Avui he fet vaga i he estat pel centre amb companys de la feina.
Ha estat un dia de fúria.
No per mi. No és el meu estil. Els que em coneixeu ja sabeu que soc pacífic i, en general, pacient. Però el que he vist avui a Barcelona ha estat un dia de fúria.
Tot plegat, i a l'hora, contrastant amb la tranquil·litat que he vist pel Paral·lel en tornar cap a casa després de l'acabament de la mani de la CGT a la Plaça de la Catedral. Me n'he anat just quan començaven les primeres corredisses. pel que llegeixo al Twitter allò ha estat una nova batalla campal.
Al matí, sobre les nou he anat a concentrar-me amb els meus companys a la porta de l'empresa. Allà el piquet ja estava organitzat, ens hi hem estat una estona repartint papers als companys que entraven a treballar. Tothom que ha volgut entrar a treballar ho ha pogut fer.
D'allà ens hem anat sobre les deu a la porta del Barcelona Glòries, que estava tancat, a reunir-nos amb altres grups. Diverses accions a la Diagonal i després a la Gran Via. Pel carril d'entrada a Barcelona hem baixat fins Plaça Catalunya. Hi haurem arribat entre onze i quarts de dotze
Allà he vist la façana de l'edifici del Banesto okupat. He flipat molt. Es tracta del gran edifici que és a la banda muntanya de la Plaça Catalunya. Estava okupat de dalt a baix, amb pancartes penjant de les finestres i del terrat. Es veien els okupes a les finestres i a la porta d'entrada des d'una camioneta es punxava música i s'escoltaven emissores de contra-info. La Plaça Catalunya, com mai l'havia vist.
Amb els companys ens hem baixat al Portal de l'Àngel on es concentraven els afiliats i simpatitzants de CGT.
S'ha organitzat una manifestació espontània que partint de Plaça Catalunya ha pujat per Pelai fins a Plaça Universitat. En aquesta manifestació hi anava gent de CGT i d'altres grups.
Fins Pelai la cosa tenia un caire festiu. Però avançant per Pelai s'anaven trobant contenidors bolcats. En arribar a Plaça Universitat he vist una columna de fum. Què és? un contenidor? no, un cotxe de la Guàrdia Urbana cremant.
Com és possible trobar-se un vehicle de la Guàrdia Urbana buit enmig d'una manifestació és una cosa que no aconsegueixo explicar-me.
En poc temps han aparegut els Mossos anti-avalots.
D'entre els manifestants ha aparegut un grup important de gent que anava vestida de forma característica: encaputxats, roba lleugera. Àgils i ràpids. Han utilitzant el mobiliari urbà per a fer barricades, o per llençar els objectes.
Els mossos han dispersat la manifestació i al grup que acabo de dir fent córrer els furgons al voltant de la Plaça Universitat i trencant la mani en petits grups. Amb algunes carreres com aquestes els Mossos han tingut prou per desfer la concentració.
No he vist per quin motiu però una ambulància ha entrat per endur-se a algú. Després una altre ambulància a vingut a endur-se a una manifestant que anava ferida.
Amb tot això he perdut el contacte amb els meus companys. M'he acostat a la Plaça Catalunya on les coses ja no estaven tan tranquil·les com abans de la mani. Una barricada estava tancant la Rambla de Catalunya. Tanmateix, des de l'edifici Banesto es convidava al personal a dinar.
Jo portava un entrepà i he aprofitat per menjar-me'l. Seria la una. Vist el panorama he pensat que era un bon moment per tornar a casa però llavors m'han trucat els companys i m'han dit que anaven a trobar-se a la seu de CGT a Via Laietana on el sindicat havia posat les instal·lacions a disposició d'afiliats i simpatitzants.
Doncs cap allà que me n'hi vaig. Pel camí em trobo un altre company. Anem junts. Reagrupament a la seu de CGT. Hi han molts grups. Ens relaxem, comentaris de la jugada, notícies, seguiment de la vaga, detinguts, accions de piquets... i, molt important, entrepans, lavabo...
Ens hi estem fins que és l'hora de marxar a la mani de CGT que surtirà a les cinc dels jardinets de Gràcia i per Diagonal fins Pau Claris, Via Laietana i Plaça de la Catedral.
Les coses han empitjorat a Plaça Catalunya. El Banesto està encerclat pels Mossos anti-avalots, casc, armadura de cap a peus, escut i porra i en formació d'alerta. Sembla que hi ha un enfrontament a la cantonada Passeig de Gràcia amb Plaça Catalunya. No ho arribem a veure perquè hi ha una gentada. Però tot d'una els Mossos ordenen que es desallotgi la zona.
Nosaltres ens apartem. Comença un altre cop el ball dels furgons amunt i avall. D'aquesta forma aconsegueixen aïllar al grup que se'ls està enfrontant del gruix de la gentada que està mirant. Però aquest cop els furgons s'aturen i els mossos salten i es despleguen. Ara l'enfrontament serà cos a cos.
Amb tot això, he tornat a perdre de vista als companys. Vista la situació opto per allunyar-me del sidral i pujo per Pau Claris. Arribo a Gran Via i torno al Passeig de Gràcia. A Gran Via amb Passeig de Gràcia m'aturo i provo de localitzar als meus companys. Un parell d'ells em troben a mi. No sabem on és la resta. La batalla continua prop de Plaça Catalunya. Decidim que el millor serà seguir pel Passeig de Gràcia fins els jardinets de Gràcia on serà més fàcil reagrupar-se de nou.
Hi arribem sense novetat. Tot i que pel camí hem trobat un grup concentrat al davant de la Borsa de Barcelona. De cop el grup s'ha desfet i ha reculat a Plaça de Catalunya. Sembla ser que allà la batalla continuava.
Als jardinets hem fet parada i hem trobat a la resta del grup. Poc a poc s'ha muntat la manifestació que ha adquirit la "massa crítica" per engegar. S'ha cremat un contenidor d'escombraries. Qui ho ha fet? jo dubto que hagi estat ningú de CGT.
La manifestació de CCOO i UGT que sortia després, a les sis, també s'estava muntant. En aquesta altre manifestació pel que he vist hi participaven altres organitzacions. He vist banderes d'Intersindical-CSC i d'ERC. M'hi he acostat a veure si hi havia algun conegut d'ERC del barri, però al qui m'he trobat ha estat al Joan Tardà, el diputat d'ERC a Madrid que al Polònia caricaturitzen amb el "perdoneu però algú ho havia de dir!". És molt alt el tiu!
La mani de CCOO i UGT ha baixat per Passeig de Gràcia. Sembla que han tingut tranquil·litat. Millor. De veritat. Millor.
La manifestació de CGT ha engegat sobre quarts de sis passats amb molt bon ambient, Un grup de tambors i timbals han animat durant tot el trajecte amb ritmes de samba. Amb les vuvuzeles i els xiulets cal dir que ha estat una mani ben sorollosa.
Bon rotllo i consignes contra la crisi i els que l'han provocat i per la Vaga General fins arribar a Gran Via. Una mica abans d'arribar-hi, però alguna cosa indica que no tot marxa bé. Pel cel es veuen un parell d'helicòpters dels Mossos. En arribar a Gran Via trobem l'explicació: vàries barricades cremant i enfrontaments en l'espai que hi ha entre Passeig de Gràcia i Pau Claris.
La Mani va passant de llarg de merder, però una de les càrregues dels Mossos fa que part dels violents fugin corrent a refugiar-se dins la manifestació. Creuem la Gran Via i entrem a Via Laietana. Per cert que ens adonem que la policia ha desallotjat el Banesto i han tret les pancartes i tot. La mani recupera el seu to festiu. A mitja Via Laietana, però, al mirar enrere veiem una flamarada que s'alça enmig de la Gran Via. El combat s'ha endurit.
La mani continua baixant. A mi em sembla que els violents aprofiten la cua de la manifestació per a amagar-se de les càrregues de la Policia. Una nova barricada cremant talla la Via Laietana a l'espai buit que ha quedat enrere entre la Mani i Gran Via.
Una gran concentració sense pancartes sembla estar esperant a la de CGT a l'alçada de la Plaça de la Catedral. Qui són?
Arribem a Plaça de la Catedral i cap a dins. La gernació és important. Un company ens diu que sembla que la cosa pinta malament i que els Mossos podrien entrar a la Plaça perseguint al grup que ha anat cremant barricades per tota la Via Laietana. Em sembla que la manifestació ha d'acabar amb uns parlaments, però no arribarem a descobrir-ho. Amb un altre company ens acostem a l'esplanada de la Catedral on hi ha una furgoneta de CGT i just en aquest moment hi han les primeres corredisses. Efectivament sembla que la batalla està arribant a la plaça.
En aquest punt, i com que ja n'he tingut prou opto per la retirada. Surto per darrera de la Catedral fins a Plaça de Sant Jaume, baixo a la Rambla i allà agafo un bicing cap a casa. Són una mica més de les 19:00
Torno rumiant sobre tot el que he vist. Encara tinc al nas l'olor del quitrà i del fum. Tanmateix, el contrast amb l'espectacle rutinari de la vida urbana mentre pujo pel Paral·lel em sobta.
Algú dels que eren pel Paral·lel sabia de la batalla que s'estava lliurant pocs carrers més enllà? de la batalla que ha viscut Barcelona avui?
Mai havia vist tanta ràbia organitzada. Mai les càrregues dels Mossos de tan a prop. Per descomptat, mai tantes barricades com avui. Mai la guerrilla urbana tan en directe.
I a la vegada, la vida continuava com si no estigués passant res. És que, efectivament, fora del camp de batalla no estava passant res. Res que indiqués que s'estava produint un enfrontament violent. Per descomptat, res que fes pensar que avui hi havia una vaga general, més enllà de l'escassa propaganda dels sindicats. Potser comerços tancats, alguns per la vaga, altres per l'hora. Al Paral·lel, diria que tots els bars oberts.
Massa d'hora per extreure'n conclusions. Per avui, doncs, només aquesta petita crònica d'un dia de fúria.
dijous, 30 de setembre del 2010
dimecres, 29 de setembre del 2010
Seguiment pel Twitter del 29S
He afegit el gadget de Twiter per a fer el seguiment de la vaga general. En la caixa de més amunt aniran apareixent les piluades dels usuaris amb l'etiqueta #vagageneral.
Endavant amb la vaga.
Endavant amb la vaga.
29 de setembre, tots a la Vaga General!
Resten pocs minuts per a que s'enceti oficialment la jornada de Vaga General.
Alea jacta est. El treball de preparació de la vaga, tota la informació que s'ha donat, tots els comunicats, les assemblees de treballadors... estaven enfocats a la tasca que es començarà a desenvolupar en breus minuts i que tractarà d'aturar el país.
Tanmateix, les vagues les fan els vaguistes.Hi haurà qui farà vaga i haurà qui no la farà. És el dret de cadascú el fer o no fer vaga. És un dret inalienable. Qui vulgui fer vaga ha de poder fer-la, sense coaccions dels patrons. Qui vulgui treballar ha de poder fer-ho, sense coaccions dels piquets.
Espero que el país s'aturi. Espero que serveixi per fer marxa enrere de la reforma laboral i, no només això, espero que serveixi per encetar un camí que esmeni el camí equivocat, si més no, al meu parer, que fa temps que s'ha emprès.
Un camí que ha portat a la meitat dels joves a l'atur, a més del 60% dels treballadors amb salaris mileuristes o submileuristes, a la temporalitat dels contractes de les més altes d'Europa, als salaris dels més baixos d'Europa, a pensions misèrrimes que no arribem al Salari Mínim Interprofessional...
Cal aturar la reforma laboral perquè el que fa és cristal·litzar i amparar amb la llei aquesta situació injusta per a la majoria dels treballadors. Però no n'hi ha prou amb aturar la reforma, el que cal és revertir els efectes perniciosos d'uns anys pel camí equivocat que ens han abocat a la situació d'avui.
Les grans empreses, els bancs, segueixen obtenint beneficis, fins i tot ara, quan se'ns diu que aquesta reforma és necessària per combatre la crisi. Però, el cert és que segueixen obtenint beneficis i amb la reforma encara volen precaritzar més als treballadors, que treballin més i que cobrin menys, volen reduir les "despeses" laborals.
Però nosaltres, els treballadors, no som una despesa. Som carn i sang. Som homes i dones i tenim dignitat. Som una classe social. No hem d'oblidar això. Quan actuem com classe social, fem girar el món.
La classe treballadora, amb la vaga, encetem el camí, encetem la correcció necessària. Serem solidaris amb els nostres germans de classe més desafavorits. Per a igualar-nos tots ens drets, deures, oportunitats i salaris, però cap amunt, no cap avall com volen els patrons. Per a que els treballadors que ja són grans per treballar tinguin la seva pensió merescuda i digna. Per a que els companys que han perdut la feina, puguin trobar-ne aviat amb salaris dignes. Per a que els joves puguin emprendre la seva vida, puguin fundar llars i tenir fills. Pels nostres fills. Per la nostra dignitat.
Calia ja una Vaga General.
Aturem la reforma i comencem a canviar el món.
