ni tan sols tenen edat per exercir el vot i els que poden exercir aquest sagrat dret no es plantegen ni en les seves borratxeres més sonades que mitjançant les urnes la seva vida pugui millorar tèbiament. Tampoc escriuran eslògans enginyosos ni regalaran flors a la policia després de ser apallissats, no estudiaran periodisme, història o comunicació audiovisual. No demanaran la dació de la hipoteca perquè no se'ls passa pel cap tenir una casa en propietat o demanar un préstec al banc, són coses que escapen a la seva realitat. I de cap manera han rebut mai classes de ioga o de batucada: això s'ha de pagar i bastant tenen amb sobreviure un dia més i un altre.

POBRES, amb majúscules ¿o pensàveu que havien desaparegut? Què ara només hi havia joves amb tres carreres i tres idiomes a l'atur o treballant de cambrer? Això ha volgut vendre el 15-M a cor i en connivència amb els mitjans d'incomunicació massiva. Els joves britànics no són la generació millor preparada de la història, no tenen ni mig màster i no es tinten els cabells i escolten Manu Chao, tampoc fan malabars. Són els de sempre: els que fabriquen televisors de plasma però mai podran comprar un, els que trepitgen el terra de la universitat però només per fregar, els que entren en un restaurant únicament per fregar els plats.

I mentre això passa la ciutadania cívica, la burgesia o com vostès tinguin a bé cridar a la gent que pot pagar un televisor de plasma però no el fabrica, alçant les seves escombres i donant suport a les forces de l'ordre. Una escombra està carregada de simbolisme: cal escombrar, netejar els carrers d'escombraries, d'escòria, de ... pobres? No hi ha pobres hi ha Loosers; vagues, mandrosos, paràsits, delinqüents, vàndals, inadaptats. En el telenotícies d'Antena 3 preguntaven als televidents si el govern britànic havia endurir la repressió contra els saquejadors. La resposta (òbviament seleccionada per un redactor servil) via facebook no es va fer esperar: Cameron hauria declarar l'estat de setge, la propietat privada és inviolable. Tot això a les tres de la tarda d'un dimarts i amb certa ressaca.

El veritablement indignant és veure com els PROGRES espanyols (escandalitzats i irats) titllen als POBRES britànics de delinqüents, assumint el discurs de l'oficialitat, purgant així la seva culpa, la seva part de culpa en un sistema que continua sent de classes socials encara que alguns s'entestin en que a la lluita hi ha lloc per a tots i cal aglutinar a tota costa. En un telenotícies van arribar a afirmar que la culpa de la revolta responia a un videojoc violent, per descomptat molt més rendible que parlar de barris-rusc, d'habitatges insalubres, d'atur programat i endèmic, de racisme i violència policial, de sous de fam ... i entre tota aquesta voràgine d'abusos, la bellesa del foc. Potser és que em vaig criar en un barri amb un 85% de fracàs escolar i aquestes coses em fan sentir viu o potser no suporto la hipocresia dels que s'esquincen les vestidures pels atacs a la propietat privada però guarden silenci mentre a la mateixa hora , aquesta organització terrorista anomenada OTAN assassinava a Líbia a 85 civils, 33 d'ells nens, també dels que, d'haver arribat a adults, haguessin fabricat televisors de plasma però mai podrien haver-se comprat un. Els veritables inadaptats, vàndals i delinqüents no porten caputxa, porten corbata i presideixen els nostres parlaments.

La venjança és un plat que se serveix fred i Joe Strummer allà on estigui, es sentirà reconfortat i recompensat per la revolta després del ultratge que va suposar triar London Calling com a tema oficial dels Jocs Olímpics, la infàmia ha estat reparada pels nois de la caputxa, Strummer se sentiria orgullós. El veritablement gratificant és que la terrorista i exprimer ministra Margaret Thatcher encara viu per retorçar-se en la seva agonia, potser els disturbis siguin el empenteta que necessita per reunir-se amb el seu estimat Reagan i la seva cornut consentit Pinochet.

No demanaran perdó aquests joves per no tenir estudis i per tant no tenir uns objectius polítics concrets, no demanaran perdó pel que són: les sobres del sistema, i recorda això company i companya, el dia que es polititzin que tremolin tots aquests imbècils que aixequen les seves escombres. Mentre, alguns continuen sense entendre que la propietat privada és el més terrible dels robatoris i que parafrasejant Kase O: davant d'una revolució de veritat et mareges.

A mi em representen.

dijous negre.

2011-08-04T22:56:00.004+02:00

Avui les notícies d'economia han estat d'allò més interessants.

Per una banda, l'IBEX ha començat el dia amb alces, seguint el to d'altres borses. Però la tendència ha canviat. El Tresor ha pogut vendre els seus bons però a un preu més car que d'altres cops.

És molt curiós l'argot dels economistes. Això de vendre els bons a un preu més car vol dir, en realitat, que l'estat s'ha endeutat més, i a un interès més alt.

De petit m'havien ensenyat que era millor no tenir deutes. I que si les tenies, el millor era treure-te-les de sobre com abans millor. Suposo que aquesta idea la tenim molta gent i, potser per això, en comptes de dir que l'estat s'endeuta a un interès més alt, és preferible dir que ha venut bons a un preu més car. Sona millor. Gairebé sona a que l'estat ha fet una gran negoci.

El cas és que un seguit de males dades han provocat, això diuen els entesos, que l'IBEX hagi anat cap avall. Després la intervenció del Banc Central Europeu comprant bons a Portugal i Irlanda, però no d'Espanya ni d'Itàlia, han provocat, sempre segons els entesos, desconfiança sobre el deute d'aquests països i la prima de risc s'ha disparat. De retruc, la borsa s'ha ensorrat.

Això de la prima de risc també és una d'aquelles expressions tan boniques de l'argot dels economistes. La prima de risc mesura com de més alt és l'interès que cal tornar pel deute d'un país comparat amb l'interes que s'ha de tornar pel deute alemany. El deute alemany és el deute de referència. És aquell deute del que tothom es refia que serà retornat. Per tant, una prima de risc alta, en contra del que pugui semblar quan parlem de primes, per exemple les primes als jugadors de futbol quan guanyen títols, no vol dir que les coses s'hagin fet molt bé. Vol dir que la desconfiança sobre la teva capacitat per tornar el deute i els interessos està creixent. Vol dir que no es refien de tu. Que com més alta és la prima, més a la vora de la suspensió de pagaments et veuen els altres.

El deute que emet l'estat grec, per exemple, té una prima de risc que triplica la que emet l'estat espanyol. L'estat grec està, a efectes pràctics, en fallida. Hi ha camp per córrer, doncs? potser no tant. El "rescat" grec es va precipitar quan la prima de risc de l'estat hel·lè estava una mica més alta que la de l'estat espanyol avui. Per cert, que avui s'ha posat de relleu que la desconfiança afecta també a l'economia italiana. La prima de risc de l'estat italià fins i tot és més alta que la de l'estat espanyol.

Que l'IBEX baixi fins i tot podria ser una bona notícia si, per una casualitat de la vida, vostè disposa d'una certa quantitat i esta disposat a invertir-la en accions d'empreses solvents i que estan més baixes del que els correspondria empeses per la tendència general i mantenir-les prou de temps. Potser accions d'energètiques, o d'alguns bancs.

Sembla sensat pensar que hom hauria de poder comprar aquestes accions a preu baix i esperar el temps que calgui, potser anys, potser coincidint amb un màxim de cicle econòmic general, o de tendència a l'alça d'aquestes empreses per vendre i obtenir un benefici. No estic dient d'especular en borsa sinó recuperar l'esperit originari de la borsa, és dir, participar en la capitalització i els dividends d'una corporació. Allò que alguns feien amb, per exemple, les accions de telefònica, les matildes, en el seu moment, abans que la borsa esdevingués el casino que ha estat aquest darrers anys.

Què Marx, Lenin i Bakunin em perdonin per aquests darrers paràgrafs. Certament. Estic dient que potser seria una bona idea aprofitar que la borsa està molt baixa (em penso que encara pot baixar més) per posar-hi alguna pesseta. Qui la tingui, és clar.

No. El que realment preocupa no és la borsa. El que preocupa és la prima de risc. És d'allò més interessant que la venda de bons prevista per d'aquí dues setmanes hagi estat cancel·lada. L'estat pretenia endeutar-se més el proper 18 d'agost, però finalment no ho farà. Per que no cal? potser no cal. Però potser han temut que l'interès d'aquest nou deute seria massa alt. Potser, només potser, estan molt espantats.

I no. El que de debò de debò preocupa no és que estiguin molt espantats. El que preocupa és que cal endeutar-se més i a més interès per pagar els venciments dels deutes i de les despeses d'avui. És una bola de neu que creix, que ja és molt gran i que no serà gens senzill d'aturar.

Això sí, aturar aquesta bola es pot fer de més d'una forma. No és veritat que l'única forma d'aturar-la sigui reduint la despesa social, abaixant sous i pujant impostos (excepte a les rendes més altes), o privatitzant serveis públics com sanitat i educació. Segur que fer això funciona per a reduir despesa, però també es podrien fer altres coses.

En tot cas les alternatives ni es contemplen. La pujada de la prima de risc tindrà efectes sobre la població. Ja els té. Un "rescat" de l'estat espanyol, explícit o implícit, endurirà la vida diària, en un grau que desconeixem, però que, fins i tot els més optimistes, diuen que serà sensible. Realment, són ben pocs els que poden dir que no estan notant la crisi. La crisi, a dia d'avui i des de fa força temps ja, ens afecta a la majoria en diferent mesura.

Amb els esdeveniments d'avui, a Hollywood en farien una pel·licula. Gairebé era emocionant veure com s'anava ensorrant la borsa i pujava la prima de risc a rel de les intervencions dels diferents actors de l'economia. Emocionant. Un bon director n'hauria pogut fer un gran drama, amb actors i actrius de renom.

Només espero que la realitat no superi la ficció. I que no estiguem parlant, en realitat, d'una pel·lícula de terror.

sens dubte aquest post és demagògic

2011-07-22T23:54:00.003+02:00

A Somàlia prop de tres milions de persones estan en risc de morir de fam a conseqüència de la sequera i del conflicte armat que s'hi esdevé.

A Espanya, el Banc d'Espanya ha decidit nacionalitzar la Caja de Ahorros del Mediterraneo (la CAM). No fa ni una setmana que El governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO), assegurava que, segons els test d'stress, cap entitat espanyola necessitaria finançament addicional.

Extraordinari. O bé MAFO va mentir com un putes, o no té ni punyetera idea d'interpretar uns resultats, o bé els tests eren paper mullat i no servien per a res. Sospito que va mentir i que els tests realment no tenien gaire utilitat, més enllà de la merament propagandística. La realitat és que la CAM es nacionalitza i el forat que té el pagarem entre tots els subdits de l'estat espanyol amb els nostres impostos. Alguns pagarem més que d'altres, per descomptat, i no per una qüestió de progressivitat.

No se quants diners calen per treure als somalis de la crítica situació en la que es troben però sospito que el forat de la CAM deu ser una quantitat que si no ho arregla del tot, poc li falta.

Sí, ja se, és extraordinàriament demagògic ficar en un mateix post Somàlia i la CAM, però potser no ho és. Potser hem arribat a un grau de perversió tam gran, i l'acceptem tan naturalment, que ens sembla normal assumir entre tots el milionari forat de la CAM, sense que els seus administradors acabin tots davant un escamot d'afusellament i, en canvi, se'ns en refot, o resignadament assumim que no es pot fer res, en el desastre somali. Tres milions de persones en risc de morir de gana. Es diu de pressa. I es podrien salvar amb el forat de la CAM. No diguem el que es podria fer amb la fam al món amb tots els diners que s'ha donat als bancs i entitats financeres per la crisi.

Als bancs i entitats financeres se'ls rescata. Als Estats S.A. se'ls "rescata" o, millor dit als seus administradors. Als ciutadans dels Estats S.A. "rescatats", en canvi, se'ls retallen serveis, se'ls abaixen sous i se'ls apugen els impostos per tal de pagar els "rescats". Als somalis, directament, com que no hi ha Estat Somali S.A. que rescatar ni tenen res que es pugui rapinyar, se'ls deixa morir o, millor dit, se'ls mata de gana. Ah! la civilització!

Sens dubte que és demagògic. Si els plau, senyors, no tinguin aquest post en compte. He abusat, un cop més, del recurs fàcil de la demagògia. O no.

"Rescat" de Grècia. Again.

2011-07-22T17:36:00.002+02:00

Ahir i avui les borses han pujat per celebrar el nou rescat de Grècia.

A mi em fa el mateix efecte que el d'uns taurons embogits pel fet d'haver ensumat sang.

La realitat és que el rescat no és pels grecs. Tot aquell ciutadà de Grècia que tingués deutes, les seguirà tenint. Al ciutadà mai ningú no l'ajuda. El "rescat" és per als administradors de l'Empresa Estat Grec S.A. que són els mateixos que han conduit la dita empresa a la fallida, i que ho han fet perquè s'han aprofitat d'aquesta posició de poder en benefici propi o en benefici d'amics i socis seus (curiosament, els mateixos que els rescaten).

El rescat consistirà en que Estat Grec S.A. podrà endeutar-se encara molt més. Però no havíem quedat que no tenia diners per tornar els préstecs? Sí. No pot tornar els préstecs. Per tant, encara menys podrà tornar els nous préstecs que li fan. Però els administradors i els amics i socis dels administradors d'Estat Grec S.A. fan veure que sí que podrà. Potser algun s'ho creu i tot.

Perquè arriben a la sorprenent conclusió que Estat Grec S.A. podrà pagar? Doncs perquè el deute es repercutirà sobre els ciutadans de Grècia que són, en última instància, els usuaris d'Estat Grec S.A. i, encara més, els socis capitalistes. Peró uns socis molt particulars perquè tot i que mantenen Estat Grec S.A. amb els seus impostos al final resulta que tenen molt poc a dir sobre els impostos que paguen o deixen de pagar. La idea és que els grec pagaran més impostos i encara tindran menys serveis. Tot anirà a tornar el deute.

Ep! aquesta no és la promesa que ens havien fet de la democràcia! Els ciutadans haurien de poder dir la seva sobre el que fan o deixen de fer els administradors de l'Estat. Sí. Sobre el paper això és així. Però, com diuen alguns, el paper ho aguanta tot i la realitat, després, és una altre.

No sempre és així. El cas islandès, del que es procura parlar molt poc als mitjans pro-sistema, els ciutadans d'una forma democràtica van dir que els culpables dels deutes de l'estat eren els administradors de l'estat (directes o indirectes) i algun ha anat a la presó, i els islandesos no han pagat els deutes que altres han contret de forma privada, i que quan s'han vist ofegats, han volgut que assumís Estat Islandès S.A., que ho va fer, en teoria en nom dels ciutadans d'Islàndia però, en realitat, sense demanar-lis si estaven d'acord en assumir-les. Quan finalment, els islandesos van poder dir la seva, van deixar en pilotes a uns administradors als que ja els anava bé que tothom pagués per uns deutes que, en origen, eren privats.

Però, pel que es veu, Grècia no és Islàndia i als grecs, ves quina cosa, els rescaten, els dir, els collaran encara molt més del que ja estan per tornar un deutes que és impossible que puguin tornar. Per cert que Estat Espanyol S.A. no està per tirar coets. Per molt que avui diguin que la situació de la prima de risc ha millorat. Ha millorat, és clar, no és el mateix perdre per 12-0 que per 8-0.

Les borses han dit, diner fresc! perfum de sang calenta! i han pujat. Com no. Però els recats no estan solucionant res. Els deutes existeixen i es fan més grans. Però no són deutes del poble. No és el poble el que les ha d'assumir. A mi em sembla, gairebé ho desitjo, que a algun dels pobles d'Europa als que s'està fent pagar els deutes d'uns aprofitats se li inflaran els pebrots més enllà d'un punt de no retorn i es plantarà.

I sospito que la cosa no serà civilitzada com a Islàndia.

"Sacrifai" per F. Camps (cover de Mojinos Escozíos).

2011-07-21T21:04:00.001+02:00

Segons els titulars dels diaris el Paquitu Camps ha estat sacrificat, o s'ha sacrificat ell sol, per no perjudicar la campanya del Marianu.

Sacrifici... ves quina paraula. El tiu no volia "sacrificar-se" i estava disposat a acceptar que era culpable de suborn, pagar la multa i aquí no ha passat res. Déu n'hi do. Però a Madrid han vist que això podia arribar a perjudicar-los i han decidit que Camps tenia que plegar. Visca la independència de les federacions regionals del PP. Res de nou, però: al PSOE tampoc li va tremolar la ma a l'hora de demanar el cap del president de la Generalitat de dalt, i parlo de Pasqual Maragall. Quina vergonya. El cas del PSOE encara és pitjor: al Maragall se'l van carregar per massa catalanista, al Camps, al menys se'l carreguen per corrupte.

Realment, en ambdós casos els Presidents "sacrificats" ho han estat per no perjudicar els interessos dels respectius partits a la política madrilenya que, en veritat, és l'únic que de debó els importa. En tot cas, que ningú pretengui veure que comparo Maragall amb Camps. Maragall li dona un milió de voltes en qualitat a Camps. No. I no soc sociata. El que critico i comparo és la submissió de les respectives federacions regionals de PP i PSOE als interessos de Madrid. I havent dit això, també dic que penso que Camps hauria d'haver dimitit fa molt de temps.

El cas valencià, però, té delicte. Literalment. Hi havia corrupció de per mig. Fa por pensar que a Camps el succeirà Alberto Fabra, l'alcalde de Castelló, que és cosí de Carlos Fabra que, pel que diuen les veus, encara li podria ensenyar trucs nous al Camps pel que fa a corrupció. De l'Alberto dir que, evidentment, ser cosí d'un corrupte no et converteix en corrupte, però quan resulta que l'Albertitu ja ha sortir en defensa del Carlitus més d'un cop, hom no pot deixar de pensar que la seva rel·lació potser va més enllà de l'estríctament familiar. Por me fa el País Valencià, perdó, volia dir la Comunitat.

Però el que de debò m'ha fet gràcia és això del sacrifici. L'han sacrificat. S'ha sacrificat. Com un màrtir qualsevol. Quin crack. El Camps s'ha sacrificat. A mi, això del sacrifici m'ha recordat, gairebé de forma immediata, una cançó d'un gran grup de Santa Coloma, ciutat on també en saben alguna cosa de polítics corruptes, els Mojinos Escozíos: Sacrifai.

