Cassolada, diumenge 25 de febrer a les 21h

Demà diumenge, a les 21:00 hi ha convocada una cassolada.

Sí, d'acord, les cassolades i els llacets grocs no fan que es desplegui la República.

Però també és cert que avui mateix hi ha molta gent que està espantada, perquè, en definitiva, a ningú li agrada que l'amenacin o el peguin (ja siguin policies, o bandes de nazis).

També hi ha gent que està desencantada. Hi havia gent disposada al que fos el passat 1 d'octubre, i també el 3, i el 8N, i gent que es va mobilitzar com mai per a que la República guanyes la balla de les eleccions del 21D.  Molta d'aquesta gent, gairebé dos mesos després, estan esperant una reorganització dels partits republicans per continuar endavant amb el desplegament, i aquesta reorganització no arriba, i genera molta confusió i desànim.

Per la seva banda l'estat espanyol no ha parat d'atacar aprofitant el cop d'estat del 155. Avui hem de sumar una nova exiliada : l'Anna Gabriel, a Brussel·les.

Certament, sembla que siguem incapaços d'aprofitar les victòries.

Tanmateix, les victòries són allà, i és la nostra obligació aprofitar-les.

Però hem de ser-hi tots. Cal tenir present que no tothom és activista, no tothom milita a un CDR, o està enquadrat en alguna organització.

Però que no estiguin organitzats no vol dir que no siguin necessaris. de fet, són els més necessaris.

Els més necessaris. Som nosaltres mateixos. Som tots, els que hem d'estar units i fer força, i ens cal recuperar els que estan enfadats, o desanimats, o espantats. Cal que tornem a sortir al carrer i trobar-nos amb aquests desconeguts amb els que compartim anhels i ho sabem en veure'ls una cinta groga, un pin, una xapa... Trobar-nos i sense dir res, mirar-nos als ulls i sentir que ens brillen en reconèixer-nos com a camarades.

Sortir al balcó i veure, i sentir, aquests veïns que comparteixen aquesta petita mobilització.

Ahir llegia a Twitter com algú deia, més o menys, que tenia ganes de picar la cassola com una forma de mobilitzar-se per superar la por que se li estava ficant al cos. Enfrontar-se a la por. Amb una acció senzilla : picant una cassola, o duent un llaç groc a la jaqueta, o manifestant-se, o concentrant-se amb els veïns en una vetlla pels presos. En definitiva : reprenent accions, ara senzilles, poc a poc més agosarades. Reprenent el coratge que ens ha dut fins on som : a una República proclamada i a l'espera de ser desplegada.

Estem convocats, doncs, a mobilitzar-nos.

Demà hi ha una cassolada, a les 21h,  per recordar-li al cap de l'estat ocupant que no és benvingut, que hi han presos que han de ser alliberats, que hi han exiliats que han de tornar a casa, que l'educació no es toca, que el català no es toca, que som un República de ciutadans lliures, que no som súbdits de ningú.

Que sigui un gran repic d'atuells. Per recordar-nos a tots plegats que som aquí, que aquest és el nostre país i que ningú està sol. Que ens cuidarem i ens protegirem entre nosaltres. Que no tenim por, com ja dèiem aquest agost quan les clavegueres de l'estat van permetre (cada cop és més evident que va ser així) un atemptat sagnant a Barcelona. Que tenim coratge, com vam demostrar l'u d'octubre. Que tot i ocupats, som lliures perquè lluitem per la nostra llibertat i per alliberar-nos de l'ocupació. Que som República, i la desplegarem.

Petits gestos. Cal fer-los. Molts petits gestos. Per convèncer-nos que podem fer accions. Les que calguin, decisives, en el moment oportú i que ningú podrà aturar-les. Aquesta és la força dels llacets grocs i del repic d'atuells.

Demà, cassolada a les 21h, i cada dia, llacet groc.

Solidaritat amb els presos polítics, exiliades i exiliats.

Que Anna Gabriel hagi d'exiliar-se a Suïssa per escapar de la "justícia" espanyola ens diu molt de l'estat que ocupa per la força les institucion s catalanes. I res de bo.

Des d'avui una nom més a la llista dels que viuen en les pròpies carns la repressió de l'estat : Junqueras i Forn, hostatges a Estremera; Cuixart i Sànchez, hostatges a Soto del Real. Puigdemont, Ponsatí, Serret, Comín i Puig, a Brussel·les, Bèlgica; Gabriel, a Suïssa.

Exili i presó. Exiliats i presos polític per defensar el dret dels catalans a l'autodeterminació i per haver proclamat la República. En realitat, però, per defensar dret fonamentals de tots. Per defensar formes bàsiques de llibertat.

No només presos polítics catalans. Avui mateix, el raper mallorquí Valtonyc ha estat condemnat a més de tres anys de presó per raps com aquest :

O aquest altre :

Jo ara podria protestar i queixar-me de la repressió, de la pèrdua de drets, demanar la llibertat dels presos i reclamar que els exiliats puguin tornar a casa, i denunciar l'estat d'excepció encobert del 155. Jo podria demanar i queixar-me.

Però no, no ho faré. Al contrari. Expressaré la meva admiració, la sana enveja per la determinació, valentia i coratge d'aquests homes i dones que s'han posat en primera fila de la lluita contra un estat que com més va més autoritari i feixista es mostra.

Estan presos o exiliats per que planten cara i lluiten. No hem de demanar clemència als opressors, el que hem de fer és organitzar-nos i plantar cara nosaltres. Gabriel, Valtonyc, Junqueras, Forn, Cuixart, Sànchez, Puigdemont, Ponsatí, Serret, Comín i Puig; i d'altres que són presos de l'estat, com els nois d'Altsasu, han de ser exemples de resistència i lluita.

Desplegarem la República, alliberarem els presos, portarem als exiliats de retorn a casa, i derrotarem als feixistes, derrotarem als nacionalistes supremacistes espanyols que ens volen vençuts. Ho farem. No defallirem fins aconseguir-ho, donec perficiam.

Com deia Quevedo, « En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra ».

L'enemic, doncs, no espera menys de nosaltres. Nosaltres no hem d'esperar res d'ell. Hem de lluitar i plantar cara. Hem de seguir organitzats i ferms. Podem guanyar i tenim l'obligació de fer-ho, com ho vam fer el 9N, el 27S, l'1Oct, el 3Oct, el 8N o, el 21D. Seguim

"los ilusionaron y despues, sólo había humo"

Julio Anguita deia ahir al FAQs que "los ilusionaron y despues, sólo había humo", referint-se a la proclamació d'independència i als fets que se'm succeïren : presó per a mig govern, l'altre mig a l'exili, 155 i eleccions el 21D.

El discurs que, més o menys, ha anat emergint és que Espanya va amenaçar amb l'aplicació de la força.

El que passa és que, realment, no va aplicar la força. Només va amenaçar... i tot va caure.

O algú, o alguns, ho van tirar?

Sí, és cert que ha hagut repressió violenta :  l'1-O es va utilitzar la violència contra la gent, però del que estic parlant ara és de l'ús d'armes de foc, de tirar a matar. En aquest sentit, no es va aplicar la força, diguem "força mortal". Només es va amenaçar amb l'ús d'aquesta mena de força.

L'estat ha tingut prou amb anar de farol amb l'ús de la "força mortal". No s'ha vist obligat a fer-la servir.

Això vol dir que l'estat encara té camp per córrer amb l'ús de la força : Als Balcans van haver desenes de milers de morts abans que els EUA (disfressats d'OTAN) bombardegessin Belgrad. Europa s'exclamava molt, però no feia res. Tot aquest és el camp per córrer que encara té l'estat.

El que està clar és que Espanya pot fer servir la força mortal, en cas extrem, si realment la secessió de Catalunya és produeix, perquè no volen perdre el 20% del PIB que consideren que és propietat seva.

