A Somàlia prop de tres milions de persones estan en risc de morir de fam a conseqüència de la sequera i del conflicte armat que s'hi esdevé.
A Espanya, el Banc d'Espanya ha decidit nacionalitzar la Caja de Ahorros del Mediterraneo (la CAM). No fa ni una setmana que El governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO), assegurava que, segons els test d'stress, cap entitat espanyola necessitaria finançament addicional.
Extraordinari. O bé MAFO va mentir com un putes, o no té ni punyetera idea d'interpretar uns resultats, o bé els tests eren paper mullat i no servien per a res. Sospito que va mentir i que els tests realment no tenien gaire utilitat, més enllà de la merament propagandística. La realitat és que la CAM es nacionalitza i el forat que té el pagarem entre tots els subdits de l'estat espanyol amb els nostres impostos. Alguns pagarem més que d'altres, per descomptat, i no per una qüestió de progressivitat.
No se quants diners calen per treure als somalis de la crítica situació en la que es troben però sospito que el forat de la CAM deu ser una quantitat que si no ho arregla del tot, poc li falta.
Sí, ja se, és extraordinàriament demagògic ficar en un mateix post Somàlia i la CAM, però potser no ho és. Potser hem arribat a un grau de perversió tam gran, i l'acceptem tan naturalment, que ens sembla normal assumir entre tots el milionari forat de la CAM, sense que els seus administradors acabin tots davant un escamot d'afusellament i, en canvi, se'ns en refot, o resignadament assumim que no es pot fer res, en el desastre somali. Tres milions de persones en risc de morir de gana. Es diu de pressa. I es podrien salvar amb el forat de la CAM. No diguem el que es podria fer amb la fam al món amb tots els diners que s'ha donat als bancs i entitats financeres per la crisi.
Als bancs i entitats financeres se'ls rescata. Als Estats S.A. se'ls "rescata" o, millor dit als seus administradors. Als ciutadans dels Estats S.A. "rescatats", en canvi, se'ls retallen serveis, se'ls abaixen sous i se'ls apugen els impostos per tal de pagar els "rescats". Als somalis, directament, com que no hi ha Estat Somali S.A. que rescatar ni tenen res que es pugui rapinyar, se'ls deixa morir o, millor dit, se'ls mata de gana. Ah! la civilització!
Sens dubte que és demagògic. Si els plau, senyors, no tinguin aquest post en compte. He abusat, un cop més, del recurs fàcil de la demagògia. O no.
divendres, 22 de juliol del 2011
"Rescat" de Grècia. Again.
Ahir i avui les borses han pujat per celebrar el nou rescat de Grècia.
A mi em fa el mateix efecte que el d'uns taurons embogits pel fet d'haver ensumat sang.
La realitat és que el rescat no és pels grecs. Tot aquell ciutadà de Grècia que tingués deutes, les seguirà tenint. Al ciutadà mai ningú no l'ajuda. El "rescat" és per als administradors de l'Empresa Estat Grec S.A. que són els mateixos que han conduit la dita empresa a la fallida, i que ho han fet perquè s'han aprofitat d'aquesta posició de poder en benefici propi o en benefici d'amics i socis seus (curiosament, els mateixos que els rescaten).
El rescat consistirà en que Estat Grec S.A. podrà endeutar-se encara molt més. Però no havíem quedat que no tenia diners per tornar els préstecs? Sí. No pot tornar els préstecs. Per tant, encara menys podrà tornar els nous préstecs que li fan. Però els administradors i els amics i socis dels administradors d'Estat Grec S.A. fan veure que sí que podrà. Potser algun s'ho creu i tot.
Perquè arriben a la sorprenent conclusió que Estat Grec S.A. podrà pagar? Doncs perquè el deute es repercutirà sobre els ciutadans de Grècia que són, en última instància, els usuaris d'Estat Grec S.A. i, encara més, els socis capitalistes. Peró uns socis molt particulars perquè tot i que mantenen Estat Grec S.A. amb els seus impostos al final resulta que tenen molt poc a dir sobre els impostos que paguen o deixen de pagar. La idea és que els grec pagaran més impostos i encara tindran menys serveis. Tot anirà a tornar el deute.
Ep! aquesta no és la promesa que ens havien fet de la democràcia! Els ciutadans haurien de poder dir la seva sobre el que fan o deixen de fer els administradors de l'Estat. Sí. Sobre el paper això és així. Però, com diuen alguns, el paper ho aguanta tot i la realitat, després, és una altre.
