Pàgines

diumenge, 27 d’abril del 2008

F1 i 25 d'abril

Del patró a la patrona. Avui és la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Felicitats Montse!

Durant el cap de setmana per la TV3 han estat molt i molt pesadets amb la fòrmula-1. Serà que sóc un inadaptat però dedicar, gairebé de forma íntegra, la programació de la cadena a aquest esdeveniment esportiu em sembla excessiu.

No ho acabo d'entendre. De debò cal canviar la durada i l'hora d'emissió d'un telenotícies de TV3 per tal de fer l'emissió de la carrera? el 33 no estava plantejat com el canal per aquesta mena de retransmissions?

És veritat que a Catalunya hi ha afició al motor, però tanta? De debò pot justificar aquests canvis de programació?

I perquè? velocitat, potència, risc, tecnologia, herois... i també marques, patrocinadors, luxe, imatge, glamour... darrerament també hem tingut enveja, rivalitat, espionatge, joc brut

A mi, els cotxes no m'agraden gens. Reconec que sóc un inadaptat que detesta viatjar en cotxe. Per mi el mitjà favorit per viatjar és el tren i l'autocar en el seu defecte. No m'agrada enxovar-me a un vehicle on només hi puc cabre assegut i on he de fer contorsionisme per entrar i sortir. I la calor que passes, i l'olor, i els girs que maregen...

I per si fos poc: la tensió de la carretera, els avançaments, la mala llet, les frenades, les pitades, les enveges...

Mai he entès aquestes converses, tant de tius, sobre motors, sobre si potències, sobre velocitats i consums, o sobre quin color és el més xulo, o sobre preus. Per mi és incomprensible.

A més, ideològicament he acabat desenvolupant aversió als automòbils. Els veig com aparells perillosos, bruts, cars i contaminants, en resum: anti-socials i anti-ecològics.

En fi, no és el més comú. Certament aquest país es mou perquè cada dia es realitzen milions de desplaçaments amb cotxe. És un fet.

Però vaja, que aquest sigui un país que per força ha de tirar del cotxe no és en si mateix cap bona notícia, més aviat és al contrari. I tampoc vol dir que hi hagi una afició tan gran a la F1. En definitiva, te poc a veure amb la F1 haver d'anar cada dia a la feina amb cotxe. En tot cas, tindrà a veure amb un servei de transport públic deficient.

En fi. Tant li fa.

Canvi de tema. El passat 25 d'abril al País Valencià es va commemorar la derrota a la batalla d'Almansa, la pèrdua dels furs i la fi del regne de València.

Enguany els valencians que s'han manifestat a Alacant ho han fet amb una reivindicació molt clara i concreta: poder veure TVC lliurement a casa seva. És la batalla per l'espai comunicacional en català i que té una importància cabdal. L'any passat, la commemoració del 25 d'abril va anar seguida de la "batalla de la Carrasqueta" on un grup de patriotes valencians van impedir el tancament del repetidor. El tancament, però, es va fer efectiu el 10 de desembre posterior sense preavís i amb nocturnitat i TVC es va deixar de veure a Alacant.

Avui, sentències posteriors, els pactes i la conjuntura política fan difícil de dir si a curt termini les comarques del sud del País Valencià recuperaran el senyal de TVC. Sembla que hi ha un acostament entre els governs del Principat i del País Valencià, i caldrà veure en que es traduirà això.

Tot plegat, aquesta batalla està lliurant-se encara. Tant de bo que tornin a disposar del senyal de TVC aviat. És molt important per a la nostra llengua, per a la llengua comuna de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Franja, Catalunya Nord i Alguer, que els parlants puguem visualitzar clarament l'espai lingüístic que ens és propi. De Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer.

Per això, encara que després a mi em resulti insuportable i inexplicable destinar la programació del cap se setmana a la F1, és tan important la reivindicació del senyal de TVC. No és pas una qüestió banal. És una batalla amb importants conseqüències.

País Valencià. 301 anys de resistència.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Sant Jordi

Molt ràpid que és tard. Primer de tot: Feliç Sant Jordi!

Del parell de llibres que em feien gràcia n'ha caigut un: "Nosaltres, els catalans" de Víctor Alexandre.

Pel broc gros, podríem dir que en Víctor Alexandre és una de les veus i opinions més escoltades de l'independentisme català. Amb matisos, o amb discrepàncies, és una veu que em mereix molt respecte i que per mi és proveïdora de munició ideològica.

Doncs bé, el seu llibre ens parla de catalans que tenen el seu origen fora dels Catalunya. Ens parla de la immigració amb unes paraules que alguns dels que acusen als immigrants de ser els causants de tots els mals del país farien bé d'escoltar.

