Com era d'esperar (notícia al Vilaweb) "els govern espanyol i francès han pactat avui a París recomanar el
corredor entre Pau i Saragossa per tal que sigui inclòs com a projecte
prioritari que ha de ser integrat dins les xarxes transeuropees."
Més clar: que el "corredor mediterrani" per a trens de mercaderies que hauria de connectar Perpinyà i Algesires passant pel Principat de Catalunya, pel País Valencià, per Múrcia i per la façana mediterrània d'Andalusia, que no.
I l'explicació és molt senzilla. Tant li fa que el 50% de les exportacions de l'estat espanyol surtin del duo Catalunya-València. O que "la construcció del corredor mediterrani
suposaria un impacte de 9.339 milions al País Valencià, amb un augment
del 3,86% del PIB, mentre que al Principat generaria un impacte de 4.000
milions d'euros, amb un efecte a la construcció que assoliria un 1,94%
del PIB." (estudi de la universitat Jaume I de Castelló).
L'explicació superficial és que Espanya és un estat rabiosament centralista, intolerablement centralista, insuportablement centralista. Sí. I què? És clar que ho és. Això no és cap descobriment. No és nou. O és que encara cal explicar allò del Km. 0?
L'explicació de fons és que els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears continuen donant les majories absolutes als respectius governets regionals a partits que estan d'acord en que Espanya és així.
Els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears donen les majories a polítics i partits que estan d'acord en que els ciutadans catalans, valencians i balears siguin súbdits i vassalls d'un estat que els considera, des de la seva òptica centralista i radial, ciutadans perifèrics. Perifèrics que, és una paraula que, fàcilment, hom podria ubicar en el mateix camp semàntic de borderline.
i aquests ciutadans troben molt bones excuses per a seguir sent perifèrics, i per a queixar-se quan des del centre els diuen, amb raó, que de tant perifèrics que són, que els han de vertebrar i que la vertebració ha de ser, necessàriament, doncs Espanya és així, radial. I a tu, perifèric de merda, et vertebro pel cul.
I serà que els agrada, perquè el 20N l'amplíssima majoria de vots al Principat de Catalunya aniran al tripartit PP-PSC-CIU (PPSCIU, pels amics), que com tots vostès saben ni és independentista ni se l'espera en aquella casa. A les Illes Balears i al País Valencià, passarà el mateix, amb unes majories absolutes (gairebé unànimitats) del bipartit PP-PSOE (PPSOE, pels amics).
I parlo d'independentisme, perquè un no és perifèric d'enlloc. Un és català i el meu centre és a Catalunya. A Barcelona. Sí, que passa? I jo vull ser ciutadà de primera, no de la "región del nordeste", i que els calers que pago d'impostos es vegin aquí, es vegin amb una xarxa de tren d'ample europeu, en particular ben connectada amb el País Valencià. I vull que els impostos es vegin en pagar quan toca les residències dels avis, i en millorar la qualitat de l'ensenyament i la sanitat públiques. Millores. No retallades. Per això vull la independència. No costa gaire d'entendre, oi?
Però als ciutadans sembla que votar independentista els fa cosa i voten com voten. Els ciutadans tindran els seus bons motius per a fer-ho. Déu salvi als ciutadans. Però si els plau, ciutadans, després no es queixin. Cansen. I sí, és la seva responsabilitat.
dimecres, 28 de setembre del 2011
diumenge, 25 de setembre del 2011
Prou "corrides"
Avui ha estat el punt i final, espero que definitiu, de les "corridas" de toros a la Monumental i, per tant, a Barcelona i Catalunya.
Alguns pensem que una barbaritat com les "corrides" hauria d'haver estat prohibida fa molt de temps.
Avui respirem alleujats i sentim que som una mica més civilitzats, com a poble, que ahir.
I no només les "corrides". Per molt que es digui que són "cultura i tradicions catalanes", els correbous, els embolats i d'altres "festes" amb animals també haurien d'estar prohibides. És molt senzill: es fa patir als animals. Són actes bàrbars. Només a un sàdic se li acudiria enganxar uns focs al cap d'un presoner, que es pensa que es cremarà el cap, mentre el peguen i el torturen un munt d'enemics. Que el presoner sigui un brau o una persona és circumstancial. És barbàrie.
La prohibició efectiva comença amb l'entrada del proper any. Per tant, no es pot dir que en els tres mesos que queden d'enguany no es perpetri un nou acte de brutalitat amb els animals. Espero que el govern de Catalunya no ho permeti.
Tanmateix, els bàrbars encara no es donen per vençuts. Fins al tribunal Constitucional, com no, volen portar la reclamació al seu "dret" a torturar animals i fer-ne d'això un espectacle (apte per nens).
I compte, que el Constitucional en té la ma trencada a portar la contrària al poble, i en particular al poble català.
La llei en virtut de la qual es prohibeixen les "corrides" és una llei de protecció dels animals. No hi ha res d'identitari en això. En canvi, l'estratègia per a tractar de recuperar les "corrides" és absolutament identitària: és una "tradició". És més, és una "tradició espanyola".
També era una tradició llençar cristians als lleons, i les lluites a mort dels gladiadors. També era una tradició l'esclavisme. Avui també és una tradició l'ablació de clítoris, o el burca i el nicab. Algunes d'aquestes tradicions ja es van superar fa molts anys, i d'altres les superarem.
Quan una tradició és bàrbara, cal superar-la,prohibir-la, esborrar-la. Tant li fa que sigui una "tradició espanyola" o una "tradició catalana".
És una qüestió de simple d'ètica.
Alguns pensem que una barbaritat com les "corrides" hauria d'haver estat prohibida fa molt de temps.
Avui respirem alleujats i sentim que som una mica més civilitzats, com a poble, que ahir.
I no només les "corrides". Per molt que es digui que són "cultura i tradicions catalanes", els correbous, els embolats i d'altres "festes" amb animals també haurien d'estar prohibides. És molt senzill: es fa patir als animals. Són actes bàrbars. Només a un sàdic se li acudiria enganxar uns focs al cap d'un presoner, que es pensa que es cremarà el cap, mentre el peguen i el torturen un munt d'enemics. Que el presoner sigui un brau o una persona és circumstancial. És barbàrie.
La prohibició efectiva comença amb l'entrada del proper any. Per tant, no es pot dir que en els tres mesos que queden d'enguany no es perpetri un nou acte de brutalitat amb els animals. Espero que el govern de Catalunya no ho permeti.
Tanmateix, els bàrbars encara no es donen per vençuts. Fins al tribunal Constitucional, com no, volen portar la reclamació al seu "dret" a torturar animals i fer-ne d'això un espectacle (apte per nens).
I compte, que el Constitucional en té la ma trencada a portar la contrària al poble, i en particular al poble català.
La llei en virtut de la qual es prohibeixen les "corrides" és una llei de protecció dels animals. No hi ha res d'identitari en això. En canvi, l'estratègia per a tractar de recuperar les "corrides" és absolutament identitària: és una "tradició". És més, és una "tradició espanyola".
També era una tradició llençar cristians als lleons, i les lluites a mort dels gladiadors. També era una tradició l'esclavisme. Avui també és una tradició l'ablació de clítoris, o el burca i el nicab. Algunes d'aquestes tradicions ja es van superar fa molts anys, i d'altres les superarem.
Quan una tradició és bàrbara, cal superar-la,prohibir-la, esborrar-la. Tant li fa que sigui una "tradició espanyola" o una "tradició catalana".
És una qüestió de simple d'ètica.
dissabte, 17 de setembre del 2011
Petit manual il·lustrat sobre la independència
Per cortesia d'Omnium Cultural un ...