No sempre és així. El cas islandès, del que es procura parlar molt poc als mitjans pro-sistema, els ciutadans d'una forma democràtica van dir que els culpables dels deutes de l'estat eren els administradors de l'estat (directes o indirectes) i algun ha anat a la presó, i els islandesos no han pagat els deutes que altres han contret de forma privada, i que quan s'han vist ofegats, han volgut que assumís Estat Islandès S.A., que ho va fer, en teoria en nom dels ciutadans d'Islàndia però, en realitat, sense demanar-lis si estaven d'acord en assumir-les. Quan finalment, els islandesos van poder dir la seva, van deixar en pilotes a uns administradors als que ja els anava bé que tothom pagués per uns deutes que, en origen, eren privats.
Però, pel que es veu, Grècia no és Islàndia i als grecs, ves quina cosa, els rescaten, els dir, els collaran encara molt més del que ja estan per tornar un deutes que és impossible que puguin tornar. Per cert que Estat Espanyol S.A. no està per tirar coets. Per molt que avui diguin que la situació de la prima de risc ha millorat. Ha millorat, és clar, no és el mateix perdre per 12-0 que per 8-0.
Les borses han dit, diner fresc! perfum de sang calenta! i han pujat. Com no. Però els recats no estan solucionant res. Els deutes existeixen i es fan més grans. Però no són deutes del poble. No és el poble el que les ha d'assumir. A mi em sembla, gairebé ho desitjo, que a algun dels pobles d'Europa als que s'està fent pagar els deutes d'uns aprofitats se li inflaran els pebrots més enllà d'un punt de no retorn i es plantarà.
I sospito que la cosa no serà civilitzada com a Islàndia.
A mi em fa el mateix efecte que el d'uns taurons embogits pel fet d'haver ensumat sang.
La realitat és que el rescat no és pels grecs. Tot aquell ciutadà de Grècia que tingués deutes, les seguirà tenint. Al ciutadà mai ningú no l'ajuda. El "rescat" és per als administradors de l'Empresa Estat Grec S.A. que són els mateixos que han conduit la dita empresa a la fallida, i que ho han fet perquè s'han aprofitat d'aquesta posició de poder en benefici propi o en benefici d'amics i socis seus (curiosament, els mateixos que els rescaten).
El rescat consistirà en que Estat Grec S.A. podrà endeutar-se encara molt més. Però no havíem quedat que no tenia diners per tornar els préstecs? Sí. No pot tornar els préstecs. Per tant, encara menys podrà tornar els nous préstecs que li fan. Però els administradors i els amics i socis dels administradors d'Estat Grec S.A. fan veure que sí que podrà. Potser algun s'ho creu i tot.
Perquè arriben a la sorprenent conclusió que Estat Grec S.A. podrà pagar? Doncs perquè el deute es repercutirà sobre els ciutadans de Grècia que són, en última instància, els usuaris d'Estat Grec S.A. i, encara més, els socis capitalistes. Peró uns socis molt particulars perquè tot i que mantenen Estat Grec S.A. amb els seus impostos al final resulta que tenen molt poc a dir sobre els impostos que paguen o deixen de pagar. La idea és que els grec pagaran més impostos i encara tindran menys serveis. Tot anirà a tornar el deute.
Ep! aquesta no és la promesa que ens havien fet de la democràcia! Els ciutadans haurien de poder dir la seva sobre el que fan o deixen de fer els administradors de l'Estat. Sí. Sobre el paper això és així. Però, com diuen alguns, el paper ho aguanta tot i la realitat, després, és una altre.
No sempre és així. El cas islandès, del que es procura parlar molt poc als mitjans pro-sistema, els ciutadans d'una forma democràtica van dir que els culpables dels deutes de l'estat eren els administradors de l'estat (directes o indirectes) i algun ha anat a la presó, i els islandesos no han pagat els deutes que altres han contret de forma privada, i que quan s'han vist ofegats, han volgut que assumís Estat Islandès S.A., que ho va fer, en teoria en nom dels ciutadans d'Islàndia però, en realitat, sense demanar-lis si estaven d'acord en assumir-les. Quan finalment, els islandesos van poder dir la seva, van deixar en pilotes a uns administradors als que ja els anava bé que tothom pagués per uns deutes que, en origen, eren privats.
Però, pel que es veu, Grècia no és Islàndia i als grecs, ves quina cosa, els rescaten, els dir, els collaran encara molt més del que ja estan per tornar un deutes que és impossible que puguin tornar. Per cert que Estat Espanyol S.A. no està per tirar coets. Per molt que avui diguin que la situació de la prima de risc ha millorat. Ha millorat, és clar, no és el mateix perdre per 12-0 que per 8-0.