29 de setembre, tots a la Vaga General!
dimarts, 28 de setembre del 2010
Convocatòria a la Vaga General de la CGT
Un cop més, em solidaritzo via bloc amb campanyes i mobilitzacions de color divers. En aquest cas, reprodueixo el manifest i la convocatòria a la Vaga General de la CGT.
5 milions de treballadors i treballadores estem a l’atur i les persones joves suportem taxes d’atur del 40%. Des de 2008, més de 2,5 milions de persones hem perdut la feina. 1,2 milions de persones aturades no percebem cap prestació i prop de 554.000 malvivim amb 426€. Més de 4 milions de persones treballadores tenim contractes temporals. 11 milions de treballadores i treballadors, dels 18,7 milions d’ocupats, tenim rendes anuals inferiors a 9.000 €. Amb les mesures del pla d’ajust del govern, 2,6 milions de treballadors públics en totes les Administracions, sofreixen una reducció dels seus salaris en una mitjana del 5% i no es cobreixen les vacants necessàries per tenir uns serveis públics de qualitat. Les rendes salarials van caure el triple que les empresarials en el 2009. Els 7 grans Bancs i Caixes van obtenir 17.000 Millones de Euros de beneficis nets en el 2009 i les retribucions dels consellers i directius de les grans empreses van créixer el 19,1%.
La Nova Reforma Laboral aprovada pel govern suposa que els empresaris ens puguin acomiadar lliurement i impunement sense causa o causa falsa i la "justícia" i les "lleis" els avalen. Amb el "Decretazo" de la Reforma Laboral de Juny de 2010 l’acomiadament serà més lliure i més barat. Tots els treballadors i treballadores, amb independència del contracte que tinguem, podem ser acomiadats encara més fàcilment i les indemnitzacions es queden en 20 dies, dels quals 8 dies seran pagats amb diners públics. El "Decretazo" de la Reforma Laboral nega a treballadors i treballadores el dret fonamental a la tutela judicial, és a dir, a una mínima justícia social i vulnera el dret fonamental a la negociació col·lectiva en permetre que l’empresari, a la seva voluntat, pot deixar de complir els acords salarials, els acords sobre jornada, torns, mobilitat funcional i geogràfica.
Amb les mesures del pla d’ajust per reduir el dèficit, se li congela la pensió per a 2011 a més de 6 Milions de pensionistes. El 68% dels 8,2 milions de pensionistes té una pensió anual que no arriba al salari mínim interprofessional. No està garantit el dret a la prestació per jubilació i volen que ens endeutem amb fons privats de pensions. Pretenen que ens jubilem als 67 anys i reduir encara més la quantitat a percebre augmentant el període de còmput, mentre continuen augmentant els beneficis dels empresaris i les pensions multimilionàries de directius, executius i consellers.
Recuperar l’ocupació, treballar tothom, reduir la jornada laboral, reduir l’edat de jubilació. Impedir els EROs, els acomiadaments, els acomiadaments improcedents, les contrates, subcontrates, ETTs, les hores extraordinàries, els preufets, el dúmping. Defensar els drets socials i serveis públics gratuïts, rebutjar les privatitzacions. Eliminar els contractes temporals i precaris. Consolidar l’ocupació fixa.
Garantir les prestacions socials i salarials a totes les aturades i aturats.
Garantiar el dret a un salari mínim i a una pensió suficient per a tots i totes, i mai per sota dels 1.200 €. Distribuir els recursos i la riquesa solidàriament. Major pressió fiscal als rics, empresaris, directius, executius, polítics, jutges, càrrecs públics, banquers, perquè contribueixin amb impostos progressius, perquè pagui més qui més té.
El model econòmic i social capitalista està basat en el productivisme, el creixement, el desenvolupisme, el consumisme i, per tant, en la injustícia, la irracionalitat i l’atemptat contra la vida del planeta. Per un nou model social solidari i sostenible no basat en el creixement per viure millor. Un nou model de producció, de distribució i de consum creant ocupacions on es troba el verdader valor: en l’educació, en escoles bressol, en escoles infantils, en el camp, en el benestar social, en les cures, en les tecnologies no agressives ni contaminants, en xarxes de transport públic sostenibles.
Contra l’atur, la precarietat i l’exclusió social Contra la reforma laboral Contra la retallada de drets socials, laborals, mediambientals Contra el pla d’ajust per reduir el dèficit públic Per un nou model social i productiu no capitalista Per la llibertat, la igualtat, l’autogestió i la justícia social
VAGA GENERAL 29 DE SETEMBRE, TOTES I TOTS AL CARRER!
Contra l’atur, la precarietat i l’exclusió social. Contra la reforma laboral. Contra la retallada de drets socials, laborals, mediambientals. Contra el pla d’ajustament per a reduir el dèficit públic. Per un nou model social i productiu no capitalista. Per la llibertat, la igualtat, l’autogestió i la justícia social.
La Confederació General del Treball (CGT) convoca Vaga General el 29 de setembre de 2010 per defensar les llibertats i drets laborals, socials, econòmics, i mediambientals de tots els treballadors i treballadores i de totes les classes populars, davant les agressions i retallades que estem sofrint per les polítiques antisocials del govern que només responen als interessos de la banca, a l’especulació financera i immobiliària, als mercats, al capital, a la patronal, a la Unió Europea, al Fons Monetari Internacional, a les institucionals polítiques internacionals.
Vaga General contra la nova reforma laboral, el pla d’ajust per reduir el dèficit, la propera reforma del sistema de pensions… perquè la crisi econòmica la paguin els que l’han provocat, és a dir, els rics, els banquers i els polítics.
Vaga General contra el sistema capitalista que únicament pensa a obtenir beneficis passant per sobre de la qualitat de vida de les persones i de la pròpia continuïtat de la vida al planeta. Els empresaris financers, del maó, de l’energia, de les telecomunicacions, de la indústria, dels aliments… s’han enriquit extraordinàriament, ens han "obligat" a endeutar-nos, hipotecar-nos, consumir sense límits i avui, ni tenim casa, ni feina ni futur.
CGT fa una crida generalitzada a tota la classe treballadora, del sector públic i del sector privat, a les persones aturades, joves, pensionistes, homes i dones, autòctones o migrants, a les persones excloses, precàries, desnonades, a les classes populars, als moviments socials, a les organitzacions veïnals, estudiantils, culturals… a tota la societat en el seu conjunt per participar en la Vaga General del 29 de setembre.
Per a CGT aquell dia és només l’inici d’un procés de mobilització laboral i social continuada fins a establir les bases d’un nou model de societat, un nou model productiu basat en la satisfacció de les necessitats de les persones, en la solidaritat, en la igualtat, en la llibertat, en la justícia social, un nou model que contempli l’harmonia de la nostra vida amb el planeta, que no busqui l’explotació de les persones i dels recursos naturals, un model plantejat amb una dimensió global, internacionalista, que inclogui a tota la humanitat, a tots els treballadors i treballadores del món.
RAONS PER ANAR A LA VAGA GENERAL el 29 de setembre
Contra l’atur:
5 milions de treballadors i treballadores estem a l’atur i les persones joves suportem taxes d’atur del 40%. Des de 2008, més de 2,5 milions de persones hem perdut la feina. 1,2 milions de persones aturades no percebem cap prestació i prop de 554.000 malvivim amb 426€. Més de 4 milions de persones treballadores tenim contractes temporals. 11 milions de treballadores i treballadors, dels 18,7 milions d’ocupats, tenim rendes anuals inferiors a 9.000 €. Amb les mesures del pla d’ajust del govern, 2,6 milions de treballadors públics en totes les Administracions, sofreixen una reducció dels seus salaris en una mitjana del 5% i no es cobreixen les vacants necessàries per tenir uns serveis públics de qualitat. Les rendes salarials van caure el triple que les empresarials en el 2009. Els 7 grans Bancs i Caixes van obtenir 17.000 Millones de Euros de beneficis nets en el 2009 i les retribucions dels consellers i directius de les grans empreses van créixer el 19,1%.Contra la reforma Laboral:
La Nova Reforma Laboral aprovada pel govern suposa que els empresaris ens puguin acomiadar lliurement i impunement sense causa o causa falsa i la "justícia" i les "lleis" els avalen. Amb el "Decretazo" de la Reforma Laboral de Juny de 2010 l’acomiadament serà més lliure i més barat. Tots els treballadors i treballadores, amb independència del contracte que tinguem, podem ser acomiadats encara més fàcilment i les indemnitzacions es queden en 20 dies, dels quals 8 dies seran pagats amb diners públics. El "Decretazo" de la Reforma Laboral nega a treballadors i treballadores el dret fonamental a la tutela judicial, és a dir, a una mínima justícia social i vulnera el dret fonamental a la negociació col·lectiva en permetre que l’empresari, a la seva voluntat, pot deixar de complir els acords salarials, els acords sobre jornada, torns, mobilitat funcional i geogràfica.Pel dret a una pensió digna:
Amb les mesures del pla d’ajust per reduir el dèficit, se li congela la pensió per a 2011 a més de 6 Milions de pensionistes. El 68% dels 8,2 milions de pensionistes té una pensió anual que no arriba al salari mínim interprofessional. No està garantit el dret a la prestació per jubilació i volen que ens endeutem amb fons privats de pensions. Pretenen que ens jubilem als 67 anys i reduir encara més la quantitat a percebre augmentant el període de còmput, mentre continuen augmentant els beneficis dels empresaris i les pensions multimilionàries de directius, executius i consellers.PROPOSTES de la CGT
El que volem aconseguir amb la Vaga General és derogar el “decretazo” de la reforma laboral, el pla d’ajust i la reforma del sistema de pensions.
Repartir el treball:
Recuperar l’ocupació, treballar tothom, reduir la jornada laboral, reduir l’edat de jubilació. Impedir els EROs, els acomiadaments, els acomiadaments improcedents, les contrates, subcontrates, ETTs, les hores extraordinàries, els preufets, el dúmping. Defensar els drets socials i serveis públics gratuïts, rebutjar les privatitzacions. Eliminar els contractes temporals i precaris. Consolidar l’ocupació fixa.Repartir la riquesa:
Garantir les prestacions socials i salarials a totes les aturades i aturats. Garantiar el dret a un salari mínim i a una pensió suficient per a tots i totes, i mai per sota dels 1.200 €. Distribuir els recursos i la riquesa solidàriament. Major pressió fiscal als rics, empresaris, directius, executius, polítics, jutges, càrrecs públics, banquers, perquè contribueixin amb impostos progressius, perquè pagui més qui més té.Nou model social i productiu:
El model econòmic i social capitalista està basat en el productivisme, el creixement, el desenvolupisme, el consumisme i, per tant, en la injustícia, la irracionalitat i l’atemptat contra la vida del planeta. Per un nou model social solidari i sostenible no basat en el creixement per viure millor. Un nou model de producció, de distribució i de consum creant ocupacions on es troba el verdader valor: en l’educació, en escoles bressol, en escoles infantils, en el camp, en el benestar social, en les cures, en les tecnologies no agressives ni contaminants, en xarxes de transport públic sostenibles.VAGA GENERAL el 29 de setembre de 2010
Contra l’atur, la precarietat i l’exclusió social Contra la reforma laboral Contra la retallada de drets socials, laborals, mediambientals Contra el pla d’ajust per reduir el dèficit públic Per un nou model social i productiu no capitalista Per la llibertat, la igualtat, l’autogestió i la justícia socialdijous, 23 de setembre del 2010
Per què cal fer vaga.
Queda menys d'una setmana per a la vaga general.
Jo soc dels que pensen que cal fer aquesta vaga. No només cal fer aquesta vaga, crec que cal continuar la mobilització més enllà de la vaga.
Tanmateix, aquest dies que precedeixen l'esdeveniment són d'incertesa. Quina participació tindrà la vaga?
Jo crec que l'èxit de la vaga no es podrà mesurar per la quantitat de treballadors que decideixin seguir-la. Més aviat, crec que l'èxit de la vaga dependrà de quants treballadors estaran disposats a seguir mobilitzats per a defensar els seus drets. Dit d'una altra forma, quants treballadors estarien disposats a tornar a fer vaga aviat.
Està clar que una baixa participació serà considerada un fracàs dels sindicats en general.
En canvi, una alta participació en la jornada de vaga no vol dir, d'entrada, que aquesta sigui un èxit. Perquè em sembla molt que, a diferència de les vagues generals que es van fer contra la reforma laboral del govern de Felipe González i contra la del govern d'Aznar, que van aconseguir fer marxa enrere les dites reformes, aquest cop crec que no ho aconseguirà.
Per vàries raons: la situació econòmica de llavors no era la mateixa que la d'ara. Llavors s'estava en moments de puixança i actualment, de declivi; i perquè hom té la sospita ferma que la iniciativa de la reforma laboral ve forçada des d'Europa; i als interessos europeus no els afecta electoralment una vaga general a l'estat espanyol. De fet, hom també té la sospita que malgrat que el PP ha estat votant contra la reforma, quan arribi el moment el PP no la retirarà. O dit d'una altra forma, en realitat hi ha un acord de fons entre els interessos que defensa el PP i els que defensa el PSOE per a fer que aquesta reforma prosperi.
