dijous, 31 març de 2011

Compte que es planten!

El govern diu que es planta l'endemà que el ZP digués que les autonomies estaran limitades pel sostre de despesa de l'estat. Per si de cas, a més, la Salgado diu que si la Generalitat, audaçment, es planta, no la deixarà emetre deute a llarg termini.

Molt interessant això de plantar-se. Què vol dir plantar-se? Segurament, em temo, no res.

i és que l'educació pública ja ha rebut, i la sanitat pública està en el procés de "reducció de despesa" que sabem que es traduirà en més cues i amb llistes d'espera més llargues, com a mínim. És dir, que tot aquell que no tingui capacitat per pagar-se sanitat privada -la majoria- veurà empitjorar un servei que afecta directament a la qualitat de vida.

Segurament no res vol dir això de "plantar-se". Tanmateix, en una fabulosa combinació de dates, el 10 d'abril es farà la consulta per la independència a Barcelona, i el 13 i 14 es debatrà la moció de Solidaritat sobre la Independència de Catalunya. Per si fos poc, avui mateix l'ex-president Jordi Pujol ha votat a favor de la independència en aquesta consulta popular.

Hom podria llegir, de forma optimista, que "plantar-se" vol dir independència.

Però de forma més aproximada, al meu parer, vol dir "que potser direm que podríem, en cas d'alineació astral i sempre que aquest fos el sentir àmpliament majoritari de la ciutadania, parlar d'un hipotètic i, sens dubte, remot, debat sobre la conveniència d'encetar, o no, un procés que permetés no limitar-nos el dret a decidir en tot allò que ens semblés escaient incloent, tot i que ara no toca, assolir les màximes cotes de sobirania nacional i una nova forma de relació amb el govern de l'estat si s'escaigués, o àdhuc, Déu mos en guard! quelcom de diferent."

És això no? doncs bé, si a mi em sembla que és ben bé això i  només soc un humil blocaire ¿perquè es pensen que un tauró com el Rubalcaba no s'està pixant de riure amb les performances i declaracions tan tipiques de la nostra latitud?

Plantar-se? a mi em sembla que fins que no es parli clarament de referèndum oficial d'autodeterminació,  i de proclamació unilateral de la Independència, a Madrid seguiran tenint la paella pel mànec. I els calers.

I mentrestant, els pensionistes catalans, a fer més cues i a esperar més temps per a fer-se els anàlisis. I també ens faran pagar els medicaments, i el que calgui per a quadrar els números.

Què hi farem. És el millor dels mons. I, en tot cas, com que amb una bona performance se'ns passa la mala llet, doncs au, res, fem-ne una de ben maca, amb diables, castells i un manifest ben impactant. I l'endemà tots a treballar. Que qui dia passa, any empeny.

Que tremolin a Madrit que ens plantem! cagats estan!

dijous, 24 març de 2011

Adéu, Liz

La gata d'ulls violeta que estava sobre una teulada de zinc ha marxat.

La gata, Virginia Wolf, Cleopatra, la bellissima Rebeca a Ivanhoe... Tants i tants papers.

Gran dama del cinema. Potser la més gran. Adéu siau, senyora.

Descanseu en pau.

diumenge, 20 març de 2011

No a la guerra


ZP té ganes d'emular a Aznar. Què dic emular? Superar, més aviat! i està decidit a fer-ho amb excreix.

Que Aznar va intentar unes reformes laborals que,  pobre cagacalces, van ser aturades per una vaga general? doncs allà va ZP que veu la reforma laboral d'Aznar, i apuja amb una reforma de les pensions, sense deixar-se enganyar pel ful de la vaga general. Esperem a properes jugades.

Ens aturem aquí? no! Aznar va tenir temps d'apuntar-se a la guerra d'Iraq en primera fila. Doncs ZP ja té la seva guerra! Avui els governs de França, Regne Unit i Estats Units estan atacant objectius militars libis. Doncs li ha faltat temps a ZP a apuntar-se a la guerra. El govern d'Espanya ha enviat forces militars a la zona. És el que té ser dels "aliats". Però ZP ho fa millor que Aznar, perquè  compta amb una resolució de la ONU donant suport a la intervenció armada.

Una cosa ha de quedar clara: Gadaffi és un malparit que ha massacrat al seu poble, però és que ja ho era de malparit abans de la revolta. Sempre ha sigut un malparit. Com quan va ordenar l'atemptat de Lockerbie.

