Pàgines

dijous, 27 de setembre del 2012

Encetem el camí a l'estat... federal?

Avui el Parlament ha aprovat la resolució que insta a fer un referèndum d'autodeterminació "prioritàriament" durant la propera legislatura.

Se'ns dubte que és un gran pas endavant. Ara bé, crec que cal fer algunes consideracions:

"Prioritàriament" vol dir que és prioritari, i hom podria entendre que si és prioritari és que caldrà esmerçar esforços en que es farà, però en "llenguatge polític" aquest "prioritàriament" sense cap adjectiu addicional vol dir que poden haver altres prioritats que passin pel davant.

També convé remarcar que aquesta consulta es farà amb permís, o sense , de l'estat espanyol. Ara bé, sospito que, com a mínim, es demanarà aquest permís. Amb el PP, aquest permís està denegat. Sense discussió. Ara i sempre. Amb el PSOE, avui també està denegat però, i si cal el suport de CiU a les properes eleccions espanyoles per ajudar al PSOE a tornar al "gobierno"?

Fixem-nos que l'avançament electoral del 25 dibuixa un panorama en el que CiU, molt probablement, obtindrà un resultat molt bo. Mas i CiU aspiren a la majoria absoluta. Què passarà mentrestant a Madrid? És molt improbable que Rajoy consumeixi la seva legislatura però, en cas que així sigui, les eleccions espanyoles es produiran en un plaç màxim de tres anys. El PP estarà molt tocat i és versemblant un escenari d'empat entre PP i PSOE.

Aleshores, perquè no, el PSOE podria mostrar-se disposat a l'autorització d'un referèndum si aquest inclou, per exemple, l'opció federal.

Jo no ho veig tan improbable. Políticament seria molt intel·ligent. Té una dificultat important, és clar: el votant del PSOE. Estarien disposats a empassar-se aquest gripau? sospito que la majoria, no.

En tot cas, crec que CiU temptejarà aquesta opció. El sentit de vot d'avui del PSC, abstenint-se, primer, i reconeixent el dret a decidir del poble català, abona aquesta direcció. Al final, el PSC ha aconseguit salvar els mobles i seguir en la partida.

En aquest sentit, hom pot preveure que els passos immediats després del 25N seran, efectivament, acordar entre els partits catalans els termes de la consulta, i en aquest moment, el PSC tindrà alguna cosa a dir. I si el PSOE està disposat a jugar, fins i tot marcar els temps.

Hi ha un altre factor a tenir en compte: El "rescat" de l'estat espanyol. Rajoy, de forma absolutament sorprenent està retardant la petició de "rescat", repetint el mateix error que es va cometre amb les eleccions andaluses, aquest cop amb les gallegues i les basques. Més enllà que el "rescat" és l'anunci de més retallades, rebaixes de salaris, privatitzacions i pitjors condicions laborals, també és cert que la supervivència de l'estat passa per aquest refinançament del deute.

Ningú sap, del cert, quines seran les implicacions, en el que respecta a l'estructura de l'estat, del rescat. Però la intervenció i la necessitat de retallar pot portar al replantejament d'aquesta estructura i simplificar l'administració. Això pot ser, per exemple, tancament d'empreses públiques i semi-públiques, recuperació de competències per part de l'estat, agrupaments de municipis petits, eliminació de diputacions i/o governs autònoms. Amb reforma constitucional, si cal. Aquesta podria ser la falca per on colar la "reformulació federal" de l'estat i a on podrien agafar-se PSC, ICV... i CiU.

És una hipòtesi, només, és clar. Però jo la veig versemblant. Un escenari com aquest situa la consulta que demana el Parlament en un temps que pot anar-se'n a uns tres o quatre anys, amb un resultat incert, i amb una necessària reforma constitucional que pot menjar-se una altre legislatura. La via lenta cap a l'"estat propi" que no sabem si seria independent, o federal. En total, un procés d'uns set o vuit anys. La gent que es va manifestar a la Diada estan disposats a esperar vuit anys? i per un estat federal? Bé, potser els acaben convencent...

Conclusió evident:Si ets independentista, si vols la independència, si creus que és prioritat absoluta la independència, aleshores vota partits inequívocament independentistes: ERC o SI. O les CUP si es presenten.

El full de ruta independentista és aquest: si hi ha majoria al Parlament, proclamació de la independència, i després, ratificació per Referèndum.

I el full de ruta de CiU? CiU té el seu full de ruta que no el coneix ningú fora de la cúpula de CiU. Ara bé, en coneixem detalls: sabem que en el full de ruta de CiU venen més retallades després del 25N. En el full de ruta de CiU no hi ha la investigació dels casos Palau, Millet o del cas del Consorci Sanitari de l'Alt Maresme. En el full de ruta de CiU es parla d'autodeterminació, no d'independència. No em vingueu amb la boutade de "l'Estat propi com Dinamarca". Els danesos ho tenen clarissim que el seu és un estat independent, per molt que estigui a la UE.

No et deixis enganyar. Si vol la Independència, vota Independència. Prou corrupció i prou retallades.

dimecres, 26 de setembre del 2012

Primer dia del Debat de Política General

Tot just encetat el Debat de Política General, ja tenim novetats: les eleccions s'anticipen, de forma constitucionalment impecable, al proper 25 de novembre i, segons diu el Molt Honorable, la propera legislatura serà la de l'exercici del Dret d'Autodeterminació. Aquest cop ha fet servir la paraula correcta i no eufemismes tipus "el dret a decidir". Encara més, la forma com ha estat proclamat, solemnement, aquest objectiu honora al President.

Tanmateix, encara és molt d'hora per conèixer els "què" i els "com". D'aquí al 25N queda molt. A més, cal constatar alguns fets: Val a dir que el President està demostrant una gran habilitat i domini dels "tempos". En fer l'anunci de l'avançament de les eleccions amb l'objectiu de l'exercici de l'Autodeterminació, Artur Mas ha desviat completament el focus d'atenció a un objectiu engrescador i ha aconseguit que la seva figura es vegi magnificada. Sens dubte que està recollint un anhel majoritari de la població, com és el desig d'independència, però...

... Tanmateix, aquests amb prou feines dos anys de legislatura són mereixedors d'una crítica duríssima. Les retallades als funcionaris, les retallades en sanitat i educació públiques,la màniga ample amb casos flagrants de corrupció, una humiliant petició de rescat que, notícia del dia, sembla que tira endavant, un cop constituït el FLA. L'aplicació de la recepta liberal gairebé amb brutalitat, literalment amb la repressió a la dissidència social, no poden quedar sense, com a mínim, denúncia.

Primer de tot: hi ha una altre forma. Començant per combatre la corrupció. Continuant per acabar amb els privilegis d'aquells que López-tena anomena, encertadament, els empresaris del DOGC. Aquests dos passos no s'han donat.

Espero veure com l'oposició d'esquerres li llegeix la cartilla al govern. I que es denuncii, si cal, qualsevol intent de defugir responsabilitats embolicant-se en la senyera.

La Independència només té sentit si és per omplir-la de contingut social. Si no, perd molt del seu sentit.

Més fets objectius: quan encara hem d'escoltar la resta de formacions ja es veu com es configuren blocs. Per una banda, els independentistes, amb SI i ERC. Diferències apart, el seu posicionament en favor de la independència és diàfan.

Per altra banda, els unionistes: amb PP i Ciutadans. Entre aquests dos últims, però, una diferència prou important, sembla (caldria confirma-ho) que Ciutadans aposta per la celebració del referèndum. Amb aquesta opció, C's demostra molt més tarannà democràtic que el PP que nega en rodó la simple possibilitat del referèndum.

Entremig, PSC, IC i CiU. CiU? doncs sí. A hores d'ara no se sap si CiU es presentarà com a partit independentista en aquestes properes eleccions. Sospito que la jugada de CiU és no pronunciar-se en cap sentit, de moment, i presentar-se, en canvi, com el garant de l'exercici del dret a l'autodeterminació. Pel camí pot seguir captant votants independentistes, indecisos o contraris a la independència.

CiU aspira a la majoria absoluta i, per tant, no pot allunyar-se de la centralitat. El problema és que no està clar on és el centre. Si la nova centralitat és l'independentisme, aleshores CiU s'equivoca si no es presenta com independentista inequívocament. D'altra banda, les majories lectorals no es mouen tant en un parell d'anys. El que em sembla evident, però, és que CiU té la seva pròpia agenda.

Per la seva banda, ICV ha fet un moviment molt intel·ligent i, detall interessant, similar al que crec que farà CiU: es posicionen com a clarament favorables a l'exercici del dret a l'autodeterminació. En aquest punt de la partida, el que ICV demana és l'exercici del referèndum autodeterminista, amb l'opció federalista com a aroma propi, suposo que pensant en la parròquia tradicional d'ICV, però oberts i també presentant com a pròpia l'opció de a la creixent bossa de votants eco-socialistes independentistes.

Finalment, el PSC, que sembla completament perdut i agafat a contra-peu. Sense líders definits. Amb discursos contradictoris. Amb una posició vacil·lant envers l'auto-determinació. Hom diria que l'avançament electoral gairebé sembla pensat per fer mal als socialistes. I el PSOE, per si en faltés alguna, tampoc ajuda gaire.

Primer dia. Ara toca escoltar les respostes dels partits al discurs del President. I després, votació de les resolucions. Tot al seu temps.

dilluns, 24 de setembre del 2012

"Les mentides contra Catalunya" - El Punt Avui de 23/09/2012


El 23/09/2012 es va publicar a "El Punt-Avui" un argumentari en forma d'onze preguntes i respostes sobre la independència de Catalunya.

L'objectiu d'aquest argumentari és donar respostes a qüestions que preocupen o fan mirar amb recel el procés d'independència que sembla haver-se encetat.

El "punt d'entrada" a l'argumentari era aquest article: "Les mentides contra Catalunya".

En aquest post he unificat els  articles.  Tots els enllaços apunten a la versió digital del diari.