Extrec aquest fragment d'una entrevista publicada al seu bloc:
"Nosaltres, els catalans és un llibre amb el qual defenso els valors de la immigració i intento fer veure a la societat que la immigració no és cap amenaça per a la nostra identitat. Els immigrants no tenen cap culpa que nosaltres no hàgim estat capaços de resoldre el conflicte polític que tenim amb Espanya. És d'una covardia immensa, després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, carregar els neulers de la desaparició de Catalunya als immigrants. Ells vénen aquí i no hi troben una nació independent, hi troben un territori subordinat a Espanya. És cert que col·loquialment els catalans diem que són una nació, però també ho és que la por i l'acomplexament ens tenalla quan se'ns demana que ho demostrem i que tinguem sentit d'Estat. Portem tants anys en captivitat que hem oblidat que les ales per volar no són un atribut d'alguns pobles privilegiats, sinó de tots els pobles del món. La por catalana a la immigració pot tenir trets xenofòbics, però sobretot té trets infantils. Dic això perquè denota una gran immaduresa traspassar a tercers les nostres responsabilitats. Si Catalunya desapareix no serà per culpa dels immigrants, sinó per la covardia dels propis catalans."

Més clar, impossible.

M'he fullejat la conversa amb na Najat el-Hachmi, l'autora del darrer premi Ramon Llull de Novel·la amb "L'últim patriarca". L'altre llibre de la llista dels que em feien gràcia. Aquest me l'hauré de comprar. És la història d'un immigrant marroquí que arriba a la Catalunya interior i allí fa la vida seguint els seus costums fins que xoca amb la filla que ha adoptat costums dels país.

La immigració. Els compatriotes que han arribat des de països forasters. Sant Jordi, enguany, ha tingut més colors i accents que mai. Les roses i els llibres ens han fet més país. La llengua també ens ha d'unir. Avui més de vint entitats vinculades a la immigració han organitzat l’acte «El català, llengua comuna», que ha tingut lloc al Moll de les Drassanes de Barcelona.

Sant Jordi. Tots junts. Roses i llibres.

dimarts, 22 d’abril del 2008

Dia de la terra

Avui se celebra el "dia de la terra". Bé, se celebra un dels dos dies de la terra que se celebren cada any.

Viquipèdia explica el d'avui: "El Dia de la Terra és un dia festiu celebrat en molts països. El dia de la Terra es celebra al 22 d'abril. Aquest dia es celebra internacionalment des de el 1970. El seu promotor es el senador nord-americà Gaylord Nelson, que volia conscienciar dels problemes del medi ambient per protegir la Terra.

Aquest dia s'ha convertit amb un esdeveniment informatiu i educatiu sobre el problemes del medi ambient. El ecologistes aprofiten per avaluar contaminació del aire, aigua i sòl, la destrucció dels ecosistemes, els cents de milers de plantes i animals en perill d'extinció i el agotament dels recursos no renovables. Les solucions aquest per aquests problemes són el reciclatge, preservació de recursos naturals com el petroli, la prohibició d'utilitzar productes químics perillosos pel medi ambient, acabar amb la destrucció de hàbitats fonamentals com els boscs humits i la protecció de les espècies en perill d'extinció."

L'altre "dia de la terra" el promou l'ONU i se celebra el 20 o 21 de març, coincidint amb l'equinocci de primavera a l'hemisferi nord, i amb l'equinocci de tardor, al sud. Aquell dia sona la campana de la pau japonesa a la seu de les Nacions Unides. La Earth Society Foundation se n'encarrega de l'organització de l'acte. Una aportació molt interessant és la "bandera de la terra", una bandera que no està reconeguda per cap país, però que potser representa millor que cap altre al planeta: sobre fons blau una foto de la terra feta des de l'Apollo 17, on es veu casa nostra completament il·luminada degut a que el sol es trobava just darrera de la nau espacial. La foto va rebre el nom de "the blue marble", "la bala blava" on bala es pren en l'accepció DIEC de "Petita esfera de terra cuita, de pedra, de vidre o d’altres materials que serveix per a jugar. Joc de bales.". Vet aquí la foto:


Però el "dia de la terra" d'avui és el que té més tirada mediàtica. Al voltant del dia de la terra hi ha la "Earthday Network" que fan activisme i campanyes diverses als EUA. A Catalunya, hi ha l'associació "Dia de la Terra", que tenen una web, i que aquesta darrera setmana han estat fent la "Fira de la Terra" al parc de la Ciutadella.

És molt curiós com aquest dia de la terra ha passat del tot desapercebut als mitjans i les institucions. En particular, l'ajuntament de Barcelona (on participa del govern un partit autoproclamat verd) no se n'ha fet cap mena de ressò.

És que potser els fa mala consciència alguna cosa? potser un riu?

En tot cas, feliç dia de la terra i si pot ser, per un moment, pensem en la nostra única, petita, bella i bruta bala blava. La nostra llar. L'hem de preservar. Hem de tornar-la endreçada als nostres fills.

dissabte, 19 d’abril del 2008

Escassedat d'igua (II)

Continua el culebrot de la sequera. Avui, els consellers de medi ambient de les diferents comunitats autònomes han donat el seu vist-i-plau a que aigua de l'Ebre vagi a Barcelona. Han reconegut que la situació és d'emergència.