És més : per a l'estat és menys dolent ser expulsat de la UE que la secessió de Catalunya. A la UE s'hi tornaria més o menys tard, Però la secessió de Catalunya seria definitiva. Per la seva banda, la UE s'ho rumiarà molt abans de fer fora Espanya perquè, primer, entre membres del club d'estats s'ajuden; i segon i més que cap altre cosa,  perquè saben que sense Catalunya Espanya fa fallida i això els toca la butxaca, i molt, als socis europeus de l'estat espanyol.

El cas, però, és que la desmobilització que es va produir immediatament després de la declaració d'independència es va ordenar des de Barcelona, no des de Madrid.

I qui i per què es va desmobilitzar a la gent? no ho śe, però el 2017 Catalunya va créixer per sobre la mitja espanyola i de la mitja europea (si més no, van créixer els indicadors econòmics que fan feliços a determinada elit).

Tant a Barcelona com a Madrid n'hi han que s'ho rumiaran molt abans d'arribar a un conflicte entre les forces armades espanyoles i una resistència armada catalana que, evidentment, oposaria força a la força. És cert que ara mateix no existeix una força armada catalana -i els mossos no compten. Però sense ser un expert en moviments d'insurgència, estic casi segur que apareixerien ràpidament proveïdors disposats a vendre armament a una República que demostrés la capacitat de pagar-lo.  La idea clau és que un conflicte armat entre Catalunya i Espanya seria un desastre. En particular per a l'economia, i no només la catalana i l'espanyola.

Del que hem viscut se'n poden treure algunes conclusions:

No és possible fer una secessió pacífica i democràticament guanyant  en referèndum amb un 50% + 1. L'estat espanyol no ho respectarà.

Que suposant que arribem algun dia al 70% a favor de la independència, la situació serà la mateixa : L'estat espanyol no ho respectarà i ens amenaçaran amb la força, en l'extrem no dubto que l'amenaça es farà realitat.

Arribats a aquest punt : crec que es pot afirmar que la independència, o el desplegament de la República, no es podran fer pacíficament. Això només deixa la via insurreccional o revolucionària. El fet és que a tota insurrecció hi han baixes i es produeix un daltabaix a l'economia.


La pregunta és : què farà el lideratge independentista quan, malgrat el 70% de suport a la secessió de la República, es trobi que l'estat espanyol amenaça amb la força? faran el mateix que han fet ara? o acceptaran liderar la via insurreccional i oposar força a la força?

Per cert ¿i quina força podria oposar, de forma contingent, abans que el flaire del negoci de la guerra i els beneficis ràpids apropessin als proveïdors? el que està clar és que el 155 s'està aplicant per destruir l'autogovern català i les seves estructures administratives, i no només : també els serveis públics catalans (educació, sanitat...) . I d'altra banda, aquest projecte de desmantellament de serveis públics no es pot dir que sigui aliè a al programa de determinats partits catalans (el que passa és que les mans privades que es quedaran el pastís potser no són les esperades...)

Com sigui, el 155 pel invalida a la Generalitat per liderar i mobilitzar el carrer. la mobilització del carrer, meś que mai, ha de ser liderada des del carrer. Més que mai la defensa i desplegament de la República s'ha de fer des del carrer. Ho dèiem a les manifestacions i ha de ser cert : els carrers seran sempre nostres.

Qualsevol opció de tirar endavant una República democràtica, integradora, ecosocial i feminista passa per activar, reforçar i sumar les forces d'esquerra a aquest programa comú. cal, en particular des de l'esquerra, mobilitzar el carrer, liderar, impulsar i mantenir la defensa i el control republicà del territori.


Coses, totes elles, que ara mateix no hi són. El lideratge del procés està empantanat en una successió cap a no se sap què però, això sí, amb un carrer que va ser desmobilitzar, conscientment, des del mateix lideratge del procés en el seu moment més crucial.

No crec que se'ns vengués fum; crec que, sincerament hi havia qui creia (jo mateix!) en una via democràtica i pacífica cap a la independència (i avui són a la presó per ...violents!!); però també crec que n'hi han que sempre han tingut clar que aquesta via no era possible i que, malgrat tot, han mantingut l'aposta. Potser encara la mantenen. Hi han més interessos que no en sabem en tota aquesta història.

Sigui com sigui, hi ha molta feina a fer. És evident que cal, immediatament, aturar la destrucció que suposa el 155, però cal, sobretot, comprendre en quin punt estem i aprendre les lliçons que es poden extreure del que hem viscut. No hi han solucions màgiques. Ens necessitem a tots i ser molts més que els que som avui. Amb tot, encara que siguem molts més que el 50% no podem equivocar-nos i pensar que n'hi haurà prou. No n'hi haurà prou. Caldrà lluitar pels nostres somnis.

Hem de mantenir la mobilització i sumar. Cal un projecte de República engrescador, molt clar i comunicar-lo molt bé. El procés constituent és, doncs, fonamental.

Cal guanyar els caps i els cors dels compatriotes que encara no són republicans perquè, tinguem-ho clar, tots haurem de defensar la República amb determinació, coratge i sacrifici. Potser no immediatament, però passarà més d'hora que tard.

Donec perficiam.

Llibre llegit : « No n'hi ha prou amb dir no » de Naomi Klein

Llibre llegit : « No n'hi ha prou amb dir no », de la periodista, assagista i activista canadenca Naomi Klein.

Naomi Klein no necessita presentació. L'autora de "No logo", "La doctrina del xoc" o "Això ho canvia tot" és una de les veus més potents, respectades i seguides pels moviments alter mundialistes, de resistència global, o d'esquerra anticapitalista, i des de fa anys.

"No n'hi ha prou amb dir no" és diferent dels llibres anteriors. En aquest llibre, Klein no desenvolupa cap tesi si no que, més aviat, aplica les idees i arguments desenvolupats a "La doctrina del xoc" i "Això ho canvia tot" per explicar com és que Trump ha arribat a president dels Estats Units i quines conseqüències, nefastes, no cal dir, es poden preveure.

Klein conclou que el fet que la presidència Trump, aparentment contra tot pronòstic, és la conseqüència lògica de l'acceptació per les "esquerres reformistes" dels principis ideològics del neoliberalisme i del lliure mercat. El triomf de idees del tipus "l'egoisme és bo", "els pobres ho són perquè s'ho mereixen", "la natura està per explotar-la", "la supremacia dels blancs sobre les altres races" o "la supremacia dels homes sobre les dones", entre d'altres.

L'autora reparteix uns bons pals a l'"esquerra", però descriu també com la dreta neoliberal està fent servir xocs, en forma de desastres econòmics, natural,  bèl·lics o, simplement, la crisi econòmica permanent, per retallar drets i llibertats de tota mena, per a des-regular sectors econòmics complets, per desballestar i privatitzar tota mena de serveis públics i escampar la por i la idea que no hi ha res a fer, que aquest és l'únic món possible.

Ens diu que el canvi climàtic, la privatització del que és públic, la degradació de la democràcia, els refugiats, el racisme, la violència i discriminació de gènere, l'increment de la violència global... són sub-productes del capitalisme global i a la vegada el re-alimenten, quan no són, directament, part del negoci.

Klein ens reclama actuar ja. El rellotge del judici final ja ha tocat mitjanit pel que fa al clima i ara només podem aspirar a mitigar els efectes, però fins i tot això cal una resposta immediata... que no es produirà pas.