Crec que s'escau molt bé al sacrifici que està fent Camps.

I la lletra, que no te preu, com gairebé totes les del Mojinos.

Sacrifai

¡Uooo! ¡Jo! ¡jo! ¡jo! ¡jo! ¡jo!
¡mira, mira, mira!
Los Curro Romero del rock'n'roll
¡Vamos p'allá!

¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!

Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio muy grande.
Voy a bajar al gimnasio
que hay debajo de mi casa
y apuntarme.

Voy a hacer un sacrifio,
voy a hacer una proeza.
Me voy a meter en una tienda
y me voy a comprar discos
de Enrique Iglesias.

Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio exagerado.
Me voy a comprar
una camiseta de Mecano
y voy a ir con ella a todos lados.

Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio muy grande.
Me voy a comprar
un camión de champú
y todos los días
voy a ducharme.

¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!

Voy a hacer un sacrificio,
un sacrifició brutal.
Voy a dejar de acostarme
con mujeres
y me voy a acostar con la mía
nada más.

Voy a hacer un sacrificio,
voy a hacer una proeza.
Voy a dejar de beber vino tinto
y voy a dejar la cerveza.

¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!

Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio feroz.
Me voy a cortar medio metro de churra,
que creo que tengo demasiado.

Voy a hacer un sacrificio,
un acto de valentía.
Me voy a hacer la mitad de las pajillas que me hago,
que me casco más de treinta cada día.

¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!

¡sacrifai! ¡sacrifai!¡sacrifai! ¡sacrifai!
Con la voz que tengo imagínate los cojones como los tengo de gordos
¡ja ja ja ... !

Signatura contra les retallades

2011-07-20T13:17:00.000+02:00

El moviment de l'acampadabcn recull signatures contra les retallades. Podeu signar en aquest enllaç.

Reprodueixo aquí el text amb el que acompanyen al formulari.

Els milers d’Indignades i Indignats d’arreu del territori no tolerarem que el Govern i la patronal destrueixin els serveis de salut universals i públicsatacs contra l’ensenyament públic, gratuït i universal i, entre d’altres, contra els serveis socials. La salut, l’educació i el benestar social no són negocis! Són drets bàsics que han de ser defensats per la comunitat sanitària i educativa, així com per les usuàries i usuaris, que som totes i tots! sota la falsa excusa que aquesta és la sortida a la crisi. A la degradació que s’està produint en la sanitat se li afegeixen els

Els polítics menteixen quan diuen que les retallades són inevitables. ¿Per què hem de suportar aquesta situació si tan sols amb el 17,39% del benefici que han obtingut les empreses de l’Ibex-35 n'hi hauria prou per revertir l'impacte negatiu de les retallades socials aplicades al 2010 i 2011? Nosaltres no som responsables d'aquesta crisi, i no estem disposades a pagar-ne els seus costos, menys encara, quan aquells que l'han ocasionat són els principals beneficiaris d'aquestes mesures antisocials.

Per què no, en comptes de retallar en drets socials, s’augmenten els impostos dels rics i de les empreses? Per què no gravar les transaccions financeres i, particularment, les que tenen com a únic objectiu l’especulació?

Per què no invertir en aquests moments de crisi en el sector públic per crear llocs de treball sostenibles i adreçar les creixents necessitats i demandes de la població?

Des del moviment dels Indignats i les Indignades a Catalunya fem una crida a continuar la protesta contra les retallades i els pressupostos que el liberalisme salvatge amb la connivència dels polítics ens imposen. Us convidem a reflectir aquí el vostre rebuig i fer circular aquesta iniciativa entre tots els vostres contactes: família, veïnes, amics, companyes de feina, coneguts, etc per a demostrar que aquestes retallades són antidemocràtiques i inadmissibles. També us convidem a unir-vos amb nosaltres en la nostra protesta al carrer per seguir construint propostes i alternatives a això que “li diuen democràcia però no és!”.

20J. Manifestació contra les retallades

2011-07-20T13:10:00.000+02:00

Aquesta tarda, a les 19:00, Plaça Catalunya hi ha convocada pel moviments del l'acampada de Barcelona una manifestació contra les retallades socials. Durant el dia d'avui hi hauran activitats diverses als barris.

Aprofitant el solet, és un bon dia per sortir al carrer i protestar, organitzar-se i plantar cara a les retallades i a un sistema que descaradament s'ha posat en contra dels treballadors, els autònoms, els funcionaris, els pensionistes, els aturats... i que aboca cada cop més gent a l'exclusió social.

La marca Espanya que es ven a la costa catalana

2011-07-16T22:39:00.001+02:00

Hem passat uns dies de vacances a Calella. Envoltats de turistes majoritàriament anglesos aconseguíem tot sovint passar desapercebuts entre els visitants estrangers. I quan convenia, ens encarregàvem de trencar l'efecte mimètic.

Fer de turista al teu propi país té el seu què. Calella és un lloc fantàstic per anar a fer el turista. Tanmateix un visitant de més alt nivell, o un resident de vacances en traurà molt més profit d'aquesta localitat del Maresme que no pas els turistes que hi passen una setmana. Que, en general, diria que és un perfil de baix nivell cultural. Però que ningú dubti que els turistes s'ho passen d'allò més bé. En dono fe.

Tanmateix, una cosa que crida l'atenció és la imatge del país que troben els turistes. És quelcom que he trobat angoixant. Llevat d'algunes excepcions la marca Catalunya pràcticament és invisible. En canvi, són ben visibles les marques Costa Brava, Barcelona i Espanya.

I són visibles amb els seus tòpics més tòpics. Com l'imant de cuina de la Sagrada Família amb els colors del Barça, o les samarretes amb l'estampat del brau d'Osborne o les nines sevillanes. Però per mi el que ho supera tot és el barret mexicà.

En definitiva, és un món a mida dels turistes que venen una setmana a passar-s'ho bé sense pensar gaire. Volen això i això és el que se'ls dona. Sense contemplacions. Encara bo que ha estat el barret mexicà i no el barret de pell rus.

Durant uns tres mesos, a aquests pobles de costa que viuen del turisme de platja, nit i dia, set dies a la setmana, sense cap descans possible, es ven aquesta imatge que els turistes reclamen, que han vingut a buscar. Where is Catalonia?

No seria molt preocupant si no fos perquè al voltant d'aquesta imatge està muntat el sector econòmic més potent del país. Un munt de famílies que hi viuen. La marca Espanya és molt important per a aquesta gent del nostre país. Tindria lògica que no se'n vulguessin desvincular.

És una marca xarona i mentidera i prou que ho saben. No crec que cap visitant espanyol pugui sentir-se gaire satisfet de la imatge vulgar que es dona de la marca Espanya a aquests pobles de costa, però certament,és la imatge que busquen els turistes. Encara bo, doncs, que la marca Catalunya no és visible perquè l'acabaríem venent amb barrets de pell russos.

Però ves a saber, potser no se sentirien ofesos. En definitiva, la marca Espanya que es ven a la costa catalana és la dels tòpics més tòpics de tots. Que molts espanyols, en la meva opinió, els menys cultes, han acabat per fer-se'ls seus i creure-se'ls.

Al final, tindran raó els que diuen que Catalunya és una part molt important d'Espanya, sense la qual aquesta no té sentit. En definitiva, una determinada imatge xarona i vulgar d'Espanya es fabrica aquí, a Catalunya. És la que venen a buscar i consumir els turistes, i la que s'emporten als seus països d'origen. El millor del cas és que aquesta imatge se l'han arribat a creure molts espanyols. Però, és clar, a molts d'altres això no els fa cap gràcia.

Una paradoxa curiosa. Potser algun dia aquest país decidirà majoritàriament tirar cap a la independència, però no crec que sigui abans de deixar de dependre de la marca Espanya, per vulgar que aquesta sigui. Josep Huguet tenia raó quan des de la conselleria d'innovació va dir que calia promoure les icones turístiques catalanes en comptes de les espanyoles a les botigues de records. No era cap ximpleria.

suspesos a les proves d'stress

2011-07-16T21:21:00.001+02:00

Un apunt molt ràpid: si quatre entitats financeres de l'estat (dues amb seu a Catalunya) han suspès els test d'stress, i si al total d'Europa només hi han hagut vuit entitats suspeses, és dir que la meitat han estat espanyoles, aleshores ¿perquè el missatge que s'està enviant és que la cosa ha anat bé?

A mi em sembla que tant bé no deu anar. A la resta del món, les coses no van tant bé: Als italians també els han posat el dogal de l'"austeritat". Els Estats Units estan a un pas de fer suspensió de pagaments. Es parlava d'una suspensió de pagaments "parcial" de Grècia.

De totes les notícies anteriors, la que més preocupa és la dels Estats Units. Obama busca deseperadament que el Senat permeti més deute i incrementar els impostos. Els senadors republicans s'oposen a admetre més deute si no hi han retallades i cap increment dels impostos.

Què passarà si Estats Units fa suspensió de pagaments? Estat Units deu més diners que ningú a tothom. És la primera economia del planeta. Molts països depenen directament i indirectament de l'economia nord-americana. Caldrà estar molt atents.

La data del 2 d'agost pot quedar com la del dia en que els Estats Units va fer fallida. Jo no crec que això passi. M'estranyaria molt que els republicans permetessin una fallida dels EUA que no convé a ningú. Però passi el que passi els esdeveniments assenyalen a un enduriment de les condicions de la crisi. I, per descomptat, les patirem els de sempre.

Lipdub per la Llengua

2011-07-01T16:30:00.001+02:00

L'enquesta del CEO (mireu el post anterior) deia que una quarta part dels votants del PSC votarien a favor de la independència en un hipotètic referèndum d'autodeterminació.

Segons el CEO, també votarien a favor de la independència la meitat dels votants de CiU.

la informació sobre el sentit de vot a un referèndum era més o menys intuïda i era la que permetia dir que "CiU és el partit amb més votants independentistes".

D'acord. Suposo que sent molt laxes en la definició d'independentisme es pot arribar a donar per bo l'enunciat. Ara bé, si aquesta definició laxa l'apliquem a la informació sobre el sentit de vot dels electors del PSC potser ens trobaríem amb una sorpresa.

No m'he posat a fer els càlculs però podria tractar-se ben bé que el PSC sigui, en conseqüència, el segon partit amb més votants independentistes de Catalunya. Fins i tot per davant d'una ERC en hores baixes. En tot cas, és igual. Ni que sigui la tercera força "independentista".

Alguns farien bé de pensar si val la pena tenir tants "independentistes" a CiU o al PSC.

Doncs bé. La tercera (o segona) força "independentista" de Catalunya, per ma dels seus vint-i-cinc diputats a Madrid, va votar ahir, al Congreso de los Diputados, en contra de demanar l'oficialitat del català a les institucions de la UE.

Res de nou. No es pot dir que no es veiés venir. En tot cas, és un fet més per a rebatre l'argument que diu que és "independentista" tot aquell que votaria a favor de la independència en un hipotètic, i al pas que anem, molt improbable, referèndum d'autodeterminació.

D'altra banda, a aquest país nostre, que som tots, ens tira molt el negoci de l'espectacle: Els shows, les performances, les consultes populars no vinculants, el ser però no ser, els lipdubs... ens apassionen i esdevenen un fi en ells mateixos. Perdoneu, però jo ho sento així. Un fi quan haurien de ser una eina, un mitjà.

Un mitjà de promoció de la llengua ha estat el "lipdub per la llengua". Tant de bo que ajudi a promocionar la llengua. Ara mateix, però, a la llengua li hauria anat molt bé que els diputats del PSC a Madrid haguessin votat a favor de demanar l'oficialitat del català a Europa. Em pregunto que deuen pensar els votants "independentistes" del PSC quan passen aquestes coses. Ves a saber, potser alguns votants "independentistes" del PSC han participat en la realització del lipdub. Segur.

Tot plegat és molt esquizofrènic. En fi.

Però encara que no ho sembli, pel que acabo de dir, me'n guardaré molt de criticar les accions, els lipdubs o les performances. Al contrari. Són necessàries. Són molt necessàries. Creen consciència. Organitzen. Mobilitzen. Però han de deixar el missatge que són un mitjà. Un pas. Un estat transitori i que en acabat el lipdub cal donar més passes, i en la direcció correcte.

La millor defensa de la llengua la proporciona l'estat propi. Per accedir a l'estat propi cal majoria independentista al Parlament i al carrer. Independentista és aquell que vota partits independentistes, és dir, aquells partits que tenen la proclamació unilateral d'independència, o la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació com a prioritari en cas d'obtenir majoria suficient.

El lipdub per la llengua està molt bé. Es tracta de la cançó "Corren" dels bagencs Gossos amb la col·laboració especial de Dani Macaco. Es tracta d'un vídeo filmat a Barcelona i compta amb la participació d'alguns personatges prou coneguts, com Núria Feliu, Pere Tapias o les noies del grup Macedònia.

Vet aquí el vídeo:

I aquí com es va fer:

L'enquesta del CEO

2011-06-30T00:34:00.000+02:00

El baròmetre d'opinió política, l'enquesta, del CEO que s'ha publicat avui descriu exactament el gran absurd en el que, al meu entendre, viu el país.

Per primer cop, el CEO preguntava directament què votaria l'enquestat en un referèndum d'autodeterminació.

"P39. I més concretament, si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?"

El resultat és aclaparador: el 42,9% a favor; el 28,2%, en contra, el 23,3% s'abstindria (altres respostes, 0,5%; No ho sap, 4,4%; No contesta, 0,8%). Al Vilaweb expliquen els detalls.

Aquests resultats superarien de llarg les condicions que la UE va posar a Montenegro per a reconèixer-ne la seva independència: participació de més del 50% de l'electorat; i majoria a favor de la independència de més del 55%. No vull a entrar a discutir si és gaire democràtic exigir el 55%.

En tot cas, amb els resultats de l'enquesta estaríem parlant d'una participació del 71% i una victòria del Sí del 60,3% dels vots contra un 39,7% de no.

Els especialistes del CEO diuen, però, que els motius dels abstencionistes coincideixen majoritàriament amb els dels votants del no i que caldria esperar que en cas d'un referèndum de veritat el tant per cent del no pujaria. Diuen que en aquesta enquesta el Sí està tot mobilitzat, i el no, en canvi, està en part amagat a l'abstenció.

No ho discuteixo. Però em sembla que si sense una campanya a favor de la independència ja hi ha aquesta majoria. Amb una campanya a favor, per definició engrescadora i portadora d'esperança, positiva, la majoria encara es faria més gran. A la banda oposada, en canvi, quina campanya esperar? De seducció? ho dubto. La campanya del no serà la campanya de la por. Una campanya en negatiu.

Però és igual. És especulació fútil. Algú podria pensar que els catalans estem a un petit pas de la independència, però no és cert.

Senzillament perquè elecció rere elecció s'estan donant les majories a partits que no són independentistes, siguin CiU o PSC.

Per convocar un referèndum d'autodeterminació cal una majoria com a mínim autodeterminista, però sent realistes independentista, al Parlament. I aquesta majoria no hi és.

La lectura que ha fet CiU del Baròmetre és que això dona arguments per reclamar el concert econòmic. Impresionant.

O no. En aquest país estem molt contents quan, per exemple, el CEO diu que l'independentisme guanyaria un referèndum d'autodeterminació. Contents i satisfets. I prou. Demà tot seguirà igual. Potser farem unes consultes populars o una gran manifestació el 9 de juliol. Un milió de persones al carrer cridant de cor "In-inde-independència!". Amb això els espanyols ja sabran qui som. I a les properes eleccions tornarem a votar majoritàriament CiU-PSC.

No és només culpa dels electors. La totalitat dels partits independentistes han demostrat una sorprenent i espectacular capacitat per a fugir dels seus potencials electors.

Però, malgrat això, que és cert, al final són els electors els que decideixen què és prioritari. I la independència no ho és. I si per tu no ho és, aleshores no ets independentista, per molt que al baròmetre del CEO diguis que sí que ho ets.

Independència, sí, i tant. Però ara no toca. Al novembre ho vam demostrar. I al maig. Mai no toca.

Algun dia -i si és el cas espero no morir-me sense poder veure-ho, però començo a dubtar-ho- una majoria de catalans entendran que per obtenir la independència cal votar independentista. O no. És així de fàcil. O de difícil.

Sí, però no. Ser o no ser. Vet aquí la cosa.

"La Crida. Història d'una resposta"

2011-06-27T22:33:00.002+02:00

Aquest passat Sant Joan, per TV de Catalunya van emetre el documental sobre "La Crida. Història d'una resposta".

En el seu moment, jo vaig militar a La Crida. Potser "militar" és una mica fort per a descriure el que feia en aquells anys. Però, fet i fet, algun cartell vaig enganxar i en alguna moguda vaig estar ficat. Potser podríem dir millor que hi vaig estar afiliat, o que era, més aviat, militant de quota.

Ep! que tot compta. Quan vaig afiliar-me a ERC coincidint amb els anys de l'aznarisme més desbocat, Joan Puigcercós va dir-nos als nous afiliats, i crec que té raó, que tots comptem. Que tan important per a ERC és l'activista al carrer, com l'organitzador al partit, com el militant que fa d'apoderat a les eleccions, o l'afiliat que simplement, paga la quota.

A La Crida vaig coincidir amb gent que tenia una capacitat d'organització i d'activisme que jo mai hauria pogut somniar. Vaig prendre contacte amb el món de les organitzacions de l'esquerra extra-parlamentària (dominada per partits comunistes de tota mena) i les organitzacions independentistes de l'època. Quines coses!

La Crida es va dissoldre un parell o tres d'anys després que jo m'afiliés. Potser era el que tocava. No ho se. Per mi, aquells anys van ser molt importants i de molts aprenentatges.

Una mica amb l'enyor d'aquells glory days, que diria Springsteen, penjo l'enllaç al documental que va emetre TVC el passat divendres. Un moment molt important, si més no per a mi, de la nostra historia recent com a País, i de la meva, i ja una mica llunyana, història particular.

I vostès perdonin la llagrimeta, però també per a això serveixen els blocs.

http://www.tv3.cat/videos/3585290/La-Crida

"Escac a les pensions actuals gràcies al cavall de Troia socialista" per Joan Tardà

2011-06-27T21:53:00.000+02:00

Nova blocada del diputat d'ERC Joan Tardà. El reprodueixo aquí perquè crec que és prou interessant com per fer-ne difusió.