I contra això només es podrà oposar una actitud ferma, decidida i unitària dels treballadors i treballadores. A França, fa un parell de dies, els treballadors i treballadores van fer la segona vaga general d'aquest mes de setembre. Sarkozy, però, sembla que tampoc pensa afluixar. Hi haurà una tercera? En tot cas, al que em refereixo és justament a això: els governs europeus estan defensant uns interessos que no són els dels treballadors. I contra això caldrà oposar-s'hi. I no serà una lluita fàcil. Hi haurà patiment: angoixa, por, ràbia, potser, Déu no ho vulgui, violència i qui sap si morts i ferits.
O no. També es pot passar de lluitar contra això. I aquesta és una situació que em temo molt que es pot donar.
En definitiva: aquesta reforma laboral abarateix i simplifica l'acomiadament. És, de fet, la seva gran "aportació". Es curiós que la forma que el govern espanyol hagi trobat per "crear ocupació" segons ells diuen, consisteixi en que fer fora la gent sigui més fàcil i més barat.
Les derivades d'aquesta reforma es poden imaginar: increment de l'atur, baixada dels salaris i més precarització dels llocs de treball. Perquè? el discurs és que en abaratir els costs laborals, es podran destinar diners a altres inversions o, com a a mínim, a tapar forats. Això segurament és cert però també és cert que molt probablement es substituiran recursos humans per eficiència tecnològica (o tindria sentit que es fes així). La meva opinió és que els treballs que es perdran a conseqüència d'aquesta reforma difícilment es recuperaran, si és que mai es recuperen. En tot cas, els llocs de treball que s'haurien de crear no s'assemblarien gens als que es destruiran. I les empreses que els crearien, segurament també haurien de tenir enfocaments estratègics diferents dels que tenien quan els van destruir. Però això és una altre història.
El que a mi em preocupa és que, objectivament, aquesta reforma serveix per construir un món on el treball és precari, els salaris baixos i la protecció social no existeix. Aquesta reforma se'ns està venent com gairebé una necessitat. Com quelcom d'inevitable. Però només és inevitable si volem seguir amb un determinat plantejament econòmic. Diguem-ho clar: és inevitable dins l'esquema d'acumulació capitalista. Cal desfer-se de la protecció social i cal aprimar l'estat fins a reduir-lo poc més que a les funcions d'ordre i seguretat. I, segons com, fins i tot això també serà, o ja està, privatitzat.
El problema és aquest: no es pot fer vaga només per tirar enrere la reforma laboral. Suposem, que com he dit abans ja és molt suposar, que el govern espanyol es caga a les calces i fa marxa enrere la reforma. En quin punt ens trobaríem? ens trobaríem en un escenari on més del 60% dels treballadors són mileuristes o sub-mileuristes; ens trobaríem més d'un 50% d'atur juvenil; on d'aquest atur juvenil la meitat són ni-nis, ni estudien ni treballen; ens trobaríem amb pensions de misèria i en reculada; ens trobaríem amb 4 milions d'aturats reconeguts i augmentant; ens trobaríem amb la temporalitat dels contractes... en definitiva, hi ha una majoria dels treballadors i treballadores de l'estat que les estan passant molt putes des de fa molt temps. Des d'abans de la reforma en particular.
I aquests treballadors han de fer vaga per tornar a la situació precedent a la reforma? Aquests treballadors han de fer vaga i perdre un dia de salari? Per cert, Quant us costarà fer vaga? feu el càlcul: suposant 12 pagues, cal agafar salari net i dividir per 30; i suposant 14 pagues i horaris variables, cal agafar el salari net, dividir-lo per les hores anuals segons el conveni que tingueu, i multiplicar el resultat per les hores del dia de vaga. El darrer càlcul és bastant pitjor per als treballadors que el primer... però probablement és el que teniu.
No em costa gaire comprendre que molts treballadors optaran per no fer vaga. En definitiva, que se'ls està demanant? que facin vaga per perdre un dia de feina i seguir putejats? en realitat no, seguiran putejats, això sí, però suposant que s'atura la reforma, almenys serà més difícil que els facin fora; i si els fan fora, les indemnitzacions seran més grans si és que estaven indefinits. És pírric el "guany". En realitat fer vaga per a "no-perdre" més.
Fer vaga, doncs, té un cost pel treballador. La por a anar a una llista negra si has fet vaga, el desconeixement dels propis drets i la manca generalitzada de consciència de classe fan la resta.
Contra això que es pot oposar? fer vaga per consciència de classe? per militància al sindicat? per que crec de debò que la reforma empitjorarà les meves condicions de treball? Certament que hi hauran molts treballadors que veuran la terrible agressió que suposa la reforma. Però quins? els menys de la meitat que estan indefinits i amb 10 anys o més al lloc de treball, o els temporals, més de la meitat, que amb prou feines fan els mil euros nets al mes? Com s'ha arribat a aquesta situació?
Quan es va perdre la unió entre els treballadors? Com els treballadors hem perdut la consciència de classe? com em permès deixar de ser una classe solidària per a arribar a aquestes divisions perverses entre sectors, entre indefinits i temporals... Com és possible que haguem acceptat les regles d'un joc que ens van en contra i que no podem guanyar? com es possible que s'abandonés la lluita de classe a la fàbrica, al taller, a l'oficina, al carrer... per primar la negociació col·lectiva als despatxos?
I aquest és un greu problema. Fa molt de temps que les organitzacions sindicals principals són uns actors més del sistema. Són part del sistema. S'hi han acomodat. No pretenen transformar-lo de forma profunda. Al contrari. La seva oferta és la mateixa que la del sistema.
Perquè reaccionen ara les grans centrals? segurament és ara i no abans perquè a les cúpules no els convé fer mal al "govern amic" i el 29S, coincidint amb una jornada de mobilització europea no es visualitza tant que la vaga és contra el govern. Però també perquè aquesta reforma li treu molt de sentit a la "negociació col·lectiva" que era, de fet, la raó de ser dels sindicats majoritaris. Amb aquesta reforma, les empreses es poden saltar els convenis col·lectius en determinades circumstàncies. Si els convenis col·lectius, que es resolien en negociacions a porta tancada entre la patronal i els sindicats són, de fet, paper mullat, què els queda a les grans centrals sindicals, doncs? molt poca cosa. En definitiva, em sembla que els grans sindicats estan emprenyats amb el govern perquè aquest els està desmuntant una part del negoci.
Els queda poca cosa als sindicats majoritaris si volen seguir com fins ara. Però als treballadors i treballadores ens queda tot. Perquè ens queden les armes que es van abandonar i es van canviar per elegants i cares americanes i corbates als bufets dels advocats de la patronal i de l'administració: ens queda la mobilització al carrer, ens queda la consciència de classe; ens queda la dignitat i la lluita; sobretot, ens queda el convenciment de que un altre món és possible. Un altre món és possible i aquest ha de ser el motor dels canvis. Potser els sindicats majoritaris descobriran aquests dies que aquest és el camí. Tant de bo que així sigui i se sumin a la lluita. Aquest sempre ha estat l'únic camí. El món ha de ser diferent i cal transformar-lo. Aquesta camí i aquesta lluita és el que han seguit els sindicats minoritaris: la CNT, la CGT, Solidaridad Obrera, Intersindical-CSC, IAC, Co-BAS i tantes d'altres.
La vaga del 29S serà un èxit si molts treballadores decideixen que un altre món és possible i estan disposats a lluitar per ell. El 29S no ha de ser l'objectiu. Ha de ser el començament. A més, no tenim alternativa: Si lluitem podem perdre, si no lluitem, ja hem perdut.
Més informació sobre la vaga a la web 29-S.net.
Jo soc dels que pensen que cal fer aquesta vaga. No només cal fer aquesta vaga, crec que cal continuar la mobilització més enllà de la vaga.
Tanmateix, aquest dies que precedeixen l'esdeveniment són d'incertesa. Quina participació tindrà la vaga?
Jo crec que l'èxit de la vaga no es podrà mesurar per la quantitat de treballadors que decideixin seguir-la. Més aviat, crec que l'èxit de la vaga dependrà de quants treballadors estaran disposats a seguir mobilitzats per a defensar els seus drets. Dit d'una altra forma, quants treballadors estarien disposats a tornar a fer vaga aviat.
Està clar que una baixa participació serà considerada un fracàs dels sindicats en general.
En canvi, una alta participació en la jornada de vaga no vol dir, d'entrada, que aquesta sigui un èxit. Perquè em sembla molt que, a diferència de les vagues generals que es van fer contra la reforma laboral del govern de Felipe González i contra la del govern d'Aznar, que van aconseguir fer marxa enrere les dites reformes, aquest cop crec que no ho aconseguirà.
Per vàries raons: la situació econòmica de llavors no era la mateixa que la d'ara. Llavors s'estava en moments de puixança i actualment, de declivi; i perquè hom té la sospita ferma que la iniciativa de la reforma laboral ve forçada des d'Europa; i als interessos europeus no els afecta electoralment una vaga general a l'estat espanyol. De fet, hom també té la sospita que malgrat que el PP ha estat votant contra la reforma, quan arribi el moment el PP no la retirarà. O dit d'una altra forma, en realitat hi ha un acord de fons entre els interessos que defensa el PP i els que defensa el PSOE per a fer que aquesta reforma prosperi.
I contra això només es podrà oposar una actitud ferma, decidida i unitària dels treballadors i treballadores. A França, fa un parell de dies, els treballadors i treballadores van fer la segona vaga general d'aquest mes de setembre. Sarkozy, però, sembla que tampoc pensa afluixar. Hi haurà una tercera? En tot cas, al que em refereixo és justament a això: els governs europeus estan defensant uns interessos que no són els dels treballadors. I contra això caldrà oposar-s'hi. I no serà una lluita fàcil. Hi haurà patiment: angoixa, por, ràbia, potser, Déu no ho vulgui, violència i qui sap si morts i ferits.
O no. També es pot passar de lluitar contra això. I aquesta és una situació que em temo molt que es pot donar.
En definitiva: aquesta reforma laboral abarateix i simplifica l'acomiadament. És, de fet, la seva gran "aportació". Es curiós que la forma que el govern espanyol hagi trobat per "crear ocupació" segons ells diuen, consisteixi en que fer fora la gent sigui més fàcil i més barat.
Les derivades d'aquesta reforma es poden imaginar: increment de l'atur, baixada dels salaris i més precarització dels llocs de treball. Perquè? el discurs és que en abaratir els costs laborals, es podran destinar diners a altres inversions o, com a a mínim, a tapar forats. Això segurament és cert però també és cert que molt probablement es substituiran recursos humans per eficiència tecnològica (o tindria sentit que es fes així). La meva opinió és que els treballs que es perdran a conseqüència d'aquesta reforma difícilment es recuperaran, si és que mai es recuperen. En tot cas, els llocs de treball que s'haurien de crear no s'assemblarien gens als que es destruiran. I les empreses que els crearien, segurament també haurien de tenir enfocaments estratègics diferents dels que tenien quan els van destruir. Però això és una altre història.
El que a mi em preocupa és que, objectivament, aquesta reforma serveix per construir un món on el treball és precari, els salaris baixos i la protecció social no existeix. Aquesta reforma se'ns està venent com gairebé una necessitat. Com quelcom d'inevitable. Però només és inevitable si volem seguir amb un determinat plantejament econòmic. Diguem-ho clar: és inevitable dins l'esquema d'acumulació capitalista. Cal desfer-se de la protecció social i cal aprimar l'estat fins a reduir-lo poc més que a les funcions d'ordre i seguretat. I, segons com, fins i tot això també serà, o ja està, privatitzat.
El problema és aquest: no es pot fer vaga només per tirar enrere la reforma laboral. Suposem, que com he dit abans ja és molt suposar, que el govern espanyol es caga a les calces i fa marxa enrere la reforma. En quin punt ens trobaríem? ens trobaríem en un escenari on més del 60% dels treballadors són mileuristes o sub-mileuristes; ens trobaríem més d'un 50% d'atur juvenil; on d'aquest atur juvenil la meitat són ni-nis, ni estudien ni treballen; ens trobaríem amb pensions de misèria i en reculada; ens trobaríem amb 4 milions d'aturats reconeguts i augmentant; ens trobaríem amb la temporalitat dels contractes... en definitiva, hi ha una majoria dels treballadors i treballadores de l'estat que les estan passant molt putes des de fa molt temps. Des d'abans de la reforma en particular.
I aquests treballadors han de fer vaga per tornar a la situació precedent a la reforma? Aquests treballadors han de fer vaga i perdre un dia de salari? Per cert, Quant us costarà fer vaga? feu el càlcul: suposant 12 pagues, cal agafar salari net i dividir per 30; i suposant 14 pagues i horaris variables, cal agafar el salari net, dividir-lo per les hores anuals segons el conveni que tingueu, i multiplicar el resultat per les hores del dia de vaga. El darrer càlcul és bastant pitjor per als treballadors que el primer... però probablement és el que teniu.
No em costa gaire comprendre que molts treballadors optaran per no fer vaga. En definitiva, que se'ls està demanant? que facin vaga per perdre un dia de feina i seguir putejats? en realitat no, seguiran putejats, això sí, però suposant que s'atura la reforma, almenys serà més difícil que els facin fora; i si els fan fora, les indemnitzacions seran més grans si és que estaven indefinits. És pírric el "guany". En realitat fer vaga per a "no-perdre" més.