Els consellers del PP diuen que així no hi haurà excusa per dur l'aigua a les seves comunitats quan calgui. Que, de fet, és l'excusa per recuperar el "Plan Hidrológico"

S'ha passat, doncs, del "al enemigo ni agua", i mai millor dit, al "sí, i per a mi més".

El problema és: qui decideix quan cal transvasar? qui decideix que és la millor solució? amb quins criteris?

Segurament, el transvasament temporal és la solució més senzilla a aquest episodi d'escassedat fins la posada en marxa de les desalinitzadores. Però és la única? N'hi han d'altres que tinguin un sobrecost acceptable? Val la pena obrir una escletxa per la que atacaran els transvasistes per a rescatar el "Plan Hidrológico".

Quins interessos estan en joc en aquesta batalla de l'aigua?

Jo tinc molt clar que és inacceptable per al país que l'àrea metropolitana pateixi restriccions.
També, però, tinc molt clar que és inacceptable per al país que l'Ebre i el delta morin. El Ebre i el delta poden morir si es capta aigua per a Barcelona? és cert que els equilibris ecològics són delicats i que tenim els exemples del Ter i del Llobregat. Rius reduïts a canals industrials. El risc existeix? A l'Ebre estan convençuts que aquest transvasament obre el camí cap a la mort del riu. Des de Barcelona, les veus de les diferents administracions parlen d'una solució que només s'aplicaria en cas d'excepcionalitat, com a darrer recurs en l'actual episodi d'escassedat.

A mi em sobta veure la malfiança dels ebrencs. Parlen de traïció i d'engany. No és pas poca cosa venint de qui ve. És així? se'ls ha traïcionat? Se'ns està enganyant?

Ignoro si les gents de l'Ebre pensen que l'aportació puntual a Barcelona és un perill o no en ella mateixa, però està clar que crea un precedent: si hi ha emergència, es pot transvasar aigua. El perill, evidentment, és que "l'emergència" es pot provocar, per exemple, en forma d'una "Marina d'Or", o d'un complex "Gran Scala" a los Monegros, o en forma de creixement descontrolat de l'àrea metropolitana.

El dilema és terrible: Cal aigua per l'àrea metropolitana i puntualment potser caldrà treure-la de l'Ebre, però cal també defensar el riu. Defensar el riu és més que mantenir els cabals ecològics. Defensar-lo és, sobretot, defensar una política hídrica diferent, un actitud responsable i de sostenibilitat dels recursos.

Mentrestant, aquesta setmana ha plogut. Els pantans que abasteixen l'àrea metropolitana han registrat petits augments després de mesos de descens continuat. Diuen que seguirà plovent. Potser tindrem sort i es pararà el cop. Potser tindrem sort i no caldrà obrir l'aixeta de l'Ebre.
Tant de bo que tinguem sort. .

Però no es pot confiar que la sort salvarà la planificació. I tant si tenim sort com si no la tenim, el que és segur és que cal fer les coses d'una altre forma. Ja ho he dit en algun altre moment. Cal reequilibrar el país. Cal adaptar el nivell de consum i la forma de consumir del país al fet que aquí hi ha l'aigua que hi ha, i no més.

Als pobles, abans, la gent s'espavilava amb dipòsits, pous, aigua recollida de pluges, canals, sèquies... Després va venir la industrialització i els grans pantans productors d'energia i magatzems d'aigua, i es va incrementar el consum proporcionalment a l'increment de despesa energètica. Molt ràpidament es va passar de la consciència individual de que l'aigua era un bé escàs i que calia administrar-lo acuradament, estalviar-lo, emmagatzemar-lo, compartir-lo... a la inconscient comoditat d'una aixeta d'aigua barata i abundant. I també amb l'energia. Abans les cases es feien pensant en les estacions, en aprofitar l'escalfor del sol, en murs sòlids per defugir el fred... L'aprofitament dels recursos era quelcom conscient, fonamental i necessari per a la supervivència.

Avui, l'eficiència ambiental dels edificis és escassa. El confort no te en compte el clima, ni el medi ambient i és una funció exclusiva de l'energia. Més energia, més confort. L'aigua s'esgota i la solució és dessalar aigua del mar amb un cost energètic... O dur-la de rius llunyans, al cost de destruir un delta, o una societat fluvial o, simplement, acabar amb un ecosistema.

En el nostre món, però, l'energia barata s'esgota. Si l'energia és cara, el confort també ho serà. Serà cara l'aigua si obtenir-la depèn de l'energia.

L'energia barata, de fet, no s'esgota. El planeta rep l'energia del sol. L'energia del sol és tan immensa que agita marees i vents i manté els cicles de la vida en moviment continuu. Si no fos pels blindatges electromagnètics de la terra, la irradiació d'energia solar seria tan intensa que enlloc de proporcionar la vida la fregiria literalment.

I aquesta energia solar, ja sigui en la seva forma tèrmica, fotovoltaica, eòlica, o en qualsevol altre expressió és més que suficient per a abastir qualsevol requeriment. Diuen que en pocs anys es vol arribar a que la meitat de l'energia provingui de fonts renovables.