Les borses han dit, diner fresc! perfum de sang calenta! i han pujat. Com no. Però els recats no estan solucionant res. Els deutes existeixen i es fan més grans. Però no són deutes del poble. No és el poble el que les ha d'assumir. A mi em sembla, gairebé ho desitjo, que a algun dels pobles d'Europa als que s'està fent pagar els deutes d'uns aprofitats se li inflaran els pebrots més enllà d'un punt de no retorn i es plantarà.
I sospito que la cosa no serà civilitzada com a Islàndia.
dijous, 21 de juliol del 2011
"Sacrifai" per F. Camps (cover de Mojinos Escozíos).
Segons els titulars dels diaris el Paquitu Camps ha estat sacrificat, o s'ha sacrificat ell sol, per no perjudicar la campanya del Marianu.
Sacrifici... ves quina paraula. El tiu no volia "sacrificar-se" i estava disposat a acceptar que era culpable de suborn, pagar la multa i aquí no ha passat res. Déu n'hi do. Però a Madrid han vist que això podia arribar a perjudicar-los i han decidit que Camps tenia que plegar. Visca la independència de les federacions regionals del PP. Res de nou, però: al PSOE tampoc li va tremolar la ma a l'hora de demanar el cap del president de la Generalitat de dalt, i parlo de Pasqual Maragall. Quina vergonya. El cas del PSOE encara és pitjor: al Maragall se'l van carregar per massa catalanista, al Camps, al menys se'l carreguen per corrupte.
Realment, en ambdós casos els Presidents "sacrificats" ho han estat per no perjudicar els interessos dels respectius partits a la política madrilenya que, en veritat, és l'únic que de debó els importa. En tot cas, que ningú pretengui veure que comparo Maragall amb Camps. Maragall li dona un milió de voltes en qualitat a Camps. No. I no soc sociata. El que critico i comparo és la submissió de les respectives federacions regionals de PP i PSOE als interessos de Madrid. I havent dit això, també dic que penso que Camps hauria d'haver dimitit fa molt de temps.
El cas valencià, però, té delicte. Literalment. Hi havia corrupció de per mig. Fa por pensar que a Camps el succeirà Alberto Fabra, l'alcalde de Castelló, que és cosí de Carlos Fabra que, pel que diuen les veus, encara li podria ensenyar trucs nous al Camps pel que fa a corrupció. De l'Alberto dir que, evidentment, ser cosí d'un corrupte no et converteix en corrupte, però quan resulta que l'Albertitu ja ha sortir en defensa del Carlitus més d'un cop, hom no pot deixar de pensar que la seva rel·lació potser va més enllà de l'estríctament familiar. Por me fa el País Valencià, perdó, volia dir la Comunitat.
Però el que de debò m'ha fet gràcia és això del sacrifici. L'han sacrificat. S'ha sacrificat. Com un màrtir qualsevol. Quin crack. El Camps s'ha sacrificat. A mi, això del sacrifici m'ha recordat, gairebé de forma immediata, una cançó d'un gran grup de Santa Coloma, ciutat on també en saben alguna cosa de polítics corruptes, els Mojinos Escozíos: Sacrifai.
Crec que s'escau molt bé al sacrifici que està fent Camps.
I la lletra, que no te preu, com gairebé totes les del Mojinos.
Sacrifai
¡Uooo! ¡Jo! ¡jo! ¡jo! ¡jo! ¡jo!
¡mira, mira, mira!
Los Curro Romero del rock'n'roll
¡Vamos p'allá!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio muy grande.
Voy a bajar al gimnasio
que hay debajo de mi casa
y apuntarme.
Voy a hacer un sacrifio,
voy a hacer una proeza.
Me voy a meter en una tienda
y me voy a comprar discos
de Enrique Iglesias.
Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio exagerado.
Me voy a comprar
una camiseta de Mecano
y voy a ir con ella a todos lados.
Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio muy grande.
Me voy a comprar
un camión de champú
y todos los días
voy a ducharme.
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
Voy a hacer un sacrificio,
un sacrifició brutal.
Voy a dejar de acostarme
con mujeres
y me voy a acostar con la mía
nada más.
Voy a hacer un sacrificio,
voy a hacer una proeza.
Voy a dejar de beber vino tinto
y voy a dejar la cerveza.
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio feroz.
Me voy a cortar medio metro de churra,
que creo que tengo demasiado.
Voy a hacer un sacrificio,
un acto de valentía.
Me voy a hacer la mitad de las pajillas que me hago,
que me casco más de treinta cada día.
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡sacrifai! ¡sacrifai!¡sacrifai! ¡sacrifai!
Con la voz que tengo imagínate los cojones como los tengo de gordos
¡ja ja ja ... !
