Avui s'han commemorat els 30 anys de les primeres eleccions al Parlament del Principat De Catalunya després de la dictadura.
S'ha realitzat un acte al Parlament que he pogut segur parcialment per la TV.
He pogut sentir a l'Albert Rivera que, ves quina cosa, des de la discrepància que sento cap el que representa, cal reconèixer que ha dit coses que tenien sentit pel que fa a la confiança dels ciutadans amb les institucions i els polítics.
El portant-veu de IC, Jaume Bosch, ha intervingut a continuació i el seu discurs es podia escoltar fins que ha parlat de la decisió de la junta de fiscals de l'estat sobre el judici a Companys. Just abans de la seva intervenció estaven anunciant per les notícies que la junta de fiscals no revisarà el judici perquè en la seva interpretació particular de la llei de la memòria històrica resulta que aquest judici ja és nul. En aquell moment m'ha semblat que els d'IC desconeixien aquesta informació, però pel que he vist després, resulta que no, que la donen per bona. Increïble.
A continuació,el Sirera del PP ha fet un discurs molt en la línia pepera d'ala dura. Res a dir. Tenen el seu públic. M'ha semblat més nacionalista espanyol, però molt més, que l'Albert Rivera, que ja és dir.
De fet, de tots els discursos que he sentit, només m'ha agradat el del Puigcercós, però he de reconèixer que d'entrada ja me l'escolto amb més simpatia. També és cert que després de la intervenció del Sirera del PP, era molt fàcil brillar pel contrast, i la intervenció posterior de la Manuela de Madre també ha ajudat bastant. Puigcercós ha fet una defensa de la Política, del debat polítics i de la importància de la política en la construcció de la societat. És un discurs que Puigcercós porta temps repetint. Els polítics potser no donen la talla, però la política és important. El descrèdit dels polítics no ha de ser el descrèdit de la Política. Cal en tot cas, que el poble s'adoni de la necessitat imperiosa de fer política i de participar en les decisions i el debat polític. És impossible una renovació de la política si el poble se'n desvincula.
Durant la seva intervenció Puigcercós ha fet una valoració d'urgència de la decisió de la junta de fiscals: no acceptarem un succedani descafeïnat. És necessària una revisió del judici i una declaració formal de nul·litat. Però sembla que, si més no des del Parlament, ERC es quedarà sola defensant això. Lamentable aquesta tebior dels partits. Això no pot quedar així.
Puigcercós ha recordat la resolució del Parlament en la qual s'afirmava que Catalunya no ha renunciat a exercir el dret d'autodeterminació i ha acabat la intervenció deixant clar que l'objectiu d'ERC és convertir la cambra d'avui en el Parlament de la República de Catalunya i ha acabat el seu discurs amb una Visca Catalunya Lliure, que és el que calia sentir en un dia com aquest.
Després del secretari general d'ERC ha intervingut Manuela de Madre. M'ha semblat de bastant mal gust encetar la intervenció amb una referència a la constitució espanyola. En tot cas,m'ha semblat més desordenada que de costum i amb imprecisions al seu discurs.
La intervenció de Mas ha estat bona, realment aquest home es veu president i ha fet un discurs en aquest to. En particular, ha fet una defensa de l'estatutet: el constitucional no pot tocar el que el poble ha aprovat. Molt bé. Però si el toca què?
Finalment Montilla ha tancat amb un discurs en qualitat i amb to de President de la Generalitat. Interessant la referència a un darrer intent per fer la nova llei electoral. Tant de bo que pugui ser així i, en el temps que encara resta de legislatura, es pugui corregir aquesta deficiència històrica del Principat.
El que passa és que tot i que el discurs de Montilla era adequat, aquest home pot avorrir a les pedres: La càmara ha fet un parell de plànols sobre els honorables diputats i m'ha semblat que la Tura s'estava adormint i que l'Huguet, directament, ho estava.
L'acte s'ha tancat quan el President del Parlament Ernest Benach ha convidat a tots els assistents a l'acte a cantar l'Himne Nacional de Catalunya, cosa que han fet dempeus. Ocasionalment el nostre Parlament té aquestes pinzellades de dignitat i sobrietat i crec que cal agrair-ho.
30 anys. Fa 30 anys que els nostres pares van a anar a votar per encetar un camí de reconstrucció nacional que ens ha portat fins avui: gràcies a ells, pel seu esforç i el seu coratge. Ara nosaltres som els que hem de seguir i marcar-nos noves fites per assolir. No serà fàcil. Ens cal fer política. Ens cal recuperar la confiança. Ens cal recuperar la confiança en la política. Ens cal esperança,força i coratge. Ens cal creure en la divisa republicana de llibertat, igualtat, solidaritat i justícia.
Que d'aquí trenta anys la nostra, la que entregarem als nostres fills i nets, sigui una nació rica i plena, "políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".
dijous, 25 de març del 2010
dimecres, 24 de març del 2010
Terrorista?
Mayor Oreja diu, flipa, que ETA i ERC són socis.
Jo que soc militant d'ERC, tot i que no m'hi passo sovint pel casal del carrer Olzinelles, dec ser, doncs, soci d'ETA? còmplice d'ETA, doncs? No recordo haver vist al casal material que es pugui considerar útil per a perpetrar atemptats.
Em sembla que el senyor Oreja en té prou per considerar-me còmplice d'ETA el fet que militi en el partit independentista més important dels Països Catalans i que, per si fos poc, forma part dels governs triats, en principi democràticament, de Principat i Illes Balears. Tot això em converteix segons aquest personatge en un terrorista.
I és que, no ens enganyem, avui en dia dels partits parlamentaris a l'estat, segurament el que es troba més a les antípodes del PP deu ser ERC. Compartint posició en l'eix esquerra dreta amb IC i IU, i en solitari pel que fa a l'eix nacional. Convé no oblidar-ho. I aquesta oposició es pot demostrar en fets. Perquè ERC ha estat i és a governs on dins del que permetia la seva força ha desplegat el que ha pogut del seu programa, i on no governa ha fet una oposició dura i constructiva. En el cas del País Valencià, en particular contra el PP. I a les corts, quan ha calgut (i ha calgut més d'un cop i més de dos) contra el PSOE. I sempre a favor dels Països Catalans.
Una cosa així, per força ha de provocar que els dòbermans del PP ens titllin a ERC de terroristes. Què menys.
No està mal. En fi, en tot cas no ofèn qui vol, sinó qui pot. De bajanades com aquesta, el Mayor Oreja ja n'ha dit algunes abans, o sigui que tampoc cal tenir-li molt en compte. Si de cas, amb fair-play britànic, li diria: gràcies per la propaganda, però, sincerament, que no calia.
Jo que soc militant d'ERC, tot i que no m'hi passo sovint pel casal del carrer Olzinelles, dec ser, doncs, soci d'ETA? còmplice d'ETA, doncs? No recordo haver vist al casal material que es pugui considerar útil per a perpetrar atemptats.
Em sembla que el senyor Oreja en té prou per considerar-me còmplice d'ETA el fet que militi en el partit independentista més important dels Països Catalans i que, per si fos poc, forma part dels governs triats, en principi democràticament, de Principat i Illes Balears. Tot això em converteix segons aquest personatge en un terrorista.
I és que, no ens enganyem, avui en dia dels partits parlamentaris a l'estat, segurament el que es troba més a les antípodes del PP deu ser ERC. Compartint posició en l'eix esquerra dreta amb IC i IU, i en solitari pel que fa a l'eix nacional. Convé no oblidar-ho. I aquesta oposició es pot demostrar en fets. Perquè ERC ha estat i és a governs on dins del que permetia la seva força ha desplegat el que ha pogut del seu programa, i on no governa ha fet una oposició dura i constructiva. En el cas del País Valencià, en particular contra el PP. I a les corts, quan ha calgut (i ha calgut més d'un cop i més de dos) contra el PSOE. I sempre a favor dels Països Catalans.
Una cosa així, per força ha de provocar que els dòbermans del PP ens titllin a ERC de terroristes. Què menys.
No està mal. En fi, en tot cas no ofèn qui vol, sinó qui pot. De bajanades com aquesta, el Mayor Oreja ja n'ha dit algunes abans, o sigui que tampoc cal tenir-li molt en compte. Si de cas, amb fair-play britànic, li diria: gràcies per la propaganda, però, sincerament, que no calia.
diumenge, 21 de març del 2010
"A la carretera" de Jack Kerouac
Llibre llegit: "A la carretera (el rotlle original)" de Jack Kerouac. Traducció de Laia Font i Anna LListerri. El Balancí - Edicions 62.
"A la carretera" (On the road) és un llibre singular. Pel que representa, per com està escrit i, en aquesta versió (el rotlle original), a més, pel fet que els protagonistes apareixen amb els seus noms reals, sense amagar-los amb pseudònims i respectant l'estil i la forma d'escriure que Jack Kerouac va emprar en la seva el·laboració.
Què representa? què vol dir "A la carretera"? Aquest llibre és el relat dels viatges que l'escriptor Jack Kerouac fa fer pel llarg i ample dels Estats Units i del viatge a Mèxic. Aquests viatges els va fer acompanyat d'amics de la seva colla. La colla de Jack Kerouac eren ni més ni menys que el grup d'artistes de l'anomenada generació beat.
En aquesta imatge podem veure els recorreguts que relata el llibre (de Wikipedia).
En vermell: 1947; en blau: 1949; en verd: 1950.
Generació beat (de Viquipèdia): "La generació beat va ser un moviment social i literari que va sotragar la societat nord-americana als anys cinquanta. El terme beat prové de "beaten down" (derrotat), reflectint la desesperació d'una societat afectada per la depressió econòmica, la Segona Guerra Mundial i l'amenaça de la bomba atòmica. Representà una nova manera d'entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials, d'obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció. En la literatura de la generació beat destaquen autors com Jack Kerouac, Neal Cassidy, Allen Ginsberg i William S. Burroughs, entre d'altres."
Quedem-nos amb els noms que cita la viquipèdia: Jack Kerouac, Neal Cassidy, Allen Ginsberg i William S. Burroughs. Exactament els personatges que apareixen a "A la carretera". I és que el llibre és un autèntic apunt autobiogràfic de Kerouac que serveix, a l'hora, per presentar als seus amics de la Generació Beat i, més que a cap altre, a l'embogit, explosiu, tendre, salvatge i contradictori Neal Cassady. L'autèntic heroi i inspirador d'aquesta colla de joves incomformistes i somiadors.
El bo del cas és que Cassady no va escriure mai res. Els seus amics el seguien fidelment en una mena d'adoració messiànica i el prenien com inspiració en les seves aventures, però Cassady, potser també de forma messiànica, no va deixar escrits de consideració.
AL llibre hi passa de tot i, a la vegada, no hi passa res. Són joves salvatges fent salvatjades. Viatjant de totes les formes possibles, preferiblement amb cotxe i conduint en Neal, amb el viatge i la carretera com a motivació més que no pas l'assoliment de la destinació. Ens expliquen com mengen, com recullen autoestopistes, a qui coneixen, com els persegueix la policia, amb qui i com tenen sexe, com beuen, ballen, es droguen, com busquen per tot arreu al pare rodamon de'n Neal, com circulen a tota velocitat per les llargues carreteres dels Estats Units. Hi ha qui diu que "A la carretera" prefigura com ha de ser el gènere de les Road Movies. Cèrtament,aquest relat apassionant fa olor de benzina, de quitrà i la seva música barreja el soroll de motor de cotxe amb el virtuosisme del jazz bop.
El llibre és, en paraules de l'autor, una autèntica carretera. L'edició en català incorpora uns annexos i en el primer d'ells "Jack Kerouac i la redacció d'A la carretera" per Howard Cunnell hi trobem el següent:
"He explicat tota la carretera ja", deia Kerouac en una carta del 12 de maig de 1951 que va travessar el país de Nova York a San Francisco per al seu amic Neal Cassady. "Ha anat ràpid perquè la carretera és ràpida. Kerouac deia a Cassady que entre el 2 i el 22 d'abril havia escrit una "novel·la sencera de 125.000 [paraules]... La història va de tu i de mi i de la carretera". Ho havia escrit "tot en una sola tira de paper de 36.5 metres de llargada... to un rotlle mecanografiat i sense paràgrafs... el desenrotlles a a terra i sembla una carretera"
És ben bé com diu Kerouac, el llibre no té divisions visibles. Tot és una tirallonga de paraules de principi a fi sense ni un sol punt i apart. Amb tot, el text es divideix en cinc llibres. Només que la divisió és estrictament conceptual. No hi ha un trencament formal. Acaba una frase d'un "llibre" i tot seguit un títol en majúscules "LLIBRE número del llibre" marca l'inici del següent, que també s'enceta tot seguit.
(el rotlle original, en una exhibició. De Wikipedia.)
El text adquireix la categoria de llegendari, per la potència dels personatges, en particular del messiànic Neal Cassady, per la forma com està escrit sense pauses formals i molt ràpidament per a la seva llargada, en 20 dies, i sobre aquest suport tan poc habitual com és un rotlle de paper continuu.
Vital,esbojarrada, trista, desesperada, salvatge, tendra. La declaració d'una Amèrica rebel que s'estima el mite d'Amèrica i la vol més lliure, més barrejada, humil i pura. Un somni americà diferent, no de riquesa, sinó de llibertat. Viatges, camins. La carretera.
"A la carretera" (On the road) és un llibre singular. Pel que representa, per com està escrit i, en aquesta versió (el rotlle original), a més, pel fet que els protagonistes apareixen amb els seus noms reals, sense amagar-los amb pseudònims i respectant l'estil i la forma d'escriure que Jack Kerouac va emprar en la seva el·laboració.