Fer vaga, doncs, té un cost pel treballador. La por a anar a una llista negra si has fet vaga, el desconeixement dels propis drets i la manca generalitzada de consciència de classe fan la resta.
Contra això que es pot oposar? fer vaga per consciència de classe? per militància al sindicat? per que crec de debò que la reforma empitjorarà les meves condicions de treball? Certament que hi hauran molts treballadors que veuran la terrible agressió que suposa la reforma. Però quins? els menys de la meitat que estan indefinits i amb 10 anys o més al lloc de treball, o els temporals, més de la meitat, que amb prou feines fan els mil euros nets al mes? Com s'ha arribat a aquesta situació?
Quan es va perdre la unió entre els treballadors? Com els treballadors hem perdut la consciència de classe? com em permès deixar de ser una classe solidària per a arribar a aquestes divisions perverses entre sectors, entre indefinits i temporals... Com és possible que haguem acceptat les regles d'un joc que ens van en contra i que no podem guanyar? com es possible que s'abandonés la lluita de classe a la fàbrica, al taller, a l'oficina, al carrer... per primar la negociació col·lectiva als despatxos?
I aquest és un greu problema. Fa molt de temps que les organitzacions sindicals principals són uns actors més del sistema. Són part del sistema. S'hi han acomodat. No pretenen transformar-lo de forma profunda. Al contrari. La seva oferta és la mateixa que la del sistema.
Perquè reaccionen ara les grans centrals? segurament és ara i no abans perquè a les cúpules no els convé fer mal al "govern amic" i el 29S, coincidint amb una jornada de mobilització europea no es visualitza tant que la vaga és contra el govern. Però també perquè aquesta reforma li treu molt de sentit a la "negociació col·lectiva" que era, de fet, la raó de ser dels sindicats majoritaris. Amb aquesta reforma, les empreses es poden saltar els convenis col·lectius en determinades circumstàncies. Si els convenis col·lectius, que es resolien en negociacions a porta tancada entre la patronal i els sindicats són, de fet, paper mullat, què els queda a les grans centrals sindicals, doncs? molt poca cosa. En definitiva, em sembla que els grans sindicats estan emprenyats amb el govern perquè aquest els està desmuntant una part del negoci.
Els queda poca cosa als sindicats majoritaris si volen seguir com fins ara. Però als treballadors i treballadores ens queda tot. Perquè ens queden les armes que es van abandonar i es van canviar per elegants i cares americanes i corbates als bufets dels advocats de la patronal i de l'administració: ens queda la mobilització al carrer, ens queda la consciència de classe; ens queda la dignitat i la lluita; sobretot, ens queda el convenciment de que un altre món és possible. Un altre món és possible i aquest ha de ser el motor dels canvis. Potser els sindicats majoritaris descobriran aquests dies que aquest és el camí. Tant de bo que així sigui i se sumin a la lluita. Aquest sempre ha estat l'únic camí. El món ha de ser diferent i cal transformar-lo. Aquesta camí i aquesta lluita és el que han seguit els sindicats minoritaris: la CNT, la CGT, Solidaridad Obrera, Intersindical-CSC, IAC, Co-BAS i tantes d'altres.
La vaga del 29S serà un èxit si molts treballadores decideixen que un altre món és possible i estan disposats a lluitar per ell. El 29S no ha de ser l'objectiu. Ha de ser el començament. A més, no tenim alternativa: Si lluitem podem perdre, si no lluitem, ja hem perdut.
Més informació sobre la vaga a la web 29-S.net.
diumenge, 19 de setembre del 2010
Adéu, Labordeta
Aquesta nit Antonio Labordeta ha mort.
Aragonès, amic de Catalunya. Algú que deia les coses clares i pel seu nom.
Segurament el recordareu per això:
Però de debò era algú que estimava la llibertat, que estimava caminar i conèixer països i camins i que ens cantava coses com aquesta:
Adéu, Labordeta.
Descansa en pau.
Aragonès, amic de Catalunya. Algú que deia les coses clares i pel seu nom.
Segurament el recordareu per això:
Però de debò era algú que estimava la llibertat, que estimava caminar i conèixer països i camins i que ens cantava coses com aquesta:
Adéu, Labordeta.
Descansa en pau.
divendres, 17 de setembre del 2010
GEAB N°47. Welcome to the United States of Austerity
Després de dos mesos de vacances sense comunicats, torna la traducció al català, amb la inestimable ajuda del traductor.gencat.cat, del comunicat públic del Laboratori Europeu d'Anticipació Política. El LEAP/GEAB.
El LEAP ens diu que els EUA llisquen cap a una era d'austeritat, desconeguda per a la població EUA i també per al sistema financer mundial. Pronostiquen una aturada política de Washington que serà fatal en les circumstàncies de crisi sistèmica actual i que, de pas, estirarà a la resta del món a un bloqueig que encara complicarà més les coses.
En general, pronostiquen un empitjorament global de la situació financera, econòmica i social.
La cosa és que no s'està produint un cataclisme brutal i traumàtic, però cada cop més gent té clar que aquest és un cataclisme brutal, només que per etapes i, pel que es veu, cada cop s'està usant més la paraula clau: sistèmic.
Crisi sistèmica global - Primavera 2011: Welcome to the United States of Austerity / Cap a la gran pana del sistema econòmic i financer mundial
Nota publica de GEAB N°47 (17 de setembre de 2010)
Com va anticipar el LEAP/E2020 el febrer passat, en el GEAB N°42, el segon semestre de 2010 es caracteritzarà per un intens deteriorament de la crisi que determinarà el final de la il·lusió de la reactivació que proclamaven els dirigents occidentals (1) i els milers de bilions engolits pels bancs i els plans d'«estímul» econòmics sense eficàcia duradora. Els propers mesos desvetllaran una realitat senzilla però dolorosa: l'economia occidental, i en particular la dels Estats Units (2), en realitat mai no ha sortit de la recessió (3). Els salts estadístics registrats des de l'estiu de 2009 van ser només conseqüències passatgeres de la immensa injecció de liquiditat en un sistema que bàsicament s'ha tornat insolvent a imatge del consumidor nord-americà (4). Des del començament Estats Units, que va ser el centre de la crisi sistèmica global, en els propers mesos demostrarà que està arrossegant novament a les economies i a les finances mundials al «cor de les tenebres» (5) perquè no aconsegueix sortir de la seva «Molt Gran Depressió» (6). Així, al final dels sobresalts polítics de les eleccions de novembre pròxim, en un context de taxes de creixement una altra vegada negatives, el món haurà d'enfrontar-se amb ho «Molt Gran Pana» del sistema econòmic mundial i financer, basat des de fa més de 60 anys en l'absoluta necessitat de l'economia nord-americana de no entrar mai en una recessió perdurable. Ara, la primera meitat del 2011 imposarà a aquesta economia una cura d'austeritat sense precedents que enfonsarà al món en un nou caos financer, monetari, econòmic i social (7).
Evolució comparada de l'índex del creixement CMI (en vermell) i del PBI d'EUA (en verd) (2005 -2010) - Font: Dshort, 26/08/2010
En aquest GEAB N°47, el nostre equip anticipa per als propers mesos diferents aspectes d'aquesta nova evolució de la crisi, particularment la naturalesa de la imposició del procés d'austeritat dels Estats Units, la dinàmica de la infernal parella «inflació/deflació» l'evolució real del PIB nord-americà, l'estratègia dels bancs centrals, les conseqüències immediates per a Àsia i Eurolandia. Presentem com cada mes les nostres recomanacions estratègiques i operacionals. I excepcionalment en aquest número del GEAB presentem un extracte del nou llibre de Franck Biancheri «Crisi mundial: encaminats cap al món postcrisi - França, Europa i el món en la dècada 2010-2020» del que la versió en francès sortirà el proper 7 d'octubre a Editions Anticipolis.
En aquest comunicat públic del GEAB N°47, hem decidit presentar un extracte de l'anticipació que es refereix a la pròxima austeritat imposada als Estats Units a partir de la Primavera 2011: «Welcome to the United States of Austerity».
Estats Units - el doble dur cop: més crèdit, més treball » - Correlació de les baixes de preu immobiliari i de l'evolució de la taxa de desocupació per Estat (2006-2009) - Font: FMI / OIT / OsloConference, 07/2010
Els trimestres venidors seran particularment perillosos per al sistema econòmic i financer mundial. El president de la FED, Ben Bernanke, va passar el missatge tan diplomàticament com va ser possible durant la recent reunió dels banquers centrals mundials, a Jackson Hole - Wyoming: malgrat el fracàs de la política per reactivar l'economia dels EUA, o la resta del món continua finançant el dèficit nord-americà a pèrdua amb l'esperança que en algun moment aquesta aposta serà rendible i haurà evitat un col·lapse del sistema global o els Estats Units monetitzará el seu deute i transformarà en moneda sense valor els Dòlars i els bons del Tresor d'EUA que posseeix la resta del planeta. Com tota potència envoltada, Estats Units està obligat, ara, a unir l'amenaça a la pressió per poder obtenir el que volen. Fa tot just més d'un any, els dirigents i els responsables financers de la resta del món s'havien ofert voluntàriament per «treure a la superfície la nau USA». Avui tanmateix, les coses han canviat, des que la bonica seguretat de Washington (tant la de la FED com la de l'administració Obama) va revelar ser només pura arrogància fundada sobre la pretensió d'haver comprès la naturalesa de la crisi i la il·lusió de tenir els mitjans per dominar-la. Ara, trimestre rera trimestre (8), el creixement nord-americà s'evapora i tornarà a ser negatiu a finals de 2010; l'atur no deixarà de créixer entre l'estabilitat de les xifres oficials i la sortida del mercat de l'ocupació de dos milions de nord-americans, en els propers sis mesos (per al LEAP/E2020, la xifra real de desocupació ara és almenys del 20%) (9); el mercat d'immobles d'EUA continua deprimit a nivells històricament baixos i repetirà la seva caiguda el quart trimestre de 2010; per fi, com es pot fàcilment imaginar en aquestes condicions, el consumidor està i romandrà absent ja que la seva insolvència perdura, fins i tot s'agreuja (10) per a un de cada cinc nord-americans que no té treball.
Darrere d'aquestes consideracions estadístiques s'amaguen tres realitats que modificaran radicalment el panorama polític, econòmic i social d'EUA i el mundial dels pròxims trimestres a mesura que es manifestin en la consciència col·lectiva.
La còlera popular paralitzarà Washington a partir de Novembre de 2010
En primer lloc, hi ha una realitat popular molt ombrívola, un verdader viatge al «cor de les tenebres»: la de les desenes de milions de nord-americans (prop de seixanta milions depenen ja dels bons d'aliment) que no tenen actualment ni feina, ni casa, ni estalvis i que es pregunten com sobreviuran en els propers anys (11). Joves (12), jubilats, negres, obrers, empleats de serveis (13),.... constitueixen aquesta massa enfurismada (seixanta milions de persones que depenen dels bons d'aliment) que s'expressaran cruelment el proper novembre i col·locaran a Washington en un tràgic atzucac polític. Partidaris del moviment «Tea-Party» (14), nous secessionistes (15)... volen «trencar la màquina washingtoniana» (i per extensió la de Wall Street), sense tenir, però, propostes realitzables per a resoldre la multitud de problemes del país (16). Les eleccions de novembre de 2010 seran la primera ocasió per a aquests «Estats Units que pateixen» puguin expressar-se sobre la crisi i les seves conseqüències. I, recuperats o no pels Republicans o pels extremistes, aquests vots contribuiran a paralitzar encara més l'administració Obama i el Congrés (que probablement es bolcarà del costat Republicà), enfonsant el país en un immobilisme tràgic en el moment en què tots els indicadors passaran de nou al vermell. Aquesta expressió de còlera popular es trobarà des de desembre amb la publicació de l'informe de la comissió sobre el dèficit posada en funcions pel President Obama, que automàticament posarà la qüestió dels dèficits en el centre del debat públic a començaments de 2011 (17).
A tall d'exemple, ja podem veure una expressió molt particular d'aquesta còlera popular contra Wall Street, el fet que els nord-americans van deixar la Borsa (18). Cada mes, són més i més els «petits accionistes» que abandonen Wall Street i els mercats financers (19), el que deixen avui a més del 70% de les transaccions a les mans de les grans institucions i altres «high frequency traders». Si recordem la imatge tradicional que els mercats borsaris serien el temple modern del capitalisme, significa que assistim a un fenomen de pèrdua de fe que podria ser comparable a la desafecció de les grans manifestacions populars que va conèixer el sistema comunista abans de la seva caiguda.