Sacrifici... ves quina paraula. El tiu no volia "sacrificar-se" i estava disposat a acceptar que era culpable de suborn, pagar la multa i aquí no ha passat res. Déu n'hi do. Però a Madrid han vist que això podia arribar a perjudicar-los i han decidit que Camps tenia que plegar. Visca la independència de les federacions regionals del PP. Res de nou, però: al PSOE tampoc li va tremolar la ma a l'hora de demanar el cap del president de la Generalitat de dalt, i parlo de Pasqual Maragall. Quina vergonya. El cas del PSOE encara és pitjor: al Maragall se'l van carregar per massa catalanista, al Camps, al menys se'l carreguen per corrupte.
Realment, en ambdós casos els Presidents "sacrificats" ho han estat per no perjudicar els interessos dels respectius partits a la política madrilenya que, en veritat, és l'únic que de debó els importa. En tot cas, que ningú pretengui veure que comparo Maragall amb Camps. Maragall li dona un milió de voltes en qualitat a Camps. No. I no soc sociata. El que critico i comparo és la submissió de les respectives federacions regionals de PP i PSOE als interessos de Madrid. I havent dit això, també dic que penso que Camps hauria d'haver dimitit fa molt de temps.
El cas valencià, però, té delicte. Literalment. Hi havia corrupció de per mig. Fa por pensar que a Camps el succeirà Alberto Fabra, l'alcalde de Castelló, que és cosí de Carlos Fabra que, pel que diuen les veus, encara li podria ensenyar trucs nous al Camps pel que fa a corrupció. De l'Alberto dir que, evidentment, ser cosí d'un corrupte no et converteix en corrupte, però quan resulta que l'Albertitu ja ha sortir en defensa del Carlitus més d'un cop, hom no pot deixar de pensar que la seva rel·lació potser va més enllà de l'estríctament familiar. Por me fa el País Valencià, perdó, volia dir la Comunitat.
Però el que de debò m'ha fet gràcia és això del sacrifici. L'han sacrificat. S'ha sacrificat. Com un màrtir qualsevol. Quin crack. El Camps s'ha sacrificat. A mi, això del sacrifici m'ha recordat, gairebé de forma immediata, una cançó d'un gran grup de Santa Coloma, ciutat on també en saben alguna cosa de polítics corruptes, els Mojinos Escozíos: Sacrifai.
Crec que s'escau molt bé al sacrifici que està fent Camps.
I la lletra, que no te preu, com gairebé totes les del Mojinos.
Sacrifai
¡Uooo! ¡Jo! ¡jo! ¡jo! ¡jo! ¡jo!
¡mira, mira, mira!
Los Curro Romero del rock'n'roll
¡Vamos p'allá!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio muy grande.
Voy a bajar al gimnasio
que hay debajo de mi casa
y apuntarme.
Voy a hacer un sacrifio,
voy a hacer una proeza.
Me voy a meter en una tienda
y me voy a comprar discos
de Enrique Iglesias.
Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio exagerado.
Me voy a comprar
una camiseta de Mecano
y voy a ir con ella a todos lados.
Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio muy grande.
Me voy a comprar
un camión de champú
y todos los días
voy a ducharme.
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
Voy a hacer un sacrificio,
un sacrifició brutal.
Voy a dejar de acostarme
con mujeres
y me voy a acostar con la mía
nada más.
Voy a hacer un sacrificio,
voy a hacer una proeza.
Voy a dejar de beber vino tinto
y voy a dejar la cerveza.
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
Voy a hacer un sacrificio,
un sacrificio feroz.
Me voy a cortar medio metro de churra,
que creo que tengo demasiado.
Voy a hacer un sacrificio,
un acto de valentía.
Me voy a hacer la mitad de las pajillas que me hago,
que me casco más de treinta cada día.
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡Sacrificio! ¡sacrifai! ¡sacrifai!
¡sacrifai! ¡sacrifai!¡sacrifai! ¡sacrifai!
Con la voz que tengo imagínate los cojones como los tengo de gordos
¡ja ja ja ... !
dimecres, 20 de juliol del 2011
Signatura contra les retallades
El moviment de l'acampadabcn recull signatures contra les retallades. Podeu signar en aquest enllaç.
Reprodueixo aquí el text amb el que acompanyen al formulari.
Reprodueixo aquí el text amb el que acompanyen al formulari.
Els milers d’Indignades i Indignats d’arreu del territori no tolerarem que el Govern i la patronal destrueixin els serveis de salut universals i públicsatacs contra l’ensenyament públic, gratuït i universal i, entre d’altres, contra els serveis socials. La salut, l’educació i el benestar social no són negocis! Són drets bàsics que han de ser defensats per la comunitat sanitària i educativa, així com per les usuàries i usuaris, que som totes i tots! sota la falsa excusa que aquesta és la sortida a la crisi. A la degradació que s’està produint en la sanitat se li afegeixen els
Els polítics menteixen quan diuen que les retallades són inevitables. ¿Per què hem de suportar aquesta situació si tan sols amb el 17,39% del benefici que han obtingut les empreses de l’Ibex-35 n'hi hauria prou per revertir l'impacte negatiu de les retallades socials aplicades al 2010 i 2011? Nosaltres no som responsables d'aquesta crisi, i no estem disposades a pagar-ne els seus costos, menys encara, quan aquells que l'han ocasionat són els principals beneficiaris d'aquestes mesures antisocials.