Què representa? què vol dir "A la carretera"? Aquest llibre és el relat dels viatges que l'escriptor Jack Kerouac fa fer pel llarg i ample dels Estats Units i del viatge a Mèxic. Aquests viatges els va fer acompanyat d'amics de la seva colla. La colla de Jack Kerouac eren ni més ni menys que el grup d'artistes de l'anomenada generació beat.
En aquesta imatge podem veure els recorreguts que relata el llibre (de Wikipedia).
En vermell: 1947; en blau: 1949; en verd: 1950.
Generació beat (de Viquipèdia): "La generació beat va ser un moviment social i literari que va sotragar la societat nord-americana als anys cinquanta. El terme beat prové de "beaten down" (derrotat), reflectint la desesperació d'una societat afectada per la depressió econòmica, la Segona Guerra Mundial i l'amenaça de la bomba atòmica. Representà una nova manera d'entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials, d'obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció. En la literatura de la generació beat destaquen autors com Jack Kerouac, Neal Cassidy, Allen Ginsberg i William S. Burroughs, entre d'altres."
Quedem-nos amb els noms que cita la viquipèdia: Jack Kerouac, Neal Cassidy, Allen Ginsberg i William S. Burroughs. Exactament els personatges que apareixen a "A la carretera". I és que el llibre és un autèntic apunt autobiogràfic de Kerouac que serveix, a l'hora, per presentar als seus amics de la Generació Beat i, més que a cap altre, a l'embogit, explosiu, tendre, salvatge i contradictori Neal Cassady. L'autèntic heroi i inspirador d'aquesta colla de joves incomformistes i somiadors.
El bo del cas és que Cassady no va escriure mai res. Els seus amics el seguien fidelment en una mena d'adoració messiànica i el prenien com inspiració en les seves aventures, però Cassady, potser també de forma messiànica, no va deixar escrits de consideració.
AL llibre hi passa de tot i, a la vegada, no hi passa res. Són joves salvatges fent salvatjades. Viatjant de totes les formes possibles, preferiblement amb cotxe i conduint en Neal, amb el viatge i la carretera com a motivació més que no pas l'assoliment de la destinació. Ens expliquen com mengen, com recullen autoestopistes, a qui coneixen, com els persegueix la policia, amb qui i com tenen sexe, com beuen, ballen, es droguen, com busquen per tot arreu al pare rodamon de'n Neal, com circulen a tota velocitat per les llargues carreteres dels Estats Units. Hi ha qui diu que "A la carretera" prefigura com ha de ser el gènere de les Road Movies. Cèrtament,aquest relat apassionant fa olor de benzina, de quitrà i la seva música barreja el soroll de motor de cotxe amb el virtuosisme del jazz bop.
El llibre és, en paraules de l'autor, una autèntica carretera. L'edició en català incorpora uns annexos i en el primer d'ells "Jack Kerouac i la redacció d'A la carretera" per Howard Cunnell hi trobem el següent:
"He explicat tota la carretera ja", deia Kerouac en una carta del 12 de maig de 1951 que va travessar el país de Nova York a San Francisco per al seu amic Neal Cassady. "Ha anat ràpid perquè la carretera és ràpida. Kerouac deia a Cassady que entre el 2 i el 22 d'abril havia escrit una "novel·la sencera de 125.000 [paraules]... La història va de tu i de mi i de la carretera". Ho havia escrit "tot en una sola tira de paper de 36.5 metres de llargada... to un rotlle mecanografiat i sense paràgrafs... el desenrotlles a a terra i sembla una carretera"
És ben bé com diu Kerouac, el llibre no té divisions visibles. Tot és una tirallonga de paraules de principi a fi sense ni un sol punt i apart. Amb tot, el text es divideix en cinc llibres. Només que la divisió és estrictament conceptual. No hi ha un trencament formal. Acaba una frase d'un "llibre" i tot seguit un títol en majúscules "LLIBRE número del llibre" marca l'inici del següent, que també s'enceta tot seguit.
(el rotlle original, en una exhibició. De Wikipedia.)
El text adquireix la categoria de llegendari, per la potència dels personatges, en particular del messiànic Neal Cassady, per la forma com està escrit sense pauses formals i molt ràpidament per a la seva llargada, en 20 dies, i sobre aquest suport tan poc habitual com és un rotlle de paper continuu.
Vital,esbojarrada, trista, desesperada, salvatge, tendra. La declaració d'una Amèrica rebel que s'estima el mite d'Amèrica i la vol més lliure, més barrejada, humil i pura. Un somni americà diferent, no de riquesa, sinó de llibertat. Viatges, camins. La carretera.
dissabte, 20 de març del 2010
Nota publica de GEAB N°43
La traducció al català del comunicat públic del Global European Anticipation Bulletin (GEAB) del Laboratori Europeu d'Anticipació Política (LEAP). Segons GEAB-LEAP, la descomposició de l'ordre mundial actual és imminent.
Les anticipacions del LEAP, que duu als gens una òptica eurocèntrica continental, tenen una certa tendència a castigar als EUA en particular i al món anglosaxó en general o, si més no, a mi em fa aquest efecte. En tot cas, veurem aviat si estan encertant. Sembla que les anticipacions dels dos últims anys hagin estat encaminades a arribar a aquest 2010 on, segons LEAP, arriba el xoc. Agafin-se fort.
Nota publica de GEAB N°43 (16 de març de 2010)
El GEAB N°43 està disponible! Les cinc seqüències de la fase de desarticulació geopolítica global
En aquest final del primer trimestre 2010, quan en els fronts monetaris, financers, comercials i estratègics, augmenten els signes de confrontacions a nivell internacional, quan la violència del conflicte social de la crisi es confirma en els grans països i conjunts regionals, el LEAP/E2020 està en condicions de subministrar-ne una primera seqüència anticipatòria del desenvolupament d'aquesta fase de desarticulació geopolítica mundial.
Recordem que aquesta fase podria ser el preludi a una reorganització permanent del sistema internacional si, d'aquí a mitjan aquesta dècada, les conseqüències del col·lapse de l'ordre mundial heretat de la Segona Guerra Mundial i de la caiguda del teló d'acer, estan totalment elaborades. Això implicaria una reforma completa del sistema monetari internacional, especialment per reemplaçar el sistema actual fundat en el dòlar, per un sistema basat en una divisa internacional el valor de la qual estigui fonamentat en una cistella de les principals monedes mundials ponderades pel pes respectiu de les seves economies.
L'any passat per a aquesta la mateixa època, en vigílies de la cimera del G20 a Londres, vam publicar en el Financial Times un missatge a tota pàgina on assenyalàvem que la «finestra d'oportunitat» ideal per a tal reforma radical estava entre la primavera i l'estiu de 2009, altrament el món entraria en la fase de desarticulació geopolítica global a finals de 2009 (1).
L'«Anell de Foc» dels deutes sobirans - Distribució gràfica dels Estats en funció del seu deute i del seu dèficit públic, ( en % PBI) - Font : Reuters Ecowin, 02/2010
El fracàs de la cimera de Copenhaguen el desembre de 2009, que posa fi a prop de dues dècades d'una dinàmica cooperació internacional sobre la qüestió (2), en un context de creixents conflictes entre nord-americans i xinesos, i de divisió occidental respecte a la mateixa, és un indicador pertinent que confirma aquesta anticipació dels nostres investigadors. Les relacions internacionals es degraden augmentant les tensions (zones i subjectes) mentre que la capacitat dels Estats Units per exercir la seva funció de conductor (3) o fins i tot simplement d'e ser «modelo» de qui hi ha sota seu orbita s'esvaeix cada dia una mica més (4). Cap al final del primer trimestre de 2010 podem, en particular, destacar:
. el constant deteriorament de les relacions xineses - nord-americanes (Taiwan, Tibet, Iran, paritat Dòlar-Yuan (5), caiguda de les compres de Bons del Tresor d'EUA, conflictes comercials múltiples...);
. les creixents dissensions transatlàntiques (Afganistan (6), OTAN (7), contractes dels avions cisternes de la Força Aèria d'EUA (8), clima, crisi grega);
. la paràlisi decisòria de Washington (9);
. la permanent inestabilitat del Mitjà Orient (10) i l'empitjorament de les crisis potencials Israel-Palestina i Israel-Iran;
. el reforç de la tendència a constituir blocs regionals (Àsia, Amèrica Llatina (11), Europa en particular;
. la volatilitat monetària (12) i financera (13) mundial que augmenta;
. l'enfortiment del temor en els riscos sobirans;
. el creixent paper crític dels bancs nord-americans associat a una reglamentació que mira a regionalitzar els mercats financers (14)
. etc...
Evolució de la rendibilitat (%) del Mercat de Valors de Nova York de 1825 a 2008 - Font : Value Square Asset Management / Yale School of Management, 2009
Alhora, en circumstàncies d'absència de recuperació econòmica (15), les confrontacions socials s'incrementen a Europa mentre que als Estats Units la xarxa social, dit de manera planera, es desmantella (16). Si bé el primer fenomen és més visible que el segon, el segon és més taxatiu. El domini de l'eina de comunicació internacional pels Estats Units li permet ocultar les conseqüències socials d'aquesta destrucció dels seus serveis de públics i socials, mentre ocorre un accelerat empobriment de la classe mitjana del país (17). Aquest camuflament es torna tant més fàcil perquè a diferència d'Europa la seva xarxa social està atomitzada (18): sindicalització feble, sindicats molt sectoritzats sense reivindicacions socials generals, identificació històrica del reclam social amb les actituds «anti nord-americanes» (19)... Avui en ambdós costats de l'atlàntic (i al Japó) els serveis públics (transports públics, policia, bombers.) i socials (salut, educació, jubilació...) estan en procés de desmantellament, quan no són simplement tancats; les manifestacions (20), algunes violentes, augmenten a Europa mentre que les accions de terrorisme domèstic o de radicalització política (21) són cada vegada més nombroses als Estats Units. A la Xina, el creixent control d'Internet i dels mitjans de comunicació és abans que res un bon indicador del creixent nerviosisme dels dirigents pekinesos en el que concerneix la situació de la seva opinió pública. Les manifestacions quant a l'atur i la pobresa continuen augmentant, contradient el discurs optimista dels líders xinesos sobre l'estat de la seva economia. A l'Àfrica, la freqüència dels cops d'estat s'accelera des de l'últim any. I a Llatinoamèrica, malgrat les anteriors xifres macroeconòmiques positives, la insatisfacció social alimenta riscs de canvis radicals de rumb polític com ja s'ha vist a a Xile.
Evolució de la despesa nominal (22) de l'OCDE (en % del PIB de l'any passat) - Font : MacroMarketMusings / David Beckworth, 11/2009
El cúmul d'aquestes tendències està formant molt ràpidament un «cocktail socio-polític explosiu» que condueix directament a conflictes entre els components de la mateixa entitat geopolítica: entre l'Estat federal i els estats a Estats Units, tensions entre Estat-membres a l'UE, entre repúbliques i federació a Rússia, províncies i govern central a Xina, entre grups ètnics, augment dels sentiments anti-immigrants per tot arreu, i l'apel·lar al nacionalisme o al regionalisme (23) per canalitzar aquestes tensions destructives. El conjunt es desenvolupa en un context d'empobriment de les classes mitjanes als Estats Units, el Japó i Europa (en particular en el Regne Unit i en els països europeus i asiàtics (24) on les famílies i les col·lectivitats són més endeutades).
En aquest context, el LEAP/E2020 considera que la fase de desarticulació geopolítica mundial s'estendrà segons cinc seqüències temporals, que es desenvolupen en aquest GEAB Núm. 43, a saber:
0. Inici de la fase de desarticulació geopolítica mundial - 4rt trimestre de 2009 / 2on trimestre de 2010
1. Seqüència 1: Conflictes monetaris i de xocs financers
2. Seqüència 2: Conflictes comercials
3. Seqüència 3: Crisis sobiranes
4. Seqüència 4: Crisi soci-polítiques
5. Seqüència 5: Crisis estratègiques
D'altra banda, en aquest número del GEAB, el nostre equip presenta els vuit països que estima més perillosos que Grècia en matèria de deute sobirà; presentant la seva anàlisi de l'evolució post-crisi de l'economia financera respecte a l'economia real. Finalment, el LEAP/E2020 presenta les seves recomanacions mensuals (divises, actius...) incloent alguns criteris per a una lectura més fiable de les informacions en el context particular de la fase de desarticulació geopolítica mundial.
-------
Notes:
(1) Joseph Stiglitz i Simon Johnson ja no diuen cap altra cosa quan estimen que la crisi està convertint-se en una ocasió fallida de reforma del sistema financer mundial que conduirà ràpidament a nous conflictes. Font: USAToday, 12/03/2010.
(2) Nord-Americans i europeus tenen posicions diametralment oposades sobre aquest tema i l'arribada al poder de Barack Obama només ha tornat més complicat el posicionament públic dels europeus (com ho han afirmat immediatament des del principi els «Obamafils») sense canviar el fonamental.
(3) El mateix passa respecte a la investigació, la posició dels Estats Units retrocedeix molt ràpidament. La classificació mundial de les millors institucions d'investigació només compta amb sis institucions nord-americana entre els quinze primeres contra quatre europees i dues xineses; i cap als primers tres llocs. Font: Scimago Institutions Rankings 2009, 03/2009
(4) Com ho mostra l'actitud d'Israel que està actuant de manera gairebé injuriosa respecte a Washington. Aquest és un indicador important ja que ningú millor que els aliats més propers per percebre el grau d'impotència d'un imperi. Els enemics o bé els aliats recents o llunyans són incapaços de tal percepció en no tenir un accés tan íntim al poder central, ni una perspectiva històrica suficient com per a poder percebre tal evolució. L'editorial de Thomas Friedman en el New York Times del 13/03/2010 il·lustra bé el desconcert de les elits americanes davant l'actitud cada vegada més atrevida del seu aliat israelià, i igualment la incapacitat del govern nord-americà la per reaccionar fermament a aquesta barra.