1 La Catalunya independent, expulsada de la UE?
L’amenaça espanyola que la Catalunya independent seria automàticament expulsada de la Unió Europea (UE) és només un espantall. El futur Estat català no hauria de completar cap feixuc i interminable procés d’adhesió, de la mateixa forma que tampoc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional, així que també els catalans poden espantar els espanyols replicant-los que la secessió els deixaria fora a ells. Això, si més no, és el que es desprèn de l’estudi del professor de la Universitat de Stanford Antoni Abat. «Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica de l’actual Regne d’Espanya al món, aquestes successions sempre són negociades», defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia.
El premier d’Escòcia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «La idea que el Regne Unit pugui vetar Escòcia a la UE és un disbarat, perquè de la mateixa manera Edimburg podria vetar Londres», adverteix l’aspirant a convertir-se en el 28è soci del club. Però Europa només avança a cop de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no declari la seva independència.
«No comment», responen sempre els portaveus de la Comissió Europea quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos independents. El dret internacional, i en concret la Convenció de Viena, preveu que si una regió s’independitza pot decidir lliurement si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la pertinença a la UE. Però, políticament, una declaració d’independència seria una bomba, un maldecap que els euròcrates no es volen ni imaginar. Per això, tot i que legalment no sembli del tot necessari, les fonts consultades aposten perquè, en cas de secessió, Catalunya o Escòcia completin un procés d’adhesió per la via ràpida, com un formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «No ens faria res, però hauria de ser curt, perquè ja formem part de la UE i apliquem la seva legislació», apunten des de l’oficina del primer ministre Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de secessió, sinó només la possibilitat que les colònies dels estats s’independitzin. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry Chopin explica que «l’únic precedent que se li assembla és el de Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris d’ultramar».
En qualsevol cas, ja fan bé, els pobles i ciutats que organitzen consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el futur Estat català estaria «integrat a la UE». El professor Abat avisa que tot document fundacional és una excel•lent oportunitat per lligar Catalunya a la Unió: «Qualsevol nova normativa catalana», aconsella Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «assumeix la supremacia del dret comunitari» i té una «voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals». També hauria d’expressar la seva voluntat de «respectar la Carta de Nacions Unides».
«Seria un ingrés ràpid, com el d’Islàndia», assegura en relació amb Escòcia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform, convençut que «el Tribunal de Luxemburg difícilment permetria que s’anul•lés la ciutadania europea als escocesos». El professor Abat no pot estar més d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en municipals i europees i pertinença al mercat interior i a l’euro.
2 Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per substituir l’euro?
Alemanya amenaçava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis que s’endeutin més del compte i no controlin els seus números vermells. Merkel té a Grècia, Espanya o Portugal en el punt de mira, però els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú de la moneda comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció: no hauria de recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta, els florins d’or d’Aragó, ni les monedes emporitanes dels segle V aC. L’euro fins i tot «aplana el camí de la independència, perquè els espanyols ja no ens controlen la nostra moneda», celebra el professor d’Economia Política de la London School of Economics Joan Costa Font. «Si la zona euro hagués de triar entre Espanya i Catalunya faria fora Espanya, perquè Catalunya és el soci econòmic ideal, té molta més estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està molt sincronitzada amb Alemanya», explica Costa Font. «La secessió no canviaria absolutament res, si encara tinguéssim la pesseta seria un desastre, perquè hauríem de crear també la nostra pròpia moneda», afegeix, recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagués pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.
No està gens clar, però, si el futur Estat català podria tenir, ja d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de l’Eurogrup a Brussel•les o si Espanya posaria impediments i els catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els kosovars o els montenegrins. «Andorra va entrar de facto a l’euro i fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta si li convé o no, per les exigències de Brussel•les, sobretot en matèria de supervisió del sistema financer», recorda el professor de l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració europea i relacions econòmiques internacionals Víctor Pou. «Petits estats europeus, com ara Mònaco, el Vaticà, Liechtenstein i San Marino tenen acords monetaris amb la UE», apunta Pou.
3 L’Estat català, base de l’exèrcit dels Estats Units?
«El primer pas per a la independència seria telefonar a la secretària d’Estat nord-americana i posar-li el país a disposició per si algun dia necessiten lloc per aparcar». Amb aquesta frase provocativa, el líder de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena explica que «oferir bases militars tenia sentit fa cinquanta anys, però ara és irrellevant perquè els Estats Units no les necessiten» i aposta per aconseguir el suport de Washington «per la via de la democràcia i del suport al dret d’autodeterminació dels pobles». La cap de la diplomàcia nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «no interferiran» en el cas d’una suposada independència de Catalunya, Escòcia o Gal•les, responent a una pregunta que li va fer a Brussel·les l’assistent d’un eurodiputat gal·lès.
Si l’Estat català no vol ser una excepción al món haurà de tenir exèrcit. «La normalitat és tenir exèrcit, per formar part de la UE has de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia», adverteix López Tena, notari i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes. Tot i això, «aquesta decisió de si tenir o no exèrcit i de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la independència, perquè si no existeixes no pots decidir», defensa.
L’adhesió a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria de fer seguint la mateixa via que l’ingrés a la UE. Els Mossos d’Esquadra, afegeix López Tena, «podrien per fi incorporar-se a la Interpol i superar el veto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyoles».
4 En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barça?
Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a Eslovènia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia era a punt de convertir-se en una evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica de bàsquet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats veïns. L’explicació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís Simon, és clara: «La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara president del Barça, Joan Laporta –significat independentista–, l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que el Mònaco participa en la lliga francesa. L’equip fins i tot ha arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya contra el Porto.
D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona divisió B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord, que comparteixen competició amb clubs de l’altra banda dels Pirineus. «En l’esport, les fronteres no són mai les mateixes», certifica Simon, autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable (Cossetània Edicions). La permanència del Barça en la lliga tal com la coneixem avui dependria, en primera instància, de la voluntat del club blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per interessos econòmics». Simon és del parer que fins i tot el Madrid necessitaria el Barça. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.
El prestigiós advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació de competicions a diferents regions –superant els estats– com la britànica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barça, una competició ibèrica, que englobaria els equips catalans, espanyols i també els dos o tres principals clubs portuguesos.
5 Catalunya podria sobreviure sola econòmicament?
Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó que viuria una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «el govern català tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat que el govern espanyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica. «El mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de Negocis (CCN) afirmen que la dependència d’Espanya només és presumpta. L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner, defensa que Espanya era sinònim de negoci al segle xix i al principi del xx, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però que actualment «Espanya equival a pèrdua».
Més dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mercat interior, 33% Espanya i 33% exportació a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector, que es van haver d’espavilar per compensar pèrdues d’un 6,5% en el mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «es van posar a comprar vins DO catalans». «Els vinaters de la Rioja van demanar al president del PP, Mariano Rajoy, que aturés el boicot», recorda Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als països més rics de la UE els interessa tenir un estat pròsper i industrialment potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de països mediterranis.
I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació al 100% d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000 milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només s’allargaria durant tres mesos.
6 Què passaria amb les pensions dels catalans? I el deute públic espanyol?
Que les pensions quedarien garantides automàticament i que els pensionistes serien més rics –o menys pobres. Són conclusions d’un informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol és de repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros. Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independència, Catalunya hauria d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part acumulada al fons de reserva espanyol, però el dia a dia estaria resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del pressupost de la Generalitat.
Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li correspondria assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en funció del criteri que s’utilitzés. Si es prengués com a base la població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte diferents criteris combinats.
7 La independència és només cosa dels catalans «de tota la vida»?
Les dades de participació de les persones immigrades en les consultes sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de 20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar. Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, descriu dos elements que porten els immigrants a votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat intel•lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països amb conflictes polítics, dictadures, democràcies febles i manca de llibertats són més receptius al cas català. «S’hi impliquen automàticament», afirma.
Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallès Occidental, i s’ha implicat activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de 2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «Quan vaig venir, pensava que arribava a Espanya, però em vaig adonar de l’existència del català i d’una cultura i una història diferents i d’una identitat pròpia», relata. Videla recorre també a l’argument econòmic per defensar la seva postura independentista, però reconeix que la informació per valorar la situació «no arriba prou» als nous catalans d’última generació.
En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué considera que l’existència de referents que es decanten obertament en favor d’una Catalunya independent és un factor clau a l’hora de trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la comunicació Justo Molinero –que fa campanya per la participació en les consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no– i, obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera: «Hi ha catalans que van venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí, han tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són independentistes, independentment de la llengua que parlin.»
8 Catalunya seria necessàriament republicana?
Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i república són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix. Alfons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent seria republicana, però anteposa la independència al model d’Estat. «El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi», assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés Catalanista. És evident que els independentistes catalans no són monàrquics i que els monàrquics de Catalunya són partidaris de la casa espanyola, però el cas del Regne Unit és il•lustratiu sobre la possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i l’esfondrament de l’Imperi britànic, el Canadà o Austràlia van mantenir la corona britànica com a cap d’Estat.
El cas de Noruega és encara més significatiu: en el moment de la independència de Suècia, a principi del segle passat, els noruecs van triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un príncep danès, d’una dinastia històricament rival de la sueca. És a dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica, rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest extrem improbable «donaria a l’Estat català un plus de visibilitat» i resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cambó: «Monarquia? República?: Catalunya!».
PETIT MANUAL IL·LUSTRAT SOBRE LA INDEPENDÈNCIA (Tot allò que els catalans hem de saber per fer pas a pas un procés d’independència i no sabíem a qui preguntar)
Autor
Albert Segura i Emili BellaPublicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 151 La Catalunya independent, expulsada de la UE?
L’amenaça espanyola que la Catalunya independent seria automàticament expulsada de la Unió Europea (UE) és només un espantall. El futur Estat català no hauria de completar cap feixuc i interminable procés d’adhesió, de la mateixa forma que tampoc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional, així que també els catalans poden espantar els espanyols replicant-los que la secessió els deixaria fora a ells. Això, si més no, és el que es desprèn de l’estudi del professor de la Universitat de Stanford Antoni Abat. «Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica de l’actual Regne d’Espanya al món, aquestes successions sempre són negociades», defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia.
El premier d’Escòcia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «La idea que el Regne Unit pugui vetar Escòcia a la UE és un disbarat, perquè de la mateixa manera Edimburg podria vetar Londres», adverteix l’aspirant a convertir-se en el 28è soci del club. Però Europa només avança a cop de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no declari la seva independència.
«No comment», responen sempre els portaveus de la Comissió Europea quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos independents. El dret internacional, i en concret la Convenció de Viena, preveu que si una regió s’independitza pot decidir lliurement si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la pertinença a la UE. Però, políticament, una declaració d’independència seria una bomba, un maldecap que els euròcrates no es volen ni imaginar. Per això, tot i que legalment no sembli del tot necessari, les fonts consultades aposten perquè, en cas de secessió, Catalunya o Escòcia completin un procés d’adhesió per la via ràpida, com un formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «No ens faria res, però hauria de ser curt, perquè ja formem part de la UE i apliquem la seva legislació», apunten des de l’oficina del primer ministre Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de secessió, sinó només la possibilitat que les colònies dels estats s’independitzin. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry Chopin explica que «l’únic precedent que se li assembla és el de Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris d’ultramar».
En qualsevol cas, ja fan bé, els pobles i ciutats que organitzen consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el futur Estat català estaria «integrat a la UE». El professor Abat avisa que tot document fundacional és una excel•lent oportunitat per lligar Catalunya a la Unió: «Qualsevol nova normativa catalana», aconsella Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «assumeix la supremacia del dret comunitari» i té una «voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals». També hauria d’expressar la seva voluntat de «respectar la Carta de Nacions Unides».
«Seria un ingrés ràpid, com el d’Islàndia», assegura en relació amb Escòcia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform, convençut que «el Tribunal de Luxemburg difícilment permetria que s’anul•lés la ciutadania europea als escocesos». El professor Abat no pot estar més d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en municipals i europees i pertinença al mercat interior i a l’euro.
2 Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per substituir l’euro?
Alemanya amenaçava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis que s’endeutin més del compte i no controlin els seus números vermells. Merkel té a Grècia, Espanya o Portugal en el punt de mira, però els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú de la moneda comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció: no hauria de recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta, els florins d’or d’Aragó, ni les monedes emporitanes dels segle V aC. L’euro fins i tot «aplana el camí de la independència, perquè els espanyols ja no ens controlen la nostra moneda», celebra el professor d’Economia Política de la London School of Economics Joan Costa Font. «Si la zona euro hagués de triar entre Espanya i Catalunya faria fora Espanya, perquè Catalunya és el soci econòmic ideal, té molta més estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està molt sincronitzada amb Alemanya», explica Costa Font. «La secessió no canviaria absolutament res, si encara tinguéssim la pesseta seria un desastre, perquè hauríem de crear també la nostra pròpia moneda», afegeix, recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagués pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.
No està gens clar, però, si el futur Estat català podria tenir, ja d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de l’Eurogrup a Brussel•les o si Espanya posaria impediments i els catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els kosovars o els montenegrins. «Andorra va entrar de facto a l’euro i fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta si li convé o no, per les exigències de Brussel•les, sobretot en matèria de supervisió del sistema financer», recorda el professor de l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració europea i relacions econòmiques internacionals Víctor Pou. «Petits estats europeus, com ara Mònaco, el Vaticà, Liechtenstein i San Marino tenen acords monetaris amb la UE», apunta Pou.
3 L’Estat català, base de l’exèrcit dels Estats Units?
«El primer pas per a la independència seria telefonar a la secretària d’Estat nord-americana i posar-li el país a disposició per si algun dia necessiten lloc per aparcar». Amb aquesta frase provocativa, el líder de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena explica que «oferir bases militars tenia sentit fa cinquanta anys, però ara és irrellevant perquè els Estats Units no les necessiten» i aposta per aconseguir el suport de Washington «per la via de la democràcia i del suport al dret d’autodeterminació dels pobles». La cap de la diplomàcia nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «no interferiran» en el cas d’una suposada independència de Catalunya, Escòcia o Gal•les, responent a una pregunta que li va fer a Brussel·les l’assistent d’un eurodiputat gal·lès.
Si l’Estat català no vol ser una excepción al món haurà de tenir exèrcit. «La normalitat és tenir exèrcit, per formar part de la UE has de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia», adverteix López Tena, notari i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes. Tot i això, «aquesta decisió de si tenir o no exèrcit i de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la independència, perquè si no existeixes no pots decidir», defensa.
L’adhesió a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria de fer seguint la mateixa via que l’ingrés a la UE. Els Mossos d’Esquadra, afegeix López Tena, «podrien per fi incorporar-se a la Interpol i superar el veto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyoles».
4 En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barça?
Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a Eslovènia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia era a punt de convertir-se en una evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica de bàsquet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats veïns. L’explicació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís Simon, és clara: «La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara president del Barça, Joan Laporta –significat independentista–, l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que el Mònaco participa en la lliga francesa. L’equip fins i tot ha arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya contra el Porto.
D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona divisió B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord, que comparteixen competició amb clubs de l’altra banda dels Pirineus. «En l’esport, les fronteres no són mai les mateixes», certifica Simon, autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable (Cossetània Edicions). La permanència del Barça en la lliga tal com la coneixem avui dependria, en primera instància, de la voluntat del club blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per interessos econòmics». Simon és del parer que fins i tot el Madrid necessitaria el Barça. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.
