dilluns, 29 novembre de 2010

Una altre anàlisi dels resultats del 28N

Artur Mas serà el nou President de la Generalitat de Catalunya. Ho serà després d'haver obtingut la confiança majoritària dels votants d'una forma brillant.

La majoria obtinguda per CiU té regust d'absoluta. Si es pot dir alguna cosa és: felicitats a CiU, al seu candidat i als seus votants i militants. Entre els amics i coneguts en tinc uns quants d'aquests últims i, encara que no he tingut temps de parlar amb ells, em consta que estan, lògicament, molt contents. I jo que me n'alegro per ells.

Han fet les coses bé i ara són els dipositaris d'un enorme capital de confiança que hauran d'administrar. Des d'aquest bloc, mostrar respecte pel President Artur Mas i desitjar que la institució que ell representa i que ens representa a tots els catalans sigui profitosa pel país.

Igualment, cal dir que crec que el President cessant José Montilla ha afrontat amb dignitat i voluntat de servei al País els quatre anys que ha exercit aquest càrrec institucional.


Els darrers quatre anys han donat fruits en lleis importants. Tant pel que fa al nacional, com pel que fa al social. Ara bé, també han estat marcats per cops durs. Aprofito això per introduir una anàlisi personal dels resultats del passat diumenge.

De la jornada electoral n'ha sortit un guanyador clar. Poca cosa a dir. Una campanya impecable sense errors. CiU ha rebut la confiança d'antics votants de la totalitat de la resta de formacions. Particularment d'ERC i del PSC. Hi ha qui parla de prop de 80.000 electors d'ERC que han marxat cap a CiU.

En el bàndol dels guanyadors també cal posar al PP, que ha obtingut el major nombre de diputats de la seva història. Han aconseguit mobilitzar el seu electorat de sempre i, aquest és un punt molt interessant, sembla que han captat vot provinent del PSOE, i dic PSOE i no PSC perquè és evident que el seu creixement cal interpretar-lo en clau espanyola. La cosa pinta negre per al ZP.

L'altre gran guanyador ha estat Solidaritat Catalana per la Independència. El partit de Joan Laporta ha emergit dels turbulents últims mesos amb prou força com per situar quatre diputats al Parlament. Molts factors poden ajudar a explicar aquest èxit: l'evident tirada mediàtica de Laporta; l'excitació dels somnis humits, i no ho dic per Maria Lapiedra, de votants independentistes de la via ràpida; unes aliances sorprenents, com amb el PSAN; una "transversalitat" ideològica que caldrà veure com resisteix el dia a dia del Parlament...

També en el bàndol guanyador cal posar a Ciutadans. El partit d'Albert Rivera fins i tot ha vist un petit creixement de dècimes en el % de vot rebut. La legislatura ha estat moguda per ells però han estat capaços de mantenir posicions. Objectius complerts. No són un partit de friquis. Representen una determinada visió de les coses que és minoritària però que ha estat capaç d'ordenar-se i plantar-se al Parlament.

Tots ells han aconseguit objectius que s'havien marcat i, de forma justa, poden sentir-se satisfets.

 El dia, però, va ser funest per les forces del govern.

De  les tres, només ICV-EUA va resistir. Els ecosocialistes tenen un electorat fidel, però informat i crític,  i  coherència en el discurs. A més, en una qüestió delicada i sensible com és la nacional, el seu plantejament federalista però favorable a l'autodeterminació permet la convivència d'independentistes declarats, com l'eurodiputat Raül Romeva, amb republicans espanyols, com poden ser-ho els d'EUiA.

Entre els encerts d'IC està el fet que la seva campanya ha estat la de fer valer la tasca de govern i la convicció en la defensa de la fórmula del tripartit. Certament, són els únics que han dit que estaven per repetir el govern a tres. Per ells i fins el final aquest ha estat el Govern Catalanista i d'Esquerres. El Govern d'Entesa. Malgrat que la seva tasca a les conselleries d'interior i medi ambient ha tingut moments més que delicats  i que el cap de Saura ha caigut, el cert és que la coalició, en si, ha estat la que s'ha desgastat menys.

El PSC, en canvi ha patit un daltabaix. El suport al PSC mai havia estat tan escàs. les raons poden ser moltes. Tanmateix,faig meu un article d'opinió que vaig llegir al nou diari Ara el mateix dia de les eleccions. L'article el signava David Miró: "El dia que es va espatllar el segon tripartit". Aporta una dada clau: la tendència en el suport al tripartit es torça durant el primer trimestre de 2009. Coincidint amb l'esclat de la crisi econòmica, l'increment de l'atur i la conflictivitat social.

No es pot dir que la crisi econòmica fos culpa del govern. Tanmateix, la percepció popular és que la culpa la tenen els que manen. Els que manen no ho estan fent bé. En partits d'àmplia base com poden ser-ho el PSC o CiU aquestes explicacions simplistes fan forat. S'ha escampat la percepció que el govern era impotent contra la crisi. No s'ha vist que des de Barcelona es pogués lluitar de forma efectiva contra la crisi.

Més encara, la dilució dels diputats del PSC a Madrid dins del grup del PSOE i el suport incondicional i sense matisos a les polítiques erràtiques del govern: el keynesianisme mal entès dels plans "E",  les optimistes afirmacions de ZP seguides invariablement de males notícies econòmiques que les han desmentit; el tomb cap a l'adopció de mesures neoliberals;  La creació d'un fons de rescat (de "reestructuració") per a les caixes; la baixada del sou dels funcionaris...

Per a rematar-ho: la reforma laboral que ha suposat  la primera vaga general contra ZP. La sentència de l'estatut va ser una altre cop gairebé definitiu. O la imatge de Montilla marxant escridassat de la gran manifestació del 10J només podien presagiar un gran desastre.

Tot això amarat per l'escàndol Pretòria. Ara bé, sembla ser que la nostra és una societat (de forma al meu parer molt vergonyosa) més que tolerant i permissiva amb la corrupció. No sembla que ni PSC ni CiU hagin patit gaire pels casos Pretòria i Palau. L'explicació de la patacada del PSC cal buscar-la a altres bandes. Potser també és que l'oasi català ha incorporat nous membres i està funcionant de nou. Ben bé podria ser que hagi funcionat tot aquest temps.

A mi em sembla que el PSC ha viscut les limitacions i les contradiccions  de governar una Generalitat que té en el seu ADN la voluntat d'esdevenir el govern nacional de Catalunya, i haver de compatibilitzar això  amb uns lligams i uns compromisos a Madrid que signifiquen, en la pràctica, votar en més d'una ocasió contra el govern de Catalunya.

Finalment arribem a ERC. ERC és, amb diferència, la formació que rep més càstig. Joan Puigcercós així ho va reconèixer: "Hem perdut". Sense paliatius.

La davallada d'ERC, a més, sembla que s'ha accelerat en aquests darrers mesos, probablement coincidint amb l'auge de Joan Laporta.

Dues escissions, primer la de Joan Carretero i Reagrupament, i després la d'Uriel Bertran cap a SCI no podien pronosticar res de bò. ERC no ha estat capaç de contrarestar la promesa d'"independència ja" del votants que van marxar inicialment cap a Reagrupament i, després, cap a SCI.

En consciència, ERC només pot oferir "sang, suor i llàgrimes". No és gaire engrescador. A més, per a una part majoritària dels votants d'ERC, no era el mateix acceptar i prestar suport a un President com Maragall, que fer-ho amb un com en Montilla.

En la legislatura de Maragall, ERC va resultar ser-li més fidel que el mateix PSC. En la legislatura de Montilla, ERC també ha estat un soci fidel.  Crec que hi han un parell de criteris per entendre això: La voluntat de completar els quatre anys de govern i demostrar amb els fets la voluntat i la capacitat de governar; i segon: el criteri de que val més un dia de govern que quaranta d'oposició.

En altres condicions, voler esgotar la legislatura és, a priori, un valor positiu. És bona l'estabilitat per al país. Però el càlcul ha estat erroni pel que fa a rèdits electorals. Ha fallat el control dels tempos. Potser Montilla volia esgotar la legislatura. Però ERC era lliure de sortir del govern. El càlcul seguir-no seguir, bo pel país, bo pel partit, segurament s'ha fet més d'un cop. Avui sembla que potser hauria estat millor trencar abans que esgotar la legislatura. Però realment, qui ho pot dir?

La fidelitat a Montilla, però, també ha passat factura. Montilla no és Maragall. No es pot posar en dubte la capacitat de gestió de Montilla. S'ha fet obra de govern de la que tant PSC, com IC, com ERC han de sentir-se orgullosos. S'ha avançat nacionalment i socialment. Ara bé. No s'ha pogut transmetre aquesta tasca de govern a l'opinió pública. Ha quedat eclipsada pel tsunami de la crisi i pel llarguíssim procés de la sentència contra l'estatut. Per si fos poc, Montilla és un mal comunicador.

La qüestió de l'origen andalús de Montilla no ha estat trivial. No s'ha aconseguit obviar aquest aspecte que havia de ser irrellevant. És més. En alguna ocasió s'ha volgut presentar com una demostració de la capacitat integradora de la societat catalana el fet de tenir un president andalús al qual ha donat suport ni més ni menys que un partit independentista. Un argument així només podia tornar-se en contra, com efectivament ha estat.

La qüestió del referèndum, tampoc sembla haver estat una bona idea. Posar la condició de que per formar un nou govern s'exigirà la convocatòria d'un referèndum és, a la pràctica, renunciar a formar govern. Ni PSC ni CiU convocarien un referèndum així. Si ERC no vol governar, aleshores perquè votar-los? Tanmateix, la qüestió del referèndum ha estat una petició de la militància. En l'enquesta sobre el programa electoral que es va distribuir entre afiliats i simpatitzants, aquesta era la primera pregunta. I la militància va demanar el referèndum com a condició. Era un moment en que calia fer un gest per aturar el degoteig cap a les  opcions independentistes que s'havien escindit. El cor va passar per sobre de la raó. I, evidentment, va ser un error. Diguem-ho tot: ara ho veig així, però, en aquell moment jo vaig votar a favor de posar la condició del referèndum.