Tanmateix, diu que hi han motius per tenir una certa esperança. Que es pot derrotar a Trump. Però que no és tant derrotar a Trump com fer una canvi, un salt -ja no hi ha temps per gradualismes- a un model econòmic respectuós i protector de la vida del planeta; inclusiu amb la diversitat, racial, de gènere, cultural; un canvi a models de major autogovern de les comunitats... És la darrera part del llibre i, certament, la més utòpica, tot i que, com diu, ha arribat el moment en que només tenim la utopia. El llibre es tanca amb el manifest per al salt (The Leap Manifesto). Un document de consens de bona part de les forces de l'esquerra  canadenca per oferir un programa alternatiu al neoliberalisme dominant. Un document que s'ofereix com a base per a debatre a les esquerres de tot el món.

És un llibre que es llegeix ràpidament. una bona eina de debat. A més, en el cas català, resulta molt fàcil establir paral·lelismes entre les situacions de xoc descrites i la "teràpia de xoc" que s'està aplicant a Catalunya via 155. El pla dels del 155 no és només acabar amb la república catalana. Va molt més enllà. Pretén aprofitar el xoc per escombrar drets, llibertats i  posar en mans privades, o canviar de mans,  els serveis públics catalans

La conclusió per a nosaltres, per mi, és evident : hem de resistir, hem de buscar la transversalitat i hem d'incloure'ns a tots en la resistència i oposició al 155. De fet, hem de passar a l'ofensiva, i el procés constituent i la mobilització persistent passen a estar més que plenament justificats.

No es tracta de revertir a la situació anterior a l'1-O, o del 27-O, es tracta de superar aquelles situacions (que ens han conduit on som avui)  i anar a escenaris nous, de retorn del poder al poble i integració de les lluites transversals.

Es tracta de revertir la degradació ètica que el model neoliberal necessita per triomfar.

Es tracta de que cal derrotar el model neoliberal que es tradueix en retallades de drets i llibertats, desballestament de l'estructura administrativa de la Generalitat i destrucció de l'autogovern.

Es tracta, justament, de construir un autogovern encara més gran i, sobretot, més proper als ciutadans. Certament, un municipalisme molt més fort on el poder pugi des de les organitzacions i assemblees dels pobles i barris als plens dels ajuntaments.

Es tracta de més drets i més democràcia, de més igualtat i justícia social, d'acolliment, de més responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres envers els altres i el nostre medi ambient.

Aquesta és la proposta de Klein. Es pot derrotar a Trump, però hem d'anar més lluny. Es pot derrotar el 155, però hem d'anar més lluny. Es pot fer, però ens necessitem tots. És una gran proposta. Passem a l'acció.


Si teniu temps i ganes, us proposo uns quants vídeos per conèixer el missatge de Naomi Klein.


Això ho canvia tot. La conferència al CCCB



La doctrina del xoc. El documental.



"Naomi Klein i Ada Colau a les Cotxeres de Sants. Fer front a les polítiques de la confusió i la por : la justícia social com a repte global"

"Buscant les claus del procés independentista català" per Miguel G. Gómez

Estem en un moment convuls i calen anàlisis i reflexions. Ens cal comprendre que està passant, el què i el com. També ens cal, atenent a l'anàlisi fet, prendre decisions sobre com actuar i quines accions emprendre.

Dels anàlisis que he llegit m'ha cridat molt l'atenció aquest que hi ha publicat a la revista Catalunya del mes de gener.

La revista Catalunya és l'orgue de comunicació del sindicat CGT Catalunya.  Aquest mes gairebé la meitat de la revista va dedicada a l'anàlisi i opinions sobre la situació a Catalunya. La CGT és un sindicat anarcosindicalista i, per tant, les opinions i anàlisis vessats tenen aquest biaix ideològic. Tanmateix, al meu parer, l'extens anàlisi "Buscant les claus del procés independentista català", per Miguel  G.  Gómez, militant  d’Embat,  Organització  Llibertària de Catalunya és molt lúcid i , tot i que no el comparteixo plenament, diu moltes coses pel seu nom i crec que val la pena que siguin escoltades. Està clar que fer l'anàlisi des de l'òptica llibertària li permet una certa mirada "des de fora" que resulta més difícil de fer des de les organitzacions i partits independentistes.

Us recomano que llegiu l'article a l'enllaç PDF de més amunt (i, de pas, que llegiu la resta de la revista). Però, pel seu interès, el reprodueixo aquí :

"Buscant les claus del procés independentista català"

Per Miguel G. Gómez, militant d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya.
 
«1.- L’1 d’Octubre va ser una insurrecció potencial que es va evitar per poc.
No  hauríem  de  cansar-nos  de  repetir  que  el  Referèndum d’autodeterminació  de  Catalunya  del  passat  1  d’Octubre  només va ser possible gràcies a la consciència popular, al poble, que  es  va  autoorganitzar  extraordinàriament  perquè  tingués lloc. Des de les institucions havien fet bastant poc perquè es pogués celebrar, i en alguns casos s’esperava secretament que l’Estat ho impedís per seguir indefinidament amb el «processisme».

No  obstant  això,  els  errors  del  Govern  de  Rajoy  durant  les  setmanes  prèvies  al  Referèndum  van  generar  una  ira  generalitzada  a  Catalunya.  Van  provocar  un  «Ja  n’hi  ha  prou!». El  poble  va  acceptar  la  convocatòria  del  Referèndum,  la  va  fer seva per expressar un gran «No» al Govern espanyol i un gran «Sí» a la llibertat i la democràcia (les idees-força del nou sobiranisme  català).  Era  una  gran  victòria  discursiva,  ja  que  col·locava  amb  el  bàndol  independentista  aquella  gent  que  només volia votar.

Però per exercir el dret a vot el poble va haver d’autoorganitzarse. Es van generar dotzenes de comitès de base per tot el territori,  els  ja  famosos  Comitès  de  Defensa  del  Referèndum (CDR). Aquests es van formar per defensar els col·legis electorals  i  que  es  pogués  votar.  En  molts  altres  casos,  a  barris  i  pobles,  ni  tan  sols  es  van  crear  aquests  comitès  si  no  que espontàniament la gent es va organitzar per si mateixa a peu de col·legi. El Govern de la Generalitat va aconseguir que els censos, les urnes i les paperetes arribessin a la seva destinació a causa d’una hàbil jugada de l’ANC i del Govern (i de tota la gent que va col·laborar-hi pel seu compte).

A partir de llavors ja no hi havia votants del «Sí» o del «No» sinó votants (a seques) i gent que es quedava a casa. Resultava curiós  veure  a  gent  votar  amb  la  bandera  d’Espanya  al  coll sent aplaudida per tota la cua. Després alguna gent que havia votat  «No»,  en  veure  el  que  havia  passat  asseguraria  que  si tornés a votar ho faria pel «Sí». Això exemplifica com són els Referèndums  de  volàtils  i  perquè  els  últims  que  se  n’han  fet  arreu del món han fet llufa. Els pobles estan farts dels seus governs i de les seves polítiques antipopulars. Aquesta és l’única fórmula  que  es  concep  avui  dia  per  expressar-se  legítima-
ment. I a Catalunya ni això: Votar estava prohibit.

El  Govern  espanyol,  que  havia  enviat  10.000  policies  emmagatzemats en creuers (els infames “piolins”), va fer el que se li pressuposava: reprimir. Centenars de col·legis electorals van ser assetjats i assaltats per forces policials militaritzades. Van provocar més de mil persones ferides, una d’elles va perdre un ull, i una altra va tenir un infart que va causar un coma. Amb tot, prop del migdia es va emetre l’ordre d’interrompre els atacs i permetre votar.

