La primera volta de les eleccions franceses no pot deixar un gust més amarg :
A hores d'ara, encara és aviat, Marine Le Pen i el Front National encapçalen el recompte. A la segona posició va el "centrista" i ex-"socialista" Emmanuel Macron.
Sigui com sigui, doncs, la dreta guanya. En realitat a França, fa temps que la dreta és absolutament majoritària, Dels candidats que s'han presentat només n'hi havien cinc que comptaven : la candidata de l'extrema dreta, Marine Le Pen; El candidat de la dreta "tradicional", François Fillon; el candidat de la "nova" dreta, Emmanuel Macron; el candidat de la dreta que es fa passar per esquerra, Benoit Hamon; i el candidat de l'esquerra, Jean Luc-Mélenchon.
Mélenchon contra tots i, com era de témer, França que segueix en mans de la dreta. Ara els francesos hauran de triar entre Macron i Le Pen. Fillon ja ha demanat el suport per Macron i aposto que Hamon farà el mateix. per la seva banda, Mélenchon acaba de demanar el "vot de consciència" i que cadascú voti el que cregui que ha de votar. Jo m'abstindria.
Tanmateix, si no hi ha un daltabaix -que no és descartable- Macron té força números de ser el proper Président de la Republique Française.
Però que s'aturi (esperem) el cop que suposaria la victòria de Le Pen no és, en cap cas, definitiu. El que ha portat a la dreta a la majoria dels francesos és la combinació d'una crisi que no acaba, que destrueix drets i es manifesta en retallades de serveis socials, amb l'important arribada de refugiats i immigrants. I el sistema no dona per tant. El model francès de "identitat ciutadana republicana", de una nació cívica per sobre de les diferències d'origen, raça o religió s'esfondra al posar-se de manifest que també ha engendrat una banlieue que es contemplava com una anomalia, com una curiositat. En tot cas, quelcom d'aliè al model francès, i que ara fa por perquè la seva persistència, el seu creixement, la radicalització de joves crescuts al seu si posen en qüestió tot el model. I la por és el gran argument de la dreta.
Por a l'Islam, a la banlieue, por al que és diferent. Amb una esquerra reduïda a resistència solitària de Mélenchon no hi ha res a fer. No és casualitat que el discurs de Mélenchon hagi incorporat els reconeixements a la plurinacionalitat de l'estat francès. Aquesta part del diagnòstic és correcte. La "identitat ciutadana republicana" no es pot construir menyspreant, o esborrant les identitats particulars, les ha d'integrar amb respecte. Per descomptat, la resta del diagnòstic, també ho és : revertir les retallades, recuperar la protecció social. Si l'estat no serveix pel major benestar dels ciutadans, aleshores no serveix. Si l'estat no és ètic, aleshores tampoc.
Des de Catalunya, amb la imminència de la constitució de la República, ens cal prestar atenció al model francès, a les coses que fa bé, que en té moltes, però sobretot a les que no. I que el poden fer caure en mans de l'extrema dreta. Abans que ningú digui res, Espanya està en mans de l'extrema dreta -ho ha estat en diferents graus, i darrerament en grau creixent- des del 39.
Ja veurem que fa Macron. Em temo que només retardar per pocs anys l'arribada del Front National al poder francés. Bé. Suposant que al final sigui Macron l'escollit.
El drama, per a tota Europa, o més ben dit, la tragèdia, podria arribar ja amb la segona volta.
La UE s'enfronta al suïcidi. la UE no existeix, no té sentit, sense França. Una UE sense França (Ni UK!) seria una mena de gran protectorat alemany. En tot cas, no seria Europa.
En fi. Qui sap. Potser que Marine Le Pen sigui la presidenta de França no sigui tan dolent. Aquesta UE dels estats és molt lluny, i s'allunya, del model de l'Europa de les nacions, però també de l'Europa dels ciutadans que la democràcia, i l'ètica, assenyalen com a desitjables.
Potser arriba el moment, doncs, de també fer foc nou a Europa.
diumenge, 23 d’abril del 2017
Feliç Sant Jordi!
Espero que el dia hagi estat, també, per vosaltres lluminós i feliç. Amb roses i llibres. Envoltats dels qui estimeu.