El prestigiós advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació de competicions a diferents regions –superant els estats– com la britànica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barça, una competició ibèrica, que englobaria els equips catalans, espanyols i també els dos o tres principals clubs portuguesos.
5 Catalunya podria sobreviure sola econòmicament?
Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó que viuria una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «el govern català tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat que el govern espanyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica. «El mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de Negocis (CCN) afirmen que la dependència d’Espanya només és presumpta. L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner, defensa que Espanya era sinònim de negoci al segle xix i al principi del xx, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però que actualment «Espanya equival a pèrdua».
Més dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mercat interior, 33% Espanya i 33% exportació a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector, que es van haver d’espavilar per compensar pèrdues d’un 6,5% en el mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «es van posar a comprar vins DO catalans». «Els vinaters de la Rioja van demanar al president del PP, Mariano Rajoy, que aturés el boicot», recorda Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als països més rics de la UE els interessa tenir un estat pròsper i industrialment potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de països mediterranis.
I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació al 100% d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000 milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només s’allargaria durant tres mesos.
6 Què passaria amb les pensions dels catalans? I el deute públic espanyol?
Que les pensions quedarien garantides automàticament i que els pensionistes serien més rics –o menys pobres. Són conclusions d’un informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol és de repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros. Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independència, Catalunya hauria d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part acumulada al fons de reserva espanyol, però el dia a dia estaria resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del pressupost de la Generalitat.
Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li correspondria assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en funció del criteri que s’utilitzés. Si es prengués com a base la població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte diferents criteris combinats.
7 La independència és només cosa dels catalans «de tota la vida»?
Les dades de participació de les persones immigrades en les consultes sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de 20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar. Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, descriu dos elements que porten els immigrants a votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat intel•lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països amb conflictes polítics, dictadures, democràcies febles i manca de llibertats són més receptius al cas català. «S’hi impliquen automàticament», afirma.
Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallès Occidental, i s’ha implicat activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de 2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «Quan vaig venir, pensava que arribava a Espanya, però em vaig adonar de l’existència del català i d’una cultura i una història diferents i d’una identitat pròpia», relata. Videla recorre també a l’argument econòmic per defensar la seva postura independentista, però reconeix que la informació per valorar la situació «no arriba prou» als nous catalans d’última generació.
En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué considera que l’existència de referents que es decanten obertament en favor d’una Catalunya independent és un factor clau a l’hora de trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la comunicació Justo Molinero –que fa campanya per la participació en les consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no– i, obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera: «Hi ha catalans que van venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí, han tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són independentistes, independentment de la llengua que parlin.»
8 Catalunya seria necessàriament republicana?
Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i república són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix. Alfons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent seria republicana, però anteposa la independència al model d’Estat. «El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi», assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés Catalanista. És evident que els independentistes catalans no són monàrquics i que els monàrquics de Catalunya són partidaris de la casa espanyola, però el cas del Regne Unit és il•lustratiu sobre la possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i l’esfondrament de l’Imperi britànic, el Canadà o Austràlia van mantenir la corona britànica com a cap d’Estat.
El cas de Noruega és encara més significatiu: en el moment de la independència de Suècia, a principi del segle passat, els noruecs van triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un príncep danès, d’una dinastia històricament rival de la sueca. És a dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica, rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest extrem improbable «donaria a l’Estat català un plus de visibilitat» i resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cambó: «Monarquia? República?: Catalunya!».
Otegi condemnat a 10 anys de presó
La "justícia" espanyola condemna Arnaldo Otegi a deu anys de presó per "ser membre d'ETA".
Suposo que cal marcar paquet espanyolista enfront un Bildu i una esquerra abertzale que estan fent bé les coses. La solució consisteix en tancar a Otegi durant deu anys.
Otegi deu ser un tiu molt perillós: segur que ha extorsionat, robat i assassinat... ah, no, res d'això... Potser el perill d'Otegi és que és un líder carismàtic. Potser el perill d'Otegi és que l'han tancat i el tancaran tant com puguin per que és independentista basc i això fa molta por, ara que Bildu i l'esquerra abertzale estan fent les coses bé. Potser el perill més gran d'Otegi és que estava parlant amb un missatge clar de pacificació i abandonament de les armes.
I l'estat espanyol preferiria que ETA seguís matant, perquè tindria un papu fantàstic, però no el té des de fa temps, per molt que des de la seva propaganda insisteixin que el terrorisme d'ETA és una greu preocupació pels ciutadans. Però ETA fa temps que no mata i aquest cop l'esperança que l'abandonament de les armes és definitiu creix a cada dia que passa.
Els espanyols sabran quin avantatge obtenen de tancar Otegi. Potser pretenen provocar l'esquerra abertzale a reprendre el camí de les armes. Els aniria bé, oi? despistaria dels problemes greus i de fons, com la crisi, com les retallades socials i de drets, o com la criminal reforma de la constitució que posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari per davant de les pensions dels nostres vells, de la sanitat pública per als nostres malalts, i de l'escola pública per als nostres fills.
Tancar a Otegi a la presó és, al meu entendre, un greu error. No se'n sortiran en la seva provocació només tancant a Otegi (Potser caldrà fer alguna cosa més que tenir-lo tancat, oi?). Però i si resulta que el camí de la pau, aquest cop ja no té tornada. I si, finalment, aquest cop, els bascos i les basques han empès, en pau, el camí del comiat a Espanya?
Potser no és una provocació. Potser, simplement, és una venjança. Els espanyols diran que ni provocació ni venjança, que és justícia. Ves, que han de dir.
Tant si és provocació com venjança, en tot cas, al meu entendre, és un molt greu error.
Suposo que cal marcar paquet espanyolista enfront un Bildu i una esquerra abertzale que estan fent bé les coses. La solució consisteix en tancar a Otegi durant deu anys.
Otegi deu ser un tiu molt perillós: segur que ha extorsionat, robat i assassinat... ah, no, res d'això... Potser el perill d'Otegi és que és un líder carismàtic. Potser el perill d'Otegi és que l'han tancat i el tancaran tant com puguin per que és independentista basc i això fa molta por, ara que Bildu i l'esquerra abertzale estan fent les coses bé. Potser el perill més gran d'Otegi és que estava parlant amb un missatge clar de pacificació i abandonament de les armes.
I l'estat espanyol preferiria que ETA seguís matant, perquè tindria un papu fantàstic, però no el té des de fa temps, per molt que des de la seva propaganda insisteixin que el terrorisme d'ETA és una greu preocupació pels ciutadans. Però ETA fa temps que no mata i aquest cop l'esperança que l'abandonament de les armes és definitiu creix a cada dia que passa.
Els espanyols sabran quin avantatge obtenen de tancar Otegi. Potser pretenen provocar l'esquerra abertzale a reprendre el camí de les armes. Els aniria bé, oi? despistaria dels problemes greus i de fons, com la crisi, com les retallades socials i de drets, o com la criminal reforma de la constitució que posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari per davant de les pensions dels nostres vells, de la sanitat pública per als nostres malalts, i de l'escola pública per als nostres fills.
Tancar a Otegi a la presó és, al meu entendre, un greu error. No se'n sortiran en la seva provocació només tancant a Otegi (Potser caldrà fer alguna cosa més que tenir-lo tancat, oi?). Però i si resulta que el camí de la pau, aquest cop ja no té tornada. I si, finalment, aquest cop, els bascos i les basques han empès, en pau, el camí del comiat a Espanya?
Potser no és una provocació. Potser, simplement, és una venjança. Els espanyols diran que ni provocació ni venjança, que és justícia. Ves, que han de dir.
Tant si és provocació com venjança, en tot cas, al meu entendre, és un molt greu error.
diumenge, 11 de setembre del 2011
11 de setembre de 2011
Que tingueu una bona i reivindicativa Diada Nacional!
Visca Catalunya Lliure!