Un altre moment històric que emmarca el moment: veure els Mossos d’Esquadra dividits i dubtant si obeir o no les ordres de l’Estat. En molts llocs van fer complir la llei i de fet van tancar més col·legis electorals que la Policia Nacional i la Guàrdia
Civil juntes. Però en molts altres llocs van mirar cap a un altre costat i van deixar votar. No només això, sinó que també van  manifestar  el  seu  suport  a  la  gent  (així  ho  afirmaven  en  converses privades). Sigui com sigui tenien ordres contradictòries: tancar col·legis i fer la vista grossa. Desprès segons les circumstàncies (si no hi havia prou gent defensant un col·legi el  tancaven,  com  així  van  fer  en  molts  casos  de  matinada)  i  segons  els  posicionaments  personals  dels  caps.  És  a  dir  que l’Estat no podia exercir el monopoli de la violència al 100%. Hi havia una força policial que no era plenament «lleial».

En  aquest  cas  hi  ha  diverses  versions  que  expliquen  aquesta  ordre de dalt d’aturar la violència policial contra els votants. Una d’elles diu que l’ordre va venir d’Europa. De fet la Guàrdia Civil va disparar pilotes de goma davant d’observadors internacionals  i  algun  fins  i  tot  va  ser  empès  i  agredit.  Una  altra versió diu que el Gobierno de España va adonarse que la repressió bruta era pura munició per als independentistes que sens dubte la utilitzarien políticament. La sensatesa indicava que no tenia sentit reprimir una votació que seria invalidada per la teva pròpia propaganda.

Però  hi  ha  una  altra  versió  que  comparteixo.  La  població estava  tan  decidida  a  resistir  que  entrava  dins  del  probable  que  corregués  la  sang.  Dit  d’una  altra  forma,  que  hi  hagués  morts. Avui dia corroboren aquesta versió les declaracions de membres del Govern de la Generalitat que diuen que tenien informació  en  aquest  sentit.  No  sabem  si  això  és  cert  o  no.  Probablement  sí  que  ho  sabien.  El  que  sabem  és  que  els  qui  vam  estar  a  peu  d’urna  no  ens  n’anàvem  a  anar  a  casa.  Estàvem  escoltant  la  ràdio.  Miraven  les  xarxes  socials.  Sabíem que hi havia càrregues i persones ferides. Que s’atacava el poble del costat. Que potser nosaltres érem el següent col·legi en ser  atacat...  I  ningú  marxava  enlloc.  Ans  al  contrari,  seguia arribant gent. En cada col·legi centenars de persones, milers en alguns. Els col·legis amb menor cens tancaven per anar-se a  fer  pinya  amb  els  més  grans.  En  alguns  casos  els  tractors  barraven  el  pas,  en  altres  hi  havia  barricades  tallant  carrers.  Els  aplaudiments  als  bombers  animaven  a  tothom,  i  a  canvi  saludaven amb el puny en alt o amb la sirena. La imatge era poderosa.

La  pregunta  que  em  faig  és:  què  hagués  ocorregut  en  cas  d’haver-hi morts? D’haver continuat amb la seva actuació salvatge, la policia espanyola els hauria provocat sens dubte, no (En qualsevol cas hi havia una clara falta de lideratge que hauria desanimat qualsevol resposta més enllà d’una resposta immediata.)

Resposta: d’haver-hi morts hauria esclatat una insurrecció. A partir d’aquí s’entén tot la resta.


2.- L’Estat venjatiu

L’Estat  espanyol  va  prendre  mesures  immediatament.  Feia  temps  que  en  prenia,  però  actuava  sense  articulació.  El  Gobierno  d’en  Rajoy  d’una  banda,  la  fiscalia  per  un  altre,  la  judicatura per l’altre, el clavegueram per darrere... A partir de llavors  va  haver-hi  una  unanimitat  sorprenent.  El  Rei  es  va posicionar amb el Govern. L’oposició socialista i podemita va fer bloc amb el PP. I Ciutadans no cal esmentar-ho...

En aquells moments es rumiava una resposta contundent per part de l’Estat a tots els seus nivells. Se sap que hi havia unitats de l’exèrcit preparades. No amb el fusell a la mà, si no de guàrdia  per  si  se’ls  cridava.  10.000  policies  no  havien  pogut contenir un poble determinat, apoderat i organitzat dividit en
mil focus petits. No ho oblidem mai.

L’Estat  esperava  la  proclamació  de  la  República  amb  cautela.  No  se’n  refiaven.  Malgrat  la  força  popular,  les  accions  de la  Generalitat  van  decantar  la  balança  amb  aquella  no-proclamació del dia 10. Uns dies després el Govern i l’Estat van poder respirar alleujats i van passar a l’ofensiva. Es produeix la intervenció de l’Autonomia, s’anima a la sortida d’empreses fora de Catalunya, l’aplicació del famós article 155 i es detenen als líders de l’independentisme popular.

Després,   el   Govern   de   la   Generalitat   s’exilia   a   Bèlgica.   D’aquesta manera s’internacionalitza el conflicte català, ja que la Unió Europea (i l’OTAN, tot cal dir-ho) s’havien posat de part de l’estat espanyol. Bona jugada. Però uns dies més tard uns tornarien obedientment per rebre el seu càstig quedant-se d’altres en rebel·lia.

La convocatòria d’eleccions el 21 de Desembre i la seva acceptació per part dels partits sobiranistes indica aquesta victòria de l’Estat. Es tracta d’una tornada a l’autonomisme. El relat és «recuperem  les  institucions»,  «recuperem  el  nostre  govern», «recuperem la democràcia»... Clar i català: processisme.

La  dreta  espanyola  mediàtica  i  paragovernamental  (o  sigui,  aquella dreta sociològicament d’ultradreta que envolta el Partit  Popular)  entén  que  l’Estat  ha  guanyat  la  partida  i  exigeix la  venjança  en  forma  d’il·legalització  de  partits  independetistes,  l’empresonament  d’Anna  Gabriel,  de  retallades  de  llibertats, d’encausar mestres d’escola per suposadament incitar a  l’odi  contra  la  policia,  de  canviar  la  Constitució...  a  pitjor.
 
I  a  més  a  més  està  tenint  un  procés  paral·lel  d’atac  a  altres  territoris (a Euskadi, a Castella-la Manxa, a Madrid...) a fi de destruir els seus enemics més acèrrims: Podemos i el nacionalisme basc. Ara Rajoy diu que de reforma federal d’Espanya –com volia en Pedro Sánchez– res de res; si de cas, recentralització. Segurament l’atac baixarà de nivell ara que controlen Catalunya un altre cop, però vae victis.

Això sí, com a mínim ara té 2 milions de persones desafectes a Catalunya.


3.- El retorn del processisme

Com  s’ha  indicat  anteriorment  els  partits  PDCAT  i  ERC van  acceptar  les  eleccions  del  21-D  i  les  van  presentar  com una  oportunitat  per  recuperar  el  poder  que  els  havia  usurpat l’Estat (i que no havien fet res per mantenir o fer valdre). Ara ERC està passant comptes amb el PDCAT. Suposem que s’han empassat massa gripaus dins el govern d’unitat que era Junts pel Sí. Però el President Puigdemont, que a l’estiu va dir que després d’aquesta història ho deixava, torna a la càrrega i lidera la seva coalició juntament amb independents del sobiranisme civil.

Sigui com sigui el resultat, es pot observar com tots dos partits li han estat llençant flors als Comuns. Els veuen com una necessitat per recuperar la democràcia. No és el mateix tenir majoria  amb  un  50%  que  un  70-80%  dels  vots.  Però  pactar amb  els  Comuns  significa  una  cosa:  la  renúncia  a  la  República.  Fins  i  tot  un  pacte  ERC-Comuns-CUP  significa  una renúncia a la República.

Diguem-ho clar: a les jornades de l’1-O, 3-O o 8-N tothom va ser desbordat. La proclamació de la República el 27-O va ser una decepció col·lectiva perquè el poble no va ser interpel·lat en cap moment. A l’inrevés, des de les institucions i des de les entitats  sobiranistes  (ANC  i  Òmnium)  es  va  cridar  a  la  desmobilització.  Ningú  va  defensar  el  territori.  Ningú  va  prendre la iniciativa ni tan sols d’intentar-ho. És clar que un poble desarmat no té res a fer amb l’exèrcit i la policia. Per tant, a la pràctica s’estava evitant un enfrontament en el qual possible-
ment el poble hauria sortit malmès...

