Pàgines

dissabte, 31 de gener del 2015

La bici (pares, fills, bicis i cavallers Jedi)

Fa uns dies va ser l'aniversari del meu fill. Va fer 10 anys! i li vam regalar una bici.

La veritat és que haver esperat fins al desè aniversari per regalar-li la bici és una cosa que em sap greu. Jo crec que com abans aprenguis a anar en bici, millor. En fi. Hem trigat una mica, però, finalment, ja té una bici.

I avui, després d'alguns dies de tenir-la al rebedor, ha fet un dia prou bó, i hem tingut temps per sortir a provar-la.

Vet aquí, doncs, que ens hem passat bona part del matí al costat de l'estació de Sants, a aquest passeig que han deixat entre l'estació i el parc de l'Espanya Industrial i que resulta perfecte per anar amb patins, skates o bicicletes. Ideal. Sense la molèstia dels cotxes.

L'Artiom no en sabia d'anar amb bici. Així que ha calgut experimentar. Vinga passeig cap amunt i passeig cap avall. Poc a poc. Ara jo li aguanto la bici, ara aprofitem una mica de rampa per veure que amb la bici en moviment es manté l'equilibri. Torna a provar...

Ha anat agafant confiança i, finalment, després de fer una parada tècnica per dinar i recuperar forces al Pans del la Plaça de Sants, ha aconseguit mantenir l'equilibri i fer algunes pedalades seguides.

El somriure que ens ha llençat després d'aquesta petita proesa no tenia preu.

Després, potser sorprès o emocionat, ho ha tornat a intentar i no se n'ha sortit. Bé, no passa res. No importa. demà ho tornarem a provar. A veure si el temps acompanya. El més important és que ho ha fet. Que sap que pot fer-ho. Ell "ja ha après a anar amb bici". Ara només es tracta de perfeccionar-ho.

Jo li deia, "no pensis en com anar en bici, tu només ves-hi". És una versió suavitzada de l que li diu Yoda a Luke Skywalker al planeta Dagobah: "fes-ho o no ho facis, però no ho intentis". Coi, que n'era de savi el mestre Yoda! I és que anar en bici té molt del poder de la Força. Tu no has de pensar en com has de pedalar, o en mantenir l'equilibri. Tu només has de "sentir" la bici i deixar-te anar.  Ja sabeu, tu i la bici sou un en la Força. Has de conèixer la teva bici i sentir-la. Com fa un Jedi amb el seu sabre laser. L'Artiom s'ha flipat bastant amb aquests arguments. I jo també.

La bici és una màquina, però té un component d'animal. Quant ets un nen acabes estimant la teva bicicleta perquè saps que està viva. Per a un nen, si més no, per al nen que algun cop vaig ser, la bici era una màquina d'aventures. La meva bici era més que un vehicle, era una nau espacial, un cavall, un avió de combat, el meu vaixell pirata. Pujar a la bici i imaginar coses era el mateix.  

També era la primera màquina, aquell mecanisme que transmetia la força dels pedals amb la cadena que enllaçava les rodes dentades del plat i el pinyó (en aquella època, les bicis amb marxes eren cosa de nens de peles, i a casa erem sis, i alegries les justes), el misteri dels frens. El taller de reparacions de rodes punxades, amb els "partxes". Tot plegat era una introducció a la mecànica per la via del mirar i tocar. Un aprenentatge que no té preu.

I les patacades! I tant! També. Realment, algun cop vaig estar a punt d'obrir-me el cap i fer-me mal de debò. Sort. Mai va passar res massa greu. Genolls pelats i algun trau dels bons sí, per descomptat. Encara tinc  senyals d'aquella època per mans, peus i genolls.

Ai, senyor. Quins records. Tot això ho rumiava avui, mentre convencia a l'Artiom que això de la bici és gairebé com dominar la Força, com els Jedi. I ell feia les seves primeres pedalades, vacil·lants. No m'ho ha dit però estic segur que, per uns instants, ha pogut veure als llunyans (com li diu Luke a Obi-Wan).