Per què no, en comptes de retallar en drets socials, s’augmenten els impostos dels rics i de les empreses? Per què no gravar les transaccions financeres i, particularment, les que tenen com a únic objectiu l’especulació?
Per què no invertir en aquests moments de crisi en el sector públic per crear llocs de treball sostenibles i adreçar les creixents necessitats i demandes de la població?
Des del moviment dels Indignats i les Indignades a Catalunya fem una crida a continuar la protesta contra les retallades i els pressupostos que el liberalisme salvatge amb la connivència dels polítics ens imposen. Us convidem a reflectir aquí el vostre rebuig i fer circular aquesta iniciativa entre tots els vostres contactes: família, veïnes, amics, companyes de feina, coneguts, etc per a demostrar que aquestes retallades són antidemocràtiques i inadmissibles. També us convidem a unir-vos amb nosaltres en la nostra protesta al carrer per seguir construint propostes i alternatives a això que “li diuen democràcia però no és!”.
20J. Manifestació contra les retallades
Aquesta tarda, a les 19:00, Plaça Catalunya hi ha convocada pel moviments del l'acampada de Barcelona una manifestació contra les retallades socials. Durant el dia d'avui hi hauran activitats diverses als barris.
Aprofitant el solet, és un bon dia per sortir al carrer i protestar, organitzar-se i plantar cara a les retallades i a un sistema que descaradament s'ha posat en contra dels treballadors, els autònoms, els funcionaris, els pensionistes, els aturats... i que aboca cada cop més gent a l'exclusió social.
Aprofitant el solet, és un bon dia per sortir al carrer i protestar, organitzar-se i plantar cara a les retallades i a un sistema que descaradament s'ha posat en contra dels treballadors, els autònoms, els funcionaris, els pensionistes, els aturats... i que aboca cada cop més gent a l'exclusió social.
dissabte, 16 de juliol del 2011
La marca Espanya que es ven a la costa catalana
Hem passat uns dies de vacances a Calella. Envoltats de turistes majoritàriament anglesos aconseguíem tot sovint passar desapercebuts entre els visitants estrangers. I quan convenia, ens encarregàvem de trencar l'efecte mimètic.
Fer de turista al teu propi país té el seu què. Calella és un lloc fantàstic per anar a fer el turista. Tanmateix un visitant de més alt nivell, o un resident de vacances en traurà molt més profit d'aquesta localitat del Maresme que no pas els turistes que hi passen una setmana. Que, en general, diria que és un perfil de baix nivell cultural. Però que ningú dubti que els turistes s'ho passen d'allò més bé. En dono fe.
Tanmateix, una cosa que crida l'atenció és la imatge del país que troben els turistes. És quelcom que he trobat angoixant. Llevat d'algunes excepcions la marca Catalunya pràcticament és invisible. En canvi, són ben visibles les marques Costa Brava, Barcelona i Espanya.
I són visibles amb els seus tòpics més tòpics. Com l'imant de cuina de la Sagrada Família amb els colors del Barça, o les samarretes amb l'estampat del brau d'Osborne o les nines sevillanes. Però per mi el que ho supera tot és el barret mexicà.
En definitiva, és un món a mida dels turistes que venen una setmana a passar-s'ho bé sense pensar gaire. Volen això i això és el que se'ls dona. Sense contemplacions. Encara bo que ha estat el barret mexicà i no el barret de pell rus.
Durant uns tres mesos, a aquests pobles de costa que viuen del turisme de platja, nit i dia, set dies a la setmana, sense cap descans possible, es ven aquesta imatge que els turistes reclamen, que han vingut a buscar. Where is Catalonia?
No seria molt preocupant si no fos perquè al voltant d'aquesta imatge està muntat el sector econòmic més potent del país. Un munt de famílies que hi viuen. La marca Espanya és molt important per a aquesta gent del nostre país. Tindria lògica que no se'n vulguessin desvincular.
És una marca xarona i mentidera i prou que ho saben. No crec que cap visitant espanyol pugui sentir-se gaire satisfet de la imatge vulgar que es dona de la marca Espanya a aquests pobles de costa, però certament,és la imatge que busquen els turistes. Encara bo, doncs, que la marca Catalunya no és visible perquè l'acabaríem venent amb barrets de pell russos.