Potser trobareu que algunes respostes no són tan "convincents" com d'altres. En tot cas, crec que és un treball interessant i que aporta punts de vista a tenir en compte.

Vet aquí les preguntes i les seves respostes:


Catalunya quedaria fora de la Unió Europea?
Els jubilats deixaran de cobrar les seves pensions?
L'Estat deixarà de pagar l'atur i altres subsidis?
L'exèrcit espanyol enviarà els tancs contra Catalunya?
El nou estat català bandejarà la llengua castellana?
La Catalunya independent quedarà fora de l'euro?
Ni el Barça ni cap equip català no jugarà en lligues espanyoles?
El PIB de Catalunya s'ensorrarà?
El boicot comercial ofegarà l'economia catalana?
La independència obrirà un greu conflicte social?
La Constitució és intocable i l'autonomia es pot suprimir?



1. Catalunya quedaria fora de la Unió Europea?

 - La UE no vol una altra Noruega

 - L'adhesió de la Catalunya independent es faria per la via ràpida perquè ja aplica la legislació comunitària i és un contribuent net

 - Les pressions espanyoles fan callar Durão Barroso, però Brussel·les ja fa informes jurídics per preparar l'ampliació interna

Per ALBERT SEGURA

La independència es pren, no es demana a Madrid però tampoc a Brussel·les. A la Unió Europea no l'entusiasma precisament la possibilitat d'una secessió i no farà res per facilitar-la, però si es produeix s'assegurarà que Catalunya no es converteixi en una altra Noruega, un país ric que es queda fora del club, i evitarà el fracàs que representaria que el mapa d'Europa s'empetitís. L'Estat català no formaria part automàticament de la UE i hauria de negociar-ho en l'àmbit internacional, però el seu reingrés es faria per la via ràpida (si Espanya no ho boicotegés n'hi hauria prou amb una de les habituals cimeres de matinada a Brussel·les), perquè ja aplica la seva legislació i, de fet, continuaria sent un contribuent net.
Les pressions espanyoles han fet callar la Comissió Europea, que en les darreres setmanes havia parlat obertament del futur encaix d'una Catalunya independent a la UE. Les queixes rebudes del govern del PP i d'alts càrrecs espanyols a Brussel·les, començant pel mateix eurocomissari Almunia, han provocat malestar i una guerra interna a l'executiu de Durão Barroso. Els seus portaveus han rebut l'ordre d'ignorar la manifestació de la Diada, mirar cap a una altra banda i limitar-se a respondre “no comment” sense interferir ni fer cap especulació sobre la possibilitat d'una secessió. Però a Brussel·les ja hi ha corredisses i es comencen a fer estudis jurídics sobre una ampliació interna amb Escòcia o Catalunya. Precisament aquesta setmana, CiU, ERC i ICV han demanat a Brussel·les que fixi un full de ruta clar, democràtic i transparent, amb les passes que haurà de fer el nou estat català per quedar-se a la Unió. Els euròcrates consultats reconeixen que “el període entre la independència i l'adhesió com a membre de ple dret seria molt curt perquè el dret comunitari, la legislació europea, ja s'aplica al 100% a Catalunya”. Brussel·les només hauria de “verificar” que les institucions d'aquest nou estat independent “compleixen els principis bàsics de la UE de respecte de la democràcia i de l'estat de dret i protecció de les minories”.
Durant aquest període de transició, no hi hauria cap mena de restricció a la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, perquè el Tractat de Schengen continuaria aplicant-se –no només per als set milions de catalans sinó sobretot per als 493 milions d'europeus que no poden perdre els seus drets a Catalunya.




2. Els jubilats deixaran de cobrar les seves pensions?

 - Les estructures productiva i demogràfica de Catalunya garanteixen la sostenibilitat de les prestacions, segons els experts

 - La recuperació del dèficit fiscal permetria incrementar les pensions en un percentatge raonable d'un 20%

 - Europa, més preocupada per la situació en què quedarien les percepcions de la resta de l'Estat

Per M.MORENO

Què passarà amb la meva pensió? Si no la primera, és una de les preguntes recurrents en tota conversa sobre la independència de Catalunya. El tema preocupa perquè, de moment, la caixa comuna depèn completament de Madrid.
La professora Marta Espasa, del departament d'hisenda pública de la UB, recorda que en el capítol de la Seguretat Social, segons les dades que van del 2006 al 2009, Catalunya va registrar superàvit cada any, tret del 2009, just després del debut de la crisi, en què hi van faltar 1.256 milions, un 0,64%. El mateix any, però, a l'Estat (descomptant Catalunya) el dèficit va ser molt més gran, en termes absoluts, òbviament, 21.966 milions, però sobretot en termes relatius, ja que la quantitat va representar un 2,56% del total. Espasa remarca que les pensions “tenen menys a veure amb la demografia que amb l'estructura productiva i les cotitzacions”, que són clarament favorables a Catalunya.
El superàvit recurrent el confirmen molts altres experts, com els professors de la UB Emili Valdero i Elisenda Paluzie, que l'han difós aquests dies en diversos mitjans, i hi ha estudis com el que Espasa mateix va fer junt amb Núria Bosch per a la fundació Catdem. També des d'EADA, el professor Joan Tarradellas apuntala la viabilitat de les pensions a Catalunya recordant que “el volum certificat del dèficit fiscal actual, uns 16.000 milions, equival a les pensions dels catalans, que en un país independent podrien veure incrementada la seva prestació de manera raonable en un 20%”.
Per Tarradellas, a la vista dels últims saldos de la Seguretat Social, a Europa “preocupa més la situació en què quedaria la resta de l'Estat”. Segons un estudi de Fedea, nou comunitats autònomes són deficitàries i no podrien pagar aquestes prestacions, “i les netament aportadores no podrien sufragar els dèficits”, subratlla l'acadèmic.
El professor d'EADA és taxatiu amb aquest tema: “Catalunya té una indústria potent, unes exportacions diversificades i, un cop independents, disposaríem d'un dèficit fiscal amb un clar efecte multiplicador.” Aquest cercle virtuós provindria de l'estímul del consum intern que generarien els increments en les pensions i en la descàrrega cap a les empreses, que, amb una fiscalitat menor, podrien generar més feina.
Finalment, Espasa recorda que en la repartició del Fons de Reserva de la Seguretat Social “es podrien aplicar criteris basats en el percentatge del PIB, la població o les inversions que s'hagin fet (18%, 16% i 14%, respectivament”). En el cas de Txèquia i Eslovàquia es va aplicar el criteri poblacional, recorda Tarradellas.




3. L'Estat deixarà de pagar l'atur i altres subsidis?

 - La fi del dèficit fiscal suposaria la injecció anual a l'economia de fins a 25.000 milions d'euros, una aportació que ajudaria a frenar la destrucció de llocs de treball

 - L'augment dels recursos i la baixada del nombre de demandants faria més sostenible el sistema

 - Fins i tot es podria plantejar apujar la cobertura de les ajudes actuals

Per LAIA BRUGUERA

Madrid assegura que si Catalunya vol seguir en solitari es trobarà tantes pedres pel camí –boicots, aranzels, expulsió de l'euro...– que l'economia anirà pitjor i l'atur s'enfilarà més, si és que és possible, cosa que farà perillar el pagament de les prestacions d'atur i les ajudes posteriors que s'ofereixen als col·lectius més desafavorits. Hi ha veus, però, que sostenen que un nou escenari faria precisament més sostenible el sistema, ja que una Catalunya independent tindria més recursos per frenar la sagnia de l'atur. El millor, apunten, és que no hi ha cap guardiola que s'hagi de repartir –cosa bona si el divorci no fos de mutu acord– perquè els recursos per pagar les prestacions es calculen anualment en els pressupostos generals de l'Estat però es generen mes a mes amb les cotitzacions de treballadors i empresaris.
Emili Valdero, doctor en economia de la UB, sosté que “com que els diners que es fan servir per pagar les prestacions d'atur surten dels impostos dels ciutadans, ho calculis com ho calculis tindríem diners suficients fins i tot per millorar les ajudes”. Valdero apunta que si Catalunya es quedés tot el que recapta, tindria més diners per complir amb el Servei d'Ocupació, però és que a més n'hauria de gastar menys. La base és matemàtica. Aplicant els models estadístics que fan servir el BCE o l'FMI, Valdero determina que per cada euro que gasta la Generalitat es genera un efecte multiplicador en l'economia d'entre 1,3 i 1,4 euros. “El dèficit fiscal se situa entre els 16.000 i els 20.000 milions d'euros, depèn de l'any, així que, si injectes aquests diners a l'economia, el creixement del PIB s'acostarà als 25.000 milions d'euros. La xifra és brutal, és clar que es generaria més activitat i llocs de treball”, afirma.
L'economista i col·laborador de l'IESE Jaume Argerich reflexiona que els diners que es fan servir per pagar les prestacions d'atur surten de les retencions que s'apliquen a la nòmina i que amb el mercat laboral en caiguda lliure hi ha un important decalatge entre el que entra i el que surt.

A nivells del País Basc

En el cas de Catalunya, la diferència és d'uns 2.000 milions d'euros (15.000 a nivell espanyol). Això significa que a llarg termini s'haurà de debatre si és sa que no hi hagi una relació directa entre el que s'ingressa i el que es gasta, però a curt termini el canvi d'escenari no afegiria problemes. Com argumenta Argerich, amb un superàvit públic d'entre el 5% i el 6% el sistema seria més sostenible que l'actual. “A més –hi afegeix–, l'economia comença a generar llocs de treball a partir d'un creixement del PIB del 3%, així que seria possible que a Catalunya ens plantéssim a nivells d'atur de l'11%, similars als del País Basc.”
El professor d'Eada Joan Tarradellas comparteix aquestes tesis: “Si Catalunya arribés a la independència, no només no perillaria el pagament de les prestacions socials sinó que en poc temps el sistema seria molt més sostenible. T'ho miris per on t'ho miris, el volum de diners extra seria tan monstruós que es podrien aplicar multitud de mesures, com ara abaixar l'IVA, reduir la fiscalitat de les empreses, disminuir les retencions de la nòmina o millorar la cobertura de l'atur o la jubilació, que voldria dir més consum.” La reactivació de l'economia “passa per no fer retallades –continua–, i una injecció de més de 16.000 milions anuals és, en proporció, com dues o tres vegades el programa d'estímuls aplicat als Estats Units”. “I en aquest cas estem parlant de diner fresc, no paper imprès per una màquina”, remata.



