Avui ha començat la prova testifical. Del poc que he pogut seguir em quedo amb la gran lliçó que ens ha donat Soraya Saenz de Santamaria.
Ens ha donat una lliçó. A pocs metres de Junqueras, amb el que es deia que hi havia un bon rotllo mutu, a pocs metres de Romeva, de Forcadell... de totes les encausades i encausats ha dit que entre el 20-S i el 27-O va haver-hi violència.
Ha avalat la tesi de la rebel·lió i, no crec equivocar-me, ha proporcionat la munició necessària per a que el jutge Marchena condemni a disset anys de segrest als encausats per rebel·lió.
Ens ha donat una lliçó. De "sentit d'estat". El "sentit d'estat" és el que li permet condemnar, a sang freda, a un segrest d'anys als seus enemics polítics, i a més que els condemnaria si la maquinària legal li ho permetés.
Quan tens sentit d'estat no tens cap dubte a destruir al teu enemic per tots els mitjans que calgui. En aquest sentit, el testimoni de S³ ha estat impecable. A més ho ha fet mirant a la cara als seus enemics. Sense cap vacil·lació.
Gràcies, Soraya. No esperava menys de tu. Ens has donat una lliçó que, per dolorosa que sigui, hem d'aprendre:
Primer de tot, entenguem d'una vegada que som el seu enemic. Aquesta és, exactament, la paraula amb la que ens defineixen i la consideració que ens tenen.
Segona, a l'enemic se'l combat amb totes les armes de les que es disposi. El fort fa servir la força. El que no és fort només pot fer servir la no-violència i assumir sacrificis. Es tracta de jugar les cartes disponibles, sense lliris ni falses superioritats morals. Aquest és un joc en que només compta guanyar, sigui com sigui. Val el joc brut. Val comprar l'àrbitre. Val tot. Val el #JudiciFarsa
Tercera, no som millors que ells i, de fet, som més dèbils. Per tant, no podem desaprofitar ni una sola oportunitat, no podem equivocar-no ni vacil·lar. No podem esperar ni treva, ni clemència. No hi ha res a negociar. Al nostre enemic no li cal. Si ens proposa una negociació caldrà sospitar que serà una trampa o un engany. Al nostre enemic només el podem derrotar.
Som el seu enemic. Són el nostre enemic. Com a mínim ens volen tancats a presó. Avui ho hem vist. S³ ha carregat, i Marchena condemnarà. L'una i l'altre actuant a sang freda, ben conscients del resultat de les seves accions. Però, atenció, es el que hem d'esperar d'ells. No ens hem d'escandalitzar que l'enemic ens vulgui destruir. Senzillament, són coherents.
La condemna serà brutal. Espero que, si més no, serveixi per obrir els ulls als lliristes i per a que la majoria prengui consciència que som un país ocupat, i que el nostre capteniment ha de ser el d'un país ocupat que lluita per la seva llibertat.
I ara, sense llirismes, sense falses superioritats morals, sense dubtes i sent ben conscients de les forces seves i nostres, prenguem les decisions que calguin i assumim els sacrificis que siguin necessaris per guanyar.
dimecres, 27 de febrer del 2019
dimarts, 26 de febrer del 2019
Finalitzades les declaracions.
Amb la de Carme Forcadell avui han acabat les declaracions de les encausades i encausats en el "judici del procés". Ara vindrà la fase de "prova testifical".
Algunes reflexions :
No em calen testimonis ni declaracions. Jo mateix estava el dia 20S a la cruïlla entre Rambla i Gran Via. Allà no va haver-hi violència. Simplement, no n'hi va haver. El dia 1 d'octubre jo tampoc la vaig veure al col·legi on vaig votar i en el que vaig romandre tot el dia per, si calia, posar el cul a terra i oposar resistència pacífica. Però no va caldre. L'única violència que vaig veure va ser la de la policia espanyola en les imatges que m'arribaven pels mitjans i per les xarxes socials. No va haver violència el dia 3, ni el dia de la DUI. No n'hi va haver. No hi van haver, per tant, ni rebel·lió ni sedició. Ho sé, no perquè m'ho hagi dit ningú, ho sé, simplement, perquè tots aquells dies jo era aquí i vaig viure i veure el mateix que tothom.
Malversació. Jo no controlo els comptes de la Generalitat. En aquells dies els comptes de la Generalitat els controlava el ministeri d'economia espanyol. El ministeri va dir que no va haver-hi malversació. A falta de veure que declara Montoro en la fase testifical (igual se'n desdiu, ves a saber), doncs, tampoc hi ha malversació.
Aleshores, si no hi ha rebel·lió, ni sedició, ni malversació... Com és que estan segrestats des de fa més d'un any ?
El que sí que va haver-hi, perquè d'aquesta forma s'hi han referit fiscals i advocats de l'estat, va ser un referèndum.
Va haver-hi un referèndum, segons ells il·legal, però referèndum al cap i a la fi.
Un referèndum que es va realitzar malgrat les porres i el "a por ellos", un referèndum en el que va participar la gent que hi va participar i que va obtenir el resultat que va obtenir.
Un referèndum al qual l'estat espanyol va oposar força enviant-hi policia i Guàrdia Civil. Policia i Guàrdia Civil que es van comportar com les forces d'ocupació que són a Catalunya.
El referèndum va ser legítim. Com ha dit avui Cuixart, el dret a vot es guanya votant - el dret a l'autodeterminació, autodeterminant-se. L'exercici del vot per part de més de dos milions de persones, malgrat les porres i la violència policial el van fer legítim. El seu resultat va ser legítim i diàfan. Aquell dia els que vam votar vam exercir el dret a l'auto-determinació,
El resultat d'aquell referèndum no es va implementar. Algú diu que per evitar un bany de sang els polítics catalans van circumscriure la declaració d'independència al plànol estrictament polític.
Molta gent estaven (estàvem), i està (estem), disposats a fer efectiva la declaració d'Independència malgrat les amenaces de violència per part de l'estat. Tanmateix, no es va arribar a aquest punt. Sembla que la intenció dels polítics era forçar un referèndum pactat. No era això el que volíem molta gent, però és el que a la fi es va plantejar. Avui alguns polítics reconeixen que la no implementació de la independència va ser un error.
Per mi queda clar, i crec que les condemnes, dures, m'ho confirmaran, que no hi ha cap pacte possible amb l'estat espanyol. Espanya mai pactarà un referèndum d'autodeterminació per Catalunya. Mai. Ja ho havien de saber els nostres representants des d'abans de l primer d'octubre. En tot cas, la lliçó que haurien d'haver aprés, avui, és que no hi ha cap pacte possible. Només hi ha la via unilateral.
Avui, el que veiem és que des d'Espanya segueixen dient que el referèndum va ser il·legal, i que un referèndum pactat no és possible. I amb aquest mantra tanquen la discussió. Quan el fet és que el passat primer d'octubre de 2017 es va celebrar un referèndum no pactat en el que van participar més de dos milions de persones. Aquest fet, cabdal, l'ignoren. El neguen. No ha passat.
Però sí que va passar. Sí que vam votar en referèndum i sí que el vam guanyar.
Políticament això té un valor. En particular té un valor de mandat democràtic. Que aquest mandat democràtic, amb tots els segrestats i la repressió que s'ha acceptat en una estratègia (que sovint em sembla suïcida) de no violència i resistència pacífica, no porti directament a la implementació de la Independència és quelcom que, de moment, cal acceptar. Però que no hi porti directament no vol dir que no sigui l'objectiu. L'objectiu, fins que no s'aconsegueixi segueix sent la Independència. Avui tenim un Referèndum fet, és l'estat ocupant qui reconeix que es va fer, i guanyat. Tenim, per tant, un mandat democràtic per a fer la Independència.
