Trump i els seus acòlits, amb Netanyahu i els seus, han atacat a Khamenei i els que el segueixen. Els motius d'uns i altres probablement només els coneixen ells. El resultat, però, és que ja hi han morts i ferits, entre gent que ignora els motius últims d'aquesta guerra.
No hi ha res a dir més que demanar que s'aturi ja aquesta guerra. Cal demanar que s'aturin totes les guerres. Com sempre, aquest prec no l'escoltaran els que tenen prou poder per cessar els bombardeigs.
El poder. La paraula clau. Aquesta és una guerra entre poderosos per a ser encara més poderosos. És el poder la raó última de les guerres. Els recursos, el petroli, notablement, es disputen perquè disposar de recursos és disposar de poder.
Els exercits i les policies són les organitzacions que tenen els pressupostos més alts perquè per a exercir el poder, sovint, no hi ha més remei que coaccionar. Exercits i policia són poder materialitzat. La repressió policial o les operacions militars són poder en acció en la seva forma més pura. És la coacció dels poderosos sobre els més dèbils.
El poder gairebé sempre actua del fort al dèbil. Els dèbils són sotmesos. Però quan el poder enfronta als poderosos el resultat és catastròfic per als dèbils. Una guerra com la que enfronta a Trump i Netanyahu contra l'hereu de Khamenei serà, necessàriament , un desastre per als dèbils. En particular per als més dèbils que estiguin atrapats als camps de batalla, però també ho serà per a tots els que som dèbils i pobres (sí, reconeguem-ho, coi! la "classe mitjana" no existeix!) arreu del món.
Seria molt absurd tractar de decidir "qui té raó", perquè les raons del poder no són les raons dels sotmesos. Encara seria més absurd prendre partit, com no sigui prendre partit pels que han mort, o moriran, o han patit, o patiran, o han perdut, o ho perdran tot en aquesta guerra o en qualsevol altre. Perquè al final, el món es divideix entre els poderosos i els sotmesos. I les guerres sempre són entre poderosos, i sempre els sacrificats són, som, els sotmesos.
Les guerres sempre han de ser amb vergonya de la sang, com deia Llach. Però si n'hi ha alguna en la que es pugui lluitar sense vergonya, o que puguem qualificar-la de "justa" sens dubte que deu ser la guerra per alliberar els sotmesos del jou dels poderosos. Aquí i arreu del món.
Si sentiu que la lluita us crida, que sigui la lluita per la independència. La lluita per la independència dels sotmesos. La lluita per l'alliberament dels pobles del jou dels poderosos.
No siguem ingenus. Els poderosos, ho són. Nosaltres som molts més, però no estem ni units, ni organitzats. No només això: molts de nosaltres, els dèbils, els sotmesos, estem disposats a defensar amb la pròpia vida aquests jous que ens sotmeten. Perquè tota la vida hem viscut a una gàbia i no concebem una vida en llibertat. O la temem.
La revolta comença quan prou gent creu que es pot alliberar dels jous. I continua quan aquesta gent s'uneix i s'organitza. La revolta triomfa quan esdevé un poder. La paradoxa i la dificultat és que l'organització mai és entre iguals. El poder jerarquitza. El poder acaba sent exercit per pocs dirigents, que exhibeixen l'autoritat i arribat al cas, coaccionen i sotmeten els nivells més baixos de les organitzacions per a que executin les ordres, per a que obeeixin.
Tot és més complex que el que jo dic aquí, certament. Perquè no som racionals. Som emocionals. Cal tenir-ho en compte, igual com ho té en compte el poder. Un discurs estrictament racional foragita al poble. EL discurs emocional, en canvi, l'excita. Fins al punt que molts aniran a la guerra voluntàriament.
Estic aquí, filosofant, mentre les bombes cauen a Teheran, i a Jerusalem. I gent que no sap per què, mor, o és ferida, o ho perd tot. Perdoneu-me. Sóc dèbil. És la impotència dels sotmesos. Que no podem aturar als poderosos. Que aquests poderosos, amb cinisme, s'atribueixen el dret a parlar en nom de tots, o coaccionen per a que no diguis res, o per a que es digui només allò que ells volen.
Només tenim l'esperança que algun dia es girarà la truita. No se quan, ni com. Segurament no ho veuré. però conservaré aquesta llibertat última, al meu cap, de ser rebel i no creure. Em sotmetran però no em convenceran, i sempre que pugui, de la forma que sigui, subvertiré el seu sistema.
Germanes i germans que sou morts, ferits o ho perdeu tot, a la guerra que sigui, als camps de batalla d'arreu del món, que sou sotmesos pels poderosos, pels que us coaccionen, ja sigui un soldat, o un policia, o un marit masclista, o un cap que abusa del seu poder. Teniu la meva solidaritat. Sóc un amb vosaltres, que això vol dir solidaritat. Som una entitat sòlida. Com una roca. Algun dia, com una roca llençada amb una fona, tornarem el mal rebut. Algun dia, nosaltres podrem fer un món per a la gent.
Un altre món és possible.