(5) El to puja considerablement sobre aquesta matèria el que el converteix un joc en una aposta de poder simbòlic com a econòmic per a Pequín i/o per a Washington. Fonts: China Daily, 14/03/2010; Washington Post, 14/03/2010.
(6) El replegament probable de nombroses tropes de l'OTAN de l'Afganistan el 2011 condueix a Rússia i Índia a desenvolupar una estratègia comuna, especialment amb Iran, per prevenir una tornada dels Talibans al poder. Font : Times of Índia, 12/03/2010
(7) A més de la caiguda del govern dels Països Baixos per diferències sobre la seva presència a l'Afganistan, ara és Alemanya la que porta la idea d'integrar Rússia a l'OTAN, una bona vella idea russa, amb el pretext que l'OTAN ja no és pertinent en la seva forma actual. Font: Spiegel, 08/03/2010
(8) Els europeus estan tots molt nerviosos davant de la decisió de Washington d'eliminar l'oferta europea de renovar els contracte pels avions cisterna de la Força Aèria d'EUA.. Aquesta decisió marca probablement el final del mite (molt popular en Europa) d'un mercat transatlàntic d'armaments. Washington només permetrà que les seves companyies guanyin tals grans contractes. Els europeus han de preveure seriosament proveir-se essencialment en la seva indústria de defensa. Font: Financial Times
(9) Inclús Los Angeles Times del 28/02/2010 es fa l'eco de les inquietuds de l'historiador britànic Niall Ferguson que opina que el «imperi nord-americà» pugues col·lapsar d'un dia per l'altre com va ser el cas de l'URSS
(10) El fet que el món àrab ara està fortament afectat per la crisi econòmica mundial afegirà una inestabilitat crònica a la regió. Font: Awid/Pnud, 19/02/2010
(11) Veneçuela s'equipa d'avions de caça xinesos. Una situació pròpia d'un guió de política ficció fa només cinc anys. Font : YahooNews, 14/03/2010
(12) Com ho hem anticipat en els anteriors GEAB, la «crisi grega» es dissipa, tornant a la realitat de les grans tendències de la crisi i com per casualitat, des de fa alguns dies es comença a veure de nou que les anàlisis posen en consideració la pèrdua dels Estats Units de la seva notació AAA en el que concerneix el seu deute; i la fi del rol de moneda de reserva del dòlar. Font: BusinessInsider/Standard & Poor's, 12/03/2010
(13) El gràfic de més endavant il·lustra la volatilitat cada vegada més major que caracteritza les places financessis i que, segons LEAP/E2020, és un indicador d'un risc sistèmic major. Si es mira la rendibilitat del New York Stock Exchange durant més de 180 anys, es comprova que en els anys de la dècada passada (2000-2008, certament, es podria afegir 2009) estan els resultats extrems, els millors i dels pitjors. La mida de les ordres passades als mercats financers mundials s'ha reduït en un 50% en cinc anys, sota l'efecte de l'automatització i dels mètodes de «alta-freqüència» que augmenten la seva volatilitat potencial. Font: Financial Times, 21/02/2010
(14) La recent advertència del Secretari d'Estat del Tresor nord-americà, Thimoty Geithner, referent als riscs del desviament transatlàntic en matèria de reglamentació financera és només l'últim indici d'aquesta evolució. Font: Financial Times, 10/03/2010
(15) L'exemple més recent, Suècia, que pensava haver passat la crisi, es troba de nou submergida en la recessió tenint en compte les molt males xifres del 4rt trimestre 2009. Font: SeekingAlpha, 02/03/2010
(16) La taxa d'atur d'EUA és ja pròxima al 20%, amb pics de 40%-50% per a les classes socials desfavorides. Per evitar fer front a aquesta realitat, les autoritats nord-americanes practiquen una gran manipulació de les xifres de la població activa i de la població a la recerca d'ocupació. L'article de Steven Hansen publicat el 21/02/2010 sobre SeekingAlpha i titolat «Which economic world are we in?» ofereix una perspectiva interessant sobre aquesta qüestió...
(17) Un anàlisi certament radical però molt ben documentat i bastant pertinent d'aquesta situació és desenvolupat per David DeGraw a Alternet de 15/02/2010.
(18) Font (inclòs els comentaris) : MarketWatch, 25/02/2010
(19) La sospita de «Roig» i de «Comunista» és la que hi ha en cada sindicalista que es manifesti per causes socials
(20) Igualmente als Estats Units els estudiants es manifesten contra les alces de les drets de matrícula; i on la població s'inquieta pel tancament de la meitat de les escoles públiques en una ciutat com Kansas City; mentre que a Nova York, són 62 les brigades de bombers que seran suprimida. Fonts: New York Times, 04/03/2010 ; USAToday, 12/03/2010 ; Fire Engineering, 11/03/2010
(21) Des de Joe Stack fins als Tea Parties, 2009 la classe mitjana americana tendeix a radicalitzar-se molt ràpidament des de mitjans de 2009.
(22) la despesa nominal és el valor total de les despeses en una economia no corregida per la inflació. És en realitat el valor de la demanda total. Es constata sobre aquest gràfic que la crisi assenyala un enfonsament de la demanda..
(23) El terme regional és utilitzat aquí al sentit geopolític, de conjunt regional (UE, Asean...).
(24) Así a Corea del Sud, el deute de les famílies continua agreujant-se amb la crisi mentre que les empreses acumulen de reserves de liquiditat en lloc d'invertir ja que no creuen en la recuperació. Font: Korea Herald, 03/03/2010
Dimecres, 17 de març de 2010
Les anticipacions del LEAP, que duu als gens una òptica eurocèntrica continental, tenen una certa tendència a castigar als EUA en particular i al món anglosaxó en general o, si més no, a mi em fa aquest efecte. En tot cas, veurem aviat si estan encertant. Sembla que les anticipacions dels dos últims anys hagin estat encaminades a arribar a aquest 2010 on, segons LEAP, arriba el xoc. Agafin-se fort.
Nota publica de GEAB N°43 (16 de març de 2010)
El GEAB N°43 està disponible! Les cinc seqüències de la fase de desarticulació geopolítica global
En aquest final del primer trimestre 2010, quan en els fronts monetaris, financers, comercials i estratègics, augmenten els signes de confrontacions a nivell internacional, quan la violència del conflicte social de la crisi es confirma en els grans països i conjunts regionals, el LEAP/E2020 està en condicions de subministrar-ne una primera seqüència anticipatòria del desenvolupament d'aquesta fase de desarticulació geopolítica mundial.
Recordem que aquesta fase podria ser el preludi a una reorganització permanent del sistema internacional si, d'aquí a mitjan aquesta dècada, les conseqüències del col·lapse de l'ordre mundial heretat de la Segona Guerra Mundial i de la caiguda del teló d'acer, estan totalment elaborades. Això implicaria una reforma completa del sistema monetari internacional, especialment per reemplaçar el sistema actual fundat en el dòlar, per un sistema basat en una divisa internacional el valor de la qual estigui fonamentat en una cistella de les principals monedes mundials ponderades pel pes respectiu de les seves economies.
L'any passat per a aquesta la mateixa època, en vigílies de la cimera del G20 a Londres, vam publicar en el Financial Times un missatge a tota pàgina on assenyalàvem que la «finestra d'oportunitat» ideal per a tal reforma radical estava entre la primavera i l'estiu de 2009, altrament el món entraria en la fase de desarticulació geopolítica global a finals de 2009 (1).
L'«Anell de Foc» dels deutes sobirans - Distribució gràfica dels Estats en funció del seu deute i del seu dèficit públic, ( en % PBI) - Font : Reuters Ecowin, 02/2010
El fracàs de la cimera de Copenhaguen el desembre de 2009, que posa fi a prop de dues dècades d'una dinàmica cooperació internacional sobre la qüestió (2), en un context de creixents conflictes entre nord-americans i xinesos, i de divisió occidental respecte a la mateixa, és un indicador pertinent que confirma aquesta anticipació dels nostres investigadors. Les relacions internacionals es degraden augmentant les tensions (zones i subjectes) mentre que la capacitat dels Estats Units per exercir la seva funció de conductor (3) o fins i tot simplement d'e ser «modelo» de qui hi ha sota seu orbita s'esvaeix cada dia una mica més (4). Cap al final del primer trimestre de 2010 podem, en particular, destacar:
. el constant deteriorament de les relacions xineses - nord-americanes (Taiwan, Tibet, Iran, paritat Dòlar-Yuan (5), caiguda de les compres de Bons del Tresor d'EUA, conflictes comercials múltiples...);
. les creixents dissensions transatlàntiques (Afganistan (6), OTAN (7), contractes dels avions cisternes de la Força Aèria d'EUA (8), clima, crisi grega);
. la paràlisi decisòria de Washington (9);
. la permanent inestabilitat del Mitjà Orient (10) i l'empitjorament de les crisis potencials Israel-Palestina i Israel-Iran;
. el reforç de la tendència a constituir blocs regionals (Àsia, Amèrica Llatina (11), Europa en particular;
. la volatilitat monetària (12) i financera (13) mundial que augmenta;
. l'enfortiment del temor en els riscos sobirans;
. el creixent paper crític dels bancs nord-americans associat a una reglamentació que mira a regionalitzar els mercats financers (14)
. etc...
Evolució de la rendibilitat (%) del Mercat de Valors de Nova York de 1825 a 2008 - Font : Value Square Asset Management / Yale School of Management, 2009
Alhora, en circumstàncies d'absència de recuperació econòmica (15), les confrontacions socials s'incrementen a Europa mentre que als Estats Units la xarxa social, dit de manera planera, es desmantella (16). Si bé el primer fenomen és més visible que el segon, el segon és més taxatiu. El domini de l'eina de comunicació internacional pels Estats Units li permet ocultar les conseqüències socials d'aquesta destrucció dels seus serveis de públics i socials, mentre ocorre un accelerat empobriment de la classe mitjana del país (17). Aquest camuflament es torna tant més fàcil perquè a diferència d'Europa la seva xarxa social està atomitzada (18): sindicalització feble, sindicats molt sectoritzats sense reivindicacions socials generals, identificació històrica del reclam social amb les actituds «anti nord-americanes» (19)... Avui en ambdós costats de l'atlàntic (i al Japó) els serveis públics (transports públics, policia, bombers.) i socials (salut, educació, jubilació...) estan en procés de desmantellament, quan no són simplement tancats; les manifestacions (20), algunes violentes, augmenten a Europa mentre que les accions de terrorisme domèstic o de radicalització política (21) són cada vegada més nombroses als Estats Units. A la Xina, el creixent control d'Internet i dels mitjans de comunicació és abans que res un bon indicador del creixent nerviosisme dels dirigents pekinesos en el que concerneix la situació de la seva opinió pública. Les manifestacions quant a l'atur i la pobresa continuen augmentant, contradient el discurs optimista dels líders xinesos sobre l'estat de la seva economia. A l'Àfrica, la freqüència dels cops d'estat s'accelera des de l'últim any. I a Llatinoamèrica, malgrat les anteriors xifres macroeconòmiques positives, la insatisfacció social alimenta riscs de canvis radicals de rumb polític com ja s'ha vist a a Xile.
Evolució de la despesa nominal (22) de l'OCDE (en % del PIB de l'any passat) - Font : MacroMarketMusings / David Beckworth, 11/2009
El cúmul d'aquestes tendències està formant molt ràpidament un «cocktail socio-polític explosiu» que condueix directament a conflictes entre els components de la mateixa entitat geopolítica: entre l'Estat federal i els estats a Estats Units, tensions entre Estat-membres a l'UE, entre repúbliques i federació a Rússia, províncies i govern central a Xina, entre grups ètnics, augment dels sentiments anti-immigrants per tot arreu, i l'apel·lar al nacionalisme o al regionalisme (23) per canalitzar aquestes tensions destructives. El conjunt es desenvolupa en un context d'empobriment de les classes mitjanes als Estats Units, el Japó i Europa (en particular en el Regne Unit i en els països europeus i asiàtics (24) on les famílies i les col·lectivitats són més endeutades).
En aquest context, el LEAP/E2020 considera que la fase de desarticulació geopolítica mundial s'estendrà segons cinc seqüències temporals, que es desenvolupen en aquest GEAB Núm. 43, a saber:
0. Inici de la fase de desarticulació geopolítica mundial - 4rt trimestre de 2009 / 2on trimestre de 2010
1. Seqüència 1: Conflictes monetaris i de xocs financers
2. Seqüència 2: Conflictes comercials
3. Seqüència 3: Crisis sobiranes
4. Seqüència 4: Crisi soci-polítiques
5. Seqüència 5: Crisis estratègiques
D'altra banda, en aquest número del GEAB, el nostre equip presenta els vuit països que estima més perillosos que Grècia en matèria de deute sobirà; presentant la seva anàlisi de l'evolució post-crisi de l'economia financera respecte a l'economia real. Finalment, el LEAP/E2020 presenta les seves recomanacions mensuals (divises, actius...) incloent alguns criteris per a una lectura més fiable de les informacions en el context particular de la fase de desarticulació geopolítica mundial.
-------
Notes:
(1) Joseph Stiglitz i Simon Johnson ja no diuen cap altra cosa quan estimen que la crisi està convertint-se en una ocasió fallida de reforma del sistema financer mundial que conduirà ràpidament a nous conflictes. Font: USAToday, 12/03/2010.
(2) Nord-Americans i europeus tenen posicions diametralment oposades sobre aquest tema i l'arribada al poder de Barack Obama només ha tornat més complicat el posicionament públic dels europeus (com ho han afirmat immediatament des del principi els «Obamafils») sense canviar el fonamental.