La campanya electoral ha estat, al meu parer, encertada en bona part. El Gent Valenta ha estat un eslògan senzill i potent. Era una bona campanya. Positiva. Al meu entendre, es va espatllar aquest missatge en el tram final de campanya quan es va  plantejar el "ens juguem ser la tercera força enfront del PP". No venia a res treure el fantasma del PP. 

Segurament a faltat èpica. La sentència del TC era un moment propici. Es va optar per l'estabilitat. Bo pel país però dolent pel partit. Ha passat uns quants cops aquesta legislatura. Tot plegat ha contribuit a una identificació entre ERC i tripartit i de tripartit amb PSOE que ha provocat un rebuig frontal de la meitat dels votants d'ERC. I dic tripartit i no "govern d'entesa" com, en canvi, sí ha aconseguit fer-ho IC amb el seu electorat.


El PSC també va intentar fer-se seva la marca "catalanista i d'esquerres", però en el seu cas, la identificació amb el PSOE és més que evident. I, pel que fa a la part d'"esquerres" de l'eslògan, el fet és que les polítiques del PSOE són, avui per avui, indistingibles de les d'un govern de dreta. I compte que la crisi encara pujarà de grau, i les mesures neoliberals per "combatre-la" també.

En fi. Aquesta és una blocada d'anàlisi d'emergència dels resultats del diumenge. Dins d'ERC la reflexió ha de continuar. I cal fer-la de forma desapassionada. Cal desenvolupar una comprensió correcta del que ha passat.

La única cosa bona que se m'acut és que el partit ha quedat purgat. Després de 7 anys de governs de coalició d'esquerres, els votants que avui té ERC són d'un perfil ben concret. A partir d'aquí toca construir. Avui, al Twittter, una piulada aportava una dada fonamental: el nombre de votants del PSC ahir només era una mica superior al nombre de votants que va obtenir ERC a les eleccions generals  espanyoles del 2004. La lectura és que existeixen votants per a un partit o una coalició d'esquerra nacional. ERC i ICV podrien assumir aquest rol. Jo ho veuria bé.

En fi. En continuarem parlant.

dissabte, 27 novembre de 2010

Nota pública de GEAB núm. 49 (novembre)

Després de la campanya, reprenc els vells costums. Amb una mica de retard, però aquí arriba la traducció al català del comunicat públic del Laboratori Europeu d'Anticipació Política. 

El resum molt resumit del text vindria a ser que la conseqüència de la crisi és que els EUA, però també la UE, han de fer lloc per a nous actors. El món és més multipolar. I que aquest canvi es traduirà en tensions a molts nivells.

De tot el text hi ha una frase que ve molt al cas pensant en les eleccions de demà: "Però la intensificació dels conflictes socials (que és inevitable segons el LEAP/E2020) i els canvis polítics que es produiran en les pròximes eleccions nacionals, a un país darrere l'altre, generaran un qüestionament a aquestes solucions i un augment sobtat dels partits populistes i extremistes". En tindrem una mostra demà?



Nota publica de GEAB N°49 (16 de novembre de 2010) -
Alerta Crisi sistèmica global - Primer Trimestre 2011: Superació del llindar crític de la desarticulació geopolítica mundial



Així ho havia anticipat el LEAP/E2020 a la seva carta oberta als líders del G20 publicada en l'edició mundial de Financial Times de 24 de març de 2009, en vigílies de la cimera de Londres, la qüestió d'una reforma fonamental del sistema monetari internacional és part del nucli de qualsevol temptativa per controlar la crisi actual. Però, per desgràcia, com acaba de demostrar-ho de nou el fracàs de la cimera de G20 de Seül, la finestra d'oportunitat per aconseguir pacíficament tal reforma es va tancar després de l'estiu boreal de 2009 i ja no es reobrirà com a mínim fins 2012/2013 (1). Avui, el món és immers en la fase de desarticulació geopolítica mundial el principi del qual havíem anunciat per a finals de 2009 i que es tradueix, menys d'un any més tard, en la ràpida proliferació dels moviments, les dificultats econòmiques, fallides pressupostàries, conflictes monetaris i l'inici de xocs geopolítics majors. Amb la cimera del G20 de Seül, que assenyala a la consciència planetària el final de la dominació nord-americana de l'agenda internacional i de la seva substitució per un generalitzat «campi qui pugui», acaba d'obrir-se una nova etapa de la crisi que incita a l'equip del LEAP/E2020 a llançar una nova alerta. En efecte, el món està travessant el llindar crític de la fase de desarticulació geopolítica global. Com tot pas d'un llindar crític en un sistema complex, això produirà des del primer trimestre 2011 un conjunt de fenòmens no lineals, és a dir, de processos que escapen de las «regles habituals» i de les «projeccions tradicionals» tant en termes econòmics com monetaris, financers, socials i polítics.

En aquest GEAB N° 49, a més de l'anàlisi de les sis principals transicions que assenyalen el pas d'aquest llindar crític de la desarticulació geopolítica mundial, el nostre equip presenta nombroses recomanacions per fer front a les conseqüències d'aquesta nova etapa de la crisi. Inclouen particularment al conjunt de divises / taxes d'interès / or i metalls preciosos, la preservació de la riquesa i la substitució de la seva mesura en funció de l'USD, las «bombolles» dels actius nomenats en USD, els mercats borsaris i les categories d'empreses particularment fràgils en aquesta etapa de la crisi. El LEAP/ E2020 presenta aquí també «tres reflexos simples» d'adoptar per comprendre millor i anticipar el nou món en gestació. D'altra banda, en aquest número del GEAB, el nostre equip descriu la doble commoció electoral franco-alemanya de 2012/2013. Finalment, presentem als nostres subscriptors el Manual d'Anticipació Política escrit per Marie-Hélène Caillol, presidenta del LEAP, que es publicarà en francès, anglès, alemany i castellà en Edicions Anticipolis i el llançament del MAP (Magazine d'Anticipation Politique), una revista d'anticipació política.




Balanços comercials dels països del G20 (previsions 2010) - Font: Spiegel, 11/2010

Balanços comercials dels països del G20 (previsions 2010) - Font: Spiegel, 11/2010


En aquest comunicat públic del GEAB N°49, el nostre equip ha decidit presentar tres de les sis transicions que caracteritzen el llindar crític que el món està franquejant.

La crisi que vivim està caracteritzada per un procés d'extensió planetària que es desenvolupa en dos nivells correlacionats però de diferent naturalesa. D'una banda, la crisi es tradueix en mutacions profundes de la realitat econòmica, financera i geopolítica mundial. Accelera i amplifica les tendències fonamentals en curs d'acció des de fa diverses dècades, tendències que descrivim regularment en el GEAB des del seu llançament a començaments de 2006. I d'altra banda, reflecteix la progressiva presa de consciència col·lectiva d'aquestes mutacions. Aquesta consciència és en si mateixa un fenomen de psicologia col·lectiva planetària que també dóna forma al desenvolupament de la crisi i que indueix particularment brusques acceleracions de la seva evolució. Aquests últims anys, anticipem repetides vegades que els «punts d'inflexió» de la crisi es corresponien justament a «salts bruscos» en aquesta consciència col·lectiva de les transformacions en curs. Ara considerem que un conjunt de fets crucials de «ruptura» es va plasmar al voltant de la cimera de G20 de Seül que contribueix a fer papensant ssar una fita en la consciència col·lectiva global quant a la desarticulació geopolítica mundial. Aquest fenomen porta el LEAP/E2020 a identificar l'encreuament del llindar crític i a llançar una alerta sobre les conseqüències d'aquest pas a partir del primer trimestre 2011.

Entorn de la data de la cimera del G20 de Seül, el LEAP/E2020 va definir un conjunt de fets de «ruptura». Examinem els principals esdeveniments en qüestió (2) així com les seves conseqüències caòtiques.


Continuació i final del Quantitative Easing : La Fed entra en «arrest domiciliari»

La decisió de la Reserva Federal nord-americana de llançar seu « Quantitative Easing II » (amb rescat de 600 miliards d'USD de Bons del Tresor el juny de 2011) va provocar, per primera vegada des de 1945, una crítica general i sovint virulenta per part de la gairebé totalitat d'altres potències mundials: Japó, Brasil, Xina (3), l'Índia, Alemanya, països de l'Asean (4)... (5) No és la decisió de la FED la que marca una ruptura: és el fet de que per primera vegada, el banc central nord-americà es deixa «assetjar» per la resta del món (6), i de manera totalment pública i determinada (7). Realment som lluny de l'ambient acollidor de Jackson Hole i de les reunions de banquers centrals. L'amenaça de Ben Bernanke als seus col·legues, de qui el GEAB s'havia fet eco en el seu número 47, no va tenir l'efecte desitjat pel cap de la FED. La resta del món va deixar en clar, el novembre de 2010, que ja no pretenia deixar que la Reserva Federal imprimís a voluntat USD per tractar de resoldre els problemes dels Estats Units a costa dels altres països del món (8). El Dòlar està tornant a ser el que hauria de ser tota divisa nacional: la moneda del país que l'imprimeix i llavors el seu problema. Així en aquest final 2010, acabem de viure el final de l'època en què l'USD era la moneda dels Estats Units i el problema dels altres com l'havia resumit encertadament John Connally el 1971, quan unilateralment Estats Units va decidir suprimir la convertibilitat en or de la seva divisa. Per què? Simplement perquè la Reserva Federal ara ha de tenir en consideració l'opinió del món exterior (9). Encara no està posada sota supervisió, sinó que va entrar en «arrest domiciliario» (10). Segons el LEAP/E2020, ja podem així anticipar que no hi haurà Quantitative Easing III (11) independentment de les opinions que tinguin sobre això els dirigents nord-americans (12); o bé ocorrerà a finals de 2011 en el marc d'un important conflicte geopolític i a col·lapse de l'USD (13).




