Quatre ratlles al passaport

Quan vaig sentir la notícia ahir, no m'ho podia creure:

A l'Anthony Corey Sánchez, 16 anys, li han denegat el passaport perquè a la signatura hi posa quatre barres. Resulta que és veritat. Encara em costa de creure:



La cosa té suc. Resulta que el DNI ja té aquesta signatura amb quatre barres. Però al passaport no li ho accepten. O sigui, el funcionari diu que la signatura que té al seu DNI no pot ser la mateixa que al passaport. Estan sonats.

Aquest cas vergonyós il·lustra moltes coses:

La diferència entre identitat (nacional) i nacionalisme.

Identitat nacional, i més en un noi de setze anys, és una construcció personal. Anthony sap qui és o, si més no, està en el procés, està construint la seva personalitat i la seva identitat, i ho fa ell. Créixer és justament això. Definir-se. Enriquir el jo.

Nacionalisme, i de la pitjor espècie, el supremacista, en canvi, és exactament el que van demostrar els funcionaris de passaports. Van venir a dir-li, a partir d'una vergonyosa i patètica argumentació "legal", que la seva identitat estava malament. Que la seva signatura, una de les expressions més nítides de la identitat personal, no era "bona". Els nacionalismes supremacistes com l'espanyol neguen les identitats (en particular, les nacionals) de tots aquells que no s'ajusten exactament a la "identitat perfecta" del seu ideal nacionalista.

EL supremacisme és un racisme. Repetim-ho. I m'hi jugo un pèsol a que va ajudar a aquesta exhibició de supremacisme del funcionari que l'Anthony fos jove, mulat i català. Català com l'Anthony entén que ha de ser-ho als seus setze anys. Per exemple, amb una signatura amb quatre línies rubricant.

També il·lustra més coses: la infinita estupidesa del nacionalisme espanyol que esdevé a cada dia que passa el major garant de la independència de Catalunya.

Il·lustra com la policia espanyola ha triat actuar com una força de comissariat polític, en comptes de com un servei públic. Tot i que hom sospita que mai ha tingut gaire vocació de servei i sí, en canvi, una tendència a l'ostentació tot sovint fanfarrona de "l'autoritat". Ara, a més, dins del procés d'independència de Catalunya trien fer de repressors i comissaris polítics.

I també il·lustra la mala llet. La mala bava. Les ganes de voler fotre i tocar els collons. La mala ànima de perjudicar a una família que volia anar-se'n de viatge a veure als avis, a l'altra punta del món.

I tot plegat, per què? He exposat raons, però és més senzill que això: perquè al final, aquest funcionari dels passaports només és una mala persona.

Sí, Anthony, no oblidis mai aquesta lliçó. El món n'és ple de males bèsties.

Però no deixis mai que et canviïn. Sigues tu mateix. Fes el teu camí. Seràs millor que ells.

Anar a Can Felip

Jo ho veig així: la monarquia és una cosa molt carca i molt antiga.

Però alguna cosa bona té que sigui, justament, tan carca i antiga, i és que es recuperaran formes de fer i de parlar pròpies d'èpoques passades.

Per exemple, aquesta: Anar a Can Felip.

Què és això d'anar a Can Felip? doncs ni més ni menys que anar a cagar.

Amb la derrota a la guerra de Successió, els espanyols van obligar a posar el número 100 a les comunes (com li deien al water en aquella època) públiques, per fer mofa del Consell de Cent de Barcelona que s'havia oposat al Felip V.

Però la gent li va donar la volta a l'ofensa i es va estendre el costum de referir-se a Can Felip com el lloc on anar de ventre.

És entendridor que tres cents anys després, el concepte Can Felip torni a recuperar plenament la seva vigència. Justament aquesta nit, el "Campechano" signa la llei per la que abdica, dic jo que el "Preparado" (el "Gafe", segons d'altres) entrarà en funcions d'immediat, no? Doncs mira, aquesta nit ja podràs anar a Can Felip i quedar-te ben a gust.