(3) El mateix passa respecte a la investigació, la posició dels Estats Units retrocedeix molt ràpidament. La classificació mundial de les millors institucions d'investigació només compta amb sis institucions nord-americana entre els quinze primeres contra quatre europees i dues xineses; i cap als primers tres llocs. Font: Scimago Institutions Rankings 2009, 03/2009
(4) Com ho mostra l'actitud d'Israel que està actuant de manera gairebé injuriosa respecte a Washington. Aquest és un indicador important ja que ningú millor que els aliats més propers per percebre el grau d'impotència d'un imperi. Els enemics o bé els aliats recents o llunyans són incapaços de tal percepció en no tenir un accés tan íntim al poder central, ni una perspectiva històrica suficient com per a poder percebre tal evolució. L'editorial de Thomas Friedman en el New York Times del 13/03/2010 il·lustra bé el desconcert de les elits americanes davant l'actitud cada vegada més atrevida del seu aliat israelià, i igualment la incapacitat del govern nord-americà la per reaccionar fermament a aquesta barra.
(5) El to puja considerablement sobre aquesta matèria el que el converteix un joc en una aposta de poder simbòlic com a econòmic per a Pequín i/o per a Washington. Fonts: China Daily, 14/03/2010; Washington Post, 14/03/2010.
(6) El replegament probable de nombroses tropes de l'OTAN de l'Afganistan el 2011 condueix a Rússia i Índia a desenvolupar una estratègia comuna, especialment amb Iran, per prevenir una tornada dels Talibans al poder. Font : Times of Índia, 12/03/2010
(7) A més de la caiguda del govern dels Països Baixos per diferències sobre la seva presència a l'Afganistan, ara és Alemanya la que porta la idea d'integrar Rússia a l'OTAN, una bona vella idea russa, amb el pretext que l'OTAN ja no és pertinent en la seva forma actual. Font: Spiegel, 08/03/2010
(8) Els europeus estan tots molt nerviosos davant de la decisió de Washington d'eliminar l'oferta europea de renovar els contracte pels avions cisterna de la Força Aèria d'EUA.. Aquesta decisió marca probablement el final del mite (molt popular en Europa) d'un mercat transatlàntic d'armaments. Washington només permetrà que les seves companyies guanyin tals grans contractes. Els europeus han de preveure seriosament proveir-se essencialment en la seva indústria de defensa. Font: Financial Times
(9) Inclús Los Angeles Times del 28/02/2010 es fa l'eco de les inquietuds de l'historiador britànic Niall Ferguson que opina que el «imperi nord-americà» pugues col·lapsar d'un dia per l'altre com va ser el cas de l'URSS
(10) El fet que el món àrab ara està fortament afectat per la crisi econòmica mundial afegirà una inestabilitat crònica a la regió. Font: Awid/Pnud, 19/02/2010
(11) Veneçuela s'equipa d'avions de caça xinesos. Una situació pròpia d'un guió de política ficció fa només cinc anys. Font : YahooNews, 14/03/2010
(12) Com ho hem anticipat en els anteriors GEAB, la «crisi grega» es dissipa, tornant a la realitat de les grans tendències de la crisi i com per casualitat, des de fa alguns dies es comença a veure de nou que les anàlisis posen en consideració la pèrdua dels Estats Units de la seva notació AAA en el que concerneix el seu deute; i la fi del rol de moneda de reserva del dòlar. Font: BusinessInsider/Standard & Poor's, 12/03/2010
(13) El gràfic de més endavant il·lustra la volatilitat cada vegada més major que caracteritza les places financessis i que, segons LEAP/E2020, és un indicador d'un risc sistèmic major. Si es mira la rendibilitat del New York Stock Exchange durant més de 180 anys, es comprova que en els anys de la dècada passada (2000-2008, certament, es podria afegir 2009) estan els resultats extrems, els millors i dels pitjors. La mida de les ordres passades als mercats financers mundials s'ha reduït en un 50% en cinc anys, sota l'efecte de l'automatització i dels mètodes de «alta-freqüència» que augmenten la seva volatilitat potencial. Font: Financial Times, 21/02/2010
(14) La recent advertència del Secretari d'Estat del Tresor nord-americà, Thimoty Geithner, referent als riscs del desviament transatlàntic en matèria de reglamentació financera és només l'últim indici d'aquesta evolució. Font: Financial Times, 10/03/2010
(15) L'exemple més recent, Suècia, que pensava haver passat la crisi, es troba de nou submergida en la recessió tenint en compte les molt males xifres del 4rt trimestre 2009. Font: SeekingAlpha, 02/03/2010
(16) La taxa d'atur d'EUA és ja pròxima al 20%, amb pics de 40%-50% per a les classes socials desfavorides. Per evitar fer front a aquesta realitat, les autoritats nord-americanes practiquen una gran manipulació de les xifres de la població activa i de la població a la recerca d'ocupació. L'article de Steven Hansen publicat el 21/02/2010 sobre SeekingAlpha i titolat «Which economic world are we in?» ofereix una perspectiva interessant sobre aquesta qüestió...
(17) Un anàlisi certament radical però molt ben documentat i bastant pertinent d'aquesta situació és desenvolupat per David DeGraw a Alternet de 15/02/2010.
(18) Font (inclòs els comentaris) : MarketWatch, 25/02/2010
(19) La sospita de «Roig» i de «Comunista» és la que hi ha en cada sindicalista que es manifesti per causes socials
(20) Igualmente als Estats Units els estudiants es manifesten contra les alces de les drets de matrícula; i on la població s'inquieta pel tancament de la meitat de les escoles públiques en una ciutat com Kansas City; mentre que a Nova York, són 62 les brigades de bombers que seran suprimida. Fonts: New York Times, 04/03/2010 ; USAToday, 12/03/2010 ; Fire Engineering, 11/03/2010
(21) Des de Joe Stack fins als Tea Parties, 2009 la classe mitjana americana tendeix a radicalitzar-se molt ràpidament des de mitjans de 2009.
(22) la despesa nominal és el valor total de les despeses en una economia no corregida per la inflació. És en realitat el valor de la demanda total. Es constata sobre aquest gràfic que la crisi assenyala un enfonsament de la demanda..
(23) El terme regional és utilitzat aquí al sentit geopolític, de conjunt regional (UE, Asean...).
(24) Así a Corea del Sud, el deute de les famílies continua agreujant-se amb la crisi mentre que les empreses acumulen de reserves de liquiditat en lloc d'invertir ja que no creuen en la recuperació. Font: Korea Herald, 03/03/2010
Dimecres, 17 de març de 2010
corrupcions
Alguna cosa deu anar molt malament al ministeri d'interior quan es confon a cinc ciutadans catalans en viatge de turisme amb un grup terrorista. Sembla un mal acudit. El que passa és que estan fent broma amb una cosa que no té gràcia com és l'assassinat d'una persona.
Igual com l'acudit de deixar anar a l'ex-director corrupte de la Guàrdia Civil. "Ja ha complert la seva condemna", dirà algú i sí, és cert, només que la seva condemna ha quedat en la meitat del que originalment tenia, "li han reduït per bona conducta","diu l'altre. Segur que sí. Una conducta excel·lent. Els calers segueixen sense aparèixer.
Però bé, aquest és el funcionament habitual, no? Encara sort que no li han donat un càrrec. Com en el cas Filesa de finançament il·legal de la campanya del PSOE de l'any 1989. A l'any 97 es va dictar sentència sobre aquest cas i el llavors senador Josep Maria Sala va ser condemnat a tres anys de presó, dels que en va fer dos fins que el Tribunal Constitucional (el mateix que porta gairebé quatre anys amb el judici contra Catalunya, altrament conegut com "el cas de l'estatutet") va anul·lar la sentència. El TC funciona per a segons quines coses:per exemple, tapar les vergonyes de PP i PSOE. Doncs bé, el senyor Sala és actualment secretari de l'àrea d'immigració del PSC. I és que cal retenir a la gent valuosa.
Als innocents els cau un marronàs (sort que s'ha aclarit!). Jutjats i condemnats (mira que costa condemnar a un alt càrrec!), en canvi, encara s'enduen premi gros.
És el que hi ha. La justícia no funciona igual amb tothom ni funciona igual amb tots el casos. No es jutja igual a un ciutadà corrent que a un alt càrrec. No es jutja igual un cas contra l'independentisme que un cas contra el feixisme. No es jutgen igual als treballadors en conflictes socials que els casos d'abusos de grans empreses. La capacitat de defensa d'uns i altres no és la mateixa. La influència política tampoc.
És el que passa quan es viu a un país on es percep que la corrupció no és l'excepció sinó la norma. Un país on la proporció d'imputats en casos de corrupció entre polítics i alts càrrecs supera de llarg la proporció d'imputats que es pot trobar entre el comú de la societat.
Poca cosa a fer. Quan sortiu al carrer vigileu la cartera.
Igual com l'acudit de deixar anar a l'ex-director corrupte de la Guàrdia Civil. "Ja ha complert la seva condemna", dirà algú i sí, és cert, només que la seva condemna ha quedat en la meitat del que originalment tenia, "li han reduït per bona conducta","diu l'altre. Segur que sí. Una conducta excel·lent. Els calers segueixen sense aparèixer.
Però bé, aquest és el funcionament habitual, no? Encara sort que no li han donat un càrrec. Com en el cas Filesa de finançament il·legal de la campanya del PSOE de l'any 1989. A l'any 97 es va dictar sentència sobre aquest cas i el llavors senador Josep Maria Sala va ser condemnat a tres anys de presó, dels que en va fer dos fins que el Tribunal Constitucional (el mateix que porta gairebé quatre anys amb el judici contra Catalunya, altrament conegut com "el cas de l'estatutet") va anul·lar la sentència. El TC funciona per a segons quines coses:per exemple, tapar les vergonyes de PP i PSOE. Doncs bé, el senyor Sala és actualment secretari de l'àrea d'immigració del PSC. I és que cal retenir a la gent valuosa.
Als innocents els cau un marronàs (sort que s'ha aclarit!). Jutjats i condemnats (mira que costa condemnar a un alt càrrec!), en canvi, encara s'enduen premi gros.
És el que hi ha. La justícia no funciona igual amb tothom ni funciona igual amb tots el casos. No es jutja igual a un ciutadà corrent que a un alt càrrec. No es jutja igual un cas contra l'independentisme que un cas contra el feixisme. No es jutgen igual als treballadors en conflictes socials que els casos d'abusos de grans empreses. La capacitat de defensa d'uns i altres no és la mateixa. La influència política tampoc.
És el que passa quan es viu a un país on es percep que la corrupció no és l'excepció sinó la norma. Un país on la proporció d'imputats en casos de corrupció entre polítics i alts càrrecs supera de llarg la proporció d'imputats que es pot trobar entre el comú de la societat.
Poca cosa a fer. Quan sortiu al carrer vigileu la cartera.
dimarts, 16 de març del 2010
La MAT no ho hauria arreglat pas (per Joan Martí Colomer)
En Joan Martí Colomer, portaveu de la Plataforma No a la MAT, explica en aquest article d'opinió d'avui al Vilaweb, perquè amb la MAT no s'hauria evitat el caos viscut (i que encara cueja) a conseqüència de la nevada de dilluns de la setmana passada.
Per cert, que des d'ERC proposen als usuaris donar-se de baixa d'Endesa, aprofitant que el mercat està liberalitzat i es pot contractar el subministrament amb una altre companyia.
No està pas malament com a càstig a Endesa.
En tot cas, però, i almenys de moment i fins que la nova distribuïdora no obtingués una quota de mercat prou gran com per esmerçar-hi quartos, podem jugar-nos que la xarxa de distribució seria la ja existent, amb un manteniment a mitges entre Endesa i el nou competidor. De fet, sembla que com que alguns usuaris ja han canviat de distribuïdora, en alguns casos s'han produït situacions de "terra de ningú" en la que no estava ben determinat qui se n'havia de fer càrrec de les reparacions, afegint complexitat i més retard a una situació prou penosa en ella mateixa.
El que vull dir és que, encara que canviar de distribuïdora pot fotre a Endesa, molt probablement en una situació similar, els problemes serien els mateixos (o pitjors) perquè el que falla no és quina empresa fa el subministrament, sinó el model de generació i distribució d'energia.
I, sobretot, el que falla de fons és que es vol fer negoci amb l'energia quan la prioritat hauria de ser el servei de qualitat i universal.
En fi. Anem per l'article del Joan Martí Colomer:
La MAT no ho hauria arreglat pas
Aquesta setmana restarà gravada en la memòria de molta gent, que ben difícilment l'oblidarà. Pensar que en el segle XXI, i en el món occidental, una nevada pugui originar un caos tan gran fa tremolar. A part la gestió política de la nevada, cal parlar del trinxament de torres i línies que ja havíem dit que fallarien. Sort que tenim els articles publicats, per recordar, ara, a molta gent una cosa que fa anys i panys que diem: falla la xarxa de distribució. I ha fallat un altre cop. En tenim més casos de no fa pas gaires anys. Encara tenim memòria.
Milions de beneficis que no repercuteixen en el territori. Ni modernització (torres pintades damunt de rovell) ni manteniment (empreses subcontractades per a fer el manteniment que cal i que no fan). Però, tot això, ho hauria de controlar el govern, amb el director d'energia al davant, i la realitat de fa anys és que tenen mans lliures per a fer els protocols pertinents i allò que vulguin. Però hi ha una responsabilitat del govern en el nomenament d'aquest director, Agustí Maure, que, ves per on, havia estat el número 2 de REE, la promotora de la MAT. Cal recordar que, després de la gran apagada de l'estiu del 2007 a Barcelona (amb multa de 22 milions d'euros que encara no han pagat), van decidir que hi hauria una comissió de seguiment de manteniment, inversions, etc. Ja es veu com s'ha planificat. I per això exigim la dimissió fulminant del senyor Maure. Ni un dia més pot estar en aquest govern.