La Reserva Federal ara se sap impotent
Finalment, hi ha una realitat financera i monetària tràgica, ja que els protagonistes són conscients de la seva situació poc envejable: la Reserva Federal ja sap que és impotent. Malgrat les disposicions excepcionals (taxa d'interès nul·la, quantitative easing, gran suport al mercat dels préstecs immobiliaris, als bancs, triplicant el seu balanç) que va posar en execució a partir de setembre de 2008, l'economia nord-americana no es va reactivar. Els dirigents de la FED descobreixen que són només un component del sistema, encara que en siguin un de central, i que ella no pot contra un problema que afecta la pròpia naturalesa del sistema, en aquest cas, és el sistema nord-americà concebut com el cor solvent del sistema financer mundial des del 1945: el consumidor d'EUA s'ha tornat insolvent (20). El comsumidor EUA que durant els últims trenta anys, es va convertir en el protagonista econòmic central d'aquest cor financer (amb més de 70 % del creixement d'EUA (21) depenent del consum familiar) ara és insolvent. És contra la insolvència de la llar nord-americana que es van estavellar les temptatives de la FED. Acostumat al virtual i en conseqüència a la possibilitat de manipular els esdeveniments, els processos i les dinàmiques, la banca central d'EUA va creure que podien «enganyar» a les llars, donar-los novament la il·lusió de riquesa i així impulsar-los a reactivar el consum i a través d'ell a tota la maquinària econòmica i financera del país. Fins a l'estiu de 2010 no van creure en la naturalesa sistèmica de la crisi, o bé no van comprendre que generava problemes fora de l'abast dels instruments d'un banc central tan poderós com són ells. És només en el curs de les últimes setmanes que han constatat una doble evidència: que les seves polítiques han fracassat i que no tenen més armes, ni municions. D'aquí vel el to particularment deprimit de les discussions en la reunió de la banca central a Jackson Hole, l'absència de consens sobre les pròximes mesures, els debats sense fi sobre la naturalesa dels perills que s'enfronten en els pròxims mesos (inflació o deflació, per exemple, com conseqüència de que els instruments interns del sistema que utilitzen per mesurar les conseqüències econòmiques d'aquestes tendències ja no són pertinents, com nosaltres analitzem en aquest GEAB N°47) (22), els enfrontaments cada vegada més violents entre que s'han reactivat per l'endeutament i els adeptes a la reducció dels dèficit... i finalment el discurs ple d'amenaces vetllades de Ben Bernanke als seus col·legues banquers centrals que, en termes alambinats, va donar el següent missatge: «Intentarem tot, i sense importar el què, per evitar un col·lapse econòmic i financer, i vostès han de continuar finançant el «tot i no importa el que », sinó deixarem anar les amarres de la inflació i devaluarem l'USD en tant que els Bons del tresor nord-americà ja no valdran gran cosa (23)». Quan un banquer central s'expressa com un vulgar extorsionador, és que hi ha perill en sedasses (24).
La reacció dels grans bancs centrals mundials es revelarà en els dos propers trimestres. Ja el BCE va donar a entendre que pensava que una nova política d'estímul mitjançant un augment del dèficit d'EUA seria suïcida per a aquest país. Actualment Xina, mentre declarava que no faria res per a precipitar les coses, no perdia el seu temps i venia actius nord-americans per comprar actius japonesos (el nivell històric de la cotització Ien/dòlar el reflecteix). El Japó es veurà forçat, d'ara endavant, a alinear-se simultàniament amb Washington i Pequín... el que probablement neutralitzarà tota la seva política en matèria financera i monetària. La FED, com el govern federal, descobrirà en els pròxims trimestres que quan Estats Units no és sinònim de sucosos guanys i/o forts dividends, la seva capacitat per convèncer els seus socis decau ràpida i intensament, sobretot quan aquests últims posen en dubte que les polítiques aplicades siguin les pertinents(25).
Índex de sol·licitud de préstecs immobiliaris (1990-2010) (mitjana mòbil sobre 4 setmanes) - Fonts: Mortgage Bankers Association / Bloomberg / New York Times, 08/2010
La conseqüència d'aquestes tres realitats que es van imposant a poc a poc en la consciència col·lectiva nord-americana i mundial es concretaran, estima l'equip del LEAP/E2020, al començament de la Primavera de 2011, quan Estats Units entri en una era d'austeritat sense precedents d'ençà que el país és el cor del sistema econòmic financer mundial. Els Bloqueigs polític federals és conjugaran per a precipitar el país a l'austeritat, en un context marcat pels que han esgotat la seva paciència electoral amb Washington i Wall Street, per la forta dependència del finançament federal de tota l'economia nord-americana i per la impotència de la FED en el marc d'una creixent reticència internacional a finançar el dèficit d'EUA.
Una austeritat que, d'altra banda, ja ha començat a afectar plenament almenys al 20% de la població, i que influeix directament com a mínim un nord-americà de cada dos, temerosos d'unir-se amb les files dels sense-sostre, sense-treball i altres aturats de llarga data. Per a aquestes desenes de milions de nord-americans, l'austeritat és palmària allà i rep el nom d'"empobriment sostenible". El que es jugarà fins a la Primavera de 2011 és més el canvi del discurs oficial, en les polítiques pressupostàries i en la consciència internacional de que Estats Units ja no és «the land of plenty», sinó «the land of few». I més enllà de les decisions de polítiques internes, és també el descobriment d'una limitació nova per al país: Estats Units ara no té els mitjans per a una nova reactivació (26). Més aviat esta embussat per a diverses dècades a l'estil japonès, molts responsables polítics estaran temptats per una teràpia de xoc... la mateixa teràpia que el FMI i els Estats Units van recomanar als països d'Amèrica Llatina, els asiàtics i als d'Europa de l'Est.
Això és normalment una bona raó per a que les agències de qualificació, sempre tan ràpides per veure la palla a l'ull de la majoria dels països del món, amenacin els Estats Units amb una forta degradació de la seva qualificació si no implementen com abans millor un ampli pla d'austeritat. Però de tota manera, per al LEAP/E2020, a causa de les condicions internes i externes als països esmentats anteriorment, serà en aquesta primavera de 2011 quan EUA tindran una cita amb l'austeritat: una cita que obligatòriament també tindrà la resta del món si els EUA es paralitzen políticament.
Fins llavors, és probable que la FED intenti una nova sèrie de mesures «no convencionals» (paraula tècnica que significa «temptatives desesperades») per tractar d'evitar acudir a la cita perquè en aquesta etapa un sola cosa és certa concernent a les conseqüències de l'entrada dels Estats Units en un vast programa d'austeritat: serà el caos per als mercats financers i monetaris acostumats des de dècades a exactament al contrari, és a dir, al malbaratament nord-americà, també serà una commoció intern econòmic i social sense equivalent des dels anys 1930 (27).
--------
Notes:
(1) Referent a això en el pròxim GEAB Núm. 48 d'octubre, el nostre equip prepararà com cada any el seu mapa del risc-país i de les perspectives econòmiques per al 2011. El que ja és segur, per als nostres investigadors, és que el final de 2010 es caracteritzarà per una forta revisió a la baixa de totes les previsions actuals (inclosa les perspectives ja reduïdes dels Estats Units). Font: Reuters, 09/09/2010.
(2) Fonts: Bloomberg, 20/07/2010; Oftwominds, 15/07/2010; New York Times, 09/08/2010; CNBC, 12/08/2010;
(3) El gràfic que segueix il·lustra com el creixement ja està enfonsant-se. L'índex de creixement CMI es mostra com un dels més fiables indicadors avançats per anticipar l'evolució del PIB d'EUA. El 92% dels nord-americans consideren que el país segueix en recessió. Font:: GlobalEconomicAnalysisBlogspot, 09/09/2010
(4) Així com ho descrivia el nostre equip ja en el GEAB N°9 de novembre de 2006.
(5) Per a repetir el títol evocador de l'excel·lent novel·la de Joseph Conrad que va inspirar a Francis Ford Coppola per al seu film Apocalypse Now.
(6) Com el LEAP/E2020 a anomenat a la crisi econòmica nord-americà des d'Abril 2007 en el GEAB N°14.
(7) d'altra banda, encara que sense integrar aquesta anticipació a la seva anàlisi, fins i tot els experts de l'OCDE preveuen que el creixement mundial sofrirà una interrupció a finals de 2010. Font: Marketwatch, 09/09/2010
(8) El índex Wells Fargo/Gallup de les PYME's nord-americà continua disminuint mes rera mes Font: Gallup, 02/08/2010
(9) El mateix Wall Street contínua la programació d'acomiadaments massius per als propers mesos. Font: Bloomberg, 07/09/2010
(10) Fins els ingressos més alts estan sent afectats pels problemes d'embargaments immobiliaris. Font: USAToday, 29/07/2010
(11) Per a aclarir aquesta terrible situació social, pot ser útil llegir l'Informe conjunt FMI/OIT presentat pel Govern de Noruega sobre «els desafiaments del creixement, l'ocupació i la cohesió social» en el context de la crisi actual. Font: OsloConference, 22/07/2010.
(12) Un indicador mostra molt eloqüentment el preu que les joves generacions nord-americanes paguen a causa de la crisi. El nombre de treballs d'estiu, element tradicional central de l'autonomia dels joves per a l'any que segueix, va caure al seu nivell més baix des del 1948. Font: USAToday, 03/09/2010
(13) Aquestes imatges de la retallada dràstica del nombre de policies a Auckland són emblemàtiques del que passa a tot el país quant als serveis públics. Font: DailyMotion
(14) Sobre això, USAToday del 16/08/2010 va realitzar una presentació molt interessant dels partidaris del moviment «Tea-Party».
(15) Veure GEAB N°45
(16) El èxit de la gran aliança dels seguidors del «Tea-Party» en Washington el 28/08/2010, organitzat per Glenn Beck és un exemple inqüestionable. Font: Washington Post, 29/08/2010
(17) Font: New York Times, 31/08/2010
(18) Les Borses que s'estanquen o baixen des de fa diversos trimestres malgrat les contínues temptatives de les autoritats financeres per intentar tornar-los el glamour... s'apropen a un nou xoc violent que se suma al «presagi d'Hindenburg» o a les anticipacions de les condicions mundials econòmiques i financeres. Font: Telegraph, 27/08/2010.
(19) Font: New York Times, 22/08/2010
(20) Fins i tot quan arriben a recuperar l'ocupació, és una ocupació en general molt menys pagada que l'anterior. Font CNBC, 01/09/2010
(21) Així el procés dels embargaments immobiliaris reflecteix un fenomen formidable de baixa del valor dels actius de les llars nord-americanes. Font: Foxnews, 23/08/2010
(22) Si la perspectiva de la deflació és el que oficialment ha «refredat l'ambient» de la reunió dels banquers centrals a Jackson Hole a finals d'Agost de 2010, però són, de fet, els dubtes cada vegada majors sobre la capacitat de la FED per decidir i aplicar les mesures apropiades per reactivar l'economia nord-americana el que posa tan nerviós a tot el petit món de banquers centrals. Fonts: CNNMoney, 31/08/2010; FT, 10/09/2010
(23) Cal assenyalar que davant de l'actual creixent reticència de la resta del món a comprar els bons del tresor nord-americans i els GSE, la FED no només es va proposar comprar-los ella mateixa oficialment ( o més discretament via seus «primary dealers»), sinó que ha començat a organitzar la venda massiva del deute federal als propis operadors econòmics nord-americans. Li ha de semblar més fàcil d'administrar l'espoliació de moltes desenes de milions de ciutadans més o menys ignorants de les subtileses econòmiques i financeres que als grans actors estratègics com Xina, el Japó, països productors de petroli del Golf ... (veure gràfic en el GEAB Núm. 47)
(24) Després d'haver explicat que practicar moderadament una política inflacionista, per més que hagués estat discutida, no estava en l'ordre del dia, Ben Bernanke ha indicat que si els riscs de deflació s'augmentessin tanmateix, llavors la utilitat de certs mètodes d'intervenció podrien ser reconsiderats. Concretament, si res més no funciona i els altres protagonistes mundials no volen més alimentar la màquina del dèficit nord-americà, llavors la monetització del deute serà posada en execució a gran escala. Almenys, les coses ara són clares! Quan el LEAP/E2020 advertia que era una opció inevitable per als Estats Units en la crisi que es perfilava, això semblava exagerat. Avui és el mateix president de la FED qui mostres les cartes. Font: US Federal Reserve, 27/08/2010
(25) El fracàs de les enormes mesures de suport al mercat immobiliari es reflecteix al gràfic que segueix.
(26) Inclús es comencen a sentir veus que recomanen «copiar a Europa», com les de Jim Rogers i de Doug Noland qui publica al notable «Credit Bubble Bulletin». Fonts: CNBC, 31/08/2010; Prudent Bear, 30/07/2010
(27) Com ho recorda l'historiador Niall Ferguson al seu article publicat el 29/07/2010 per a The Australian «el sol pot ocultar-se molt ràpidament sobre un imperi quan el deute sorgeix». Un record històric que no desmenteix l'editorialista, tanmateix, molt patriota, Thomas Friedman, que subratlla la decadència brutal de la potència nord-americana a causa de la crisi econòmica en el New York Times del 04/09/2010.
divendres, 17 de setembre de 2010
El LEAP ens diu que els EUA llisquen cap a una era d'austeritat, desconeguda per a la població EUA i també per al sistema financer mundial. Pronostiquen una aturada política de Washington que serà fatal en les circumstàncies de crisi sistèmica actual i que, de pas, estirarà a la resta del món a un bloqueig que encara complicarà més les coses.
En general, pronostiquen un empitjorament global de la situació financera, econòmica i social.