És un plaer ser d'un país en el que entre tots fem una festa tan maca com aquesta.
Feliç Sant Jordi!
divendres, 21 d’abril del 2017
Activem la campanya pel Sí!
De l'ANC he rebut un correu informant que l'organització ha activat la campanya pel Sí al Referèndum, i convidant-me a participar.
Bé, jo faré campanya pel sí. En realitat fa molt de temps que estic fent campanya pel sí a la Independència. Només que ara aprofitaré els materials de campanya de l'ANC. En tot cas, com que al final un és el que és i d'on no hi ha no en raja, ja us dic ara que la meva campanya particular pel Sí serà bastant "per lliure". Els meus arguments per la Independència són, essencialment, els meus arguments. Encantat de debatre'ls amb tothom.
Som-hi. La propera gran mobilització que prepara l'ANC serà el diumenge que ve, diada de Sant Jordi. Des de la Plaça Catalunya, i amb vídeo en directe pel YouTube :
s
Al final, però, si voleu que us digui, en fa l'efecte que la campanya pel sí ens l'estan fent gratis. Aquesta setmana s'ha destapat un altre cas de corrupció, monumental, al govern autònom de Madrid. Un cas de corrupció que fins i tot implica a la fiscalia de l'estat.
Qui vol formar part d'un estat corrupte?... i, pitjor encara, amb una població que vota majoritàriament a aquests partits corruptes? Jo no. La independència ha de servir per a fer un estat nou on aquests casos siguin, si no impossibles, sí almenys molt difícils d'esdevenir-se. I si passen, que els delinqüents siguin enxampats, -òbviament-retornin el robat i -a més i també òbviament- siguin castigats. No com ara que, a sobre, els donen premi.
Marxem cap a la Independència. Com? Votant Sí al referèndum d'autodeterminació que s'ha de celebrar com a molt tard al setembre. Hi haurà referèndum. Serà vinculant. Guanyarà el Sí a la Independència. Perquè podem fer-ho bé, i volem fer-ho bé. Un nou estat, més net, més just, més lliure, més culte, un estat que respecti i protegeixi la diversitat d'identitats lingüístiques, culturals i nacionals dels seus ciutadans. Un nou país per a nosaltres i els nostres fills.
El pas següent és votar sí al referèndum. El canvi és possible. El canvi som tots. El canvi ets tu.
Bé, jo faré campanya pel sí. En realitat fa molt de temps que estic fent campanya pel sí a la Independència. Només que ara aprofitaré els materials de campanya de l'ANC. En tot cas, com que al final un és el que és i d'on no hi ha no en raja, ja us dic ara que la meva campanya particular pel Sí serà bastant "per lliure". Els meus arguments per la Independència són, essencialment, els meus arguments. Encantat de debatre'ls amb tothom.
Som-hi. La propera gran mobilització que prepara l'ANC serà el diumenge que ve, diada de Sant Jordi. Des de la Plaça Catalunya, i amb vídeo en directe pel YouTube :
s
Al final, però, si voleu que us digui, en fa l'efecte que la campanya pel sí ens l'estan fent gratis. Aquesta setmana s'ha destapat un altre cas de corrupció, monumental, al govern autònom de Madrid. Un cas de corrupció que fins i tot implica a la fiscalia de l'estat.
Qui vol formar part d'un estat corrupte?... i, pitjor encara, amb una població que vota majoritàriament a aquests partits corruptes? Jo no. La independència ha de servir per a fer un estat nou on aquests casos siguin, si no impossibles, sí almenys molt difícils d'esdevenir-se. I si passen, que els delinqüents siguin enxampats, -òbviament-retornin el robat i -a més i també òbviament- siguin castigats. No com ara que, a sobre, els donen premi.
Marxem cap a la Independència. Com? Votant Sí al referèndum d'autodeterminació que s'ha de celebrar com a molt tard al setembre. Hi haurà referèndum. Serà vinculant. Guanyarà el Sí a la Independència. Perquè podem fer-ho bé, i volem fer-ho bé. Un nou estat, més net, més just, més lliure, més culte, un estat que respecti i protegeixi la diversitat d'identitats lingüístiques, culturals i nacionals dels seus ciutadans. Un nou país per a nosaltres i els nostres fills.