Actius de la Reserva Federal nord-americana (2008-2010) - Fonts: Federal Reserve of Cleveland / New York Times, 10/2010

Actius de la Reserva Federal nord-americana (2008-2010) - Fonts: Federal Reserve of Cleveland / New York Times, 10/2010



Austeritat europea: proliferació de les resistències socials, intensificació del populisme, risc de radicalització de les futures generacions i alces d'impostos

De París a Berlín (14), de Lisboa a Dublín, de Vílnius a Bucarest, de Londres a Roma, les manifestacions i les vagues es multipliquen. La dimensió social de la desarticulació geopolítica global apareixerà aquest final 2010. Encara que aquests esdeveniments no arriben de moment a pertorbar els programes d'austeritat decidits pels governs europeus, tradueixen una evolució col·lectiva significativa: les opinions públiques estan sortint de la seva letargia del principi de la crisi en prendre consciència de la seva durada i el seu cost (social i financer) (15). Les pròximes eleccions haurien de fer pagar un alt cost a tots els equips en el poder que van oblidar que sense equitat, l'austeritat no tindria cap suport popular (16). De moment, els equips en el poder essencialment continuen aplicant les receptes del període anterior a la crisi (solucions neoliberals a base de reduccions d'impostos per a les llars més acomodades i d'augment d'impostos indirectes de tot gènere). Però la intensificació dels conflictes socials (que és inevitable segons el LEAP/E2020) i els canvis polítics que es produiran en les pròximes eleccions nacionals, a un país darrere l'altre, generaran un qüestionament a aquestes solucions i un augment sobtat dels partits populistes i extremistes (17): Europa políticament «s'endurirà». Paral·lelament, davant el que s'assembla cada vegada més com una temptativa inconscient de la generació «babyboomer» de fer pagar el compte a les futures generacions, podem anticipar una proliferació de les reaccions brutals de les joves generacions (18). Per al nostre equip, haurem de fer front a la seva radicalització si la situació els sembla sense sortida, per falta de compromís. Però sense un increment dels ingressos fiscals, l'únic compromís creïble per a ells serà una baixa de les jubilacions actuals i no un increment de la despesa en educació. L'avui és sempre un compromís entre l'ahir i el demà, especialment en matèria fiscal! D'altra banda, les conseqüències fiscals probables d'aquestes evolucions seran una pujada dels impostos sobre els ingressos alts i les rendes del capital, de noves taxacions als bancs i un voluntarisme comunitari nou en matèria de protecció duanera de les fronteres (19). Els socis comercials de l'UE haurien de prendre consciència d'això molt ràpidament (20).




Necessitats de finançament de certs Estats (2010-2011) - Fonts : FMI / Wall Street Journal, 10/2010
Necessitats de finançament de certs Estats (2010-2011) - Fonts : FMI / Wall Street Journal, 10/2010



Japó: últims esforços per resistir a l'òrbita la Xina

Des de fa diverses setmanes Tòquio i Pequín estan embrancats en un conflicte diplomàtic d'una intensitat poc comuna. Sota diversos pretexts (un vaixell xinès que va entrar en aigües jurisdiccionals japoneses (21), les grans compres xineses d'actius japonesos que fan apreciar-se al Yen), Pequín i Tòquio intercanvien paraules molt dures, limiten les seves relacions d'alt nivell, criden com a testimoni a l'opinió pública internacional. La visibilitat mundial d'aquesta disputa sinó-japonesa és sobretot reveladora als ulls dels països de la regió pel seu gran absent, els Estats Units. En efecte, si aquestes disputes il·lustren clarament la creixent disposició de Pequín d'afirmar-se com la potència dominant d'Àsia Oriental i del Sudoriental i la temptativa del Japó d'oposar-se a aquesta hegemonia xinesa regional, ningú no pot ignorar que la presumpta potència dominant en aquesta regió del món des de 1945, els Estats Units, és estranyament absent del conflicte. Es pot doncs considerar que s'assisteix a una prova de mida real, per part de Xina, per mesurar la seva nova influència sobre el Japó i, per part del Japó, per avaluar el que perdura de la capacitat d'acció nord-americana a Àsia davant de la Xina. Els esdeveniments d'aquestes últimes setmanes demostren com d'enredats estan en la seva paràlisi política, dependència econòmica i financera amb relació a la Xina que Washington prefereix brillar per la seva absència. Sens dubte en tot Àsia aquest espectacle contribueix a una presa de consciència accelerada que una etapa pel que fa a l'ordre regional (22) acaba de ser travessada i que al Japó, embussat en una recessió sense fi (23), els interessos econòmics vinculats al mercat xinès en surten reforçats.




Resum de les mutacions mundials en curs - Evolució massiva del tràfic portuari mundial en benefici Àsia (1994-2009) - Fonts : Transport Trackers / Clusterstock, 10/2010
Resum de les mutacions mundials en curs - Evolució massiva del tràfic portuari mundial en benefici Àsia (1994-2009) - Fonts : Transport Trackers / Clusterstock, 10/2010


Per a concloure, aquest feix d'esdeveniments, centraments al voltant d'una cimera del G20 que es revela clarament incapaç de resoldre les fonts de conflictes econòmics, financers i monetaris entre els seus principals membres, va contribuir a fer passar una etapa decisiva a la presa de consciència col·lectiva mundial del procés de desarticulació geopolítica global en curs. I aquesta major presa de consciència per si mateixa accelerarà i a amplificarà des de principis 2011 els canvis que afecten el sistema internacional com a les nostres diferents empreses, generant fenòmens no lineals i caòtics com els descriptos en aquest número del GEAB i els precedents. Com el destaquem el setembre de 2010, posem èmfasi en el fet que el principal d'ells serà l'entrada dels Estats Units en una era d'austeritat a partir de la primavera boreal 2011. Sense ignorar que una de les sorpreses dels pròxims divuit mesos podria ser simplement l'anunci que l'economia xinesa haurà sobrepassat la dels Estats Units des de 2012 com ho indica Wall Street Journal del 10/11/2010 que informa sobre les anàlisis de la Conference Board (24).

---------
Notes:

(1) Estas dates corresponen particularment al període de recanvi de la majoria dels dirigents dels països més importants de G20 que és una condició necessària (però sens dubte, no suficient, perquè res no està assegurat. I tampoc després de 2012/2013: es tractarà tot just d'una nova finestra d'oportunitat) per esperar un enfocament i una voluntat comunitària de la reforma del sistema monetari mundial. Fins llavors, segons el LEAP/E2020, assistirem només a temptatives frustrades i/o a proves d'idees que no acabaran abans d'aquest recanvi gairebé-general de dirigents mundials. I entre les idees sense futur, anotarem la d'una regulació dels excedents dels països exportadors. És una idea de país en plena derrota comercial o més exactament una idea de país en posició de debilitat, llavors sense cap possibilitat de poder imposar-se. La seva adequació al moment (molt dubtosa com ho remarca bé Àsia Times del 27/10/2010) no es té en compte. Per a la finestra d'oportunitat 2012/2013 i més detalls sobre el tema, veure els GEAB anteriors i les anticipacions i escenaris del llibre de Franck Biancheri « Crisi mundial: encaminats cap al món del demà ». Font: Anticipolis

(2) Els abonats del GEAB han pogut anticipar-los des de fa molts mesos.

(3) Con una alça dels preus oficialment del 4,4% (la més alta des de fa més de dos anys ) Pequín no es quedarà sense reaccionar als riscs inflacionaris exportats per la FED. Fonts : China Daily, 27/10/2010; China Daily, 11/11/2010

(4) També les Filipines, antiga colònia nord-americana sota influència directa de Washington, ha expressat clarament el seu descontentament. El president Begnino Aquino ha declarat també que més enllà de les Filipines, també Singapur i Tailàndia senten les conseqüències negatives de la decisió de la FED. Font: BusinessInquirer, 05/11/2010

(5) Altres socis europeus van romandre en un eloqüent silenci davant d'aquest flux de crítiques. És un altre ensenyament d'aquesta reacció negativa a la decisió de la FED: fins i tot els aliats tradicionals dels Estats Units van reaccionar negativament, alguns com a Alemanya o els països de l'Asean fins i tot són entre els més agressius. Així, fins als editorialistes britànics del Telegraph, molt apegats al «germà gran» nord-americà, ara expressen públicament els seus dubtes sobre la pertinència de les decisions de la FED i prediuen el final de l'era Dólar. Fonts: Telegraph, 04/11/2010; Telegraph, 05/11/2020

(6) Com moltes economies en risc de rescalfament, Austràlia continua augmentant les seves taxes d'interès per lluitar contra l'«efecte FED», causant un augment en el dòlar australià respecte a l'USD, com el dòlar canadenc i el franc suís, el dòlar australià va trencar la barrera de la paritat amb la moneda nord-americana en plena derrota. L'Índia fa el mateix que Austràlia. Fonts: Telegraph, 02/11/2010; Wall Street Journal, 02/11/2010

(7) Això ho il·lustra perfectament el notable article de Michael Hudson en CounterPunch du 11/10/2010 titulat «Perquè Estats Units ha llançat una nova guerra financera mundial i com respondrà la resta del món».

(8) Com Doug Noland escriu el 05/11/2010 en seu sempre excel·lent Credit Bubble Bulletin, «els que prenen les decisions mundials han d'estar ara exasperats». I ho estan. S'està molt més enllà d'una simple confrontació sinó-nord-americà com podria fer-ho pensar aquest divertit clip amb un rap sobre el tema del conflicte USD-Iuan. Font: NMA World Edition, 10/11/2010.

(9) Se deuen també esmentar les veus cada vegada més nombroses (fins i tot en la FED) que expressen la preocupació pel degradat balanç del banc central nord-americà. El següent gràfic mostra com seus «actius» són més que dubtosos: hipoteques de Fannie Mae i Freddie Mac així com les seves accions i d'AIG i Bear Stearns. Són «actius-fantasma» el valor dels quals és gairebé nul. Fora d'això, si la FED tenia el costum de limitar-se a demanar l'opinió de seus «primary dealers» per així estimar el volum de les seves operacions de compres de Bons del Tresor, ara, en canvi, haurà d'aprendre a demanar el punt de vista a d'altres bancs centrals. Font: Bloomberg, 28/10/2011

(10) Com ho va descriure molt precisament Liam Halligan, en el Telegraph del 06/11/2010, amb una imatge que el GEAB no hauria desaprovat: Estats Units està vivint seu «Suez econòmic». Fa, sens dubte, referència a l'episodi de 1956 quan les dues històriques potències colonials Regne Unit i França, van intentar impedir militarment la nacionalització del Canal de Suez pel Coronel Nasser... i que es van haver de detenir sobtadament quan els Estats Units i l'URSS, reafirmant la seva nova condició d'amos del món, els van comunicar que s'oposaven a aquesta intervenció. «Suez» va significar la presa de consciència generalitzada que el temps colonial s'acabava i que les potències d'ahir no serien les del demà. El paral·lel que fa Liam Halligan amb el nostre temps és, doncs, molt pertinent.

