Els perdedors de les guerres són els que moren, els que són ferits, els que veuen la destrucció de les seves llars, els que han d'enterrar família, amics o éssers, els que han de fugir, emigrar o exiliar-se. Els perdedors de les guerres saben que ho són i no és qüestió de banderes. Potser "el teu país ha vençut", però tu has perdut. Potser "el teu país ha perdut", però tu has guanyat.
Avui els perdedors de la guerra a Ucraïna són els morts i els ferits, soldats o civils, els nens sense escoles, les que han perdut la seva llar, els que han hagut de fugir. Tant se val sota quina bandera, o que la guerra segueixi. Ja hi han perdedors.
Per descomptat que també hi han guanyadors. Però sembla que els autèntics guanyadors no hi són pas als camps de batalla. Els guanyadors, de fet, gairebé no hi són mai. Gairebé sempre són lluny del perill. Gairebé sempre aconseguixen que algú altre lluiti per ells. Fins i tot aconsegueixen que alguns que, de fet, són perdedors, es creguin que són guanyadors.
"No a la guerra" és un eslògan molt bonic, però que no passa de ser l'expressió d'un desig. La realitat és que al món hi han poderosos que tenen interessos particulars, i que per servir a aquests interessos particulars no dubten en provocar conflictes.
Com ho aconsegueixen? en el fons, l'home més poderós del món no té superpoders. Pixa i caga com qualsevol altre. Si no menja, té gana. Té fred si no està abrigat. Tanmateix, aquest home (gairebé sempre és un home) ordena una acció militar i milers de soldats marxen a la batalla. O milions de persones es posen una mascareta. Com ho fan? Com pot ser que els generals que ordenen anar al combat no morin a mans dels seus soldats? com és que el que cap que ordena començar una guerra no caigui pels trets del primer subordinat que rep l'ordre? Com pot ser que l'ordre d'un poderós es transformi en una cadena d'obediència, por, coacció, interessos o fanatisme que acabi involucrant a milers de persones? Com diu Yuval Noah Harari, la gent es creu els relats. Els poderosos ho són, sobre tot, perquè cavalquen sobre relats. Els inventen, els manipulen, els aprofiten. Creen maquinàries d'escampar relats fent servir relats. Els relats produeixen "realitat".
El relat, la versió oficial, es paraula de Déu. No es pot anar en contra del relat. Fa pocs dies, el relat de molts opinadors era que els no vacunats eren uns delinqüents als que, gairebé, calia empresonar. Avui, en canvi, és clar que els únics delinqüents eren aquells opinadors. El relat parla avui de guerra d'agressió de Rússia a Ucraïna. Amb això ja n'hi ha prou per a acontentar a la majoria. Amb això ja n'hi ha prou per omplir tertúlies i parlar de bons i dolents.
Però es pot anar una mica més enllà del relat de consum ràpid. Els més informats ens recorden que Rússia i Ucraïna són dos països que tenen centenars d'anys d'història comuna i, com a conseqüència, reivindicacions territorials creuades en diferents regions. La URSS va mantenir moltes reivindicacions territorials apaivagades, però amb el desmembrament de la Unió Soviètica els vells retrets van tornar i van esclatar a la guerra del Donbass de 2014. D'altres afegeixen que Rússia no vol tenir l'OTAN a les seves fronteres, i que hi han interessos estratègics relacionats amb el subministrament de gas de Rússia cap a Europa, ja sigui a través dels gaseoductes a Ucraïna, o al gaseoducte North Stream a l'Atlàntic Nord (amb interessos econòmics personals de Putin i Biden!). Encara n'hi ha que apunten a un interès per part de russos i xinesos per a trencar el monopoli del dòlar com a moneda de les transaccions comercials internacionals.
Els poderosos tenen interessos. Els poderosos inflamen a llurs pobles amb nacionalisme i se'ls fa lluitar en batalles. Els pobles, i poble rima amb pobre, lluiten les guerres, posen la carn i la sang a disposició de les màquines picadores que són l'armament bèl·lic. Serveixen als interessos dels poderosos i, a canvi, reben orgull nacional, alguns, i mort, dolor, malaltia i pobresa, la majoria.
I segueixo preguntant-me com és que l primer subordinat que rep l'ordre de començar la guerra no li posa una bala al cap del poderós de torn i acaba, per la via ràpida, el conflicte abans que comenci.
Suposo que és el relat. Sempre és el relat. La mentida del relat. Al president ucraïnès li van prometre l'ajuda de la UE, el suport de la OTAN, la força dels EUA. A l'hora de la veritat tot eren mentides. Necessàriament havien de ser-ho. Els poderosos no es barallen entre ells si no hi ha un motiu extraordinari per a fer-ho. Un guany molt gran. Un botí immens. I cap d'aquests factors es donava. Els ucraïnesos, i segurament també polonesos, hongaresos, lituans, letons i estonians, potser també els búlgars estan descobrint avui, amb horror, que la UE i l'OTAN no són més que un gran engany. Un relat al servei dels interessos de les elits occidentals i que, com en totes les guerres, la carn de canó la posen el pobres.
Les elits occidentals (i les europees les primeres) són hipòcrites i mentideres. El món funciona en cercles de poder. Els més poderosos al capdamunt. Al poderós president d'Ucraïna el van enganyar els més poderosos caps de la UE i de l'OTAN, que no combatran, en cap cas, amb el poderós cap de Rússia perquè no hi ha ni un sol bon motiu per a fer-ho ni obtindrien cap benefici. Com a resultat, el molt poderós exercit rus esclafarà al molt menys poderós exercit ucraïnès.
Els poderosos d'occident assenyalaran a l'ós rus com el nou perill, la nova amenaça de la que cal protegir-se. De nou, la roda de la por. Ahir, por a la Covid19 i tothom amb mascareta pel carrer, i delinqüent qui no es vaccini fins a tres cops, per a major glòria de la indústria farmacèutica. Avui, por de Putin que ens amenaça amb armes nuclears. El perill roig arriben a dir. Com si Putin fos comunista. Por. Por de la guerra. Els poderosos volen que tinguem por.
A Barcelona estant, la por a la guerra amb Rússia és ridícula. Si observeu un mapa us adonareu que nosaltres ens trobem. geogràficament, a la rereguarda més allunyada del conflicte. És absurd tenir por. No ho és, però, tenir por de l'estupidesa manifesta dels nostres "dirigents". Com tampoc ho és tenir por d'aquest sistema falsament democràtic en que vivim, ni de la manipulació informativa i educativa, i de la manca de valors i decadència col·lectiva ètica i moral de la nostra societat. Això sí que fa molta por.
Resaria, si mantingués la fe que vaig perdre fa temps, pels perdedors de la guerra, de les guerres, pels refugiats, els damnificats i les víctimes ucraïneses i russes, sirianes, kurdes, palestines i israelianes, i tantes i tantes d'altres víctimes hipòcritament oblidades.
"No a la guerra" entesa com la dominació dels poderosos sobre els pobles. Prefereixo aquest altre: "Pau entre els pobles i guerra entre classes". Em sento mes identificat amb aquesta última. Guerra contra els poderosos. Així sigui, i si reso, que sigui a Atenea, dea de la guerra justa.