Ell encara no ho sap, però avui ha obert una porta als somnis i a les aventures. Que sempre fa una mica de por, i a vegades pot fer mal, pero que és tan apassionant que deixes la por a banda i t'hi llences. Això és, justament, en el que consisteix ser valent. Aprendre a anar amb bici també es això.

Després et fas gran i aquella meravellosa màquina d'aventures es converteix en un esport, i et preocupes pels detalls tècnics, pels materials del quadre, pels diferents tipus de frens... o esdevé un transport públic més i t'emprenyes quan l'estació del bicing està plena, o el terminal no funciona i no tens prou temps fins a la següent estació per estalviar-te el recàrrec. O un municipal et posa un multa per saltar-te un semàfor amb el bicing. 200 eurassos la broma. Punyeta!

En fi. Ja tindrà temps de fer-se gran. Que aprengui a anar amb bici. Que conegui la seva bici. Si les coses li surten una mica bé haurà fet una amiga extraordinària. Una companya fidel d'aventures.

Un nen amb la seva bici... Que la Força t'acompanyi.

dijous, 29 de gener del 2015

Esborranys per al procés constituent.

Aquest proper 31 de gener el jutge Santi Vidal presentarà l'esborrany de constitució catalana que ell i un grup de juristes han estat preparant.

En la mateixa línea: ahir mateix em va arribar la url d'un altre esborrany de constitució que s'està el·laborant a http://www.constitucio.cat. Sembla que encara hi ha un tecer grup que també és a punt de presentar el seu esborrany.

Encara més, un altre grup ha presentat una proposta de com hauria de ser el procés constituent.

Per mi és una gran notícia aquesta efervescència. Els vuit mesos (sí, ja  només són vuit) fins el plebiscit del 27 de setembre han de servir per perfilar la constitució. Entenc que després del 27 encara hi haurà un plaç per debatre la constitució. Però potser el debat ja entrarà en la fase institucional. Qui ho sap.

En tot cas, ara, amb temps, és un bon moment per llegir aquests esborranys. Per reflexionar sobre el que proposen i, per descomptat, per fer les pròpies propostes.

Ahir, de fet,  vaig poder llegir l'esborrany de constitucio.cat. És ràpid. només són 18 pàgines. Algunes coses em van agradar, i d'altres no. Em va agradar, per exemple, que el text fos curt. Em va agradar la vocació i inspiració republicana. Em va agradar la menció explícita de les noves tecnologies per a implementar un sistema democràtic més participatiu. No em va agradar la creació d'un tribunal constitucional. No em va agradar que em va recordar massa el disseny de dalt a baix de l'estat espanyol. M'agradaria una constitució de caire municipalista. De baix a dalt.  I més coses.

Només un esborrany. Catalunya, a hores d'ara -però per poc temps- no és independent. Res no està aprovat. Però ara crec que sí. Que veuré el nou país. Un país que imagino més net, més lliure i just i al que li caldrà una carta magna. Carta magna que haurà de ser el fruit d'un acord el més majoritari possible.  Els tres esborranys que es presentaran dissabte, i les propostes que se'ls afegiran han de ser llegides, debatudes, millorades o rebutjades per la majoria més ampla que es pugui aconseguir. 

I per l'altra banda cal el mandat democràtic,  el 27S els partits independentistes han d'obtenir la majoria absoluta. D'aquí al setembre, doncs, se'ns gira feina: el  debat, apassionant, del procés constituent i convèncer als compatriotes que no ho veuen clar o, si més no, parlar amb ells amb el màxim respecte per fer-los conèixer de primera ma el projecte del nou país.

I sempre el respecte. Passi el que passi, l'endemà de la independència, tots hem de  poder seguir mirant-nos als ulls amb confiança.

Que ningú ho espatlli. Que tothom sigui digne i honest. Que es digui la veritat de cara.