La MAT com a línia de transport pertany a un model energètic centralitzat, que forma part de la doble anella de la Mediterrània. Depèn de poques empreses (lobbies i tinks-tanks al darrere) que fixen les condicions de tot: també del preu també, perquè tenen per missió el negoci. No dóna pas més seguretat al sistema, sinó que el fa més vulnerable. L'energia que ve d'una altra part d'Europa en qualsevol accident pot deixar d'arribar a molts països, com en tenim exemples recents. Encara que haguéssim tingut vint MAT, no s'haurien pas resolt els problemes.
I és que el 'quid' de la qüestió és planificar al costat del territori. Amb debat, diàleg, dades, transparència, etc., com es fa amb els nostres germans i amics de Catalunya Nord. Ho hem pogut comprovar tots aquests anys de treballar plegats; fins i tot hem participat i participem en els debats oberts que porten a terme.
Quan el ciutadà és tractat com un súbdit, sense respondre-li durant els dos primers dies, renyant-lo, pregonant que ells ho han fet bé... Lentitud, incompetència, prepotència…, normes actuals d'aquests dies. I ara expedients oberts, reclamacions que es miraran de pagar…, ja sabem la cançó de l'enfadós. Per això ja fa temps que la gent es malfia dels polítics 'professionals', que s'allunyen del ciutadà corrent. No el serveixen ni en aquests moments. Sort que la gent del carrer fa la feina primera de netejar els camins, tallar els arbres, etc.
Nosaltres, com a ciutadans responsables, proposem una nova cultura de l'energia, basada en el consum responsable, més eficient; una gestió de la demanda i una generació distribuïda; el foment de les energies renovables, però gestionades per la societat civil, no pas per grans empreses que abans es dedicaven al negoci del totxo i ara es diuen 'renovables' per poder continuar guanyant diners. Però ja veiem i comprovem, una vegada més, en mans de qui estem.
Joan Martí Colomer
Per cert, que des d'ERC proposen als usuaris donar-se de baixa d'Endesa, aprofitant que el mercat està liberalitzat i es pot contractar el subministrament amb una altre companyia.
No està pas malament com a càstig a Endesa.
En tot cas, però, i almenys de moment i fins que la nova distribuïdora no obtingués una quota de mercat prou gran com per esmerçar-hi quartos, podem jugar-nos que la xarxa de distribució seria la ja existent, amb un manteniment a mitges entre Endesa i el nou competidor. De fet, sembla que com que alguns usuaris ja han canviat de distribuïdora, en alguns casos s'han produït situacions de "terra de ningú" en la que no estava ben determinat qui se n'havia de fer càrrec de les reparacions, afegint complexitat i més retard a una situació prou penosa en ella mateixa.
El que vull dir és que, encara que canviar de distribuïdora pot fotre a Endesa, molt probablement en una situació similar, els problemes serien els mateixos (o pitjors) perquè el que falla no és quina empresa fa el subministrament, sinó el model de generació i distribució d'energia.
I, sobretot, el que falla de fons és que es vol fer negoci amb l'energia quan la prioritat hauria de ser el servei de qualitat i universal.
En fi. Anem per l'article del Joan Martí Colomer:
La MAT no ho hauria arreglat pas
Aquesta setmana restarà gravada en la memòria de molta gent, que ben difícilment l'oblidarà. Pensar que en el segle XXI, i en el món occidental, una nevada pugui originar un caos tan gran fa tremolar. A part la gestió política de la nevada, cal parlar del trinxament de torres i línies que ja havíem dit que fallarien. Sort que tenim els articles publicats, per recordar, ara, a molta gent una cosa que fa anys i panys que diem: falla la xarxa de distribució. I ha fallat un altre cop. En tenim més casos de no fa pas gaires anys. Encara tenim memòria.
Milions de beneficis que no repercuteixen en el territori. Ni modernització (torres pintades damunt de rovell) ni manteniment (empreses subcontractades per a fer el manteniment que cal i que no fan). Però, tot això, ho hauria de controlar el govern, amb el director d'energia al davant, i la realitat de fa anys és que tenen mans lliures per a fer els protocols pertinents i allò que vulguin. Però hi ha una responsabilitat del govern en el nomenament d'aquest director, Agustí Maure, que, ves per on, havia estat el número 2 de REE, la promotora de la MAT. Cal recordar que, després de la gran apagada de l'estiu del 2007 a Barcelona (amb multa de 22 milions d'euros que encara no han pagat), van decidir que hi hauria una comissió de seguiment de manteniment, inversions, etc. Ja es veu com s'ha planificat. I per això exigim la dimissió fulminant del senyor Maure. Ni un dia més pot estar en aquest govern.
La MAT com a línia de transport pertany a un model energètic centralitzat, que forma part de la doble anella de la Mediterrània. Depèn de poques empreses (lobbies i tinks-tanks al darrere) que fixen les condicions de tot: també del preu també, perquè tenen per missió el negoci. No dóna pas més seguretat al sistema, sinó que el fa més vulnerable. L'energia que ve d'una altra part d'Europa en qualsevol accident pot deixar d'arribar a molts països, com en tenim exemples recents. Encara que haguéssim tingut vint MAT, no s'haurien pas resolt els problemes.
I és que el 'quid' de la qüestió és planificar al costat del territori. Amb debat, diàleg, dades, transparència, etc., com es fa amb els nostres germans i amics de Catalunya Nord. Ho hem pogut comprovar tots aquests anys de treballar plegats; fins i tot hem participat i participem en els debats oberts que porten a terme.
Quan el ciutadà és tractat com un súbdit, sense respondre-li durant els dos primers dies, renyant-lo, pregonant que ells ho han fet bé... Lentitud, incompetència, prepotència…, normes actuals d'aquests dies. I ara expedients oberts, reclamacions que es miraran de pagar…, ja sabem la cançó de l'enfadós. Per això ja fa temps que la gent es malfia dels polítics 'professionals', que s'allunyen del ciutadà corrent. No el serveixen ni en aquests moments. Sort que la gent del carrer fa la feina primera de netejar els camins, tallar els arbres, etc.
Nosaltres, com a ciutadans responsables, proposem una nova cultura de l'energia, basada en el consum responsable, més eficient; una gestió de la demanda i una generació distribuïda; el foment de les energies renovables, però gestionades per la societat civil, no pas per grans empreses que abans es dedicaven al negoci del totxo i ara es diuen 'renovables' per poder continuar guanyant diners. Però ja veiem i comprovem, una vegada més, en mans de qui estem.
Joan Martí Colomer
dilluns, 15 de març del 2010
un cop més, Spandau Ballet
Divendres passat, al Pavelló Olímpic de Badalona el grup anglès Spandau Ballet van fer un concert de revival. No, no hi vaig anar. Tot i que a la meva dona i a mi ens hauria agradat. És el que té ser un pureta: que et mola la música dels 80 i trobes que ja no es fa música com abans.
ONCE MORE Spandau Ballet (2009)
I dont wanna let you down, I just want a chance and turn this love around
I keep searching for the sound
I dont wanna do you wrong, I just wanna take us back where we belong
We were hot and we were, oh so strong
Ooh I know I ll make it if we try
Reach for the stars and we can touch the sky
Chorus
Darling, once more
Wont you give me one more time
Say these words together, I need you more than ever trying once more
One more chance to make it right
Never say never
Lets rise up together
Take on the world
I dont wanna change a thing
I dont wanna change this whisper to a scream
Same old song in a different dream
Sorry I stole the show
I cant believe I had your heart and let it go
Always love you but I didn t know
Ooh theres nothing standing in our way
We ve got the love but do we wanna play
(Chorus)
Let's stick around, go round again
Another chance to make amends
(Chorus)
Lets rise up together
Take on the world (3x)
El bo del cas és que els Spandau Ballet no eren un grup pel que sentís una especial predilecció en el seu moment. Aquella estètica pulcra i immaculada, aquella imatge de bons nois i, sobretot, aquell romanticisme de pa sucat amb oli... impossible prendre-se'ls seriosament.
L'altre gran grup de romàntics de l'època els Duran Duran tenien, si més no, una certa imatge de gamberrisme que, malgrat el maquillatge i els cabells crepats, els afegien una dosi de credibilitat, a més de sonar més rockers que els Spandau. En aquella època jo hauria triat abans anar a un concert de Duran Duran que a un dels Spandau. Ara bé, en tot cas, sempre hauria triat un concert de rock abans que un concert de cap dels dos.
Però va arribar el moment d'anar a les discoteques i allà vaig descobrir que les cançons lentes eren dels Spandau. En aquella època quan posaven les lentes era el gran moment de la sessió de tarda. Els Spandau van ser la banda sonora de grans moments.
Vaig arribar a entendre que aquell grup que feia cançons lentes tenia alguna cosa que agradava a les noies. En definitiva, una colla de galifardeus que aconseguien que centenars de noies els llencessin les calcetes en una singular demostració d'afecte eren, forçosament, mereixedors de respecte i admiració. Ara penso que potser això també valdria pel David Bisbal, per dir algú, però estic convençut que als Spandau els han tirat moltes més calcetes que al Bisbal.
El cas és que ha passat el temps i al llarg dels anys he escoltat molts cops "True", "Gold", "Through de barricades"... Altres cançons de l'època d'altres grups i cantants s'han perdut, però aquestes han quedat. Elegants, sòbries, melòdiques, ben cantades. Amb el pas del temps aquestes cançons han guanyat. Els Spandau del passat divendres ja no son aquell grup de jovenets bufons col·leccionistes de calcetes sinó un veterà i elegant grup de pop rock que té en el seu repertori algunes cançons imprescindibles.
El temps ha deixat la marca del seu pas en arrugues i quilos de més tant amunt com avall de l'escenari, és cert, però també una mirada més intensa on els somnis i els records, les victòries i les derrotes, es barregen. Vides a mig camí. En la foscor s'aturen i es retroben per ballar, ben arrapats, aquells himnes. Vam ser aquella generació. Som nosaltres.
Els Spandau van fer, doncs un concert de revival a Badalona. Als himnes de sempre n'hi han afegit un de nou "Once more" ("un cop més") que resulta molt escaient per aquest tour de la memòria que estan fent. La cançó dona nom al seu darrer(?) disc.
Per a tots vostès, el videoclip de "Once more". Un cop més: Spandau Ballet.
ONCE MORE Spandau Ballet (2009)
I dont wanna let you down, I just want a chance and turn this love around
I keep searching for the sound
I dont wanna do you wrong, I just wanna take us back where we belong
We were hot and we were, oh so strong
Ooh I know I ll make it if we try
Reach for the stars and we can touch the sky
Chorus
Darling, once more
Wont you give me one more time
Say these words together, I need you more than ever trying once more
One more chance to make it right
Never say never
Lets rise up together
Take on the world
I dont wanna change a thing
I dont wanna change this whisper to a scream
Same old song in a different dream
Sorry I stole the show
I cant believe I had your heart and let it go
Always love you but I didn t know
Ooh theres nothing standing in our way
We ve got the love but do we wanna play
(Chorus)
Let's stick around, go round again
Another chance to make amends
(Chorus)
Lets rise up together
Take on the world (3x)
diumenge, 14 de març del 2010
Per la dignitat dels gironins (i de tots!)
A diumenge, 6 dies, doncs, després de la nevada, encara hi han vora de 10.000 persones que no tenen llum per la nevada, sobretot a comarques gironines.
Personalment, crec que aquí hem anat a parar a conseqüència d'una privatització de l'energia on el criteri dominant ha estat la cobdícia i el pagament de favors. Estem en mans d'un monopoli privat, i d'un model energètic que és deriva, justament, d'aquest plantejament monopolístic. Per mi la via de millora és clara: cal la nacionalització de l'energia i la reestructuració a un model energètic de generació distribuïda i de xarxa intel·ligent.
També està clar que no ho voldran els que manen. I els que manen avui són polítics i demà alts càrrecs directius o de consells d'administració d'aquestes grans empreses. No seran aquests els que canviaran les coses. No. Haurem de ser nosaltres, les persones, els treballadors, els ciutadans, els que girem la truita. Com? Doncs a mi em sembla que ja va tocant una vaga general. Però no una vaga general d'un dia, que el sistema és prou fort per aguantar-la, el que cal és una vaga general indefinida.
És com jo crec que podria forçar-se un canvi. Tanmateix, prou que veig que les coses no aniran per aquí. En tot cas, els alcaldes de la zona de les comarques de Girona han posat el crit al cel, com no pot ser d'una altre forma i han escrit un manifest on critiquen la situació. Més de quaranta alcaldes s'hi han adherit.
En solidaritat amb els afectats, i amb els alcaldes, penjo el manifest al bloc. També el podeu llegir en aquest enllaç de "El Punt".
Per la dignitat dels gironins
Personalment, crec que aquí hem anat a parar a conseqüència d'una privatització de l'energia on el criteri dominant ha estat la cobdícia i el pagament de favors. Estem en mans d'un monopoli privat, i d'un model energètic que és deriva, justament, d'aquest plantejament monopolístic. Per mi la via de millora és clara: cal la nacionalització de l'energia i la reestructuració a un model energètic de generació distribuïda i de xarxa intel·ligent.
També està clar que no ho voldran els que manen. I els que manen avui són polítics i demà alts càrrecs directius o de consells d'administració d'aquestes grans empreses. No seran aquests els que canviaran les coses. No. Haurem de ser nosaltres, les persones, els treballadors, els ciutadans, els que girem la truita. Com? Doncs a mi em sembla que ja va tocant una vaga general. Però no una vaga general d'un dia, que el sistema és prou fort per aguantar-la, el que cal és una vaga general indefinida.