Jo estic convençut que no és només una qüestió de canviar de fonts. Que ja costarà. És, sobretot, una qüestió de canviar d'actituds. Es tracta, al meu entendre, de prendre consciència individual i col·lectiva de que som responsables.

Som responsables d'estalviar, de produir i emmagatzemar energia, recursos i aigua, i d'administrar-los com a bens que cal compartir. Això, aquesta responsabilitat envers el recurs escàs, el que ha dut a la mobilització als homes i les dones de les terres de l'Ebre.

Em temo, però, que poques coses hi han més difícils de canviar que les actituds.

I és que l'actitud és el sistema.

dimarts, 15 d’abril del 2008

transvasament

Finalment sembla ser que l'aigua que en darrer terme haurà de permetre superar l'episodi d'escassedat fins a l'eventual fi de l'actual sequera o la posada en marxa de les desalinitzadores serà l'aigua sobrant dels regants de Tarragona, és dir: mantenint l'actual cabal de l'Ebre, s'agafarà els excedents del mini-transvasament a Tarragona.

En tot cas, la solució només es podrà aplicar en fase d'emergència i amb permís del govern de l'estat. L'aportació d'aigua serà un mesura excepcional. No estructural.
Segons han dit, aquesta solució és la mateixa que s'ha adoptat en situacions d'emergència al País Valencià i Múrcia. Per tant, no hi ha greuge comparatiu.

Per una banda, penso que si aquests són els termes de l'acord i realment s'acompleixen, l'Ebre i el delta resten preservats.

Per altra banda, em sap greu veure com l'àrea metropolitana ha hagut d'anar pidolant aigua.

Encara més greu em sap veure com la "solució" ha vingut de Madrid, que primer ha prohibit el transvasament del Segre (per mi, també una mala solució) i ara s'erigeix com el jutge i autoritzador necessari per a la perllongació del mini-transvasament. Madrid fa i desfà, un cop més, a Catalunya.

L'estatutet demostra un cop més la seva absoluta i lamentable inutilitat. L'estatutet de la vergonya. Amb les competències de l'estatutet, Barcelona s'hauria quedat sense aigua.

Per cert, l'estatutet tampoc serveix per portar l'aigua del Roine. En aquest cas, i més tractant-se d'un acord entre estats, també es dependria de Madrid, primer per a la infraestructura de transvasament, i segon, per administrar-ne l'ús.

El que sí que es pot fer amb l'estatutet, però, és desacoblar-se del sistema hídric espanyol. Com? doncs apostant per l'eficiència, apostant per solucions sostenibles de veritat (les desalinitzadores tampoc ho són), apostant de debò per una nova cultura de l'aigua i dels recursos, en general.

Però, es pot fer? pot canviar de rumb al Titanic?

diumenge, 13 d’abril del 2008

Laboratori Europeu d'Anticipació Política i el pet de la bombolla immobiliària a l'estat

Fins fa pocs dies no n'havia ni sentit a parlar del LEAP, el Laboratori Europeu d'Anticipació Política.

el LEAP/Europa 2020 ('Laboratori Europeu d'Anticipació Política') és un think tank que analitza i preveu desenvolupaments econòmics globals des d'una perspectiva europea.

Va ser fundat entre d'altres per Franck Biancheri, el fundador de l'AEGEE (Association des États Généraux des Étudiants de l'Europe, també anomenada Fòrum d'Estudiants Europeus), que és la xarxa d'estudiants europeus impulsora entre d'altres coses, del programa Erasmus i és, també, el fundador d'un dels pocs partits pan-europeus: els newropeans.

A rel d'un debat al Racó Català sobre la bombolla immobiliària van aparèixer aquestes sigles misterioses, LEAP2020, i em vaig posar a buscar. Encara no m'he fet una idea clara de quin grau de fiabilitat em mereixen aquestes prediccions, però, cal dir que semblen força raonades i, pel que es veu, el temps els està donant la raó. El LEAP acostuma a fer un comunicat públic cada mes des de gener de 2006.

El comunicat de març de 2006 deuria semblar una pel·lícula de ciència ficció llavors, però avui es veu com quelcom terriblement precís.

La web de Europe2020 està en les llengües més parlades de la UE. No està en català, com era de témer. Això m'ha servit per veure que el Traductor on-line de la Generalitat és molt útil, tot i que no se'l pot deixar sol: cal fer alguns retocs, però la versió que produeix és força intel·ligible.

Els comunicats del LEAP2020 són molt interessants ...i molt preocupants.