En resum. ens ve a dir que el PSOE (vint-i-cinc diputats del PSC inclosos) són el cavall de Troia del neoliberalisme. I això vol dir que "en nom dels treballadors", però clarament en contra seva, el PSOE està privatitzant i retallant drets i prestacions socials. I les del sistema de pensions no seran les últimes. Això podem tenir-ho per segur.

"Escac a les pensions actuals gràcies al cavall de Troia socialista" per Joan Tardà

"Dilluns al matí i discretament (en comissió i no pas en el plenari), el govern espanyol veurà aprovada la reforma del sistema de pensions que presentà ara fa uns mesos. Compta amb els suficients avals parlamentaris. De fet, tret d’Esquerra, dels nacionalistes gallecs i d’IU-ICV, la resta de partits polítics diran amén. Val a dir que, durant el tràmit parlamentari, de canvis, respecte al projecte de llei, no n’hi ha hagut gaires, tot i que ben segur començarà a funcionar l’endemà mateix la propaganda per tal de fer veure que el text ha millorat molt.

El Grup Socialista ha bandejat Esquerra Republicana en el full de ruta de les negociacions en entendre que els seus interlocutors “naturals” catalans són els deu diputats i diputades encapçalats per Duran Lleida, que ja van oposar-se, conjuntament amb el PSOE, en la votació que vam forçar de retirada del projecte.

Amb tot, hem pogut col•locar parcialment algunes demandes que, altrament, tampoc no superen, ni de bon tros, els grans dèficits del projecte i la nostra disconformitat envers el text legislatiu. En primer lloc, hem aconseguit que en el termini d’un any, el govern presenti un projecte de llei per tal que els anys de servei militar o de servei social substitutori comptin com a temps de cotització en cas que no s’assoleixi la suficient carència (demanàvem que fos d’aplicació immediata), que en el termini de vuit anys (de forma progressiva a partir de l’any 2012) el percentatge de la base reguladora per al càlcul de la pensió de viduïtat passi al 60% (sense haver volgut acceptar-nos, però, altres qüestions relatives a aquest tipus de prestació, com ara els inconvenients que encara pateixen les parelles de fet) o algunes millores relacionades amb el reconeixement per al càlcul dels períodes mínims de cotització de part del temps dedicat a la cura de fills i menors. I poca cosa més.

La fermesa de l’oposició al projecte d’alguns partits polítics de l’esquerra catalana i espanyola i dels sindicats de classe mai no és estèril. D’aquí que el PSOE s’hagi vist obligat a presentar algunes esmenes per corregir-se, com ara dificultar que les grans empreses amb beneficis puguin prejubilar a càrrec dels recursos públics.

Però, en termes generals, la llei s’aprovarà sense haver pogut aconseguir la modificació del projecte en les qüestions bàsiques per les quals hom pot considerar que el sistema públic de pensions farà un bon pas enrere: allargament de l’edat de jubilació, increment dels anys a cotitzar, rebaixa de les prestacions, majors dificultats per accedir a tota mena de jubilació, manca de compromís i calendari per dur a terme la separació de les fonts de finançament perquè les pensions no contributives deixin de pagar-se a càrrec de la Seguretat Social, negativa a acceptar la demanda de transferència de la gestió del sistema a les CCAA, etc...

La correlació de forces, avui, al parlament espanyol és del tot favorable al pensament conservador i neoliberal. I el PSOE n’és el cavall de Troia."

més agressions

2011-06-24T13:32:00.001+02:00

Continuen les agressions contra el que queda de la classe mitjana. Aviat la cosa haurà quedat simplificada a rics i pobres.

Si fa un parell de setmanes va ser la llei Òmnibus al Parlament de Catalunya, aquesta setmana s'ha aprovat al Parlament de Madrid una nova reforma laboral, aquesta afectant a "la negociació col·lectiva".

Amb paraules més o menys grandiloqüents el que se'ns ha vingut a dir als que encara tenim la sort de treballar és que això de la negociació col·lectiva està molt malament i que és molt millor la negociació directa entre el treballador i l'empresa.

De fet, res de nou. Fa molts anys que en molts sectors i en empreses petites la negociació col·lectiva és només una curiositat legal a la que, uns per ignorància, altres per conveniència, ningú no en fa cas.

Evidentment, la negociació directa entre el treballador i l'empresa és molt millor... per a l'empresa. Per començar, no és una negociació. Tota negociació té un requeriment principal i és que els que negocien han de tenir la possibilitat de provocar un dany a l'oponent.

Aquesta condició per a negociar és molt políticament incorrecte, però és ben certa. Senzillament, si pots imposar-te sense haver de moure un dit ¿perquè hauries de perdre temps i energia negociant? i negociant què? "T'ofereixo una feina, aquestes són les condicions, les puc canviar en qualsevol moment. Ho prens o ho deixes? No? Adéu. El següent." Punt. El treballador sol enfront l'empresa no té cap possibilitat de negociar. (I no, la "millor preparació" no compta per a la majoria de feines).

I ja està. Quan no hi ha negociació col·lectiva, el que hi ha és una llarga cua de demandants d'ocupació que acaben dient "jo, per menys".

Quan hi ha negociació col·lectiva, el que hi ha és una cua, sens dubte. Però el que diuen és, "com a mínim, el que marca el conveni, i si no, treballa tu".

"És que llavors l'empresa haurà de tancar, o marxarà allà on els treballadors estiguin disposats a treballar per menys." Potser sí. És més, segur que s'ha donat sovint el cas.

Però tant si és per un increment de l'atur, com si és per un descens dels salaris i la pèrdua dels drets laborals, del que estem parlant és del mateix: empobriment general, però que afecta, sobretot, als treballadors.

Aquesta és la qüestió. La reforma no ataca a les causes del problema. Més aviat serveix per repercutir la crisi sobre les esquenes dels que ja, avui, estan més castigats. De fet, no s'ataca el problema, les causes persisteixen. Si els problemes de fons persisteixen, els resultats seran els mateixos: continuarà l'empobriment, tard o d'hora haurem de treballar per encara menys, tard o d'hora retallaran més drets.

I les causes del problema real quines són? dons miri, ahir mateix la UE va acordar un nou "rescat" per a Grècia si el Parlament aprova més retallades i més privatitzacions.

Però el rescat de Grècia que és? evidentment, no és el "rescat" dels ciutadans grecs. El ciutadà grec que està a l'atur o te deutes, més val que s'espavili. El rescat va adreçat a l'empresa "Estat Grec S.A.".

Una empresa, en la que, com a totes les "grans empreses" d'aquesta mena, funciona una porta giratòria per la que entren i surten alts funcionaris, alts directius de grans empreses i entitats financeres, polítics... que van i venen d'"Estat Grec S.A." a "Sector Privat Grec S.A.". I són aquests els que seran "rescatats".

Aquests seran rescatats i el rescat consistirà en que podran refinançar el deute que avui tenen "Estat Grec S.A" i "Sector Privat grec S.A.". És dir, podran endeutar-se més però amb una condició: que cal garantir que aquests deutes es tornaran i, per això, és molt important que "Estat Grec S.A." faci el que li demanen des de la UE.

Perquè resulta que "Estat Grec S.A.", a més, es una empresa que té una gran particularitat i és que: regula, recapta impostos, fixa preus, posa normes que afecten a la vida de tots els grecs, estiguin o no d'acord amb les normes, preus o impostos que "Estat Grec S.A." els imposa.

I és mercès aquesta capacitat que "Estat Grec S.A." permet operar la transformació entre el deute d'"Estat Grec S.A." i "Sector Privat Grec S.A.", contret per una elit d'alts funcionaris, alts directius de grans empreses i entitats financeres, polítics... en defensa dels seus interessos particulars en deute, empobriment i pèrdua de drets per a tots els grecs.

I la UE -en definitiva, els alts funcionaris, alts directius de grans empreses i entitats financeres, polítics de diferents països de la UE- rescatarà, permetrà que s'endeutin més, als seus homòlegs a Grècia sempre que aquests els garanteixin que els tornaran els deutes. I com? doncs com s'ha fet sempre: socialitzant el deute. Uns pocs viuran més bé a canvi d'escanyar a molts.

I per això, el Parlament grec, si no hi ha cap sorpresa d'última hora, aprovarà les mesures d'"austeritat". Austeritat que no han tingut els que han abocat Grècia a la fallida. L'austeritat, que és, per definició, la virtut ètica de viure sense luxes i només amb allò que cal. Austeritat que no és, en canvi, pobresa imposada per llei. Pobresa que vol dir disposar de menys del que cal per viure. És la violència de les lleis.

Doncs bé, posa "Estat Espanyol S.A." en comptes d'"Estat Grec S.A" i el text serveix igual.

La llei Òmnibus, la reforma de la negociació col·lectiva, totes les mesures d"austeritat" dels darrers anys... No ataquen el problema. Només cal veure com persisteix, com no el solucionen. Estem pitjor cada any que passa. I és perquè no estan arreglant res. Ens estan fent pagar la seva crisi. Ens l'estan repercutint. Estan socialitzant les pèrdues. Ens estan abocant a la pobresa.

"Debtocracy - Χρεοκρατία - Deutecràcia"

2011-06-24T11:22:00.000+02:00

Es tracta d'un documental realitzat pels periodistes grecs Katerina Kitidi i Ari Hatzistefanou, i que es distribueix lliurement pels seus autors a Internet. El documental investiga sobre les causes de la crisi i el deute a Grècia i proposa solucions que el govern grec i els mitjans de comunicació d'aquell país amaguen.

L'interès del documental és evident. El que està passant a Grècia, les retallades socials, el "rescat"que vol perpetrar-hi la UE... són el camí que tenen marcat la resta dels PIIGS. Els grecs són, doncs, una mostra del que ens ve a sobre. que potser no arribarà exactament de la mateixa forma, però que sembla força previsible que els efectes seran similars.

Vet aquí el vídeo, subtitulat en castellà. Dura una hora i quart. Crec que té molt d'interès. Feu-ne difusió!

Enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=KX82sXKwaMg

de legitimitats i legalitats

2011-06-16T01:08:00.000+02:00

Els fets d'avui al Parlament, fora i dins, són greus i confosos. Tots hem perdut.

Fora del Parlament s'ha produït, primer, un xoc de legitimitats: És legítim anar a protestar a les portes del Parlament. D'altra banda, els diputats i diputades triats el novembre passat com a representants pels seus electors, també són legítims.
No només això, també és legítim que els diputats i diputades votin a favor o en contra de la llei omnibus de retallades.

La gent concentrada avui a les portes del Parlament en nombre eren, segurament, menys que la quantitat de vots necessaris per a obtenir un diputat a la província on això resulta més barat. Segurament no hi havia prou gent com per a tenir un representant al Parlament.

Però tenim una paradoxa: la gent que protestava es representaven a ells mateixos, amb el seu discurs particular cadascú. És possible que alguns dels que estaven protestant hagués votat el novembre passat a algun dels diputats presents. Però els que protestaven no tenien ni veu ni vot al Parlament. un cop has votat, el teu "representant" rep un xec en blanc per un període de quatre anys. No pots reclamar la part del teu xec ni tan sols anant al Parlament a dir als "representants" que no estàs d'acord amb allò que fan.

Aquestes són les regles del joc. Són conegudes i la gent, tot coneixent-les, majoritàriament vota. Per tant, els diputats triats ho són legítimament.

Els diputats i diputades hi eren en virtut d'un sistema de llistes tancades que fa, entre d'altres coses, que la majoria de representats desconeguin completament als que els representen i viceversa. A la porta del Parlament, doncs, hi havia gent que estava allà dient clarament que no a la llei òmnibus i a una determinada forma de fer les coses, i també hi havien uns diputats que anaven a votar, seguint una disciplina de partit, a favor o en contra de la llei. Uns i altres hi eren legítimament. A uns els legitimava el fet de representar-se ells mateixos. Als altres els vots rebuts i el sistema de representació acceptat per aquests votants. Els diputats, de forma legítima, havien d'entrar al Parlament i votar. Els que protestaven fora del Parlament tenien el dret, legítim, a fer-ho i a reclamar que la seva veu s'escolti perquè no se senten representats pels diputats i diputades.

El govern tenia l'opció legítima de demanar al poble, via consulta o referèndum, si aquest estava d'acord o no amb aquesta llei que no figurava en cap programa electoral. De fet, portser era aquesta la millor forma per a legitimar una llei que ens afectarà sensiblement a tots. Als que van votar i als que no van votar. Els que no van votar, recordem-ho van ser una mica més del 40% dels electors. I dels que van votar, els vots a CiU, PP i Joan Laporta representen poc més del 30% dels electors.

Els electors que van votar ho van fer per una llista concreta. No es coneixen els motius dels que no van votar. Sobre el paper, el sistema es legitima pel vot. Sobre el paper, la legalitat es legitima pel vot. No cal esforçar-se gaire per descobrir, però, que ni el sistema ni la legalitat estan absolutament legitimats. Sí que són, si més no, en part, legítims. Però no totalment. Els actes il·legítims del sistema i de la legalitat hi són. Esdevenen. Són denunciables i, legítimament, cal combatre'ls.

L'opció del referèndum era això, una opció. Potser la més legítima. Però el govern ha optat per una altre opció, de legitimitat qüestionable, però legal: aprovar la llei omnibus al Parlament fent us de la majoria parlamentària suficient.

No crec que hagi estat legítim impedir l'entrada dels diputats i diputades al Parlament. No han estat legítimes les agressions. Això últim ha estat, sent tous, una bretolada.

En parlar sobre els fets d'avui, el President Artur Mas ha dit que "s'ha traspassat un límit". I que, de forma "legítima", les forces de seguretat podran emprar la violència contra aquells que han traspassat aquest límits.

Legitimitat i legalitat són dues paraules semblants, i que pertanyen al mateix camp semàntic. Però mentre que la legitimitat es fonamenta en principis ètics, la legalitat es fonamenta en les lleis. Les lleis, en teoria, haurien d'estar inspirades en principis ètics. Però tot sovint no és aquest el cas. No és el mateix legitimitat que legalitat. No són sinònimes. És tendenciós emprar-las així. Al meu parer, la desconfiança envers el sistema ve donada, en gran mesura, per aquest desacoblament entre lleis i ètica.

L'us de la violència per part de les forces d'ordre potser serà legal, però dubto molt que sigui legítima.

I quan les mateixes lleis són violentes? quan les lleis, com la llei "òmnibus", serveixen per retallar serveis com la sanitat o l'ensenyament? o per a precaritzar els llocs de treball? En canvi, es destinen aquests diners "estalviats" per a "rescatar" bancs i caixes? Com pot ser que les lleis del sistema siguin violentes i agressives envers tants i, en canvi, es toleri la corrupció d'uns pocs?

L'única violència que em sembla legítima és la que cal per defensar la vida, i només amb proporcionalitat a l'agressió. La legalitat, en canvi, ens desarma a la majoria per a concedir el monopoli de la violència, la de les lleis i la de les porres, a uns pocs. Aquests pocs exerceixen la violència per a defensar el sistema del que ells mateixos en són els màxims beneficiaris. I, pel que sembla, aviat seran els únics.

Sens dubte que el sistema en part està legitimat. Però els actes il·legítims del sistema no ho estan. Per molt legals que siguin.

podcast amb el discurs de Murakami al Premi Catalunya

2011-06-11T11:03:00.002+02:00

He trobat el podcast amb el discurs d'Haruki Murakami a l'entrega del premi Catalunya.

La cosa ha estat força més fàcil del que em pensava: resulta que Catalunya Informació fa el podcast de les seves 24 hores d'emissió en blocs horaris.

El bloc horari amb el discurs de Murakami és el de les 19:00 a les 20:0 del dijous 9 de juny. El discurs pròpiament dit ocupa des del 35' 55'' fins el 58'.

l'MP3
http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/3/8/1307643567383/Bloc-horari-(09062011-1900).mp3

i l'XML per als podcasts:

http://www.catradio.cat/podcast/xml/5/7/podprograma475.xml

Haruki Murakami, Premi Catalunya 2011.

2011-06-09T22:26:00.001+02:00

He tingut la sort de poder escoltar per la ràdio el discurs que ha pronunciat Haruki Murakami en l'entrega del Premi Catalunya.

Suposo que encara és massa d'hora per a trobar un podcast, o la transcripció del discurs. Espero que alguna web l'acabi penjant i el pugui enllaçar. Trobo que ha estat un discurs que cal escoltar i revisar.

Murakami ha parlat dels desastres que ha patit, i encara pateix, el Japó: del terratrèmol, del tsunami i de la contaminació radioactiva pels reactors nuclears que es van veure afectats.

Del discurs de Murakami em quedo amb aquesta idea: no hem de tolerar els discursos que posen "l'eficiència" per davant de l'ètica.

L'energia nuclear era la "més eficient". La que permetia fer més diners més ràpidament. Era també la que tenia més risc. Un risc "petit". Un risc que sent "realistes" es podia assumir. Era més eficient l'energia nuclear.

"Realisme" contra realitat. Avui, la realitat és un vessament radioactiu que no s'atura. Milers i milers d'afectats, malalts i morts. Aquesta és la realitat que ha provocat el "realisme".

Els "utòpics" que demanaven un esforç ètic per investigar energies netes, no contaminants i sense riscos són els realistes.

L'eficiència de l'energia nuclear era l'eficiència en fer diners. Molts es van beneficiar d'aquesta energia que permetia fer diners ràpid i es va oblidar el risc que de forma "realista" hom podia assumir.

Ni era eficient, ni era realista.

Que et diguin utòpic no és cap insult. Desconfia d'aquells que parlen d'eficiència sense parlar també, i amb sinceritat, d'ètica.

Gràcies, senyor Murakami per les seves paraules.

Nuclears, no gràcies. Un altre món és possible.

bookcamp.cc

2011-06-07T00:58:00.001+02:00

EL moviment de les acampades ens deixa algunes regals molt interessants. EL primer pas de la democràcia és la formació, el següent, la informació. Doncs bé, els acampats han creat una biblioteca virtual per formar-se i informar-se: El bookcamp.

http://bookcamp.cc

On podrem trobar molts llibres que estarien en la base ideològica que ha motivat el moviment de els acampades.

I el més interessant: molts d'aquests llibres es poden descarregar.

Feu-li un cop d'ull! Bona lectura!

l'Acampadabcn i el dret a l'autodeterminació segons l'usuari Gataló del Racó Català.

2011-06-07T00:43:00.000+02:00

Sembla que l'acampadabcn entra en una nova fase de funcionament. Espero que aquesta nova etapa permeti millorar-ne la qualitat democràtica del moviment.