Però ves a saber, potser no se sentirien ofesos. En definitiva, la marca Espanya que es ven a la costa catalana és la dels tòpics més tòpics de tots. Que molts espanyols, en la meva opinió, els menys cultes, han acabat per fer-se'ls seus i creure-se'ls.
Al final, tindran raó els que diuen que Catalunya és una part molt important d'Espanya, sense la qual aquesta no té sentit. En definitiva, una determinada imatge xarona i vulgar d'Espanya es fabrica aquí, a Catalunya. És la que venen a buscar i consumir els turistes, i la que s'emporten als seus països d'origen. El millor del cas és que aquesta imatge se l'han arribat a creure molts espanyols. Però, és clar, a molts d'altres això no els fa cap gràcia.
Una paradoxa curiosa. Potser algun dia aquest país decidirà majoritàriament tirar cap a la independència, però no crec que sigui abans de deixar de dependre de la marca Espanya, per vulgar que aquesta sigui. Josep Huguet tenia raó quan des de la conselleria d'innovació va dir que calia promoure les icones turístiques catalanes en comptes de les espanyoles a les botigues de records. No era cap ximpleria.
Fer de turista al teu propi país té el seu què. Calella és un lloc fantàstic per anar a fer el turista. Tanmateix un visitant de més alt nivell, o un resident de vacances en traurà molt més profit d'aquesta localitat del Maresme que no pas els turistes que hi passen una setmana. Que, en general, diria que és un perfil de baix nivell cultural. Però que ningú dubti que els turistes s'ho passen d'allò més bé. En dono fe.
Tanmateix, una cosa que crida l'atenció és la imatge del país que troben els turistes. És quelcom que he trobat angoixant. Llevat d'algunes excepcions la marca Catalunya pràcticament és invisible. En canvi, són ben visibles les marques Costa Brava, Barcelona i Espanya.
I són visibles amb els seus tòpics més tòpics. Com l'imant de cuina de la Sagrada Família amb els colors del Barça, o les samarretes amb l'estampat del brau d'Osborne o les nines sevillanes. Però per mi el que ho supera tot és el barret mexicà.
En definitiva, és un món a mida dels turistes que venen una setmana a passar-s'ho bé sense pensar gaire. Volen això i això és el que se'ls dona. Sense contemplacions. Encara bo que ha estat el barret mexicà i no el barret de pell rus.
Durant uns tres mesos, a aquests pobles de costa que viuen del turisme de platja, nit i dia, set dies a la setmana, sense cap descans possible, es ven aquesta imatge que els turistes reclamen, que han vingut a buscar. Where is Catalonia?
No seria molt preocupant si no fos perquè al voltant d'aquesta imatge està muntat el sector econòmic més potent del país. Un munt de famílies que hi viuen. La marca Espanya és molt important per a aquesta gent del nostre país. Tindria lògica que no se'n vulguessin desvincular.
És una marca xarona i mentidera i prou que ho saben. No crec que cap visitant espanyol pugui sentir-se gaire satisfet de la imatge vulgar que es dona de la marca Espanya a aquests pobles de costa, però certament,és la imatge que busquen els turistes. Encara bo, doncs, que la marca Catalunya no és visible perquè l'acabaríem venent amb barrets de pell russos.
Però ves a saber, potser no se sentirien ofesos. En definitiva, la marca Espanya que es ven a la costa catalana és la dels tòpics més tòpics de tots. Que molts espanyols, en la meva opinió, els menys cultes, han acabat per fer-se'ls seus i creure-se'ls.
Al final, tindran raó els que diuen que Catalunya és una part molt important d'Espanya, sense la qual aquesta no té sentit. En definitiva, una determinada imatge xarona i vulgar d'Espanya es fabrica aquí, a Catalunya. És la que venen a buscar i consumir els turistes, i la que s'emporten als seus països d'origen. El millor del cas és que aquesta imatge se l'han arribat a creure molts espanyols. Però, és clar, a molts d'altres això no els fa cap gràcia.
Una paradoxa curiosa. Potser algun dia aquest país decidirà majoritàriament tirar cap a la independència, però no crec que sigui abans de deixar de dependre de la marca Espanya, per vulgar que aquesta sigui. Josep Huguet tenia raó quan des de la conselleria d'innovació va dir que calia promoure les icones turístiques catalanes en comptes de les espanyoles a les botigues de records. No era cap ximpleria.
suspesos a les proves d'stress
Un apunt molt ràpid: si quatre entitats financeres de l'estat (dues amb seu a Catalunya) han suspès els test d'stress, i si al total d'Europa només hi han hagut vuit entitats suspeses, és dir que la meitat han estat espanyoles, aleshores ¿perquè el missatge que s'està enviant és que la cosa ha anat bé?
