La Diada Nacional d'enguany m'ha deixat bones sensacions. Només puc parlar de sensacions perquè no em refio de les dades que es publiquen, no em refio dels mitjans de comunicació, ni dels públics ni dels privats. No em refio dels lideratges dels partits, i poso els de les associacions en quarantena, precisament per la forta infiltració que pateixen pels parits. Només em refio de les meves sensacions. En tant que sensacions, són subjectives i, per tant, pateixen el biaix dels meus apriorismes, conviccions i anhels. Per tant, me'n refio de les meves sensacions sabent que tenen questa limitació. Però he de pensar per mi mateix. Tinc l'obligació d'utilitzar el meu propi cervell de la millor forma que sàpiga.
El divendres vaig marxar amb la columna que sortia de la cantonada Gran Via amb Casanova. La columna del "present". Força ambient. Força concurrència. Res a veure amb les macro mobilitzacions prèvies al 2017, però mobilització potent. Com s'ha dit, i crec que és cert, a Catalunya no hi han moviments polítics capaços de treure tanta gent al carrer com pot fer-ho l'independentisme.
L'independentisme és un moviment transversal dins la societat catalana. "Societat catalana" és, com "literatura catalana", aquella societat de la gent que s'expressa en català, o que sap que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que té consciència nacional catalana. No és veritat que algú acabat d'arribar del Pakistan, o d'Algèria, o de Suècia, que no entén un borrall de català ni pretén aprendre'l, ni entendre'l, o que considera que amb rudiments de castellà ja en té prou per anar tirant i que quan pugui fotrà el camp, sigui català. No és català, ni ho serà. Com tampoc és català aquest espanyol de tercera generació, o més, que sense cap mena de dubte afirma que "esto es España, o que "Cataluña es España", o el meu favorit: "Cataluña es de España", com si fos un moble. Sovint un moble de fusta amb corcs que se la mengen i que són els catalans, que en tant que molesta plaga, han de ser exterminats. No, aquest personatge no és català. Es un colon espanyol, per molt que digui que "es más catalán que nadie". Els colons jueus de Palestina també es reclamen com els veritables propietaris de la terra promesa. Però són colons, i justifiquen, se n'aprofiten i, si cal, col·laboren amb i perpetren un genocidi.
No és que les autoritats palestines em caiguin especialment bé. De fet el seu alineament amb les forces repressores espanyoles després del 1er d'octubre de 2017 fa que els consideri essencialment hostils a la causa independentista catalana. Però una cosa no treu l'altre.
Vaig marxar prop del grupet de la secció Sants-Montjuïc de l'Assemblea Nacional Catalana, que duien una pancarta amb el lema "Ser colònia d'Espanya es estar en via morta"
Assemblea Sants-Montjuïc arriba a Plaça Universitat. #Independència #RepúblicaCatalana pic.twitter.com/0rHfdUwCTF
— Albert Baranguer (@abaranguer) September 11, 2026
Marxar prop de l'ANC de Sants era una forma de tenir una referència, però, de fet jo anava i venia. Darrera del grup de Sants anava un grupet amb una gran estelada gay i darrera seu marxava el bloc d'Aliança Catalana, nombrós i compacte. Cal dir que hi havien altres grups nombrosos. Junts, per exemple. També de sorollosos, com els del moviment independentista de Biafra, uns clàssics a les manis de la Diada.
Si bé al llarg de la manifestació en algun punt es van sentir xiulets al pas AC, la coexistència va ser, en general, pacífica. La meva impressió és que el moviment independentista, si més no en la seva base, està més disposada a encaixar AC al si de la seva transversalitat que el que la resta de partits nominalment independentistes, i l'esquerra independentista en particular, està disposada a acceptar. Aquí pot haver-hi un problema gros. O potser no. Potser el problema només serà per a fer governs. Però mentre es foti fora al PSC/PP/VOX/Comuns del govern de Catalunya, em val qualsevol combinació. Penso, més aviat, en el què faci la gent quan, arribat el moment, calgui sortir al carrer.