Perquè ara, en canvi, es bombardeja Líbia. Perquè?  D'altra banda, quin és l'objectiu d'aquesta acció bèl·lica? Penjar a Gadaffi, igual com es va penjar a Saddam Hussein?

Posats a especular, a mi em sembla que no. No crec que vulguin penjar a Gadaffi. Cal assegurar el subministrament energètic des de Líbia. Que això ho garanteixi Gadaffi o un govern alternatiu, potser dels rebels, és circumstancial. Però Gadaffi ja va bé. Hi han comptes pendents amb ell però, de fet, ja va be. Si, pel que diuen, gairebé és íntim del Berlusconi! En canvi, qui sap quines derives podria tenir un govern islamista a Líbia?

Així que aquesta guerra servirà per fer veure que se li ensenyen els dents a Gadaffi i, de pas, acontentar a una opinió pública que veu que Gadaffi és molt dolent. Però crec que la missió principal de la zona d'exclusió és garantir el negoci energètic.

Un nou capítol d'una llarga guerra: la guerra de l'energia. Una guerra que va començar fa molts anys i que va canviant d'escenaris. En uns casos els escenaris són camps de batalla i en d'altres les places financeres internacionals, però es tracta de la mateixa guerra i fa molts anys que dura i amb moltes víctimes.

L'escenari calent ara és Líbia. Em fa molt l'efecte que en aquest conflicte de Líbia veurem com el món es divideix entre els que manen i els que obeeixen. Entre els que ordenen les guerres i els que moren en les guerres. Crec que en aquesta "intervenció armada", guerra, a Líbia veurem tripijocs diversos que, al final, deixaran a Gadaffi al mateix lloc on és ara, el petroli i el gas arribant on han d'arribar i a un munt de morts escampats entre Trípoli i Bengasi.

Gadaffi és un malparit. Exactament igual com els governs occidentals que el van posar, l'han tolerat i han fet negocis amb ell. Exactament els mateixos que avui parlen d'intervenció armada però que el deixaran on està, perquè Gadaffi és un malparit, però és el seu malparit.

I llavors un es demana què hi pinta el ZP jugant als soldats amb "els aliats". Què potser li ho han demanat? que enviar soldats és "recomanable" per a rebre els rescats de la UE? No m'estranyaria gens que fos així.

I pensem també a qui s'adrecen, de veritat, els rescats de la UE, o qui són els més beneficiats per la "intervenció armada". Pensem també qui són els que ja han mort, els que moriran, en aquest conflicte.

Si penso en tot això, llavors sento que he de cridar que "No a la guerra. Ni aquesta guerra, ni cap".

dijous, 17 març de 2011

el segrest nuclear


La situació a Fukushima és confosa. Per una banda, el comissari europeu d'energia, Günther Oettinger, parlava de situació "apocalíptica" al Japó. Per l'altra, El director general de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (l'AEIA), el japonès Yukiya Amano, afirma que "no es pot dir que la situació estigui fora de control", que no deixa de ser un gir retòric curiós, però que, si més no, rebaixa el grau d'alarma.

No ho se. En tot cas el que avui ha cristal·litzat en el meu cap és la següent idea: El debat sobre nuclears sí o nuclears no és fals. Potser en els orígens de la utilització pacífica de l'energia nuclear, amb el desconeixement, algú podia de bona fe considerar-la com una font principal d'energia. Però fa molt de temps que això no és així.

L'energia nuclear és el paradigma de les mentides del sistema: ens diuen que és imprescindible, que és necessària pel progrés, que és segura... i es crea un  debat. És un debat estèril perquè l'energia nuclear ens ha estat imposada. És un debat mentider perquè pretén donar credibilitat democràtica a una aposta perillosa en el que s'intercanvien beneficis i interessos comercials, o militars, a canvi de posar en perill milers de vides humanes.

I cal reconèixer que la propaganda en favor de les nuclears la fan prou bé. Son milers de persones les que estan a for de les nuclears i aporten arguments i raons.

Però, torno a dir, aquests arguments i raons presumptament democràtics fallen per la base: a mi ningú no m'ha preguntat si vull tenir centrals nuclears a Ascó i Vandellós. I no, no val a dir que puc votar a partits antinuclears. No és el mateix.