El pas següent és votar sí al referèndum. El canvi és possible. El canvi som tots. El canvi ets tu.
divendres, 14 d’abril del 2017
Bon dia, falciot!
Aquest matí, al llit, estava en aquest estat que no és ni despert ni adormit, i he sentit que la meva dona em deia "escolta, Albert! ja són aquí"
I he parat l'orella... i també l'he sentit : el xisclet d'un falciot! Bon dia, falciot!
El primer de la temporada. Sí que em feia l'efecte d'uns dies ençà que algun dels ocells que havia vist volant era un falciot, però encara no en tenia la certesa. Aquest matí ha estat molt clar i l'he sentit molt bé : un falciot.
Avui hem sortit a voltar per la ciutat i, efectivament, ja se'n veuen volant pel cel. Encara no ha arribat el gruix de la migració i, per exemple, tots els nius que els falciots fan als forats de la façana del davant encara estan buits, però ara ja és cosa de poc temps.
Aquesta és el primer senyal, meu, particular, personal, que la primavera ha esclatat. El segon són les flors, o el perfum de les flors, més aviat. Tinc un parell de jardins que fan olor de primavera com cap altre. Encara no han esclatat els perfums de les flors als jardins, però ja queda poc també. Avui, voltant per la ciutat, per Montjuïc, tènues encara, m'arribaven els primers perfums de la primavera als jardins i als boscos de la muntanya.
Sí. Comença la primavera. La de veritat, la dels ocells i les flors, la de l'escalfor i la fresca. La dels llargs capvespres.
Que el sol us acompanyi. Que els falciots us acompanyin. Que les flors, i els seus perfums siguin amb vosaltres.
Primavera a la ciutat i arreu. Colors. Cel. Mar. Flors i falciots.
Gràcies, primavera! De cor, per la vida!
(vostès perdonin, però em venia de gust l'efusió primaveral!)
I he parat l'orella... i també l'he sentit : el xisclet d'un falciot! Bon dia, falciot!
El primer de la temporada. Sí que em feia l'efecte d'uns dies ençà que algun dels ocells que havia vist volant era un falciot, però encara no en tenia la certesa. Aquest matí ha estat molt clar i l'he sentit molt bé : un falciot.
Avui hem sortit a voltar per la ciutat i, efectivament, ja se'n veuen volant pel cel. Encara no ha arribat el gruix de la migració i, per exemple, tots els nius que els falciots fan als forats de la façana del davant encara estan buits, però ara ja és cosa de poc temps.
Aquesta és el primer senyal, meu, particular, personal, que la primavera ha esclatat. El segon són les flors, o el perfum de les flors, més aviat. Tinc un parell de jardins que fan olor de primavera com cap altre. Encara no han esclatat els perfums de les flors als jardins, però ja queda poc també. Avui, voltant per la ciutat, per Montjuïc, tènues encara, m'arribaven els primers perfums de la primavera als jardins i als boscos de la muntanya.
Sí. Comença la primavera. La de veritat, la dels ocells i les flors, la de l'escalfor i la fresca. La dels llargs capvespres.
Que el sol us acompanyi. Que els falciots us acompanyin. Que les flors, i els seus perfums siguin amb vosaltres.
Primavera a la ciutat i arreu. Colors. Cel. Mar. Flors i falciots.
Gràcies, primavera! De cor, per la vida!
(vostès perdonin, però em venia de gust l'efusió primaveral!)
Visca la República Catalana!
El 14 d'abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República Catalana com estat integrant de la Federació Ibèrica.
Aquell estat català va durar tres dies : el 17 d'abril, la República va ser rebatejada com Generalitat de Catalunya, després vindria l'estatut de Núria, que realment no era possible dins del "estado integral" que esdevenia la república espanyola. Retallat i desvirtuat l'avantprojecte d'estatut de Núria, tanmateix l'estatut d'autonomia va ser aprovat per una molt àmplia majoria l'any 32.
Macià era independentista però coneixia la feblesa d'aquesta reivindicació en aquell moment. En canvi, al front d'una Esquerra Republicana, federalista llavors, va ser capaç d'aconseguir, en bona part gràcies a la rapidesa de reflexos demostrada amb la proclamació de la república Catalana, un règim autonòmic per a Catalunya en un estat espanyol que, essencialment, es veia a ell mateix com unitari i indivisible i amb no pocs prejudicis anticatalanistes.