4. L'exèrcit espanyol enviarà els tancs contra Catalunya?

 - Experts en dret constitucional veuen gairebé inviable que les legislacions puguin avalar una invasió si Catalunya proclama la independència

 - Europa és el principal garant perquè no es produeixin actes violents

 - Alguns militars han atiat el foc i els sectors més ultres apel·len a un article de la Constitució per intentar decretar l'estat de setge

Per MARC BATALLER

“La independència de Catalunya? Per sobre del meu cadàver.” Aquesta va ser l'amenaça del coronel Francisco Alaman quan li van preguntar sobre la situació de Catalunya i també sobre l'Ajuntament de Sant Pere de Torelló, que es va declarar territori lliure i sobirà.
Aquesta atzagaiada es va produir dies abans de la històrica manifestació independentista de la Diada. Aquella marxa i el pas endavant que ha fet Artur Mas cap a l'estat propi han escalfat la caverna mediàtica espanyola. Alguns sectors ultres han atiat el foc i han intentat posar la por al cos dels catalans amb una possible intervenció de l'exèrcit en cas que Catalunya proclamés la independència. Bàsicament enarboren uns quants
articles de la Constitució, que interpreten, demagògicament, a la seva manera. Per exemple l'article 8, que assegura que les forces armades tenen com a “missió defensar la integritat territorial i l'ordenament constitucional”. També es fan seu l'article 116, que preveu declarar l'estat de setge en cas d'una situació d'emergència, i el 155, que es refereix a l'adopció de “mesures necessàries” per part del govern espanyol en cas que una comunitat autònoma “atemptés contra l'interès general”.
Unes teories, però, que els experts en dret constitucional consultats per aquest diari tiren per terra, sobretot tenint en compte que en el “tarannà actual europeu” és gairebé “inviable” una ocupació militar.
El professor de dret constitucional de la UPF, Héctor López Bofill, recorda que l'article 155, si s'apliqués, no suposaria cap mena d'implicació de l'exèrcit, perquè només es parla d'una intervenció política per part del govern espanyol, mentre que el 116 –el de l'estat de setge– tampoc no el preveu en pintura. I el 8? El de la integritat territorial? “S'ha d'entendre el context de la Transició en què es va redactar la Constitució. Aquest article es va incorporar per satisfer un poder fàctic concret”, destaca López Bofill, que afegeix: “Una intervenció de l'exèrcit és contrària al dret de la Unió Europea. A l'Estat espanyol se li suspendrien els seus drets de vots a les institucions.”
La professora de dret constitucional de la UIC, Montserrat Nebrera, fa unes explicacions semblants. Això sí, preveu la possibilitat d'una petita escletxa legal en la Constitució que podria validar jurídicament una actuació d'aquest tipus –la combinació dels articles 116 i 155–, però políticament no ho veu possible atès l'esperit europeu. També indica que l'article 8 és un “principi integrador pensat més per les fronteres” i que si l'exèrcit l'apliqués seria del tot “inconstitucional”.
Per la seva part, el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, està convençut que el procés cap a l'estat propi es faria de manera pacífica com en altres casos europeus, i posa com un dels exemples destacats Eslovènia.




5. El nou estat català bandejarà la llengua castellana?

 - Juristes i sociolingüistes subratllen que no es pot prohibir cap llengua

 - El català i el castellà haurien conviure, tot i que la llengua pròpia del país hauria de ser preeminent

 - En una Catalunya independent la llengua catalana adquirira un estatus d'entitat pròpia, n'augmentaria l'ús social i la castellana no significaria cap amenaça

Per SÒNIA PAU

En una Catalunya independent es mantindrien les dues llengües (català i castellà), amb una preeminència de la primera, i no seria impossible pensar que s'hi afegissin d'altres, com ara l'anglès, a més de l'oficialitat de l'occità (aranès) a l'Aran. De prohibicions, res. O, com a mínim, així ho plantegen a priori tant sociolingüistes com juristes especialitzats en qüestions de llengua. El catedràtic de dret administratiu de la UAB Antoni Milian i Massana és clar: “Que si es prohibirà el castellà?, això és una bajanada!” “D'altra banda, una cosa així aniria contra els tractats internacionals de drets humans”, sosté.
Partint de la base que el dret no permet prohibir cap llengua, el resum dels experts és que en un estat català la llengua catalana adquiriria una entitat pròpia i un nivell d'ús social destacat i, per tant, conviuria amb el castellà sense problemes. En una entrevista a ABC Punto Radio fa pocs dies, el president, Artur Mas, va manifestar que la Catalunya independent “hauria de mantenir l'ús del castellà, perquè és una llengua que als catalans els convé saber i que és d'ús comú per a molts catalans”.
Fa un any, coincidint amb l'èxit de la cançó Jenifer d'Els Catarres –la història d'amor entre una “choni de Castefa” i un català de la ceba– l'expresident Jordi Pujol va declarar que “la Jenifer ha d'assumir Catalunya tota ella, també la llengua”. El cas de les Jenifer, és a dir, el progrés intergeneracional del català entre els castellanoparlants, és un dels punts claus, segons el president de la Societat Catalana de Sociolingüística (SCS), Joaquim Torres, perquè hagi resistit. Un estudi del 2008 va indicar que mig milió de persones que parlaven castellà amb els pares ho feien en català amb els fills. Fenòmens com aquest, segons diu Torres, expliquen que el català sigui l'única llengua del món d'un país desenvolupat que no té un estat mitjà al darrere i manté una vitalitat. “En una situació d'independència, aquest valor social pujaria”, conclou.
Torres i Milian coincideixen que català i castellà haurien de ser oficials amb una “certa prioritat” per a la primera. “El castellà ja no seria cap amenaça, perquè el problema d'ara és que el català és inútil a Espanya i pràcticament innecessari a Catalunya”, argumenta Milian. Amb un estat propi, les coses canviarien. “En un marc en què el català fos útil plenament, arribaria a ser necessari i tindria un futur assegurat”, apunta el catedràtic de dret administratiu de la UAB i autor, entre altres obres, del llibre Drets lingüístics per a tothom. Milian afirma també que el català com a llengua oficial d'un estat es convertiria en llengua oficial de la Unió Europea i ja no hi hauria barreres per fer lleis com ara la que podria establir que l'etiquetatge dels productes fos almenys en català.
De ser útil a necessària
“Ara és una mica parlar per parlar, perquè hem de partir de la base que qui ho haurà de decidir serà l'assemblea constituent i no tindran els condicionants que tenim actualment”, adverteix el president de la SCS. Per emmarcar-ho, això dels condicionants, es refereix al concepte de subordinació que va utilitzar el lingüista Joan Solà, sobretot en els últims anys de vida: “Quan una llengua no té un estat al darrere no té un suport en la vida social i això li passa al català; en una situació d'independència passarà a tenir valor social i, en conseqüència, a ser una llengua viva i amb futur.” La clau serà, per tant, el salt de ser “útil a ser necessària”.
Salvant les distàncies, Torres recorda com els anys vuitanta, amb el pas de la dictadura a l'estat de les autonomies, es van començar a sentir les primeres converses bilingües amb els taxistes a Barcelona, per exemple. I quan es va començar a demanar el català per treballar en uns grans magatzems.



6. La Catalunya independent quedarà fora de l'euro?

 - L'estat català mantindria l'euro i seria la tercera economia més internacionalitzada del món i la quarta més rica de la UE

 - Les 4.000 multinacionals instal·lades a Catalunya no en permetrien l'expulsió i si als socis del centre i el nord els fessin triar farien fora la ineficient i jacobina Espanya

 - Brussel·les ja no pregunta ‘què', sinó ‘quan'

Per ALBERT SEGURA

Ni la pesseta, ni els croats abolits pels decrets de Nova Planta, ni els florins d'or d'Aragó de Pere III el Cerimoniós, ni els quaterns ni tampoc les monedes emporitanes del segle V aC. La Catalunya independent no hauria de recuperar cap moneda ni inventar-se'n una de nova i podria mantenir l'euro, tot i les amenaces espanyoles. Les 4.000 multinacionals que hi ha instal·lades avui al país no en permetrien l'expulsió i, de fet, si als socis del centre i del nord d'Europa els fessin triar, encara farien fora la ineficient, autàrquica i jacobina Espanya. “La pregunta que em fan a Brussel·les ja no és «Què feu els catalans?», sinó «Quan ho fareu?»”, assegura l'eurodiputat Ramon Tremosa.
L'estat català seria la tercera economia més internacionalitzada del món i el quart país més ric de la Unió Europea en PIB, calcula el Cercle Català de Negocis. Fins i tot sent víctima d'un boicot comercial espanyol es mantindria en el top ten, en la setena posició del rànquing mundial d'exportacions en termes relatius, per sobre d'Alemanya. “Small is cute, sexy and successful [o al pot petit hi ha la bona confitura]”, defensa un estudi de la Universitat de Harvard. I és que els estats petits són més viables econòmicament, “tendeixen naturalment a obrir-se al comerç”, a exportar més que els grans, “són més hàbils per adaptar-se als canvis dels mercats i especialitzar-se i internacionalitzar els negocis”, i sovint destaquen en “innovació”, defensa l'economista gal·lès Adam Price.
Segons el Banc Mundial, les exportacions dels socis petits de la UE (els de menys de quinze milions d'habitants) han crescut un 50% entre el 2000 i el 2008, mentre que els grans no han passat del 35%. Vuit de les vint economies més competitives del món tenen una població similar a la catalana, com ara Suècia (9 milions d'habitants), Àustria (8), i Finlàndia, Dinamarca i Noruega (5). I Suïssa (8) té més premis Nobel per càpita que cap altre país i té tres universitats entre les deu millors del món. “Les petites nacions juguen amb avantatge en els mercats internacionals: l'eficiència econòmica requereix especialitzar-se en pocs productes i serveis i sovint ocupen vetes de mercat que són massa petites per a les grans nacions”, subratlla el premi Nobel d'Economia 1992, Gary Becker.
Fins i tot si Catalunya quedés fora de la UE, “podria decidir unilateralment continuar utilitzant l'euro com a moneda de curs legal o arribar a acords amb la Unió Monetària Europea per oficialitzar-ne l'ús, com han fet Andorra i Mònaco”, explica el doctor en economia i expert en política de la competència i regulació econòmica Lluís Saurí. “En aquest cas, però, Catalunya estaria renunciant a tenir política monetària pròpia”, adverteix. També el Vaticà, Liechtenstein i San Marino, i Montenegro i Kosova fan servir l'euro tot i no formar part de la Unió (en total són tres milions de persones).
“Catalunya no tindria cadira en la direcció del BCE, però de fet Espanya ara ja tampoc en té”, recorda el professor d'economia política de la London School of Economics Joan Costa Font. El ministre català de Finances tampoc no podria participar en les reunions de l'Eurogrup i l'Ecofin a Brussel·les fins que Catalunya no reingressés a la UE.
Saurí adverteix que “un nou estat català assumiria part del deute públic espanyol i hauria de finançar-se autònomament”, perquè no tindria “accés als mecanismes de rescat financer que s'han anat establint els últims anys a la UE” i “el BCE no intervindria en els mercats com fa per a Espanya o Itàlia”.