Només he assistit com espectador uns tres dies. No he participat en les comissions ni en els debats o les votacions. No soc, doncs, una veu autoritzada per parlar del funcionament de l'acampadabcn. En tot cas, crec que és molt interessant reproduir aquí la intervenció de l'usuari Gataló del fòrum Racó Català. Aquest usuari diu que ha estat a la comissió que debatia la inclusió del següent text al redactat de mínims de l'acampadabcn: "Reconèixer el dret a l'autodeterminació de tots els pobles del món tal com recull la Carta de les Nacions Unides i, per tant, del poble català".

Aquest text finalment ha estat aprovat però, segons afirma Gataló, el camí que ha dut fins a la seva aprovació ha estat tortuós i ha hagut de superar vetos implícits.

Algú no volia que aparegués aquest text al comunicat final, cosa que és totalment lícita, però el que ja no sembla tan lícit és que, denuncia Gataló, s'hagin manipulat les assemblees per a aconseguir-ho.

Afortunadament, al final la democràcia s'ha imposat. Ara bé, ens posa en guàrdia sobre el moviment de l'acampadabcn i la seva "puresa" democràtica.

Sempre és possible manipular assemblees. Però justament penso que una de les coses que calia experimentar eren mecanismes de participació i debat que fessin més difícil manipular els debats o les votacions.

Potser recuperar la xarxa social: tothom és emissor i receptor. Tothom pot, a priori, connectar-se amb tothom. Tothom a de poder tenir el seu temps per dir la seva opinió i argumentar-la, replicar i contrareplicar. No han d'haver vetos... La llàstima és que fa l'efecte que l'experimentació no s'ha produït i, en canvi, s'ha caigut en alguns vicis com la manipulació de les assemblees, tècniques dilatòries o vetos implícits.

Això no vol dir que el moviment de l'acampada estigui malament. No, crec que era necessari i que havia de produir-se inevitablement. Però també crec que li cal passar a un estadi nou. Repensar-se i tractar de garantir la seva qualitat democràtica.

Vet aquí el text de Gataló:

L'Acampada de Barcelona està manipulada, controlada i molt infiltrada d'elements estranys a un moviment així. Com ho sé? On ho pogut comprovar? Doncs ho he pogut comprovar de primera mà quan m'he decidit a participar de les assemblees aquestes i treballar un dels molts temes que es poden treballar: l'autodeterminació dels pobles, dret democràtic per essència (i el moviment es diu democràcia real ja) i un dret humà reconegut per la ONU.

Hi ha qui critica això, però la majoria de gent només participa d'una o dues comissions, i no va a totes les assemblees generals, si no a les que pot. Per tant, és ben legítim escollir aquest tema.

-Des del primer dia @catalanrevolution i la gent d' @araomai van impulsar i demanar que es fes una comissió d'autodeterminació. Va trigar-se 7 dies a que es formalitzés. Es va formalitzar pràcticament a batzegades després de que es decidís tirar pel dret i muntar un debat sobre el tema a l'estàtua de Macià que hi ha a Pl. Catalunya

El 1er dia es va suspendre perquè el propi twitter d'acampadabcn va dir que no es feia, quan 4 hores abans havia dit que sí.

El segon dia es va fer un debat, però al marge de l'acampada, perquè encara no ens havien admès com a comissió oficial, quan altres comissions no necessitaven ni dues hores per crear-se.

La decisió de crear una comissió de treball la decidia la comissió continguts.

Vam descobrir que treballar a continguts o comunicació, un cop creades, no és gens fàcil. Els que s'hi han entaforat des del primer dia han fet un búnquer i s'escuden en que són voluntaris, que no decideixen res, que ho decideix tot l'assemblea, però això no és cert. per tant decau qualsevol argument de que t'impliquis en aquestes altres comissions que no funcionen.

-No existeix cap reglament de funcionament escrit, ni tant sols aprovat per la pròpia assemblea. La comissió dinamitzadora de l'assemblea és qui decideix els processos segons l'esperit "assembleari i de consens".Esperit que varia segons com s'aixeca el dia. Diumenge 5 a la nit encara s'estava explicant com funciona l'assemblea i les comissions, quan portaven dues setmanes de funcionament. Això és aixíno pel motiu que ells donen: "l'assemblea és un òrgan viu que evoluciona, i encara n'estem aprenent, fem el que podem", si no que la realitat és que això ha funcionat així segons ha convingut, ja que fins que no ha aparegut el tema d'autodeterminació, no els havia calgutmodificar el procés per intentar que tot anés segons els seus interessos.

La comissió d'autodeterminació va voler saber des del primer dia els procediments perquè el que sortís d'allà fos incorporat al document de mínims (reivindicacions mínimes). Com hem dit, informacions contradictòries per tot arreu. Quan una versió es contradeia amb l'anterior, mai hi havia cap responsable. S'excusaven en que no hi havia responsables, qui havia donat la primera info desapareixia, i els altres et feien treballar d'una altra manera. Tal qual fan els teleoperadors de les companyies telefòniques, s'anaven passant la pilota d'uns a altres sense que mai quedés res clar. Ni garantit.

Tota organització o institució, assembleària o no, el primer que fa és dotar-se d'un reglament de funcionament, escrit i públic, perquè si no la manipulació és senzilla, i el sarau entre les parts en conflicte garantit. Com ha passat aquí. però això els ha deixat amb el cul enlaire. I a més han perdut.

-El primer dia que ja existia una comissió formal...

Es va decidir que fina a l'aprovació de les conclusions d'aquella comissió per assemblea general, hi hauria comissió cada dia a les 19 hores al costat del monument a Macià.

En general, les comissions aproven alguna cosa i al dia següent ja va a assemblea general.

-La comissió d'Autodeterminació va aprovar el següent text:

"Reconèixer el dret a l'autodeterminació de tots els pobles del món tal com recull la Carta de les Nacions Unides i, per tant, del poble català".

En el cas de la d'autodeterminació es va trigar dos dies a que anés la proposta a l'assemblea general.

El primer dia que hi va arribar, tothom creia que es votaria. No es va votar. Simplement es va fer públic que hi havia aquesta comissió i aquesta proposta, i que es votaria al dia següent, perquè mai es vota el mateix dia que alguna cosa arriba per 1er cop a l'assemblea per tal que es pugui reflexionar. Em sembla bé si es fa amb totes igual, però aquí passa que aleshores es perdre el temps el primer debat.

-I comença el bucle

Al dia següent hi va més gent que no hi ha anat abans a debatre, lògic i sa.

S'aprova el mateix text.

El text ha de ser votat en l'assemblea general, ja que no ha patit cap modificació respecte quan es va anunciar per primer cop.

Aquell dia no es vota.

Següent dia: no es vota, suspés per la pluja.

Desconec que passa els altres dies, ja que no hi vaig ser ni m'he informat massa com es va allargar tant, en principi coses de l'organització...però arriba dissabte, on sí que s'ha de votar el text.

Dissabte:

Es vota la proposta de tex a l'assemblea general.

Uns 500 vots a favor. I uns quaranta que demanen debat. I se suposa que quaranta perquè:

a) Es pot votar en contra i després també debat. Pots votar per més d'una opció. Per tant no es pot sumar vots en contra i vots de debat.

b) Com és veu al vídeo, triguen molt poc a comptar 500 vots, i molt en comptar els de debat.

I jo que hi era, crec sincerament que no van arribar ni a 40.

Entre els prodret d'autodeterminació (increïble que calgui votar un dret humà) hi ha eufòria. Hem guanyat i de carrer. Doncs de cop i volta, sense que mai s'hagués dit ni fet abans en cap altra comissió, es diu que ha guanyat el debat i que es torna a enviar la proposta a la comissió. Es demana als que han demanat més debat que s'apuntin i que demà vagin a la comissió a debatre.

En aquest cas és evident que s'ho han tret de la màniga ja que no havia passat abans ni s'havia avisat ni explicat. L'estratègia és clara: si no podem fer que guanyi el que volem, allarguem-ho tant com puguem fins que guanyi el que volem (segur que aleshores no haguessin fet el mateix) o bé que l'acampada ja s'hagi dissolt (quedaven pocs dies).

Els autodeterministes de la comissió (els que van votar a favor a baix, pocs diuen res, i això m'indigna. No veuen que els estan prenent el pèl? Que no és democràtic?). Bé, en tot cas, els de la comissió fotem el crit al cel. Exigim una explicació, d'on ha sortit això, des de quan, i que passa a partir d'ara.

Al cap d'una estona ens diuen com funciona això de tornar a debat, i que:

-Cal que l'endemà vagin les 40 persones que han demanat debat. Si no, ni cal el debat.

-Que com el text ha estat aprovat per l'assemblea ja (era una evidència) si a la comissió de l'endemà la proposta quedava exactament igual es donava per aprovada i passava a mínims.

-Què si es modificava la proposta, calia tornar a ser votada per l'assemblea general. Hi podia tornar a haver-hi el dret de veto per debat, atès que seria una proposta diferent.

Diumenge, dia clau:

Arribem al lloc de la comissió. No hi ha els 40 que demanaven debat al dia anterior. Màxim uns deu. D'altra banda, la gent vol que li garanteixin que si s'aprova en comissió tal qual estava el dia anterior, ja queda aprovada. Evidentment és la nostra idea. No permetrem que ens segueixin prenent el pèl. No es tocarà ni una coma, o serà un bucle infinit. Som la comissió que més ha debatut per a una sola proposta. Una setmana i mitja.

Comença a haver-hi un debat sobre el reglament de nou. En Diego Arcos mira de moderar. Fa el que pot.

Cronologia de l'intent d'estafa:

1-Es pregunta a coordinació o a continguts. Es diu que les comissions són sobiranes i que el procediment que decidim serà el que acceptaran.

Quedem esparverats. No és el que havien dit el dia anterior.

2-Preguntem que passa, perquè no ens clarim, si no han vingut els 40 que demanàven debat, que no hi eren.

Es tornen a contradir amb el dia anterior, i diuen que és igual, que no importa, i que cal fer la comissió.

3-Es munta un sarau amb el tema. S'exigeix que vingui un responsable que garanteixi el procediment sense dubtes.

4-Arriba un "responsable". Diu que no calen els 40, i que si aprovem el text tal qual estava ahir ja es dóna definitivament per aprovat.

Ell mateix pregunta i fa la votació de quants dels allà presents volen mantenir el text igual, i quants seguir debatent. 120 (aprox) voten deixar-lo igual, i uns 15 debatre.

5-El responsable diu que ja està. Que el text queda aprovat perquè ja es va aprovar en assemblea el dia anterior i no s'ha modificat i que entra a mínims.

6-Moments de tensió. Els contraris a l'autodeterminació marxen insultant-nos. Diversos debats, alguns tranquils, altres molt encesos.

7-Molta gent proautodeterminació marxa a casa contenta. Són les 20:30. Estan convençuts que ja s'ha aprovat. Ho ha dit un dels responsables de la comissió de Continguts. Entre ells marxa en Diego Arcos.

8-Molts altres sospitem, i ens quedem també a l'assemblea general. Molts ho anaven a fer igual.

9-Abans que comenci l'assemblea, anem a les carpes de les comissions de Coordinació, de Continguts i de Dinamització de l'assemblea. El noi que abans ens ha dit com seria tot no hi és. Els altres no saben com va el procés. Alguns ni saben si es va votar ahir. Ni saben qui és el responsable de donar-nos una resposta clara. Ni ens volen dir que passarà.

10- De cop i volta ens diuen que torna a Assemblea General. Els diem que no és el que es va dir ni ahir ni la mateixa tarda. Els és igual. Nosaltres ens enfadem, ho expliquem per Rac1, però pensem que millor que es voti de nou, quedi ja claríssim malgrat tot i es mengin les seves trampes.

11-Es vota la proposta. La noia que modera explica malament el que ha passat a la tarda. També explica el funcionament nou que han adoptat les assemblees a partir d'aquest tema. Se li escapa definir debat com a veto. Se li va escapar la paraula vetar per definir que volia dir no votar ni "sí" ni "no", si no "Debat". És a dir, que debat (tornar a la comissió una proposta per a seguir debatent-la) vol dir en realitat vetar, i que per a vetar quelcom només calen 40 persones, sigui quina sigui la xifra d'assistents. És a dir, es confon el consens amb la unanimitat. O més ben dit, el "consens" és la forma de vetar.

12-Moments abans d'iniciar-se la votació, hi ha pànic. Diu això de que si hi ha 40 persones que volen debat, torna a la comissió. Esclat general dels membres de la comissió! Ni de broma, crits, queixes... de tot. Gent nostra s'hi acosta i els hi diu que que fan. La noia rectifica. Recorda però que a les assemblees no es debat, i que per tant "han pensat" de fer pujar dues persones per banda a dir els seus arguments a favor i en contra i després es vota. Demanen voluntaris. A alguns ni els veuen.

13-Pugen dues persones per banda, intercalades. Demagògia al màxim dels contraris a l'autodeterminació. Les dues persones favorables a l'autodeterminació demanen als moderadors que callin, ja que estan parlant a la vegada que ells i els distreuen. Això dos cops. En la segona persona, no són els moderadors, si no gent de primera fila que l'insulta i crida, fins que els moderadors els fan callar.

14-Es vota. Es recorda que ara ja no hi ha opció de "veto". Què és a favor o en contra. Un dels nostres s'aixeca i diu que ell també comptarà, perquè no ens en refiem ni un pèl de com ho fan després de veure el dia anterior que mai diuen una xifra exacta de vots.

15-Es diuen els resultats. Guanya l'autodeterminació per només 100 i pico vots de diferència, a diferència del dia anterior. Motius: és diumenge, molta gent no hi va aquest dia perquè l'endemà treballa, i allà hi ha vingut molta gent que al dia anterior no hi era. Coses de no ser censatària. I em pregunto. Quina assemblea és més legítima. La de dissabte o la diumenge?

Molts dels nostres havien marxat a casa esgotats després de dies de feina, prenent-se un respir després de veure aprovat (suposadament) a la tarda el que portaven dies treballant.

16-L'autodeterminació queda aprovada i passa al document de demandes mínimes. Els contraris criden que no hi ha hagut debat, insulten i diuen que hi haurà divisió (un dret humà divideix, però la resta de propostes de les altres comissions no divideixen a ningú es veu).

Una setmana i mitja de debat per a una sola proposta! I en volien més! Cap altra proposta s'ha allargat tant. Això sense considerar que és un dels temes més debatuts de la societat catalana. I que és un dret humà reconegut!

Gent de la pròpia organització, a títol personal, en acabar i en un lloc apart, va venir a parlar amb la gent de la comissió i ens va dir o ens van admetre que:

S'havia estat intentant vetar la proposta d'autodeterminació expressament des de certa gent de continguts i coordinació. I van usar aquesta paraula. I no en el sentit de "debat".

Que s'havien canviat arbitràriament els processos en certes ocasions, sense saber ben bé com s'havia arribat a això, ja que s'emparaven en "situacions noves" i a "debats conflictius".

A informació li havien de dir manipulació, ja que s'havia detectat que molts dies quan la gent preguntava on es feia la comissió, se li deia que no es feia o se li indicava malament, o altres hores.

Hi ha gent que es fa passar per militants de partits independentistes. En concret de Maulets i de Solidaritat Catalana. I van donant molt mala imatge de les dues, ja que no paren de fer el freak o tenir comportaments de dubtosa reputació.

Havia vingut diversa gent de Madrid ahir diumenge, no se sap com. Més dels habituals. A altres pobles m'han dit que va passar igual quan tractaven aquestes temes. Tot i així curiós, ja que Madrid i Granada sí que van incloure fa dies aquest dret a les seves demandes, tot i que és clar, se suposa que es parla de pobles de fora l'estat espanyol.

Hi havia agitadors professionals a autodeterminació, al bàndol dels contraris. Un grup de gent, que inicialment criticava la presència de militants de partits independentistes a la comissió, i que es va saber que eren d'UPyD (i abans de Ciutadans), es dedicava a crear sensació de conflicte i gran divisió, quan aquesta realment no existia. Les persones estan identificades.

Aquestes persones acusaven als autodeterministes d'amenaces (mai ni va haver ni una) de pressions (perquè se'ls havia identificat) d'antidemocràtics, d'imposició, i de no voler debatre, quan sempre perdien per un 90% de diferència. A les assemblees generals seguien el mateix procés. Un feia de calmat, un altre d'exaltat que no parava de fer crits d'indignació amb el procés, però paradoxalment, donant a entendre que es beneficiava els autodeterministes, i uns altres que feien el paper de demagògia dient que si l'acampada ja s'autodeterminava, no calia incloure res més del tema. Com si una cosa exclogués l'altra o fos un problema ser redundant en aquest cas...

Així doncs, un petit grup creava sensació de gran conflicte quan no existia i així es manipulava l'assemblea.

El més preocupant de tot és aquesta mateixa gent és la que controla la comissió de comunicació de l'acampada, i per tant, la que emet missatges i informació a milers de persones que arriben a les assemblees amb informació parcial, confusa, contradictòria o esbiaixada del tema que a ells els interessa, quan no directament mentida.

Aquest paio ha escrit barbaritats (al seu twitter personal) com:

"La comision de autodeterminacion ha impedido a un chico añadir la no violencia en las autodeterminaciones #catalanrevolution #acampadabcn"

"#catalanrevolution se declara proviolencia en las autodeterminaciones #acampadabcn"

Que estaven preocupats perquè se'ls havien acoplat a l'acampada grups de gent que ni treballaven ni feien res, només donar mala imatge, entre ells molts punks que aquí anomenem quissoflautes (perroflautes, pels que parlen catanyolès) i molts indigents, que tot i que ho entenien, era un problema pel moviment.

I que estaven MOLT preocupats perquè tenien infiltrats de la policia, de l'extrema dreta, etc... però que evidentment no actuen com a tals, però la van liant i provocant enfrontaments i situacions caòtiques. Que si us plau, si teníem més informació o dades d'alguna d'aquestes persones que els hi diguéssim per tal que fos la pròpia assemblea la que els vetés, ja que si no no podien.

El que jo em temo és que ja en tenen masses i massa incrustats en l'estructura.

Ens van demanar perdó i que no marxéssim enfadats.

Però admetien que en teníem molts motius. I realment, així és. Democràcia real? Doncs han de començar per allà dins primer.

Ja he dit altres vegades que del moviment de les acampades penso que:

S'equivoquen en la forma de treballar. Que puc compartir algunes demandes i propostes (no totes) que fan però que per defensar-les fa anys que ho faig i penso que de forma més eficient per altres vies.

