Pàgines

dimecres, 29 de juliol del 2020

Rebel·lió.

Juliol. Avui ha saltat la notícia que es retira el tercer grau a les preses i presos polítics.

La taula de diàleg és morta i enterrada però, de forma prodigiosa, encara hi ha qui en confia. És broma? no hauríem d'estar preparant actes de desobediència civil, de resistència civil no violenta? no hauríem d'aprofitar el Covid per fer tant de mal com sigui possible a l'estat espanyol? no hauríem de tractar de destruir al nostre enemic? aquest mateix enemic que ens vol "reeducar" i "espanyolitzar-nos"? Que ens vol exterminar, en definitiva ?  aquest enemic que considera que els independentistes estem tocats del bolet? i això en el millor dels casos. En el pitjor ens acusa de bojos perillosos i fa servir aquesta acusació per a tancar-nos.

No hauríem de trobar la forma de deixar-nos de punyetes i assumir d'una vegada que hem d'anar contra l'estat amb tot el que tinguem ? que ens hi va la vida ? Ni més ni menys que la vida, primer de tot. I després, la llibertat, la individual i la col·lectiva. Que no ho veiem això ?

Potser voldran que fem una altre performance aquest proper 11 de setembre. Amb samarretes de colors, amb distància de seguretat i gel hidroalcohòlic. Prefereixo les caputxes i els talls de carrers. Prefereixo Urquinaona, i la Meridiana, a una ona sònica. Estic fins els pebrots de les performances. Jo vull guanyar i no fer numerets.

Jo vull guanyar. Si els electes que hem votat no són capaços de planificar la lluita -no demano que planifiquin la victòria, però sí la lluita. Si lluites pots perdre, si no lluites, perd segur-  aleshores aquests electes no m'interessen. N'he de triar uns altres. No els demano que lluitin per mi. Jo assumiré la meva responsabilitat. Els demano que lluitin amb mi, o que s'aparin si no volen lluitar. Evidentment, és necessari i espero que no se'm posin en contra. És necessari i espero que no m'impedeixin lluitar. Si tenen una agenda pròpia de desmobilització, de claudicació, de negociació sense comptar amb els electors que els han triat, aleshores  aquests electes tampoc m'interessen.

Jo vull la llibertat de les preses i els presos polítics. El retorn de les exiliades i els exiliats. Però abans que res, vull la independència de Catalunya. Vull la República Catalana. I la vull ja. Tindré paciència, si cal, però vull guanyar. Vull veure la victòria. Abans volia la Independència perquè creia que seria bona per a la gent del meu país. Avui, segueixo creient en la bondat de la independència i, a més, he afegit la urgència de combatre i derrotar al feixisme lliberticida de l'estat que ens reprimeix.

Però tancats a casa, o amb morrió pels carrers, amb distància de dos metres com a mínim, amb una higiene malaltissa que converteix als altres en sospitosos, ia  nosaltres mateixos en presumptes armes biològiques. Ens volen trencar la confiança entre els uns i els altres. Ens volen separar, ens volen desunits. No volen que sentim l'escalf dels i les camarades a la trinxera, a la barricada.

Jo dic que ens hem d'ajuntar de nou, i lluitar plegats de nou. Ja ha passat el temps de les performances als balcons i cal tornar a posar el peu al carrer, a fer bloc amb les desconegudes i desconeguts que lluiten sota els mateixos símbols que nosaltres i que ens inspiren confiança amb el primer cop d'ull.

Lluitarem. Hem de tornar a lluitar. SI lluitem potser podem guanyar. Hem de planificar aquesta lluita, com els CDR, com els talls de la Meridiana, com els talls d'Urquinaona. Aquest és el camí. La rebel·lió continua. Siguem rebels. Rebel·lió.