Ús ‘de facto'

També el professor d'economia mundial i relacions internacionals de l'IESE i de la UIC Víctor Pou assegura que “en l'ínterim”, mentre negocia la seva adhesió a la UE, “Catalunya podria seguir utilitzant l'euro de facto”. “Tornar a la pesseta”, que de fet va ser una moneda catalana fins al 1868, any en què va ser adoptada a tot l'Estat, “seria molt complicat; l'euro és irreversible”, insisteix Pou.
“Una Catalunya independent presentaria un perfil econòmic molt més atractiu que l'Espanya actual als ulls dels millors socis de la zona euro”, augura el professor. Saurí considera que “l'impacte de la independència en els fluxos comercials amb l'estranger no dependria tant de la pertinença a la Unió Europea com de l'adhesió a l'Espai Econòmic Europeu: Noruega i Suïssa, per exemple, han liberalitzat el comerç amb la resta de països europeus sense necessitat de pertànyer a la UE.” El doctor en economia per l'Institut Universitari Europeu avisa que “caldria assegurar l'accés de Catalunya al mercat comú europeu per garantir que els costos del comerç exterior no augmenten”.



7. Ni el Barça ni cap equip català no jugarà en lligues espanyoles?

 - Els equips d'un estat català podrien participar en lligues d'altres estats ja que són entitats privades

 - El Mònaco juga la lliga francesa, l'Andorra ha jugat a l'espanyola i equips canadencs a la nord-americana NBA

 - La UEFA estudia la creació d'una lliga d'Holanda i Bèlgica i una dels estats escandinaus

Per FERRAN ESPADA

La devaluació de l'esport català, especialment en el cas del futbol, pel fet de no poder disputar les lligues espanyoles, és un dels arguments de la por en contra de la independència de Catalunya que no tenen fonament jurídic. Els experts de la plataforma proseleccions esportives catalanes remarquen que cal tenir en compte que les lligues es regeixen pel dret privat: “Les lligues són entitats privades i, per tant, tenen el dret de decidir quins clubs hi participen, independentment de quin sigui el seu Estat.”
En aquest sentit, llavors, equips com el Barça i l'Espanyol podrien triar sense problema en quina lliga jugar, en un procés supeditat a la negociació amb la lliga en qüestió. Un dels exemples més esgrimits és el del Mònaco, que disputa i ha guanyat diverses vegades la lliga francesa. Però Mònaco, com a estat, no té selecció nacional, cosa que sí tindria l'estat català, per la qual cosa una comparació més adient seria amb equips canadencs com ara el Toronto Raptors, que juguen a l'NBA, la lliga de bàsquet dels EUA.
Als qui auguren que la Lliga de Futbol Professional (LFP), o l'ACB en el cas del bàsquet, es negaria a acceptar equips catalans caldria recordar-los que aquests clubs, especialment el Barça, contribueixen d'una manera decisiva al volum de negoci de la competició. A més, cal tenir present que ja hi ha precedents d'equips d'un altre estat de l'ONU en lligues espanyoles, com és el cas de l'Andorra, que
va arribar a segona B.
És cert que la normativa de la UEFA no facilita les coses, però l'organisme té pendent un canvi normatiu total com a conseqüència de la sentència del TAS (Tribunal d'Arbitratge de l'Esport) que l'obliga a admetre Gibraltar. A més, la UEFA ja ha endegat un grup d'estudi per avaluar el projecte d'una lliga unificada entre estats diferents, com serien els casos d'Holanda i Bèlgica, i dels estats nòrdics de Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia, que crearien una lliga escandinava. Si els estats holandès i belga, aquest últim, a més, dividit entre flamencs i valons, poden fer una lliga conjunta, per què no ho podrien fer l'Estat espanyol i el català? En el cas del Barça, el seu president, Sandro Rosell, ja s'ha manifestat partidari de continuar jugant a la lliga espanyola, tot i que el mateix Rosell és també un dels màxims impulsors d'una superlliga europea que podria fer que el Barça, però també el Madrid, abandonessin l'LFP.
En categories inferiors caldria avaluar la creació de les competicions estrictament nacionals que defensa el president de la Federació Catalana de Futbol, Andreu Subies. I, en altres esports, cadascú es diferent, però en casos com el de l'hoquei podria ser a l'inrevés: que equips espanyols s'interessessin a participar a la lliga catalana ja que el 90% de l'OK Lliga és catalana.
Per tant, l'única certesa és que un estat propi suposaria el reconeixement internacional de les seleccions catalanes en tots els àmbits, i les competicions sectorials quedarien supeditades a la negociació entre les federacions dels dos estats, i amb d'altres.



8. El PIB de Catalunya s'ensorrarà?

 - El Principat figura entre els primers de la UE en PIB per càpita

 - La meitat de la producció catalana s'exporta i un quart va a parar a la resta de l'Estat, amb una clara tendència a reduir-ne la dependència

 - La inversió de l'actual dèficit fiscal en despesa pública activaria fortament el producte interior brut

Per M.MORENO

L'evolució del PIB català en un escenari de compliment de la reivindicació independentista ha estat aquests dies objecte d'un interès inusitat per part de prominents economistes espanyols. Per posar-ne algun exemple, Mikel Buesa, professor de la Complutense de Madrid, afirmava fa una setmana i mitja al diari ABC que el PIB d'una Catalunya independent cauria al nivell del de Xipre, una teoria aplaudida per altres experts, com ara Ángel de la Fuente, de l'Instituto de Análisis Económico.
Segons Buesa –que, convé no oblidar-ho, té un biaix marcadament polític perquè és, juntament amb Rosa Díez, un dels promotors del partit Unió Progrés i Democràcia (UPD)–, els “efectes frontera”, que es podrien resumir en una suma d'aranzels i boicot espanyol, farien disminuir el producte interior brut català en més d'un 20% fins a una renda per càpita d'uns 21.200 euros.
Experts catalans, però, rebaten amb xifres ben diferents aquesta teòrica desfeta econòmica. Per Marta Espasa, professora d'hisenda pública a la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut d'Economia de Barcelona, la puixança del PIB català té un bon punt de partida, perquè consta entre els més alts de la UE, i resistirà el canvi polític gràcies a l'obertura de l'economia a l'exterior.
Ben situats en el rànquing
La professora Espasa recorda que, amb les dades més recents, les del 2009, actualment el PIB per càpita català, en paritat de poder de compra (és a dir, homogeneïtzant-ne les dades i referint-les a un índex de partida 100), se situa en setena posició de l'anomenada UE-15, és a dir, els quinze països primigenis de la Unió i més potents econòmicament. L'índex sobre la mitjana és, concretament, de 109, al voltant d'uns 28.200 euros per càpita en termes absoluts.
Més preocupant serà, en canvi, la situació del PIB espanyol sense l'aportació catalana, ja que allà el PIB per càpita cauria a 23.541 euros, és a dir, al catorzè lloc de la UE-15.
Pel que fa a la balança comercial, les dades d'exportacions de béns i serveis dels últims anys situen uns percentatges tolerables en cas de boicot: Catalunya exporta productes per valor d'un 52% del seu PIB, i la meitat d'aquest percentatge, aproximadament, van a parar a la resta de l'Estat, tot i que la tendència és d'anar substituint la dependència de l'Estat per la resta del món.
Canvi en els ingressos
A això, el també professor de la UB Emili Valdero hi afegia fa pocs dies en aquestes pàgines que l'estat català disposaria dels recursos del dèficit fiscal que ara llisquen cap a Madrid. D'aquesta manera, la Generalitat captaria entre 16.000 i 20.000 milions més, que revertirien de manera positiva en el PIB perquè serien recursos públics gastats a Catalunya.
Valdero apel·la a càlculs homologats a la UE per assegurar que per cada euro de l'actual dèficit fiscal gastat a Catalunya, el PIB augmentaria entre 1,3 i 1,4 euros, fins i tot descomptant un eventual boicot comercial espanyol equivalent a un 5%.