Visca Catalunya Lliure!
dissabte, 10 de setembre del 2011
Estelada al Bloc
I després de guarnir el balcó amb l'Estelada, avui toca guarnir el bloc.
Oneja l'Estelada Roja. Bandera de combat!
Oneja l'Estelada Roja. Bandera de combat!
divendres, 9 de setembre del 2011
Estelada al balcó.
Com cada any, arriba l'11 de setembre. Diada nacional del principat de Catalunya.
Enguany, tot apunta a que es tractarà, un cop més, d'una diada de reivindicació nacional centrada en la defensa de la llengua.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), emparant-se en la sentència de l'estatut pel Tribunal Constitucional (TC) es carrega el sistema educatiu català que té com a pilar fonamental la immersió lingüística. En cas d'acatar a sentència, les escoles estarien obligades posar els nens, a petició dels pares, en la línia que tingués la llengua vehicular de la seva elecció.
Avui, la llengua vehicular és el català. Els pares no trien la llengua vehicular dels seus fills. El resultat és que els nens acaben la seva escolarització sent competents en català i en castellà, i amb un nivell de competència en castellà similar al dels nens d'altres comunitats autònomes. El nivell de competència general dels nens catalans és similar al de la resta de nens de l'estat.
No cal dir que el nivell de competència general podria millorar, però la correl·lació entre el nivell competencial dels infants i el nivell socioeconòmic de les famílies és el factor determinant. Dit d'una altre forma, un nivell socioeconòmic general més alt, probablement tindria un efecte beneficiós sobre el grau de competències dels escolars.
Dit grollerament: amb més calers i mitjans, els nens surten més ben preparats. Però no només. No és una qüestió de quina és la llengua vehicular, és una qüestió que l'escola tingui mitjans i professorat, i que, a més, les famílies, els pares, puguin acompanyar als seus fills en el procés educatiu. I això no és possible fer-ho si a les feines no es permet la concil·liació familiar.
La situació de crisi està castigant molt a les famílies. La inestabilitat, la por a perdre la feina, l'atur, els salaris baixos, els deutes contrets... Tot això va en contra de l'educació dels fills.
Com també va en contra que l'escola pública vegi retallades de plantilles, reducció de línies o retallades pressupostàries.
Això és el que fa mal.
Els pares que vulguin per als seus fills una línia en castellà, a partir de la sentència del TSCJ (basada en la sentència del TC) a dreta llei podran sabotejar el sistema educatiu català emparats en la llei i en la constitució.
La mateixa constitució que fa pocs dies posava el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritat absoluta. Literalment. Abans es pagarà el deute als creditors estrangers que es pagaran les pensions.
És la constitució la que està en contra dels ciutadans de l'estat. És la constitució la que es posa en contra del sistema educatiu català i és la constitució la que menysté la Llengua Catalana. És un fet.
No és la meva constitució i encara menys després de la recent reforma perpetrada pel PPSOE i sense referèndum. Mai he pogut votar aquesta constitució malgrat tenir més de quaranta anys. Ningú m'ha demanat l'opinió sobre aquesta llei que m'ha estat imposada.
I, com cada any, arriba l'11 de setembre. Diada nacional del principat de Catalunya.
I avui he fet el petit gest reivindicatiu de cada any. He penjat l'estelada al balcó, que hi onejarà fins dilluns.
El meu fill m'ha demanat que anava a fer, li he dit, "Vaig a penjar l'estelada. La bandera independentista de Catalunya", "què vol dir inpeden-dentista?" i li he dit: "que és la bandera dels que volem que als catalans no ens mani ningú. No com ara, que ens diuen que hem de fer i deixar de fer des de fora de Catalunya","Ah! molt bé. Doncs així la pengem."
Enguany, tot apunta a que es tractarà, un cop més, d'una diada de reivindicació nacional centrada en la defensa de la llengua.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), emparant-se en la sentència de l'estatut pel Tribunal Constitucional (TC) es carrega el sistema educatiu català que té com a pilar fonamental la immersió lingüística. En cas d'acatar a sentència, les escoles estarien obligades posar els nens, a petició dels pares, en la línia que tingués la llengua vehicular de la seva elecció.
Avui, la llengua vehicular és el català. Els pares no trien la llengua vehicular dels seus fills. El resultat és que els nens acaben la seva escolarització sent competents en català i en castellà, i amb un nivell de competència en castellà similar al dels nens d'altres comunitats autònomes. El nivell de competència general dels nens catalans és similar al de la resta de nens de l'estat.
No cal dir que el nivell de competència general podria millorar, però la correl·lació entre el nivell competencial dels infants i el nivell socioeconòmic de les famílies és el factor determinant. Dit d'una altre forma, un nivell socioeconòmic general més alt, probablement tindria un efecte beneficiós sobre el grau de competències dels escolars.
Dit grollerament: amb més calers i mitjans, els nens surten més ben preparats. Però no només. No és una qüestió de quina és la llengua vehicular, és una qüestió que l'escola tingui mitjans i professorat, i que, a més, les famílies, els pares, puguin acompanyar als seus fills en el procés educatiu. I això no és possible fer-ho si a les feines no es permet la concil·liació familiar.
La situació de crisi està castigant molt a les famílies. La inestabilitat, la por a perdre la feina, l'atur, els salaris baixos, els deutes contrets... Tot això va en contra de l'educació dels fills.
Com també va en contra que l'escola pública vegi retallades de plantilles, reducció de línies o retallades pressupostàries.
Això és el que fa mal.
Els pares que vulguin per als seus fills una línia en castellà, a partir de la sentència del TSCJ (basada en la sentència del TC) a dreta llei podran sabotejar el sistema educatiu català emparats en la llei i en la constitució.
La mateixa constitució que fa pocs dies posava el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritat absoluta. Literalment. Abans es pagarà el deute als creditors estrangers que es pagaran les pensions.
És la constitució la que està en contra dels ciutadans de l'estat. És la constitució la que es posa en contra del sistema educatiu català i és la constitució la que menysté la Llengua Catalana. És un fet.
No és la meva constitució i encara menys després de la recent reforma perpetrada pel PPSOE i sense referèndum. Mai he pogut votar aquesta constitució malgrat tenir més de quaranta anys. Ningú m'ha demanat l'opinió sobre aquesta llei que m'ha estat imposada.
I, com cada any, arriba l'11 de setembre. Diada nacional del principat de Catalunya.
I avui he fet el petit gest reivindicatiu de cada any. He penjat l'estelada al balcó, que hi onejarà fins dilluns.
El meu fill m'ha demanat que anava a fer, li he dit, "Vaig a penjar l'estelada. La bandera independentista de Catalunya", "què vol dir inpeden-dentista?" i li he dit: "que és la bandera dels que volem que als catalans no ens mani ningú. No com ara, que ens diuen que hem de fer i deixar de fer des de fora de Catalunya","Ah! molt bé. Doncs així la pengem."
dimecres, 7 de setembre del 2011
insubmissió!
Caldes de Montbui acompanya a Sant Vicenç dels Horts en la seva insubmissió fiscal.
Ben fet. Ja era hora. Trobava a faltar el tremp republicà.
Per la seva banda, el govern de CiU diu que no cal ser insubmissos amb la sentència del TSCJ contra el català. També diu que no marginarà al PP encara que aquest malgrat la seva posició contra la immersió lingüística.
No havíem quedat que la llengua era el pal de paller de la identitat catalana? ja no ho és?
Busquin les diferències.
dilluns, 5 de setembre del 2011
Dilluns negre: reforma inútil.
Res com un dilluns negre per a deixar clar que la reforma exprés de la constitució no ha servit per res. És dir, sí que ha servit. Ha servit per desarmar, encara més, l'estat espanyol i, sobretot, els seus ciutadans més desafavorits, enfront els creditors forasters. Déu n'hi do.