Tot això passava fa molts anys.
Les coses han canviat i la situació no és la mateixa : avui l'independentisme és una opció explícitament votada per prop de la meitat dels electors catalans, amb molts més vots que l'opció explícitament contrària a la independència. Les enquestes pronostiquen que el proper referèndum d'autodeterminació oferirà un resultat clar a favor de la secessió. Catalunya ha canviat.
Espanya no ha canviat tant. Espanya se segueix veient, de forma clarament majoritària, com un estat unitari i indivisible i amb no pocs prejudicis anticatalanistes.
Mirant-ho de forma desapassionada, la curta història de la República Catalana del 31 se m'apareix com una molt hàbil jugada política i d'una gran transcendència. L'aparent migradesa del resultat final que es va obtenir llavors, en realitat va posar unes bases que molts anys més tard, avui, ens porten al punt en que ens trobem.
Avui el futur està per escriure i hi ha una ample majoria -a Catalunya- que cal avançar. Dins d'aquesta majoria, la independència és l'opció amb més suport.
Aquest setembre, abans potser, votarem en un referèndum d'autodeterminació. Si ho fem bé -i ho estem fent bé- el resultat no oferirà dubtes.
Aquest setembre, la futura República Catalana serà referendada. Un vespre d'aquest setembre, potser abans, els resultats -estic segur que serà així- del referèndum faran que puguem dir, ara ja finalment amb tot el sentit :
Visca la República Catalana!
Aquell estat català va durar tres dies : el 17 d'abril, la República va ser rebatejada com Generalitat de Catalunya, després vindria l'estatut de Núria, que realment no era possible dins del "estado integral" que esdevenia la república espanyola. Retallat i desvirtuat l'avantprojecte d'estatut de Núria, tanmateix l'estatut d'autonomia va ser aprovat per una molt àmplia majoria l'any 32.
Macià era independentista però coneixia la feblesa d'aquesta reivindicació en aquell moment. En canvi, al front d'una Esquerra Republicana, federalista llavors, va ser capaç d'aconseguir, en bona part gràcies a la rapidesa de reflexos demostrada amb la proclamació de la república Catalana, un règim autonòmic per a Catalunya en un estat espanyol que, essencialment, es veia a ell mateix com unitari i indivisible i amb no pocs prejudicis anticatalanistes.
Tot això passava fa molts anys.
Les coses han canviat i la situació no és la mateixa : avui l'independentisme és una opció explícitament votada per prop de la meitat dels electors catalans, amb molts més vots que l'opció explícitament contrària a la independència. Les enquestes pronostiquen que el proper referèndum d'autodeterminació oferirà un resultat clar a favor de la secessió. Catalunya ha canviat.
Espanya no ha canviat tant. Espanya se segueix veient, de forma clarament majoritària, com un estat unitari i indivisible i amb no pocs prejudicis anticatalanistes.
Mirant-ho de forma desapassionada, la curta història de la República Catalana del 31 se m'apareix com una molt hàbil jugada política i d'una gran transcendència. L'aparent migradesa del resultat final que es va obtenir llavors, en realitat va posar unes bases que molts anys més tard, avui, ens porten al punt en que ens trobem.
Avui el futur està per escriure i hi ha una ample majoria -a Catalunya- que cal avançar. Dins d'aquesta majoria, la independència és l'opció amb més suport.
Aquest setembre, abans potser, votarem en un referèndum d'autodeterminació. Si ho fem bé -i ho estem fent bé- el resultat no oferirà dubtes.
Aquest setembre, la futura República Catalana serà referendada. Un vespre d'aquest setembre, potser abans, els resultats -estic segur que serà així- del referèndum faran que puguem dir, ara ja finalment amb tot el sentit :
Visca la República Catalana!
dimarts, 4 d’abril del 2017
Un dia menys pel referèndum
No és que ho digui jo, és que ho diu "El País" : Baixa un 2.7% la inversió en infraestructures a Catalunya prevista per al 2017. Dit en plata, Espanya posarà menys calés en Infraestructures a Catalunya que els que va posar l'any passat.