La cosa és que no s'està produint un cataclisme brutal i traumàtic, però cada cop més gent té clar que aquest és un cataclisme brutal, només que per etapes i, pel que es veu, cada cop s'està usant més la paraula clau: sistèmic.
Crisi sistèmica global - Primavera 2011: Welcome to the United States of Austerity / Cap a la gran pana del sistema econòmic i financer mundial
Nota publica de GEAB N°47 (17 de setembre de 2010)
Com va anticipar el LEAP/E2020 el febrer passat, en el GEAB N°42, el segon semestre de 2010 es caracteritzarà per un intens deteriorament de la crisi que determinarà el final de la il·lusió de la reactivació que proclamaven els dirigents occidentals (1) i els milers de bilions engolits pels bancs i els plans d'«estímul» econòmics sense eficàcia duradora. Els propers mesos desvetllaran una realitat senzilla però dolorosa: l'economia occidental, i en particular la dels Estats Units (2), en realitat mai no ha sortit de la recessió (3). Els salts estadístics registrats des de l'estiu de 2009 van ser només conseqüències passatgeres de la immensa injecció de liquiditat en un sistema que bàsicament s'ha tornat insolvent a imatge del consumidor nord-americà (4). Des del començament Estats Units, que va ser el centre de la crisi sistèmica global, en els propers mesos demostrarà que està arrossegant novament a les economies i a les finances mundials al «cor de les tenebres» (5) perquè no aconsegueix sortir de la seva «Molt Gran Depressió» (6). Així, al final dels sobresalts polítics de les eleccions de novembre pròxim, en un context de taxes de creixement una altra vegada negatives, el món haurà d'enfrontar-se amb ho «Molt Gran Pana» del sistema econòmic mundial i financer, basat des de fa més de 60 anys en l'absoluta necessitat de l'economia nord-americana de no entrar mai en una recessió perdurable. Ara, la primera meitat del 2011 imposarà a aquesta economia una cura d'austeritat sense precedents que enfonsarà al món en un nou caos financer, monetari, econòmic i social (7).
Evolució comparada de l'índex del creixement CMI (en vermell) i del PBI d'EUA (en verd) (2005 -2010) - Font: Dshort, 26/08/2010
En aquest GEAB N°47, el nostre equip anticipa per als propers mesos diferents aspectes d'aquesta nova evolució de la crisi, particularment la naturalesa de la imposició del procés d'austeritat dels Estats Units, la dinàmica de la infernal parella «inflació/deflació» l'evolució real del PIB nord-americà, l'estratègia dels bancs centrals, les conseqüències immediates per a Àsia i Eurolandia. Presentem com cada mes les nostres recomanacions estratègiques i operacionals. I excepcionalment en aquest número del GEAB presentem un extracte del nou llibre de Franck Biancheri «Crisi mundial: encaminats cap al món postcrisi - França, Europa i el món en la dècada 2010-2020» del que la versió en francès sortirà el proper 7 d'octubre a Editions Anticipolis.
En aquest comunicat públic del GEAB N°47, hem decidit presentar un extracte de l'anticipació que es refereix a la pròxima austeritat imposada als Estats Units a partir de la Primavera 2011: «Welcome to the United States of Austerity».
Estats Units - el doble dur cop: més crèdit, més treball » - Correlació de les baixes de preu immobiliari i de l'evolució de la taxa de desocupació per Estat (2006-2009) - Font: FMI / OIT / OsloConference, 07/2010
Els trimestres venidors seran particularment perillosos per al sistema econòmic i financer mundial. El president de la FED, Ben Bernanke, va passar el missatge tan diplomàticament com va ser possible durant la recent reunió dels banquers centrals mundials, a Jackson Hole - Wyoming: malgrat el fracàs de la política per reactivar l'economia dels EUA, o la resta del món continua finançant el dèficit nord-americà a pèrdua amb l'esperança que en algun moment aquesta aposta serà rendible i haurà evitat un col·lapse del sistema global o els Estats Units monetitzará el seu deute i transformarà en moneda sense valor els Dòlars i els bons del Tresor d'EUA que posseeix la resta del planeta. Com tota potència envoltada, Estats Units està obligat, ara, a unir l'amenaça a la pressió per poder obtenir el que volen. Fa tot just més d'un any, els dirigents i els responsables financers de la resta del món s'havien ofert voluntàriament per «treure a la superfície la nau USA». Avui tanmateix, les coses han canviat, des que la bonica seguretat de Washington (tant la de la FED com la de l'administració Obama) va revelar ser només pura arrogància fundada sobre la pretensió d'haver comprès la naturalesa de la crisi i la il·lusió de tenir els mitjans per dominar-la. Ara, trimestre rera trimestre (8), el creixement nord-americà s'evapora i tornarà a ser negatiu a finals de 2010; l'atur no deixarà de créixer entre l'estabilitat de les xifres oficials i la sortida del mercat de l'ocupació de dos milions de nord-americans, en els propers sis mesos (per al LEAP/E2020, la xifra real de desocupació ara és almenys del 20%) (9); el mercat d'immobles d'EUA continua deprimit a nivells històricament baixos i repetirà la seva caiguda el quart trimestre de 2010; per fi, com es pot fàcilment imaginar en aquestes condicions, el consumidor està i romandrà absent ja que la seva insolvència perdura, fins i tot s'agreuja (10) per a un de cada cinc nord-americans que no té treball.
Darrere d'aquestes consideracions estadístiques s'amaguen tres realitats que modificaran radicalment el panorama polític, econòmic i social d'EUA i el mundial dels pròxims trimestres a mesura que es manifestin en la consciència col·lectiva.
La còlera popular paralitzarà Washington a partir de Novembre de 2010
En primer lloc, hi ha una realitat popular molt ombrívola, un verdader viatge al «cor de les tenebres»: la de les desenes de milions de nord-americans (prop de seixanta milions depenen ja dels bons d'aliment) que no tenen actualment ni feina, ni casa, ni estalvis i que es pregunten com sobreviuran en els propers anys (11). Joves (12), jubilats, negres, obrers, empleats de serveis (13),.... constitueixen aquesta massa enfurismada (seixanta milions de persones que depenen dels bons d'aliment) que s'expressaran cruelment el proper novembre i col·locaran a Washington en un tràgic atzucac polític. Partidaris del moviment «Tea-Party» (14), nous secessionistes (15)... volen «trencar la màquina washingtoniana» (i per extensió la de Wall Street), sense tenir, però, propostes realitzables per a resoldre la multitud de problemes del país (16). Les eleccions de novembre de 2010 seran la primera ocasió per a aquests «Estats Units que pateixen» puguin expressar-se sobre la crisi i les seves conseqüències. I, recuperats o no pels Republicans o pels extremistes, aquests vots contribuiran a paralitzar encara més l'administració Obama i el Congrés (que probablement es bolcarà del costat Republicà), enfonsant el país en un immobilisme tràgic en el moment en què tots els indicadors passaran de nou al vermell. Aquesta expressió de còlera popular es trobarà des de desembre amb la publicació de l'informe de la comissió sobre el dèficit posada en funcions pel President Obama, que automàticament posarà la qüestió dels dèficits en el centre del debat públic a començaments de 2011 (17).
A tall d'exemple, ja podem veure una expressió molt particular d'aquesta còlera popular contra Wall Street, el fet que els nord-americans van deixar la Borsa (18). Cada mes, són més i més els «petits accionistes» que abandonen Wall Street i els mercats financers (19), el que deixen avui a més del 70% de les transaccions a les mans de les grans institucions i altres «high frequency traders». Si recordem la imatge tradicional que els mercats borsaris serien el temple modern del capitalisme, significa que assistim a un fenomen de pèrdua de fe que podria ser comparable a la desafecció de les grans manifestacions populars que va conèixer el sistema comunista abans de la seva caiguda.
La Reserva Federal ara se sap impotent
Finalment, hi ha una realitat financera i monetària tràgica, ja que els protagonistes són conscients de la seva situació poc envejable: la Reserva Federal ja sap que és impotent. Malgrat les disposicions excepcionals (taxa d'interès nul·la, quantitative easing, gran suport al mercat dels préstecs immobiliaris, als bancs, triplicant el seu balanç) que va posar en execució a partir de setembre de 2008, l'economia nord-americana no es va reactivar. Els dirigents de la FED descobreixen que són només un component del sistema, encara que en siguin un de central, i que ella no pot contra un problema que afecta la pròpia naturalesa del sistema, en aquest cas, és el sistema nord-americà concebut com el cor solvent del sistema financer mundial des del 1945: el consumidor d'EUA s'ha tornat insolvent (20). El comsumidor EUA que durant els últims trenta anys, es va convertir en el protagonista econòmic central d'aquest cor financer (amb més de 70 % del creixement d'EUA (21) depenent del consum familiar) ara és insolvent. És contra la insolvència de la llar nord-americana que es van estavellar les temptatives de la FED. Acostumat al virtual i en conseqüència a la possibilitat de manipular els esdeveniments, els processos i les dinàmiques, la banca central d'EUA va creure que podien «enganyar» a les llars, donar-los novament la il·lusió de riquesa i així impulsar-los a reactivar el consum i a través d'ell a tota la maquinària econòmica i financera del país. Fins a l'estiu de 2010 no van creure en la naturalesa sistèmica de la crisi, o bé no van comprendre que generava problemes fora de l'abast dels instruments d'un banc central tan poderós com són ells. És només en el curs de les últimes setmanes que han constatat una doble evidència: que les seves polítiques han fracassat i que no tenen més armes, ni municions. D'aquí vel el to particularment deprimit de les discussions en la reunió de la banca central a Jackson Hole, l'absència de consens sobre les pròximes mesures, els debats sense fi sobre la naturalesa dels perills que s'enfronten en els pròxims mesos (inflació o deflació, per exemple, com conseqüència de que els instruments interns del sistema que utilitzen per mesurar les conseqüències econòmiques d'aquestes tendències ja no són pertinents, com nosaltres analitzem en aquest GEAB N°47) (22), els enfrontaments cada vegada més violents entre que s'han reactivat per l'endeutament i els adeptes a la reducció dels dèficit... i finalment el discurs ple d'amenaces vetllades de Ben Bernanke als seus col·legues banquers centrals que, en termes alambinats, va donar el següent missatge: «Intentarem tot, i sense importar el què, per evitar un col·lapse econòmic i financer, i vostès han de continuar finançant el «tot i no importa el que », sinó deixarem anar les amarres de la inflació i devaluarem l'USD en tant que els Bons del tresor nord-americà ja no valdran gran cosa (23)». Quan un banquer central s'expressa com un vulgar extorsionador, és que hi ha perill en sedasses (24).
La reacció dels grans bancs centrals mundials es revelarà en els dos propers trimestres. Ja el BCE va donar a entendre que pensava que una nova política d'estímul mitjançant un augment del dèficit d'EUA seria suïcida per a aquest país. Actualment Xina, mentre declarava que no faria res per a precipitar les coses, no perdia el seu temps i venia actius nord-americans per comprar actius japonesos (el nivell històric de la cotització Ien/dòlar el reflecteix). El Japó es veurà forçat, d'ara endavant, a alinear-se simultàniament amb Washington i Pequín... el que probablement neutralitzarà tota la seva política en matèria financera i monetària. La FED, com el govern federal, descobrirà en els pròxims trimestres que quan Estats Units no és sinònim de sucosos guanys i/o forts dividends, la seva capacitat per convèncer els seus socis decau ràpida i intensament, sobretot quan aquests últims posen en dubte que les polítiques aplicades siguin les pertinents(25).
Índex de sol·licitud de préstecs immobiliaris (1990-2010) (mitjana mòbil sobre 4 setmanes) - Fonts: Mortgage Bankers Association / Bloomberg / New York Times, 08/2010
La conseqüència d'aquestes tres realitats que es van imposant a poc a poc en la consciència col·lectiva nord-americana i mundial es concretaran, estima l'equip del LEAP/E2020, al començament de la Primavera de 2011, quan Estats Units entri en una era d'austeritat sense precedents d'ençà que el país és el cor del sistema econòmic financer mundial. Els Bloqueigs polític federals és conjugaran per a precipitar el país a l'austeritat, en un context marcat pels que han esgotat la seva paciència electoral amb Washington i Wall Street, per la forta dependència del finançament federal de tota l'economia nord-americana i per la impotència de la FED en el marc d'una creixent reticència internacional a finançar el dèficit d'EUA.
Una austeritat que, d'altra banda, ja ha començat a afectar plenament almenys al 20% de la població, i que influeix directament com a mínim un nord-americà de cada dos, temerosos d'unir-se amb les files dels sense-sostre, sense-treball i altres aturats de llarga data. Per a aquestes desenes de milions de nord-americans, l'austeritat és palmària allà i rep el nom d'"empobriment sostenible". El que es jugarà fins a la Primavera de 2011 és més el canvi del discurs oficial, en les polítiques pressupostàries i en la consciència internacional de que Estats Units ja no és «the land of plenty», sinó «the land of few». I més enllà de les decisions de polítiques internes, és també el descobriment d'una limitació nova per al país: Estats Units ara no té els mitjans per a una nova reactivació (26). Més aviat esta embussat per a diverses dècades a l'estil japonès, molts responsables polítics estaran temptats per una teràpia de xoc... la mateixa teràpia que el FMI i els Estats Units van recomanar als països d'Amèrica Llatina, els asiàtics i als d'Europa de l'Est.