Per posar un exemple. Jo puc decidir que volar en avió té un risc, i puc decidir no volar. O puc decidir fer-ho, pagar un bitllet d'avió i viatjar. Volar té un risc, igual com anar amb cotxe (anar amb cotxe és molt més arriscat que fer-ho amb avió, per cert), però és un risc que prenc jo. Fins i tot puc pagar per córrer aquest risc perquè considero que és un risc assumible i els avantatges són clarament superior als riscos. Sóc jo qui tria.

Però amb les nuclears no. Amb les nuclears em diuen no tinc dret a queixar-me perquè gaudeixo de l'energia que em proporcionen. Però és que no tinc alternativa. Jo no se d'on ve el corrent que m'arriba a casa pels endolls, ni puc discriminar-lo pel seu origen. Si pogués fer-ho, prou que rebutjaria l'energia provinent de les nuclears.

Però el pitjor no és això. EL pitjor és que el risc de les nuclears és un risc que m'han imposat. És un risc amb el que he de conviure i sobre el que no puc triar. No puc triar tenir, o no, una central al costat.

M'han imposat, ens han imposat a tots un risc. Alguns l'accepten, son els pro-nuclears. Els antinuclears no l'acceptem i ens manifestem en contra. Però tots estem sota risc. Algú va decidir per nosaltres. Fins i tot puc acceptar que aquesta decisió va ser democràtica originalment, però avui ja no ho és mantenir-la.

Jo reclamo el meu dret a baixar-me. Seguint el símil de l'avió, i reconeixent que no puc abaixar-me en marxa, reclamo el meu dret a abandonar l'avió en el proper aeroport. Vull que la propera parada tècnica de les centrals nuclears sigui la definitiva. Oi que això no serà així? oi que no em deixaran baixar-me de l'avió nuclear? oi que estic segrestat? oi que és profundament antidemocràtic?

És el segrest nuclear: dirigents polítics i alts directius de l'energia que pretenen allargar la vida útil de les centrals, i que volen forçar-nos a tants i tants a conviure amb un risc que rebutgem. I ens parlen de democràcia i de debat nuclear, i que pots votar al partit verd si vols.

Aquest és un bon exemple de que la democràcia no és només votar. La democràcia és també el respecte als drets de les persones. Jo tinc dret a assumir per mi mateix els riscos que suposa viure. Jo tinc dret a a l'aire, l'aigua i la terra, que són de tots. El risc de contaminar-los no el pot assumir una elit enlloc de cadascú de nosaltres, i encara menys imposar-me'l, o imposar-nos-el.

Encara que hi hagués, que ho dubto, una majoria de pro-nuclears, jo seguiria tenint el dret a negar-me a assumir aquest risc. És un dret fonamental.

I no. No és un deure acceptar aquest risc. Ningú té aquest deure. Per molt que des del sistema diguin que és necessari pel progrés del país. Ningú té el deure d'exposar la vida per defensar els beneficis de cap empresa energètica. Els tècnics que estan a Fukushima tractant de refrigerar els nuclis dels reactors no tenen el deure de ser-hi allà. Com tampoc el tenien els soldats que ha Txernòbil van morir tractant de tapar amb ciment el nucli del reactor.

Si de cas, agrair-los i admirar-los perquè son valents per exposar-se, o sacrificar-se, d'aquesta manera. Si es que van de voluntaris. Si, en canvi, és que estan obligats allà, o enganyats, aleshores estem parlant d'un assassinat. No se sabrà mai, en això la propaganda del sistema també funciona molt bé. Un deure.

El sistema funciona així, però, si us plau, que no diguin que és democràcia. I, per cert, que aquí no hi ha res a debatre: nuclears, no gracies.

dimarts, 15 març de 2011

terratrèmol

Crec que l'únic que en consciència es pot fer és manifestar solidaritat amb les víctimes pel terratrèmol i les seves conseqüències al Japó.

En aquesta ocasió el desastre ha afectat a un dels països rics. A la tercera economia del planeta.

Però el teu país pot ser el més ric del món i tu un desgraciat. I si una onada de deixalles et passa per sobre, o se t'ensorra la casa, o una central nuclear esclata i la radioactivitat et fregeix, a tu o als teus, t'és ben igual si el teu país era molt ric.