Arribats a aquest punt, tenim dues opcions, intentar pactar un referèndum, o aprofundir la via unilateral i entrar en conflicte amb l'estat ocupant. Jo dic que les sentències seran tan dures que la primera de les opcions quedarà descartada d'entrada.
Per tant, només ens quedarà la via unilateral. Preparem-nos per al combat. El risc que a les properes eleccions espanyoles una coalició d'ultranacionalistes espanyols obtingui majoria és ben real. El resultat serà, per descomptat, la suspensió de l'autonomia, però no seria això el més greu. El més greu serà la persecució per terra, mar i aire de la llengua i la cultura catalanes, la retallada de drets socials. El resultat serà un estat (encara més) policial i la repressió a tota mena de dissidència. Pregunteu als vostres pares i als vostres avis com va ser la postguerra i us explicaran quin és l'escenari que ve.
Us ho dic ben clar. Preparem-nos per al combat. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix. No es pot ser tolerant amb la intolerància. Aquest és el límit de les estratègies no violentes.
Tot això se'ns fera cruament evident ben aviat, primer amb les sentències del judici del procés, que seran molt dures; i després amb un govern ultranacionalista espanyol.
Per acabar, dues cites de Winston Churchill. Tan criticat avui però que va saber conduir al Regne Unit en la lluita per la llibertat i contra el nazisme.
Haurem de lluitar i defensar la democràcia enfront del feixisme i la intolerància :
« We shall go on to the end, we shall fight in France, we shall fight on the seas and oceans, we shall fight with growing confidence and growing strength in the air, we shall defend our Island, whatever the cost may be, we shall fight on the beaches, we shall fight on the landing grounds, we shall fight in the fields and in the streets, we shall fight in the hills; we shall never surrender. »
Vencerem. Tenim la responsabilitat i l'obligació moral de vèncer :
« If we can stand up to him, all Europe may be free and the life of the world may move forward into broad, sunlit uplands. But if we fail, then the whole world, including the United States, including all that we have known and cared for, will sink into the abyss of a new Dark Age made more sinister, and perhaps more protracted, by the lights of perverted science. »
Visca la República. Donec Perficiam!
Algunes reflexions :
No em calen testimonis ni declaracions. Jo mateix estava el dia 20S a la cruïlla entre Rambla i Gran Via. Allà no va haver-hi violència. Simplement, no n'hi va haver. El dia 1 d'octubre jo tampoc la vaig veure al col·legi on vaig votar i en el que vaig romandre tot el dia per, si calia, posar el cul a terra i oposar resistència pacífica. Però no va caldre. L'única violència que vaig veure va ser la de la policia espanyola en les imatges que m'arribaven pels mitjans i per les xarxes socials. No va haver violència el dia 3, ni el dia de la DUI. No n'hi va haver. No hi van haver, per tant, ni rebel·lió ni sedició. Ho sé, no perquè m'ho hagi dit ningú, ho sé, simplement, perquè tots aquells dies jo era aquí i vaig viure i veure el mateix que tothom.
Malversació. Jo no controlo els comptes de la Generalitat. En aquells dies els comptes de la Generalitat els controlava el ministeri d'economia espanyol. El ministeri va dir que no va haver-hi malversació. A falta de veure que declara Montoro en la fase testifical (igual se'n desdiu, ves a saber), doncs, tampoc hi ha malversació.
Aleshores, si no hi ha rebel·lió, ni sedició, ni malversació... Com és que estan segrestats des de fa més d'un any ?
El que sí que va haver-hi, perquè d'aquesta forma s'hi han referit fiscals i advocats de l'estat, va ser un referèndum.
Va haver-hi un referèndum, segons ells il·legal, però referèndum al cap i a la fi.
Un referèndum que es va realitzar malgrat les porres i el "a por ellos", un referèndum en el que va participar la gent que hi va participar i que va obtenir el resultat que va obtenir.
Un referèndum al qual l'estat espanyol va oposar força enviant-hi policia i Guàrdia Civil. Policia i Guàrdia Civil que es van comportar com les forces d'ocupació que són a Catalunya.
El referèndum va ser legítim. Com ha dit avui Cuixart, el dret a vot es guanya votant - el dret a l'autodeterminació, autodeterminant-se. L'exercici del vot per part de més de dos milions de persones, malgrat les porres i la violència policial el van fer legítim. El seu resultat va ser legítim i diàfan. Aquell dia els que vam votar vam exercir el dret a l'auto-determinació,
El resultat d'aquell referèndum no es va implementar. Algú diu que per evitar un bany de sang els polítics catalans van circumscriure la declaració d'independència al plànol estrictament polític.
Molta gent estaven (estàvem), i està (estem), disposats a fer efectiva la declaració d'Independència malgrat les amenaces de violència per part de l'estat. Tanmateix, no es va arribar a aquest punt. Sembla que la intenció dels polítics era forçar un referèndum pactat. No era això el que volíem molta gent, però és el que a la fi es va plantejar. Avui alguns polítics reconeixen que la no implementació de la independència va ser un error.
Per mi queda clar, i crec que les condemnes, dures, m'ho confirmaran, que no hi ha cap pacte possible amb l'estat espanyol. Espanya mai pactarà un referèndum d'autodeterminació per Catalunya. Mai. Ja ho havien de saber els nostres representants des d'abans de l primer d'octubre. En tot cas, la lliçó que haurien d'haver aprés, avui, és que no hi ha cap pacte possible. Només hi ha la via unilateral.
Avui, el que veiem és que des d'Espanya segueixen dient que el referèndum va ser il·legal, i que un referèndum pactat no és possible. I amb aquest mantra tanquen la discussió. Quan el fet és que el passat primer d'octubre de 2017 es va celebrar un referèndum no pactat en el que van participar més de dos milions de persones. Aquest fet, cabdal, l'ignoren. El neguen. No ha passat.
Però sí que va passar. Sí que vam votar en referèndum i sí que el vam guanyar.
Políticament això té un valor. En particular té un valor de mandat democràtic. Que aquest mandat democràtic, amb tots els segrestats i la repressió que s'ha acceptat en una estratègia (que sovint em sembla suïcida) de no violència i resistència pacífica, no porti directament a la implementació de la Independència és quelcom que, de moment, cal acceptar. Però que no hi porti directament no vol dir que no sigui l'objectiu. L'objectiu, fins que no s'aconsegueixi segueix sent la Independència. Avui tenim un Referèndum fet, és l'estat ocupant qui reconeix que es va fer, i guanyat. Tenim, per tant, un mandat democràtic per a fer la Independència.
Arribats a aquest punt, tenim dues opcions, intentar pactar un referèndum, o aprofundir la via unilateral i entrar en conflicte amb l'estat ocupant. Jo dic que les sentències seran tan dures que la primera de les opcions quedarà descartada d'entrada.
Per tant, només ens quedarà la via unilateral. Preparem-nos per al combat. El risc que a les properes eleccions espanyoles una coalició d'ultranacionalistes espanyols obtingui majoria és ben real. El resultat serà, per descomptat, la suspensió de l'autonomia, però no seria això el més greu. El més greu serà la persecució per terra, mar i aire de la llengua i la cultura catalanes, la retallada de drets socials. El resultat serà un estat (encara més) policial i la repressió a tota mena de dissidència. Pregunteu als vostres pares i als vostres avis com va ser la postguerra i us explicaran quin és l'escenari que ve.
Us ho dic ben clar. Preparem-nos per al combat. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix. No es pot ser tolerant amb la intolerància. Aquest és el límit de les estratègies no violentes.
Tot això se'ns fera cruament evident ben aviat, primer amb les sentències del judici del procés, que seran molt dures; i després amb un govern ultranacionalista espanyol.
Per acabar, dues cites de Winston Churchill. Tan criticat avui però que va saber conduir al Regne Unit en la lluita per la llibertat i contra el nazisme.