Això és normalment una bona raó per a que les agències de qualificació, sempre tan ràpides per veure la palla a l'ull de la majoria dels països del món, amenacin els Estats Units amb una forta degradació de la seva qualificació si no implementen com abans millor un ampli pla d'austeritat. Però de tota manera, per al LEAP/E2020, a causa de les condicions internes i externes als països esmentats anteriorment, serà en aquesta primavera de 2011 quan EUA tindran una cita amb l'austeritat: una cita que obligatòriament també tindrà la resta del món si els EUA es paralitzen políticament.
Fins llavors, és probable que la FED intenti una nova sèrie de mesures «no convencionals» (paraula tècnica que significa «temptatives desesperades») per tractar d'evitar acudir a la cita perquè en aquesta etapa un sola cosa és certa concernent a les conseqüències de l'entrada dels Estats Units en un vast programa d'austeritat: serà el caos per als mercats financers i monetaris acostumats des de dècades a exactament al contrari, és a dir, al malbaratament nord-americà, també serà una commoció intern econòmic i social sense equivalent des dels anys 1930 (27).
--------
Notes:
(1) Referent a això en el pròxim GEAB Núm. 48 d'octubre, el nostre equip prepararà com cada any el seu mapa del risc-país i de les perspectives econòmiques per al 2011. El que ja és segur, per als nostres investigadors, és que el final de 2010 es caracteritzarà per una forta revisió a la baixa de totes les previsions actuals (inclosa les perspectives ja reduïdes dels Estats Units). Font: Reuters, 09/09/2010.
(2) Fonts: Bloomberg, 20/07/2010; Oftwominds, 15/07/2010; New York Times, 09/08/2010; CNBC, 12/08/2010;
(3) El gràfic que segueix il·lustra com el creixement ja està enfonsant-se. L'índex de creixement CMI es mostra com un dels més fiables indicadors avançats per anticipar l'evolució del PIB d'EUA. El 92% dels nord-americans consideren que el país segueix en recessió. Font:: GlobalEconomicAnalysisBlogspot, 09/09/2010
(4) Així com ho descrivia el nostre equip ja en el GEAB N°9 de novembre de 2006.
(5) Per a repetir el títol evocador de l'excel·lent novel·la de Joseph Conrad que va inspirar a Francis Ford Coppola per al seu film Apocalypse Now.
(6) Com el LEAP/E2020 a anomenat a la crisi econòmica nord-americà des d'Abril 2007 en el GEAB N°14.
(7) d'altra banda, encara que sense integrar aquesta anticipació a la seva anàlisi, fins i tot els experts de l'OCDE preveuen que el creixement mundial sofrirà una interrupció a finals de 2010. Font: Marketwatch, 09/09/2010
(8) El índex Wells Fargo/Gallup de les PYME's nord-americà continua disminuint mes rera mes Font: Gallup, 02/08/2010
(9) El mateix Wall Street contínua la programació d'acomiadaments massius per als propers mesos. Font: Bloomberg, 07/09/2010
(10) Fins els ingressos més alts estan sent afectats pels problemes d'embargaments immobiliaris. Font: USAToday, 29/07/2010
(11) Per a aclarir aquesta terrible situació social, pot ser útil llegir l'Informe conjunt FMI/OIT presentat pel Govern de Noruega sobre «els desafiaments del creixement, l'ocupació i la cohesió social» en el context de la crisi actual. Font: OsloConference, 22/07/2010.
(12) Un indicador mostra molt eloqüentment el preu que les joves generacions nord-americanes paguen a causa de la crisi. El nombre de treballs d'estiu, element tradicional central de l'autonomia dels joves per a l'any que segueix, va caure al seu nivell més baix des del 1948. Font: USAToday, 03/09/2010
(13) Aquestes imatges de la retallada dràstica del nombre de policies a Auckland són emblemàtiques del que passa a tot el país quant als serveis públics. Font: DailyMotion
(14) Sobre això, USAToday del 16/08/2010 va realitzar una presentació molt interessant dels partidaris del moviment «Tea-Party».
(15) Veure GEAB N°45
(16) El èxit de la gran aliança dels seguidors del «Tea-Party» en Washington el 28/08/2010, organitzat per Glenn Beck és un exemple inqüestionable. Font: Washington Post, 29/08/2010
(17) Font: New York Times, 31/08/2010
(18) Les Borses que s'estanquen o baixen des de fa diversos trimestres malgrat les contínues temptatives de les autoritats financeres per intentar tornar-los el glamour... s'apropen a un nou xoc violent que se suma al «presagi d'Hindenburg» o a les anticipacions de les condicions mundials econòmiques i financeres. Font: Telegraph, 27/08/2010.
(19) Font: New York Times, 22/08/2010
(20) Fins i tot quan arriben a recuperar l'ocupació, és una ocupació en general molt menys pagada que l'anterior. Font CNBC, 01/09/2010
(21) Així el procés dels embargaments immobiliaris reflecteix un fenomen formidable de baixa del valor dels actius de les llars nord-americanes. Font: Foxnews, 23/08/2010
(22) Si la perspectiva de la deflació és el que oficialment ha «refredat l'ambient» de la reunió dels banquers centrals a Jackson Hole a finals d'Agost de 2010, però són, de fet, els dubtes cada vegada majors sobre la capacitat de la FED per decidir i aplicar les mesures apropiades per reactivar l'economia nord-americana el que posa tan nerviós a tot el petit món de banquers centrals. Fonts: CNNMoney, 31/08/2010; FT, 10/09/2010
(23) Cal assenyalar que davant de l'actual creixent reticència de la resta del món a comprar els bons del tresor nord-americans i els GSE, la FED no només es va proposar comprar-los ella mateixa oficialment ( o més discretament via seus «primary dealers»), sinó que ha començat a organitzar la venda massiva del deute federal als propis operadors econòmics nord-americans. Li ha de semblar més fàcil d'administrar l'espoliació de moltes desenes de milions de ciutadans més o menys ignorants de les subtileses econòmiques i financeres que als grans actors estratègics com Xina, el Japó, països productors de petroli del Golf ... (veure gràfic en el GEAB Núm. 47)
(24) Després d'haver explicat que practicar moderadament una política inflacionista, per més que hagués estat discutida, no estava en l'ordre del dia, Ben Bernanke ha indicat que si els riscs de deflació s'augmentessin tanmateix, llavors la utilitat de certs mètodes d'intervenció podrien ser reconsiderats. Concretament, si res més no funciona i els altres protagonistes mundials no volen més alimentar la màquina del dèficit nord-americà, llavors la monetització del deute serà posada en execució a gran escala. Almenys, les coses ara són clares! Quan el LEAP/E2020 advertia que era una opció inevitable per als Estats Units en la crisi que es perfilava, això semblava exagerat. Avui és el mateix president de la FED qui mostres les cartes. Font: US Federal Reserve, 27/08/2010
(25) El fracàs de les enormes mesures de suport al mercat immobiliari es reflecteix al gràfic que segueix.
(26) Inclús es comencen a sentir veus que recomanen «copiar a Europa», com les de Jim Rogers i de Doug Noland qui publica al notable «Credit Bubble Bulletin». Fonts: CNBC, 31/08/2010; Prudent Bear, 30/07/2010
(27) Com ho recorda l'historiador Niall Ferguson al seu article publicat el 29/07/2010 per a The Australian «el sol pot ocultar-se molt ràpidament sobre un imperi quan el deute sorgeix». Un record històric que no desmenteix l'editorialista, tanmateix, molt patriota, Thomas Friedman, que subratlla la decadència brutal de la potència nord-americana a causa de la crisi econòmica en el New York Times del 04/09/2010.
divendres, 17 de setembre de 2010
dissabte, 11 de setembre del 2010
11 de setembre. Punt de partida.
Acabem de tornar de passar la Diada passejant per Barcelona. Quin dia més bonic que ha fet! I l'energia que es respirava al carrer era la de les grans ocasions! Sí, les coses s'estan movent. Ara cal seguir fent les coses bé. No es pot malbaratar aquesta força que es respira i es sent en diades com l'a d'avui. Cal seguir impulsant el procés d'independència si pot ser amb la mateixa empenta que s'ha demostrat enguany.
He fet algunes fotos. Aquí la de la gran estelada que han penjat sota l'Arc de Triomf.
Espero que totes i tots hàgiu gaudit d'aquesta Diada Nacional!
He fet algunes fotos. Aquí la de la gran estelada que han penjat sota l'Arc de Triomf.
Espero que totes i tots hàgiu gaudit d'aquesta Diada Nacional!
Visca Catalunya Lliure!
divendres, 10 de setembre del 2010
Vetlla de la Diada
Demà és 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.
Ja tinc l'estelada al balcó i ara també penjo l'estelada al bloc. L'estelada és la bandera de combat. El combat incruent, no ha de ser de cap altre forma, per la independència.
Aquest ha estat un any d'efervescència independentista: amb les successives onades de els consultes sobiranistes, amb la mobilització per les iniciatives legislatives per demanar el referèndum d'autodeterminació, amb l'enèrgica resposta popular a la sentència contra l'estatut. Avui encara hi han a moltes finestres i balcons senyeres i estelades que hi són des d'aleshores.
Fruit d'aquesta efervescència aquest any ha vist el sorgiment de nous partits independentistes i la sensació de fi d'etapa és evident. Tanmateix, és cert que ara mateix aquesta efervescència independentista també sembla acompanyada d'un cert grau de confusió i d'una forma arriscada es marquen moltes fites per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Sens dubte que un tomb independentista al Parlament seria quelcom d'extraordinari. Però potser és més realista suposar que les inèrcies electorals són importants i que no hi hauran grans variacions.
Tanmateix, formulo el desig que el nombre de diputats de partits independentistes superi el límit de 23 que és el màxim assolit per ERC fa set anys.
Així sigui. Avui vetlla de la Diada, al Fossar de les Moreres, on no s'hi enterra a cap traïdor, recordarem als que han mort per defensar la llibertat del Poble de Catalunya.
Demà serà un dia de festa i de reivindicació. Avui i demà, la lluita continua.
Visca Catalunya Lliure!
dimecres, 8 de setembre del 2010
Vaga general... a França!
Ahir a França estava convocada la vaga general dels treballadors contra la reforma de les pensions.
En particular, un dels punts calents és que Sarkozy pretén retardar dos anys l'edat de jubilació.
Una cosa semblant a la llei que el Corbacho, el ministre d'indústria del PSOE que ara anirà de número 3 del PSC va aprovar i que, per cert, a ell no l'afecta: té pensió vitalícia assegurada per a quan deixi els càrrecs públics, tingui l'edat que tingui. I no serà un pensió com la de la iaia. Serà indecorosament molt més gran, per entendre'ns.
Per coses com retardar l'edat de jubilació, ahir uns dos milions i mig de persones es van manifestar per tot l'estat francès. En particular a Perpinyà,a Catalunya Nord, van ser prop de 15.000 manifestants.
Milers de treballadors han seguit la vaga. La cosa no s'atura aquí i s'ha convocat una nova jornada de vaga general per al 23 de setembre.
A França es prenen seriosament aquestes coses. El Sarkozy, per la seva banda, diu que per moltes vagues que li facin ell seguirà endavant amb la seva reforma de les pensions; i els sindicats li responen amb una segona vaga general.
Lluita obrera vol dir alguna cosa semblant al que està passant a França.
És més que mobilitzar-se per defensar uns drets: és una determinada forma d'entendre el món. A mi em sembla que si a França s'arriba a plantejar una reforma laboral com la que està perpetrant el govern de l'estat espanyol, allà directament passen de fer vagues generals i, directament, guillotinen al govern responsable.
A l'estat espanyol, en canvi, els sindicats preparen una vaga per al 29 de setembre... mesos després de que la reforma ja sigui vigent i havent passat per diversos tràmits que l'han anat endurint.
Un es demana si els sindicats majoritaris espanyols estan compromesos amb la vaga del 29S. Fa l'efecte que ja fa tan temps que s'han convertit en aparells de burocràcia que han perdut el múscul que cal per sortir al carrer i aturar un país. Però és justament això el que cal si és que es vol plantejar un pols al govern. I,per descomptat, que amb la vaga general, només, no n'hi haurà prou. Cal tornar als carrers.
Ho volen? Què és el que volen? Si més no, espero que això: forçar la marxa endarrere de la reforma. No parlo d'utopies.
Però a mi em sembla qui creu en les utopies és més fort i està més motivat per a lluitar. La burocràcia mata l'ànima.
Tanmateix, a falta de res millor, que prenguin i prenguem exemple dels treballadors de França.
El cartell de l'inici ha estat el de la convocatòria de vaga per part de la CNT de França. Tenen secció a Catalunya Nord: CNT des Pyrénées Orientales. Es tracta d'un sindicat anarcosindicalista, germà de les CNT i CGT autòctones.
Diada de Meritxell
8 de setembre, festa de la Mare de Déu de Meritxell, patrona d'Andorra.
Es la diada nacional del país dels Pirineus, l'únic estat independent, per ara i esperem que aviat no sigui l'únic, de parla catalana.