Ara bé, qui és el Govern per dir-nos quines guerres cal lluitar? No  estàvem  fartes  de  cantar  al  carrer  que  «No  tenim  por»?  «Por» de què? Celebrant la República la gent bromejava amb què  vindrien  els  tancs.  Encara  que  es  veia  com  a  llunyà,  entrava  dins  dels  càlculs  de  totes  les  ments.  Una  altra  vegada  s’estava  evitant  la  possibilitat  d’un  nou  enfrontament,  d’un  nou desbordament.

Per això no es va proclamar la República el dia 10 d’Octubre. Al contrari, es va suspendre la proclamació en un gir retòric indigerible. No van ni consultar a la CUP i en canvi van parlar amb  els  Comuns.  Les  dimissions  de  consellers  i  diputats  del sector de PDCAT els dies previs a la proclamació del 27-O o les declaracions (falses sembla ser, però significatives) de Forcadell dient que «la DUI no anava de debò», mostren el dilema del Govern. La Guàrdia Civil diu ara que hi havia una bateria de 40 decrets preparada per engegar la llei de transitorietat jurídica. Perquè no es va implementar? Per la violència «desproporcionada» de l’Estat? Que fàcil és desmuntar-ho tot llavors! N’hi havia prou amb fer el cafre per que se n’ensorrés tot.

Volien la independència (assumirem que sí que la volien, que a hores d’ara fins i tot es dubte d’això) però sense que les coses  abandonessin  la  via  pacífica  i  legal.  Volien  que  Catalunya  entrés  a  la  Unió  Europea  sense  trencar  un  plat  (seria  un precedent  inassumible  per  la  UE  donant  peu  a  un  seguit  de  conflictes territorials). Com un joc. I que Espanya ho acceptés. Que ens defensés no se sap qui, però que no fos el poble qui  hagués  de  treure-li  les  castanyes  del  foc  al  Govern  (és  a dir,  desbordament).  Per  tant  no  es  va  fer  res.  El  territori  va seguir sota control de l’Estat. Ni tan sols es va retirar la bandera espanyola dels edificis oficials! Ni tampoc es va publicar la declaració en el DOGC.

Aquí apareix un relat que juga en contra de la independència. Relat molt arrelat en l’independentisme popular. És el que un company anomena l’«independentisme màgic».


4.- L’independentisme popular

Així que d’un dia per l’altre d’estar fent front a l’estat espanyol i la seva brutalitat habitual... ens vam veure defensant «el nostre Govern» i «les nostres institucions». Se li va donar la volta al discurs com a un mitjó. A més es va difondre espectacularment per les xarxes socials i la missatgeria de mòbil que «els catalans som gent de pau», i que rebutgem la violència sempre segons sembla. Si no potser no som catalans.

Es va començar a corejar cada acció del Govern de la Generalitat amb Puigdemont al capdavant com una «jugada mestra». Ara  a  més  som  un  poble  super-hàbil  dirigit  per  un  geni  de l’estratègia que li faria ombra a Putin si ho volgués. Tot el que feia el Govern era per aconseguir suport internacional. El reconeixement estava (està) molt a tocar dels dits.

Quan  els  Jordis  van  ser  detinguts,  de  sobte,  Catalunya  tenia  presos  polítics.  Inacceptable.  Com  és  això  possible?  Al  carrer! Però aquí ja teníem a la Marina i la Lola sense que ningú se'n recordés  d’elles,  o  els  centenars  de  casos  repressius  on  la mateixa Generalitat és acusació particular. En fi.

Més tard els consellers es van lliurar de manera obedient, pacíficament i democràtica, i la justícia espanyola els va enviar a la presó. Tothom es va portar les mans al cap. Inaudit. Anaven de bona voluntat i l’Estat els engarjola. Això no passa en una democràcia.

Ah,  no?  Segur?  Si  una  regió  de  França  hagués  proclamat  la  independència de forma unilateral li haurien enviat a l’exèrcit. I  Gran  Bretanya...?  Se’ns  presenta  l’exemple  d’Escòcia  on  el govern  Britànic  sabia  que  anava  a  sortir  el  «No»,  i  per  poc s’equivoca. Però se’ns oblida l’exemple d’Irlanda del Nord, encara ocupada per l’exèrcit de la seva Majestat.

Un altre símptoma. El feixisme el tenim al carrer. La resposta: «fem-los el buit, es quedaran sols», «el dia que surtin ens fiquem a casa perquè no els vegi ningú». No es plantegen entrar  en  conflicte.  I  quan  la  cosa  és  més  tèrbola,  com  la  infame «Operació Catalunya» de les clavegueres del Ministeri de l’Interior, la resposta torna a ser «marxem com més aviat millor d’aquest país». «No tenim res a fer aquí». Sabem que ignorar un problema no significa arreglar-ho, però en l’imaginari màgic  se  solen  obviar  alguns  problemes...  com  ara  que  Espanya lluita per la seva supervivència i que farà tot el possible per sobreviure. O que mitja Europa té conflictes amb els pobles sense estat i que no està disposada a deixar caure Espanya perquè darrere anirà un altre estat.

Resumint,  l’independentisme  popular  es  basa  en  un  discurs  que apel·la als sentiments, que exalta els valors positius presents en la societat, però nega la resistència activa. Les coses es  resoldran  per  si  soles.  No  només  això,  sinó  que  tampoc  apel·la als altres pobles d’Espanya. Totes les mirades són cap al parlament de Finlàndia, a Bèlgica, etc. esperant un miracle: Que  ens  reconeguin  com  a  República  quan  no  som  capaces  d’imposar-la. Valdria més tenir a Rússia d’aliada.

És necessari desactivar aquest independentisme màgic, irracional, per poder avançar. És clar que té les seves coses bones. Té una capacitat de mobilització espectacular. Té una organització  envejable.  Una  coreografia  digna  d’uns  Jocs  Olímpics.  Una  capacitat  perquè  arribin  els  seus  missatges  i  consignes  fins  a  l’últim  racó  de  Catalunya.  Tenen  al  poble  pendent  de  cada  whatsapp.  Surten  iniciatives  precioses  de  tot  arreu.  La  gent vol contribuir a la seva manera. I no obstant això, se la tracta  com  a  menor  d’edat.  No  se  la  diuen  les  coses  tal  com  són i se li nega la seva maduresa política.

És  un  reflex  de  l’estatus  de  les  societats  occidentals.  Anys  de  despolitització  i  de  negació  de  la  lluita  de  classes  han  creat  societats còmodes d’ideologia de classe mitjana més pendents dels miracles que de la seva pròpia acció positiva. El món seria  preciós  si  funcionés  una  manifestació  a  Brussel·les.  Són  miracles  allunyats  de  la  materialització  de  la  política,  de  les  coses tangibles. Gabriel García Márquez estaria content.




5.- L’independentisme revolucionari

En aquest repàs no podem passar per alt el paper de l’Esquerra Independentista i de la CUP. El seu gran valor ha estat arrossegar cap al Referèndum al Govern de la Generalitat i acabar (momentàniament) amb el processisme. El veto a Artur Mas s’ha demostrat un encert total, ja que Puigdemont sí que ha estat  per  fer  la  feina.  Amb  tot,  la  Generalitat  que  prometia  crear  «estructures  d’estat»  no  les  ha  fet  (o  les  ha  fet  però  no  les ha engegat) enganyant tant al seu electorat com a la CUP, que no va ser capaç de veure-ho, de fiscalitzar-ho. S’ha fet un Referèndum gràcies a la pressió que va fer la CUP a força de gairebé autodestruir-se acceptant els pressupostos neoliberals d’aquest  any.  És  a  dir,  que  com  a  grup  parlamentari  CUP-Crida Constituent han portat endavant el seu programa i han propiciat  aquesta  situació  excepcional.  És  dubtós  que  sense  aquesta pressió Oriol Junqueras i companyia haguessin aconseguit res semblant.