(11) Lluny d'estar tots d'acord amb Ben Bernanke, el president de la Reserva federal de Dallas diu clarament que estima que la política actual del FED és un error. Font: 24/7 WallStreet, 08/11/2010

(12) Goldman Sachs estima en 4.000 miliards d'USD la necessitat de «Quantative Easing» que calen per pal·liar les deficiències de l'economia nord-americana. El preu de l'austeritat i de la pressió exterior serà gegantí. Font : ZeroHedge, 24/10/2010

(13) Àdhuc a l'interior dels Estats Units estan sorgint inquietuds sobre el caràcter eminentment perillós de la política de la FED, demanant-se si la FED no desencadenarà una nova Guerra de Secessió. Font : BlogsTimeMagazine, 19/10/2010

(14) Fins i tot a Alemanya encara que, amb tot, és la menys afectada per les conseqüències de la crisi. Font: Reuters, 13/11/2010

(15) És el cas també de les col·lectivitats locals, com a França amb els departaments, comencen a afrontar situacions pressupostàries insostenibles. Font: L'Express, 20/10/2010

(16) Era una recomanació del nostre equip a partir de la primavera boreal passada.

(17) Veure en aquest GEAB N°49 els punts relacionats, al capítol sobre doble commoció electoral francogermana de 2012/2013.

(18) Fonts : Spiegel, 26/10/2010; MarketWatch, 12/11/2010; RiaNovosti, 10/11/2010; IrishTimes, 11/11/2010; NewropMag, 18/11/2010

(19) Europa veurà la seva puntuació pel que fa a protecció duanera fer una salt  cap endavant en el molt instructiu palmarès de les mesures que afecten el comerç mundial realitzat per Global Trade Alert.

(20) Font : Le Figaro, 11/11/2010

(21) Es l'incident de les illes Senkaku/Diaoyutai. Font: Global Research, 06/10/2010

(22) I d'altres elements simbòlics que s'acumulen més enllà del nivell regional com la recent pretensió per la Xina del primer lloc quant a superordinadors, posició arrabassada als Estats Units que la posseien des del començament de la informàtica després de la Segona Guerra Mundial. Font: Le Monde, 28/10/2010

(23) En octubre de 2010, les noves vendes d'automòbils van ser les pitjors des de fa 42 anys. Font: Asahi Shimbun, 03/11/2010

(24) Basada en la paritat de poder adquisitiu, aquesta anàlisi concorda amb les anàlisis de l'equip de LEAP/E2020 que en el GEAB N°47 considerava que el PBI nord-americà ara està sobreestimat en aproximadament un 30%.

Dimarts, 16 de novembre 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Joan Puigcercós.

Fa pocs instants que ha acabat la campanya electoral oficial. Però, evidentment, la campanya oficiosa, la dels militants, continuarà fins el moment del tancament dels col·legis electorals. Fins l'últim moment es tractarà de convèncer a aquell familiar o conegut indecís.

Jo soc militant d'ERC i en la mida que m'ha estat possible i he sabut, he tractat d'apropar el missatge d'ERC al meu cercle més proper i a tots els que potser algun cop heu entrat al meu bloc.

Jo soc militant d'ERC perquè dels partits que hi han per triar i remenar és ERC el que presenta un programa polític amb el que em sento més còmode. Per un bon motiu: el programa polític, en el cas d'ERC, respon a propostes i a tries que ha fet la militància via enquestes i debats als casals. El programa d'ERC és el que han, que hem, triat militants i simpatitzants.

Per això els faig confiança. Per això els trio com els meus representants. Quan diumenge votaré a ERC el que estaré fent és encomanar a Joan Puigcercós i als diputats que resultin triats la meva representació. Ells parlaran per mi i per la resta de militants. I jo espero que acompleixin en la mida del que sigui possible el programa del partit que hem modulat entre tots. Arribat el moment, es demanaran comptes de la tasca feta..

Moltes tasques realitzades i molta bona feina és el que ha fet ERC en set anys de responsabilitat de govern.

La tasca duta a terme durant els dos governs tripartits es pot resumir en les 140 "piulades" -m'agrada més "tweets". Les 140 "piulades" estaven pensades originalment per posar-les al Twitter- que he presentat aquestes darreres dues setmanes a raó de 10 per dia.

Jo crec que aquestes 140 "piulades" ens diuen que s'ha fet bona feina. S'ha fet bona feina des d'ERC perquè ha estat una feina coherent amb el que ERC és. Amb el que sentim els militants d'ERC.

A ERC som Independentistes i d'Esquerres. Vet aquí. Les dues coses a l'hora.

Si ets independentista i d'esquerres, vota ERC.

Tanco aquesta serie de posts de "7 anys de govern en 140 piulades" amb el petit epíleg que tanca el llibret de material de campanya d'on els he extret i que signa el nostre cap de llista i candidat a la Presidència de la Generalitat:

"Si fa set anys ens haguessin dit que sobre l’independentisme pivotaria l’eix de la política catalana no ens ho hauríem pas cregut. La societat catalana ja no es conforma només amb engrunes, ni amb la política del peix al cove. L’independentisme ha amarat amplis sectors de la població, s’ha fet més transversal. El dret a decidir ja no és avui una entelèquia i la independència ha deixat de ser un somni romàntic per esdevenir un objectiu tangible.


L’esquerra independentista ha governat i els resultats s’han notat, amb un fort impuls a les polítiques socials i amb una ambició nacional desconeguda allí on tot havien estat temors i renúncies. Ha estat necessari que Esquerra fos al Govern per desplegar delegacions catalanes per tot el món, per fer una Llei d’acollida pionera i que establís el català com a llengua comuna, per blindar l’escola catalana, per impulsar la internacionalització de l’economia catalana, per ser conscients fins a quin punt l’espoli fiscal existeix i és un llast... I per arribar a la convicció que una Catalunya lliure no només és possible sinó indispensable per al progrés del nostre país."

Joan Puigcercós
Candidat a la Presidència de la Generalitat

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (i 14)

131. Hem treballat per un model d’agricultura més sostenible, aprovant un programa Pilot 2009 de Desenvolupament Rural Sostenible.

132. La Llei de contractes de conreu ens permet executar una política agrària pròpia i ajustar el dret a la realitat del camp català.

133. Hem obert 12 oficines de la Xarxa Nacional d’Emancipació Juvenil i està previst arribar a les 64 l’any 2015.

134. El Pla d’ajust pressupostari blinda la prestació de serveis socials i la recerca, i redueix l’impacte en les finances públiques.

135. Creació de l’Autoritat Catalana de la Competència, organisme autònom i independent en matèria de promoció i defensa de la competència.

136. L’aprovació de la Llei del Codi de Consum ens dóna més eines per defensar els drets dels usuaris i usuàries.

137.Sabies que, per superar la crisi, s’han flexibilitzat les condicions dels préstecs de l’ICF i millorat l’accés de les pimes al crèdit?

138. Barcelona és Seu de la Secretaria General de la Unió per la Mediterrània, esdevenint el puntal en la construcció euromediterrània.

139. Hem aconseguit un finançament que aprofita al màxim les possibilitats de l’Estatut, reduint en un terç el dèficit fiscal català.

140. Som els artífexs de la reforma de l’Impost de Successions i Donacions, que permetrà que el 94% de la població catalana en quedi exempta.

divendres, 26 novembre de 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (13)

121. S’ha apostat per una nova cultura de l’aigua: accions d’eficiència, estalvi, dessalinització, millora de les xarxes i reutilització d’aigua.

122. La Llei de prevenció i control ambiental de les activitats vetlla perquè l’activitat empresarial no perjudiqui el medi ambient.

123. El Programa de sanejament d’aigües residuals urbanes beneficia més de 500 municipis de Catalunya i el 95% de la població.

124. El Govern d’Entesa ha declarat 9 nous parcs naturals, i ha doblat el nombre d’hectàrees protegides.

125. La recollida selectiva de residus municipals ha augmentat prop del 50% en els darrers 5 anys.

126. Limitar la velocitat a 80 km/h als accessos de Barcelona ha suposat un benefici directe per a la salut d’1,35 milions de persones.

127. L’esforç en la promoció de productes agroalimentaris catalans ens ha permès impulsar noves denominacions d’origen protegides.

128. Hi ha noves denominacions d’origen protegides, com la pera de Lleida, la mongeta del ganxet del Vallès-Maresme o l’oli de l’Empordà.

129. L’Observatori Agroalimentari de Preus de Catalunya garanteix la transparència informativa sobre els preus agraris.

130. El Programa Leader Catalunya i el Programa de Desenvolupament Rural han servit per impulsar l’emprenedoria en el camp de l’agricultura

dijous, 25 novembre de 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (12)

111. Hem potenciat els ports, mitjançant el Pla de ports, que ha permès ampliar el Port de Barcelona.

112. El traspàs de Rodalies permet a la Generalitat regular horaris i freqüències, així com l’atenció al client i la informació.

113. La nova Llei de barris ha permès invertir 1.350 M€ per a la millora integral de barris.

114. El Pla de transport de viatgers 2008-2012 preveu invertir un total de 840 M€ per a la millora del transport públic per carretera.

115. S’han fet 55 km d’autovies gratuïtes i quan s’acabin totes les obres en execució se n’hauran construït 269.

116. La realització de Plans Territorials ens permet articular el territori de manera equilibrada sobre la xarxa de ciutats i pobles.

117. Obertura de línies de subvencions als ajuntaments, per tal de millorar les urbanitzacions amb dèficits urbanístics.

118. El Pacte Nacional per a les Infraestructures preveu 130 mesures, amb una inversió de 100 M€, que donaran servei a 8 milions de persones al 2020.

119. Sabies que s’han protegit 300.000 hectàrees i s’ha incrementat la recollida de residus en un 48,9%?

120. El Govern d’entesa ha estat pioner a Europa, creant una estratègia catalana per lluitar contra el canvi climàtic.

dimecres, 24 novembre de 2010

biopolítica contra la crisi

Ja se sap d'on treurà el govern d'Irlanda els diners, amb interessos, que costarà tornar el seu "rescat". Com era d'esperar el pagaran el seus ciutadans.