El dilluns negre ha estat una nova patacada a la brosa que menté pels pels els 8000 punts i, més que cap altre cosa, la prima de risc que s'ha posat a tocar dels 340 punts. (Cinco Días)
I és que d'on no hi ha no en raja. Per molt que diguis que estàs disposat a dessagnar-te i ho posis per escrit a una constitució. Si no n'hi ha, no en raja.
És dir, sí que n'hi ha, però n'hi han que tenen molt i no donen res, i n'hi ha que tenen poc i han de donar-ho tot. És una mica injust, no?
Ha estat molt graciós com aquests dies es feien crides "als rics" per a que prenguessin exemple dels seus homòlegs francesos o alemanys que, segons la propaganda del sistema, han demanat que se'ls apugin els impostos. Desconec els detalls d'aquesta sol·licitud tan insòlita, però del que estic segur és que "els rics" de casa nostra no estan per bestieses d'aquesta mena. Quin absurd. Tenen un govern que els ha suprimit l'impost de successions, és dir, que els ha abaixat els impostos, i ara demanaran que se'ls pugin de nou? tan rucs no són. I tremolo si algun dia fan una petició així perquè segur que al final pagarem la resta.
En canvi, m'agrada molt la iniciativa de l'ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, ciutat amb alcalde d'ERC, ni més ni menys que el mateix Oriol Junqueras. Del Directe.cat: "Oriol Junqueras, ha anunciat aquest matí la intenció del seu consistori de no retornar a l'Estat part de la bestreta del 2009. El govern espanyol reclama a Sant Vicenç 473.000 euros que li va avançar aquell any, en base a unes previsions d'ingressos que van resultar molt més elevades que els que hi va haver realment. Junqueras ha acusat l'executiu del PSOE d'errar premeditadament, per no haver de concedir que el dèficit es dispararia, i de traspassar així el deute als municipis. Ha advertit que acudiran als jutjats per fer valdre els seus interessos i ha confiat que altres municipis també ho facin."
La proposta és simple: insubmissió fiscal. L'estat vol collar als ciutadans? Doncs els ciutadans no es deixen collar. Punt. I ara, que enviïn la policia casa per casa a buscar el que hi hagi de valor. Constitucionalment, des del passat divendres, poden fer-ho. Però quan una llei és injusta, el correcte és combatre-la. La Constitució, des de fa molt de temps, i des del divendres encara més, és una llei injusta.
I és que la clau és aquesta: insubmissió. I no hi ha una altre via. Tampoc en l'atac contra l'escola en català. Però ai las, resulta que la consellera descarta la resposta insubmissa. Fa riure quan Artur Mas diu que si el PP pretén carregar-se la immersió lingüística les represàlies seran terribles. A continuació passa a dir quines seran les represàlies: CiU ja no buscaria acords pressupostaris amb el PP! Extraordinari! Suposo que es refereix als pressupostos de la Generalitat, oi? aquests mateixos pressupostos que el PPSOE, mercès la reforma constitucional, han deixat en llista de la compra. O potser als pressupostos generals de l'estat? però, ànima càndida, o molt m'equivoco, o per als propers pressupostos al PP no li caldran amiguets (coses de la majoria absoluta, apart que encara veurem un govern de concentració del PPSOE si, com tot sembla apuntar, a Espanya li queden poques setmanes d'independència formal).
I parlant d'independències: quina gran estafa ha estat Europa. "Els estats es dissoldran dins Europa. La nostra plenitud nacional l'assolirem dins Europa..." deien alguns. Sí, sí. I un elefant rosa volant, també. La independència, llavors, ara i sempre, l'haurem d'aconseguir amb una majoria independentista al Parlament de Catalunya, cosa que de moment,ni hi és ni s'espera.
El que se'ns diu des d'Europa és que no estan per bestieses nacionals. Que ells volen els calers. I que per tornar els calers, millor que estiguem ben lligadets a Espanya tota la vida i pagant els deutes de tot l'estat. Que aquesta és una Europa dels mercats, ja ni tan sols dels estats. I, per descomptat, en cap cas de les nacions.
I en aquestes estem. El diumenge és la nostra diada nacional. Celebrarem que a més de ser un país ocupat per Espanya, ara, a més, també ho serem pels franco-alemanys.
Però amb alegria, això sí.
El dilluns negre ha estat una nova patacada a la brosa que menté pels pels els 8000 punts i, més que cap altre cosa, la prima de risc que s'ha posat a tocar dels 340 punts. (Cinco Días)
I és que d'on no hi ha no en raja. Per molt que diguis que estàs disposat a dessagnar-te i ho posis per escrit a una constitució. Si no n'hi ha, no en raja.
És dir, sí que n'hi ha, però n'hi han que tenen molt i no donen res, i n'hi ha que tenen poc i han de donar-ho tot. És una mica injust, no?
Ha estat molt graciós com aquests dies es feien crides "als rics" per a que prenguessin exemple dels seus homòlegs francesos o alemanys que, segons la propaganda del sistema, han demanat que se'ls apugin els impostos. Desconec els detalls d'aquesta sol·licitud tan insòlita, però del que estic segur és que "els rics" de casa nostra no estan per bestieses d'aquesta mena. Quin absurd. Tenen un govern que els ha suprimit l'impost de successions, és dir, que els ha abaixat els impostos, i ara demanaran que se'ls pugin de nou? tan rucs no són. I tremolo si algun dia fan una petició així perquè segur que al final pagarem la resta.
En canvi, m'agrada molt la iniciativa de l'ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, ciutat amb alcalde d'ERC, ni més ni menys que el mateix Oriol Junqueras. Del Directe.cat: "Oriol Junqueras, ha anunciat aquest matí la intenció del seu consistori de no retornar a l'Estat part de la bestreta del 2009. El govern espanyol reclama a Sant Vicenç 473.000 euros que li va avançar aquell any, en base a unes previsions d'ingressos que van resultar molt més elevades que els que hi va haver realment. Junqueras ha acusat l'executiu del PSOE d'errar premeditadament, per no haver de concedir que el dèficit es dispararia, i de traspassar així el deute als municipis. Ha advertit que acudiran als jutjats per fer valdre els seus interessos i ha confiat que altres municipis també ho facin."
La proposta és simple: insubmissió fiscal. L'estat vol collar als ciutadans? Doncs els ciutadans no es deixen collar. Punt. I ara, que enviïn la policia casa per casa a buscar el que hi hagi de valor. Constitucionalment, des del passat divendres, poden fer-ho. Però quan una llei és injusta, el correcte és combatre-la. La Constitució, des de fa molt de temps, i des del divendres encara més, és una llei injusta.
I és que la clau és aquesta: insubmissió. I no hi ha una altre via. Tampoc en l'atac contra l'escola en català. Però ai las, resulta que la consellera descarta la resposta insubmissa. Fa riure quan Artur Mas diu que si el PP pretén carregar-se la immersió lingüística les represàlies seran terribles. A continuació passa a dir quines seran les represàlies: CiU ja no buscaria acords pressupostaris amb el PP! Extraordinari! Suposo que es refereix als pressupostos de la Generalitat, oi? aquests mateixos pressupostos que el PPSOE, mercès la reforma constitucional, han deixat en llista de la compra. O potser als pressupostos generals de l'estat? però, ànima càndida, o molt m'equivoco, o per als propers pressupostos al PP no li caldran amiguets (coses de la majoria absoluta, apart que encara veurem un govern de concentració del PPSOE si, com tot sembla apuntar, a Espanya li queden poques setmanes d'independència formal).
I parlant d'independències: quina gran estafa ha estat Europa. "Els estats es dissoldran dins Europa. La nostra plenitud nacional l'assolirem dins Europa..." deien alguns. Sí, sí. I un elefant rosa volant, també. La independència, llavors, ara i sempre, l'haurem d'aconseguir amb una majoria independentista al Parlament de Catalunya, cosa que de moment,ni hi és ni s'espera.