I compte, que encara resulta que això situa Catalunya entre les comunitats "menys castigades". Segons diu el mateix diari, baixa molt més respecte l'any passat a altres comunitats... El que passa és que alguna d'aquestes comunitats on "baixa tant", són comunitats amb, malgrat tot, inversions per sobre de la mitja. Bé, és igual.
El que passa és que no fa i una setmana que Rajoy va venir a prometre unes inversions que, de fet, ja eren una presa de pel perquè son les mateixes inversions que es van prometre fa 10 anys. Però arriben al grau de presa de pel èpica quan es té en compte que Rajoy sabia de sobres la setmana passada que, de fet, la inversió a Catalunya baixaria.
El més patètic va ser la reacció de diversos governs autonòmics reclamant que a veure què passava amb els catalans. Això sempre dona vots.
En fi. En el camí de la independència de fet, el que ens ha de preocupar no és quin nivell d'inversions tindrà Espanya a Catalunya perquè aquesta cosa, simplement, deixarà de tenir sentit aviat. El que caldrà abordar en breu serà un repartiment de bens i deutes que, pel molt que li convé que així sigui, haurà d'estar mediat per la UE.
En aquest sentit, cada cop són més les veus a Europa que reclamen un referèndum acordat a Catalunya. Els pobres no saben que el nacionalisme espanyol, hereu directe del franquisme, ni negocia ni fa presoners. Per sort aquest cop ni té ni podrà fer servir la força. Serà interessant quan la UE descobreixi quina mena de soci és l'estat espanyol. Em fa l'efecte que Espanya perdrà molt més que Catalunya en els pròxims anys... però això ja no serà el nostre problema.
Això ja no té remei. El govern de Catalunya podrà trigar més o menys a convocar el referèndum i entenc que el retard té a veure en tenir temps per engegar algunes estructures importants, com pot ser la hisenda, però és això el que s'està esperant, no pas ofertes o diàlegs que a hores d'ara són impossibles (ja veurem més endavant, quan la UE es trobi amb el conflicte obert).
Però ara no. Ara toca tirar pel camí de la independència de fet. En definitiva, ignorar al TC i continuar amb els preparatius pel referèndum i les estructures de país que encara no s'han completat.
Via xarxes socials m'ha arribat un comentari : "deu estar a punt de passar-ne alguna de grossa quan l'estat espanyol ja ha tret el Sant Cristu gros de Gibraltar". Cert. El vell discurs nacionalista de sempre. Però em sembla que al Regne Unit no li ha fet gens de gràcia que Espanya li estigui trepitjant l'ull de poll gibraltareny. I el suport a la Independència de Catalunya pot trobar-se amb un vell aliat inesperat.
No només això, a Europa (i més enllà) les cancelleries estan fent càlculs de cost-benefici sobre la independència de Catalunya. Serien molt bojos si no ho fessin. Doncs bé, la catalana és una oferta interessant. Segur. Tinguem confiança: hi hauran aliats i, el més important, reconeixements ràpids. N'estic segur, a la UE hi ha qui té interès en una Catalunya independent, ni que només sigui pel fet de debilitar el pes de l'estat espanyol : un soci que ha demostrat no ser de fiar, i amb importants ombres sobre el seu funcionament intern per la corrupció i per la minvant qualitat democràtica de les seves institucions.
També per a una construcció europea que cal redreçar. La identitat europea flonja i difusa. El projecte inicial de l'euro ha fracassat i es parla ja obertament d'un model a dues velocitats. El grup de major integració ha de ser un grup que estigui cohesionat políticament, institucionalment i també amb una identitat europea. Les antigues, i petites, nacions europees, com Catalunya, són els candidats ideals. Per mida i economia, per eficiència institucional, per major qualitat democràtica i també, i no menys important, per identitats. Identitats que barregen els orígens diversos amb arrels històriques i llegendàries que es remunten a l'imperi de Carlemany en una relat de fusió modern que incorpora valors cívics i republicans. Velles identitats que es renoven i poden ser la base d'una Europa que demana la refundació i la superació dels vells grans estats nació.
Ho he dit abans. Això ja no s'atura si no és per una barbaritat i, si és donés el cas, només serviria per retardar la independència per poc temps.
O sigui que ferms i endavant. Un dia menys pel referèndum.