Que no m'agrada el seu caràcter hispanocèntric per molt que disfressin d'internacionalitat i ciutadania mundial. El meu subjecte de sobirania és el Parlament de Catalunya, no el Congreso de los Diputados.

Que no m'agrada que a l'hora de buscar causes de la situació econòmica que patim els treballadors catalans oblidin completament l'espoli fiscal que patim alguns territoris, el més alt del món desenvolupat, i que ens condiciona totalment, i que ho oblidin no només els de Barcelona, si no també els de Madrid, com si no fos una injustícia.

Però del que volia parlar és justament de com l'Acampada de Barcelona està completament infiltrada i manipulada per part de gent de diverses organitzacions espanyolistes, d'extrema dreta, esquerra jacobina i policies (cada un té el seu sac d'infiltrats entre els "organitzadors") que han fet que l'acampada sigui allò que ells volen i no allò que els assemblearistes, la majoria de bona fe, volen.

Cada acampada és un món, i potser la majoria d'elles no tenen aquest problema. Però Madrid i Barcelona sí.

Això lliga amb el meu gran escepticisme per creure en moviments assemblearis NO censataris.

I és que a més del tot el que he explicat, a l'acampada he pogut comprovar que:

-La comissió de Continguts i la de Coordinació és la que ho controla tot. És una dictadura encoberta.

Dins aquestes comissions hi ha gent de bona fe, però la minoria. N'he conegut algun, però per inexperiència es deixen enredar per companys seus que fan veure que són inexeperts però controlen cada pas al mil·límetre segons els convé.

Ells decideixen quines comissions es creen, en quin espai, com s'ha de publicitar i sobretot, quin procés ha de seguir una comissió per fer arribar propostes a l'assemblea, quan aquestes propostes es voten en l'assemblea, en quin ordre o hora de l'assemblea apareixen, i des de la moderació, ajuden a que s'hi dediqui més temps o menys, i també, que cal fer quan hi ha conflicte o un suposat conflicte.

-Es queixen del Parlament i de la Política professional, de la burocràcia, però funcionen exactament igual.

Tenen comissions, subcomissions, un òrgan poc representatiu que decideix que entra a debat, com, quan i de quina forma (Mesa del Parlament) amb l'afegit que a les comissions només hi va qui pot i no algú triat pel poble i que la informació que hi arriba és parcial i no de les diverses visions com passa al parlament quan conviden entitats de tot tipus a dir-hi la seva.

A l'assemblea no es proposa ni debat res. Només s'aprova, rebutja o veta. Tota la resta de democràcia està a les comissions, on ni s'hi pot anar sempre (jornada laboral, solapació de comissions) i on un petit grup decideix quina proposta va l'assemblea. Molt pitjor que al parlament.

D'altra banda, ara descentralitzen cap als barris, però si volguessin fer una assemblea conjunta de dues assemblees ja admeten que no podrien fer-la logísticament i que caldria enviar-hi representants de les dues. Vaja, com al Parlament. Democràcia representativa. Amb l'agreujant que es representa una postura única de l'assemblea i no diverses segons el suport de cada una.

Més reflexions al voltant de #acampadabcn

2011-06-01T00:20:00.002+02:00

Quan encara cueja la càrrega policial contra els acampats de la Plaça Catalunya, i un cop els ànims més calmats, crec que es poden dir algunes coses:

Felip Puig té un públic, uns votants, que estan d'allò més contents amb un xèrif que no té manies. Per a aquests fanboys fins i tot es va quedar curt. Tanmateix, fora d'aquest nucli de fidels irreductibles, la resta del món hauria de coincidir en que Felip Puig ha perdut un munt de punts.

Si l'objectiu de la càrrega dels mossos era el de castigar físicament als acampats, aleshores potser es pot considerar que va tenir èxit. És un objectiu que difícilment podrà compartir tot aquell que es consideri demòcrata però en fi. Acceptem que en això va tenir èxit.

Si l'objectiu era desallotjar, no cal dir que va ser un fracàs. Si l'objectiu era espantar als acampats per a que abandonessin la plaça, aleshores cal dir que va ser un altre fracàs. Aquella nit hi havia més gent que mai. I molta menys por.

Objectivament, doncs, la violència de la policia només es pot considerar un èxit si és que era un objectiu en ella mateixa. Era aquest l'objectiu? crec que a molts votants convergents, o del PP, ja els està bé. Però també crec que a molts d'altres no. Personalment, crec que els partits de l'oposició han descobert una mina en el conseller Puig. És difícil ser més maldestre i barroer i per aquí CiU tindrà una sagnia de vots. Ja s'ho faran.

El cert és que potser alguna cosa va aprendre el conseller Puig i el dissabte a la nit, amb la celebració de la Champions, la policia va passar de llarg de la Plaça Catalunya en la batalla que va haver amb els grups violents que, aquest cop sí, provocaven destrosses i aldarulls.

És molt significatiu això: sempre es parla d'aquells dos-cents o tres-cents violents que hi han a Barcelona i que són els que sempre que hi ha ocasió provoquen conflictes. Doncs bé, cal dir que, pel que es va veure aquella nit, aquests dos-cents o tres-cents no són els mateixos que els acampats, i en tenim una prova: els violents estaven fent de les seves, i els acampats estaven a la Plaça Catalunya evitant, de forma efectiva, que els aldarulls i els que els provocaven entressin a la plaça.

No són els mateixos. Això no ho sabia el servei d'intel·ligència de la policia? no van ser capaços de distingir uns i altres? ¿o potser, justament per això, van actuar amb tanta violència en el desallotjament de la plaça del dia abans? ¿potser pensaven que en tractar-se de gent "no violenta" s'espantarien i marxarien corrents? Em demano si els polítics, els partits, l'executiu, han entès de què va això de les acampades. ¿S'han preocupat de què vol dir? ¿com s'ha organitzat? ¿o vist que sembla que influeix poc en el vot no és preocupant i es pot ignorar?

Bé, jo crec que en Puig i la policia no en sabien gran cosa dels acampats quan van provar de fer-los fora. Però, i els "moviments socials"? és dir, tots els grups, grupuscles, associacions, col·lectius que fan l'amalgama de l'esquerra alternativa de Barcelona. Jo crec que aquests tampoc en saben, o en sabien, gran cosa.

Aquests grups, després de la sorpresa inicial, en major o menor mida, s'hi han deixat caure per participar, i potser alguna cosa més que participar, en les assemblees i les comissions. La pregunta, però, és la mateixa: ho han entès? han entès de què va això? d'on ha sortit? aquests grups, ¿tenen la ment prou oberta com per aprendre alguna cosa del que està passant? ¿del que ha passat? ¿o, pel contrari, el que faran serà intentar "dirigir", o "donar contingut", o "aportar experiència", que podrien ser només eufemismes per controlar el discurs, o les accions dels acampats?

No és pas casualitat que des d'alguns "moviments" es miri amb recel als acampats. Un col·lectiu apartidista? Molts d'aquest moviments han fet del sectarisme i de la hiperdefinició ideològica algunes de les seves principals raons de ser. Es defineixen més per l'oposició que per l'afirmació. Tenen molts més enemics als costats que al front. Seran capaços d'aprendre alguna cosa dels acampats? O, pel contrari, els acabaren veient com un enemic més? de fet, algun col·lectiu ja els veu com un enemic més.

Aprendran alguna cosa els "moviments socials"? seran prou humils? alguns d'aquests "moviments" tenen estructures extraordinàriament complexes de càrrecs i quadres que ultrapassen ridículament el nombre de militants efectius. El club Pickwick de Dickens podria ser, perfectament, un grupuscle dels molts que pul·lulen per aquest espai de l'esquerra alternativa. Cal tanta "estructura"? Els cal tanta estructura als acampats?

La meva opinió és que els moviments socials tenen molt a aprendre i molt a aportar als acampats. Jo crec que això ja és així avui i que les acampades aniran als barris de bracet dels moviments socials. Ja ho veurem.

Però tornem a l'acampada, a la part visible, és dir, als tendals, a la gent que dorm a la Plaça Catalunya, a les assemblees i les comissions de treball. Són el que són, que no és poc, però tampoc és tant.

L'acampada ha obtingut un gran ressò mediàtic per varies raons: la coincidència amb les municipals, l'"okupació" permanent de la Plaça Catalunya per un col·lectiu de mida variable, des d'unes dotzenes de persones fins a alguns milers, el fet de tractar-se d'una acció en xarxa tant per la quantitat de ciutats participants, com per la metodologia de funcionament... La qüestió és que, mediàticament, l'escenari, el moment, la quantitat d'actors, el dramatisme d'alguns dels episodis viscuts, el record fresc de la Plaça Tahir a Egipte i de les revoltes del nord d'Àfrica... Tot plegat resultava sucós per als mitjans. Era notícia, i encara ho és, però menys.

La qüestió és: i la part invisible? i els milers i milers de tweets? ¿i les piulades al twitter que són, en definitiva, persones darrere d'aquests tweets? i la xarxa social que s'ha construït que té un abast que depassa i de molt, cal sospitar-ho, l'àmbit estrictament barceloní?
les acampades que es veuen són només la punta d'un iceberg social? quina és la proporció entre part visible / part oculta?

El moviment dels acampats està tractant d'arribar a un consens de mínims i es planteja el futur. Volen anar als barris. Aquesta serà la pedra de toc. Si les acampades només compten amb la gent que és avui a Plaça Catalunya, aleshores el moviment es fondrà. És molt simple: sis mil persones, per dir alguna cosa, a la Plaça Catalunya són molt visibles i fan molt soroll. Sis mil persones repartides entre un milió, no.

La qüestió és: només són sis-mil? quina és la xarxa social d'aquests sis mil? quin és el seu factor multiplicador? per una qüestió purament tàctica caldria combinar la marxa als barris amb actes centrals i unitaris de gran visibilitat. S'havia parlat d'una gran manifestació, doncs bé, alguna cosa així. Però aquests actes centrals només tindran sentit si des dels barris el moviment continua actiu: amb assemblees, amb comissions, o de la forma participativa que es decideixi, amb accions als barris, i sempre amb auto-organització i autogestió i enxarxats amb altres barris i nivells d'associació.

Bé, en tot cas, les acampades i tot el que es mou al seu voltant són un gran experiment de democràcia propiciat per Internet, com diu Manuel Castells. Potser és un error sobreestimar la seva capacitat d'influència, però crec que és encertat dir que assenyala un canvi de tendència. La política no és patrimoni dels polítics professionals. Els fluxos d'informació ja no són unidireccionals. Tothom pot informar-se, informar, opinar i votar. L'auto-organització i l'autogestió apareixen espontàniament. Avui s'està experimentant. Potser no canviaran el món amb aquesta acampada, però el món ja està canviant. I el que s'està dient és que es vol més democràcia.

El que ens diuen els acampats és "volem recuperar la nostra sobirania". "Volem decidir per nosaltres mateixos", "Estem preparats".

Potser no tothom està preparat. Hi han molts interessos en que la sobirania popular no torni al seu legítim propietari. Però a diferència de fa uns anys, les relacions d'informació, sobretot, han canviat. Hi ha un conflicte latent.

Un altre món és possible.

Manuel Castells: Comunicació i Poder a #acampadabcn

2011-05-29T23:46:00.001+02:00

El professor Manuel Castells va participar a un debat sobre comunicació i poder a l'acampada de Plaça Catalunya.

Per a il·lustrar el debat, el mateix Manuel castells va pronunciar aquesta conferència a la que va seguir el debat pròpiament dit.

Vilaweb TV va recollir la intervenció completa de Manuel Castells i aquesta està disponible per a descàrrega a l'iTunes,

En tot cas, es pot descarregar directament a http://www.vilaweb.tv/files/201105/27_castellsllarg/castellsllarg.mp4

I també el podeu veure aquí! (mercès al reproductor MCMediaPlayer http://www.mcmediaplayer.com i l'eina de setup online)

Vídeo "De la Burbuja Inmobiliaria a la Crisis"

2011-05-29T23:26:00.000+02:00

Un vídeo imprescindible que explica el com i el perquè de la bombolla immobiliària.

"De la Burbuja Inmobiliaria a la Crisis" (per Aleix Saló).

La "continuació" al bloc http://estepaissevaalamierda.wordpress.com/

Visca el Barça! i Visca Catalunya!

2011-05-29T23:00:00.001+02:00

El Barça ha guanyat la quarta copa d'Europa. La final va ser dominada d'una forma tan clara pel Barça que no hi ha discussió possible.

Aquest Barça és el millor Barça de la història. El que passa és que això ja dura. Ja fa tres anys que el Barça és el millor Barça de la historia.

Pep Guardiola i el seus jugadors, probablement la millor plantilla que ha tingut mai el Barça, són la referència futbolística arreu del món. Però l'èpica del Barça va més enllà de la piconadora futbolística del primer equip. O de l'altíssim nivell de les seccions esportives (avui mateix, la secció de handbol ha guanyat la Final Four de la Copa d'Europa de Handbol). És més que això. El club ha augmentat la seva dimensió fins esdevenir una referència de valors que superen el "més que un club".

Avui al Barça hom pot trobar referències al joc net, al gust per la perfecció, a l'esforç individual i col·lectiu, a la capacitat de patiment, però també valors com el civisme, la lluita contra la malaltia, la defensa dels drets dels infants... per descomptat la catalanitat integradora que, per exemple, defensa la llengua convencent i no imposant.

Per tot això, moltes gràcies. Sou els més grans. Gràcies, Barça!

Visca el Barça! i Visca Catalunya!

27M - Indignació

2011-05-27T22:50:00.001+02:00

Tot just fa una estona que han deixat de sonar els repics de cassoles. No se si ha estat general a Barcelona o si la cosa ha anat per barris, però fins fa un moment, al meu carrer hi havia un bon grapat de gent als balcons fent una cassolada.

La darrera vegada que vaig veure una cosa així va ser amb motiu dels atemptats del l'11M a Madrid i de la posterior manipulació que va intentar el PP. El resultat d'aquells tres dies de fúria va ser un tomb electoral en les que van ser les eleccions amb més participació dels darrers no se quants anys.

Avui, han tornat les cassoles. Avui, com llavors van ser per la indignació. Indignació per la brutalitat dels fets i indignació per que des del poder es menystenia a la gent i es mentia de forma descarada.

Avui, la brutalitat ha estat en l'agressió per part de les "forces d'ordre" a un grup pacífic. Una agressió a sang freda. Avui, la mentida ha estat en que han volgut qualificar d'acció de "neteja" i de "prevenció", el que ha estat una barroera i brutal acció de desallotjament i repressió.

La intervenció policial d'avui ha estat, a més, l'estrena oficial de Felip Puig com a nou xèrif a a aquesta banda del riu Pecos.

Penso, igual com Joan Herrera, que el Felip Puig se'n moria de ganes de poder demostrar que hi ha nou xèrif: l'acampada de la Plaça Catalunya ja durava massa i era un moment ideal per posar ordre. "Jo soc la llei", va dir el xèrif. I als seus nois: "sortiu i divertiu-vos".

Però, ai las, resulta que els nois s'ho han passat d'allò més bé, i potser més del compte, i algun ha tingut la porra massa llarga. El resultat és que hi han un munt de ferits, que la brutalitat de la càrrega policial l'ha vista tothom arreu del món i, el que és pitjor, que el tret li ha sortit per la culata.

Ells volien desallotjar la Plaça, i ho han fet per la força, però la gent ha tornat. Han tornat de seguida i han refet tot allò que els nois han destrossat. I avui, a les 19:00 hi havia més gent que mai en tots els dies que porta durant l'acampada. En puc donar fe. Jo també hi he anat i he fet fotos.

Però el xèrif, seguint el millor estil dels cowboys de Texas, ja ha dit que ell assumeix tota la responsabilitat i que entén que hi hagi gent que en demani la dimissió. Diu això amb un mig somriure que ve a dir "la teva puta mare dimitirà". Tenim nou xèrif a la ciutat i ja sabem que té el gallet fàcil. Que primer dispara i després pregunta. Aparteu les criatures!

I deu estar content l'home. Jo no ho estaria gaire. Ni ell -que avui ha demostrat que no és un tou ni un titafluixa com el xèrif Xoan- ni la resta de capitostos. No se si ells ho han notat, però el que ha passat avui potser els ha fet molta gràcia i, de ben segur que també a molts dels seus votants, però m'atreveixo a afirmar que a la majoria dels que no els hem votat no ens n'ha fet cap.

La cosa pinta negre: Tenim un xèrif amb el gallet fàcil, tenim una crisi que no remet o empitjora, tenim que els ànims de la gent estan cada cop més exaltats i creix la indignació i, com qui diu, la legislatura està tot just estrenada. Té l'aspecte, doncs, que les coses aniran a pitjor.

Avui hem vist una demostració de força i de violència gratuïta i innecessària. Tenim ferits als hospitals. Quins serà el següent pas, xèrif? pujarem de grau i , per fi, tindrem morts? ens tacarem les mans de sang, xèrif? en tenim ganes, veritat? un cop has pelat el teu primer manifestant, la resta ja són fàcils, oi? tant de bo que fossis més jove i poguessis anar tu mateix a repartir hòsties: miraries fixament al manifestant i li diries: Vinga, alegra'm el dia...

una anàlisi possible dels resultats de les municipals

2011-05-23T23:18:00.002+02:00

Els resultats municipals confirmen que CiU manté l'empenta de les autonòmiques; que PSC i ERC continuen desagnant-se; i que el PP consolida la seva posició de tercera força en vots.

Una altre constatació: Gairebé la meitat de l'electorat s'ha abstingut de forma "passiva" no anant a votar; i prop de 170.000 de forma "activa" amb vots nuls i blancs. Dades: Total vots emesos, 2.919.738; Abstenció, 2.388.089; Nuls, 50.331; Blancs, 119.702. Els blancs es posen per davant de la CUP com a sisena força més "no votada". Els "acampats" tenen raó quan parlen de molt baixa qualitat democràtica. És indignant, ho és, com els partits semblen donar per bona aquesta abstenció i la despatxen amb unes declaracions estàndards de suposada afectació "ens preocupa molt", però aquí mai no passa res. La llei electoral catalana és una necessita urgent. Combatre la corrupció encara ho és més. CiU i PSC, principals responsables, en tenen la més mínima intenció? ho dubto.

Trias serà alcalde a Barcelona, més que probablement amb el suport del PP, tot i que qui sap si és possible la sociovergència. Personalment trobo que té probabilitats remotissimes.