Vet aquí què en diuen de l'explosió de la bombolla immobiliària als EUA, al Regne Unit i a l'estat espanyol:

Immobles europeus: Espanya i el Regne Unit s'enfonsen en la crisi i Europa oriental està a punt de l'explosió d'una bombolla immobiliària el 2008

- Fragment de GEAB N°20 (17 de desembre, 2007) -

Abans de pronosticar més detalladament l'evolució del mercat immobiliari en aquests tres països europeus, val la pena assenyalar que l'evolució actual de les principals monedes del món té un impacte directe sobre alguns d'aquests mercats. Per exemple, els immobles d'una gran part de l'Europa oriental s'estan finançant amb préstecs bancaris en francs suïssos; mentre que a Israel (1), la fuga del dòlar dels EUA cap a la moneda nacional, el Shekel, caracteritza l'evolució del mercat immobiliari. Paradoxalment, la mateixa raó que empeny els operadors israelians a deixar el dòlar és la que farà explotar la bombolla immobiliària de diversos països d'Europa central i oriental en els pròxims mesos: la pèrdua de confiança en la moneda nord-americana i les seves conseqüències al mercat de divises.

Però abans d'abordar la situació en els nous estats membres de l'UE, és útil per preveure l'evolució dels tres mercats europeus occidentals per als quals el nostre equip havia pronosticat un brusc descens en el 2007, a saber Espanya, el Regne Unit i França.


Espanya

A Espanya, la situació del mercat de béns arrels és simplement desastrosa amb un descens de gairebé el 50% de les cases en construcció en un any i l'estoc de cases no venudes va passar de 16, 4 a 24, 5 mesos en l'àmbit nacional (2). Comparat amb el 2006, el col·lapse és encara més perceptible perquè les projeccions per a les construccions del 2008 són aproximadament 300.000 que, comparades amb més de 900.000 el 2006, és una caiguda del 70%.

Les conseqüències econòmiques d'aquest col·lapse del mercat immobiliari espanyol són desastroses. El sector immobiliari i el de la construcció estan en greu crisi (3). Els mitjans espanyols són plens d'històries d'agents immobiliaris que no embenin gens durant mesos, o empreses constructores o lligades a la construcció immobiliària el treball de la qual es va congelar a causa de la insolvència dels promotors. El 75% de les immobiliàries trencaran en el 2008 (4).

Evolució dels preus dels immobles a Espanya - Font Ministeri Espanyol de l'habitatge

Com ho va preveure el LEAP/E2020, el 2007 ha estat l'any de l'explosió de bombolla immobiliària a Espanya. Per al nostre equip, en el 2008 es produirà la crisi econòmica i financera. Darrere de les seguretats reiterades, del Banc Central Espanyol i dels principals bancs del país, afirmant que aquesta crisi no té gens en comú amb la crisi de la "subprime" dels Estats Units i que les institucions financeres espanyoles són sanes, no hi ha gens diferent de l'habitual discurs tranquil·litzador que precedeix les greus crisis (amb l'agregat d'un context global de crisi del crèdit). Així els bancs espanyols han començat a reduir considerablement els seus crèdits per a immobles (i el consum en general); i estan començant a perdre la confiança dels inversors internacionals com l'il·lustra el recent fracàs del BBVA (segon banc espanyol) en vendre més d'una quarta part d'un programa de 6, 6 milions d'euros als quals és donat suport per préstecs immobiliaris. Amb el segon nivell de deute internacional (immediatament després dels Estats Units, veure GEAB N°17), i dels bancs que han alimentat en aquells mesos la bombolla immobiliària ara per explotar Espanya, segons els nostres investigadors, està a punt d'entrar en una greu crisi soci-econòmica en el 2008.

El col·lapse del mercat immobiliari seguirà i l'economia del país s'està dirigint cap a la recessió amb un fons de crisi bancària nacional reforçat pel context internacional. Aquesta situació serà una prova de foc, a gran escala, per als dirigents de l'Euro zona.



Regne Unit



Evolució dels preus immobiliari d'UK - Font Halifax
Al Regne Unit, la situació és diferent quant als seus components, però idèntics a Espanya quant al sentit dels esdeveniments. El mercat immobiliari britànic efectivament s'ha revertit en el 2007, i l'impacte de la crisi financera mundial sobre la City (acomiadaments, final dels mega-bono...), ara ha escombrat l'últim factor que mantenien sota pressió els mercats de Londres i South-East. De fet la ciutat sí que va anunciar una caiguda del 10% dels preus dels immobles britànics el 2008 (5).

Les dificultats del refinançament de milions de préstecs hipotecaris a taxa variable degut, per un parteix, a les majors taxes (6) i a la restricció del crèdit, per una altra, generen una altra font de debilitament del mercat immobiliari a la Gran Bretanya amb probablement gairebé un terç de prestataris sense poder refinançar (7) (i per tant obligats a vendre o a ser rematats) (8).

Per al nostre equip, l'any 2008, per tant, es mantindrà la caiguda del mercat immobiliari britànic, amb una acceleració cap a la meitat de l'any quan la crisi financera mundial s'intensifiqui, que afectarà encara més fortament la City.



Europa Central i Oriental


Europa oriental: Percentatge de préstecs per a immobles en moneda estrangera - juny 2006/Wall Street Journal
A Europa central i oriental, la situació és diferent perquè són economies en ple desenvolupament havent-se unit a l'UE i preparant-se per unir-se a l'euro en els pròxims 3 a 4 anys. També és una qüestió monetària el que va arrossegar alguns països d'aquesta regió a l'explosió de les bombolles immobiliària en el 2008.