9. El boicot comercial ofegarà l'economia catalana?

 - Amb les xifres a la mà, és irreal un boicot que pugui tombar el funcionament econòmic del país com a nació independent, perquè el dèficit fiscal actual actuaria de compensador

 - Només un rebuig dels productes catalans que afectés el 80% en vendes als consumidors i el 20% entre empreses equilibraria la quantitat que Catalunya aporta a l'Estat

Per M. SARDÀ

Els boicots comercials, d'entrada, fan respecte i més si qui et fa el boicot és el teu principal client. Aquesta inquietud està augmentant entre els empresaris catalans des del gran clam d'independència que va significar la manifestació de l'11 de setembre passat.
Les institucions representatives dels empresaris, com ara la Cambra de Comerç o Foment del Treball, es mostren prudents, tot i que amb certa distància les unes de les altres. El record de les conseqüències del boicot al cava català, que es va iniciar a l'Estat espanyol durant la campanya nadalenca del 2004 i que, cíclicament, rebrota amb qualsevol excusa, també neguiteja. I, certament, no hi ajuda l'afirmació: “El boicot comercial ofegarà l'economia catalana.” Tanmateix, cada vegada són més les veus enteses en matèria econòmica que aporten estudis del que sí que és una quimera.
Modest Guinjoan, economista i col·laborador d'aquest diari, i Xavier Cuadras, també economista, van signar junts el llibre titulat Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència, que l'Editorial Pòrtic va publicar fa poc més d'un any. Els autors del llibre demostren –amb dades contrastades– que l'impacte d'un boicot comercial seria relativament petit en comparació de la magnitud del dèficit fiscal que suporta Catalunya. Fins i tot afirmen que, posant-se en el pitjor dels escenaris, l'economia catalana en sortiria escaldada si el boicot fos del 80% de la compra que fa el consumidor i del 50% de la que es fa entre empreses. Xifres, segons Guinjoan, “absolutament impossibles d'assolir”. Si el boicot fos del 40% de la compra dels consumidors i del 20% de la compra entre empreses, el fet de deixar de tenir dèficit fiscal actuaria d'una manera absolutament compensatòria. Seria com una injecció de força econòmica del 9% del PIB.
El president espanyol, Mariano Rajoy, ha instat les grans empreses catalanes a fer campanya en contra del clam d'independència. A Catalunya, però, les empreses es compten per milers.




10. La independència obrirà un greu conflicte social?

 - Els experts destaquen que l'independentisme és madur, transversal i integrador, i que per això no hi haurà cap trencament social

 - Tot dependrà, segons els sociòlegs, del que facin els espanyolistes i com atiaran el conflicte

 - Les reaccions apocalíptiques són una reacció a la falta d'arguments davant el clam massiu dels catalans

Per MIREIA ROURERA

La independència o un hipotètic procés d'independència no té perquè obrir cap conflicte social en la societat catalana. Si bé és veritat que qualsevol canvi històric important (una secessió, una revolució, etc.) pot ser un moment propici per al conflicte, els experts coincideixen en el fet que de cap manera es pot associar el començament d'un procés d'independència amb un trencament social. “No es pot suposar que, davant un procés d'independència, hi hagi d'haver una fractura interna, tot depèn de com es faci, del ritme i, sobretot, de com es fa que els ciutadans se sentin part del procés”, afirma el politòleg Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau.
La societat catalana és madura i el sentiment independentista expressat a la manifestació de l'Onze de Setembre s'ha demostrat que és generalitzat i transversal. “No és el sentiment d'un grupuscle antisistema, que podria crear certa suspicàcia, és un sentiment generalitzat, transversal, que aplega molts sectors i sensibilitats diverses, en què hi cap tothom”, recorda Armadans.
En aquest punt, el sociòleg Salvador Cardús explicita que el tipus d'independentisme que ha anat madurant els últims anys i ara defensen la major part tant dels ciutadans com de partits polítics “és cada cop menys antiespanyolista” i, per tant, no fa sentir incòmode ningú. “És un independentisme madur, perquè, si no fos així, molts dels que van anar a la manifestació de l'Onze de Setembre no hi haguessin anat”, apunta Cardús. També recorda que a la manifestació “ja no es van sentir els boti, boti, boti, espanyol el qui no boti de fa uns anys perquè el nou independentisme és integrador; ningú vol anar a cremar Madrid!”. La societat avança cohesionada.
“Penso que no es demanarà a ningú que renunciï als orígens, i crec que la futura Catalunya independent no negarà, als qui ho vulguin, poder mantenir la doble nacionalitat, tenint en compte que gran part de la població catalana és d'origen espanyol”, manté Cardús. “Hem d'evitar qualsevol espurna de confrontació”, hi afegeix.
La pau dependrà de com es tiri endavant el procés i la claredat amb què es vegi que tothom s'hi sent representat, però, per damunt tot, Cardús i Armadans coincideixen en el fet que el més important és el que facin els adversaris.

Provocacions

“No dubto que els contraris a la independència posaran tota la seva intel·ligència al servei de crear un conflicte”, sosté Cardús. De fet, assenyala que la batalla psicològica ja ha començat i que les amenaces de fragmentació social i del drama que s'esdevindria a Catalunya si fos independent no és res més que “el primer pas per provocar la confrontació, que és el que busquen”.
“Armadans, d'altra banda, manté que el discurs apocalíptic de militars i conservadors espanyolistes contra els desastres que esperen a una Catalunya independent “és un recurs contra la falta d'arguments”. “Ells mateixos s'han espantat i han reaccionat així a la seva angoixa”, diu. La manifestació unitària va deixar Espanya perplexa, segons coincideixen a explicar tots dos.
En canvi, la sociòloga Marina Subirats encara no té clar que el procés d'independència no suposi una confrontació. Subirats troba que el debat sobre la independència s'ha obert precipitadament i sense explicar quin “tipus de societat” en sortirà. “Està molt bé el debat de la il·lusió, però després, què?”, es pregunta. I, tot i que admet que la societat està prou cohesionada, dubta que les dificultats que es viuen per la crisi no atiïn brots d'incomprensió entre els catalans i, finalment, s'estigui gestant la desintegració del nostre model.




11. La Constitució és intocable i l'autonomia es pot suprimir?

 - L'article 163 de la carta magna espanyola preveu la reforma total o parcial del text

 - Modificar la Constitució per donar cabuda a un hipotètic procés secessionista implica fer una consulta a tots els ciutadans espanyols a través d'un referèndum

 - Fins a dues vegades s'ha modificat la Constitució espanyola, el 1992 i el 2011

Per JORDI PANYELLA

És cert que la Constitució espanyola no preveu en la seva redacció actual cap mecanisme que permeti a una part de l'Estat iniciar un procés de secessió. Per tant, no falten a la veritat (la seva, en tot cas) aquells que amb vehemència afirmen que un procés d'independència com el que proposa ara Catalunya decau abans de començar el joc perquè no està previst en les regles de la partida. Des d'una òptica merament tècnica, el catedràtic de dret constitucional de la UB, Josep Maria Castellà, sosté que “la secessió és un dret exclòs de la Constitució”. Però, de la mateixa manera que això és així, també és cert que la carta magna preveu en el seu article 163 el mecanisme pel qual es pot reformar el text, amb afectació, fins i tot –o també, si és que hi ha la voluntat política– sobre un concepte tant sensible com el de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. En conseqüència és rotundament fals que la Constitució no pugui ser un instrument vàlid per adaptar la realitat de l'Estat a les noves situacions polítiques, també a les més escandalosament trencadores.
Una mostra d'aquest fet són les dues reformes de la Constitució amb la modificació de dos articles. La primera el 1992, per adaptar la legislació espanyola al tractat de Maastrich, i la segona i més recent, el 2011, per incloure els nous criteris d'estabilitat pressupostària. En aquest cas, n'hi va haver prou amb l'acord entre el PP i el PSOE per tirar-ho endavant.
Tot i ser factible, el que és evident és que ni el PP ni el PSOE estarien disposats a participar en una reforma constitucional que obrís la porta a un procés d'independència. Per tant, el fet que la via de la Constitució no es vegi com a viable no és per una qüestió de possibilitat legal, sinó per una realitat política obvia: els partits majoritaris espanyols no s'avindran a obrir la porta legal que permetria iniciar el camí cap a la creació d'un estat català.
Aquest hipotètic procés de reforma es podria instar des de Catalunya mateix, a través d'una iniciativa del Parlament. Després s'hauria de presentar al Parlament espanyol, que l'hauria d'adoptar com a pròpia.
Castellà avisa que la reforma constitucional que faria possible la independència de Catalunya afectaria aspectes fonamentals del text i, per tant, hauria de passar, obligatòriament, per convocar a les urnes tots els ciutadans espanyols en un referèndum vinculant. Ara per ara, sembla clar que una votació en aquest sentit no es decantaria per permetre processos independentistes.

De la via del dret al fet

Esgotada la vida del dret, sembla evident que només queda la possibilitat de la via del fet. En aquest sentit, tant Castellà com Joan Ridao, exdiputat d'ERC a Barcelona i Madrid i professor de dret i ciència polítiques, coincideixen que el procés d'independència ha de fer-se fora del marc constitucional. Ridao té clar que “ja s'ha superat el debat sobre el dret a l'autodeterminació i si es pot o no reformar la Constitució.” I assenyala el camí: “Cal anar per la via oberta al seu dia per la Cort Suprema del Canadà.”
Aquest tribunal, per resoldre les aspiracions del Quebec, va decidir el 1997 que no es pot menystenir la voluntat del poble expressada a les urnes, i va posar en valor un referèndum secessionista. L'esperit és que “cal una majoria clara d'acord amb una pregunta clara”, sosté Castellà. Ridao trasllada la via canadenca a Catalunya i proposa “impulsar un procés que porti a un referèndum, que és indispensable que sigui net, en el qual ningú no quedi exclòs, i que impliqui majories aclaparadores i sigui tutelat i acceptat per la comunitat internacional”.