I és que aquestes coses convé tenir-les present i recuperar-les. Posar-li Felip a l'hereu de la corona ja era tota una declaració d'intencions. Ves per on, el sentit de l'humor també ve de lluny.

Per il·lustrar us porto aquesta imatge amb la que els amics del Terra d'Escudella (un restaurant del rotllo indepe i esquerranós de Sants) expliquen això mateix que he comentat, però ells, a més, ho fan enganxant la imatge a la porta del lavabo, que és on més sentit té.

Ah, per cert, al Terra D'Escudella s'hi menja molt bé, cuina casolana i de mercat, molt bé de preu i un ambient ben agradable.

Un lloc on atipar-se de valent i a l'endemà, a desmenjar al Can Felip de guàrdia més proper.

Avui l'apunt m'ha sortit escatològic però, filles meves i fills meus, no m'hi he pogut estar.

Hi han coses, com la monarquia, que fan cagar.

Amb perdó.

"Vèncer o Morir", el curtmetratge

 Segur que algun cop els heu vist. No costa gaire trobar-los a fires, o a actes de festa major, envoltats de curiosos que els graven i els fan fotos: un grup de soldats d'època, abillats amb casaques blaves que desfilen marcialment, o que formen en files, o fan instrucció. Qui són?

Es tracta de l'associació de recreació històrica Miquelets de Catalunya.

Com diuen al seu lloc web: "Qui som? Què fem? Miquelets de Catalunya és una associació cultural que té per objectiu fer reviure i honorar, mitjançant grups de recreació històrica, els milicians i soldats que des del 1704 fins al divuit de setembre del 1714 (alguns fins i tot més enllà) van defensar els drets, les llibertats i les institucions dels catalans."

Coincidint amb l'actual moment de represa nacional i amb el tricentenari de la desfeta de 1714, els Miquelets han fet un curtmetratge en forma de fals documental, finançat per micromecenatge, en el que mostren com podia ser la vida a un campament de l'exercit català de l'època (bé, segurament era força més dur).

El curtmetratge és interessant i entretingut. Ha estat dirigit pel realitzador Marc Barcelo.

Hi han detalls molt bons: per exemple, el jurament de fidelitat dels soldats, amb tres dits alçats representant la Santissima Trinitat, és el mateix que avui encara fa la Guàrdia Suïssa del Vaticà; o la distinció que es fa entre els soldats "regulars" de la Diputació (de la Diputació del General, és dir, la Generalitat), i pròpiament els Miquelets que eren, de fet, forces més aviat irregulars i amb un estil de combat més guerriller.

Segur que el visionat del curtmetratge us estimula a saber-ne més. Hi han bones oportunitats per a fer-ho: feu cap al Mercat del Born, a les restes arqueològiques de la Barcelona de 1714. Si podeu, visiteu-ne les exposicions. Llegiu. Victus, d'Albert Sánchez Piñol, és segurament el llibre que més ressò popular ha obtingut. Però també cal destacar la trilogia 1714 del diputat d'ERC a Madrid, Alfred Bosch, o "Lliures o Morts" de Jaume Clotet i David de Montserrat.

En aquests moments històrics que estem vivint, la recreació dels fets de la guerra de successió, i el relat èpic que se'n pot fer són inspiradors. El futur del nostre país, el futur particular de cadascun de nosaltres és cosa nostra. És una gran tasca indivual i col·lectiva a l'hora. El futur, com sempre, depèn de l'esforç que siguem capaços de fer avui i durant aquesta etapa apassionant, complexa i reptadora de la transició a un nou país. Però les veus i les lluites del passat poden ser un punt de partida. Una referència. Un relat i uns herois. Uns valors.

Espero que gaudiu del curtmetratge.

Primer de tot, el making-of:


Making of - Vèncer o Morir from Marc Barceló on Vimeo.


El teaser:


"VÈNCER O MORIR" - Teaser from Marc Barceló on Vimeo.
Finalment, el curt-metratge. "Vèncer o Morir", de Marc Barceló i Miquelets de Catalunya:



Que l'esperit dels Miquelets us acompanyi.