Tinguem confiança. Fem un país nou.

dijous, 15 de gener del 2015

#27S2015

El dubte va quedar resolt ahir: les plebiscitàries sobre la independència de Catalunya seran el 27 de setembre d'enguany.

És dir, després de les municipals, en les que es tindrà una primera mesura de l'abast del canvi de signe que se suposa que s'està produint a l'estat: retrocés de PP i PSOE i irrupció de Podemos i candidatures tipus Guanyem.

És evident que havent posat la data del plebiscit el 27S aquest es veurà afectat -més o menys, però es veurà afectat- pels resultats que es donin a l'estat. Jo crec que als independentistes "de sempre" els resultats que es puguin donar a Espanya no els afectaran gens, però em sembla, en canvi, que la influència sobre l'independentisme de nova volada i sobre els indecisos caldrà tenir-la en compte.

Influirà, però el signe no està en cap cas determinat. pot jugar a favor, o en contra, del procés d'independència català. Si juga a favor, doncs gràcies, però també  és possible que jugui en contra. Aleshores cal que el discurs independentista sigui prou sòlid. En definitiva, si la independència del país depèn que al país veí els ajuntaments siguin d'un color o d'un altre, aleshores és que la reclamació nacional és de pa sucat amb oli.

El que és fonamental -sempre ho ha estat- és que el projecte independentista sigui sòlid (procés constituent) i versemblant (full de ruta a la independència). Pot ser encara molt més fonamental si, en una demostració d'intel·ligència que ni hi és ni se l'espera, Rajoy decidís convocar eleccions a corts generals també el mateix 27 de setembre.

Sospito que a un escenari de coincidència del plebiscit  per la independència amb les eleccions espanyoles el 27S seria més fàcil per l'unionisme captar als indecisos, sobretot si hom preveu un canvi de signe important al govern de l'estat.

Però no crec que passi. Les enquestes diuen que Podemos no aconsegueix arrabassar el primer lloc al PP, i el pacte entre Podemos i PSOE sembla, a dia d'avui, difícil (per començar, difícil d'explicar als votants de Podemos). En aquests moments, el que sembla més probable és que Podemos hagi de passar quatre anys a l'oposició, ja es veurà si creixent, o desinflant-se. En tot cas, quatre anys amb un govern molt probablement del PPSOE (sembla que és a punt de repetir-se el cas grec a la península ibèrica).

Tanmateix, un avançament de les eleccions estatals al 27S permetria presentar projectes versemblants de reforma. Aquesta és una cosa que el país del costat necessita com respirar. Sembla, però, que Rajoy pretén estirar tant com pugui el seu mandat i es parla d'eleccions al gener de 2016. Segurament és el millor escenari en els càlculs electorals del PP.

És igual. El que cal és centrar-se en el que convé a Catalunya. Ja hi ha data. 27S. Ara que tothom faci el que li toca. Les estructures d'estat: hisenda pública, seguretat social, cossos de seguretat... han d'estar preparades. Parlar i debatre públicament sobre com es vol el nou país, és dir, encetar el procés constituent, que és quelcom que ja fa temps que era necessari però que ara ja és imprescindible i, també, el full de ruta que digui quins han de ser els passos a donar des de l'endemà del 27S si s'obté la majoria suficient.

Si s'obté la majoria suficient. Aquesta és la clau de volta. Cal guanyar. Cal que la suma de la candidatura al voltant de CiU (o només CDC?) i de la candidatura al voltant d'ERC facin majoria absoluta al Parlament. Cal  que  la candidatura d'esquerra anti-capitalista al voltant de la CUP (i Procés Consituent?) obtingui un gran resultat. Cal guanyar en escons i vots per a que el món no pugui tenir dubtes. En aquest sentit, després de la reunió d'ahir, la compareixença d'avui de la CUP era molt important. Han estat molt crítics, però no s'han posat de cul. Al contrari, donen per bo el caràcter plebiscitari de les eleccions i, no només, també pretenen extendre el caràcter plebiscitari a les municipals. 