De fet, aquests anys, els bancs hongaresos, romanesos, búlgars i els països bàltics s'han especialitzat en préstecs indexats sobre divises (euros, dòlars americans i francs suïssos) per tractar de limitar l'impacte de les seves superiors taxes d'interès nacional i les seves monedes poc confiables. I a diversos països de la regió, especialment Hungria (9), Romania (10) i Bulgària (11), els préstecs per a immobles indexats sobre el franc suís s'han multiplicat aprofitant les baixes taxes d'interès helvètica (12). Tot això òbviament és sostenible en el cas de l'estabilitat del mercat de divises, especialment entre les principals d'elles (Euro, Dolar i aquí franc suís), i de les taxes d'interès. Però sobre aquests dos punts, el final de l'any 2007 (i les nostres expectatives per al 2008) mostren que aquest no va ser el cas i que no ho serà l'any pròxim. No esmentarem el retorn de la inflació a Europa i als Estats Units. Les taxes d'interès dels estats de les principals monedes del món convergiran en el 2008 (incloent Suïssa). Quant al franc suís recuperarà el seu prestigi (i valor) de moneda de refugi, com sempre en un període de gran incertesa.

El més sorprenent en és que els nous membres (i en última instància darrere del BCE) no han encoratjat als seus bancs a realitzar aquest tipus d'indexació en euros. És de l'euro que depèn el seu futur econòmic i financer; no del franc suís.

Sempre, segons el LEAP/E2020, aquesta situació absurda acaba dolorosament als països implicats. El mercat immobiliari d'una gran part de la regió començarà a caure en el 2008 després del gran ascens dels últims anys. Una altra vegada, com en les altres bombolles immobiliàries del món, la "inventiva" financera i la falta de control dels bancs centrals es combinen per produir la crisi... (13) les més preocupants van tenir una pausa a intervinguts 2007, però la pràctica perillosa en va retornar a caps d'any 2007 (14).

-----------
Notes:

(1) El mercat dels immobles israelians durant dècades es va basar en l'ús de dòlar dels EUA com a moneda de referència. Els estrets llaços entre Israel i els Estats Units, l'estat de moneda mundial de referència del dòlar dels EUA i els grans corrents (humans i financers) entre els dos països justifica aquesta situació fins a 2007. Però a partir d'aquell any s'ha desenvolupament d'un poderós fenomen la sortida del dòlar dels EUA cap a la moneda israeliana per part dels operadors immobiliaris (venda i lloguers). Fortament recolzat pel Banc Central israelià, l'evolució és tal que el nombre de contractes de lloguer en dòlar dels EUA va caure al 85% el gener de 2007 al 68% l'Octubre 2007. I aquests últims mesos la tendència és fins i tot més pronunciada fins al punt que els professionals de béns arrels prediuen ara que tots els contractes es faran en Shekel d'aquí a finals de 2008. Font: Jerusalem Post, 13-12-2007.

(2) Con becs en àrees tals com a Costa del Sol, les accions de venda va passar de 19, 3 a 35 mesos, Font: Invertia, 13/12/2007

(3) Per exemple, la fabricació de maons actualment es va detenir per falta de clients, com es mostra en el cas dels fabricants de Bailen Jaen que representa 30% del mercat espanyol. Font: Cienladrillos, 06/12/2007.

(4) Font : El Nuevo Herald, 15/12/2007

(5) Font: The Independent, 12/09/2007

(6) El Bank of England recentment va baixar les seves taxes d'interes però massa tard: una gran restricció de crèdit originada pel "credit crunch" global va cancel·lar els seus efectes.

(7) Font: International Herald Tribune, 12/11/2007

(8) Font: Telegraph, 12/06/2007

(9) En general, Hongria, junt amb Letònia com descrits per LEAP/E2020 en GEAB N°16, demana sense preocupar-se per les conseqüències, probablement esperant l'euro zona per fer front amb el problema. Font: Rosemanblog, 10/11/2007

(10) Font: Estàndard, 11/21/2007

(11) Font: The Sofia Echo, 06/25/2007

(12) Font: Bonobo Land, 11/05/2007

(13) Com sempre, aquests bancs afirmen que no hi ha motius per preocupar-se. Font: Reuters, 10/17/2007

(14) Font: Hungary Economy Watch, 12/05/2007

divendres, 11 d’abril del 2008

15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ

Avui, el bloc es solidaritza amb la campanya per recordar Guillem Agulló.

Copio d'Antifeixistes.org:

"Amb motiu que l'11 d'abril d'aquest any es compliran 15 anys de la mort del jove antifeixista Guillem Agulló, a mans d'un grup neonazi a la localitat de Montanejos, i que diversos Col·lectius de tot arreu del País Valencià han convocat unes jornades per al dia 12 d'abril per a conmemorar aquest assassinat, s'ha dissenyat una campanya per a dur-la a terme a través d'internet.
La campanya consisteix en plenar la xarxa amb banners que recorden la mort de Guillem Agulló. Per això vos demanem a tots els que tingueu un blog, una web o qualsevol altre espai en internet que penjeu un d'aquests banners amb un breu text o comunicat, sobretot el dia 11 d'abril.
Si no teniu cap text podeu utilitzar el de la nostra web."