Haurem de lluitar i defensar la democràcia enfront del feixisme i la intolerància :
« We shall go on to the end, we shall fight in France, we shall fight on the seas and oceans, we shall fight with growing confidence and growing strength in the air, we shall defend our Island, whatever the cost may be, we shall fight on the beaches, we shall fight on the landing grounds, we shall fight in the fields and in the streets, we shall fight in the hills; we shall never surrender. »
Vencerem. Tenim la responsabilitat i l'obligació moral de vèncer :
« If we can stand up to him, all Europe may be free and the life of the world may move forward into broad, sunlit uplands. But if we fail, then the whole world, including the United States, including all that we have known and cared for, will sink into the abyss of a new Dark Age made more sinister, and perhaps more protracted, by the lights of perverted science. »
Visca la República. Donec Perficiam!
Declaració de Carme Forcadell
La declaració completa de Carme Forcadell.
El seu cas també resulta sorprenent. Començant pel fet que ella està essent processada al Tribunal Suprem, en lloc de ser-ho al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com la resta dels seus companys de mesa. Per la mateixa raó resulta encara més intolerable la presó preventiva a la que està sotmesa.
La seva intervenció ha estat un al·legat en favor de la sobirania dels Parlaments, del Català en particular, i del debat i el diàleg parlamentari lliures, i dels drets fonamentals.
Vet aquí la declaració del la Presidenta:
Declaració de Jordi Cuixart
La declaració de Jordi Cuixart.
Com en el cas de Jordi Sànchez, resulten particularment sorprenents totes les acusacions que es vessen sobre Cuixart. És absolutament increïble la presó preventiva, el segrest, al que es veu sotmès.No hi ha explicació raonable.
La declaració de Cuixart ha estat una defensa sòlida i ferma dels drets fonamentals i de la desobediència civil i pacífica.
Vet aquí la intervenció del president d'Òmnium.
Com en el cas de Jordi Sànchez, resulten particularment sorprenents totes les acusacions que es vessen sobre Cuixart. És absolutament increïble la presó preventiva, el segrest, al que es veu sotmès.No hi ha explicació raonable.
La declaració de Cuixart ha estat una defensa sòlida i ferma dels drets fonamentals i de la desobediència civil i pacífica.
Vet aquí la intervenció del president d'Òmnium.
divendres, 22 de febrer del 2019
Declaració de Jordi Sànchez
La declaració completa de Jordi Sànchez.
És, per ara, la declaració més llarga que s'ha escoltat. Crida moltíssim l'atenció la declaració de Jordi Sánchez. Se l'acusa pels fets del 20S de 2017 davant la conselleria d'economia. En aquell moment, Jordi Sànchez era president de l'ANC. No tenia, doncs, cap responsabilitat política executiva o legislativa. No cal recordar que el caràcter de l'ANC és no violent, i que en cap moment va haver violència el 20S.
Sobre els vehicles de la Guàrdia Civil que van quedar oberts amb armes dins. Val la pena escoltar l'opinió del magistrat emèrit del Tribunal Suprem Martín Pallín : "Si és cert que hi havia armes llargues i carregadors, a qui haurien de fer un consell de guerra és als guàrdies civils, perquè les armes no es poden abandonar."
Vet aquí la llarga, i contundent, declaració de Jordi Sànchez.
És, per ara, la declaració més llarga que s'ha escoltat. Crida moltíssim l'atenció la declaració de Jordi Sánchez. Se l'acusa pels fets del 20S de 2017 davant la conselleria d'economia. En aquell moment, Jordi Sànchez era president de l'ANC. No tenia, doncs, cap responsabilitat política executiva o legislativa. No cal recordar que el caràcter de l'ANC és no violent, i que en cap moment va haver violència el 20S.
Sobre els vehicles de la Guàrdia Civil que van quedar oberts amb armes dins. Val la pena escoltar l'opinió del magistrat emèrit del Tribunal Suprem Martín Pallín : "Si és cert que hi havia armes llargues i carregadors, a qui haurien de fer un consell de guerra és als guàrdies civils, perquè les armes no es poden abandonar."
Vet aquí la llarga, i contundent, declaració de Jordi Sànchez.
Declaració de Santi Vila
La declaració completa de Santi Vila.
Si no estava d'acord amb el que s'estava fent, aleshores va prendre la decisió correcta de marxar. En aquest sentit penso que les acusacions que s'han vessat contra ell des de la seva sortida del govern han estat, al meu entendre, injustes : si no és independentista, no ho és, i punt.
En tot cas, va formar part del govern que va propiciar el referèndum d'autodeterminació, va ser conseller durant el referèndum i va dimitir el 26 d'octubre, el dia abans de la declaració d'independència. Se'l jutja per la seva participació en l'aparell legal que emparava el Referèndum. Que estigui encausat i se li demani una condemna d'anys de presó dona una mesura del grau de feblesa democràtica de l'estat espanyol.
No ho oblidem : Quan se'l jutja a ell, també se'ns jutja a tots. Quan se'l vol condemnar a ell, es vol condemnar a tots aquells que creuen que un referèndum és la solució més democràtica i civilitzada per a la voluntat d'independència de la, probablement, majoria de la ciutadania de Catalunya.
Si no estava d'acord amb el que s'estava fent, aleshores va prendre la decisió correcta de marxar. En aquest sentit penso que les acusacions que s'han vessat contra ell des de la seva sortida del govern han estat, al meu entendre, injustes : si no és independentista, no ho és, i punt.
En tot cas, va formar part del govern que va propiciar el referèndum d'autodeterminació, va ser conseller durant el referèndum i va dimitir el 26 d'octubre, el dia abans de la declaració d'independència. Se'l jutja per la seva participació en l'aparell legal que emparava el Referèndum. Que estigui encausat i se li demani una condemna d'anys de presó dona una mesura del grau de feblesa democràtica de l'estat espanyol.
No ho oblidem : Quan se'l jutja a ell, també se'ns jutja a tots. Quan se'l vol condemnar a ell, es vol condemnar a tots aquells que creuen que un referèndum és la solució més democràtica i civilitzada per a la voluntat d'independència de la, probablement, majoria de la ciutadania de Catalunya.
dimarts, 19 de febrer del 2019
21 de febrer, Vaga General!
Vet aquí el correu que ens ha enviat l'ANC als seus militants i associats, fent una crida a la mobilització amb la proposta de diverses accions i, sobretot, convocant a la participació a la vaga general del proper dijous 21 de febrer:
Benvolgudes, benvolguts,
Aquest dijous, 21 de febrer, hi ha convocada una vaga general en defensa dels nostres drets fonamentals. Vivim en un context de regressió de llibertats alarmant que ens afecta a tots. Una prova n’és que s’està jutjant l’1-O i el dret a l’autodeterminació del nostre poble. Sense drets no hi ha llibertats! Per això, a l’Assemblea hi donem tot el suport i us convidem a secundar-la i a fer tot el possible per tal de contribuir a un nou èxit de mobilització a nivell de país. Informeu-ne els vostres amics, companys de feina, familiars i coneguts.
Què farem, com ens mobilitzem?
Fem una crida a sortir als carrers! Al matí, a més de participar dels vostres comitès de vaga locals, us convidem a sumar-vos a les concentracions que es duran a terme al voltant de les 12 h del migdia arreu del país. Per saber la ubicació exacta de cada concentració, us recomanem que estigueu al cas de les comunicacions de les vostres assemblees territorials de referència a través seus canals oficials i xarxes socials.
A la tarda, a partir de les 18 h, ens tornarem a trobar. Una altra vegada, per saber la ubicació i l'hora exacta de les concentracions que es faran a diversos punts del país, us animem a informar-vos a través de la vostra territorial.
A Barcelona, la concentració del migdia serà a les 12 h a la plaça Universitat. A la tarda es farà una manifestació que sortirà de Jardinets de Gràcia a les 18 h i baixarà pel passeig de Gràcia, fins a la Gran Via.