Un altre punt molt positiu ha estat impulsar el moviment de base que són els CDRs. En alguns llocs van ser les assemblees de la CUP i de l’Esquerra Independentista que pretenien ampliar la seva base. Més tard el testimoni va ser recollit a nivell popular i els CDR van ser desbordats totalment. Ara són de tots i de ningú. A cada poble o barri predomina una o una altra tendència i és difícil arribar a algun acord comú amb cara i ulls donada la disparitat de criteris i expectatives. A alguns pobles els participants són membres dels partits i les entitats sobiranistes,  a  d’altres  provenen  dels  moviments  socials,  a  molts  una  barreja  dels  dos  móns  que  no  s’havien  trobat  en  una dècada.

El que s’ha trobat a faltar són consignes clares. En tot moment la CUP va estar capficada en les qüestions de palau i mai es va comportar com un partit revolucionari. Des d’agost, quan ja es coneixia la convocatòria, van anar passant les setmanes i no hi havia res convocat. Es partia d’un complex d’inferioritat pel que fa al bloc ANC-Òmnium Cultural que impedia qualsevol progrés. Segurament tampoc no creien que hi hauria un Referèndum l’1-O. O potser s’esperaven un altre 9-N?

Però més endavant tampoc hi ha hagut un programa i ningú ho  ha  posat  sobre  la  taula.  Aquest  rol  era  per  la  CUP  i  ho  van deixar en mans de les microorganitzacions de l’esquerra anticapitalista   (comunistes,   llibertàries,   autònomes,   anarcosindicalistes)   que   no   aconseguim   estar   a   l’altura.   Ni   l’independentisme  partidista,  ni  l’independentisme  popular,  ni  l’independentisme  revolucionari  han  convocat  Juntes  Republicanes per disputar el control del territori. Ni el Govern a  l’exili  ha  fet  cap  manifest  en  el  sentit  d’establir  i  exercir  un  doble poder. L’Estat del 155 queda com a únic sobirà de Catalunya.

Passaven les setmanes i els CDR seguien sense programa. Tots miraven  al  21-D  com  si  fos  la  data  del  judici  final.  Per  tant  quedaven novament supeditats a la convocatòria d’uns altres. La  dreta  espanyola  reconeix  els  seus  enemics  i  ara  passa  a  l’ofensiva contra la CUP i els CDR. Viurem moments difícils. Els llops han olorat la sang i no hi ha resposta.


6.- El potencial dels CDR i les vagues

El sindicalisme alternatiu té pànic de convocar una vaga i que no hi vagi ningú. Li passa a tots els sindicats. Però als sindicats petits amb raó de més. Un sol error i quedes desacreditat. Per això la convocatòria del 3-O va ser problemàtica. A priori no es veia clara.

Això va canviar quan va arribar l’1-O. Llavors la va convocar TV3, la va convocar el Govern de la Generalitat, la va convocar el Barça. Però cridaven a una «aturada de país» intentant capitalitzar  la  protesta  social.  Era  obvi  que  calia  donar  una  resposta contundent a la repressió de l’1-O. La vaga ja estava convocada i la van aprofitar. L’ANC i companyia van intentar blanquejar  a  unes  CCOO  i  UGT  que  havien  quedat  fora  de  joc per la seva ineficàcia política.

La vaga també va desbordar les expectatives del sobiranisme. La gent tenia ganes d’una protesta «de debò» i va haver-hi una allau  de  piquets.  A  la  tarda  una  nova  manifestació-monstre. Tot el que va tenir lloc aquell dia va desbordar tant als convo-
cants d’una «aturada cívica» –ja que va ser una vaga general– i també va desbordar als convocants de la vaga –ja que també va ser una aturada en clau de país. Sense els dos conceptes no s’entén la situació.

De  la  composició  social  dels  sindicats  s’entén  que  una  part  d’ells no estigués a favor d’una vaga. S’entenia com que seria aprofitada pel moviment independentista i que seria ballar al ritme que marca el Govern de la Generalitat. En alguns llocs els sindicalistes no volien saber res de la vaga per estar aquest moviment  liderat  per  la  classe  mitjana,  que  hi  conté  empresaris.

Però calificar l’independentisme com a un moviment de burgesos  és  una  acusació  que  et  fa  arquejar  una  cella.  Tres  milions de persones són burgeses? És una mala interpretació del concepte de «classes populars». Es tracta d’una barreja entre classe  mitjana,  classe  obrera,  camp,  funcionariat,  autònoms,  professionals liberals i alguns empresaris. Molt pocs dels últims  realment  recolzen  la  independència,  ja  que  el  gran  capital català és pro-Espanya i el capitalisme mitjà gairebé que també.

Tot i aquests motius els sindicats s’ho pensaran dues vegades abans de tornar a convocar una altra doncs els tensiona massa internament. També podem veure quant nociu que és per la causa independentista dependre per al seu avenç del Govern de la Generalitat o d’entitats sobiranistes que són percebudes «pels de a baix» com a burgeses. Si el sobiranisme vol créixer haurà de fer-ho cap a l’esquerra, i això implica per necessitat comptar amb els sectors més colpejats pel capitalisme.

Quant a la vaga del 8 de Novembre, veiem com hauria d’haver estat la reacció a la proclamació de la República. Exactament aquesta.  I  durant  diversos  dies.  Cal  destacar  que  les  vagues  no  van  ser  atacades  per  la  policia.  D’haver-ho  fet  és  segur  que  s’hauria  produït  un  problema  d’ordre  públic  de  primera  magnitud. Com aquelles vagues de principis del segle XX que eren batalles de classes. També resulta destacable la intervenció  dels  pagesos.  El  món  rural  ha  pres  partit  en  aquest  conflicte  de  forma  activa  malgrat  el  boicot  d’alguna  de  les  seves  organitzacions.

Les  qui  hem  viscut  algunes  vagues  generals  podem  alegrar-nos per la revitalització d’aquest instrument de lluita i la seva adopció  per  la  política.  Les  vagues  són  política.  Punt.  Benvinguda  sigui  l’obvietat.  Per  això  les  vagues  polítiques  estan  prohibides.  I  per  això  les  vagues  «d’abans»  esdevenien  revolucionàries. Bloquejaven l’economia i el flux de mercaderies. I pretenien tombar el govern, duraven fins que queien o bé fins que els concedien suficients guanys.

El 8-N va ser la vaga dels piquets. I es va fer sense sindicats. L’instrument van ser els CDR, igual que en la majoria de pobles petits el 3-O. Els CDR són la sensació del moment entre l’esquerra «de carrer» o «d’intenció revolucionària» (em nego a dir extrema esquerra i molt menys esquerra radical). Hi ha alguns articles que els arriben a comparar amb els soviets russos, ara que estem de centenari.

No obstant això hi ha una gran diferència. Els soviets van tenir una vocació de poder. Volien controlar el territori. Prenien el poder a micro-escala anul·lant el poder estatal. Després va venir  Lenin,  que  va  saber  llegir  el  moment,  i  va  dir  que  els  soviets havien de prendre totes les atribucions de l’estat, fins que  un  cop  forts  i  armats  el  fessin  inútil.  Això  era  la  jugada  del doble poder.