Els resultats d'ERC han provocat que avui la direcció del partit hagi presentat la dimissió en bloc. El mes d'octubre serà el congrés del partit i serà el moment de decidir qui rumb pren.

Joan Ridao va plantejar una parell d'opcions ahir: o bé anar per la via de construir un espai d'Esquerra Nacional, que probablement hauria de recollir el vot catalanista de PSC i buscar la coalició amb ICV; o optar per remarcar el perfil independentista encara que això impliqui una minorització i transitar per un espai estret. Ridao apostava clarament per la primera opció.

Per una banda, la proposta de Ridao té molt de sentit, però això significa que ERC hauria de captar un vot que avui, malgrat tot, es manté fidel al PSC. L'espai electoral d'ICV, per la seva banda, és encara més impermeable que el del PSC. ICV és, dels antics component de l'Entesa, el que ha resistit millor l'ensulsiada.

ERC no serà capaç de captar el vot catalanista del PSC, perquè el vot catalanista del PSC no és independentista. ERC hauria de renunciar a definir-se com independentista (i fer servir l'eufemístic "sobiranista", com CiU) per intentar captar aquest votant "catalanista" del PSC.

Ara bé, aquesta renuncia a l'independentisme implicaria, al meu entendre, la deserció immediata del pinyol, del nucli de votants que elecció rere elecció estan donant suport a ERC, fins en aquestes circumstàncies difícils. Un salt al buit perillós.

Per altra banda, la percepció en l'eix esquerra dreta situa ERC més a l'esquerra del PSC, en el mateix espai, practicament, que ICV. La distinció entre ERC i ICV ve donada per la qüestió nacional, independentistes uns, federalistes els altres. Apropar-se al centre-esquerra significaria en el context actual rebaixar el discurs de socialdemocràcia i, tal vegada, anar cap al discurs mmés aviat social-liberal que vindria a ser el que avui, teoricament, té el PSC. teòricament, perquè en la pràctica el PSC, com a integrant del grup del PSOE a Madrid, està aplicant el manual neoliberal de retallades que se li està dictant des d'Europa. Dreta pura i dura.

ERC vol ser un "partit Social-Liberal Sobiranista"? Això, al meu entendre ja està inventat, és diu CDC. Una altre cosa és que dins CiU hagin corrents més conservadors i liberals més durs. Però crec que el corrent social-liberal a CiU existeix i és potent. Precisament en Trias en seria un bon exemple.

Objectivament, malgrat la sagnia d'ERC, el partit és avui tercera força en nombre de regidors i quarta força, per darrere del PP en vots. És la primera força de l'independentisme i està ubicada clarament en l'espai d'esquerres.

Les dades per Catalunya són:

	vots	regidors
CiU	778.042	3.860
PSC-PM	721.443	2.117
ERC	257.564	1.384
PP	363.555	473
ICV-EUiA	241.919	398
CUP	62.111	101

En qui cal fixar-se és en la CUP.

Les dades de Barcelona, on ERC es presentava en coalició amb RCat i DC són molt interessants. El fraccionament de l'espai independentista entre ERC, RCat, DC, SI i CUP suma gairebé el total de vots d'ERC de fa quatre anys. És molt evident que l'explicació del daltabaix d'ERC passa per una reorganització del vot independentista

La major fuita de vots d'ERC a Barcelona va en direcció a la CUP, i en menor grau a SI. Seria molt interessant conèixer quant vot de la coalició d'unitat per Barcelona pertany a RCat i a DC.

ERC ha vist com en moltes poblacions on la CUP es presentava, aquesta li ha menjat posicions i, en alguns cas, fins i tot l'ha substituït.

Les CUP tenen un discurs d'esquerres sense cap ambigüitat. Són obertament socialistes, assemblearis i inequivocament independentistes. Ens recorda alguna cosa? Sí, a l'ERC de fa una dècada. Amb algunes diferències més que sensibles, tot sigui dit.

Per mi, que les CUP estiguin fagocitant espais que tradicionalment votaven ERC hauria de fer pensar. Hi ha temps per rumiar d'aquí a la tardor. Però la dicotomia que presentava Ridao a mi em fa arrufar el nas. Jo no vull una ERC que sigui el "Partit Social Liberal Sobiranista de Catalunya". Crec que és un error, a més que ja existeix i es diu CDC.

Crec, en canvi, que ERC és el "Partit dels Independentistes Social-Demòcrates de Catalunya" i que si ha de buscar alguna aliança, aquesta ha de ser amb les esquerres, preferiblement amb els "Independentistes Socialistes de Catalunya" de la CUP o amb els "Federalistes Social-Demòcrates de Catalunya", o ICV. Aquests tres grups són, per mi, l'autèntica esquerra nacional.

És la meva opinió. Per això serveixen els blocs. D'aquí a l'octubre caldrà anar-hi rumiant.

Mònica Oltra al debat del Canal 9

2011-05-21T13:06:00.001+02:00

Demà, al País Valencià, a mes d'ajuntaments, també trien els representants al seu Parlament autonòmic.

Es preveu que Camps tornarà a guanyar amb majoria absoluta.

Tanmateix, hi han veus que cal escoltar perquè parlen clar i fort. Una d'aquestes veus és la de Mònica Oltra, candidata de la Coalició Compromís, que en el simulacre de debat que es va fer a Canal 9 va poder, per primer cop, adreçar-se a les valencianes i als valencians des del canal públic que paguen amb els seus impostos.

Posteriorment, el vídeo de youTube amb la participació de Mònica Oltra ha superat l'audiència que va tenir el mateix debat. Hi han ganes de poder escoltar altres veus que no siguin les de la brutal propaganda del PP valencià.

Vet aquí el vídeo amb les intervencions al debat:

Espero que Compromís obtingui un gran resultat.

La Junta Electoral Central prohibeix les concentracions

2011-05-20T00:33:00.000+02:00

La Junta Electoral Central acaba de prohibir, en aplicació de la llei electoral, les concentracions i les acampades a les places.

Què voldrà dir això? que la policia desallotjarà la Plaça Catalunya?

Fa un parell de dies que en sortir de la feina m'hi acosto per copsar-ne l'ambient. Avui hi havia més gent que ahir. El moviment creix.

He vist moltes rotllanes de gent, sobretot joves, però també no tant joves, en les que es debatien qüestions diverses. Debat. Reflexió. Formació en Democràcia és el que he vist. He vist Assemblees. He vist llibertat.

Doncs bé. Es veu que això és perillós. Es veu que això va contra "la Democràcia". Potser el proper dissabte la policia desallotjarà la plaça. S'atreviran? Per a molts dels que seran a la plaça serà el primer cop que hauran de córrer perseguits per la Policia. Serà la seva particular Formació en Repressió a càrrec de les "forces de seguretat". El revers de la moneda. Democràcia i Repressió.

Avui i demà aquests joves debatran, faran assemblees, faran política com no l'hauran feta mai abans. Śenzillament, és emocionant. Omple d'esperança. El dissabte, qui ho sap, veuran què en pensa el sistema de tot plegat. En podran "reflexionar".

Els joves de la Plaça Catalunya potser seran reprimits per voler pensar pel seu compte. Interessant jornada de reflexió.

El diumenge, en fer el recompte, segurament trobarem que els resultats seran similars als previstos per les enquestes. Jo no en tinc cap dubte que serà així. No crec que aquest moviment de les places vagi tenir una influència gran en els resultats de les municipals. Però per a milers i milers de joves, per al seu creixement democràtic i polític, la tindrà. N'estic del tot segur.

I aquesta sí que és una força de canvi. La partida continua.

Un altre món és possible.

Una volta per l'acampada a la Plaça Catalunya

2011-05-19T01:11:00.001+02:00

En sortir de la feina m'he apropat a la Plaça de Catalunya a veure què s'hi estava coent. A veure amb els meus ulls l'acampada. Qui hi havia. Què feien.

Bé. He arribat sobre les 19:45 i m'hi hauré estat una mitja hora, més o menys. A aquella hora, força gent. Un ambient distès: un grup estava fent una assemblea. Uns altres feien uns dibuixos de protesta; més enllà els treballadors de Telefònica demanaven la readmissió d'un company acomiadat A una altre zona de la plaça, tot de papers amb reivindicacions de tota mena penjats a uns fils amb agulles d'estenedor. Una pancarta posava el lema "Aquesta plaça ha estat reclamada pel poble". Una altre deia "Hem perdut la por!".

Sensacions positives en voltar per la Plaça i escoltar la gent.

No se si aquesta mobilització anirà gaire més enllà. Ni tan sols si arribarà fins al diumenge, dia de les eleccions. Tampoc tinc gens clar quina serà la seva incidència real en el resultat de les mateixes. No se sap si la concentració romandrà més enllà del 22M.

Però, malgrat les incògnites, he mirat i escoltat el que fan i diuen. El missatges que donen són molt senzills i estan més aviat rel·lacionats amb el que podríem dir "valors republicans", que no pas amb valors d'esquerres o de dretes. No costa gaire interpretar en el seu manifest un desig de regeneració democràtica i, vagament, la necessitat d'un procés constituent.

És curiós l'intent que fan de mantenir-se "apolítics" ¿És que potser no és política el que estan fent? Hauran d'acabar acceptant-ho. Però és que fer política no és dolent. Al contrari. La política és a tot arreu. Sempre que cal prendre una decisió o emprendre una acció que doni prioritat a uns o altres valors s'està fent política.

Quina és la dimensió real d'aquest moviment? Malgrat l'atenció mediàtica que capta, en el cas de Barcelona, de quanta gent estem parlant? a dia d'avui comparar la Plaça de Catalunya amb la Plaça Tahir em sembla una gran exageració. Un titular fàcil però enganyós.

La dreta, però, sembla que ja ha reconegut el moviment com "enemic". Està tancant files i a Madrid n'ha ordenat el desallotjament de la Puerta del Sol. L'"esquerra tradicional", per la seva banda, no acab de posicionar-se respecte la mobilització. no se sent còmoda. Normal. L'"esquerra tradicional", PSOE i sindicats majoritaris sobretot, són avui força indistingibles de la dreta.

Però, i l'esquerra extraparlamentària? i els sindicats alternatius? D'entrada també s'han vist sorpresos. Com és que hi ha hagut una mobilització sense que ells no en sabessin res?

Opino que hi han alguns motius: el moviment neix a la Internet 2.0. La de les xarxes socials tipus Facebook. Facebook és una paraula que provoca rebuig entre els moviments d'esquerra alternativa i extraparlamentària. Facebook és l'enemic. El gran germà. Com pot sortir-ne res de bo?

Més. El moviment dels acampats té una ideologia laxa. Just al contrari dels grups alternatius d'esquerres que molts cops arriben a un fraccionament i divisió exasperants per qüestions de matís ideològic que són impossibles de detectar i comprendre per ningú que no hi estigui ficat. Sense ideologia heavy no hi ha mobilització. O sí?

Des de l'esquerra alternativa, o bé s'adopta una postura de superioritat ideològica envers els no iniciats, o bé es pren una postura d'evangelització i proselitisme que, en tot cas, acostumen a garantir la fugida de l'auditori. A ningú no li agrada que el prenguin per ruc ni que li clavin sermons.

En línia amb l'anterior. L'esquerra alternativa es veu a ella mateixa com l'única portadora de la reivindicació social i de la lluita "antisistema". Perquè no hauria de ser així? porten anys de lluita i de resistència. Un sòlid discurs ideològic. Un manual de tàctiques i estratègies de lluita provades en dotzenes de revolucions de tota mena. Com és que un moviment d'aficionats, de feisbuquers, ha captat l'atenció mediàtica que se'ls ha negat durant anys?

Bé. Potser només és la coincidència d'una serie de factors i el moviment dels acampats acabarà fonent-se més aviat que tard, o potser no.

Per a l'esquerra alternativa aquest seria un bon moment per a la reflexió i l'autocrítica. I, sobretot, amb molta humilitat, tractar de donar un cop de ma als acampats. Que sembla que aquesta és la intenció.

Però molta humilitat. Si us plau. No és el moment de fer proselitisme ni de demostrar superioritats ideològiques. Ningú no és millor pel fet de no tenir compte a Facebook. Ara no toca.

Manifest "no som mercaderia en mans de polítics i banquers"

2011-05-15T23:52:00.002+02:00

Avui, s'ha fet la manifestació organitzada pel col·lectiu "Democràcia real, ja!" contra les retallades.

Aquesta manifestació està en la línia de la crida a la indignació de Stéphane Hessel.

Tanmateix, hi han veus que diuen que l'a d'avui ha estat una reivindicació light. Potser sí, en tot cas, la setmana que ve hi han eleccions municipals i serà un bon moment per veure el grau d'"indignació" real contra el sistema. Jo soc escèptic.

En tot cas, pel seu interès, reprodueixo el manifest de la convocatòria:

No som mercaderia en mans de polítics i banquers

MANIFEST

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.

Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.

Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.
La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE
L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.
Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.
Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això estic indignat.

Jo puc canviar-ho.

Jo puc ajudar.

Sé que junts podrem.

Surt amb nosaltres. És el teu dret.

El Partit Nacionalista Escocès obté la majoria absoluta

2011-05-06T23:03:00.000+02:00

El Partit Nacionalista Escocès (SNP) ha obtingut la majoria absoluta a Escòcia.

L'SNP, doncs, formarà un govern i, si no han enganyat als seus electors, convocaran una consulta per demanar als escocesos si volen la independència.

Cal pensar, doncs, que existeix la possibilitat real de que, a no molt tardar, els escocesos accedeixin de forma democràtica a la independència del seu estat.

Escòcia podria esdevenir, doncs, nou estat d'Europa abans que no ens pensem. El pas més important ja l'han donat: majoria independentista al Parlament escocès.

I és que la cosa va així: si volem esdevenir estat cal, primer de tot, majoria absoluta independentista al Parlament. Els partits independentistes són els que són. Si la independència és la prioritat, aleshores cal votar aquests partits. Punt.

Estan molt bé les Grans Manifestacions, les Consultes per la Independència, les Estelades Humanes, i els Lipdubs. Estan molt bé. Però to plegat només es queda en boniques i emocionants performances si després no es vota independentista.

I per votar independentista no cal esperar a les eleccions al Parlament. Es pot votar independentista a les municipals. Recordem que una majoria republicana a unes eleccions municipals va enderrocar una monarquia. Una majoria independentista a les municipals, doncs, pot fer néixer un estat.

Espero que Escòcia esdevingui un model i un exemple i que aquí aprenguem alguna cosa. Felicitats, senyor Salmond. El seu partit ho ha fet molt bé. Espero que ara siguin valents i no traeixin als escocesos que els han fet confiança. Crec, de cor, que la independència serà bona pel seu país. I, n'estic convençut, també pel nostre.

Bildu és legal

2011-05-06T22:40:00.001+02:00

Doncs mira, em vaig equivocar. Jo pensava que el constitucional es carregaria les llistes de Bildu i resulta que no. Per què?

Descarto, d'entrada, que ho hagi estat per una sobtat convenciment de que es tractava del democràticament correcte. No ha estat així. El constitucional ha votat seguint els criteris marcats per PP i PSOE. Els del PP, en contra de la legalització, i els del PSOE a favor.

Perquè els PSOE pot estar interessat en legalitzar Bildu? Jo opino que com a moneda de canvi. És dir, en altres circumstàncies, el PSOE hauria preferit votar en contra de legalitzar Bildu fent un munt d'escarafalls i excitant l'espanyolisme de les seves bases i picant l'ullet a les del PP. Però avui, les circumstàncies demanen sacrificis.

El sacrifici és, evidentment, votar a favor de legalitzar Bildu. Aquesta legalització de Bildu no és bona pel PSOE: la seva ala més espanyolista estarà indignada i, a més, es garanteix que el PNB recuperarà el govern d'Euskadi quan Patxi López deixi el càrrec. Bildu és un gra al cul del PSOE. Per què el PSOE, malgrat tot, prefereix suportar aquesta molèstia? Doncs, evidentment, per garantir un aliat per aprovar els pressupostos de l'any que ve: el PNB. El PSOE "retorna" al PNB el govern d'Euskadi a canvi de que aquest li voti els pressupostos i així el PSOE pugui seguir manant un any més.

Per què el PNB? perquè CiU està descartada. El govern d'Espanya, el PSOE, no pensa pagar res del que te pendent amb la Generalitat; No farà cap pacte fiscal; i és més que probable que provoqui més retallades. CiU en cap cas, doncs, podrà aprovar uns pressupostos que seran terriblement lesius per la Generalitat. Per molt que el Duran se'n mori de ganes. La decepció que es ja veu venir del "Pacte fiscal" només en serà la cirereta.

L'explicació de la legalització de Bildu és, doncs, al meu entendre, el pagament al PNB del suport als pressupostos de l'any que ve, àdhuc potser també del suport a noves retallades aquest mateix any. Aquest suport li surt gratis al PNB: ningú no posa en qüestió el concert basc i, coses del concert, la situació financera del govern d'Euskadi no te res a veure amb la de la Generalitat.

En resum, aritmètica per aprovar pressupostos. Molt prosaic. la legalització de Bildu, però, donarà aire a l'independentisme basc que patia una repressió i censura brutals. Preguem perquè ETA no ho espatlli un altre cop amb un atemptat. Jo crec que aquesta vegada és la definitiva. Tant de bo que Bildu obri el camí a la revolta i a la insubmissió pacífica. El camí a la independència d'Euskadi. Felicitats i sort, amics.

La Vanguardia en català

2011-05-05T00:19:00.001+02:00

Un diari en català no és el mateix que un diari català, o millor dit, "catalanocèntric".

"La Vanguàrdia" (i poso l'accent) que en algun moment de la dictadura va ser "La Vanguardia Española" no és, ni serà, un diari catalanocèntric. Mai n'ha estat aquesta la seva vocació. Si de cas en podríem dir que és un diari barceloní.

Ser barceloní és una forma d'obviar el país. És com dir que ets cosmopolita i ciutadà del món. Ja ho té això, Barcelona. Ser barceloní per enlluernar-se i enlluernar amb una capital que se sent fantàstica de tan bona que es troba. Ser barceloní és molt ambigu: permet jugar a la catalanitat i a l'espanyolisme sense ni tan sols haver de canviar d'idioma. És molt curiós.

I la Vanguàrdia és, i ho serà també la seva edició en català, un diari barceloní. Amb tots els tics capitalins dels que els barcelonins ens sentim tan orgullosos i gallegem tant i que, després, merescudament, ens costen apel·latius de pixapins cap amunt.