Article 155 o com quadrar-se amb el díscol

Els qui defensen amb més vehemència que la Constitució tanca la porta a qualsevol procés sobiranista enarboren l'article 155 de la carta magna espanyola que al seu entendre permet suprimir una autonomia si aquesta actua “contra l'interès general d'Espanya”. Tot i aquesta advertència, el cert és que aquest article en cap moment diu que Catalunya podria perdre la seva condició de comunitat autònoma o que el seu estatut quedaria derogat. És un article que mai s'ha aplicat i, per tant, es desconeix quin seria el seu abast real en cas que el govern espanyol hi volgués recórrer.
L'article 155 es va inspirar en el text de la Constitució alemanya que preveu una cautela semblant en relació als lands. La disposició s'ha regulat, recentment per primer cop, en la llei d'estabilitat parlamentària, com a advertència del que pot passar a les autonomies si no s'ajusten als criteris de dèficit.

dijous, 20 de setembre del 2012

Primer acte.

Aquest migdia s'ha escenificat el cop de porta del "gobierno" al pacte fiscal. Primer acte del drama per "L'estat propi". El següent serà la setmana que ve al Parlament de Catalunya on, previsiblement, Artur Mas anunciarà la fi de la legislatura i la convocatòria d'eleccions anticipades. 

Però tornem a Madrid. A Madrid es creuen que Mas va de farol i que tot plegat només és una tàctica per justificar un avançament de les eleccions que li permeti revalidar el càrrec, aquest cop amb majoria absoluta. 

No crec que vagin gaire desencertats.

El que haurien de demanar-se és,  per a fer què? Perquè el que està clar és que per a poder aspirar a una majoria absoluta folgada, Mas haurà de presentar-se com una mena de super-heroi capaç de portar Catalunya al paradís de les nacions. Superant, a més, el fet de ser l'autor d'unes retallades socials dràstiques i que, em temo, encara no han acabat. Mas haurà de prometre alguna cosa "que es pugui tocar". I aquesta cosa serà "l'Estat Propi".

"Estat propi" i no "independència". "Estat propi" dins d'Europa. Potser sí. Però podria ser també un "estat propi" dins d'Espanya. Una estructura d'estat indiscutible per a Catalunya que, tal com es plantejarà, pot arribar, perquè no, d'una reforma constitucional que hauria de reconèixer, primer de tot, la plurinacionalitat de l'estat.  Una reformulació de la constitució per a tornar-la federal, amb reconeixement nacional, hisenda pròpia, quota pels serveis estatals  i quota de solidaritat. Una cosa que permeti  l'encaix de l'estatut que va sortir del Parlament el 30 de setembre de 2005, i que va tornar retallat i ribotat, uns mesos després, amb una intervenció estel·lar  de, precisament, Artur Mas.  

En tot cas, el més important serà mantenir la il·lusió de la gent i fer-ho d'una forma prou ambigua com per a no tancar cap possibilitat de negociació. Amb qui? amb Madrid, sens dubte, però també amb Brussel·les.

Perquè encara que avui molta gent sent que la independència és a tocar, el cas és que no ho és. 

Hi ha un fet molt important a tenir en compte i que crec que és el que ha motivat tota aquesta acceleració: L'estat espanyol demanarà un "rescat". Aquest cop serà un "rescat" complet. Amb els homes de negre revisant fins a l'últim cèntim que es mogui per l'administració de l'estat, inclosa l'autonòmica.

Ara bé, si l'administració autonòmica catalana demanen que ells -que també seran "rescatats"-  puguin tenir interlocució directe amb els homes de negre sense haver de passar Madrid i si, a més, aquest desig ve avalat per un Parlament "independentista", pot ser que, efectivament aquest desig es faci realitat. 

Amb el rescat, la intervenció de la UE a l'estat espanyol arribarà fins a la cuina i es trobarà, entre d'altres, amb aquest conflicte plantejat ja a nivell internacional, i que haurà de ser resolt de la millor manera possible.

En aquesta negociació a tres bandes, no tot serà possible. M'agradaria pensar que l'aspiració de Mas és que la UE "convenci" l'Estat Espanyol per a l'autorització d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Ara bé, crec més possible que la UE "recomani" a l'Estat Espanyol una reformulació federal de la Constitució, amb amplis poders per al govern de "l'estat federal català". 

Arribats a aquest punt, als independentistes ens caldrà confiar que el provincianisme i l'estretor de mires dels polítics madrilenys faran que es neguin a aquesta reformulació. Una cosa és canviar la constitució per a convertir el deute públic en deute sènior, i fer contenta a l'Àngela Merkel -que no ho havia demanat- i l'altre és el reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat.

Aquest serà el moment de la veritat. Però, atenció: fins que arribem a aquesta situació pot passar molt temps. Pot no arribar mai.

De fet, fins arribar  a aquest moment a l'Artur no li caldrà trencar cap plat. En tindrà prou amb mantenir-se dins d'una impecable constitucionalitat mentre els homes de negre, conscients de l'existència d'un conflicte, asseguraran, per una banda, el no ofec de la Generalitat i, per l'altre, garantiran que qualsevol negociació es faci sota criteris tècnics, i no gonadals.    

La que plantejo és només una possibilitat. Pot passar que la UE no intervingui Espanya, o que les properes eleccions prenguin un caràcter constituent (amb una coalició de partits amb l'objectiu de proclamar la independència de forma immediata), en comptes de plebiscitari (avalar l'objectiu de "l'estat propi" amb que es presentarà CiU amb l'espai dels quatre anys de legislatura per a plantejar-lo).

Aposto, doncs, perquè CiU anirà per al via plebiscitària. No deixa de ser el més còmode. Sempre dins de la Constitució. La feina bruta la farà la UE  (i si no la fa?) i, de moment, una majoria àmplia, qui sap si absoluta, permetrà continuar administrant una Generalitat que haurà esquivat els "homes de negre" de Madrid, encara que no als de Brussel·les. Pel camí se seguirà retallant i desmuntant l'estat del benestar. I qui sap si, de pas, es pot arribar a reformular la Constitució. 

Coi, gairebé és brillant. Però només és la meva opinió. Ja veurem què passa.

En resum: no em creuré que CiU vol la independència fins que vegi l'ambaixador català assegut a l'ONU. 

Primer: si ets independentista, a les properes eleccions vota independentista. I no t'equivoquis: "estat propi" no és el mateix que "independència".  

Segon: aquests que diuen que "ara no és el moment de partidismes" són els mateixos que diuen que no existeixen esquerres i dretes. Doncs és fals. Sí que existeixen. A Catalunya estem patint polítiques de dretes: amb retallades i co-pagament sanitari entre d'altres perles. 

Tercer: A Catalunya hi han corruptes que haurien de ser a presó i no hi són, com pretorians, palaus i Millets. I molts d'altres. A Catalunya hi han corruptes que s'aprofiten de càrrecs públics per als seus negocis, com al cas del consorci sanitari de l'Alt Maresme. Tota aquesta corrupció, que és un robatori ingent de diners públics, no és perseguida amb el màxim rigor.  Potser perquè els corruptes són amics dels que manen, ahir i avui, a Catalunya. Abans que retallar en sanitat i ensenyament, cal aturar als corruptes.

En resum, que molt han de canviar les coses per a que voti CiU a les properes eleccions. 

Ara bé, una cosa no treu l'altre: avui el Molt Honorable ha marcat un parell de gols a Madrid.  El detall d'anar a l'ambaixada de la Generalitat per a fer la declaració posterior ha estat de mestre. La rebuda triomfal a Barcelona, com si s'hagués obtingut un èxit quan, en realitat, no s'ha fet cap pas concret cap enlloc fa pensar que amb una mica d'habilitat la majoria absoluta, amb retallades i tot, és a tocar.

No confonguem. Artur Mas no és cap super-heroi. Això sí, està demostrant ser molt astut i amb una gran visió política. En aquests primers moments de la partida ha obert amb energia i ha guanyat una sòlida posició que li permetrà, si continua demostrant decisió, un enroc defensiu molt eficaç (la majoria absoluta). Per la seva banda, el rival ha encetat de forma decebedora. Però no per això de l'ha de subestimar.

Una nota final: ningú sap quin és el full de ruta. Hi ha un full de ruta? Cap a on? Potser el full de ruta sigui arribar tant lluny com es pugui sense fer "trencadissa" -Una proclamació unilateral d'independència seria un bon exemple de "trencadissa". O potser s'espera un moment de major debilitat de l'estat per a fer-la. El cas és que ningú ho sap. No assenyalar els objectius, tot i que segurament és el més raonable en un conflicte, no deixa de ser molt poc democràtic. 

M'agradaria que es digués clarament cap a on ens porten. No em sap gens greu manifestar-me per la independència amb una estelada. Ni contra les retallades. Però sí que me'n sabria molt greu que es fes servir aquestes manifestacions per a defensar uns interessos que ni son ni seran els meus. 

Torno a repetir:  si ets independentista,  vota independentista. "Estat propi" no és el mateix que "independència".  En defensa de la sanitat i l'educació públiques: No a les retallades. No és veritat que siguin inevitables. Hi han altres camins i un altre món és possible.

dimecres, 19 de setembre del 2012

Patriotisme inesperat

El proper dijous, amb la reunió Mas-Rajoy, es desvetllarà, -una mica, espero-  una incògnita. Si més no, per mi: Mas va de farol?

A Madrid han decidit que Mas va de farol. Ahir, Rubalcaba va deixar clar que res de pacte fiscal. D'aquesta forma, forçava a Rajoy a dir el mateix. De fet, no calia. Les declaracions de membres del "gobierno" van totes en aquesta direcció: res de pacte fiscal.

Pots ser també que Rajoy ens acabi sorprenent i que aquest posicionament tancat al diàleg sigui tàctica i que, en realitat, sí que acabin parlant de pacte fiscal... si Mas els convenç que no va de farol.

Tanmateix, sospito que a Madrid no en tenen cap dubte.  Ells sabran el que fan, o no.

En tot cas, jo sí que tinc els meus dubtes (m'agradaria no tenir-los!).

Rubalcaba, ahir, a més de dir que de pacte fiscal res, també va deixar al PSC descol·locat quan va fer una estranya "defensa" del federalisme. Per Rubalcaba, federalisme és descentralització d'algunes coses, eliminació de duplicitats i renegociació, dins de la LOFCA del finançament de la generalitat.