Les vicissituds de la història han respectat la llibertat del petit principat i això és el que avui es celebra.
Aquesta independència és també un important punt a favor per a la defensa i projecció internacional de la llengua comuna dels països de parla catalana.
Per tot això, i perquè Andorra és un país tan proper i que he pogut conèixer i estimar, caminant pels seus senders, avui aquest post li està dedicat.
Dia 8 de setembre, Diada de Meritxell. Festa nacional d'Andorra.
Felicitats, amics! Visca Andorra!
Felicitats, amics! Visca Andorra!
dimarts, 7 de setembre del 2010
Inici de curs. 1057 barracons.
Avui el meu fill, com la majoria d'infants del país, ha començat el curs escolar.
Com cada any s'ha fet la presentació del curs als pares, però aquest cop el mateix dia d'inici perquè, degut a l'avançament de la data de començament, no hi ha hagut temps per a fer-la abans, segons l'equip docent.
El que ha estat interessant en la presentació, a part, evidentment, dels aspectes purament d'organització del curs escolar, ha estat escoltar les opinions dels pares i de "la senyo" sobre l'avançament de l'inici de curs, o sobre la setmana blanca del febrer, o sobre el fet que el dia 7 de gener ja no serà festa...
En resum: la gent no s'explica el perquè d'aquests canvis. Quins són els motius? realment algú els sap? són raonables? El que és clar és que per les bones o per les males, aquests canvis venen per quedar-se i que nens, mestres i pares s'hi adaptaran. Ara bé, quina millora suposen? quin aspecte milloren en l'educació dels infants? No val a dir que tothom s'hi adaptarà i d'aquí un parell d'anys ningú s'en recordarà de la situació anterior. Els canvis no es fan per a que no es notin. Al contrari: tenen un objectiu. La pregunta és, doncs, per a què serveixen aquest canvis?
D'altra banda, hi han coses que no canvien. El conseller Maragall sembla molt cofoi en aquest inici de curs però a mi em sembla que no té gaires motius per estar-ho: el nombre de barracons enguany ha arribat a la trista xifra rècord de 1057. "Mòduls prefabricats", en diuen. Ja et fotran.
És inacceptable. Més barracons que mai. Quina vergonya de previsió és aquesta? com és que un any més segueixen sent incapaços de tenir un nombre decent d'aules per a tots els nens que les necessiten. Com és que un any més som incapaços de proporcionar els mitjans educatius suficients per als nostres fills? és que hi ha alguna cosa més important que això?
Per cert que avui ha fet força calor i els pares, durant la presentació, hem suat de valent i ha estat perquè a l'aula -una aula de debò, no un barracó- no hi havia aire condicionat i la temperatura s'ha enfilat. En semblants condicions de treball, a qualsevol empresa els treballadors s'haurien plantat i el comitè d'empresa hauria, fins i tot, pogut aturar la producció al·legant la causa fonamentada de condicions de treball insalubres. Però als nens que els bombin.
Les escoles han de ser suficients i confortables. Si avança l'inici del curs, que vol dir fer més classes durant l'estiu, aleshores les escoles han d'estar preparades per aquestes condicions climàtiques. I tampoc és acceptable que els nens es pelin de fred a l'hivern. Per Déu! que som al segle XXI! suposadament a un país civilitzat!
Com cada any s'ha fet la presentació del curs als pares, però aquest cop el mateix dia d'inici perquè, degut a l'avançament de la data de començament, no hi ha hagut temps per a fer-la abans, segons l'equip docent.
El que ha estat interessant en la presentació, a part, evidentment, dels aspectes purament d'organització del curs escolar, ha estat escoltar les opinions dels pares i de "la senyo" sobre l'avançament de l'inici de curs, o sobre la setmana blanca del febrer, o sobre el fet que el dia 7 de gener ja no serà festa...
En resum: la gent no s'explica el perquè d'aquests canvis. Quins són els motius? realment algú els sap? són raonables? El que és clar és que per les bones o per les males, aquests canvis venen per quedar-se i que nens, mestres i pares s'hi adaptaran. Ara bé, quina millora suposen? quin aspecte milloren en l'educació dels infants? No val a dir que tothom s'hi adaptarà i d'aquí un parell d'anys ningú s'en recordarà de la situació anterior. Els canvis no es fan per a que no es notin. Al contrari: tenen un objectiu. La pregunta és, doncs, per a què serveixen aquest canvis?
D'altra banda, hi han coses que no canvien. El conseller Maragall sembla molt cofoi en aquest inici de curs però a mi em sembla que no té gaires motius per estar-ho: el nombre de barracons enguany ha arribat a la trista xifra rècord de 1057. "Mòduls prefabricats", en diuen. Ja et fotran.
És inacceptable. Més barracons que mai. Quina vergonya de previsió és aquesta? com és que un any més segueixen sent incapaços de tenir un nombre decent d'aules per a tots els nens que les necessiten. Com és que un any més som incapaços de proporcionar els mitjans educatius suficients per als nostres fills? és que hi ha alguna cosa més important que això?
Per cert que avui ha fet força calor i els pares, durant la presentació, hem suat de valent i ha estat perquè a l'aula -una aula de debò, no un barracó- no hi havia aire condicionat i la temperatura s'ha enfilat. En semblants condicions de treball, a qualsevol empresa els treballadors s'haurien plantat i el comitè d'empresa hauria, fins i tot, pogut aturar la producció al·legant la causa fonamentada de condicions de treball insalubres. Però als nens que els bombin.
Les escoles han de ser suficients i confortables. Si avança l'inici del curs, que vol dir fer més classes durant l'estiu, aleshores les escoles han d'estar preparades per aquestes condicions climàtiques. I tampoc és acceptable que els nens es pelin de fred a l'hivern. Per Déu! que som al segle XXI! suposadament a un país civilitzat!
dijous, 2 de setembre del 2010
un parell de comentaris sobre el tràmit al senat de la reforma laboral
En un dels posts anteriors parlava de com d'emprenyat estava pel fet que l'Entesa Catalana de Progrés hagués donat suport a la reforma laboral.
Doncs bé, un lector del bloc va deixar aquest comentari
Anònim Militant d´ERC ha dit...
Cap senador d´ERC ha votat a favor de la reforma laboral !!!!!
De fet ERC està en contra la reforma i així ho ha votat al Congrès.
El que es va votar ahir es va votar en comisiò i ERC no tenia cap representant en aquesta comisiò i el mateix la va passar a ICV que tampoc tenia cap reoresentant i per tant, no va poder votar en contra.
I jo li he respost això. En resum, que en tot cas, el fet hauria de fer reflexionar a ERC sobre certes aliances:
Blogger Albert Baranguer ha dit...
D'acord, cap senador dels nostres va donar suport directe, però el fet és que el senador del PSC que ho va fer hi estava no com a senador del PSC, sinó com senador de l'Entesa Catalana de Progrés, on s'integra ERC.
Efectivament ERC està en contra de la reforma laboral, cosa de la que com a militant d'ERC (jo també ho soc) m'enorgulleixo. El problema és que el PSC s'està anant (encara més) cap a la dreta i arribarà un moment que caldrà replantejar-se si l'Entesa té raó de ser.
Mentre que no dubto que, si més no en el social, ICV, EUA, IU estan a la mateixa banda que nosaltres. Cada vegada és més evident que el PSOE no, i el PSC amb el seu seguidisme del PSOE, tampoc.
Crec que ERC haurà de deixar anar aquest llast. Potser després de les properes eleccions serà un bon moment per replantejar aliances.
Doncs bé, un lector del bloc va deixar aquest comentari
Anònim Militant d´ERC ha dit...
Cap senador d´ERC ha votat a favor de la reforma laboral !!!!!
De fet ERC està en contra la reforma i així ho ha votat al Congrès.
El que es va votar ahir es va votar en comisiò i ERC no tenia cap representant en aquesta comisiò i el mateix la va passar a ICV que tampoc tenia cap reoresentant i per tant, no va poder votar en contra.
I jo li he respost això. En resum, que en tot cas, el fet hauria de fer reflexionar a ERC sobre certes aliances:
Blogger Albert Baranguer ha dit...
D'acord, cap senador dels nostres va donar suport directe, però el fet és que el senador del PSC que ho va fer hi estava no com a senador del PSC, sinó com senador de l'Entesa Catalana de Progrés, on s'integra ERC.
Efectivament ERC està en contra de la reforma laboral, cosa de la que com a militant d'ERC (jo també ho soc) m'enorgulleixo. El problema és que el PSC s'està anant (encara més) cap a la dreta i arribarà un moment que caldrà replantejar-se si l'Entesa té raó de ser.
Mentre que no dubto que, si més no en el social, ICV, EUA, IU estan a la mateixa banda que nosaltres. Cada vegada és més evident que el PSOE no, i el PSC amb el seu seguidisme del PSOE, tampoc.
Crec que ERC haurà de deixar anar aquest llast. Potser després de les properes eleccions serà un bon moment per replantejar aliances.
Cada dia menys nacionalista (de Sergi Sol)
Un article d'opinió de Sergi Sol i Bros, periodista i cap de comunicació d'ERC , publicat avui a "El Punt".
Cada dia menys nacionalista
Sergi Sol i Bros
"El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel seu to classista"
Cada dia em sento menys nacionalista i més independentista. Una de les causes és constatar que el nacionalisme d'ordre no ha estat mai independentista. Abans ho proclamava de manera diàfana. Ara, jugant a la puta i la ramoneta. Després de set anys tastant la dissort de l'oposició, i en veure el terrabastall generat per l'operació de reforma de l'Estatut, han acabat per flirtejar amb el dret a decidir, més forçats per les circumstàncies que per convicció. Però tant és, CiU ha hagut d'aproximar-se al sobiranisme i elevar el baròmetre de la seva praxi, sobretot en constatar com el xarneguet Montilla presidia un govern amb més ambició nacional que els de CiU; ja sigui en la llei d'acollida, en la llei de vegueries, en la llei de consultes, en la llei d'educació o molt especialment en la llei del cinema. Queden per a les hemeroteques els discursos de Puig, Duran o Pujol júnior acusant el govern d'imposar el català per decret, penós.
La segona causa del meu accentuat independentisme en detriment del nacionalisme és que mai podré acceptar que els cognoms i els orígens pesin més que la voluntat de destí. El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel to classista i elitista que l'ha amarat i per la incapacitat per admetre que el gir de Montilla essent president (quan era ministre em feia més basarda que servei) és una victòria històrica del catalanisme. Que sigui un home nascut a Còrdova qui avali la immersió lingüística o la llei del cinema, les vegueries o la llei d'acollida amb el català com a llengua comuna, atorga un plus de legitimitat inapel·lable a la causa del catalanisme. Em temo que és precisament això el que ha encabronat el nacionalisme d'ordre, veure com un “xarneguet sense estudis”, per utilitzar una expressió que tant els agrada, exercia amb un esperit inequívocament nacional, a través d'un pacte amb l'esquerra independentista que el nacionalisme es va afanyar a denunciar com un pacte d'altra traïció, un discurs que dissortadament ha comprat bona part d'un món sobiranista que ara rivalitza per fer candidatures al Parlament.
Cada dia menys nacionalista
Sergi Sol i Bros
"El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel seu to classista"
Cada dia em sento menys nacionalista i més independentista. Una de les causes és constatar que el nacionalisme d'ordre no ha estat mai independentista. Abans ho proclamava de manera diàfana. Ara, jugant a la puta i la ramoneta. Després de set anys tastant la dissort de l'oposició, i en veure el terrabastall generat per l'operació de reforma de l'Estatut, han acabat per flirtejar amb el dret a decidir, més forçats per les circumstàncies que per convicció. Però tant és, CiU ha hagut d'aproximar-se al sobiranisme i elevar el baròmetre de la seva praxi, sobretot en constatar com el xarneguet Montilla presidia un govern amb més ambició nacional que els de CiU; ja sigui en la llei d'acollida, en la llei de vegueries, en la llei de consultes, en la llei d'educació o molt especialment en la llei del cinema. Queden per a les hemeroteques els discursos de Puig, Duran o Pujol júnior acusant el govern d'imposar el català per decret, penós.
La segona causa del meu accentuat independentisme en detriment del nacionalisme és que mai podré acceptar que els cognoms i els orígens pesin més que la voluntat de destí. El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel to classista i elitista que l'ha amarat i per la incapacitat per admetre que el gir de Montilla essent president (quan era ministre em feia més basarda que servei) és una victòria històrica del catalanisme. Que sigui un home nascut a Còrdova qui avali la immersió lingüística o la llei del cinema, les vegueries o la llei d'acollida amb el català com a llengua comuna, atorga un plus de legitimitat inapel·lable a la causa del catalanisme. Em temo que és precisament això el que ha encabronat el nacionalisme d'ordre, veure com un “xarneguet sense estudis”, per utilitzar una expressió que tant els agrada, exercia amb un esperit inequívocament nacional, a través d'un pacte amb l'esquerra independentista que el nacionalisme es va afanyar a denunciar com un pacte d'altra traïció, un discurs que dissortadament ha comprat bona part d'un món sobiranista que ara rivalitza per fer candidatures al Parlament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)