Amb l'edició en català, però, es tanca un cercle. Era necessària l'edició en la llengua del país. Era, gairebé, una reclamació popular. No s'explicava que tants anys després no hi hagués edició de "La Vanguàrdia" en català. En definitiva, el barceloní és cosmopolita, ciutadà del món i obvia el país, però, coi! el català n'és un dels nostres signes d'identitat barcelonina. Potser ignorem tot allò que passa enrere de Collserola, o més enllà de l'àrea metropolitatana, o parlarem el castellà en la intimitat, però la marca Barcelona no estaria completa sense una edició en català, més encara, sense posar aquesta edició en un lloc de privilegi.

En fi. Era necessari. Calia. Benvinguda, doncs, "La Vanguàrdia" en català. Ja era hora! Bon moment per a la premsa escrita en català que compta amb les edicions en català de "El Periódico" i "La Vanguàrdia", a més dels originals i exclusivament en català "Avui" i "El Punt".

Algun dia, esperem que a no molt tardar, els hauria de tocar al "Sport" i al "Mundo Deportivo", no? Vinga, que ja tenim el 9 que ha obert el foc!

Bildu al Constitucional

2011-05-04T22:46:00.000+02:00

A falta del recurs final al Constitucional, la coalició abertzale Bildu no es podrà presentar a les eleccions basques. Que Bildu vagi al constitucional a demanar permís per existir és absurd. El condemnat a mort va a demanar-li clemència al jutge però el jutge també és el fiscal i el botxí.

Jo crec que el constitucional es carregarà definitivament a Bildu. Perquè no hauria de fer-ho? Ben mirat, que 300.000 electors bascos hagin de quedar-se a casa perquè no poden votar el partit que millor els representa no és tan mala cosa si, a canvi, es poden garantir quatre anys més de PPSOE a la lehendakaritza.

Les excuses ja estan preparades. Que si Bildu és part de l'estratègia d'ETA; que si les llistes estan "contaminades" amb membres de Batasuna; que si jo que se... i a les Espanyes milions de ciutadans satisfets pensen que el PPSOE està actuant com cal: prohibint partits, censurant diaris i mitjans de comunicació... a més que tot això és poc important. A la gent, el que de debò li importa és la crisi... No hi ha temps a perdre amb aquests molestos nacionalismes perifèrics. España es una y no cincuenta y una ¡coño! ¡todo el mundo al suelo!

A més que els sortirà gratis: El PNB ha dit que deixarà de donar suport als pressupostos del PSOE. Això és greu? jo crec que no. Crec que Súper Duran està preparat per a demostrar-nos a tots plegats, un cop més, el seu alt sentit d'estat. Vaja, que se'n mor de ganes de pactar pressupostos (i un pacte fiscal de la Srta. Pepis) amb el Sr. Rodríguez, conegut també com Pepe el Sonrisas.

Que no passa res, tu. En definitiva, la qualitat democràtica de l'estat espanyol és baixa, o molt baixa i no ho és perquè sí. Ho és perquè la qualitat democràtica de la majoria dels ciutadans de l'estat espanyol és, en general, molt baixa o inexistent.

Segurament ETA és el llast més important per al procés d'independència del País Basc, però immediatament després ve un altre llast gairebé tant important: el sistema "democràtic" de l'estat espanyol i, sobretot, la ciutadania que el suporta, el consent, i que o bé aplaudeix amb les orelles als tertulians ultraespanyolistes de les tertúlies que empastifen i saturen els mitjans de comunicació estatals, o bé es mostra absolutament indiferent i ignorant -viu en una remota dimensió paralel·la- a tot allò que faci tuf de política excepte quan aquesta es barreja amb el futbol, o quan juga "La Roja".

Menció especial, no ho oblidem, als votants del PNB que poden mostrar-se molt indignats amb moltes coses, però que, malgrat tot, no han empès al seu partit cap a posicions netament independentistes. També tenen part de culpa de tot el circ que s'ha muntat al voltant del "sistema democràtic" al País Basc.

Potser el dia que ETA plegui definitivament el PNV farà el pas cap a l'independentisme. I potser aquell dia, oh sorpresa, el partit que serà il·legalitzat serà el PNB. Potser abans, a Catalunya, ja hauran il·legalitzat Reagrupament, Solidaritat i Esquerra. A CiU no crec que la il·legalitzin. No mentre Súper Duran mantingui el seu mai prou valorat sentit d'estat.

A mi, però, em queda el dubte de què en pensa de tot això la senyora Merkel. Ja tindria pebrots que al Duran el "pacte fiscal" no li surti bé perquè la Merkel diu que de pactes fiscals res. I si al final el Duran no pot aprovar, per miserables i lesius per a la Generalitat, els pressupostos del Pepe el Sonrisas? Encara tindrem al Mariano abans d'hora, tu... i al Duran, ministre!

Ben Laden és mort

2011-05-04T22:00:00.000+02:00

Per la tele diuen que un comando de forces especials dels Estats Units, en una operació secreta que portava preparant-se des de feia un any i mig, va sorprendre i matar a un personatge anomenat Ben Laden, "autor intelectual dels atemptats de les torres bessones" i "líder de la xarxa terrorista Al-Qaeda".

La informació que s'ha proporcionat sobre aquesta acció és confosa i, en un primer moment, fins i tot es va filtrar una fotografia del cadàver que després es va demostrar que era falsa.

Incís. Portem una temporadeta amb manipulacions infogràfiques i fotoxops que abasten des de l'ocultació de la cel·lulitis i potes de gall d'estrelles del cinema, passant per patades misterioses sobre defenses laterals en semifinals de Xampiongs Lig o macabres recreacions de rostres cadavèrics de pressumptes terroristes àrabs. Ah! la informàtica! com hem pogut viure'n sense!

Tornem. Mai s'ha sabut del tot què hi ha de cert en la imatge de Ben Laden que han transmès els mitjans. Aparentment, es tractava del dimoni. Sorprèn, llavors quan ens diuen que a la banda de l'enemic (perquè ens han dividit entre aliats i enemics) Ben Laden fos considerat una mena de sant per molta gent. Però la seva misteriosa mort ha estat presentada i celebrada com un gran triomf. És curiós que la mort d'un home sigui tan significativa quan sempre s'ha dit que Al-Qaeda és una xarxa i, per tant, no té una direcció definida. Llavors, qui era, en realitat Ben Laden? ¿Què té a veure aquest "assassinat selectiu" amb tot allò de que la família Ben Laden tenien tractes comercials amb la família Bush? o que la CIA va entrenar Ben Laden?

I aquesta cosa fantàstica de que no hi han proves fefaents de que aquesta persona és morta. Només unes comunicacions oficials "Ben Laden és mort", i "La prova d'ADN confirma que Ben Laden és mort". UNa prova d'ADN tan misteriosa com el cos del mort. Perquè el cos no és en cap lloc conegut ja que, seguint una tradició islàmica de la que no n'havia sentit a parlar mai, el van "llençar al mar". És curiós, no? No hauria estat més tranquil·litzador que un equip imparcial hagués pogut fer l'autòpsia de Ben Laden? perquè s'ha volgut evitar això?

I ara ens diuen que la mort de Ben Laden fa témer una resposta brutal d'Al-Qaeda. Ah! l'enemic voldrà venjança! Aprofitaran, doncs, la por que ha generat aquest assassinat per a augmentar el nivell d'alerta antiterrorista.

EL pitjor és que si, efectivament acaba produint-se un gran atemptat atribuïble a d'Al-Qaeda, aleshores cap esperar una resposta també terrible dels Aliats. On serà la resposta, de donar-se el cas? el meu cinisme em fa dir que alguna excusa trobaran per entrar a l'Aràbia Saudita. ¿Potser un atemptat desestabilitzador a l'Aràbia Saudita que farà necessària l'entrada de forces internacionals comandades pels EUA per a rescatar al país àrab del caos? i, de pas, potser també per controlar directament les principals reserves de petroli del món.

És conspiranòia, és clar. O no? Aquests dies la conspiranòia està funcionant com mai. La conspiranòia i les manipulacions informatives grolleres. Resulta que el palau on vivia Ben Laden, valorat en un milió de dòlars més aviat era una finca no gaire gran amb un aspecte més aviat deixat. Aquesta mateixa finca a Pedralbes o al Passeig de Gràcia sí costaria molt més que un milió de dòlars, però fa tot l'efecte que el mercat immobiliari d'Islamabad no està tan boig com el de Barcelona i que aquests preus no els assoleixen ni tan sols les zones més pijes i exclusives d'aquesta ciutat paquistanesa. En tot cas, algú volia fer creure alguna cosa quan es va donar la notícia fent servir unes paraules concretes. I és que, en definitiva, a aquesta banda del tauler geopolític, el missatge indiscutible és que Ben Laden era el dimoni. I que ara és mort. Al·lah és gran!

1er de maig. Ara nosaltres!

2011-05-01T13:36:00.000+02:00

Avui és 1er de maig. Dia del treball.

Amb 5.000.000 d'aturats de l'estat espanyol el dia d'avui només pot prendre un caire reivindicatiu. Aquests millions d'aturats ho són per un sistema que, en canvi, segueix proporcionant grans beneficis a bancs i multinacionals? perquè?

A la vegada, la protecció social, oficial o familiar, combinada amb la malfiança envers tot allò que faci tuf a política, fa que, malgrat tot, la majoria segueixi pensant que les alternatives són pitjors.

Aquesta actitud majoritària, però, és perillosa, i cal combatre-la. Fins i tot en el cas que hom no estigui per lluites més o menys utòpiques, el que és segur és que deixar en mans dels professionals de la política o del sindicalisme allò que pertoca sense cap mena de consideració possible a la sobirania del poble, a l'autonomia dels treballadors és molt mal negoci.

I encara més quan la aquests professionals ens estan fent pagar la crisi al poble i als treballadors. Aquest crisi no l'hem provocat nosaltres i no som nosaltres els que l'hem de pagar. Aquesta crisi anuncia un canvi de model. NO podem permetre que el nou model segui encara més lesiu per a la classe treballadora.

Més enllà de totes les consideracions ideològiques que es vulguin fer, aquest primer de maig ha de ser un dia en el que, al menys, hem de recordar que som treballadors i treballadores, i que el nostre treball, el de tots, a casa i fora de casa, és la nostra força i és la nostra dignitat.

Per dignitat, i per la dels nostres fills, aquest món ha de canviar.

Avui hi han convocades activitats diverses. Aquí hem faig ressò de la que convoca el col·lectiu Ara Nosaltres, i en reprodueixo el seu manifest per un 1 de maig diferent, alternatiu i combatiu:

Aquest joc consta de guanyadors i vençuts. En aquest joc nosaltres sempre perdem. Sembla que la nostra situació sigui fruit de la mala sort en el joc de la vida. NO, Això és el que ens volen fer creure.

Que no tinguem mitjans per a subsistir, que el lloguer sigui impossible, que perdem la feina, que a partir d’ara ens jubilarem més tard i haurem de cotitzar més anys, no és fruit de les nostres errades o de la mala sort, NO.

Es tracta d’un sistema que ens fa còmplices en la seva producció de desigualtat. A aquesta forma de fer-nos còmplices en la nostra pròpia explotació li diem PRECARIETAT i EXPLOTACIÓ. Aquest és el seu joc. Es tanquen hospitals i s’acomiaden a mestres per a salvar bancs. Es tolera la corrupció mentre gent és a la presó per robar menjar. NO, diem no a les retallades i aquesta estafa, aquesta situació té responsables, i són els mateixos de sempre -Polítics, grans empresaris i banquers- treballen per al seu propi benefici a costa de la nostra vida precària.

Ha arribat l’hora que aquest joc acabi. Ara ens toca a Nosaltres!

Juntem-nos totes les que vivim aquesta precarietat, el 1 de Maig comencem: els i les joves,els desocupats, els hipotecats, els que no ens jubilarem, les que no tenim futur, els i les metges, els professors i els alumnes, els pares i les mares. Tothom tenim alguna cosa a dir!

Jardinets de gràcia 17.00 Linea 3,5 Diagonal

Madrid 0 - Barça 2. Gràcies, Barça!

2011-04-27T23:41:00.001+02:00

El que em fot és que el Barça només n'ha marcat dos.

I no. No sóc ni un forofo ni un fanàtic. Només em miro els partits de la tele quan juga el Barça, i només si són d'aquests partits emocionants.

Però avui el Barça havia de guanyar i havia de fer-ho amb una clara superioritat. D'acord que la clara superioritat només ha vingut després de l'expulsió del jugador del Madrid, però fins aleshores hi havia hagut superioritat i, en tot cas, l'expulsió ha estat, igual com als altres partits, fruit d'aquesta superioritat.

Ara bé, el Barça havia de guanyar amb superioritat, al meu parer, no per a fer callar tot el soroll mediàtic madridista, que també, sinó per a vergonya d'un determinat tipus de culerada que, em temo, permet explicar molt bé perquè aquest país no va més enllà.

Des de la final de copa que portava escoltant veus derrotistes de culers que ja donaven per perduda l'eliminatòria de Champions. Ho sentia i em posava dels nervis: "el Barça té moltes baixes... ja m'agradaria que el Barça guanyés, però el Barça no és capaç de marcar al Madrid... Sense Iniesta no hi ha res a fer...". Hosti! donaven l'eliminatòria per perduda!!

Ho torno a dir: el que em fot és que només hagi guanyat per dos gols. Porto un parell de dies dient que el Barça avui guanyava per tres a zero i fins al final he tingut l'esperança que Messi em faria el favor.

Punt i apart per al segon gol de Messi. De mestre. Golàs. No ha driblat més jugadors perquè no n'hi havien.

Segon punt i apart per a Guardiola. Tu sí que ets el puto amo, Pep!

Recupero el fil. Encara hi ha un partit de tornada i la semifinal no està passada. Està de cara, però queden 90 minuts i em nego a creure que Mourinho, que és murri i molt intel·ligent, i que té un equipàs, hagi tirat la tovallola. No m'ho crec. A la tornada tocarà lluitar i patir.

Però avui el Barça havia de guanyar. I ho ha fet. Lluitant molt s'ha aconseguit. No sempre els millors són els que guanyen però acostuma a passar. I el Barça d'enguany, i des de fa un parell d'anys, és millor equip que el Madrid.

I aquest fet, que és evident, no l'ha sabut veure una determinada culerada que ha preferit donar-se per vençuda abans ni tan sols de començar el partit i desconfiant del que els propis ulls ens venen dient des de fa molt de temps, fins i tot en la final de copa, que el Barça és millor equip que el Madrid. Té més arguments. Té més força. Té més esperit.

I jo penso, i barrejo política i esport perquè, evidentment, estan barrejats i si no que són les seleccions nacionals sinó propaganda política de la pitjor espècie, que aquesta culerada derrotista que s'arronsa davant les dificultats encaixa molt amb un esperit molt majoritari a Catalunya que ens fa ser molt gallets quan les coses van, però que ens torna molt covards quan el rival ens fot un bon bolet. Però és que en tot combat s'escapen hòsties i cal estar disposats a encaixar-ne si al final vols guanyar.

Parlo, per exemple, de la Independència. Ens van d'allò més les performances, les consultes populars, i el dir que som qui sap què, però després no fem res que de veritat vagi de cara, per exemple votar independentista a les eleccions. Déu mos en guard d'arribar a un conflicte. Potser prendríem mal!

Doncs el Barça va prendre mal a la final de copa, però avui s'ha aixecat i li ha fotut un parell de guitzes molt ben donades al rival. No és KO, encara. Però Déu n'hi do.

A mi em sembla, per sort, que d'aquesta culerada covarda cada cop en queden menys i, si més no, demà els farem passar vergonya. Els cridarem llorones! perquè aquests sí que es mereixien perdre. Perquè es pot guanyar i es pot perdre, però és indigne renunciar al combat o rendir-se sense lluita.

Visca el Barça, collons! A veure si aprenem!

Una rosa i un llibre (i una Biblioteca Social digital a Olot)

2011-04-23T11:12:00.000+02:00

Avui, una rosa i un llibre. El llibre és "Indigneu-vos", amb que el vell resistent francès Stéphane Hessel ens crida a la insubmissió i a la revolta pacífica.

A propòsit de la traducció al català: és cortesia de la CNT-AIT d'Olot. No només un llibre, sinó tota una llibreria digital us podeu descarregar de l'a Bibioteca Social d'Olot..

La Biblioteca Social d'Olot s'inaugura avui amb la presentació del llibre “Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80.” amb el seu autor en Joni D. que va viure aquella època en primera persona. El llibre està editat per la cooperativa de Sants La ciutat invisible.

Feliç diada de Sant Jordi!

Telefónica acomiadarà prop de 6000 treballadors.

2011-04-19T23:56:00.002+02:00

Telefónica acomiadarà prop de 6000 treballadors. Per altra banda, repartirà més de 450 milions d'euros en incentius als directius (un col·lectiu de 1900... persones?).

És una brutalitat. Ara bé, crec que seria un error quedar-se en la crítica superficial. Més aviat crec que cal extreure'n alguna conclusió: el que ha fet Telefónica és un signe dels temps i opino que veurem molts moviments similars a empreses de tota mena.

El que ha fet Telefónica, a més, deixa en res el discurs dels defensors de la teoria segons la qual, si les empreses van bé i tenen beneficis contractaran gent.

Això sempre ha estat una fal·làcia. Les empreses, per pur sentit comú, no contracten quan van més bé sinó quan els cal. Quan ho necessiten. Punt.

Més ben dit, les empreses només contracten gent si és que justament és el recurs humà el que els cal per augmentar els beneficis. No és cert que la inversió que cal per a fer créixer els beneficis sigui incrementar la plantilla. Això només és així en aquells (cada cop més escadussers) processos productius on la ma d'obra és més barata i eficient que la maquinària.

Molts cops, cada cop més, la inversió que caldrà per augmentar beneficis serà, en canvi, millorar l'eficiència dels processos productius i això voldrà dir, sovint, fer fora gent.

Per altra banda, les empreses buscaran retenir aquells treballadors "estratègics" que aportin més valor (beneficis), per tant, és "lògic" que incrementin els incentius a directius.

El que Telefónica posa de manifest, per una banda, és la mentida dels que diuen que "si les empreses van bé es crearà treball". Això dit així és fals. És possible crear treball, segur que sí, però la condició no és que "les empreses vagin bé", més aviat és "que a les empreses els calgui personal". La clau és que "els calgui". Com fer que "els calgui"? I no val fer trampes del tipus "l'estat subvencionarà en un xx% els nous contractes".