És com jo crec que podria forçar-se un canvi. Tanmateix, prou que veig que les coses no aniran per aquí. En tot cas, els alcaldes de la zona de les comarques de Girona han posat el crit al cel, com no pot ser d'una altre forma i han escrit un manifest on critiquen la situació. Més de quaranta alcaldes s'hi han adherit.
En solidaritat amb els afectats, i amb els alcaldes, penjo el manifest al bloc. També el podeu llegir en aquest enllaç de "El Punt".
Per la dignitat dels gironins
Les comarques gironines, la nostra gent, els nostres municipis, les nostres empreses, han patit les conseqüències del temporal de neu i vent que es va produir el dilluns dia 8 de març.
Els alcaldes de les comarques gironines que hem viscut a primera línia des de dilluns l'evolució de la crisi volem expressar a l'opinió pública del país, especialment als nostres conciutadans de les comarques gironines, i en nom seu, el nostre clam perquè l'experiència que ens ha tocat patir no es repeteixi mai més en allò que sigui responsabilitat de les administracions i de les empreses de serveis públics. Ha estat una experiència evitable en bona part. Una experiència que ha de servir per prendre mesures que millorin tot allò que sabem que ha fallat, si cal corregint protocols i destinant-hi inversions, millorant coordinació, informació i recursos humans i materials.
Com a portaveus del món local, volem expressar la nostra queixa per les dificultats que hem tingut durant les fases més crítiques de la crisi, provocades per una manca de comunicació i d'informació, davant de les actuacions previstes per les administracions i les empreses de subministrament energètic, per les operadores de telecomunicacions i per les concessionàries d'infraestructures de la comunicació. No hi ha res pitjor que la poca informació, o insuficient. La manca de subministrament elèctric, que ha estat el principal problema viscut i que n'ha comportat d'altres, s'està allargant molt més del que seria desitjable, i està provocant un greu perjudici a la ciutadania i al teixit econòmic i empresarial dels nostres municipis. No és acceptable que en situacions com les viscudes, les companyies elèctriques actuïn amb tanta opacitat i ofereixin als alcaldes una informació tan poc precisa, i sovint poc creïble. No és acceptable que les companyies elèctriques actuïn amb tan poca celeritat per oferir alternatives a la manca de subministrament elèctric des de la xarxa. Aquesta manca de previsió i de resposta immediata ha fet que el problema s'hagi allargat molt més del que és comprensible i tolerable en situacions d'emergència com la viscuda.
No és acceptable que aquesta manca de subministrament hagi provocat un greu problema sobre els sistemes de telecomunicació. Quan més els hem necessitat, no n'hem disposat, ni els hem pogut fer servir. El col·lapse integral del sistema –llum, telecomunicacions, xarxa viària, transport públic, informació pública– ha caigut sobre les espatlles dels nostres conciutadans. Reconèixer-ho seria un acte de justícia i de reparació moral als centenars de milers d'afectats per aquest temporal, i reforçaria el servei que la política local ha prestat. Hem hagut de destinar recursos econòmics, que no tenim, a donar resposta i protegir els nostres conciutadans, mentre esperàvem l'arribada d'una ajuda promesa que mai no acabava d'arribar. L'ajut ha arribat tard i no en la mesura necessària. És per tot això que manifestem les següents reclamacions:
1. Que les companyies elèctriques assumeixin la responsabilitat que ha comportat la manca de subministrament elèctric, i les conseqüències que se'n deriven.
2. Que el govern de Catalunya, recollint el clam dels alcaldes, exigeixi a les companyies elèctriques que restableixin, posant-hi tots els mitjans necessaris, el subministrament elèctric a tota la població que en aquests moments encara es troba afectada, amb la major brevetat possible. Així mateix, que obligui les companyies elèctriques a fer una auditoria de l'estat de totes les línies de distribució, tant les afectades com les que no ho estan, a fi i efecte d'invertir-hi els recursos necessaris, perquè mai més, davant de situacions imprevistes, es repeteixi una situació com aquesta.
3. Que el govern de la Generalitat de Catalunya revisi els protocols d'actuació i de protecció civil davant de situacions d'emergència, per tal de fer-los més àgils i operatius; i que els recursos necessaris es posin ràpidament al servei dels municipis i dels ciutadans. Tanmateix, que es revisin i es millorin els sistemes de comunicació i informació, tant pel que fa als serveis propis del govern com als dels altres operadors implicats en el territori.
4. Que davant les dificultats econòmiques dels nostres municipis, i tenint en compte l'esforç econòmic que hem hagut de suportar per fer front a l'emergència viscuda, el govern de Catalunya obri de manera immediata i àgil línies d'ajuts als municipis per fer front a les despeses que els ajuntaments hem assumit per recuperar la normalitat i per atendre els ciutadans afectats. Igualment, i per fer front a les conseqüències del temporal, que els diferents departaments de la Generalitat implicats obrin línies d'ajuts per minimitzar els efectes de la nevada, especialment pel que fa a la neteja de boscos i restauració de camins.
És per això que, fent-nos portaveus dels nostres veïns i veïnes, gosem alçar la veu col·lectivament per reclamar canvis en els protocols d'actuació, recursos i disculpes a qui en responsabilitat pertoqui perquè en el futur, quan s'esdevingui una nevada o altres situacions d'emergència, no haguem de patir una situació com la que hem viscut i s'està vivint aquests dies. Que l'experiència ens serveixi a tots plegats per ser millors governants, millors servidors públics, millors prestadors de servei públic, millors ciutadans. Finalment, volem agrair la comprensió i solidaritat dels nostres conciutadans, el suport desinteressat que hem rebut d'ells i de moltes persones anònimes que ens estan ajudant, així com també de tot el personal que ha intervingut en els operatius.
dijous, 11 de març del 2010
quatre dies de fred i a les fosques
No volia. M'he resistit fins avui. Però no hi ha més remei. És inacceptable que avui, dijous, tres dies després de la nevada del dilluns, encara hi hagi un munt de gent que està sense electricitat, o sense telèfon, o nens sense escola, línies de transport que no funcionen... No pot ser.
Estem com a l'estiu del 2007, quan un foc a un transformador va deixar barris sencers de Barcelona sense llum durant una setmana. De fet, ara és pitjor. Allò va passar a l'estiu. La nevada i les seves conseqüències, en canvi, ens afecten enmig d'un hivern que s'ha endurit de cop.
És acceptable dir que aquesta nevada ha estat un cas extraordinari? Doncs no. Es podria arribar a acceptar el caos circulatori que es va patir el mateix dia de la nevada. Es podria arribar a acceptar els talls de carreteres el mateix dia de la nevada o durant un curt marge d'hores posterior, el temps necessari per fer-les transitables de nou.
Però no és acceptable que unes torres caiguin a terra i tres dies després tinguem que encara i hagin tants ciutadans afectats, sense llum, sense calefacció, amb dificultats de transport.
No és la primera vegada que Endesa i REE ens prenen el pel. Aquests monopolis privatitzats i privats d'amics del govern (la famosa casta d'alts càrrecs i funcionaris que avui estan al sector privat, demà al públic i demà passat tornen al privat per una porta giratòria que sempre està en moviment) i que s'enriqueixen de forma ostentosa, no els tremola gens la ma a l'hora d'apujar les tarifes, i se'n cuiden prou de reinvertir un sol duro en millorar instal·lacions, això sí, provaran d'encol·lomar la línia de molt alta tensió (MAT) i ens diran que és la sol·lució de tot.
Es demostra un cop més i amb la dura realitat que no és cert que els serveis privats funcionin millor. Es demostra un cop més i amb la dura realitat que no hi ha res que funcioni pitjor que un monopoli privat. Es demostra, un cop més i amb la dura realitat que aquest model de generació centralitzada d'energia i de distribució a partir d'una estructura jeràrquica són extraordinàriament sensibles a situacions excepcionals. Excepcionals, no catastròfiques com al·leguen amb cinisme des d'Endesa. El que és catastròfic és dependre d'un monopoli privat. I la MAT no és sol·lució. Si de cas, la MAT és aprofundir en les causes que han provocat aquest daltabaix.
Hi han vàries lliçons que es poden extreure: no es pot deixar en mans privades, i encara menys en mans de monopolis privats, bens i serveis de primera necessitat com poden ser l'energia, l'aigua, la sanitat, l'educació, l'habitatge, el transport. Molts d'aquest bens i serveis, per a una veritable eficiència, on eficiència no vol dir guanyar diners sinó universalitat i satisfacció dels usuaris, han de ser públics. Una altre lliçó, el model energètic ha de canviar, cal anar a la generació distribuida d'energia, en compte de la generació centralitzada. Conseqüentment, cal anar a la xarxa de distribució intel·ligent d'energia. El caduc model centralitzat i de repartiment jerarquitzat en arbre ha de donar pas a un nou model de generació i distribució en xarxa. Per descomptat, cal millorar l'eficiència energètica de l'edificació.
El problema de tot això és, com sempre, que té un cost. És una inversió molt important que s'hauria d'haver encetat fa molts anys i que ara, i cada cop més, serà molt més difícil de fer. No serà fàcil afrontar aquest canvi i hi ha una gran resistència, precisament per part dels monopolis dominants (en definitiva per la casta s'alts càrrecs, funcionaris i polítics) enfront qualsevol canvi que signifiqui retornar la independència energètica als ciutadans, doncs és aquesta la gran força i el gran perill amb que els amenaça la generació distribuida i la xarxa intel·ligent: que, per definició, esmicola els monopolis energètics.
Bé, tot plegat és una dissertació molt interessant. El problema, però, persisteix i ciutadans d'arreu de Catalunya segueixen a les fosques, passant fret i emprenyats. La realitat prosaica és aquesta. No parlem dels accidents que ha provocat aquesat situació de desampara, fins i tot un mort per l'us maldestre d'un generador.
És inacceptable. Un país de fireta. Mantingut de fireta a propòsit per una elit que se'n beneficia. Potser sí que d'on no hi ha no en raja, i que aquí només donem per això. A aquesta situació s'ha arribat després de molts anys d'anar passant, de no plantar-se i dir prou. Tenim el que tenim perquè entre tots hem anat passant sense preocupar-nos de l'expoli. La culpa principal és dels lladres, ara bé, les víctimes, durant anys, no ho hem denunciat ni ho hem combatut quan tocava. Segurament enganyats per un fals "progrés".
Però ara el "progrés" s'ha acabat. El primer de tot és restablir la normalitat, cert ,i que torni l'energia i els serveis als ciutadans que avui, de forma vergonyosa per a tots, segueixen afectats. Ara bé, si amb la normalitat ve l'oblit, llavors tot aquest patiment, totes aquestes molèsties, tota aquesta emprenyamenta no hauran servit de res.
El nostre país pot ser millor. Però nosaltres hem de canviar.
Estem com a l'estiu del 2007, quan un foc a un transformador va deixar barris sencers de Barcelona sense llum durant una setmana. De fet, ara és pitjor. Allò va passar a l'estiu. La nevada i les seves conseqüències, en canvi, ens afecten enmig d'un hivern que s'ha endurit de cop.
És acceptable dir que aquesta nevada ha estat un cas extraordinari? Doncs no. Es podria arribar a acceptar el caos circulatori que es va patir el mateix dia de la nevada. Es podria arribar a acceptar els talls de carreteres el mateix dia de la nevada o durant un curt marge d'hores posterior, el temps necessari per fer-les transitables de nou.
Però no és acceptable que unes torres caiguin a terra i tres dies després tinguem que encara i hagin tants ciutadans afectats, sense llum, sense calefacció, amb dificultats de transport.
No és la primera vegada que Endesa i REE ens prenen el pel. Aquests monopolis privatitzats i privats d'amics del govern (la famosa casta d'alts càrrecs i funcionaris que avui estan al sector privat, demà al públic i demà passat tornen al privat per una porta giratòria que sempre està en moviment) i que s'enriqueixen de forma ostentosa, no els tremola gens la ma a l'hora d'apujar les tarifes, i se'n cuiden prou de reinvertir un sol duro en millorar instal·lacions, això sí, provaran d'encol·lomar la línia de molt alta tensió (MAT) i ens diran que és la sol·lució de tot.
Es demostra un cop més i amb la dura realitat que no és cert que els serveis privats funcionin millor. Es demostra un cop més i amb la dura realitat que no hi ha res que funcioni pitjor que un monopoli privat. Es demostra, un cop més i amb la dura realitat que aquest model de generació centralitzada d'energia i de distribució a partir d'una estructura jeràrquica són extraordinàriament sensibles a situacions excepcionals. Excepcionals, no catastròfiques com al·leguen amb cinisme des d'Endesa. El que és catastròfic és dependre d'un monopoli privat. I la MAT no és sol·lució. Si de cas, la MAT és aprofundir en les causes que han provocat aquest daltabaix.
Hi han vàries lliçons que es poden extreure: no es pot deixar en mans privades, i encara menys en mans de monopolis privats, bens i serveis de primera necessitat com poden ser l'energia, l'aigua, la sanitat, l'educació, l'habitatge, el transport. Molts d'aquest bens i serveis, per a una veritable eficiència, on eficiència no vol dir guanyar diners sinó universalitat i satisfacció dels usuaris, han de ser públics. Una altre lliçó, el model energètic ha de canviar, cal anar a la generació distribuida d'energia, en compte de la generació centralitzada. Conseqüentment, cal anar a la xarxa de distribució intel·ligent d'energia. El caduc model centralitzat i de repartiment jerarquitzat en arbre ha de donar pas a un nou model de generació i distribució en xarxa. Per descomptat, cal millorar l'eficiència energètica de l'edificació.