S'apujarà l'IVA al 23%, reduirà el salari mínim i retallarà prop de 25.000 llocs de treball de funcionaris.

Per contra, l'impost de societats seguirà mantenint-se al 12,5%. Dels més baixos de la UE.

Evidentment, amic meu, evidentment... el govern irlandès defensa uns interessos, que no tenen perquè ser els mateixos que els dels ciutadans de la república.

Evidentment. No podia ser d'una altre forma. És dir, sí que ho podia ser. Segur que hi han altres formes de fer per a poder tornar els deutes. Segurament hi havien altres formes de fer per no haver d'arribar als extrems d'endeutament als que s'ha arribat. Tanmateix, la història i les accions que porten a les mesures d'avui han servit, qui ho dubta, per enriquir una determinada elit. I per empobrir a una majoria. I les mesures que s'han pres avui segueixen aquesta mateixa direcció.

Els ciutadans d'Irlanda estan veient en què consisteix això d'aquesta Europa neoliberal. Ja ho han vist els ciutadans de Grècia i també -via reforma laboral- estan començant a ensumar-ho els ciutadans de l'estat espanyol. Que ningú ho dubti: Espanya anirà després de Portugal.

A Portugal, com que també saben que la P de PIGS va per ells i que en aquesta crisi hi han unes quantes peces de caça major, i Portugal porta una diana pintada, avui han fet vaga general.

Servirà per alguna cosa? No, si es fa com a Espanya. Seria diferent si els portuguesos entressin al seu Parlament i pengessin pels ous als seus suposats "dirigents"? Potser sí. Però no ens enganyem. Això no passarà. No ha passat a França, on Sarko es passeja tranquil·lament amb la Bruni després d'un any de vagues continuades i d'aldarulls. Els treballadors francesos han demostrat molta dignitat i capacitat de lluita. Tanmateix, però, no ha estat suficient. Cal lluitar d'una altre forma.

Un francès fa una proposta: Eric Cantona proposa treure els calers dels bancs el 7 de desembre. Treure'ls per guardar-los a casa. Deixar al banc just allò que calgui per fer front als pagaments. Prescindir dels bancs en la mida del que sigui possible.



La CGT i l'esquerra alternativa encara proposen una altre acció: vaga de consum el 21 de desembre per donar continuïtat a la vaga general.




El que hi ha de fons en aquestes propostes és el mateix: Viu d'una altre forma. El món pot ser diferent si una massa crítica som capaços de canviar fets puntuals de la nostra vida. Tan senzill i tan difícil com això.

Inspirat en Michel Foucault, Toni Negri parla del biopoder, al qual s'hi oposa la biopolítica.

El biopoder és el control que exerceix el sistema sobre els individus d'una forma tan subtil, però a l'hora tan brutal que és capaç de regular fins i tot els seus ritmes biològics. Això que escrit així pot semblar una exageració no ho és tant si ens fem la pregunta de "Perquè de dilluns a divendres m'he de llevar a les 7:00" i no ens quedem amb una resposta superficial.

La biopolítica seria la utilització de la pròpia vida com arma contra el sistema: aquí hi entrarien els fenòmens de la emigració i, en el seu extrem, el terrorisme suicida. Doncs bé, vet aquí una altre via, biopolítica també ho pot ser la vida quotidiana quan escapa del sistema. La vida quotidiana quan renuncia a consumir. Quan renuncia a la "protecció" del sistema. Quan diu no a menjar, beure, moure's, treballar, divertir-se o estimar segons dicta el sistema i ho fa per una via pròpia.

En aquest moment biopolítica és la proposta d'Eric Cantona de prescindir dels bancs, és biopolítica la vaga de consum. És revolució baixar-se del sistema i dir prou.

Un altre món és possible.

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (11)

101. El pressupost destinat a educació ha augmentat en un 76,39% respecte el 2003.

102. Al 2003 no hi havia cap aula d’acollida per a alumnes nouvinguts. Actualment n’hi ha 1.181.

103. Sabies que des del 2004 s’han creat 31.000 places d’escola bressol i actualment n’hi ha 15.000 en procés?

104. Assumpció de diverses competències que atorga l’estatut: Centres especials de Treball, integració laboral de persones discapacitades...

105. El Projecte de llei de l’Agència Catalana d’Inspecció de Treball desplega les competències de l’Estatut en aquesta matèria.

106. Suport a l’emprenedoria amb el Pla Avalis, que facilita el crèdit a nous projectes o el Nosaltres Empresàries per a dones emprenedores.

107. S’han multiplicat per 3,5 els recursos destinats a la formació ocupacional i s’ha desenvolupat el Pla Qualifica’t per a les persones aturades.

108. Hem destinat 45 M€ a l’associacionisme juvenil, que han permès la construcció o reforma de 119 equipaments i més de 2.000 projectes.

109. L’Estratègia Catalana de Seguretat i Salut Laboral 2009-2012 ha fet disminuir la sinistralitat laboral en un 10% respecte el 2003.

110. S’ha aprovat la Llei d’aeroports i el Pla d’aeroports i s’ha construït el primer aeroport
de la Generalitat a Alguaire.

dimarts, 23 novembre de 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (10)

91. Aposta per la mediació per tal de resoldre els conflictes jurídics, descongestionant la justícia i guanyant agilitat.

92. Aprovació del Pla de qualitat lingüística per promocionar i consolidar el català a la justícia.

93. En 3 anys s’han construït 3 presons, mentre que en els 23 anys anteriors només se n’havien fet dues.

94. El II Pla General d’FP té com a objectiu potenciar un model de formació flexible i obert
a les necessitats de les empreses.

95. L’aprovació de la LEC blinda el català a l’escola i consagra la igualtat de drets i deures d’escoles públiques i privades.

96. Millora de l’anglès a les escoles mitjançant l’elaboració de plans per a la intensificació de l’anglès.

97. El 2005 es van atorgar 36.580 beques menjador, per el 2010 es preveu arribar a 50.000 ajuts

98. Millorem qualitativa i quantitativament l’FP augmentant el pressupost destinat i desenvolupant l’FP a distància.

99. S’ha continuat el desplegament del mapa de llars d’infants passant de 465 places el 2003 a 718 el 2008.

100. Implementació de les aules d’acollida i els plans educatius d’entorn, que permeten integrar els nouvinguts a les escoles catalanes.

dilluns, 22 novembre de 2010

Llibre llegit: "L'oasi català"

Fa cosa d'un parell de setmanes vaig trobar a una llibreria de llibres descatalogats, oportunitats i restes de sèrie el llibre "L'oasi català", dels periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs. Ed. Planeta.

A rel del cas Millet, es va tornar a parlar de l'Oasi català i recordo que en alguna TV es feia menció explícita d'aquest llibre, i en particular d'una frase que hi apareix més d'un cop "Som uns quatre-cents, però sempre som els mateixos" que els autors posen en boca, precisament de Fèlix Millet.

El llibre és una anàlisi periodístic que aporta un munt de da dades sobre aquests "quatre-cents" noms de l'elit barcelonina, atenció a la dada, de l'any 2001, moment de la publicació. L'anàlis ens parla de les relacions de parentiu familiar, però també de les de companys de determinades escoles, o de determinades societats i institucions d'accés reservat.

També ens parla dels interessos personals ja siguin econòmics, polítics o religiosos, que són el motor de les aliances, els pactes o les traicions d'aquesta elit.

Es descobreix com en aquell llunyà 2001, gairebé fa una dècada, l'elit dirigent del país era format per un conglomerat unit per llaços familiars, o d'amistat, o d'interès que abraçava totes les forces de l'arc parlamentari en major o menor mesura. Certament amb més pes als partits de la dreta oficial catalana, com CiU i PP, però amb molts i molt notables representants al PSC, que en aquell moment estava més aviat dominat pel sector "catalanista", i amb algun nom que hauria mig renegat del seu origen a IC, o inclús a ERC.

En aquests deu anys, però, han passat moltes coses. La foto que presenta aquest llibre s'ha mogut en aquesta dècada, tot i que sembla que ens trobem a les portes de veure com un dels personatges que despuntaven en aquell moment, Artur Mas, és a punt d'assolir un objectiu que fa deu anys semblava a tocar i que, sorprenentment, llavors no va ser.

EL que és interessant d'aquest llibre és que ens dona el punt de partida per un relat del que ha passat després. Un relat. El meu. No dic que sigui "el relat", ni que es correspongui amb la realitat.

I és que en 10 anys han passat algunes coses. L'Aznarat va mostrar-se amb tota la seva duresa i va provocar una reacció que en part va capitalitzar una ERC que, en aquells moments estava controlada pel que s'anomenaria "grup de Tarragona", amb Carod i Benach com a noms principals.

Justament, gent que no pertanyien a l'elit barcelonina. Aquella ERC, juntament amb IC i PSC van trastornar aquell "oasi català" en els que uns es tapaven les vergonyes als altres, però en el que el poder polític estava repartit d'una forma molt concreta.

L'entrada de la gent d'ERC cal entendre-la com fonamental en aquest entramat. Es trencava el monopoli del poder de l'elit barcelonina i, de cop, gent de l'esquerra, gent que no pertanyia al "Círculo de economia", ni al "Círculo Ecuestre", ni eren del "Cercle del Liceu", ni del "Palau de la Música", ni havien posat mai els peus a la llotja del Barça, ni pertanyien a les nissagues de financers o industrials, o dels grans cognoms dels senyors de Barcelona entraven al Palau de la Generalitat, amb un President, això sí, amb l'il·lustre cognom Maragall.

Però d'alguna manera l'esquema ja s'havia trencat. Uns nouvinguts ocupaven conselleries i l'elit de Barcelona i nouvinguts, tots plegats, havien de trobar una nova forma de negociar.

Les coses mai van ser fàcils per aquell primer govern tripartit i la reforma de l'estatut, que mai va ser ni tan sols plantejada amb el Pujolisme va esdevenir un camp de mines, sabotejat des de Madrid, i sobretot, des de Barcelona. El pacte Mas-Zp cal veure'l com la penúltima punyalada per l'esquena al govern tripartit d'una CiU (és dir, els interessos que representa) que pretenia recuperar a Madrid el que va perdre a Barcelona.