Em va passar una cosa curiosa. Em vaig aturar un moment a contemplar el pas dels diferents grups i rumiant sobre tot allò, i un senyor em va abordar per a preguntar-me, com si fóssim coneguts de tota la vida: "què, on et sembla que estem?". On estem... Tenia un desordre important i no em va sortir una resposta satisfactòria. Una cosa com: Content. Força gent. Gent gran, però també gent jove. Es diria que bé. Que sembla que reprèn. Em va respondre que força d'acord. Després em demana, i què en penses de la Sílvia?. Aquesta me l'esperava. Tenia la sospita que podia tractar-se d'un Orriolista i una lleugera preocupació perquè no fos un dels fanàtics. Però no. Vaig dir això també, perquè és el que penso: "Crec que ella, en particular, és honesta, en el sentit que diu el que pensa." Bona part del que pensa l'Orriols no ho comparteixo. Però també crec que ella ho creu i honestament ho diu i ho defensa, i jo això, en la meva forma de veure i captenir-me al món, ho he de respectar. Jo no crec que Sílvia Orriols sigui, en cap cas, feixista. Com deia Germa Bel a un tuit previ a la Diada:
I avui és un gran dia per recordar que el feixisme és, essencialment, un mètode: l'ús de la violència física en l'activitat política.
— (((Germà Bel))) XY CIS + Gen-Tap (@gebelque) September 10, 2026
Avui n'hi ha convocatòria al Fossar de les Moreres. És indigne!
El que caracteritza al feixisme és l'us de la violència com a mètode, i això a dia d'avui, no aplica ni a AC ni a Orriols. Per combatre a AC cal fer-ho amb arguments, raonats i convincents, i l'acusació de feixisme, en la meva opinió, més aviat fa que la gent els miri amb simpatia, precisament perquè és bastant obvi que no ho són. AC no és, a dia d'avui, el mateix que els neonazis del Nucleo Nacional als quals, per cert, l'ultra-esquerra i l'esquerra independentista els va donar el tracte correcte a la Plaça de Jacint Verdaguer fent-los fora amb força.
La força és legítima per a defensar-se dels violents, i de la violència feixista, en particular. Aquesta és l'essència de l'anti-feixisme. La línia, doncs, és clara: ser forts per dissuadir l'atac feixista. Ser durs amb la resposta amb força i violenta, als atacs feixistes.
En aquest sentit la tàctica dels feixistes ha afegit un element nou: la "subcontractació" de l'ús de la força als cossos policials i militars que, a causa d'una política estúpida de molts anys, mai han estat purgats d'elements d'extrema dreta, ans al contrari, s'han anat omplint amb aquesta mena de gent: el famós "soy compañero" que es pot sentir a les manis feixistes.
Orriols i AC han vingut per quedar-se una temporada. Aquest és el fet. I més val tenir-los en compte i acceptar que molta de la gent que ahir votava a Junts i a CiU, avui els votarà a ells, i no només gent que votava CiU. Sospito que no serà aquest l'últim cop que parlaré de Sílvia Orriols i AC en aquest bloc.
En fi, en aquestes cabòries anava jo caminant cap a la Plaça Catalunya on vaig poder sentir el darrer dels discursos, del president de l'ANC , Josep Vila.
Per mi és interessant aquest emplaçament a un "nou embat".
Com he llegit a algun lloc, potser no és bona idea fer servir aquest "llenguatge processista", però crec que la idea és correcte i necessària. Cal passar a l'acció, perquè és obvi que amb la més que previsible victòria de PP i VOX a les eleccions espanyoles i la pujada d'un govern rabiosament espanyolista, i per tant, anti català, hi ha d'haver i haurà una necessària reacció independentista forta que hauria de canalitzar-se per assolir, ara sí, la independència de Catalunya.
No caldria dir-ho però ho dic: Espanya és VOX i el PP. Espanya és falangista. El nacionalisme espanyol només pot ser destruint la identitat nacional catalana. Són el nostre enemic. Aquest cop que ningú caigui en la bestiesa de les lluites compartides. No compartim res amb qui ens vol fer desaparèixer. Perquè tant nacionalistes són VOX i el PP com PSOE, Sumar i Podemos. Al front de l'Ebre aquest cop no hi hem d'anar. El que hem de fer és foragitar els quintacolumnistes i les forces d'ocupació.
Ens cal "aixecar" la DUI i, sobretot, defensar la independència, amb tota la força que calgui, al carrers, pobles ciutats.
Aquests dies estic rellegint, trenta anys després, "Homenatge a Catalunya" de George Orwell. Al llibre, Orwell ens explica com preveient el cop d'estat feixista, la CNT va amagar dipòsits d'armes i es va preparar i entrenar per a fer front al cop quan arribés el moment. Bé. Em temo que estem en la mateixa situació. No sé qui fa de CNT avui. Sospito que ningú. Però potser caldria. Potser no calen dipòsits d'armes en un món de drons i piolins, o potser sí, qui sap. Però aquest cop quan vinguin "a por ellos" i "ellos" som "nosaltres", haurem de respondre d'una forma "prou convincent" per a que ni puguin, ni vulguin, ni intentin venir mai més o, si més no, ens els propers cinc cents anys.