I són molts els que estan patint i tot i que segurament rebran més ajudes que tants i tants damnificats per desastres de tota mena arreu del món, això no treu que ells siguin avui les víctimes i els que requereixen la solidaritat dels altres.

Potser el debat sobre les nuclears és el més intens. Per mi està clar: les nuclears no són la solució. I estan incrementant la magnitud del desastre al Japó.  Ja pensava això abans, i ara me'n refermo en aquesta convicció.

Però el que crec que és més important és que aquest desastre posa de relleu la terrible fragilitat de la forma de vida tecnològica. Àdhuc quan aquesta està pensada i dissenyada per a resistir desastres. No diguem quan no ho està.
La vida humana, en general, és fràgil. Les societats humanes, fins i tot les més tecnificades, són sensibles al medi ambient quan aquest es torna hostil.

La certesa de la seguretat és una il·lusió. Tanmateix, un es demana: les coses es podien haver fet d'una altre forma? la prosperitat d'aquest país justificava els riscos, la misèria, d'avui?

I encara una altre: com es reconstruirà? amb quin criteri? qui en traurà més profit  de tornar a posar dempeus totes les zones afectades? les experiències de reconstrucció d'altres llocs afectats per desastres, Nova Orleans per l'huracà Katrina, o tots els països afectats pel gran tsunami del 26 de desembre de 2004, fan témer que els més pobres seran els que més perdran. Perquè al Japó també hi han pobres. Aquest seran els que més perdran si es repeteixen els esquemes de "reconstrucció" d'experiències similars.

En fi. Encara avui un reactor nuclear ha patit un incident a conseqüència de les avaries provocades pels fenòmens naturals de la setmana passada.  La dependència nuclear del Japó només ha fet que incrementar les dificultats.

Sí, és cert que estaven més ben preparats, que el disseny de les centrals ha tingut en compte que hi han terratrèmols sovint. Però l'estadística també parlava de probabilitat baixa d'un terratrèmol tant potent com el de divendres. Aleshores resulta que es construeix pensant en un nivell de risc. I aquest nivell de risc té una traducció en vides humanes.

Aleshores les vides humanes tenen un valor estadístic. Els governants, el gran capital, les grans corporacions juguen amb valors estadístics. Accepten un "nivell" de risc que vol dir que gastant tant, la probabilitat de morts és tanta. Si, lamentablement, malgrat la baixa probabilitat, la natura supera el nivell de risc, hi hauran més morts que les "acceptables". Mala sort. I molts pocs escrúpols. Aquesta és la diferència entre els que manen i els que obeeixen: els que manen, els de veritat, estan disposats a tacar-se les mans de sang. És part del joc. Assumir riscos per obtenir beneficis, en diuen.

Per exemple, posar centrals nuclears al costat del mar, en zona sísmica i amb perill de tsunamis, a prop de zones amb alta densitat de població.

I qui n'ha tret més, de beneficis?

dimarts, 8 març de 2011

Dia Internacional de la Dona Treballadora

Dieun que fa molts anys, un grup de dones , treballadores, van morir cremades per l'incendi que havia provocat l'amo per a fer-les sortir de la fàbrica on s'havien tancat per fer vaga, per reclamar millores en les seves condicions de treball.

La història potser no va ser exactament aquesta, però així és com es recorda popularment.

En record d'aquells fets es celebra cada 8 de març el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Avui, estem en una crisi econòmica que fa tres anys que dura. S'ha aprovat una reforma laboral i una de les les pensions. Veiem com creix l'atur de forma imparable. Totes aquestes agressions van en una direcció: retallar els drets laborals i socials adquirits per anys de lluita, per màrtirs com les dones que van morir cremades. Potser aquells sacrificis van ser endebades?

Els treballadors, homes i dones, hem de plantar cara. No hi ha gran cosa més a dir. Aquest món no és el que van somiar aquells treballadors ni és amb el que ens hem de conformar.

Prenguem exemple de dignitat. Prenguem exemple de coratge.

Les dones, treballadores fora i dins les llars, treballadores per partida doble en tantes ocasions. Treballadores no reconegudes en tantes d'altres. Elles porten en aquest dia la bandera de la reivindicació.