No, això no és federalisme. Li falta un principi bàsic: el reconeixement de la pluralitat. Es federen estats. Es federen nacions. Primer cal reconèixer els diferents estats i les diferents nacions. Això no està reconegut a la constitució. La constitució la poden tocar PP i PSOE, que ja ho han fet quan han volgut quedar bé amb la UE. Però no pensen fer-ho per quedar bé amb els catalans. Aleshores, vostè ja em dirà de quin federalisme parlem. De cap. SI de cas d'una descentralització que sempre pot fer marxa enrere depenent de l'humor del "gobiermo"de torn a Madrid.

I el PSC queda descol·locat. El que més descol·loca  al PSC, i a tothom, crec,  és que sembla que això de la independència agafa embranzida entre la gent. La crisi és allà. Els preus segueixen pujant. L'atur segueix creixent, desnonaments, situacions molt dures i dramàtiques que ens toquen de ple a nosaltres mateixos, a familiars, a amics i a coneguts ... però hi ha una il·lusió. Hi ha un corrent que galvanitza la gent. Per acabar d'adobar-ho, hi han enemics externs i amenaces. El resultat és que el país està esdevenint una pinya.

Poca broma. La crisi no es resoldrà només amb il·lusió. A més cal el crèdit. A més cal inversió pública, a més hi han casos de corrupció que clamen al cel i que no es resolen... però la il·lusió, la confiança al mirar als ulls dels conciutadans i descobrir que ells també branden la senyera estelada fa que es perdi la por. Els símbols serveixen per això. Per donar confiança. Per tornar-nos la fe. Per perdre la por. Si no tens por, t'arrisques. Si no tens por, lluites. Treus força d'on no n'hi ha. La independència és l'oportunitat per corregir els errors, per fer les coses bé, per començar noves empreses. Aquest és el consens que s'està estenent entre la gent.

Jo no se si Mas va de farol. No ho sé. Crec que la petició de pacte fiscal es porta preparant de fa temps i que a ells també els ha sorprès l'esclat independentista de la passada Diada. Hi ha hagut un enduriment del discurs a rel de la Diada? o potser no els ha sorprès aquest esclat i, pel contrari, l'esperaven i està dins d'un full de ruta?

Un full de ruta? Vet aquí una teoria: la no fusió de Bankia amb la Caixa, quan es va pretendre que la seu anés a Madrid i el president fos Rato va ser un moviment per mantenir a Catalunya el control de l'entitat financera. Es va fer pensant en la necessitat d'un gran establiment financer català fora del control de Madrid? un establiment que serà la caixa forta (amb clau catalana) de la hisenda pròpia?  O és  amb aquest intent groller de desarmar financerament Catalunya quan les elits barcelonines arrufen el nas i planegen un full de ruta? n'hi ha un? cap a on? O només va ser una casualitat? o qualsevol altre motiu?

M'agradaria pensar que hi ha un full de ruta. Que Mas no va de farol. Però no me'n refio. Només demano que no es malbarati, que no és traeixi, aquest patriotisme inesperat. Potser no tant inesperat.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Descansi en pau, camarada Carrillo

Avui ha mort Santiago Carrillo. Personalment, crec que mereix ni que sigui aquest petit homenatge i reconeixement des d'aquest bloc.

De Carrillo en recordo la seva participació en debats. Fumant la cigarreta, amb ulleres de cul d'ampolla. Recordo aquella veu rogallosa, segurament pel tabac, però assossegada i els raonaments extraordinàriament lúcids.

En aquests dies convulsos, segurament serà això el que més trobarem a faltar: la lucidesa.

Descansi en pau, camarada Carrillo.

dijous, 13 de setembre del 2012

XSiM explica la viabilitat econòmica de la Catalunya independent

Ho diré clar: malgrat el discurs d'avui a Madrid i que per molts es llegeix com un inequívoc missatge de marxar cap a l'estat independent, jo encara no m'ho crec. A dia d'avui, penso que si Rajoy ofereix ni que sigui una mínima escletxa per on encabir un difús "pacte fiscal", Mas es desdirà del pacte amb ERC i ICV de "no rebaixar" la petició de pacte i s'abocarà als braços del PP per esgotar la legislatura i apaivagar l'ensulsiada independentista.

És més, tinc els meus dubtes que un cop de porta de Rajoy al "pacte fiscal" que hauria de provocar una convocatòria immediata d'eleccions a Catalunya signifiqués el decantament inequívoc -amb fites i calendari a curt- de CiU cap a l'opció independentista. Ho sento. No me'n refio de CiU.

D'altra banda, programes com el "Divendres" d'avui em descol·loquen. Ha estat un programa indiscutiblement independentista. En algun moment, fins i tot, amb un punt de hooliganisme. La qüestió era ben cabdal. La mare dels ous: Quina és la viabilitat econòmica d'una Catalunya Independent? Sempre és interessant escoltar a Xavier Sala i Martín.

Podeu veure els vídeos al servei 3 a la carta: és llarg i està en dues parts, part 1 i part 2.

O, si preferiu, els podeu veure aquí:



dimecres, 12 de setembre del 2012

L'endemà de la mani

Les cròniques diuen i jo m'ho crec perquè hi era, que la d'ahir va ser la manifestació més gran que s'ha viscut mai a Barcelona.

El sentit de la manifestació era indiscutible: una manifestació per la independència. No es pot dir que tothom que es manifestava fos independentista, però l'evidència és que el sentiment majoritari, molt majoritari, era independentista.

Avui és l'endemà de la mani. A primera hora del matí, el President Mas ha tingut una compareixença en la que s'ha resistit a emprar el mot independència. Potser per a molts ha estat decebedor. Per a d'altres, aquest detall no ha tingut importància i han volgut llegir aquesta paraula entre línies.

Crec que no fer servir aquest mot respon a un plantejament tàctic. Crec que l'objectiu de Mas és intentar, de nou, el vell xantatge que sempre ha funcionat a CiU: amenaçar amb la independència sense esmentar-la per aconseguir més peix al cove. EL proper dia 20 de setembre s'interpreta el següent acte d'aquest drama amb l'entrevista entre Mas i Rajoy.

Mas brandarà una manifestació independentista històrica i li oferirà a Rajoy la desactivació d'aquesta reivindicació a canvi d'un compromís de pacte fiscal.

Rajoy pot fer dues coses: oferir aquest "compromís" (un compromís a "parlar-ne" algun dia) i posar la pilota de nou a la teulada de Mas. El cost pel PP seria un desgast pel seu sector ultradretà que interpretaria aquest "compromís" com una traïció. O bé fer un cop de porta a la proposta de pacte fiscal.

El cop de porta és una opció arriscada, però potser no tant. Objectivament, a dia d'avui, fins i tot després de la gran manifestació per la independència d'ahir, Artur Mas i CiU segueixen resistint-se a utilitzar la paraula "independència". Sempre eufemismes: "dret a decidir" en comptes d'autodeterminació; "sobiranisme" en comptes d'independentisme. O els millors de tots: "estat propi", com si això mateix no ho defenses el PSC amb el seu "federalisme", en comptes "d'estat independent"; o la molt desafortunada imatge de l'"horitzó de la plena sobirania", oblidant que mai es pot arribar a l'horitzó.

Si CiU i Mas es resisteixen a fer servir aquesta paraula pot ser pel plantejament tàctic. Ara bé, trenta cinc anys després d'amenaçar amb el llop, també pot haver passat que a Madrid ja no s'ho empassin. I és que, realment, CiU no és independentista. No ho són. A dia d'avui CiU defensa el pacte fiscal. CiU ha tingut majories, al Parlament avui hi ha una majoria, que podria aprovar ja una proclamació unilateral d'independència. No es fa perquè CiU no vol. Tenint en compte això ¿perquè Rajoy i el PP haurien de témer una amenaça d'independència quan és CiU que sistemàticament la desactiva? No és lògic pensar que ara serà igual?

Plantegem escenaris:

Rajoy acorda amb mas un "compromís" pel pacte fiscal. En aquest cas, el "compromís" cau fora del que han pactat ERC i ICV amb CiU de no rebaixar els continguts del Pacte fiscal. Resposta: CiU trenca el pacte amb ERC i ICV i s'aboca als braços de l'Alícia Sànchez Camacho i el PPC. Tenen, amb prou feines, un parell d'anys per a desactivar l'ensulsiada independentista aprofitant la pastanaga del pacte fiscal. Tard o d'hora es veurà que aquest pacte no va enlloc, però aquesta ja serà una altre historia.

Rajoy fa un cop de porta al "Pacte Fiscal". A Mas i CiU li han descobert el farol. Com, en realitat, mai han volgut la independència la resposta és semblant a la d'abans: CiU trenca el pacte amb ERC i ICV i s'aboca als braços de l'Alícia Sànchez Camacho i el PPC. Tenen, amb prou feines, un parell d'anys per a desactivar l'ensulsiada independentista però, aquest cop sense la pastanaga del pacte fiscal. Mas confia que les lleis de la sociologia, la crisi, la intervenció de l'estat i el hooliganisme dels votants permetrà mantenir uns resultats que li assegurin repetir mandat a les properes eleccions.

Rajoy fa un cop de porta al "Pacte Fiscal". A Mas i CiU li han descobert el farol. CiU honora el pacte amb ERC i ICV i convoca eleccions anticipades. En aquest punt, què pot passar? Doncs que CiU faci un pas endavant i porti la proclamació de la independència al programa, cosa que tampoc caldria que fos immediata i, en tot cas, dependria de la configuració final del Parlament; O bé, que CiU faci de CiU i no plantegi cap ruptura. En aquest cas es confiaria que les lleis de la sociologia, la crisi, la intervenció de l'estat i el hooliganisme dels votants permetria mantenir uns resultats que donessin de nou la victòria.