I compte, que encara resulta que això situa Catalunya entre les comunitats "menys castigades". Segons diu el mateix diari, baixa molt més respecte l'any passat a altres comunitats... El que passa és que alguna d'aquestes comunitats on "baixa tant", són comunitats amb, malgrat tot, inversions per sobre de la mitja. Bé, és igual.
El que passa és que no fa i una setmana que Rajoy va venir a prometre unes inversions que, de fet, ja eren una presa de pel perquè son les mateixes inversions que es van prometre fa 10 anys. Però arriben al grau de presa de pel èpica quan es té en compte que Rajoy sabia de sobres la setmana passada que, de fet, la inversió a Catalunya baixaria.
El més patètic va ser la reacció de diversos governs autonòmics reclamant que a veure què passava amb els catalans. Això sempre dona vots.
En fi. En el camí de la independència de fet, el que ens ha de preocupar no és quin nivell d'inversions tindrà Espanya a Catalunya perquè aquesta cosa, simplement, deixarà de tenir sentit aviat. El que caldrà abordar en breu serà un repartiment de bens i deutes que, pel molt que li convé que així sigui, haurà d'estar mediat per la UE.
En aquest sentit, cada cop són més les veus a Europa que reclamen un referèndum acordat a Catalunya. Els pobres no saben que el nacionalisme espanyol, hereu directe del franquisme, ni negocia ni fa presoners. Per sort aquest cop ni té ni podrà fer servir la força. Serà interessant quan la UE descobreixi quina mena de soci és l'estat espanyol. Em fa l'efecte que Espanya perdrà molt més que Catalunya en els pròxims anys... però això ja no serà el nostre problema.
Això ja no té remei. El govern de Catalunya podrà trigar més o menys a convocar el referèndum i entenc que el retard té a veure en tenir temps per engegar algunes estructures importants, com pot ser la hisenda, però és això el que s'està esperant, no pas ofertes o diàlegs que a hores d'ara són impossibles (ja veurem més endavant, quan la UE es trobi amb el conflicte obert).
Però ara no. Ara toca tirar pel camí de la independència de fet. En definitiva, ignorar al TC i continuar amb els preparatius pel referèndum i les estructures de país que encara no s'han completat.
Via xarxes socials m'ha arribat un comentari : "deu estar a punt de passar-ne alguna de grossa quan l'estat espanyol ja ha tret el Sant Cristu gros de Gibraltar". Cert. El vell discurs nacionalista de sempre. Però em sembla que al Regne Unit no li ha fet gens de gràcia que Espanya li estigui trepitjant l'ull de poll gibraltareny. I el suport a la Independència de Catalunya pot trobar-se amb un vell aliat inesperat.
No només això, a Europa (i més enllà) les cancelleries estan fent càlculs de cost-benefici sobre la independència de Catalunya. Serien molt bojos si no ho fessin. Doncs bé, la catalana és una oferta interessant. Segur. Tinguem confiança: hi hauran aliats i, el més important, reconeixements ràpids. N'estic segur, a la UE hi ha qui té interès en una Catalunya independent, ni que només sigui pel fet de debilitar el pes de l'estat espanyol : un soci que ha demostrat no ser de fiar, i amb importants ombres sobre el seu funcionament intern per la corrupció i per la minvant qualitat democràtica de les seves institucions.
També per a una construcció europea que cal redreçar. La identitat europea flonja i difusa. El projecte inicial de l'euro ha fracassat i es parla ja obertament d'un model a dues velocitats. El grup de major integració ha de ser un grup que estigui cohesionat políticament, institucionalment i també amb una identitat europea. Les antigues, i petites, nacions europees, com Catalunya, són els candidats ideals. Per mida i economia, per eficiència institucional, per major qualitat democràtica i també, i no menys important, per identitats. Identitats que barregen els orígens diversos amb arrels històriques i llegendàries que es remunten a l'imperi de Carlemany en una relat de fusió modern que incorpora valors cívics i republicans. Velles identitats que es renoven i poden ser la base d'una Europa que demana la refundació i la superació dels vells grans estats nació.
Ho he dit abans. Això ja no s'atura si no és per una barbaritat i, si és donés el cas, només serviria per retardar la independència per poc temps.
O sigui que ferms i endavant. Un dia menys pel referèndum.