Fins a aconseguir-ho.

Donec perficiam.

I el pobre cavall què?

Jo no tinc rei. Parlo per mi que és per l'únic que puc parlar. No en tinc. No és per una qüestió de legalitats. És per una qüestió de conviccions: jo soc un ciutadà, no un súbdit. És una actitud, un convenciment, un saber qui soc jo mateix i com crec que he de relacionar-me amb els altres.

Estic segur que som molts els que no tenim rei.

Els reis estan molt bé als contes i al cinema. Són personatges molt interessants i "el Senyor dels Anells", o  "Joc de trons" no serien el mateix sense el concepte monàrquic. Però tan emocionants que són a la ficció, a la realitat millor que no hi siguin. Reis no, gràcies.

Jo crec que no hi haurà un sol analista polític que no estigui d'acord amb que l'abdicació del Borbó està directament connectada amb el procés d'independència de Catalunya i els resultats electorals del passat 25 de maig.

Ara bé, llavors venen les discrepàncies: n'hi han que hi veuen un pla perfectament calculat que inclou reformes constitucionals i d'altres que diran que l'home porta un disgust tan gran que al final no li ha quedat més que abdicar per anar-se'n a Botswana amb la Corinna a caçar elefants a veure si se li passa l'ensopiment. Qui sap.

A mi em sembla que  és indubtable que l'abdicació respon a un pla.  Però no crec que el pla sigui gaire sofisticat i, per descomptat, no inclou reformes constitucionals. A mi em sembla que, senzillament, volen aprofitar que el príncep "no està cremat" i la seva persona per impulsar una campanya de patriotisme espanyol que farà que tot torni als marges d'on mai hauria d'haver sortit.

No crec que vagin molt més enllà. No poden. El seu plantejament és que "els espanyols" són súbdits vocacionals. Ep! i que potser no van del tot desencaminats! i que la idea que Espanya només pot ser una monarquia es transmet pels gens. Quina bajanada! Doncs no. S'ho creuen. Les elits espanyoles menyspreen profundament al poble espanyol. Al meu parer, creuen que en tenen prou amb un senyor que "no està cremat", una campanya als mitjans i unes lluïdes cerimònies de coronació per a fer que tot s'encarrili. Qui no voldria ser espanyol amb un rei tan jove i bufó i una reina tan guai i txatxi-piruli? Com deien aquells, nosaltres sempre hem d'estar alegres, que si ploràvem, fem plorar el Rei. Olé tu.




Tu diràs que no i jo que sí. Que s'ho creuen, tu.

S'equivoquen. I molt. Començant pel fet que no es pot menysprear la gent.  Continuant amb que el príncep potser no està gaire cremat, però la monarquia com a institució està ben socarrimada. La prova, per mi, són les concentracions davant els ajuntaments que s'han convocat des de les xarxes socials i que han tingut una resposta prou important. Evidentment que amb això no s'impedirà la coronació de Felip VI, però el Borbó faria bé de recordar que el seu regnat du plom a l'ala. La gent no té la por que hi havia al 75.

I no passa res. No hi haurà reformes constitucionals ni mandangues similars. Això no entra en el programa del PPSOE. Ells creuen que amb una mica de show als espanyols (catalans inclosos, per descomptat) els caurà la baba i tot tornarà a ser com abans.

És per això, que cal seguir sense allunyar-se un mil·límetre del camí traçat. El proper 9 de novembre a Catalunya es vota. Es vota per la independència. Ens cal un doble sí absolutament majoritari. Indiscutible. Un doble sí per guanyar d'una vegada el dret -ja en tenim l'actitud i el convenciment, però ens falta el dret, la llei- a ser ciutadans lliures.

El 9N votarem per ser ciutadans lliures en una República Catalana Lliure. I encetarem un procés constituent, com a ciutadans lliures, per a definir com serà la República.

A Madrid, mentrestant, que coronin a qui vulguin.