A mi em sembla que tant bé no deu anar. A la resta del món, les coses no van tant bé: Als italians també els han posat el dogal de l'"austeritat". Els Estats Units estan a un pas de fer suspensió de pagaments. Es parlava d'una suspensió de pagaments "parcial" de Grècia.
De totes les notícies anteriors, la que més preocupa és la dels Estats Units. Obama busca deseperadament que el Senat permeti més deute i incrementar els impostos. Els senadors republicans s'oposen a admetre més deute si no hi han retallades i cap increment dels impostos.
Què passarà si Estats Units fa suspensió de pagaments? Estat Units deu més diners que ningú a tothom. És la primera economia del planeta. Molts països depenen directament i indirectament de l'economia nord-americana. Caldrà estar molt atents.
La data del 2 d'agost pot quedar com la del dia en que els Estats Units va fer fallida. Jo no crec que això passi. M'estranyaria molt que els republicans permetessin una fallida dels EUA que no convé a ningú. Però passi el que passi els esdeveniments assenyalen a un enduriment de les condicions de la crisi. I, per descomptat, les patirem els de sempre.
A mi em sembla que tant bé no deu anar. A la resta del món, les coses no van tant bé: Als italians també els han posat el dogal de l'"austeritat". Els Estats Units estan a un pas de fer suspensió de pagaments. Es parlava d'una suspensió de pagaments "parcial" de Grècia.
De totes les notícies anteriors, la que més preocupa és la dels Estats Units. Obama busca deseperadament que el Senat permeti més deute i incrementar els impostos. Els senadors republicans s'oposen a admetre més deute si no hi han retallades i cap increment dels impostos.
Què passarà si Estats Units fa suspensió de pagaments? Estat Units deu més diners que ningú a tothom. És la primera economia del planeta. Molts països depenen directament i indirectament de l'economia nord-americana. Caldrà estar molt atents.
La data del 2 d'agost pot quedar com la del dia en que els Estats Units va fer fallida. Jo no crec que això passi. M'estranyaria molt que els republicans permetessin una fallida dels EUA que no convé a ningú. Però passi el que passi els esdeveniments assenyalen a un enduriment de les condicions de la crisi. I, per descomptat, les patirem els de sempre.
divendres, 1 de juliol del 2011
Lipdub per la Llengua
L'enquesta del CEO (mireu el post anterior) deia que una quarta part dels votants del PSC votarien a favor de la independència en un hipotètic referèndum d'autodeterminació.
Segons el CEO, també votarien a favor de la independència la meitat dels votants de CiU.
la informació sobre el sentit de vot a un referèndum era més o menys intuïda i era la que permetia dir que "CiU és el partit amb més votants independentistes".
D'acord. Suposo que sent molt laxes en la definició d'independentisme es pot arribar a donar per bo l'enunciat. Ara bé, si aquesta definició laxa l'apliquem a la informació sobre el sentit de vot dels electors del PSC potser ens trobaríem amb una sorpresa.
No m'he posat a fer els càlculs però podria tractar-se ben bé que el PSC sigui, en conseqüència, el segon partit amb més votants independentistes de Catalunya. Fins i tot per davant d'una ERC en hores baixes. En tot cas, és igual. Ni que sigui la tercera força "independentista".
Alguns farien bé de pensar si val la pena tenir tants "independentistes" a CiU o al PSC.
Doncs bé. La tercera (o segona) força "independentista" de Catalunya, per ma dels seus vint-i-cinc diputats a Madrid, va votar ahir, al Congreso de los Diputados, en contra de demanar l'oficialitat del català a les institucions de la UE.
Res de nou. No es pot dir que no es veiés venir. En tot cas, és un fet més per a rebatre l'argument que diu que és "independentista" tot aquell que votaria a favor de la independència en un hipotètic, i al pas que anem, molt improbable, referèndum d'autodeterminació.
D'altra banda, a aquest país nostre, que som tots, ens tira molt el negoci de l'espectacle: Els shows, les performances, les consultes populars no vinculants, el ser però no ser, els lipdubs... ens apassionen i esdevenen un fi en ells mateixos. Perdoneu, però jo ho sento així. Un fi quan haurien de ser una eina, un mitjà.
Un mitjà de promoció de la llengua ha estat el "lipdub per la llengua". Tant de bo que ajudi a promocionar la llengua. Ara mateix, però, a la llengua li hauria anat molt bé que els diputats del PSC a Madrid haguessin votat a favor de demanar l'oficialitat del català a Europa. Em pregunto que deuen pensar els votants "independentistes" del PSC quan passen aquestes coses. Ves a saber, potser alguns votants "independentistes" del PSC han participat en la realització del lipdub. Segur.