El problema de tot això és, com sempre, que té un cost. És una inversió molt important que s'hauria d'haver encetat fa molts anys i que ara, i cada cop més, serà molt més difícil de fer. No serà fàcil afrontar aquest canvi i hi ha una gran resistència, precisament per part dels monopolis dominants (en definitiva per la casta s'alts càrrecs, funcionaris i polítics) enfront qualsevol canvi que signifiqui retornar la independència energètica als ciutadans, doncs és aquesta la gran força i el gran perill amb que els amenaça la generació distribuida i la xarxa intel·ligent: que, per definició, esmicola els monopolis energètics.
Bé, tot plegat és una dissertació molt interessant. El problema, però, persisteix i ciutadans d'arreu de Catalunya segueixen a les fosques, passant fret i emprenyats. La realitat prosaica és aquesta. No parlem dels accidents que ha provocat aquesat situació de desampara, fins i tot un mort per l'us maldestre d'un generador.
És inacceptable. Un país de fireta. Mantingut de fireta a propòsit per una elit que se'n beneficia. Potser sí que d'on no hi ha no en raja, i que aquí només donem per això. A aquesta situació s'ha arribat després de molts anys d'anar passant, de no plantar-se i dir prou. Tenim el que tenim perquè entre tots hem anat passant sense preocupar-nos de l'expoli. La culpa principal és dels lladres, ara bé, les víctimes, durant anys, no ho hem denunciat ni ho hem combatut quan tocava. Segurament enganyats per un fals "progrés".
Però ara el "progrés" s'ha acabat. El primer de tot és restablir la normalitat, cert ,i que torni l'energia i els serveis als ciutadans que avui, de forma vergonyosa per a tots, segueixen afectats. Ara bé, si amb la normalitat ve l'oblit, llavors tot aquest patiment, totes aquestes molèsties, tota aquesta emprenyamenta no hauran servit de res.
El nostre país pot ser millor. Però nosaltres hem de canviar.
dilluns, 8 de març del 2010
8 de març, dia de la dona treballadora
Avui és 8 de març i és,per tant, el dia de la dona treballadora.Es veu que el políticament correcte és dir "dia internacional de la dona". És una bestiesa. El dia de la dona treballadora té un sentit molt clar. De la viquipèdia:
"El Dia Internacional de la Dona queda fixat en la data del 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments) de les dones russes el 8 de març de 1917.
El sentit de la diada respon a la lluita de les treballadores per tal d'obtenir millores laborals i socials".
Dia de las dona treballadora i orgulloses que han d'estar d'aquest qualificatiu. Tan treballadora és una mestressa de casa com una administrativa. Aquest dia és per a totes elles. Es veu, però, que des del sistema pretenen fer oblidar el significat de lluita de classe i de gènere que té aquesta diada. Doncs no.
En aquest nevat dia de la dona treballadora molts col·lectius han aprofitat per dir la seva. Reprodueixo a continuació el de la Secretaria de la Dona del comitè confederal de la CGT, que va acompanyat d'un poema de l'escriptora nicaragüenca Gioconda Belli.
El post d'avui dedicat a vosaltres: companyes, amigues, parelles, mares, dones treballadores.
El 8 de Març celebrem el dia de la dona. Des de les institucions també
Manifest 2010 de la Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
Aquestes institucions, que al llarg dels últims anys promulguen lleis i organitzen actes a favor de la igualtat de la dona. Actes que resulten hipòcrites, electoralistes, buits i contradictoris que poc fan en realitat per tractar de millorar la nostra consecució de la igualtat.
Intenten que els donem el nostre vot amb actes al seu parer, políticament correctes, que solament emmascaren una realitat feminicída.
Els mitjans de comunicació intenten que acceptem sense resistència el seu codi patriarcal i no siguem plenament conscients que no existeixen reformes reals sinó demagògia passada.
Les dones continuem tenint doble jornada laboral, tenim limitada la possibilitat d’accedir a llocs de treball millor remunerats, patim major precarietat laboral, som víctimes del terrorisme masclista, continuem realitzant els treballs necessaris per al manteniment de la vida, entre altres desigualtats.
Des de CGT MANIFESTEM LA NOSTRA ABSOLUTA RESISTÈNCIA a aquest sistema patriarcal i fem una crida a tota la joventut perquè, juntament amb qui portem anys lluitant, cridin i es rebel·lin, rebutjant l’aberrant sistema patriarcal que no cessa en la seva obstinació de minvar la capacitat de les dones com éssers pensants.
Amb el convenciment que la lluita és sempre possible, que ens serveixi d’exemple que fins en les societats més masclistes com la mexicana, hi ha dones zapatistes o indígenes que, organitzant-se, han arribat fins i tot a l’elaboració d’una Constitució de les Dones. Dones d’Atenco, també a Mèxic, que lluiten contra l’agressió sexual com forma de repressió política. I recordem també a les Dones del Shari rosa a l’Índia, que lluiten contra la violència masclista en la llar, reunint-se en grups i marxant totes juntes durant quilòmetres fins a la casa de l’agredida, Mujeres Creando, a Bolívia o Amazonas, a Argentina, que a través de pintades, documentals, accions en el carrer, articles en premsa o declaracions en la ràdio expressen el seu rebuig a seguir sent excloses i maltractades, al marge de les institucions i a través de l’acció directa.
La majoria d’aquestes lluites es porten a terme en unes condicions en les quals la subsistència seria el prioritari, i no obstant això veiem que per a elles la dignitat de la dona és equiparable a la de l’aliment diari.
Des d’aquí per tant, volem reconèixer la seva resistència, ja que la lluita de la dona és una, aquí i allà: la de parir un món nou on les relacions de les persones estan basades en la igualtat.
A Europa, l’Europa del capital, de la qual el nostre estat ocupa la presidència aquest semestre, tenim una imatge molt més “avançada” quant a drets laborals i cívics: dret al vot, dret a un treball digne, lleis que ens emparen…. i malgrat tot, veiem que encara que la distància que ens separava dels homes és una mica menor, aquesta segueix estant present en gairebé tots els àmbits de les nostres vides: salaris menors, doble jornada laboral, dificultat per a accedir a llocs de major responsabilitat, les cures segueixen sent responsabilitat nostra, treballs precaris….
Aquest món que sempre han dominat els homes segueix conservant la imatge que han imprès en ell. No podem perdre de vista aquests fets que fan tan complexa la qüestió del treball femení… la majoria de les dones que treballen no PODEN EVADIR-SE DE LA NORMATIVA QUE PROCLAMA EL SISTEMA FEMENÍ TRADICIONAL ja que no rebem de la societat ni dels nostres companys l’ajuda que ens resultaria necessària per a convertir-nos concretament en IGUALS DELS HOMES.
Solament les que resisteixen poden donar cert sentit a les labors quotidianes àdhuc privades de descans, hereves d’una tradició de submissió.
Lamentablement en el mercat laboral moltes dones continuen sofrint vexacions veient-se obligades de forma natural, a usar “el seu encant” (assetjament laboral) ja que els seus salaris són mínims exigint d’ella alguna cosa més que el seu currículum o forma de treball.
La dona que s’allibera econòmicament de l’home NO ESTÀ PER AIXÒ EN UNA SITUACIÓ MORAL, SOCIAL, PSICOLÒGICA IDÈNTICA A ELL. La forma que ens impliquem en les nostres professions depèn d’un context global que desafortunadament no ens ajuda.
DES DE CGT, NOSALTRES, TOTES, VOLEM PARIR UN MÓN NOU ON HI HAGI IGUALTAT REAL I QUE NO SIGUIN SOLAMENT LES LLEIS LES QUE INTERPRETIN SENSE DIFERÈNCIA DE GÈNERES, RACES O ESTATUS SOCIAL, SINÓ TOTS I TOTES AMB EL CONVENCIMENT QUE ÉS POSSIBLE
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
HUELGA
Quiero una huelga donde vayamos todos.
Una huelga de brazos, piernas, de cabellos,
una huelga naciendo en cada cuerpo.
Quiero una huelga
de obreros, de palomas,
de chóferes, de flores,
de técnicos, de niños,
de médicos, de mujeres.
Quiero una huelga grande,
que hasta el amor alcance.
Una huelga donde todo se detenga,
el reloj, las fábricas,
el plantel, los colegios,
el bus, los hospitales,
la carretera, los puertos.
Una huelga de ojos, de manos y de besos.
Una huelga donde respirar no sea permitido,
una huelga donde nazca el silencio
para oir los pasos del tirano que se marcha.
Gioconda Belli
"El Dia Internacional de la Dona queda fixat en la data del 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments) de les dones russes el 8 de març de 1917.
El sentit de la diada respon a la lluita de les treballadores per tal d'obtenir millores laborals i socials".
Dia de las dona treballadora i orgulloses que han d'estar d'aquest qualificatiu. Tan treballadora és una mestressa de casa com una administrativa. Aquest dia és per a totes elles. Es veu, però, que des del sistema pretenen fer oblidar el significat de lluita de classe i de gènere que té aquesta diada. Doncs no.
En aquest nevat dia de la dona treballadora molts col·lectius han aprofitat per dir la seva. Reprodueixo a continuació el de la Secretaria de la Dona del comitè confederal de la CGT, que va acompanyat d'un poema de l'escriptora nicaragüenca Gioconda Belli.
El post d'avui dedicat a vosaltres: companyes, amigues, parelles, mares, dones treballadores.
El 8 de Març celebrem el dia de la dona. Des de les institucions també
Manifest 2010 de la Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
Aquestes institucions, que al llarg dels últims anys promulguen lleis i organitzen actes a favor de la igualtat de la dona. Actes que resulten hipòcrites, electoralistes, buits i contradictoris que poc fan en realitat per tractar de millorar la nostra consecució de la igualtat.
Intenten que els donem el nostre vot amb actes al seu parer, políticament correctes, que solament emmascaren una realitat feminicída.
Els mitjans de comunicació intenten que acceptem sense resistència el seu codi patriarcal i no siguem plenament conscients que no existeixen reformes reals sinó demagògia passada.
Les dones continuem tenint doble jornada laboral, tenim limitada la possibilitat d’accedir a llocs de treball millor remunerats, patim major precarietat laboral, som víctimes del terrorisme masclista, continuem realitzant els treballs necessaris per al manteniment de la vida, entre altres desigualtats.
Des de CGT MANIFESTEM LA NOSTRA ABSOLUTA RESISTÈNCIA a aquest sistema patriarcal i fem una crida a tota la joventut perquè, juntament amb qui portem anys lluitant, cridin i es rebel·lin, rebutjant l’aberrant sistema patriarcal que no cessa en la seva obstinació de minvar la capacitat de les dones com éssers pensants.
Amb el convenciment que la lluita és sempre possible, que ens serveixi d’exemple que fins en les societats més masclistes com la mexicana, hi ha dones zapatistes o indígenes que, organitzant-se, han arribat fins i tot a l’elaboració d’una Constitució de les Dones. Dones d’Atenco, també a Mèxic, que lluiten contra l’agressió sexual com forma de repressió política. I recordem també a les Dones del Shari rosa a l’Índia, que lluiten contra la violència masclista en la llar, reunint-se en grups i marxant totes juntes durant quilòmetres fins a la casa de l’agredida, Mujeres Creando, a Bolívia o Amazonas, a Argentina, que a través de pintades, documentals, accions en el carrer, articles en premsa o declaracions en la ràdio expressen el seu rebuig a seguir sent excloses i maltractades, al marge de les institucions i a través de l’acció directa.
La majoria d’aquestes lluites es porten a terme en unes condicions en les quals la subsistència seria el prioritari, i no obstant això veiem que per a elles la dignitat de la dona és equiparable a la de l’aliment diari.
Des d’aquí per tant, volem reconèixer la seva resistència, ja que la lluita de la dona és una, aquí i allà: la de parir un món nou on les relacions de les persones estan basades en la igualtat.
A Europa, l’Europa del capital, de la qual el nostre estat ocupa la presidència aquest semestre, tenim una imatge molt més “avançada” quant a drets laborals i cívics: dret al vot, dret a un treball digne, lleis que ens emparen…. i malgrat tot, veiem que encara que la distància que ens separava dels homes és una mica menor, aquesta segueix estant present en gairebé tots els àmbits de les nostres vides: salaris menors, doble jornada laboral, dificultat per a accedir a llocs de major responsabilitat, les cures segueixen sent responsabilitat nostra, treballs precaris….
Aquest món que sempre han dominat els homes segueix conservant la imatge que han imprès en ell. No podem perdre de vista aquests fets que fan tan complexa la qüestió del treball femení… la majoria de les dones que treballen no PODEN EVADIR-SE DE LA NORMATIVA QUE PROCLAMA EL SISTEMA FEMENÍ TRADICIONAL ja que no rebem de la societat ni dels nostres companys l’ajuda que ens resultaria necessària per a convertir-nos concretament en IGUALS DELS HOMES.
Solament les que resisteixen poden donar cert sentit a les labors quotidianes àdhuc privades de descans, hereves d’una tradició de submissió.
Lamentablement en el mercat laboral moltes dones continuen sofrint vexacions veient-se obligades de forma natural, a usar “el seu encant” (assetjament laboral) ja que els seus salaris són mínims exigint d’ella alguna cosa més que el seu currículum o forma de treball.
La dona que s’allibera econòmicament de l’home NO ESTÀ PER AIXÒ EN UNA SITUACIÓ MORAL, SOCIAL, PSICOLÒGICA IDÈNTICA A ELL. La forma que ens impliquem en les nostres professions depèn d’un context global que desafortunadament no ens ajuda.
DES DE CGT, NOSALTRES, TOTES, VOLEM PARIR UN MÓN NOU ON HI HAGI IGUALTAT REAL I QUE NO SIGUIN SOLAMENT LES LLEIS LES QUE INTERPRETIN SENSE DIFERÈNCIA DE GÈNERES, RACES O ESTATUS SOCIAL, SINÓ TOTS I TOTES AMB EL CONVENCIMENT QUE ÉS POSSIBLE
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
HUELGA
Quiero una huelga donde vayamos todos.