Què més podem fer?
Per fer la vaga general encara més efectiva i marcada, us animem també a fer una vaga de consum. No encengueu llums, no poseu aparells en marxa, sigueu previsors per no haver d’anar a comprar o per no haver de treure diners als caixers durant tot el dia.
Organitzeu-vos i participeu del teu comitè de vaga més proper! Si teniu algun dubte, contacteu amb la vostra territorial i estigueu atents als canals oficials de comunicació de l'Assemblea i de les assemblees territorials.
En el sector de l’educació la vaga també es farà notar, tant a les escoles i instituts com a les universitats. Penseu que podrien produir-se alteracions en el trànsit o en els mitjans de transport habitual, per tant, us recomanem que no porteu els vostres fills a l’escola! Si sou universitaris, podeu ajudar a convèncer els vostres companys per buidar les aules i omplir els carrers! Aquesta lluita ens interpel·la a totes i a tots!
Recorda, #21FVagaGeneral!
Pels drets fonamentals, pels drets laborals, pel dret a l’autodeterminació!
#Makeamove
Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana
Declaració de Raül Romeva
La declaració completa del conseller Raül Romeva.
Ell mateix es declara Pres Polític. Més aviat és la víctima d'un segrest per part d'un estat autoritari.
Vet aquí el vídeo :
Ell mateix es declara Pres Polític. Més aviat és la víctima d'un segrest per part d'un estat autoritari.
Vet aquí el vídeo :
Declaració de Jordi Turull
La declaració completa de l'ex-conseller Jordi Turull.
Brillant i enèrgic. Molt incisiu en les respostes.
Brillant i enèrgic. Molt incisiu en les respostes.
Declaració de Joaquim Forn
La declaració completa de l'ex-conseller Quim Forn.
Algunes de les preguntes són de traca. I les respostes, sovint brillants.
Molt recomanable escoltar-lo.
Algunes de les preguntes són de traca. I les respostes, sovint brillants.
Molt recomanable escoltar-lo.
divendres, 15 de febrer del 2019
Declaració d'Oriol Junqueras al judici del procés.
Ja ha començat la paròdia de judici.
Per ara han intervingut Junqueras i Forn.
Vet aquí el vídeo de la intervenció de Junqueras :
Junqueras tenia moltes ganes de que se sentís la seva veu, i som molts els que teníem moltes ganes de tornar a sentir-lo. El seu discurs, de nou, és lúcid i clarificador.
Tots sabem que no hi ha ni un sol argument que justifiqui el segrest del que estan sent víctimes els líders independentistes.
Tanmateix, tots sabem que Junqueras serà condemnat. Ho sabem tots, començant pel mateix Junqueras.
Junqueras parla del dret d'autodeterminació, i en parla referint-lo al dret de les comunitats a triar la seva organització política.
Jo crec que cal aprofundir més. El dret d'autodeterminació és col·lectiu perquè, primer de tot, és individual. El dret d'autodeterminació es correspon amb la llibertat individual, amb el lliure albir. El dret d'autodeterminació, en sentit ètic, és el més humà dels drets. És el que ens permet triar voluntàriament un camí o un altre, una acció o una altre, el bé o el mal.
No es pot negar el dret d'autodeterminació. És un dret que tenim tots els humans i, per tant, dels col·lectius d'humans, ja siguin col·lectius nacionals existents, o col·lectius creats ad hoc, per exemple, per a triar una forma d'autogovern.
Això no treu que a aquest dret humà bàsic se li oposin legalitats formals, que, fins i tot, el neguen. Però aquestes legalitats tenen, en conseqüència, greus mancances democràtiques.
Les legalitats, les regles dels sistemes (autoanomenats) democràtics que neguen el dret d'autodeterminació estan, primer de tot, legislant contra un dret humà fonamental i, en tot cas, s'aparta de l'objectiu del sistema democràtic de conjugar la voluntat de la majoria amb el respecte a les minories, en particular de les minories nacionals.
Perquè els sistemes democràtics no són la democràcia. Els sistemes democràtics són la implementació, més o menys perfecta (o imperfecta) de la democràcia. El grau d'adhesió dels sistemes als principis democràtics - com, per exemple, el respecte a les minories, o el respecte al dret a l'autodeterminació- en donen una mesura de la seva qualitat democràtica.
El "judici" als líders independentistes na s'hauria d'haver dut a terme mai, ni el segrest del que en són víctimes. No és acceptable. El "judici", en si mateix, ens parla de la molt minsa qualitat democràtica del sistema (autodenominat) democràtic de l'estat espanyol. Les condemnes, que ja estan escrites, i que seran dictades, independentment del que puguin dir Junqueras o la resta dels encausats, només faran que reblar el clau del taüt del sistema (autodenominat) democràtic de l'estat.
L'endemà del judici la democràcia a l'estat espanyol estarà morta i haurem entrat en una nova època d'autoritarisme, una més, de la història d'Espanya.
La independència de Catalunya, la República, apareixen com una causa justa. La via unilateral està més justificada que mai.
Ahir deia Puigdemont que la DUI està feta i que es podrà fer valer quan calgui.
El mateix "judici" ja és prou motiu com per reprendre amb força la via unilateral. De fet, crec que és el que passarà. Tot just ha començat i ja ha quedat ben clar que aquest és un judici polític.
Un judici polític contra líders independentistes però, en realitat, contra l'independentisme català, contra la República de Catalunya i, més que cap altra cosa, contra la mateixa llibertat individual de totes i tots. El "judici" vol fixar que la unitat de l'estat passa per sobre de la llibertat individual, per sobre del dret a triar, per sobre del dret a l'autodeterminació individual (i, per tant, col·lectiva).
El "judici" és, en realitat, un atemptat a la democràcia, malgrat que el sistema (autodenominat) democràtic de l'estat ocupant l'empara. Perquè, en realitat, ja és avui un sistema autoritari.
Per la llibertat, per la democràcia, hem de foragitar l'ocupant de Catalunya.
Gràcies, Oriol, per la teva lucidesa i per la claredat dels teus arguments.
El teu segrest és el segrest de tots, és la materialització de la repressió contra Catalunya.
Aquesta repressió no ens aturarà. Al contrari. Reprenem la via unilateral. Tornem als carrers. Fem un altre primer i tres d'octubre. Farem valer el resultat del referèndum d'autodeterminació. Hem de fer-ho. En tenim, si voleu que us digui, l'obligació ètica de fer-lo efectiu. No es pot renunciar a la llibertat. Seria com renunciar a ser humans.
Per ara han intervingut Junqueras i Forn.
Vet aquí el vídeo de la intervenció de Junqueras :
Junqueras tenia moltes ganes de que se sentís la seva veu, i som molts els que teníem moltes ganes de tornar a sentir-lo. El seu discurs, de nou, és lúcid i clarificador.
Tots sabem que no hi ha ni un sol argument que justifiqui el segrest del que estan sent víctimes els líders independentistes.
Tanmateix, tots sabem que Junqueras serà condemnat. Ho sabem tots, començant pel mateix Junqueras.
Junqueras parla del dret d'autodeterminació, i en parla referint-lo al dret de les comunitats a triar la seva organització política.
Jo crec que cal aprofundir més. El dret d'autodeterminació és col·lectiu perquè, primer de tot, és individual. El dret d'autodeterminació es correspon amb la llibertat individual, amb el lliure albir. El dret d'autodeterminació, en sentit ètic, és el més humà dels drets. És el que ens permet triar voluntàriament un camí o un altre, una acció o una altre, el bé o el mal.
No es pot negar el dret d'autodeterminació. És un dret que tenim tots els humans i, per tant, dels col·lectius d'humans, ja siguin col·lectius nacionals existents, o col·lectius creats ad hoc, per exemple, per a triar una forma d'autogovern.