El que se'ns diu des d'Europa és que no estan per bestieses nacionals. Que ells volen els calers. I que per tornar els calers, millor que estiguem ben lligadets a Espanya tota la vida i pagant els deutes de tot l'estat. Que aquesta és una Europa dels mercats, ja ni tan sols dels estats. I, per descomptat, en cap cas de les nacions.
I en aquestes estem. El diumenge és la nostra diada nacional. Celebrarem que a més de ser un país ocupat per Espanya, ara, a més, també ho serem pels franco-alemanys.
Però amb alegria, això sí.
divendres, 2 de setembre del 2011
La reforma del pànic
La reforma de la Constitució aprovada avui al Congrés de Diputats tindrà conseqüències que poden donar molt de joc.
La votació ha estat molt interessant. ERC, amb IU-IC i d'altres partits han optat per no ser ni tan sols presents a l'hemicicle.
El gest tenia càrrega política perquè el que s'estava votant era la reforma de la Constitució. El gest d'absentar-se de la sala té aquesta lectura: NO és la nostra Constitució.
Però s'han absentat tots? No! Gaspar Llamazares s'ha quedat però no per a votar, si no per a vetar. Llamazares ha vetat la inclusió de la transaccional que havien pactat CiU i PPSOE.
Només calia el vet d'un diputat per a no incloure la transaccional (un conjunt de canvis) en la votació d'avui.
En no poder votar-se la transaccional amb les esmenes pactades per CiU i PPSOE, CiU ha optat per no votar. No votar vol dir que els diputats de CiU no han premut cap botó de votació -Els diputats tenen tres botons per votar: sí, no i abstenció. Han fet, doncs, el mateix que els diputats d'ERC, però sense sortir del congrés.
La pregunta és: què haurien fet si Llamazares no arriba a vetar la transacció? i és que si un arriba a uns pactes no és per no votar-los. Jo sospito, crec que molta gent també, que aquesta reforma i aquesta Constitució sí que són les de CiU, i que Llamazares li ha fet una putada ben grossa al Duran... o potser, sense vole, ha salvat la dignitat de CiU i li ha donat una carta inesperada.
I què diu aquesta reforma? en essència que l'estat no podrà fer pressupostos amb dèficit a partir del 2020, però també diu més coses: Convé llegir aquest post "La diabólica cláusula de la Reforma de la Constitución que entrega a España a los acreedores", o, si voleu anar més de pressa, aquest altre que resumeix l'anterior "La Constitución se abre de piernas ante los mercados".
El que venen adir és que:
1. l'estat espanyol renuncia a la immunitat sobirana i fa inconstitucional l'impagament del deute. Això de la immunitat sobirana és que un país que té deutes pot decidir no pagar, i no se'l pot obligar a fer-ho. En el cas espanyol, no pagar serà... inconstitucional!
2. El pagament del deute és prioritari, passa per davant, per exemple, del pagament de les pensions, o de les prestacions socials.
3. El pagament del deute no podrà ser renegociat. Brutal. És com si a una hipoteca hi hagués una clàusula que prohibís expressament la seva ampliació, o demanar un període de carència.
Això és el que ha votat el PPSOE, i ves tu a saber si CiU també anava a votar-ho.
Perquè la cosa té el seu què. Aquesta reforma ve a dir que d'aquí a 10 anys l'estat haurà pagat el seu deute i que ja no demanarà més diners. I que, de moment, es compromet a pagar deixant que es mori la mare i el pare i prenent el pa dels fills, si cal. Una barbaritat.
Però és que aquesta reforma exprés ha estat el resultat del pànic. Quan es té pànic no es pren la mesura més encertada, sinó la resposta reflexa. Fugir, posar barreres...
A Madrid tenen pànic. Per això han fet el que semblava impossible. Han agafat la seva sagrada i virginal Constitució i, com diu el post, l'han obert de potes per que la violin els creditors, amb l'esperança que això els tindrà tranquils.
I és que avui mateix, la prima de risc superava els 300 punts. Per la seva banda, l'estat grec anunciava que les reformes aplicades no eren suficients i que augmentava el perill de fallida i d'haver de demanar una nova reestructuració del deute (un aplaçament dels pagaments) o una quitança (que li perdonin part del deute). Però també anunciava que no aplicaria noves reformes, perquè aquestes només fan que la recessió sigui més greu. Aquesta amenaça grega ha fet que els dubtes sobre la fiabilitat del deute espanyol hagin augmentat.
En altres paraules, el PPSOE s'ha cagat. Han vist que res no funciona i que el deute espanyol perd credibilitat. De fet, El Banc Central Europeu ha anat comprant deute espanyol. Però això s'ho ha de cobrar d'alguna forma. I que han fet? han tret al Sant Cristo Gros, ni més ni menys que Santa Constitució d'Espanya, fins avui verge, a partir d'avui, màrtir.
Però, és clar, el problema de creure't les teves pròpies mentides és no t'adones de la realitat. La realitat és que la Santa Constitució ho és perquè el poble la vota. De fet, només el poble espanyol major de 50 anys l'ha pogut votar, la resta hem tingut que viure amb la cantarella de que aquesta constitució és la cosa més bona que ha passat mai i que era fruit d'un gran pacte i que si polles en vinagre. El PPSOE s'ho ha cregut i han decidit immolar la Santa en un ritual exprés en el que el poble no ha estat convidat.
Error. Per una banda, perquè als creditors europeus els importa una merda el que posi o deixi de posar la constitució espanyola; i, sobretot, perquè sense el poble aquesta reforma és paper mullat. La constitució, de fet, Ja era paper mullat i ara queda certificat.
El PPSOE ha fet una reforma per intentar retardar uns dies la cursa que porta la prima de risc als 350, o als 400 punts i a la conseqüent intervenció, diguem-ne que per la via militar, de l'estat espanyol per part dels creditors.
El dilluns sabrem si la prima de risc baixa. Potser sí que baixa, però quant i quant de temps es mantindrà baixa? I si no baixa? o si puja? En definitiva, si jo, que només soc un blocaire en el seu temps lliure, veig que aquesta reforma és paper mullat i que si igual que l'han fet, la poden desfer ¿que potser es pensen que no hauran vist també els creditors europeus?
I és que per molt que ho posi la Constitució, si no hi han calers per pagar, doncs no n'hi han i no es pot pagar. Punt. La riquesa no es crea per llei. Tu pots dir que et vendràs la mare, la dona i els fills per pagar, però jo vull els calers, no la teva família.
La reforma de la constitució ha estat, al meu entendre, un moviment erroni fruit del pànic.
El PPSOE ha comès un greu error. Gravíssim. I l'han comès tots dos, PP i PSOE. Són còmplices.
Perquè no? com diu Santiago Niño: ben bé podria ser que sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 20N, el govern que en surti sigui de concentració del PPSOE (i potser CiU?).
Perquè són còmplices en la incompetència que els ha dut a perpetrar aquest cop d'estat parlamentari i hauran de seguir sent-ho, almenys durant tota la propera legislatura.
Perquè no? Rubalcaba vice-president i Rajoy, president (i Duran, finalment, ministre?). Veurem què passa.
Perquè, és clar, descarto que el 20N tinguem sorpreses. ¿O és que algú es creu que la gent no li donarà la majoria al PPSOE? No somieu truites. Aquest país (i posa aquí Catalunya, Espanya, o el que et roti) té el que es mereix.
Si més no, els partits catalans amb representació a Madrid: ERC, CIU i IC, per que volien, o perquè els ha sortit el tret per la culata, però avui poden dir que aquesta constitució no és la seva. Ara bé, o molt m'equivoco, o CiU s'apressarà a tornar al bàndol constitucional. És el que li demana el cos.