Un ensenyament fonamental que es pot extreure de Telefónica és la monumental perversió del sistema: L'únic valor del sistema, el principal, el déu al que cal sacrificar tot, és el creixement continuat del benefici.

Un company de feina em deia que la missió de tots els departaments de l'empresa, inclòs Recursos Humans (RH), és incrementar els beneficis de l'empresa. Per tant, si cal fer fora gent per ser "més eficients" i incrementar beneficis, RH prepararà unes boniques cartes d'acomiadament amb la certesa d'estar fent allò que és necessari per assolir els objectius de benefici.

El cas és que són moltes les empreses que estan passant dificultats i, en aquest cas, l'acomiadament i els ERO són la forma de garantir la supervivència de l'empresa. És sempre l'única forma?

El problema és que ja sigui "per millorar l'eficiència" o "per salvar l'empresa", hi han treballadors que van al carrer. No tots els sectors son iguals ni tots els treballadors abocats a l'atur tenen la mateixa capacitat d'afrontar la pèrdua del lloc de treball. Tanmateix, el fet és que el món que es dibuixa presenta, si no es produeix un canvi radical, un atur estructural molt alt a llocs com casa nostra, per exemple.

Qui i com garanteix i garantirà la supervivència dels treballadors que van al carrer? Les prestacions d'atur s'acaben, i després, què? No és un problema aliè. Tots podem ser treballadors en atur.

Finalment, doncs, l'amenaça més brutal de Telefònica és que els llocs de treball poden arribar a convertir-se, en ells mateixos, en un bé escàs! Com oposar-se a això?

Jo trobo que el sistema és pervers. Tanmateix, què fer? em sembla que la principal preocupació dels treballadors de l'estat, avui, és no perdre la feina; la dels milions d'aturats, per la seva banda, és tornar al sistema o que el sistema els proporcioni alguna mena de prestació que els permeti viure. En definitiva, no es discuteix el sistema i es dona per suposada la seva protecció. No es plantegen alternatives o aquestes son marginals.

El decreixement, no en tinc dubte, és i serà per força i de mala gana. Aprendrem alguna cosa?

No tinc respostes. Sens dubte que un altre món, millor, és possible. Jo ho crec i també vull creure que en la mida de les meves possibilitats col·laboro per a fer-lo possible; però també és cert que un altre món molt pitjor que l'actual ho és. El que m'esborrona és la tendència.

La tendència, em temo, és que anem a pitjor. Telefónica és un signe dels temps.

Consulta a Islàndia

2011-04-10T23:51:00.000+02:00

La consulta d'avui a Barcelona, per propera i per significació és, per mi, sens dubte, la notícia del dia.

Però qualsevol altre dia, la notícia hauria estat aquesta altre:

Islàndia es decanta per no tornar els diners als inversors holandesos i britànics del banc Icesave

"Islàndia no pagarà els deutes d'Icesave. El "no" s'ha imposat en el referèndum sobre si els islandesos han d'indemnitzar els inversors britànics i holandesos que van perdre els seus diners quan aquest banc privat va fer fallida. El Parlament del país havia arribat a un acord per pagar 3,9 milions d'euros als clients d'Icesave. Aquesta és la segona vegada que es neguen a assumir aquest deute. Asseguren que és un error dels banquers i no pas dels ciutadans, però el resultat del referèndum pot complicar l'entrada d'Islàndia a la Unió Europea i el seu accés al crèdit dels mercats internacionals."

I aquest referèndum d'Islàndia és oficial i vinculant.

Doncs mala sort si no poden entrar a la Unió Europea i si se'ls complica l'accés als crèdits internacionals, però tinc clar que avui jo també hauria votat per no pagar.

Felicitacions als islandesos per la nova lliçó de democràcia que han donat i pels pebrots que estan demostrant.

Al capitalisme que els vol sotmetre, bufetada a la cara.

Que paguin els deutes els que els han contret, o sigui els bancs i els propietaris dels bancs. ¿Oi que quan aquests tenen beneficis, se'ls queden ells? doncs ara que han tingut pèrdues, que les paguin ells. Punt. No posa enlloc que el sistema tingui que ser "privatitzar beneficis, socialitzar deutes".

A veure si aprenem tots plegats alguna cosa. Quan la democràcia funciona és una poderosa arma anti sistema.

I un altre món és possible.

Independència, 2014.

2011-04-10T23:12:00.000+02:00

Sembla que la participació a la consulta per la independència a Barcelona ha superat el 20% i que s'han recollit més de 250.000 vots nous, que de seguir-se la tònica de consultes anteriors, hauran estat de forma majoritària a favor de la independència.

El conjunt de vots recollits arreu de Catalunya des de la primera consulta a Arenys de Munt fins avui -a falta de les dades del recompte de l'organització- deu estar a la vora, potser supera, els 800.000 vots a favor de la independència.

Cal dir que tots els vots independentistes recollits a les consultes ho són. Però que no tots els vots independentistes hi estan. Molts pobles no han pogut fer consulta independentista. Molta gent que votaria Sí en una referèndum oficial per la independència no ho han fet a les consultes justament perquè aquestes no eren "oficials".

Mes encara, cal pensar que en un referèndum "oficial" hi hauria una gran campanya a favor (i també en contra). Sens dubte es produiria una mobilització important de l'electorat.

Jo crec que amb un referèndum oficial aquests 800.000 vots en serien molts més. Jo no tinc cap dubte que un referèndum oficial per la independència, avui, es guanyaria. Estem madurs per la independència. És una reclamació de 800.000 veus que han anat a dir-ho explícitament.

Personalment, crec, a més, que la reclamació de la Independència no és una qüestió aïllada o separada de la situació de crisi que s'està vivint i que ja fa anys que dura. Crec que molts dels vots que s'han emès en favor de la independència veuen en ella una via de sortida a la crisi. La crisi que ha enviat més de 600.000 ciutadans del Principat a l'atur. La crisi que està fent-se servir per justificar retallades en educació, sanitat, prestacions socials i despesa pública. La crisi que no afecta a bancs i caixes, que són "rescatats" a canvi d'empobrir als ciutadans. La crisi que a Catalunya, con al País Valencià i a les Illes Balears és encara més crisi, perquè a més hi ha la llosa d'un terrible dèficit fiscal amb l'estat espanyol.

Però no vull parlar d'aquests votants que es mobilitzarien pel Sí en un hipotètic referèndum. No és el cas. Qui el convocarà aquest referèndum? Ni tampoc es pot parlar d'una Proclamació Unilateral d'Independència. Qui la faria? Quina majoria hi ha al Parlament per a convocar un referèndum d'autodeterminació oficial o per proclamar la independència? Avui, cap.

Ara hi han dues opcions: o bé creure's amb tota la bona fe del món que CiU recollirà aquest desig expressat amb força i l'articularà en una agenda per l'autodeterminació. O aquesta força es canalitza cap a opcions que posen la independència com eix central del seu programa, en la forma de referèndum d'autodeterminació, o de proclamació unilateral d'independència.

Jo crec que CiU no farà el pas cap a l'autodeterminació i la independència. perquè hauria de fer-ho? va guanyar el passat novembre clarament i no en parlava d'això.

Potser avui, passats els cent dies de gràcia i vist que l'obra de govern de Mas va en la línia de les retallades i de la demolició de tot allò que va fer l'Entesa, fos bo o no tant bo; vist que l'impost de successions es treu per tothom, en comptes de fer-lo progressiu; vist que es torna a les velles costums d'anar a Madrid amb un cove, per a que l'omplin de peix, però el peix és només espina i poca carn, això sí, sempre amb el to xulesc de ambs els catalans no s'hi juga i "no ens fa por la confrontació"; potser avui CiU faria bé de replantejar-se si els suports del novembre encara hi són tots.

Jo crec que no ho farà. Perquè hauria de fer-ho? Tant de bo que reflexionin. El que jo em demano és si d'aquí quatre anys, quan toqui tornar a votar serem els votants de les consultes per la independència prou sensats com per dipositar el nostre vot per a una formació independentista de veritat.

Si ha de servir per alguna cosa la consulta d'avui és per encetar la campanya de la consulta per la independència que han de ser les eleccions al Parlament de 2014.

Aquest camí vers la Independència té una fita important a les eleccions municipals del maig. Cal que els ajuntaments de la majoria de ciutats i pobles de Catalunya estiguin alineats amb l'objectiu de la Independència. El Municipalisme va provocar la caiguda d'un rei i la instauració d'una República. El maig caldria fer una passa més cap a la Independència.

Amb 800.000 vots avui ja seriem segona força al Parlament. Preparem-nos, doncs, per al sorpasso, i marquem-nos l'objectiu de la majoria absoluta independentista.

2014. Catalunya, proper estat d'Europa.

A "El Periódico" no li agrada la consulta del diumenge

2011-04-08T22:36:00.001+02:00

Alguna cosa important deu ser la consulta per la independència del 10 d'abril quan "el Periódico" li dedica l'editorial d'avui. Editorial que no és, precisament, per a animar a la gent a anar a votar. Més aviat, és per animar-la a no fer-ho. Molt curiós. Com diu un conegut meu, no és el mateix un diari en català que un diari català.

És molt curiós que es preocupin tant per una consulta que és, segons diuen, un mer "acte propagandístic", que "no amenaça en absolut «l'estabilitat política i institucional d'Espanya»", que pel seu "caràcter no vinculant la convocatòria està mancada de garanties, i els resultats, de validesa jurídica", que "Mas ja va admetre fa mesos que un referèndum en tota regla només demostraria que «Catalunya el que vol és ser espanyola», i Pujol, un nou convers, només li posa un però a la independència: que és «inviable»". Són frases de l'editorial. Si de debò es creuen el que diuen, aleshores, potser en fan un gra massa dedicant una editorial a la qüestió, no? que potser estan espantats per alguna cosa?

L'editorial té un moment hilarant: "La declaració unilateral d'independència no té lloc a la Constitució". Evident, senyors, evident. És que justament es la constitució espanyola el que es vol superar amb la declaració d'independència. Es tracta de trencar una legalitat i substituir-la per una nova legalitat. La declaració unilateral no ha de sotmetre's a cap constitució perquè és una acte constituent en ell mateix.

Ara bé, després d'aquesta frase guanyadora d'un primer premi a l'estupidesa, en ve una de punyent: "que els partits nacionalistes vagin a les eleccions amb el referèndum d'autodeterminació als seus programes; el dia en què sumessin una clara majoria al Parlament, tindrien legitimitat per obrir converses amb Madrid". O per a una declaració unilateral d'independència, afegeixo jo. Cert. Demanem-nos perquè això encara no ha passat. La frase és una crítica directa a CiU i Mas.

Tanmateix, amb tots els "però" que des de "El Periódico" vulguin posar, a dia d'avui i sense els vots de Barcelona, ja es comptabilitzen més de 600.000 vots favorables a la Independència. Tant de bo que s'assolís el milió de vots favorables.

En tot cas, els vots independentistes -que tots ho són, però no hi són tots- als llocs on s'han fet la consulta sumen més que els vots dels partits nominalment independentistes, o que els vots de CiU. Alguna cosa vol dir això.

Aquesta força caldrà articular-la d'alguna forma. Jo crec que o es dona un creixement electoral decisiu de l'independentisme, o si es continua amb l'esquema electoral actual encara en tenim per anys de dèficit fiscal i d'infraestructures, de boicots, d'insults, de reculada de la llengua...

I no. CiU no compta com partit independentista. Per molt que Mas i Pujol ja hagin votat a la consulta, suposem que a favor a de la Independència.

Potser que en pensem en tot això mentre esperem a anar a votar el diumenge.

Pensem-ne. I votem. Votem per la Independència.

10 d'abril. Barcelona decideix!

el "rescat" de Portugal

2011-04-08T00:52:00.000+02:00

PIGS, és dir: Portugal, Ireland, Greece i Spain. D'aqests PIGS, ja n'han estat "rescatats" tres.
Ara toca la "S". Gràficament la cosa és, doncs, ~~PIG~~S.

Ingènuament hom podria pensar que si és un "rescat" és que serà una cosa bona, no? salvar a algú d'un perill és el que entenem per rescat.

Però "rescatar Espanya" és el mateix que "salvar als espanyols d'un perill molt gran"?

Jo crec que no.

Primer de tot, això d'Espanya és molt interessant. A qui s'estan referint? a tots els ciutadans de l'estat? No. No estan referint-se a gent. Com a molt estan referint-se a l'empresa de serveis i assegurances que anomenem "estat" i que està en fallida o a punt de fallida.

Els clients (i inversors) d'aquesta empresa de serveis anomenada "estat" resulta que són els ciutadans particulars que, per les bones o per les males, en són socis via impostos.

Doncs bé, el "rescat" aniria a salvar aquesta empresa anomenada "estat" a base de permetre'n un refinançament dels seus deutes i intervenint-la per a que en redueixi les despeses (fent retallades dels servei que presta) i augmentant-se les quotes als socis (apujant els impostos). El rescat, doncs, és una putada pels abonats. L'objectiu del rescat és assegurar que els creditors cobraran, no salvar als ciutadans del país rescatat de l'empobriment.

El millor del cas és que els "directius" i "gestors" (governants dels darrers quinze anys i més enllà) que han conduit l'empresa anomenada estat a la crisi segurament seguiran mantenint els seus càrrecs, els seus sous i els seus privilegis. Un exemple: avui mateix hem sabut que -amb l'honorable excepció dels erurodiputats Junqueras (ERC), Romeva (IC), Tremosa (CDC) i Rosa Estaras (PP)- la resta d'eurodiputats espanyols han dit que de viatjar en classe turista ni parlar-ne. Que ells o Business Class o res.

Llavors dirà algú: doncs que no rescatin l'estat i que aquest faci fallida, si és que la cosa és tan dolenta per al ciutadà! És una idea, però si l'estat i els bancs espanyols no paguen els seus deutes aleshores és segur que no podran refinançar els deutes i quedaran marcats, si no de per vida, si per un bon grapat d'anys com "no confiables". Estariem parlant d'un boicot internacional cap a l'estat espanyol, els seus bancs i empreses. Més d'un directiu i gestors aniria, o hauria d'anar, a la presó però els que rebrien de valent la patacada serien, tinguem-ho per segur, els ciutadans de l'estat. Com no.

Hi ha una tercera via: l'estat no fa fallida i no hi ha rescat. Els creditors europeus confien amb que les mesures que imposarà el mateix estat (reducció de despesa pública, increment dels impostos) seran suficients per a salvar la situació.

Certament, aquesta tercera via és per la que transitava el govern de Portugal fins que ahir, finalment, va claudicar. De fet, els governs d'Irlanda i Grècia també van transitar per aquesta via per, finalment, descarrilar i sol·licitar els respectius "rescats". El govern d'Espanya serà diferent? Diuen que Espanya és "too big to fall", però de més verdes en maduren.

En tot cas, suposem que sí, que el govern aconsegueix transitar aquesta via sense descarrilar. En què consistirà aquest trànsit? efectivament: reducció de la despesa pública i increment dels impostos. Exactament el mateix que si és "rescatat".

Igual del tot no. En teoria, si no hi ha intervenció exterior la reducció de despesa pública i l'increment dels impostos es podran decidir i modular des de Madrid. En comptes d'una capitulació dictada des de París i Berlín.

I què ens convé des de Barcelona, València o Mallorca? doncs gairebé prefereixo que qui ens colli siguin París i Berlín, que no Madrid. Si és Madrid qui colla farà el que fa sempre: collar als Països Catalans primer i més que a la resta dels territoris de l'estat. Tot per a major glòria de la Villa i Corte i de la seva caterva de polítics que encara diran que "España no ha necesitado ser rescatada". Si, en canvi, ens collen París i Berlín, cal suposar que la sagnia es repartirà més equitativament amb Madrid.

Ara bé, el millor de tot per a nosaltres seria que la decisió de què retallar i quins impostos apujar es prengués a Barcelona, València i Mallorca. I no a Madrid, París o Berlín. Els calers que es recaptin als Països Catalans que es quedin als Països Catalans. Potser ens trobaríem, oh! sorpresa! que ni caldria retallar tant, ni incrementar tant els impostos. I és que quan el 10% del teu PIB se'n va cada any des de fa molts anys a ponent, a fer autovies gratuïtes i cinturons de ronda, i terminals nous a Barajas i un AVE radial i tantes i tantes barbaritats, és normal que l'empresa de serveis anomenada "govern autonòmic" se'n vagi a fer punyetes.

En fi. A Portugal, Grècia i Irlanda, va arribar un moment que els governs respectius van dir que ells no podien retallar més ni collar més a la gent i van optar per claudicar i que fos un altre qui clavés l'estocada. Potser per vergonya cap els propis ciutadans o potser forçats des de l'Unió Europa que ja no es refiava d'ells. Però a priori sembla que podien no haver-ho fet i que ells mateixos tenien la capacitat d'aplicar la medicina.

El missatge és: amb rescat o sense, però venen retallades en despesa social, vindran pujades d'impostos, i com la inflació sembla que es dispara, tindrem també increments dels tipus d'interès. Tocarà patir durant anys, com ja reconeixen els dirigents i governats de l'estat espanyol. Empobriment generalitzat. Les passarem putes una bona temporada.

No hi han gaires opcions. Una opció possible? L'estat hauria de ser molt més eficient, perseguir la corrupció amb rigor... En el cas dels Països Catalans, a més, la independència permetria estalviar el dèficit fiscal crònic i brutal amb Espanya i destinar-lo, per exemple a fer front al deute exterior.

El proper diumenge es vota a Barcelona. Per la independència. És dir, i no és demagogia, contra la crisi.

Arcadi Oliveres al Singulars

2011-04-04T22:35:00.000+02:00

EL passat 28 de març Jaume Barberà va portar al seu programa Singulars a l'Arcadi Oliveres.

L'Arcadi Oliveres és un dels referents per a tots els que pensem que un altre món és possible.
Vet aquí a l'enllaç al programa: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3443930

I vet aquí el programa per si el voleu veure aquí mateix:

10A. Barcelona Decideix!

2011-04-04T22:26:00.000+02:00

Li podrem posar totes les pegues que vulguem. Estic convençut que no és un pas suficient. És més, si no se sap canalitzar aquesta força no haurà servit de res.

Però és un pas necessari. El diumenge 10 d'abril, cal fer aquesta passa endavant. Després n'hauran de venir moltes més i en la direcció correcta.

La del diumenge és una passa important en la direcció correcte.

El 10 d'abril, a Barcelona, vota per la independència!

I el vídeo de Barcelona Decideix, bonissim!