Això no treu que a aquest dret humà bàsic se li oposin legalitats formals, que, fins i tot, el neguen. Però aquestes legalitats tenen, en conseqüència, greus mancances democràtiques.
Les legalitats, les regles dels sistemes (autoanomenats) democràtics que neguen el dret d'autodeterminació estan, primer de tot, legislant contra un dret humà fonamental i, en tot cas, s'aparta de l'objectiu del sistema democràtic de conjugar la voluntat de la majoria amb el respecte a les minories, en particular de les minories nacionals.
Perquè els sistemes democràtics no són la democràcia. Els sistemes democràtics són la implementació, més o menys perfecta (o imperfecta) de la democràcia. El grau d'adhesió dels sistemes als principis democràtics - com, per exemple, el respecte a les minories, o el respecte al dret a l'autodeterminació- en donen una mesura de la seva qualitat democràtica.
El "judici" als líders independentistes na s'hauria d'haver dut a terme mai, ni el segrest del que en són víctimes. No és acceptable. El "judici", en si mateix, ens parla de la molt minsa qualitat democràtica del sistema (autodenominat) democràtic de l'estat espanyol. Les condemnes, que ja estan escrites, i que seran dictades, independentment del que puguin dir Junqueras o la resta dels encausats, només faran que reblar el clau del taüt del sistema (autodenominat) democràtic de l'estat.
L'endemà del judici la democràcia a l'estat espanyol estarà morta i haurem entrat en una nova època d'autoritarisme, una més, de la història d'Espanya.
La independència de Catalunya, la República, apareixen com una causa justa. La via unilateral està més justificada que mai.
Ahir deia Puigdemont que la DUI està feta i que es podrà fer valer quan calgui.
El mateix "judici" ja és prou motiu com per reprendre amb força la via unilateral. De fet, crec que és el que passarà. Tot just ha començat i ja ha quedat ben clar que aquest és un judici polític.
Un judici polític contra líders independentistes però, en realitat, contra l'independentisme català, contra la República de Catalunya i, més que cap altra cosa, contra la mateixa llibertat individual de totes i tots. El "judici" vol fixar que la unitat de l'estat passa per sobre de la llibertat individual, per sobre del dret a triar, per sobre del dret a l'autodeterminació individual (i, per tant, col·lectiva).
El "judici" és, en realitat, un atemptat a la democràcia, malgrat que el sistema (autodenominat) democràtic de l'estat ocupant l'empara. Perquè, en realitat, ja és avui un sistema autoritari.
Per la llibertat, per la democràcia, hem de foragitar l'ocupant de Catalunya.
Gràcies, Oriol, per la teva lucidesa i per la claredat dels teus arguments.
El teu segrest és el segrest de tots, és la materialització de la repressió contra Catalunya.
Aquesta repressió no ens aturarà. Al contrari. Reprenem la via unilateral. Tornem als carrers. Fem un altre primer i tres d'octubre. Farem valer el resultat del referèndum d'autodeterminació. Hem de fer-ho. En tenim, si voleu que us digui, l'obligació ètica de fer-lo efectiu. No es pot renunciar a la llibertat. Seria com renunciar a ser humans.
diumenge, 10 de febrer del 2019
45.000 fatxes manifestant-se a Madrid.
Es veu que a la mani fatxa d'aquest matí a Madrid hi ha anat menys gent del que s'esperava. Unes 45.000 persones, pel que he anat llegint.
Aquest número (45.000) no resisteix la comparació amb les manis i performances sobiranistes. Amb participacions, algunes d'elles, de més d'un milió de persones, i amb organitzacions i activitats que requereixen una important disciplina i voluntat de participació per part dels assistents.
Tanmateix, els milions de manifestants (en càlcul agregat) sobiranistes han de veure com la força que representen és menystinguda completament. En canvi, els 45.000 manifestants d'avui anaven ja amb la feina feta : Pedro Sánchez va anunciar ahir que el PSOE es retirava de la "taula de negociació" ( amb els partits catalans, i ni relators ni punyetes.
Fa pensar, oi? Quina mena de democràcia és aquesta? Els sistemes democràtics haurien de ser aquells en que el poble, a la fi, fos qui exercís el poder, el sistema democràtic hauria de ser aquell en que el poble, les diferents faccions del poble, els diferents partits, si voleu, pogués expressar-se i mantenir un diàleg amb si mateix, amb les seves diverses faccions i, des del respecte a les minories, executar la voluntat de la majoria.
Els sistemes democràtics haurien de ser eines del poble per a expressar-se i auto organitzar-se des del respecte a les minories. Un sistema del poble per al poble.
Tanmateix, aquí veiem que els sistemes democràtics semblen, més aviat, mecanismes de control del poble. El sistema democràtic no és una eina que el poble es dona a si mateix per a expressar-se i auto governar-se sinó que, en canvi, és el sistema per mantenir al poble callat i sotmès a unes elits.
Milions es poden manifestar de forma sostinguda en el temps però, en canvi, aquesta acció només té una representativitat limitada, i és interpretada o menystinguda des del "sistema democràtic" negant-li la "legitimitat democràtica" que "només" dona el vot en unes "votacions legals"
Milions poden votar en un referèndum, però aquest referèndum no és vàlid perquè no és "legal", des de la legalitat de les forces d'ocupació, evidentment. Perquè, recordem-ho, el referèndum va ser perfectament legal i va estar emparat en lleis del Parlament.
El que ha passat aquí és que el referèndum legal i vinculant de l'1 d'octubre va ser reprimit per les forces d'ocupació espanyola. Tanmateix, el resultat del referèndum va ser absolutament diàfan : més de dos milions de vots per la independència.
Resultat que no només s'ha mantingut, si no que s'ha millorat en cada nova contesa electoral després del primer d'octubre de 2017.
El cas és que el "sistema democràtic" falla. Falla completament a l'hora de donar resposta a una proposta majoritària del poble català. El motiu és que el "sistema democràtic" no és una eina que el poble s'ha donat a ell mateix, és una eina que es fa servir per controlar-lo, per a donar-li una falsa sensació de llibertat i de capacitat de decisió. Però en quant el poble ha volgut fer servir el sistema democràtic per dotar-se d'un autogovern propi de veritat la resposta ha estat repressió violenta, empresonament, exili i titllar al sobiranisme, que és l'espai central i majoritari de la societat catalana, d'antidemocràtic.
Mentrestant, a Madrid, 45.000 fatxes han tret a passejar el seu racisme anticatalà, tot cridant consignes d'odi, i brandant símbols i salutacions feixistes. A aquests el "sistema democràtic" sí els fa cas.
Ben aviat començarà el "judici" contra Forcadell, Bassa, Junqueras, Forn, Romeva, Rull, Turull, Sànchez i Cuixart.
En un "sistema democràtic" tots ells, en qualitat de representants electes (amb la notabilíssima excepció de Cuixart) del poble, haurien d'estar en llibertat i defensant amb la paraula les reivindicacions legítimes i democràtiques dels qui els hem votat.
Però justament perquè representen als seus votants el "sistema democràtic" de l'estat espanyol els té tancats en presó preventiva des de fa més d'un any.
Per a fer-nos una idea de com és de gros això que està passant : El govern català, amb Companys al front, pels fets del 6 d'octubre de 1934 en que van haver-hi actes de violència amb el resultat de 74 morts i 252 ferits, va estar empresonat fins les eleccions generals del 1936 quan van ser amnistiats; és dir, un any i mig, aproximadament.
Més de 80 anys després, l'estat espanyol no ha canviat gens i segueix tractant Catalunya com la seva última colònia.
Però no som cap colònia. Vam votar l'1 d'octubre en una convocatòria legal i, malgrat la repressió i la violència de les forces d'ocupació, el resultat va ser clar: Vam votar Independència i vam proclamar-la. La voluntat de fer-la efectiva roman intacta. Cada cop és més forta.