Tanmateix, aquesta constitució que avui ha nascut no els vincula. No l'han votat. La legitimitat de la nova constitució espanyola, no té en compte a bona part dels catalans.
Als mercats, això se'ls en fot. Però que ningú no s'equivoqui. Aquest fet sí que te importància.
No és la meva constitució. Jo vull votar en referèndum, però no aquesta reforma, ni la constitució espanyola. Jo el que vull votar és Adéu Espanya.
La votació ha estat molt interessant. ERC, amb IU-IC i d'altres partits han optat per no ser ni tan sols presents a l'hemicicle.
El gest tenia càrrega política perquè el que s'estava votant era la reforma de la Constitució. El gest d'absentar-se de la sala té aquesta lectura: NO és la nostra Constitució.
Però s'han absentat tots? No! Gaspar Llamazares s'ha quedat però no per a votar, si no per a vetar. Llamazares ha vetat la inclusió de la transaccional que havien pactat CiU i PPSOE.
Només calia el vet d'un diputat per a no incloure la transaccional (un conjunt de canvis) en la votació d'avui.
En no poder votar-se la transaccional amb les esmenes pactades per CiU i PPSOE, CiU ha optat per no votar. No votar vol dir que els diputats de CiU no han premut cap botó de votació -Els diputats tenen tres botons per votar: sí, no i abstenció. Han fet, doncs, el mateix que els diputats d'ERC, però sense sortir del congrés.
La pregunta és: què haurien fet si Llamazares no arriba a vetar la transacció? i és que si un arriba a uns pactes no és per no votar-los. Jo sospito, crec que molta gent també, que aquesta reforma i aquesta Constitució sí que són les de CiU, i que Llamazares li ha fet una putada ben grossa al Duran... o potser, sense vole, ha salvat la dignitat de CiU i li ha donat una carta inesperada.
I què diu aquesta reforma? en essència que l'estat no podrà fer pressupostos amb dèficit a partir del 2020, però també diu més coses: Convé llegir aquest post "La diabólica cláusula de la Reforma de la Constitución que entrega a España a los acreedores", o, si voleu anar més de pressa, aquest altre que resumeix l'anterior "La Constitución se abre de piernas ante los mercados".
El que venen adir és que:
1. l'estat espanyol renuncia a la immunitat sobirana i fa inconstitucional l'impagament del deute. Això de la immunitat sobirana és que un país que té deutes pot decidir no pagar, i no se'l pot obligar a fer-ho. En el cas espanyol, no pagar serà... inconstitucional!
2. El pagament del deute és prioritari, passa per davant, per exemple, del pagament de les pensions, o de les prestacions socials.
3. El pagament del deute no podrà ser renegociat. Brutal. És com si a una hipoteca hi hagués una clàusula que prohibís expressament la seva ampliació, o demanar un període de carència.
Això és el que ha votat el PPSOE, i ves tu a saber si CiU també anava a votar-ho.
Perquè la cosa té el seu què. Aquesta reforma ve a dir que d'aquí a 10 anys l'estat haurà pagat el seu deute i que ja no demanarà més diners. I que, de moment, es compromet a pagar deixant que es mori la mare i el pare i prenent el pa dels fills, si cal. Una barbaritat.
Però és que aquesta reforma exprés ha estat el resultat del pànic. Quan es té pànic no es pren la mesura més encertada, sinó la resposta reflexa. Fugir, posar barreres...
A Madrid tenen pànic. Per això han fet el que semblava impossible. Han agafat la seva sagrada i virginal Constitució i, com diu el post, l'han obert de potes per que la violin els creditors, amb l'esperança que això els tindrà tranquils.
I és que avui mateix, la prima de risc superava els 300 punts. Per la seva banda, l'estat grec anunciava que les reformes aplicades no eren suficients i que augmentava el perill de fallida i d'haver de demanar una nova reestructuració del deute (un aplaçament dels pagaments) o una quitança (que li perdonin part del deute). Però també anunciava que no aplicaria noves reformes, perquè aquestes només fan que la recessió sigui més greu. Aquesta amenaça grega ha fet que els dubtes sobre la fiabilitat del deute espanyol hagin augmentat.
En altres paraules, el PPSOE s'ha cagat. Han vist que res no funciona i que el deute espanyol perd credibilitat. De fet, El Banc Central Europeu ha anat comprant deute espanyol. Però això s'ho ha de cobrar d'alguna forma. I que han fet? han tret al Sant Cristo Gros, ni més ni menys que Santa Constitució d'Espanya, fins avui verge, a partir d'avui, màrtir.
Però, és clar, el problema de creure't les teves pròpies mentides és no t'adones de la realitat. La realitat és que la Santa Constitució ho és perquè el poble la vota. De fet, només el poble espanyol major de 50 anys l'ha pogut votar, la resta hem tingut que viure amb la cantarella de que aquesta constitució és la cosa més bona que ha passat mai i que era fruit d'un gran pacte i que si polles en vinagre. El PPSOE s'ho ha cregut i han decidit immolar la Santa en un ritual exprés en el que el poble no ha estat convidat.
Error. Per una banda, perquè als creditors europeus els importa una merda el que posi o deixi de posar la constitució espanyola; i, sobretot, perquè sense el poble aquesta reforma és paper mullat. La constitució, de fet, Ja era paper mullat i ara queda certificat.
El PPSOE ha fet una reforma per intentar retardar uns dies la cursa que porta la prima de risc als 350, o als 400 punts i a la conseqüent intervenció, diguem-ne que per la via militar, de l'estat espanyol per part dels creditors.
El dilluns sabrem si la prima de risc baixa. Potser sí que baixa, però quant i quant de temps es mantindrà baixa? I si no baixa? o si puja? En definitiva, si jo, que només soc un blocaire en el seu temps lliure, veig que aquesta reforma és paper mullat i que si igual que l'han fet, la poden desfer ¿que potser es pensen que no hauran vist també els creditors europeus?
I és que per molt que ho posi la Constitució, si no hi han calers per pagar, doncs no n'hi han i no es pot pagar. Punt. La riquesa no es crea per llei. Tu pots dir que et vendràs la mare, la dona i els fills per pagar, però jo vull els calers, no la teva família.
La reforma de la constitució ha estat, al meu entendre, un moviment erroni fruit del pànic.
El PPSOE ha comès un greu error. Gravíssim. I l'han comès tots dos, PP i PSOE. Són còmplices.
Perquè no? com diu Santiago Niño: ben bé podria ser que sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 20N, el govern que en surti sigui de concentració del PPSOE (i potser CiU?).
Perquè són còmplices en la incompetència que els ha dut a perpetrar aquest cop d'estat parlamentari i hauran de seguir sent-ho, almenys durant tota la propera legislatura.
Perquè no? Rubalcaba vice-president i Rajoy, president (i Duran, finalment, ministre?). Veurem què passa.
Perquè, és clar, descarto que el 20N tinguem sorpreses. ¿O és que algú es creu que la gent no li donarà la majoria al PPSOE? No somieu truites. Aquest país (i posa aquí Catalunya, Espanya, o el que et roti) té el que es mereix.
Si més no, els partits catalans amb representació a Madrid: ERC, CIU i IC, per que volien, o perquè els ha sortit el tret per la culata, però avui poden dir que aquesta constitució no és la seva. Ara bé, o molt m'equivoco, o CiU s'apressarà a tornar al bàndol constitucional. És el que li demana el cos.
Tanmateix, aquesta constitució que avui ha nascut no els vincula. No l'han votat. La legitimitat de la nova constitució espanyola, no té en compte a bona part dels catalans.
Als mercats, això se'ls en fot. Però que ningú no s'equivoqui. Aquest fet sí que te importància.
No és la meva constitució. Jo vull votar en referèndum, però no aquesta reforma, ni la constitució espanyola. Jo el que vull votar és Adéu Espanya.