I llavors la història va donar un altre gir interessant. Dins del PSC el "grup del Baix" capitanejat per Montilla donava un cop d'estat intern. EL "grup del Baix" eren encara més estrangers des del punt de vista de l'elit barcelonina que el "grup de Tarragona", però amb una diferència important: estaven molt ben organitzats i portaven anys al front de governs municipals al Baix LLobregat, però també al Barcelonès nord, i al Vallès. Aquest "grup del Baix", en ells mateixos representaven (i representen) una elit amb forts interessos immobiliaris (com s'ha destapat després amb el cas Pretòria).

I el pacte tripartit es va refer, però aquest cop "El grup de Tarragona", amb el ripollenc Joan Puigcercós com a nom ascendent, va pactar amb el PSC, sector "grup del Baix", i amb IC el nou govern tripartit que deixava fora, de nou, a tot un sector de l'elit barcelonina del repartiment del poder polític. Aquest cop, el cognom Montilla substituia al de Maragall.

L'actual, i gairebé sortint, govern tripartit les ha vist de molts colors: la primera i més greu, una crisi econòmica d'abast planetari que ha afectat, afecta i afectarà a Catalunya i que ha deixat l'economia de la Generalitat tocada i ben tocada. Una crisi que ha abocat milers de treballadors a l'atur i que ha destruït al sector de la construcció. En una dramàtica reacció en cadena, la caiguda de la construcció ha ensorrat economies municipals, a tocat seriosament el sector de l'automoció i al sector financer. L'economia s'ha gripat després d'anar sobrerevolucionada durant gairebé dues dècades.

Però no només això: els escàndols de corrupció, Palau i Pretòria, i d'altres. Tanmateix, aquests casos s'han ventilat a l'opinió pública però sense arribar a fer massa sang. Crec que poden ser dues coses: o bé l'oasi català s'està recomposant, amb nous actors. Diguem que l'elit barcelonina ha après a negociar i a considerar com "dels seus" al "grup del baix". I és que, en definitiva, els taurons no es mosseguen entre ells i, fins i tot, poden arribar a caçar en grup. O bé és que l'entramat de l'oasi català original ha superat amb facilitat aquest set anys d'escassedat de poder polític. Ben mirat, van sobreviure a quaranta anys de franquisme i, no només això, van ser capaços de prosperar i fer-se forts. Per tant, sent com son ells els qui tenen la paella pel mànec al món financer i de negocis, i que mai ho han vist perillar, perquè no pensar que, simplement, ara tornen després d'un breu parèntesi en que s'han dedicat als seus negocis i a preparar el retorn a "la seva casa"?

O encara millor: totes dues a l'hora. L'Oasi català ara té nous membres que sabran fer negocis junts. Ara toca posar de nou un cognom que soni ben català. I cal foragitar als autèntics forasters de la casa gran: ERC i IC.

Perquè aquesta és la qüestió: ERC i IC són les úniques forces que plantegen seriosament la ruptura amb l'antic règim. La resta, CiU, PP i PSC, d'una forma o d'una altre estan defensant uns interessos que enfonsen les arrels molt lluny en el temps i que estan molt ben relligades. Interessos que són econòmics, polítics o, com he dit abans, àdhuc religiosos. Interessos, molts cops, familiars o de clans. Tanmateix, els missatges que dirigeixen CiU, PSC i PP són capaços de generar l'adhesió de la majoria dels votants. El fet incontestable és aquest: La majoria els vota.

És més que probable que, a partir del proper dilluns ERC i IC encetin una llarga travessa pel desert. Ara bé, ERC i IC tenen esperit de Tuaregs. El seu plantejament, però, difereix de l'elit de l'"Oasi Català", la gent d'ERC i IC no són elits. Són, més aviat, militàncies d'esquerra de la vella escola. Gent que es mouen a nivell de col·lectius de base, per barris, sindicats, associacions i ajuntaments petits i mitjans. i també treballadors i professionals amb fort component ideològic. ERC i IC no són tan diferents. El matís independentista és el que els distingeix. Són l'esquerra parlamentària nacional catalana. La de debò. Molt més que "L'elit del Baix" i els seus interessos immobiliaris.

Bé, son reflexions motivades per la lectura d'un llibre. Un relat opinable. Opinions que caldrà revisar a la llum del que passi el diumenge. Però en la meva opinió i per acabar, més que cap altre cosa, més que el nombre d'escons que obtingui cada partit, el que caldrà veure serà quanta gent haurà anat a votar.

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (9)

81. Garantim l’ús social de l’habitatge gràcies al preu concertat, al lloguer social amb opció de compra, a la cessió d’habitatge o a l’Aval-Lloguer.

82. El Pacte Nacional per a l’Habitatge suposa 150 M€ per a la millora de 48.000 habitatges i un augment del 136% d’habitatges protegits.

83. L’Agència de l’Habitatge de Catalunya, ha rehabilitat el parc d’habitatges, mirant de canviar la tendència especulativa de la construcció.

84. 94 Àrees Residencials Estratègiques edificaran habitatges en 80 municipis, donant resposta a les futures necessitats d’augment de població.

85. S’ha desenvolupat la competència exclusiva en matèria d’habitatge, assumint les competències i el finançament que corresponien a l’Estat.

86. Impuls a la Xarxa de Mediació per al Lloguer Social, amb Borses d’Habitatge que treballen per una política de lloguer just.

87. Aprovació de la Llei del dret a l’habitatge, exercint la competència exclusiva en matèria d’habitatge atorgada per l’Estatut del 2006.

88. S’ha aprovat el nou Codi Civil Català, que adapta la legislació a les noves realitats de parella, parentiu i família.

89. La Ciutat de la Justícia fa més còmoda, accessible a la ciutadania i modernitza la justícia.

90. e-justicia.cat és un dels passos per a la creació de l’Oficina Judicial en línia

diumenge, 21 novembre de 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (8)

71. S’ha millorat l’assistència sanitària aplicant el diagnòstic ràpid en alguns tipus de càncer i reduint el temps d’espera a les proves.

72. La recerca biomèdica a Catalunya ha captat el 30% dels fons estatals de recerca.

73. Des del 2009, les persones diabètiques o amb malalties vasculars gaudeixen d’atenció podològica com a prestació pública. ("peu diabètic")

74. La despesa mèdica per persona i any ha augmentat de 860€ el 2003 a 1.250€ el 2008.

75. La Llei de l’Institut Català de la Salut garantirà una atenció més ràpida i amb més professionals.

76. Els governs territorials de salut ens porten cap a un model sanitari més proper, que permet la participació del món local en la sanitat.

77. La ràtio d’habitants per metge/metgessa ha passat a 250 pacients menys per professional que fa 5 anys.

78. 8 de cada 10 ciutadans/es té hora en menys de 48 hores. Reducció de les llistes d’espera a 14.00 persones.

79. Hem liderat el Pacte Nacional per a l’Habitatge, que garanteix l’accés a un habitatge digne.

80. Hem signat l’Acord de Mesures d’Ocupació Juvenil, que recull 68 mesures concretes i que compta amb 200 M€ per fer front a l’atur juvenil.

dissabte, 20 novembre de 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (7)

61. S’han creat itineraris històrics a tot el territori i s’ha elaborat un cens de desapareguts a la Guerra Civil i del franquisme.

62. S’ha aprovat la Llei del memorial democràtic, que vetlla pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya.

63. L’Oficina de Promoció de la Pau i Drets Humans dóna resposta a les demandes de la societat civil en aquest àmbit.

64. L’aprovació de la Llei de fosses garanteix el dret de la ciutadania a conèixer el parador dels seus familiars i dignificar-los.

65. El comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya i el Consell de Seguretat de Catalunya, són pioners a Europa;la transparència com a objectiu.

66. Traspàs dels permisos inicials de treball per a estrangers, i acord per participar en les decisions estatals sobre immigració.

67. La Llei de salut pública de Catalunya amplia els drets de la ciutadania i consolida els serveis i prestacions que ha de donar el sistema.

68. S’ha fet la major inversió dels últims 15 anys en renovació dels parcs de bombers: de 7,77 M€ el 2003 a gairebé 32 M€ el 2008.

69. El nou finançament sanitari permet que es destinin 1.250€ a la salut de cada ciutadà/ciutadana, un 45,3% més respecte el 2003.

70. Gràcies al Govern d’Entesa, els infants de 7 a 15 anys gaudeixen de dentista gratuït.

Centenari de la mort de Tolstoi



Un vell rodamon ha arribat a l'abaixador de tren d'Astapovo, un petit poble de Rússia. La tardor ha portat el fred i la neu a l'estepa russa. Ningú no se n'ha adonat de la presència d'aquest home corpulent i vell.

Es troba cansat i malalt, la pneumònia que pateix s'ha complicat de forma definitiva i, literalment, està a punt d'arrabassar-li la vida.

Amb les seves últimes forces s'asseu a un banc. Sap que és el final. No te por. Ha viscut aquests darrers dies d'acord amb les seves conviccions, deslliurat de tot el material. Tanca els ulls. Quins son els seus últims pensaments? lentament la vida se li en va, i mor. Passarà una estona fins que algú s'adoni del cadàver.

Fa cent anys d'aquesta història. En realitat, aquesta només és una aproximació personal a una de les versions, potser la més literària, de la mort de Lev Tolstoi. Hi ha confusió sobre com va morir Tolstoi i hi han altres versions, potser més fidels als fets. Podeu consultar aquest, o aquest altre (1 i 2, el film sobre els darrers dies de Tolstoi) .

Fa cent anys de la mort de Tolstoi. Jo vull creure que Tolstoi va morir d'acord amb les seves idees. Ves quina cosa: vell, malalt i sol. Com tants i tants d'altres. Quina gran contradicció, no?

Tolstoi és, per mi, una referència necessària. Crec que és, de fet, una referència necessària per a tothom. Algú, una determinada reflexió de la vida, la mort, i sobre la condició de l'home amb la que es pot estar d'acord o no, però que és bo fer-se-la en algun moment. Una experiència vital que, en to cas, serà enriquidora. Crec que llegir Anna Karènina o Guerra i Pau són experiències personals que hom agraeix. Crec que llegir Tolstoi ens fa més lliures i més persones.

Llegiu Tolstoi.

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (6)

51. El Consorci per a la Normalització Lingüística ha passat d’oferir 2.616 cursos de català el 2003, a oferir-ne 4.359 el 2009.