A aquesta voluntat és el que temen les elits i els feixistes. Al poble alçat. Al poble demòcrata.
Per això els condemnaran. Tots sabem que les condemnes ja estan escrites i que seran llargues. No hi hauran amnisties. Les elits que s'amaguen darrera el feixisme espanyol volen venjar-se de l'independentisme català perquè és l'única força democràtica que ha demostrat que és capaç de derrotar-los.
Buscaran un escarment i encetaran una repressió que, podem estar-ne prou segurs, buscarà espantar-nos a tots, individualment, a cadascun de nosaltres. Buscaran trencar-nos la voluntat de fer efectiva la independència, d'alliberar la República.
No podran.
Alliberarem la república i la venjança serà nostra.
Aquesta vegada el seu odi els serà retornat, multiplicat per cent.
Que així sigui.
Aquest número (45.000) no resisteix la comparació amb les manis i performances sobiranistes. Amb participacions, algunes d'elles, de més d'un milió de persones, i amb organitzacions i activitats que requereixen una important disciplina i voluntat de participació per part dels assistents.
Tanmateix, els milions de manifestants (en càlcul agregat) sobiranistes han de veure com la força que representen és menystinguda completament. En canvi, els 45.000 manifestants d'avui anaven ja amb la feina feta : Pedro Sánchez va anunciar ahir que el PSOE es retirava de la "taula de negociació" ( amb els partits catalans, i ni relators ni punyetes.
Fa pensar, oi? Quina mena de democràcia és aquesta? Els sistemes democràtics haurien de ser aquells en que el poble, a la fi, fos qui exercís el poder, el sistema democràtic hauria de ser aquell en que el poble, les diferents faccions del poble, els diferents partits, si voleu, pogués expressar-se i mantenir un diàleg amb si mateix, amb les seves diverses faccions i, des del respecte a les minories, executar la voluntat de la majoria.
Els sistemes democràtics haurien de ser eines del poble per a expressar-se i auto organitzar-se des del respecte a les minories. Un sistema del poble per al poble.
Tanmateix, aquí veiem que els sistemes democràtics semblen, més aviat, mecanismes de control del poble. El sistema democràtic no és una eina que el poble es dona a si mateix per a expressar-se i auto governar-se sinó que, en canvi, és el sistema per mantenir al poble callat i sotmès a unes elits.
Milions es poden manifestar de forma sostinguda en el temps però, en canvi, aquesta acció només té una representativitat limitada, i és interpretada o menystinguda des del "sistema democràtic" negant-li la "legitimitat democràtica" que "només" dona el vot en unes "votacions legals"
Milions poden votar en un referèndum, però aquest referèndum no és vàlid perquè no és "legal", des de la legalitat de les forces d'ocupació, evidentment. Perquè, recordem-ho, el referèndum va ser perfectament legal i va estar emparat en lleis del Parlament.
El que ha passat aquí és que el referèndum legal i vinculant de l'1 d'octubre va ser reprimit per les forces d'ocupació espanyola. Tanmateix, el resultat del referèndum va ser absolutament diàfan : més de dos milions de vots per la independència.
Resultat que no només s'ha mantingut, si no que s'ha millorat en cada nova contesa electoral després del primer d'octubre de 2017.
El cas és que el "sistema democràtic" falla. Falla completament a l'hora de donar resposta a una proposta majoritària del poble català. El motiu és que el "sistema democràtic" no és una eina que el poble s'ha donat a ell mateix, és una eina que es fa servir per controlar-lo, per a donar-li una falsa sensació de llibertat i de capacitat de decisió. Però en quant el poble ha volgut fer servir el sistema democràtic per dotar-se d'un autogovern propi de veritat la resposta ha estat repressió violenta, empresonament, exili i titllar al sobiranisme, que és l'espai central i majoritari de la societat catalana, d'antidemocràtic.
Mentrestant, a Madrid, 45.000 fatxes han tret a passejar el seu racisme anticatalà, tot cridant consignes d'odi, i brandant símbols i salutacions feixistes. A aquests el "sistema democràtic" sí els fa cas.
Ben aviat començarà el "judici" contra Forcadell, Bassa, Junqueras, Forn, Romeva, Rull, Turull, Sànchez i Cuixart.
En un "sistema democràtic" tots ells, en qualitat de representants electes (amb la notabilíssima excepció de Cuixart) del poble, haurien d'estar en llibertat i defensant amb la paraula les reivindicacions legítimes i democràtiques dels qui els hem votat.
Però justament perquè representen als seus votants el "sistema democràtic" de l'estat espanyol els té tancats en presó preventiva des de fa més d'un any.
Per a fer-nos una idea de com és de gros això que està passant : El govern català, amb Companys al front, pels fets del 6 d'octubre de 1934 en que van haver-hi actes de violència amb el resultat de 74 morts i 252 ferits, va estar empresonat fins les eleccions generals del 1936 quan van ser amnistiats; és dir, un any i mig, aproximadament.
Més de 80 anys després, l'estat espanyol no ha canviat gens i segueix tractant Catalunya com la seva última colònia.
Però no som cap colònia. Vam votar l'1 d'octubre en una convocatòria legal i, malgrat la repressió i la violència de les forces d'ocupació, el resultat va ser clar: Vam votar Independència i vam proclamar-la. La voluntat de fer-la efectiva roman intacta. Cada cop és més forta.
A aquesta voluntat és el que temen les elits i els feixistes. Al poble alçat. Al poble demòcrata.
Per això els condemnaran. Tots sabem que les condemnes ja estan escrites i que seran llargues. No hi hauran amnisties. Les elits que s'amaguen darrera el feixisme espanyol volen venjar-se de l'independentisme català perquè és l'única força democràtica que ha demostrat que és capaç de derrotar-los.
Buscaran un escarment i encetaran una repressió que, podem estar-ne prou segurs, buscarà espantar-nos a tots, individualment, a cadascun de nosaltres. Buscaran trencar-nos la voluntat de fer efectiva la independència, d'alliberar la República.
No podran.
Alliberarem la república i la venjança serà nostra.
Aquesta vegada el seu odi els serà retornat, multiplicat per cent.
Que així sigui.
dissabte, 9 de febrer del 2019
Mobilitzem-nos!
Des de l'ANC , Òmnium i els partits independentistes ens criden a la mobilització.
Podem estar d'acord, o no, en les mobilitzacions que se'ns proposen però, en tot cas, la mobilització és gairebé tant un estat d'ànim com la participació en els actes concrets. Cal sentir-se mobilitzat. Tot compta. I si no esteu d'acord en el fons o la forma d'algun dels actes, penseu en una alternativa i actueu.
Vet aquí el correu que ha enviat l'ANC a la militància amb la proposta de mobilitzacions per als propers dies :
La societat catalana es mobilitzarà en defensa del dret a l’autodeterminació i per denunciar l’intent criminalitzador que en fa l’Estat espanyol
L’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, JxCat, ERC i CUP, acompanyats de múltiples organitzacions polítiques, sindicals, socials i veïnals, han fet públic aquest matí les diverses accions i mobilitzacions que es duran a terme de cara l’inici del judici, previst per al 12 de febrer. Ho han fet sota el següent lema: "L’autodeterminació no és un delicte".
El primer gran acte serà el proper 16 de febrer, dia que s’ha convocat una gran mobilització que recorrerà la Gran Via de Barcelona a les 17 h, des de plaça Espanya fins a plaça Universitat. Un mes després, la tarda del 16 de març, també es preveu una mobilització massiva. Aquest cop, però, a Madrid, a les 18h.