Per guanyar cal convèncer els indecisos i per a fer-ho cal encetar ja un procés constituent veritablement democràtic i honest, amb participació de tothom que vulgui. Cal un full de ruta net, clar, diàfan, amb una declaració d'indepèndència explícita. Cal debatre, escoltar i parlar amb tothom.

La veritat: la independència no ens treurà de res per ella mateixa, però és una oportunitat que ens donem. Tots tenim el dret de triar el futur que volem i de treballar per aconseguir-lo. Tots tenim el deure de respectar el dret dels altres d'expressar-se lliurement. Tots tenim el deure de respectar el resultat del 27S, sigui quin sigui.

Som-hi, doncs.

Per acabar, crec que s'escau la introducció de l'Ara mateix de Miquel Martí i Pol:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
 

dimarts, 13 de gener del 2015

Sí i Sí! (Avançades? Sí-No; Al març? Sí-No)

El dijous se sabrà definitivament si es fan eleccions anticipades (amb caràcter plebiscitari), o no; i en cas de fer-se, si seran abans de les municipals.

Una doble pregunta.

- Vol fer eleccions anticipades de caràcter plebiscitari?

- En cas de voler fer-les, vol fer-les abans de les municipals?

Jo crec que un independentista triaria el sí-sí. Per què? Perquè les plebiscitàries són, han de ser, el referèndum que no s'ha pogut fer per les bones. La meva opnió és que els independentistes volen dues coses: fer aquest referèndum i, obviament, guanyar-lo. La sensació és que "ara és l'hora" o, dit amb llenguatge modern (o cool, o de guais), la finestra d'oportunitat és oberta i cal aprofitar-la.

Algú pot argumentar que arribats al punt actual del procés d'independència, la finestra d'oportunitat no es tancarà en uns mesos i que, de fet, pot ser interessant fer coincidir el procés independentista amb un hipotètic canvi de signe polític a l'estat espanyol. Fins i tot es podria fer que les municipals fossin en elles mateixes el referendum plebiscitari (no us recorda res?).

Finalment, algú podria dir que la desconfiança entre els partits que hauríen de concòrrer a les plebiscitàries amb la proposta independentista desconfien els uns dels altres i que, vist el panorama, millor no avançar les eleccions i esperar a veure com queda la distribució de forces després de les eleccions municipals del maig, i les generals a corts, en principi, pel novembre.

Tres opcions. Sí-Sí, Sí-No, No. En aquesta ocasió, la natura de les preguntes inhabilita altres opcions de vot més exòtiques.

Aquests arguments que he donat per a cada opció es poden rebatre i contra-argumentar de forma molt sòlida. Igualment, es podríen discutir els avantatges i desavantages, des del punt de vista independentista, de les diferents opcions. No entro en aquesta anàlisi.

Perquè aquesta doble pregunta no va adreçada al poble de Catalunya si no que l'ha de respondre Artur Mas. És ell qui ha de prendre aquesta decisió.

Mas dirà el què i el com el proper dijous.

Però per mi, l'opció independentista guanyadora, com ja ha passat abans, és el doble sí. I m'ho hauran d'explicar molt bé si no es pot votar aquest març.

#AraÉsLHora. #SíiSí.

divendres, 9 de gener del 2015

Som Charlie Hebdo.



Terrorisme és l'atemptat  contra "Charlie Hebdo", la policia assassinada i el tiroteig d'aquest matí.

No són terrorisme les activitats als Centres Socials Okupats Autogestionats i, en particular, no era terrorisme el que s'estava fent a la Kasa de la Muntanya. Potser no era legal, però no era terrorisme.

Com tampoc és terrorisme el gag de Facu Díaz. Per molt que porti passamuntanyes i sembli un perillós terrorista. El cas és que no ho és.



En la mateixa línia, no són terrorisme ni les portades de "El Jueves" ni els gags del Polònia. Seràn, si es vol, més o menys bons, divertits, molestos o crítics, però no són terrorisme.