Tot plegat és molt esquizofrènic. En fi.
Però encara que no ho sembli, pel que acabo de dir, me'n guardaré molt de criticar les accions, els lipdubs o les performances. Al contrari. Són necessàries. Són molt necessàries. Creen consciència. Organitzen. Mobilitzen. Però han de deixar el missatge que són un mitjà. Un pas. Un estat transitori i que en acabat el lipdub cal donar més passes, i en la direcció correcte.
La millor defensa de la llengua la proporciona l'estat propi. Per accedir a l'estat propi cal majoria independentista al Parlament i al carrer. Independentista és aquell que vota partits independentistes, és dir, aquells partits que tenen la proclamació unilateral d'independència, o la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació com a prioritari en cas d'obtenir majoria suficient.
El lipdub per la llengua està molt bé. Es tracta de la cançó "Corren" dels bagencs Gossos amb la col·laboració especial de Dani Macaco. Es tracta d'un vídeo filmat a Barcelona i compta amb la participació d'alguns personatges prou coneguts, com Núria Feliu, Pere Tapias o les noies del grup Macedònia.
Vet aquí el vídeo:
I aquí com es va fer:
Segons el CEO, també votarien a favor de la independència la meitat dels votants de CiU.
la informació sobre el sentit de vot a un referèndum era més o menys intuïda i era la que permetia dir que "CiU és el partit amb més votants independentistes".
D'acord. Suposo que sent molt laxes en la definició d'independentisme es pot arribar a donar per bo l'enunciat. Ara bé, si aquesta definició laxa l'apliquem a la informació sobre el sentit de vot dels electors del PSC potser ens trobaríem amb una sorpresa.
No m'he posat a fer els càlculs però podria tractar-se ben bé que el PSC sigui, en conseqüència, el segon partit amb més votants independentistes de Catalunya. Fins i tot per davant d'una ERC en hores baixes. En tot cas, és igual. Ni que sigui la tercera força "independentista".
Alguns farien bé de pensar si val la pena tenir tants "independentistes" a CiU o al PSC.
Doncs bé. La tercera (o segona) força "independentista" de Catalunya, per ma dels seus vint-i-cinc diputats a Madrid, va votar ahir, al Congreso de los Diputados, en contra de demanar l'oficialitat del català a les institucions de la UE.
Res de nou. No es pot dir que no es veiés venir. En tot cas, és un fet més per a rebatre l'argument que diu que és "independentista" tot aquell que votaria a favor de la independència en un hipotètic, i al pas que anem, molt improbable, referèndum d'autodeterminació.
D'altra banda, a aquest país nostre, que som tots, ens tira molt el negoci de l'espectacle: Els shows, les performances, les consultes populars no vinculants, el ser però no ser, els lipdubs... ens apassionen i esdevenen un fi en ells mateixos. Perdoneu, però jo ho sento així. Un fi quan haurien de ser una eina, un mitjà.
Un mitjà de promoció de la llengua ha estat el "lipdub per la llengua". Tant de bo que ajudi a promocionar la llengua. Ara mateix, però, a la llengua li hauria anat molt bé que els diputats del PSC a Madrid haguessin votat a favor de demanar l'oficialitat del català a Europa. Em pregunto que deuen pensar els votants "independentistes" del PSC quan passen aquestes coses. Ves a saber, potser alguns votants "independentistes" del PSC han participat en la realització del lipdub. Segur.
Tot plegat és molt esquizofrènic. En fi.
Però encara que no ho sembli, pel que acabo de dir, me'n guardaré molt de criticar les accions, els lipdubs o les performances. Al contrari. Són necessàries. Són molt necessàries. Creen consciència. Organitzen. Mobilitzen. Però han de deixar el missatge que són un mitjà. Un pas. Un estat transitori i que en acabat el lipdub cal donar més passes, i en la direcció correcte.
La millor defensa de la llengua la proporciona l'estat propi. Per accedir a l'estat propi cal majoria independentista al Parlament i al carrer. Independentista és aquell que vota partits independentistes, és dir, aquells partits que tenen la proclamació unilateral d'independència, o la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació com a prioritari en cas d'obtenir majoria suficient.
El lipdub per la llengua està molt bé. Es tracta de la cançó "Corren" dels bagencs Gossos amb la col·laboració especial de Dani Macaco. Es tracta d'un vídeo filmat a Barcelona i compta amb la participació d'alguns personatges prou coneguts, com Núria Feliu, Pere Tapias o les noies del grup Macedònia.
Vet aquí el vídeo:
I aquí com es va fer:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)