En canvi els CDR no serveixen per exercir el poder (avui). Serveixen  per  mobilitzar-se  i  per  mobilitzar.  Ara  estan  en  plena  tasca d’educació popular, molt necessària, de bolcar el capital cultural  de  l’activisme  dels  moviments  socials  en  el  nou  perfil  militant  recentment  mobilitzada.  Un  altre  ensenyament  de  Lenin  fou  que  no  es  pot  pretendre  estar  permanentment com a embrió de poder alternatiu perquè et podreixes. O sigui, que o els CDR es converteixen en un moviment popular en si mateix, o es buidaran per si sols perquè la majoria de la gent  els  deixarà  de  veure  necessaris.  Els  CDR  necessiten  un  programa propi. I és responsabilitat de les organitzacions (que s’autoreconeguin com a) revolucionàries proporcionar-lo.

Una  oportunitat  per  a  això  podia  venir  el  dia  2  de  Desembre  amb  una  trobada  en  clau  de  Procés  Constituent  des  de l’esquerra. Ja veurem. També és necessari que els CDR acceptin el que vagi sortint d’aquests llocs i no sempre serà tan fàcil.

Finalment  tampoc  cal  capficar-se  amb  què  el  programa  assumible pels CDR serà socialista o no serà. Malauradament, no  és  el  socialisme  el  que  anhela  la  nostra  societat  sinó  una  democràcia  amb  justícia  social.  Això  és  molt  menys  del  que  esperen molts activistes... però és el que hi ha. Els CDR actuals  mai  acceptarien  un  programa  que  percebessin  com d’ultraesquerra  (socialista  avançat).  Em  sorprendria  moltíssim  que  ho  fessin.  Pas  a  pas.  Sabem  que  l’única  sortida  del  laberint  català  és  el  socialisme  en  llibertat.  Però  encara  una  majoria social és partidària del liberalisme, seguida de la partidària de la socialdemocràcia. Les portes tancades per l’Estat i la UE canviaran les correlacions.


7.- L’equidistància desmobilitzadora

De tot aquest Procés d’aquests mesos, l’espai polític dels Comuns queda com el menys clar. D’esquerres però en el bàndol de l’Estat. Han tingut la clau de la victòria a la mà i no l’han utilitzat: l’Ajuntament de Barcelona. A grans trets s’han posat del costat del Gobierno per inacció. Estan en una postura incòmoda  perquè  tots  dos  bàndols  els  veuen  com  de  l’enemic.  No obstant això, què era el que deien de desobeir?

Un  partit  que  va  arribar  al  govern  municipal  apel·lant  a  la  desobediència,  al  poder  de  la  gent,  al  moment  que  li  passa  per la porta una rebel·lió popular, se la tanca. Això és ser un «partit  d’ordre».  Perquè  l’ordre  és  que  no  passi  res  i  que  tot  segueixi  igual  per  als  grans  negocis.  No  poden  plantar  cara  als desnonaments i han de convocar a l’activisme per Twitter. No poden revertir la invasió de Barcelona per veritables hordes de creueristes armats amb càmeres de fotos a la caça del nadiu  barceloní  en  perill  d’extinció.  No  poden  paralitzar  la  venda d’edificis als fons voltor, que es converteixen en els nous latifundistes  del  nostre  temps.  No  poden  netejar  la  Guàrdia  Urbana d’ultradretanes i d’antisocials, que s’han convertit en un poder fàctic intocable (curiosament igual que a Madrid).

La nova política apareix com a incapaç de generar grans canvis en les relacions socials urbanes. I ara es revesteix de respectabilitat a causa de l’equidistància, que els fa presentar-se com si tinguessin «seny». Però no és «seny», és oportunisme. Esperen  que  el  poder  els  caigui  a  les  mans.  Ara  ERC  els  va  darrere, i el PSC...

Per  aquest  motiu  el  gest  d’Albano  Dante  o  Àngels  Martínez  és per treure’s el barret per la dignitat que implica. Enmig del conflicte es van jugar el seu futur polític. Van demostrar que els diputats no tenen per què ser robots sense ànima que vo-ten el que diguin els seus partits, com sempre. I es van intentar rebel·lar fútilment contra la maquinària. Van perdre.

Aquí la CUP no ha estat hàbil i no sé ben bé el motiu (diuen que per falta de temps – de reflexos diria jo), va renunciar a establir un pacte amb aquest sector i amb el Procés Constituent d’una Teresa Forcades, que de fet ha estat desapareguda en els últims temps. Aquest error polític evitarà que puguin atreure nous votants cap a les seves files procedents dels Comuns.

Un altre aspecte d’aquesta esquerra ha estat el PSC. En aquest cas  l’adjectiu  «esquerra»  li  queda  massa  gran.  Ara  com  ara  juga  el  paper  de  nova  dreta  mentre  la  seva  militància  més  d’esquerres abandona el partit, potser amb rumb als Comuns o per crear alguna cosa nova. Un altre tant ocorre amb CCOO i UGT. Es posicionen amb l’estat espanyol, tret que com tenen molta afiliació són una presa anhelada per l’independentisme.

Però què dir de la manca de projecte territorial de l’esquerra espanyola? A aquestes alçades de la pel·lícula ens trobem amb que  l’esquerra  no  aposta  per  la  República.  Ni  tan  sols  per  la  República espanyola. Han tingut la República federal a l’abast de la mà. D’haver-ho proposat en la primera setmana del mes d’Octubre  la  Monarquia  hauria  caigut.  Sap  l’esquerra  espanyola les implicacions d’això? Probablement sí i per això no vol despertar al poble, als pobles. Millor que segueixin consumint propaganda, no? Han creat un nou Pacte de la Moncloa i sem-bla que ho pagaran ben car a les eleccions.

La desgràcia del nostre temps és que l’esquerra que ho ha vist clar  (organitzacions  d’alliberament  nacional,  organitzacions  llibertàries i comunistes) és tan residual que no és tinguda en consideració a nivell polític

8.- El Despertar de la Força. L’Espanya ultra

La moguda catalana ha aconseguit despertar el monstre adormit que feia temps que evitàvem: la ultradreta patriòtica (espanyola). És la que a mig Europa ja és al parlament, però aquí no. Bé, tenim al Partit Popular, però com està molt preocupat
emportant-se  calés  als  paradisos  fiscals  potser  no  semblen 
tant fatxes.

Però en aquests mesos hem pogut constatar que la judicatura està  presa  per  les  idees  de  la  dreta  extrema.  La  Constitució  s’esgrimeix  per  reprimir  al  poble,  no  per  garantir  drets.  La  Fiscalia actua d’ofici com una arma del Govern. Els tribunals també.  La  policia  caçant  una  llista  cada  cop  més  àmplia  de  subversius. L’exèrcit a la rereguarda. És com una gran mà, sent cada element un dit, que es tanca sobre les llibertats civils.

Animats per la situació els grups i partits d’extrema dreta han sortit  de  l’armari.  Convoquen  manifestacions,  fan  piquets,  ataquen llibreries, escoles i mitjans de comunicació, colonitzen la policia... Sí, la policia. Un altre dels aspectes d’aquesta temporada ha estat assabentar-nos que la Guàrdia Urbana de mig Catalunya té simpatitzants de la ultradreta. Potser no són militants, però se sap que alguns ho van ser als anys 80. Era una  forma  de  treure’ls  del  carrer.  Avui  dia  els  famosos  “piolins”  han  hagut  d’estar  avorridíssims  en  els  vaixells.  No  tinc  cap mena de dubte que hauran fet un llarg curs de formació en  els  valors  patris  i  que  ara  hi  haurà  bastants  partidaris  de  la «línia dura». Per a això van venir a Catalunya al crit de «a por ellos».