Des de l’organització s’ha volgut deixar clar que les accions proposades són una iniciativa de mínims amb el comú denominador de la defensa de la democràcia, i que tota aquesta causa general oberta vol jutjar el poble català. Per això, s’ha refermat que sense drets civils i polítics no hi ha democràcia, i que aquest judici pretén castigar els responsables polítics del referèndum i els líders socials de les entitats convocants de mobilitzacions pacífiques i massives amb la voluntat que mai ningú gosi assajar vies polítiques i democràtiques que posin a debat qüestions que determinades elits polítiques, econòmiques i judicials, puguin considerar fora de la llei.
Mobilitzacions el dia d’inici del judici
El mateix dia que s’iniciï el judici també es farà una crida a la ciutadania perquè surti als carrers. A les 12 h del migdia, es proposarà una aturada de 10 minuts davant dels centres de treball que culminarà amb les concentracions previstes a les 19 h a les capitals de les vegueries. A Barcelona, la crida unitària serà a plaça Catalunya.
A primera hora del dia 12, a les 9 h, representants d’entitats, partits i col·lectius es reuniran a les portes del Tribunal Suprem, just abans que s’iniciï el judici, per traslladar suport i escalf als encausats. El dia abans, a les 14 h, també està previst que es faci el mateix, però a la plaça Universitat.
Finalment, el 21 de febrer la Intersindical-CSC ha convocat una vaga general que rep el suport i l'adhesió de les entitats i els grups parlamentaris convocants de les mobilitzacions.
Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana
Podem estar d'acord, o no, en les mobilitzacions que se'ns proposen però, en tot cas, la mobilització és gairebé tant un estat d'ànim com la participació en els actes concrets. Cal sentir-se mobilitzat. Tot compta. I si no esteu d'acord en el fons o la forma d'algun dels actes, penseu en una alternativa i actueu.
Vet aquí el correu que ha enviat l'ANC a la militància amb la proposta de mobilitzacions per als propers dies :
La societat catalana es mobilitzarà en defensa del dret a l’autodeterminació i per denunciar l’intent criminalitzador que en fa l’Estat espanyol
L’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, JxCat, ERC i CUP, acompanyats de múltiples organitzacions polítiques, sindicals, socials i veïnals, han fet públic aquest matí les diverses accions i mobilitzacions que es duran a terme de cara l’inici del judici, previst per al 12 de febrer. Ho han fet sota el següent lema: "L’autodeterminació no és un delicte".
El primer gran acte serà el proper 16 de febrer, dia que s’ha convocat una gran mobilització que recorrerà la Gran Via de Barcelona a les 17 h, des de plaça Espanya fins a plaça Universitat. Un mes després, la tarda del 16 de març, també es preveu una mobilització massiva. Aquest cop, però, a Madrid, a les 18h.
Des de l’organització s’ha volgut deixar clar que les accions proposades són una iniciativa de mínims amb el comú denominador de la defensa de la democràcia, i que tota aquesta causa general oberta vol jutjar el poble català. Per això, s’ha refermat que sense drets civils i polítics no hi ha democràcia, i que aquest judici pretén castigar els responsables polítics del referèndum i els líders socials de les entitats convocants de mobilitzacions pacífiques i massives amb la voluntat que mai ningú gosi assajar vies polítiques i democràtiques que posin a debat qüestions que determinades elits polítiques, econòmiques i judicials, puguin considerar fora de la llei.
Mobilitzacions el dia d’inici del judici
El mateix dia que s’iniciï el judici també es farà una crida a la ciutadania perquè surti als carrers. A les 12 h del migdia, es proposarà una aturada de 10 minuts davant dels centres de treball que culminarà amb les concentracions previstes a les 19 h a les capitals de les vegueries. A Barcelona, la crida unitària serà a plaça Catalunya.
A primera hora del dia 12, a les 9 h, representants d’entitats, partits i col·lectius es reuniran a les portes del Tribunal Suprem, just abans que s’iniciï el judici, per traslladar suport i escalf als encausats. El dia abans, a les 14 h, també està previst que es faci el mateix, però a la plaça Universitat.
Finalment, el 21 de febrer la Intersindical-CSC ha convocat una vaga general que rep el suport i l'adhesió de les entitats i els grups parlamentaris convocants de les mobilitzacions.
Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana
dimarts, 5 de febrer del 2019
100 anys de la vaga de la Canadenca
Avui s'ha sabut que la Intersindical-CSC ha ajornat la convocatòria de vaga general del al 21 de febrer, enlloc del proper dijous 8 que era la data original.
Millor si així s'aconsegueix una major participació. El fet serà que la paròdia judicial ja haurà començat i ja haurem vist els primers nyaps i violacions de drets als presos polítics. Tot plegat segurament contribuirà a escalfar els ànims al personal i fer que el seguiment sigui important.
En tot cas, una "vaga general" d'un dia, en realitat, només és una protesta. Les vagues, en el sentit, diguem, "clàssic" del terme, són una altre cosa. Una vaga es fa perquè hi ha un conflicte, aleshores els treballadors fan vaga amb la intenció de resoldre el conflicte favorablement als seus interessos. Això vol dir, primer de tot, que la vaga es fa per guanyar-la. Com a conseqüència, la vaga és, per tant, indefinida. Ha de ser indefinida perquè si no l'empresari en té prou amb aguantar un dia per seguir fent la seva i, si vol, prendre represàlies sobre els vaguistes a partir de l'endemà mateix de la vaga.
Una vaga es fa, doncs, per guanyar-la i, per tant ha de ser, forçosament, indefinida. Cal tenir ben present que el fet que sigui indefinida no garanteix que es guanyi. És dir, una vaga es pot guanyar o es pot perdre. El que està clar, però, és que l'única oportunitat de guanyar-la és duent-la fins a les seves últimes conseqüències. Guanyar-la vol dir que es resol el conflicte favorablement als treballadors i que no hi han represàlies.
Per això les "vagues" actuals d'un dia no són vagues en el mateix sentit que les vagues de fa cent anys.
També és veritat que la situació d'avui no és la de fa cent anys. En part, precisament, perquè fa cent anys les vagues eren com eren.
Amb tot, potser que ens aturem a rumiar si vist el context de reculada de drets i llibertats que s'està produint arreu del món, potser no caldria tornar a fer vagues "com les d'abans". La profecia de Huxley està fent-se realitat?
Avui fa cent anys d'una vaga que va permetre l'assoliment de drets que avui encara perduren. Avui fa cent anys de l'inici de la vaga de la Canadenca, de la que en són fruit la jornada laboral de 8 hores i la fi del treball infantil.
El documental "La gran aventura de la Canadenca", emès el 30 de novembre de 2011 al "Sense Ficció" de Televisió de Catalunya, ens porta la història de la Canadenca. Es pot recuperar del servei "3 a la carta".
Ens parla "sobre els inicis de La Canadenca i la transformació que va suposar per a Catalunya i especialment per als Pirineus" i, per tant, també de la vaga i del que va suposar.
Vet aquí el documental :
Millor si així s'aconsegueix una major participació. El fet serà que la paròdia judicial ja haurà començat i ja haurem vist els primers nyaps i violacions de drets als presos polítics. Tot plegat segurament contribuirà a escalfar els ànims al personal i fer que el seguiment sigui important.
En tot cas, una "vaga general" d'un dia, en realitat, només és una protesta. Les vagues, en el sentit, diguem, "clàssic" del terme, són una altre cosa. Una vaga es fa perquè hi ha un conflicte, aleshores els treballadors fan vaga amb la intenció de resoldre el conflicte favorablement als seus interessos. Això vol dir, primer de tot, que la vaga es fa per guanyar-la. Com a conseqüència, la vaga és, per tant, indefinida. Ha de ser indefinida perquè si no l'empresari en té prou amb aguantar un dia per seguir fent la seva i, si vol, prendre represàlies sobre els vaguistes a partir de l'endemà mateix de la vaga.