Després de l'eufòria d'ahir, convé recordar que cal continuar picant pedra. Només hi haurà independència quan hagi una majoria independentista al Parlament. De moment, no hi és i costarà molt que hi sigui. La sociologia no juga pas a favor de l'independentisme, i molts dels que es van manifestar ahir amb l'estelada seguiran votant a partits no independentistes. Aquesta és la pedra que cal picar. Convèncer als votants per construir una autèntica majoria independentista al Parlament. Si ets independentista, vota independentista. No et deixis enganyar.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Giny Twitter de seguiment de la Diada al bloc

Queden poques hores per a la Diada, però ja han començat diversos actes que hi estan relacionats. A Sants, per exemple, a les 22:00 estava convocada una marxa de torxes. No serà pas l'única que es faci aquesta nit.

En tot cas, seran molts els actes d'aquest dia. Les notícies es generaran arreu. Es tracta d'un esdeveniment ideal per a seguir-lo ambb Twitter. Dit i fet, he obert una segona pàgina La Diada al Twitter amb un parell de ginys de Twitter que segueixen els hashtags #independència #11s2012 i #diada. Un dels ginys permet fer tuits, si disposeu de compte al Twitter, és clar.

També he aprofitat per canviar la plantilla de pàgina del bloc i posar-lo mes modernet, de cara a aquest nou curs que promet ser apassionant.

Que tingueu un reivindicatiu 11 de setembre, Diada Nacional. Ens veiem a la mani. Del cert que la de demà serà una jornada històrica, de la que amb orgull podrem dir, d'aquí uns anys quan recordem aquest dies: Jo hi vaig ser,

diumenge, 9 de setembre del 2012

Estem preparats.

Poques hores per la Diada i la manifestació per la Independència.

La del dimarts serà una gran jornada, n'estic segur. Aquest dimarts marxaré pels carrers de Barcelona amb el lema de la Independència. Aquest lema, aquesta demanda, anirà dirigida, primer de tot, als polítics i dirigents del país; i també a la comunitat internacional, que tindrà, aquest cop sí, els ulls posats a Barcelona.

Aquest dimarts caldrà sortir, i aprofitar el dia. Que el sol ens acompanyi. Que faci un dia bonic. D'aquells dies riallers amb el sol brillant a Barcelona. Que ens omplirà d'energia. Que vessarem energia i força. El dimarts és el dia.

Tinguem confiança. Cap crisi podrà amb nosaltres. Superarem els obstacles. El nostre país, que som nosaltres mateixos, se'n sortirà. Ens en sortirem. Aconseguirem el que ens proposem perquè estem preparats, tenim la voluntat i tenim l'energia. I el sol ens acompanyarà.

El dimarts serà una gran jornada. Marxarem per la Independència. Marxarem per dir que volem i construirem un país nou. Més lliure. Més educat i culte. Un país que cuidarà dels seus fills i dels seus grans. Que cuidarà dels seus malalts. Que respectarà i protegirà els drets dels treballadors. Que farà confiança i ajudarà als empresaris. Un país que respectarà i protegirà les muntanyes, els rius i el mar. Un país net i ordenat, que farà del sol el seu aliat.

Un país per a tots els que avui hi estem vivint. I per als que vindran. Un país divers i únic. Jo vull. Volem. Estem preparats. Tenim la voluntat i tenim l'energia. El sol ens acompanyarà. Ja estem en camí.

dilluns, 3 de setembre del 2012

Moviments al PSC

Relleus i moviments a can PSC. Què volen dir? El PSC va ser el fruit d'un acord entre la federació catalana del PSOE i partits socialistes catalans (el Partit Socialista de Catalunya - Congrés, i el Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament). Fent un resum, potser groller, el PSC és el fruit d'un acrod entre socialistes espanyols i socialistes catalans. La "doble ànima" del PSC, de la que algun cop se n'ha parlat als mitjans.

Aquest van ser els orígens. també es diu que es va produir un repartiment tàcit de poder. Per una banda el PSC ha estat durant anys la primera força municipal a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Per altra banda, ha estat sempre la segona força al Parlament de Catalunya.

Amb els governs tripartits, el PSC va arribar a assumir, en coalició, el govern de la Generalitat. Amb el primer tripartit i Pasqual Maragall es fa la reforma estatutària, tancada en fals amb un pacte entre Artur Mas i ZP. El desplegament de l'estatut, l'esclat de la crisi econòmica, la sentència del Tribunal Constitucional contra l'estatut i un progressiu escalfament nacionalista són la història del segon tripartit amb José Montilla.

Les retallades, la crisi, el creixent sentiment nacionalista i independentista a Catalunya agafen al PSC de nou a l'oposició. En aquest moment sembla que el PSC es troba en un punt proper a la ruptura o, si més no, a la retirada de primera fila de noms importants que hom vincula al "sector catalanista".

Acceptaran aquests noms que se'ls faci callar? o prendran alguna iniciativa? jo crec que no s'estaran quiets i que sortiran del PSC. Per a fer què? qui ho sap. Però Castells i Carod esperen fora.

Què ha passat? Crec que és imprescindible rellegir "l'Oasi Català", un "oasi" que té noms des del PP fins a ICV i, en particular, a CiU i el PSC. A quina banda del PSC? doncs a la "catalanista".

I "l'altre" PSC? i el sector PSOE-C? Aquest sector, articulat entorn del "grup del Baix", amb Montilla, Chacón, De Madre... com a noms importants va anar copant poc a poc l'aparell del partit i va assentar-se sòlidament al municipalisme del Barcelonès, el Baix Llobregat, i bona part dels dos Vallès.

El primer tripartit va significar l'auge i caiguda del PSC catalanista, a mans d'un sector de "l'oasi", representat per CiU però, sobretot, a mans del PSOE, i del seu braç executor, el PSOE-C. El procés de l'estatut va deixar un seguit de traïcions, dins del grup del 400 de l'oasi, com dins del mateix PSC.

Amb el segon tripartit es consuma la victòria del sector PSOE-C dins el PSC. L'aparell del partit pren el control de la cúpula, tot i que es mantenen els noms del sector catalanista. Però aquesta ja no remenen les cireres.

A Catalunya, ja no només hi han els noms de "l'oasi", ara també estan els noms del grup de Baix, amb els seus negocis. Uns i altres veuen com es destapen casos de corrupció. Vostès, tots, tenen un problema, que es diu tres per cent. Esclaten els casos Palau i Fèlix Millet, i també el cas Pretòria. la sospita, i més que sospita, de corrupció plana sobre les cúpules directives de CiU i PSC. Els 400. Els Pretorians... Les velles famílies ara tenen uns nous competidors? aliats circumstancials?... amb els que cal repartir el pastís català.

Però la crisi apreta, i l'independentisme creix. És un independentisme de resposta a una crisi, un independentisme alimentat per molts arguments, socials, econòmics... i que creix fora dels partits. Segurament CiU va atiar aquest independentisme, però se'ls ha escapat de les mans i, en tot cas, la crisi està posant la Generalitat, el gran instrument de poder cobejat per uns i altres, per l'Oasi i pels Pretorians, en una situació d'ofec. Una eina inútil. S'acaba l'autonomia.

I en aquest moment es produeix el moviment que escapça el catalanisme del PSC. Quan s'han sentit veus no crítiques o, fins i tot, de simpatia envers la manifestació independentista de l'11S, o en favor de la hisenda pròpia, o s'ha dit que caldria debatre l'independentisme dins del PSC. En aquest moment, el PSOE-C escapça aquestes veus. El PSC catalanista ha mort. Guanya la federació catalana del PSOE. Guanyen Rubalcaba, Montilla i Chacón. Nominalment són "federalistes" (impressionant que encara s'autodefineixin així) però el que són és una màquina al servei del PSOE i no hi han més plantejaments possibles. Faran com el PP de Catalunya amb el seu partit matriu. Els Pretorians guanyen.

Guanyen els Pretorians que poden seguir fent negocis des dels seus fortins municipals, però els cal el suport o, com a mínim, la no intervenció de Madrid per fer-los. Res millor que ser-ne els seus aliats. Guanya l'espanyolisme que veu, finalment, com el PSC s'alinea amb el bloc unionista. Avui no han dubtat a dir-ho: l'independentisme és l'enemic. La independència divideix.

I què podem esperar que faci el PSOE-C? Jo crec que tractarà d'atiar el conflicte social. Tractarà d'aixecar la immigració contra l'independentisme. Podran fer-ho? qui sap. Els immigrants espanyols que van arribar durant la postguerra avui són avis. Els referents dels seus nets, ja no estan a Múrcia, Andalusia o Extremadura. De fet, els referents dels seus fills ja no ho eren del tot. I la nova immigració té els seus referents a Equador, Perú, Marroc, Paquistan, Romania o Rússia, per dir-ne només alguns. Aquesta nova immigració no té lligams sentimentals amb Espanya. Els motius per estar a favor o en contra de la independència vindran per criteris molt més pràctics.

EL PP i el PSOE-C es posaran a la banda del unionisme. Els PPretorians. Ells ho tenen clar. La pregunta és: què faran els expulsats del PSC? molts d'ells també noms de "l'Oasi". La pregunta clau és, en realitat, què farà "l'Oasi". Ells també tenen interessos en mantenir la unió amb Espanya, i no en va CiU, el partit que millor els representa, es resisteix a fer el pas decidit cap a l'independentisme. És més, podem dubtar raonablement que el faci mai.

Però, d'altra banda, la Generalitat intervinguda no és un instrument útil per als interessos de "l'Oasi" que mai ha gaudit d'implantació als municipis grans. Aquest és un criteri important a tenir en compte. Quin serà el següent pas de "l'Oasi"? D'una cosa en podem estar segurs: sigui quin sigui, serà pel seu benefici.

I el poble? Aquell poble que es manifestarà, o no, el proper 11 de setembre? Ah, amics, el poble només és un altre dels instruments de "l'Oasi" i dels Pretorians. Per una vegada, ni que només fos per una vegada, estaria tan bé que fos el poble qui decidís! Que decidís per ell mateix. Que decidís fer un país alliberat d'Oasis i Pretorians. Que decidís fer un país lliure per a un poble lliure. Això estaria bé.