I si el Partit Popular, la judicatura o les forces policials comencen a tenir biaixos de dreta extrema o directament d’extrema dreta no hem de culpar a Catalunya. Haurien sorgit igual de produir-se una onada de vagues. O de guanyar les eleccions Podemos (ja veiem l’atac continu contra l’Ajuntament de Madrid). És la vella Espanya que es nega a morir.

Per molts casos de corrupció que tingui el Partit Popular podem  estar  segurs  que  seguiran  rebent  aquests  7,  8  o  10  milions de vots. No els voten perquè la gent accepti que la robin. Es  vota  una  idea  d’Espanya.  El  robatori  és  conjuntural.  Un  mal  menor.  Era  la  idea  que  tenien  molts  paisans  d’allò  que  era l’èxit. L’èxit és fer-te ric com sigui. Això era l’educació «no adoctrinadora».  Mentrestant  es  persegueix  professors  catalans per «delicte d’odi» per dir el que pensen, es tanquen tuitaires o es prohibeix dir que hi han presos polítics. Orwellià
com a mínim. #HolaDictadura

Si  a  Madrid,  València  o  Saragossa  el  feixisme  o  l’extrema  dreta  al  carrer  és  més  o  menys  conegut,  a  Barcelona  encara  és  una  cosa  nova.  La  resposta  unionista  a  la  independència  ha  estat  tornar  al  carrer  i  ho  ha  fet  barrejada  amb  la  ultradreta.  Un  altre  dels  arguments  unionistes  cau  en  aquesta  falsedat:  que  l’espanyolisme  és  de  classe  obrera.  Potser  ho  és  l’«equidistantisme»,  però  l’unionisme  més  militant  convoca  les  seves  manifestacions  des  de  Sarrià.  Per  alguna  cosa  serà.  Després  hi  ha  uns  500  manifestants  que  estan  de  «tour»  per  tots els pobles de Catalunya fent manis unionistes.

Un  aspecte  col·lateral:  la  resposta  antifeixista  no  és  massiva  com seria d’esperar, donat el boicot a mobilitzar-se i enfrontar-los des de l’independentisme popular i majoritari, que fins i tot veu malament que s’insulti als fatxes. Aquest pacifisme i bonisme que ens impedeix ser eficaços i resolutius, es justifica per  la  por  al  fet  que  l’estat  espanyol  utilitzi  qualsevol  imatge  de  violència  a  Catalunya  per  dir  que  aquí  regna  el  caos.  Pot  tenir  el  seu  punt  de  raó,  però  el  feixisme  o  es  combat  o  es  normalitza.  I  un  feixisme  normalitzat  al  carrer  és  un  perill  inacceptable.

És  evident  que  el  feixisme  és  una  eina  més.  L’atac  a  Blanquerna no és pas una excepció. No és casual que es deslliurin d’anar  a  presó  nazis  enganxats  amb  armes  de  guerra  o  amb  evidents negocis de drogues mentre engarjolen rapers, perio-distes,  vaguistes,  anarquistes  o  els  nois  d’Altsasu.  A  Ucraïna  gent  d’aquest  perfil  neonazi  tèrbol  va  ser  l’organitzadora  de  les milícies progovernamentals, algunes de caire neonazi. Per cert, una d’aquelles milícies, l’infame batalló Azov, s’ha ofert per intervenir a Catalunya contra el separatisme. S’imaginen una milícia conformada per ultres de futbol neonazis, ultranacionalistes  o  feixistes?  Sí,  el  batalló  Azov.  Això  clarifica  com entenen el conflicte català els feixistes europeus a nivell geoestratègic.  El  veuen  com  una  lluita  progressista  que  han  de combatre.

L’independentisme  ha  de  deixar  d’intentar  tenir  raó.  Mai  convencerem  a  la  dreta  i  els  seus  partidaris.  L’esquerra  i  l’independentisme  han  de  preparar-se  per  derrotar-los  per  tots els mitjans. Una República podria ser una eina. Una independència també. Però Espanya necessita una ruptura ja.



9.- La proposta

No hi ha dubte que el 21-D acaba alguna cosa. No és la fi de la partida però el que vingui a partir del 22-D ja serà diferent. Ja  estarem  a  una  altra  cosa.  Segons  totes  les  evidències  Espanya és un país enmig d’una greu crisi, atès que l’Estat s’ha fos ja la guardiola de les pensions, o que el BCE ha decidit no comprar-nos més deute. Per pagar les pensions estan parlant de vendre tots els hospitals! Arribarà un altre cicle de mobilitzacions socials? Fins a on seran capaços d’arribar?

Ens deien els representants de la «nova política» que les mobilitzacions al carrer demostraven tenir un «sostre de vidre» que impedien realitzar canvis profunds a partir de la pressió. Ja hem vist que estar en les institucions tampoc en garanteix res,  perquè  també  té  el  seu  sostre  de  vidre,  atès  que  l’«estat  profund» i les «circumstàncies» t’impediran realitzar els teus projectes. Això si no et vens a l’enemic.

En aquests moments tot canvi profund passa per tornar al carrer. Però no podem fer-ho de la mateixa forma que després del 15M perquè ja hem vist els seus límits. L’atomització de les manifestacions, per molt massives que fossin en alguns casos, va  impedir  fer  quallar  un  projecte  col·lectiu  de  masses,  una  alternativa de país. Les Marxes de la Dignitat ho van intentar bastant  bé  i  van  formar  un  programa  de  punts  prou  seriós.  Però no va tenir continuïtat. Necessitàvem anys sota el mateix format intentant assolir una extensió territorial màxima. Entre les pugnes de lideratge entre organitzacions de l’esquerra i  que  Podem  va  voler  canalitzar  aquestes  peticions  cap  a  la  legalitat... es va acabar tot.

El  que  estem  defensant  és  tenir  un  moviment  popular  de  masses, ampli i plural amb un programa propi i una agenda de  mobilitzacions  pròpia.  Tan  fàcil  de  dir  i  tan  difícil  de  fer.  El moviment ha de comptar amb grans sindicats, capaços de convocar vagues generals i que els treballadors les segueixin.Una altra de les tasques immediates és la de consolidar una sèrie de mitjans de comunicació d’esquerra afins als moviments que propaguin un altre tipus de relat diferent de l’hegemònic. És vital que siguin massius i plurals, on hi càpiguen diferents visions de la realitat en clau transformadora. Els nostres moviments  no  poden  dependre  d’aparèixer  en  TV3  o  LaSexta.  Apareixeran  quan  siguin  significatius,  però  mentrestant  han  d’oferir  un  relat  diferenciat  i  sistemàtic  en  uns  mitjans  concrets (incloent-hi la televisió) i massius.

En aquest mateix sentit, una altra cosa que podem aprendre d’aquest procés és que treure 1 milió de persones al carrer no serveix  de  res  si  no  tens  un  relat  convincent  per  la  gent  que  s’ha  quedat  a  casa.  El  Govern  és  capaç  de  donar-li  la  volta  a  la  situació  fent  algunes  declaracions  a  la  televisió  a  les  notícies del vespre. Treus 1 milió i la guàrdia urbana diu que són 200.000, els contraris en treuen 170.000 i diuen que han tret 1,5 milions. Què importa la veritat? Tenen els mitjans, poden inventar-se-la. Coses de la postveritat.

Si  els  CDR  decideixen  tenir  un  programa  i  convertir-se  en  un  moviment  autònom,  han  d’aspirar  a  respondre  aquestes  qüestions.  Una  de  les  claus  és  la  convergència  entre  aquests  comitès de base de caràcter independentista i republicà amb les idiosincràsies dels barris obrers i els sindicats de classe. Si el moviment independentista aspira a guanyar, haurà de fer-ho per la seva esquerra.

Aquí entrem en la qüestió de les legitimitats, del doble poder, el  control  territorial...  però  això  (de  moment)  és  una  altra història.

Com veiem són tasques titàniques... Hi ha algú disposat?»