Un altre món és possible: Un món amb conciliació autentica entre la vida familiar i laboral, un món sense desigualtats salarials pel gènere, un món sense discriminació sexual al treball, un món sense terrorisme masclista, un món sense repressió de la sexualitat femenina, un món que deixi de fer servir el cos de la dona com un objecte.

Un món que volem millor per a les nostres filles i fills.


8 de març. Dia de la Dona Treballadora. Un bon dia per a la reivindicació i la lluita.

Estimades, amigues, companyes... una salutació en el vostre dia.

dissabte, 5 març de 2011

trobada l'evidència de vida extraterrestre a un meteorit

El món científic ho ha de confirmar, però sembla que la NASA (havien de ser ells!) ha trobat l'evidència de vida extraterrestre.

Aquesta era una notícia que en el món científic feia temps que s'estava esperant. Tanmateix, es resistia.

Aquest cop, però, sembla que hi ha confirmació.

A l'edició de març del  Journal of Cosmology, Richard B. Hoover diu que en analitzar un grup de 9 meteorits, del tipus anomenat CI, s'han observat fòssils de vida bacteriana. Aquests fòssils observats serien similars en dimensions i estructura a les de la bactèria gegant terrestre Titanospirillum Velox.

De la notícia se n'han fet ressò,  les cadenes FOX News i CBS News. Suposo que d'altres se'n faran ressò.

Crec que és una notícia que cal posar-la a l'alçada del descobriment d'Amèrica, o del primer viatge a la lluna. És una notícia que amplia l'univers en el que vivim, que el fa més gran perquè li en dona contingut. Perquè el fa esclatar de vida.

És una notícia que ens diu:  no estem sols a l'univers. Avui en tenim la certesa.

Les restes fòssils d'una bactèria a un meteorit. Tan senzill i tan extraordinari. I segurament també, tan comú. Què poderosa és la vida. Com n'és de fantàstic aquest univers on vivim!

Avui hauria de ser un dia de festa a tot el planeta.



dijous, 3 març de 2011

Coalició ERC, RCat i DC a Barcelona?

Joan Laporta sembla decidit a no repetir coalició amb Solidaritat Catalana.

En canvi, existeix la possibilitat que acabi fent coalició amb ERC i Reagrupament per fer una llista independentista conjunta a Barcelona.

Com interpretar aquest moviment? es fa difícil de dir. Les enquestes diuen que la coalició d'ERC, Democràcia Catalana (el partit de Laporta)-i Reagrupament, suma. Suma molt i podria situar l'independentisme com tercera força a l'ajuntament de Barcelona.

Per una banda, suma.  Per l'altra banda, Solidaritat perdria la seva cara més popular i això, probablement pel que fa a confiança dels electors, resta. Resultat final, però? Les municipals diran si l'independentisme en conjunt avança.

Caldrà veure si aquest moviment de Laporta no acaba provocant el trencament de Solidaritat. En tot cas, les crisis de Reagrupament i ara de Solidaritat a mi em refermen en una convicció que sempre he tingut: a dia d'avui el projecte independentista més sòlid de tots és de llarg, ERC: per implantació al territori, per projecte polític, per maduresa dels quadres, per fidelitat de la militància i per confiança dels electors, malgrat la patacada a les darreres eleccions.

Encara és d'hora però i, com diuen a la ràdio, tot és molt confós. Està per veure si cristal·litza la coalició independentista a Barcelona, si tindrà més projecció que només les properes municipals, o si només serà un moviment tàctic, Déu mos en guard! Però el dubte més gran el genera el mateix Laporta. És una incògnita. 

Sempre he cregut que cal un partit independentista que aglutini l'espai  a la dreta d'ERC i que avui està captiu a Convergència. Reagrupament i Solidaritat podrien haver estat aquests aglutinadors però no han reeixit. Tanmateix, han estat capaços de sobreviure fins avui i, fin i tot, d'obtenir una certa representació al Parlament en el cas de Solidaritat. Tot i que sense esgarrapar en el seu teòric espai de creixement que, aparentment, era el dels votants independentistes de CiU.

M'agrada una coalició. Cada partit manté la seva pròpia personalitat, i el projecte del conjunt és un pacte que tots han d'honorar. El problema és que jo em refio d'ERC però, em puc refiar de Reagrupament i de Democràcia Catalana? són socis confiables? la seva curta, però intensa història, recomanen molta prudència.

Ho sento, però algú ho havia de dir.