Una huelga de brazos, piernas, de cabellos,
una huelga naciendo en cada cuerpo.
Quiero una huelga
de obreros, de palomas,
de chóferes, de flores,
de técnicos, de niños,
de médicos, de mujeres.
Quiero una huelga grande,
que hasta el amor alcance.
Una huelga donde todo se detenga,
el reloj, las fábricas,
el plantel, los colegios,
el bus, los hospitales,
la carretera, los puertos.
Una huelga de ojos, de manos y de besos.
Una huelga donde respirar no sea permitido,
una huelga donde nazca el silencio
para oir los pasos del tirano que se marcha.
Gioconda Belli
diumenge, 7 de març del 2010
Referèndum a Islàndia
Ahir els ciutadans d'Islàndia van votar en referèndum que NO estaven d'acord en pagar els deutes del banc privat Icesave amb diners públics.
No crec que ningú pugui pensar seriosament que els islandesos siguin uns abanderats del capitalisme laissez-faire, en canvi sí que crec que tothom estarà d'acord en que els islandesos han votat en contra d'aquest altre principi "privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues", que no té cap escola de pensament reconeguda que el faci seu, però que, a la pràctica, resulta ser d'aplicació arreu per sistemes i partits aparentment oposats i enfrontats.
I és que, al final, resulta que la cosa es divideix entre els que manen i els que obeeixen. I els que manen ho fan, malgrat els discursos ideològics de tota mena, pel seu benefici.
Ara bé, també hi han països i països. No tinc gens clar si els islandesos aconseguiran que el seu estat no els obligui a pagar el deute d'un banc privat, però ha quedat clar, en un referèndum que hauria de passar a la història de la democràcia, que hi ha una majoria llarga (més del 90% dels votants) que no s'empassen aquesta mentida i aquest abús i que si ha de pagar algú són els que van estafar.
El principi de subsidiarietat que podrien al·legar alguns per obligar a pagar als islandesos és una altre mentida. Totes les constitucions dels món porten alguna frase de l'estil "la sobirania resideix en el poble", però immediatament aquesta sobirania és segrestada per sistemes electorals que separen la casta dels manaires del comú dels serfs, allò que anomenaríem poble.En una perversió del llenguatge del sistema electoral en diuen democràcia. I llavors es matisa "democràcia" amb adjectius com "representativa", "proporcional", o de sistema que respecta la "territorialitat"...
Aquest no és el millor dels mons, per molt que la propaganda del sistema s'esforci contínuament a repetir-ho. El missatge clar que han emès els islandesos està en la línia de les manifestacions i revoltes a Grècia contra el "pla d'austeritat" que el govern grec imposarà per la força. A Islàndia s'imposarà el pagament per la força? la UE pot ser convincent en les seves amenaces: prou que van obligar als irlandesos a repetir el referèndum de ratificació del tractat de Lisboa perquè havien comès el greu error de negar-se a acceptar-lo. Aquesta és la veritable cara de la Unió Europea. I no és una cara gaire agradable.
Ara bé, el calbot d'Islàndia no és contra la UE. El calbot d'islàndia va contra el sistema que pretén "socialitzar les pèrdues". Doncs bé, si els islandesos són prou forts (ho dubto) potser resistiran aquest intent de robatori i el missatge serà demolidor: els deutes dels bancs els han de pagar els bancs. I si un banc ha de fer fallida perquè no pot pagar, que faci fallida, exactament igual com totes les empreses del món. No es socialitzaran les pèrdues. El missatge es pot estendre com una taca d'oli a tots aquests països que veuen com els estats respectius s'han posat de part (sempre ho han estat) dels poderosos per fer que els pobres siguin més pobres i per a que els rics tinguin barra lliure a la festa. Rescatar l'economia, en diuen. Una estafa i regles del joc diferents per a uns i altres, en dic jo.
El no dels islandesos és el no a un sistema que es disfressa de democràcia, que es disfressa de capitalisme, que s'omple la boca amb la paraula llibertat, però que a Islàndia i arreu no és més que el domini d'una elit i l'explotació del poble. Doncs bé: no a aquest sistema. No es socialitzaran les pèrdues.
El que ha passat a Islàndia és tota una declaració: "no ens estafareu". Veurem si ho aconsegueixen i, si ho fan, espero de tot cor que molts països segueixin l'exemple.
No crec que ningú pugui pensar seriosament que els islandesos siguin uns abanderats del capitalisme laissez-faire, en canvi sí que crec que tothom estarà d'acord en que els islandesos han votat en contra d'aquest altre principi "privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues", que no té cap escola de pensament reconeguda que el faci seu, però que, a la pràctica, resulta ser d'aplicació arreu per sistemes i partits aparentment oposats i enfrontats.
I és que, al final, resulta que la cosa es divideix entre els que manen i els que obeeixen. I els que manen ho fan, malgrat els discursos ideològics de tota mena, pel seu benefici.
Ara bé, també hi han països i països. No tinc gens clar si els islandesos aconseguiran que el seu estat no els obligui a pagar el deute d'un banc privat, però ha quedat clar, en un referèndum que hauria de passar a la història de la democràcia, que hi ha una majoria llarga (més del 90% dels votants) que no s'empassen aquesta mentida i aquest abús i que si ha de pagar algú són els que van estafar.
El principi de subsidiarietat que podrien al·legar alguns per obligar a pagar als islandesos és una altre mentida. Totes les constitucions dels món porten alguna frase de l'estil "la sobirania resideix en el poble", però immediatament aquesta sobirania és segrestada per sistemes electorals que separen la casta dels manaires del comú dels serfs, allò que anomenaríem poble.En una perversió del llenguatge del sistema electoral en diuen democràcia. I llavors es matisa "democràcia" amb adjectius com "representativa", "proporcional", o de sistema que respecta la "territorialitat"...
Aquest no és el millor dels mons, per molt que la propaganda del sistema s'esforci contínuament a repetir-ho. El missatge clar que han emès els islandesos està en la línia de les manifestacions i revoltes a Grècia contra el "pla d'austeritat" que el govern grec imposarà per la força. A Islàndia s'imposarà el pagament per la força? la UE pot ser convincent en les seves amenaces: prou que van obligar als irlandesos a repetir el referèndum de ratificació del tractat de Lisboa perquè havien comès el greu error de negar-se a acceptar-lo. Aquesta és la veritable cara de la Unió Europea. I no és una cara gaire agradable.
Ara bé, el calbot d'Islàndia no és contra la UE. El calbot d'islàndia va contra el sistema que pretén "socialitzar les pèrdues". Doncs bé, si els islandesos són prou forts (ho dubto) potser resistiran aquest intent de robatori i el missatge serà demolidor: els deutes dels bancs els han de pagar els bancs. I si un banc ha de fer fallida perquè no pot pagar, que faci fallida, exactament igual com totes les empreses del món. No es socialitzaran les pèrdues. El missatge es pot estendre com una taca d'oli a tots aquests països que veuen com els estats respectius s'han posat de part (sempre ho han estat) dels poderosos per fer que els pobres siguin més pobres i per a que els rics tinguin barra lliure a la festa. Rescatar l'economia, en diuen. Una estafa i regles del joc diferents per a uns i altres, en dic jo.
El no dels islandesos és el no a un sistema que es disfressa de democràcia, que es disfressa de capitalisme, que s'omple la boca amb la paraula llibertat, però que a Islàndia i arreu no és més que el domini d'una elit i l'explotació del poble. Doncs bé: no a aquest sistema. No es socialitzaran les pèrdues.
El que ha passat a Islàndia és tota una declaració: "no ens estafareu". Veurem si ho aconsegueixen i, si ho fan, espero de tot cor que molts països segueixin l'exemple.
dimarts, 2 de març del 2010
propostes, atur i contracte d'inserció
El "gobierno" ha presentat la seva gran solució a la crisi. Atenció: com que la construcció d'obra nova ja s'ha esgotat, el que faran serà ajudar a la rehabilitació d'edificis antics per tal de millorar-ne la seva eficiència energètica. Amb aquest solució tan enginyosa (de qui serà la idea?) pretenen matar dos ocells d'un tret: per una banda ressuscitar el sector de la construcció i, per l'altra, reduir el consum d'energia i la corresponent despesa.
Aquest pla genial permetrà, segons els seus càlculs,donar feina a 350.000 treballadors de la construcció en dos anys.
Per tirar coets.
Avui també s'han conegut les xifres d'atur del gener: més de 80.000 nous aturats. El "gobierno" ven això com una notícia positiva. Diuen que "estem millor que fa un any, quan gairebé es van perdre el doble de llocs de treball."
No. Miri, millor no estem. En aquest any que va des de febrer de 2009 a febrer de 2010 cada mes s'han perdut llocs de treball. Cada mes. Per tant, al febrer de 2009 hi havien centenars de milers d'aturats menys. Objectivament, fa un any la situació de l'atur era millor. La lectura correcta és que la situació de l'atur avui és molt pitjor i que la velocitat amb que s'agreuja sembla que s'alenteix. Però porten sis mesos dient que s'alenteix i no acaba d'alentir-se del tot.
Al Principat s'han perdut 13.404 llocs de treball. Al País Valencià 13.422. A les Illes Balears, en canvi, l'atur ha disminuït lleugerament. En el conjunt dels Països Catalans, afegint Andorra i Catalunya Nord, avui hi han més d'1.400.000 aturats.
La proposta de la Salgado fa riure. Aquesta nova proposta no és més que un Plan E-2, però de més durada en el temps que el de l'any passat. No va servir per res més que per mantenir artificialment un sector mort i maquillar durant pocs mesos les xifres d'atur. A un cost de 8.000 milions d'euros de diner públic.
No es va crear ni es van posar les bases per a cap sector nou. Evidentment, perquè això no s'arregla amb pocs mesos. El problema és estructural. No pots reubicar un sector que representava un % molt important del PIB en un altre sector aparegut del no res. I fes-lo aparèixer primer aquest nou sector miraculós.
Em fa l'efecte que el nou Plan-E2 només pretén maquillar les xifres d'atur durant un parell d'anys. Suposo que amb l'esperança d'arribar a la convocatòria d'eleccions sense haver superat la barrera dels 5.000.000 d'aturats segons l'INEM. No crec que el nou pla tingui gaires explicacions més.
Ara bé, si el pla de la Salgado fa riure, la proposta de la CEOE provoca ràbia i mala llet: un contracte per a joves per sota del salari mínim interprofessional sense cost d'acomiadament ni cotització a la seguretat social.
D'aquesta merda en diuen "contracte d'inserció". Certament és adequat i escaient: d'inserció. En concret d'inserció de la cigala en el cul del desgraciat que quedi atrapat per un d'aquest contactes. Però la gent encara no ha cremat res, ni ha sortit als carrers, ni s'han tallat caps. Per mi és increïble. No per la proposta de la CEOE que fan el que creuen que els convé, sinó per la nul·la resposta de la gent. La gent no fa res. Xais a l'escorxador.
Un altre món és possible, però així no.
Aquest pla genial permetrà, segons els seus càlculs,donar feina a 350.000 treballadors de la construcció en dos anys.
Per tirar coets.
Avui també s'han conegut les xifres d'atur del gener: més de 80.000 nous aturats. El "gobierno" ven això com una notícia positiva. Diuen que "estem millor que fa un any, quan gairebé es van perdre el doble de llocs de treball."
No. Miri, millor no estem. En aquest any que va des de febrer de 2009 a febrer de 2010 cada mes s'han perdut llocs de treball. Cada mes. Per tant, al febrer de 2009 hi havien centenars de milers d'aturats menys. Objectivament, fa un any la situació de l'atur era millor. La lectura correcta és que la situació de l'atur avui és molt pitjor i que la velocitat amb que s'agreuja sembla que s'alenteix. Però porten sis mesos dient que s'alenteix i no acaba d'alentir-se del tot.
Al Principat s'han perdut 13.404 llocs de treball. Al País Valencià 13.422. A les Illes Balears, en canvi, l'atur ha disminuït lleugerament. En el conjunt dels Països Catalans, afegint Andorra i Catalunya Nord, avui hi han més d'1.400.000 aturats.
La proposta de la Salgado fa riure. Aquesta nova proposta no és més que un Plan E-2, però de més durada en el temps que el de l'any passat. No va servir per res més que per mantenir artificialment un sector mort i maquillar durant pocs mesos les xifres d'atur. A un cost de 8.000 milions d'euros de diner públic.
No es va crear ni es van posar les bases per a cap sector nou. Evidentment, perquè això no s'arregla amb pocs mesos. El problema és estructural. No pots reubicar un sector que representava un % molt important del PIB en un altre sector aparegut del no res. I fes-lo aparèixer primer aquest nou sector miraculós.
Em fa l'efecte que el nou Plan-E2 només pretén maquillar les xifres d'atur durant un parell d'anys. Suposo que amb l'esperança d'arribar a la convocatòria d'eleccions sense haver superat la barrera dels 5.000.000 d'aturats segons l'INEM. No crec que el nou pla tingui gaires explicacions més.
Ara bé, si el pla de la Salgado fa riure, la proposta de la CEOE provoca ràbia i mala llet: un contracte per a joves per sota del salari mínim interprofessional sense cost d'acomiadament ni cotització a la seguretat social.
D'aquesta merda en diuen "contracte d'inserció". Certament és adequat i escaient: d'inserció. En concret d'inserció de la cigala en el cul del desgraciat que quedi atrapat per un d'aquest contactes. Però la gent encara no ha cremat res, ni ha sortit als carrers, ni s'han tallat caps. Per mi és increïble. No per la proposta de la CEOE que fan el que creuen que els convé, sinó per la nul·la resposta de la gent. La gent no fa res. Xais a l'escorxador.
Un altre món és possible, però així no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)