52. Sabies que el nombre de parelles lingüístiques ha augmentat de 4.600 el 2004 a 10.510 el 2009?

53. Abans del 2004 només hi havia 3 federacions esportives catalanes reconegudes internacionalment. Avui ja en tenim 17.

54. Hem passat de 10 a 61 Borses Joves d’Habitatge, i cada dia s’hi han signat 5 contractes de lloguer i 8 joves s’han emancipat.

55. Amb l’acolliment lingüístic, l’Optimot i el Parla.cat, el català s’ha convertit en pilar d’integració.

56. Catalunya és pionera amb l’EsportParc, un parc tecnològic per reforçar la sinergia entre esport i empresa.

57. Sabies que s’ha apostat per l’esport com a motor de l’economia catalana?

58. Hem acabat de desplegar els Mossos d’Esquadra a tot el territori

59. La limitació a 80km/h ha reduït els accidents de trànsit i el nombre de ferits greus ha baixat a la meitat.

60. Sabies que un 37% dels reclusos estan matriculats en ensenyaments reglats i que 2.948 interns estan treballant?

dijous, 18 novembre de 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (5)

41. Sabies que en els darrers set anys hem construït 122 noves biblioteques?

42. Des del 2003, gairebé hem doblat el nombre de visites a museus i col·leccions.

43. El 2009, 17.000 joves s’han pogut beneficiar de les subscripcions gratuïtes per als joves de 18 anys.

44. Amb la Llei del Consell Nacional de la Cultura i les Arts de la CCMA avancem cap a una gestió més participativa de la cultura i els mitjans.

45. La Llei del cinema de Catalunya farà que el català passi de tenir una presència del 2,7% actual al 50%.

46. Amb el Pla d’Equipaments Culturals, democratitzem la cultura, reduïm les distàncies i modernitzem les instal·lacions.

47. Mitjançant l’ACCD, hem signat convenis amb l’ONU i hem augmentat l’eficiència dels programes de cooperació.

48. Sabies que cada mes s’estrenen 6 llargmetratges produïts a Catalunya gràcies a les ajudes de l’ICIC?

49. Per primer cop s’ha planificat la política exterior de la Generalitat, amb el primer Pla d’Acció Exterior i obrint delegacions a l’estranger.

50. Hem projectat la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, de Guanajuato i la biennal de Venècia, amb l’Institut Ramon Llull.

dimecres, 17 novembre de 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (4)

31. ACC10 fusiona competències del CIDEM i el COPCA, per tal d’internacionalitzar l’economia catalana.

32. S’han creat els Centres d’Acolliment Turístics, que aposten per un model turístic de qualitatque remarqui els trets identitaris.

33. Amb la Llei del comerç, s’ha defensat un model català de comerç: proper, urbà i generador d’ocupació i cohesió.

34. Amb el programa NEXPIPE, 250 empreses catalanes han pogut augmentar les seves exportacions un 130%, i un 20% la seva facturació.

35. El 2002 hi havia 951 establiments de turisme rural amb 7.774 places, i al 2010 ja hi ha 1.947 establiments i 15.194 places.

36. Al 2002, la despesa en R+D a Catalunya era de 1.628.042 milers d’€. Al 2008, de 3.286.376 milers d’€.

37. Mentre que al 2002 hi havia 20 centres de recerca, en set anys arribem als 39.

38. Impulsem un Espai Nacional de Comunicació, amb l’ACN, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura i la reciprocitat de canals.

39. El Pla de Foment de la Lectura inclou subscripcions gratuïtes per generar l’hàbit de la lectura entre el jovent.

40. Sabies que hem donat suport a les activitats de cultura popular i tradicional, passant de 6,36 M€ el 2003 a 11 M€ el 2010?

dimarts, 16 novembre de 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (3)

21. Hem liderat la creació de l’Oficina Antifrau, garantint transparència en la gestió de partits i de l’administració.

22. S’ha apostat per la col·laboració amb el món local amb la remuneració d’alcaldes/esses de petits municipis.

23. Tots els nuclis de població de més de 50 habitants tenen garantit l’accés a les TIC arreu.

24. S’han aprovat la Llei de Vegueries i la de l’Àrea Metropolitana, amb l’objectiu d’organitzar el territori des de Catalunya.

25. Sabies que s’han incrementat en un 21,7% els recursos en recerca en el Pressupost 2010?

26. Saps que gràcies a l’esforç negociador del Govern, Nissan i Seat mantenen la producció a Catalunya fins el 2012?

27. Gràcies al Pla Autocat, el sector de l’automoció ha augmentat la venda de vehicles en un 12%

28. S’ha assessorat a més de 14.500 emprenedors/es i finançat a més de 200 persones autònomes.

29. S’ha signat El Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació que fixa la despesa en R+I per avançar cap a un model econòmic d’alt valor afegit.

30. La Xarxa d’Oficines de Gestió Empresarial fa d’interlocutora entre administració i empresa per agilitzar les tasques administratives.

Els Castells i la Sibil·la.

Els Castellers i el Cant de ls Sibil·la han estat declarats patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.

Els Castellers i el Cant de ls Sibil·la s'afegeixen a La Patum de Berga, a la Festa d'Elx i al Tribunal de les Aigües de l'Horta de València per completar l'actual aportació dels Països Catalans al Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

És un orgull que aquestes tradicions rebin aquest reconeixement.

En particular, com a principatí, em sento molt orgullós del reconeixement dels castellers. Una tradició de valentia, de força, d'habilitat, d'esforç col·lectiu... Valors dels castellers i que voldríem per a tots els catalans i per Catalunya.

Avui a Valls i a Tarragona s'ha fet festa grossa en conèixer la notícia, doncs si bé els castellers han conquerit el cor de molts catalans, són les comarques tarragonines la seva pàtria natal i allà es viuen amb un sentiment especial... Però no només allà. M'imagino que al carrer Vallespir del barri de Sants també estaran fent festa grossa: allà s'hi troba la seu social dels Borinots de Sants, la colla castellera de la camisa grisa. Grisa pel sutge i el fum dels vapors de les històriques fàbriques d'aquest barri de passat obrer.

Ernest Benach, casteller i President del Parlament de Catalunya ha adreçat aquest petit discurs a la Unesco en saber-se que els Castellers havien obtingut el reconeixement.

"Representants del comitè i a la UNESCO,

Comissió impulsora de la candidatura ‘Castells, patrimoni de la humanitat’,

A tot el món casteller...

Els castells són una tradició cultural viva que emergeix del poble, i s’han convertit en una de les millors expressions de la cultura tradicional i popular de Catalunya, singular i universal. Els elements, però, que n’expliquen la projecció mundial són els valors que els són intrínsecs i que projecten.

En un món cada vegada més individualista, els castells requereixen la conjunció d’un seguit de valors, com la solidaritat, la integració, la cultura de l’esforç i l’acceptació de les persones pel que són. No hi són importants ni la condició social, ni el color de la pell, ni l’edat, ni el gènere. El que hi importa és el treball en equip, la perseverança, l’enginy, la valentia i, sobretot, donar sense esperar res més a canvi que la satisfacció de la feina ben feta.

Avui és un gran dia per als castells, per als castellers i per a tothom que admiri aquesta tradició cultural viva. Els catalans ens sentim orgullosos que les nostres aportacions al conjunt de la humanitat siguin úniques, originals, enriquidores, creatives i arrelades a la tradició, però alhora vives i amb la mirada posada en el futur."

El "rescat" d'Irlanda

Avui he escoltat una opinió molt interessant sobre la qüestió del "rescat" d'Irlanda.

Posem-nos en antecedents. Sembla ser que el govern Irlandès va demanar a la UE "informació" per si li calia demanar diners del fons de rescat. Amb una imatge que tothom entengui: com quan una parella va de gira per bancs a veure quines condicions els posen per demanar una hipoteca. El cas és que aquestes consultes s'han interpretat com que la sol·licitud del rescat és imminent.

A veure, potser ho és. Recordem que el govern d'Espanya va estar en fallida tècnica aquest passat maig però això mai s'ha reconegut des del govern. Ara bé, ningú no discuteix que aquesta va ser la realitat. Potser sí que el govern Irlanda pretén demanar ajuda en breu.

El cas, però, és que els governants irlandesos neguen aquest extrem i juren i perjuren que ells no demanaran cap rescat.

I llavors hi ha qui diu que, en realitat, són uns altres, que és des d'Europa, que es vol forçar el rescat irlandès.

Per acabar-ho d'adobar, el govern portuguès també ha dit que la seva situació és molt greu i que existeix un "alt risc" de que els calgui demanar ajuda.

Un incís, L'economia de Grècia ja ha estat intervinguda des d'Europa. Existeix la sospita fonamentada que la d'Espanya també. Si cauen Irlanda i Portugal què tenim? exacte, els PIGS (Portugal, Ireland, Greece, Spain). Els anglosaxons ho van encertar amb l'acrònim.

Un altre incís, ara diuen que potser Grècia no està fent els deures i que caldrà un nou ajustament. També es diu alguna cosa similar d'Espanya. I també es diu que si calen noves "ajudes", caldrà ser més rigoroses en les contrapartides. Tant en el cas grec com en l'espanyol, a canvi de les "ajudes" van venir retallades socials. LLegeixi's, per exemple, reforma laboral en el cas espanyol.

Tot plegat dibuixa un panorama en el que s'està produint el temut "contagi" en la crisi del deute.

Nou incís. Això del contagi és una expressió absolutament ridícula. No hi ha contagi que valgui. La crisi del deute sobirà, del deute extern d'aquest països, en definitiva, no és producte de cap contagi, sinó d'unes polítiques i d'unes estructures econòmiques que han estat conduint les economies d'aquests països, des de fa uns quants anys, directament a la situació en la que es troben ara.

EL panorama es completa amb que Irlanda rebutja de moment el rescat.

I ara ve la teoria que m'han explicat avui: des de determinats cercles europeus el que es vol fer és forçar el rescat d'Irlanda perquè, primer, el cost del rescat l'assumeix el fons de rescat, és dir diners de les arques públiques dels països membres de la UE; i, segon, el que és verdaderament interessant per els que volen forçar el rescat són les contrapartides: retallades de drets socials, baixada general de salaris, privatització de serveis públics...