Una vaga es fa, doncs, per guanyar-la i, per tant ha de ser, forçosament, indefinida. Cal tenir ben present que el fet que sigui indefinida no garanteix que es guanyi. És dir, una vaga es pot guanyar o es pot perdre. El que està clar, però, és que l'única oportunitat de guanyar-la és duent-la fins a les seves últimes conseqüències. Guanyar-la vol dir que es resol el conflicte favorablement als treballadors i que no hi han represàlies.
Per això les "vagues" actuals d'un dia no són vagues en el mateix sentit que les vagues de fa cent anys.
També és veritat que la situació d'avui no és la de fa cent anys. En part, precisament, perquè fa cent anys les vagues eren com eren.
Amb tot, potser que ens aturem a rumiar si vist el context de reculada de drets i llibertats que s'està produint arreu del món, potser no caldria tornar a fer vagues "com les d'abans". La profecia de Huxley està fent-se realitat?
Avui fa cent anys d'una vaga que va permetre l'assoliment de drets que avui encara perduren. Avui fa cent anys de l'inici de la vaga de la Canadenca, de la que en són fruit la jornada laboral de 8 hores i la fi del treball infantil.
El documental "La gran aventura de la Canadenca", emès el 30 de novembre de 2011 al "Sense Ficció" de Televisió de Catalunya, ens porta la història de la Canadenca. Es pot recuperar del servei "3 a la carta".
Ens parla "sobre els inicis de La Canadenca i la transformació que va suposar per a Catalunya i especialment per als Pirineus" i, per tant, també de la vaga i del que va suposar.
Vet aquí el documental :
dissabte, 2 de febrer del 2019
Mobilitzem-nos
Ahir es va perpetrar el primer acte de la paròdia de judici contra els presos polítics catalans : un trasllat en una presó mòbil de cel·les individuals i aïllades, amb un guàrdia civil enfotent-se, gravant com se n'enfotia i difonent les imatges. Una nova humiliació. Pagareu això, carcellers.
A continuació l'ultra-dreta ens ha deixat clar que el seu odi és absolut. Qui no ho esperava? Arrimades, Rivera... diuen que els segrestats han de declarar emmanillats, com assassins. Humiliats.
Jo em sento odiat i agredit. Sento quer em volen humiliar i em volen sotmetre.
La meva reacció, estrictament personal, és la de revoltar-me. Jo no penso estimar ni perdonar als que, n'estic convençut pels fets, em volen sotmès. Al contrari, maldaré per, des de la meva condició, vèncer-els.
Corresponc al seu odi amb el meu. Corresponc amb la meva acció de revolta. Des de la meva rebel·lió personal. Des de les meves ganes immenses de derrotar-los. També des del desig de venjança. Ells em volen sotmès. Jo els vull derrotats i foragitats. Ells em volen emmanillat i humiliat. Jo vull el mateix per ells.
Des d'aquest plantejament personal, doncs, no puc fer més que una crida a l'acció. Unilateral. Contundent. No violenta. No violenta per raons pràctiques, que no ètiques. Ben conscient que l'estat ocupant ha respost, i respondrà, amb violència a la no-violència. Ho espero. Entra dins del càlcul. Justament per això, arribarà el moment en que caldrà aparcar la no-violència. Arribarà. Espanya no es retirarà de Catalunya sense deixar un rastre de més sang. De quants morts estarem parlant? de mil? de cinc mil? de deu mil? de cent mil, potser?
Diu Lluís Llach a "Venim del Nord, venim del Sud" que "si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang". Amb vergonya, però no es pot renunciar a la lluita. HI ha massa en joc. Hi ha en joc la llibertat de vida plena. Hi ha en joc la supervivència.
No vull parlar d'ètica. Als feixistes i als mafiosos l'ètica els és igual. Als feixistes i als mafiosos se'ls derrota i se'ls tanca, primer de tot per supervivència, és la més primària i bàsica de les forces. A més resulta que l'ètica està de part nostra. però l'apel·lació a l'ètica ens allunya massa del fet que aquesta és una lluita per la supervivència. Tenim raó. Però no és per la raó que cal lluitar. L'ètica està de part nostra. Però no és per l'ètica cal lluitar. Hem de lluitar per la supervivència. Hem de lluitar, simplement, perquè ens hi va l'existència com a societat.
I la paròdia del judici n'és la mostra : els segrestats van carregats de raons, però les condemnes, dures, llargues, estan escrites. Serà una litúrgia de la humiliació i de l'odi racista contra les catalanes i els catalans. Es voldrà oposar raó i ètica a l'odi. No funcionarà. Arribem al punt en que haurem d'oposar el nostre desig de supervivència, la nostra ràbia i, així ho han volgut, el nostre odi, al seu.
Jo ho crec : cada dia que passa és un dia menys per alliberar la República. També ho crec : Arriba el moment de grans sacrificis. El món està canviant. A pitjor. Però alguns canvis ens beneficien. Els podem aprofitar. Mobilitzem-nos.
A continuació l'ultra-dreta ens ha deixat clar que el seu odi és absolut. Qui no ho esperava? Arrimades, Rivera... diuen que els segrestats han de declarar emmanillats, com assassins. Humiliats.
Jo em sento odiat i agredit. Sento quer em volen humiliar i em volen sotmetre.
La meva reacció, estrictament personal, és la de revoltar-me. Jo no penso estimar ni perdonar als que, n'estic convençut pels fets, em volen sotmès. Al contrari, maldaré per, des de la meva condició, vèncer-els.
Corresponc al seu odi amb el meu. Corresponc amb la meva acció de revolta. Des de la meva rebel·lió personal. Des de les meves ganes immenses de derrotar-los. També des del desig de venjança. Ells em volen sotmès. Jo els vull derrotats i foragitats. Ells em volen emmanillat i humiliat. Jo vull el mateix per ells.
Des d'aquest plantejament personal, doncs, no puc fer més que una crida a l'acció. Unilateral. Contundent. No violenta. No violenta per raons pràctiques, que no ètiques. Ben conscient que l'estat ocupant ha respost, i respondrà, amb violència a la no-violència. Ho espero. Entra dins del càlcul. Justament per això, arribarà el moment en que caldrà aparcar la no-violència. Arribarà. Espanya no es retirarà de Catalunya sense deixar un rastre de més sang. De quants morts estarem parlant? de mil? de cinc mil? de deu mil? de cent mil, potser?
Diu Lluís Llach a "Venim del Nord, venim del Sud" que "si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang". Amb vergonya, però no es pot renunciar a la lluita. HI ha massa en joc. Hi ha en joc la llibertat de vida plena. Hi ha en joc la supervivència.
No vull parlar d'ètica. Als feixistes i als mafiosos l'ètica els és igual. Als feixistes i als mafiosos se'ls derrota i se'ls tanca, primer de tot per supervivència, és la més primària i bàsica de les forces. A més resulta que l'ètica està de part nostra. però l'apel·lació a l'ètica ens allunya massa del fet que aquesta és una lluita per la supervivència. Tenim raó. Però no és per la raó que cal lluitar. L'ètica està de part nostra. Però no és per l'ètica cal lluitar. Hem de lluitar per la supervivència. Hem de lluitar, simplement, perquè ens hi va l'existència com a societat.
I la paròdia del judici n'és la mostra : els segrestats van carregats de raons, però les condemnes, dures, llargues, estan escrites. Serà una litúrgia de la humiliació i de l'odi racista contra les catalanes i els catalans. Es voldrà oposar raó i ètica a l'odi. No funcionarà. Arribem al punt en que haurem d'oposar el nostre desig de supervivència, la nostra ràbia i, així ho han volgut, el nostre odi, al seu.
Jo ho crec : cada dia que passa és un dia menys per alliberar la República. També ho crec : Arriba el moment de grans sacrificis. El món està canviant. A pitjor. Però alguns canvis ens beneficien. Els podem aprofitar. Mobilitzem-nos.