No és terrorisme que algú protesti, ni són terrorisme els escarnis, ni ho és fer fotos a la represió violenta de la policia. Els supòsits de la "llei mordassa" no són terrorisme. De fet, ja existeix una "llei anti-terrorista". Llei que algú, algun dia, haurà de revocar. Una llei que dona el marc legal per a que Arnaldo Otegi estigui, encara, empresonat. Fins on jo ho veig, Arnaldo Otegi no és cap terrorista. Més aviat em sembla un pres polític.

Cap de les coses anteriors és terrorisme. Terrorisme és el que ha passat a París. La diferència és òbvia, no?

Només era per tenir-ho en compte la propera vegada que sentiu, que ho sentireu, com algú banalitza aquesta paraula.

Per cert, des que es va tenir notícia de l'atemptat, tothom ha dit la seva. Coses amb sentit i coses sense sentit. S'estan construint relats per explicar, condemnar o justificar el que ha passat i cadascú triarà aquell que li escaigui més. De tots els comentaris que he escoltat un m'ha fet rumiar: el terrorisme "sempre guanya" perquè la resposta a un atac terrorista és, gairebé de forma automàtica, la limitació de llibertats individuals i col·lectives. La gent es mostra més disposada a acceptar canviar llibertat per seguretat sense adonar-se que és justament aquest canvi la victòria del fanatisme. No només dels fanàtics. També és la victòria dels que s'aprofiten dels fanatismes per retallar llibertats i drets.

Per no parlar dels fanàtics de la banda oposada que justifiquen el seu propi terrorisme amb els atemptats dels altres. Terrorisme també ho són els atacs que s'han produit aquesta nit contra mesquites.

Amb l'atemptat contra el Charlie, aquests fanàtics ens foten a tots. No només a les víctimes, que són els que han perdut tot.

Per això cal plantar-se. No ens fotran. No ens prendran la llibertat. Ni els uns ni els altres. Jo sóc Charlie, o a la manera nord-catalana: Som Charlie Hebdo.



Afegit 18:49. La policia ha assaltat el supermercat on s'havien amagat els terroristes. Han mort els terroristes i alguns ostatges

Més víctimes innocents i uns fanàtics que moren matant i que no seran jutjats.

De tots els finals aquest era el pitjor possible.  

Descansin en pau les víctimes.

dilluns, 5 de gener del 2015

No-carta als reis (comanda de carbó).

No. No penso escriure una carta als reis mags demanant pau i amor per al món.

No escriure tampoc una llista de proposits per al 2015 que, molt probablement, se'm farien molt difícils d'honorar.

Tampoc una carta demanant salut i alegria. Això ja ho he fet, més o menys, algun cop i, bé... no funciona. És el que té escriure cartes a éssers màgics que saps positivament que no existeixen.

Ni tampoc relacionaré el dia d'avui amb la (donem-la per bona) dada d'atur. Pel mateix motiu no diré res obre les bajanades de Rajoy sobre la fi de la crisi (gent amb més criteri ja han dit el que cal dir), ni faré acudits sobre el carbó i la darrera reunió entre Mas i Junqueras.

No. Mireu, ja portem ben bé dues setmanes de compromisos familiars, àpats, regals, consum... i sabem que encara queda un últim escull, un últim port de muntanya, en la forma de cavalcada de reis amb els nens, regals, ronda familiar per recollir els regals que els reis han anat deixant escampats per cases d'avis i tiets amb una absoluta manca de criteri logístic, i qui sap si, finalment un tortell de reis amb una fava assassina que et pot dur de pet a urgències com te l'empassis i t'ennueguis...

No. No faré cap carta als reis ni cap post de temàtica monarquico-màgica. No estic d'humor. Deu ser l'edat. El que faré serà desitjar que acabeu de passar-ho de la millor forma possible. Que us sigui lleu. I donar-vos ànims:

Ja s'acaba! Resistiu un dia més! Som-hi!


(Ses majestats, deixin el carbó al balcó. Gràcies.)