Quinze anys sense Guillem Agulló



"15 anys sense Guillem Agulló"

El proper 12 d'abril es compleixen 15 anys de l'assassinat del jove antifeixista i militant de Maulets de Burjassot Guillem Agulló i Salvador, que ha marcat la història recent de la lluita contra el feixisme al País Valencià. Des d'antifeixistes.org hem decidit retre-li homenatge amb aquest dossier especial, rescatant tot l'arxiu de notícies sobre el judici i tot el que ha envoltat aquests anys el cas, i recordar que la seua memòria, igual que la seua lluita i la nostra constància, continuen ben vives. Malauradament, la bogeria nazi i feixista també continua, així com la impunitat dels agressors, com demostren els darrers episodis de violència arreu del país. L'autor material de la mort de Guillem, Pedro Cuevas Silvestre, continua militant activament als moviments neonazis, i està a l'espera de judici pel Cas Panzer, el més gran contra l'extrema dreta a l'Estat. El jutge del Cas Agulló no va considerar cap motiu polític a l'assassinat de Guillem, i Cuevas tan sols va acomplir 4 dels 16 anys als que fou condemnat. Diversos actes commemoraran l'aniversari i tornaran a cridar ben fort la frase que ha marcat tota una generació:

GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!
LA LLUITA CONTINUA!

Fa 15 anys i sembla que fou ahir. Els qui vam viure la mort de Guillem no l'hem oblidat ni un sol dia. No ens deixen. No podem i no deguem, ja que l'actualitat tristament ens retorna al passat, a aquells anys d'Acción Radical, dels concerts nazis i les caceres a immigrants, homosexuals i rojos. Les velles ferides que no es curen bé mai cicatritzen, i la de Guillem és una que resta encara ben oberta. Ens agradaria poder dir que allò dels skinheads nazis, de les pallisses i els atacs queda ben lluny, que fou una moda passatgera dels '90 que va seduir a uns quants joves sense expectatives que acabaren per desertar d'aquella bogeria. Però no és així. I no ho és perquè en el seu moment no es va prendre seriosament, no es va voler admetre el problema, es reduïa tot a baralles juvenils entre tribus urbanes, es despolititzava i s'esquivaven les responsabilitats, i ara tenim el que és conseqüència d'aquella hipocresia.

En només 17 anys, segons publica el darrer Informe Raxen que elabora Movimiento Contra la Intolerancia, s'han produït 75 assassinats coneguts a mans de l'extrema dreta per motius de discriminació i odi al diferent. Aquesta xifra, a la que se sumen les nombroses barbaritats que constantment van coneixent-se a través de la premsa protagonitzades per feixistes i neonazis, hauria de servir sense cap dubte perquè l'Estat prenguera mesures eficaces d'una vegada. Amagar la pols sota l'estora, aquesta és la política dels responsables, perquè no volen admetre-ho, perquè no els toca a ells, perquè tenen altres preocupacions com els grans esdeveniments o conservar la simpatia de la monarquia. Llavors si que s'apliquen. Cremen fotos del rei i en dos dies detenen els responsables, els jutgen i els cau una pena pròpia de l'edat mitjana. A València, un grup de nazis apunyala un jove que quasi perd la vida, a Castelló li graven una esvàstica a la cara a un altre jove, i ara apareixen videos d'ultres agredint i humiliant immigrants a Orriols, i no passa res. Només en el cas de la punyalada es detenen a 5 neonazis, que son deixats en llibertat el mateix dia, no suposen un perill, han estat apunt de matar un jove perquè sí, però no passa res, tonteries de xiquets. De les constants agressions a Castelló no se sap res, cap detingut, igual que de les bombes contra ERPV, BNV i CEAR.

15 anys després, el panorama no és gens esperançador pels defensors de la llibertat. Els partits ultres comencen a tindre regidors als ajuntaments, els camps de futbol continuen sent un paradís pels psicòpates, i les caceres continuen. Però, quin interès té l'Estat en conservar aquesta situació de setge, d'impunitat i de terror? Serà perquè als polítics i jutges de torn no els esguita la sang? Es pensen que als seus fills, als seus germans i cosins no els pot passar res? Es pensen que qualsevol dia no és el seu fill qui ha estat apunyalat al barri del carme? Què això només els passa als rojos, als punkis, als separatistes, als homosexuals o als immigrants? què faran doncs quan siguen ells o els seus les víctimes?