És dir, s'està aprofitant la crisi per imposar reformes liberals que escombrin els "estats del benestar" a Europa, o el que és el mateix, tot allò que puguin tenir de socialista els estats europeus.

Per cert, que això encaixa la mar de bé amb la teoria del capitalisme del desastre de Naomi Klein.

La veritat és que, vistos els casos grec i espanyol, es pot afirmar que associat a cada "rescat" hi ha una retallada de drets socials, baixades de salaris i privatització de serveis públics.

El cas és que no tindria perquè ser així. En definitiva, el deute "sobirà" dels estats s'inverteix en seguretats socials, però també, i sobretot, en obres públiques, en infraestructures i en inversió que beneficia, més que d'altres, a empreses i capitals, tant nacionals com internacionals. Per descomptat, que els diners públics també s'utilitzen en mercats financers. Dit d'una altre forma, no és cert que el "rescat" del deute sobirà hagi de recaure exclusivament en els ciutadans de peu. Simplement ells no son ni els únics ni els màxims beneficiaris dels diners públics. Diners que, a més, ells mateixos ja financen via impostos.

Però s'assumeix sense gaires protestes, si més no a l'estat espanyol, que associat al rescat ha d'haver una retallada de drets. Esdevé una veritat indiscutible tot i ser, evidentment, falsa. Tanmateix aquesta idea és fonamental. I és fonamental si és que l'estratègia subjacent és, finalment, aprimar els estats fins a reduir-los poc més que a gestors de forces policies, i acabar amb tots els drets laborals i socials conquerits amb sang, suor i llàgrimes des que el primer obrer va entrar a la primera fàbrica.

Algú va dir que no és cert que hi hagi un govern mundial d'una elit d'homes immensament rics i poderosos a l'ombra, però que és útil pensar que existeix perquè permet explicar i preveure els esdeveniments. Sí, certament, és útil.

dilluns, 15 novembre de 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (2)

11. La Llei de polítiques de joventut regula l’única competència exclusiva pendent de desplegar.

12. La Llei d’acollida estableix el català com a llengua d’integració de la immigració.

13. La Llei de dependència ha permès atorgar 148.239 prestacions i crear 223.000 nous llocs de treball.

14. Hem aprovat la Llei dels drets i oportunitats de la infància i l’adolescència, d’acord a les noves necessitats i circumstàncies.

15. El pressupost d’Acció Social i Ciutadania ha passat de 600,8 M€ a 1.706,2 M€, augmentant un 283% en 6 anys.

16. En sis anys hem passat de 17.605 places de residència per a gent gran i 2.158 places de centres de dia, a 28.116 i 6.441 respectivament.

17. Des del 2005, el pressupost per lluitar contra la violència masclista ha augmentat en un 165%.

18. Els alumnes als cursos de català per a associacions d’immigrants, han passat dels 1.945 inscrits el 2005, als 9.798 el 2009.

19. Som pioners en legislar pel dret a decidir, impulsant la Llei de consultes, que permet celebrar consultes a nivell nacional.

20. Gràcies a la Llei de consultes, el Parlament ha admès a tràmit la proposta d’un referèndum per la independència.

diumenge, 14 novembre de 2010

7 anys de govern en 140 piulades. Raons per votar ERC. (1)

Enceto avui una serie de de 14 blocades amb 10 accions de govern que ha protagonitzat o han tingut el suport d'ERC. 14 blocades o 140 piulades al Twitter. 7 anys de govern.



1. El Pacte Nacional per a la Immigració defineix un espai d’integració amb la cultura i la llengua catalanes.

2. Amb la Llei de serveis socials avancem cap a la universalització dels serveis socials.

3. La Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista subratlla la prevenció i detecció precoç com a principis bàsics.

4. Hem consolidat les polítiques de dones garantint la incorporació de la perspectiva de gènere a totes les polítiques del Govern.

5. Apostem per les polítiques de joventut: Acord per l’ocupació juvenil, Pla Nacional de Joventut i Xarxa d’oficines d’emancipació juvenil.

6. El Títol de Famílies Monoparentals equipara aquestes amb les nombroses.

7. S’ha elaborat el Pla estratègic sobre usos del temps, i s’han impulsat mesures per compaginar la vida laboral, familiar i personal.

8. Hem creat 6 noves places de residència cada dia, avui en tenim: 26.580.

9. Hem recollit en un Pla les polítiques específiques per a les persones homosexuals i transsexuals.

10. El llibre IV del Codi Civil català, reconeix la filiació de les parelles homosexuals i els mateixos drets a totes les formes de parella.

dijous, 11 novembre de 2010

Espot de campanya d'Esquerra

Tot just ha acabat la intervenció de Joan Puigcercós al "Tinc una pregunta per a vostè". El missatge: ERC som independentistes i d'esquerres, els nostres eixos són, de forma indestriable, el social i el nacional, per això treballem.

El missatge que s'ha donat amb les respostes a les preguntes s'ha emès amb senzillesa, de forma clara, directa i contundent. Ben fet!

La campanya està en marxa. ERC ha presentat el seu spot de campanya al YouTube. Un espot senzill, clar, directe i contundent. Com el candidat.

Vet-ho aquí.



El proper 28N serà un dia per ser valents.

Esquerra, gent valenta!

dimecres, 10 novembre de 2010

Recursos al TC contra el català. El 28N caldrà ser valents.

Avui s'ha conegut que el  tribunal constitucional ha admès a tràmit la llei del cinema i la llei del consum catalanes.
 
El TC continua així  el costum espanyol de dur al constitucional totes les lleis catalanes que puguin significar algun pas endavant en el reconeixement nacional,o en l'equiparació del dret a l'ús entre la llengua catalana i la castellana.

És d'un cinisme brutal que l'argument dels impulsors d'aquests recursos sigui precisament defensar el dret a fer servir el castellà.

Es veu que el castellà és una llengua perseguida i en reculada a Catalunya.

Només cal anar a un quiosc per veure que totes les revistes i els diaris són en català, o anar a un comerç o a una gran superfície per comprovar fefaentment  que tot l'etiquetatge és en català, o encendre la tele per comprovar com dels 70 canals de TDT la majoria llarga són en català, i un estil per la ràdio.

Sí, és del tot cert que el castellà a Catalunya està perseguit i que el dret a usar el castellà està en perill.

Ironia? no, cinisme.

Això sí, que ningú no es sorprengui. Aquests que es posen en contra del català i en contra dels catalans fan el que sempre han fet. S'emparen en un joc, les regles del qual es van establir durant "la transició" i que es resumeixen en negar-nos com a nació, i en procurar la desaparició de la nostra llengua.

Ara bé, el proper 28 de novembre els electors podran triar els seus representants, si més no, unes llistes tancades de representants que diuen que defensaran unes determinades polítiques.

Doncs bé, hi ha unes determinades polítiques que són les adequades per a defensar la llengua catalana i poden fer que es pugui utilitzar amb normalitat, i que efectivament, i sense ironies, sigui la llengua majoritària a les etiquetes, al comerç, a la TDT, als diaris i revistes, a la ràdio. Hi han unes determinades polítiques que poden fer que cap tribunal de Madrid pugui tenir la última paraula sobre les lleis que es fan al Parlament del Parc de la Ciutadella. Hi han unes determinades polítiques que poden fer que els catalans no hàgim de pagar en impostos molt més del que rebem a canvi en serveis. Hi han unes determinades polítiques que poden fer que l'eix mediterrani s'acceleri; que s'accelerin infraestructures necessàries; Hi han unes determinades polítiques que poden fer que la sortida de la crisi econòmica sigui una realitat.

Hi han unes determinades polítiques que permeten fer tot això i que es resumeixen en una paraula: independència.

El proper 28 de novembre cal ser valents i triar independència. Si som valents i fem aquest pas, notícies com les d'avui seran aviat una anècdota o el record d'un moment infame que ràpidament s'esborrarà de la memòria.

El 28 de novembre serà un dia per a la gent valenta

Les regles les hem de posar nosaltres.

dilluns, 8 novembre de 2010

Independentistes i d'esquerres

Amb prou feines queden tres setmanes. El 28 de novembre seran les eleccions al Parlament de Catalunya.
 
Doncs bé, per si algú encara no ho tenia clar, en aquest bloc som d'ERC. O el que és el mateix, que som:


Endavant la bona gent! Endavant la gent valenta!

dijous, 4 novembre de 2010

Presentació del Col·legi Oficial d'Enginyers Tècnics i Perits de Telecomunicació de Catalunya (COETTC)

Avui ha estat un dia assenyalat en el món de les TIC a Catalunya: Després d'un procés de segregació que ha estat llarg i complex, finalment avui s'ha presentat el Col·legi Oficial d'Enginyers Tècnics i Perits de Telecomunicació de Catalunya (COETTC) que, finalment, s'ha separat del col·legi espanyol (COITT).

Es tracta d'una notícia important. Dins de l'esforç de "fer país", aquest és un pas important que organitza aquesta professió amb una organització que té caràcter nacional català (si més no, principatí).

Com enginyer tècnic de telecomunicació vull agrair, primer de tot, a l'actual junta directiva l'esforç que han realitzat per aconseguir-ho. Un esforç d'anys i que no ha estat mancat d'alts i baixos. Sens dubte l'equip del degà Ferran Amago ha fet una bona feina.

Els Enginyers Tècnics de Telecomunicació, doncs, veiem com amb aquesta independència s'assoleix una reivindicació històrica. Ara ja no caldrà anar a Madrid a signar projectes, ara som nosaltres, els enginyers tècnics de telecomunicació catalans, els que decidim com ens organitzem, a què destinem les nostres quotes, som nosaltres els que prenem la iniciativa en tot el que afecta a la nostra professió. I tot això es fa i es farà amb vocació de país i de fer país.

Avui, a la seu de la CMT, en una assemblea prou concorreguda, s'han aprovat els estatuts i s'ha presentat oficialment el COETTC.

Potser no és una notícia que fora de l'àmbit dels enginyers tècnics de telecomunicació arribi a tenir molta volada, però és una notícia important. Així ho sento. Una aspiració de la que parlàvem els companys de l'escola universitària de Vilanova i la Geltrú, quan encara estudiàvem, allà pel 1990. Una vella aspiració fet realitat.

Avui som una mica més independents. Avui som una mica més eficients. Avui un grup d'enginyers han fet país i me'n sento orgullós.