L'assassí de Guillem, Pedro Cuevas, fou caçat ara fa 3 anys per la Guardia Civil dins el marc de l'Operació Panzer ja que formava part de la organització neonazi Frente Antisistema (FAS), a la que van incautar armes de tot tipus, fins i tot un llençagrenades. Dos anys després, a les darreres eleccions municipals, el seu nom apareixia a la candidatura del partit neonazi Alianza Nacional per la localitat de Xiva, on viu el líder d'aquesta formació, Juan Manuel Soria, també implicat al Cas Panzer. La premsa se'n va fer ressó: l'assassí de Guillem, que no fou considerat que tingués motivacions polítiques per matar Guillem, apareixia sota l'esvàstica 14 anys després. Els fets ens donaren la raó. Un crim polític en majúscules, però clar, ara ja Cuevas havia complit la seua pena. Però ara, què passarà amb els nazis del FAS? Seran considerats associació il·lícita o banda armada? segons la Guardia Civil, s'organitzaven per apallissar immigrants, venien armes per internet i posseïen material bèl·lic amb gran capacitat destructiva. El judici està al caure. Hi ha una nova acusació popular, aquesta vegada de la plataforma Acció Popular Contra la Impunitat, de la que formen part ajuntaments, partits, Ongs i associacions culturals. Molts ulls atents a les pel·lícules que ens vullguen contar jutges, periodistes i advocats defensors.

El judici del Cas Agulló ja fou una vergonya. A través del diari Las Provincias, llavors en mans de Mª Consuela Reyna, es criminalitzà la figura de Guillem, de tot el moviment independentista, els okupes del Kasal Popular, l'antifeixisme i tot aquell que advertia del perill neonazi. L'acusació popular es va retirar per la gran farsa que es cuinava als despatxos dels jutjats de Castelló. Estàvem bojos, veiem fantasmes, érem inclús igual que els nazis, però de l'altre extrem. Un discurs malaurat que des dels governs i responsables de torn es repeteix cada vegada que ocorre una desgràcia similar. Quan assassinaren a Carlos Javier Palomino a Madrid el passat novembre, irremeiablement, miràrem enrere i vam vore el cas d'en Guillem. I els mateixos discursos, les mateixes paraules buides i les mateixes mentides. I què ha passat des d'aleshores? Que els neonazis i feixistes han vist que a l'Estat espanyol tenen carta blanca per fer el que vullguen, i així han continuat, amb més punyalades, més atemptats i més caceres, sense cap represàlia.

La llei a més, mima els racistes. Absolen un dels màxims difusors d'aquestes tesis, Pedro Varela, propietari de la Llibreria Europa, i permeten que porte a oradors com David Duke, vetat a la resta de països "civilitzats". La Llei de Partits no alcança als qui defensen la qüestió racial als seus programes, ni als qui assenyalen els immigrants com el major problema de l'Estat, permetent que gran part de la joventut desencantada acabe seduïda pels discursos apocalíptics i discriminatoris, i quan apareixen videos de joves neonazis intentant cremar dos immigrants que dormien en un cotxe, ens preguntem com algú pot tindre aquestes cruels i males idees. A Pamplona detenen 50 ultres de Yomus armats amb ganivets, pals, petards i boles de billar. Havien provocat disturbis contra els seguidors de l'Osasuna, i la policia els va caçar. Els van pujar a l'autobús i els van tornar a València, a dormir tranquil·lament a casa.

Per molt que s'amague amb eufemismes de gamberrisme, vandalisme o rivalitat entre tribus urbanes, el problema està ací. El perill què qualsevol de nosaltres i vosaltres siga víctima de l'odi, tolerat per uns i promogut per altres continua. Però on està el límit? Quants morts fan falta sobre la taula perquè els responsables polítics i judicials es prenguen en serio aquest càncer? Només amb la creació de la Fiscalia especialitzada en delictes d'odi que promouen diverses ongs, dotarien d'una protecció necessària a totes aquelles víctimes que avui dia estan totalment desemparades, que fins i tot ni denuncien per por a represàlies, per sentir-se indefenses davant els violents. Mentre, les xifres van creixent, i el País Valencià continua al capdavant de l'Estat en agressions feixistes. Fets aïllats que si els ajuntem, formen quasi un continent, per molt que intenten amagar-ho.

És per això que cal reivindicar el simbolisme que el Cas Agulló te. Pel gran frau que significà a la "democràcia" que intenten vendre'ns, a les llibertats i a la justícia, i per la vigència dels seus ideals, dels nostres, i del nostre compromís amb la lluita contra els imbècils que pretenen retornar-nos a les cavernes i colpejar-nos, com si no hagueren tingut prou amb els darrers 70 anys. Així, fins que no s'acabe d'arrel amb els qui promouen i executen l'odi, no pararem. Continuarem lluitant amb totes les nostres forces, sense perdre la il·lusió ni el somriure, sense oblidar i sense retrocedir.


País Valencià, abril de 2008.
Equip de Redacció d'antifeixistes.org

dijous, 10 d’abril del 2008

tempestes

Plourà, això diuen els del temps. També diuen que pal·liarà una mica la sequera però que, en cap cas, en serà la solució i ni molt menys la solució definitiva.

Però agraïts a qui sigui. Tot el temps que es retardi l'execució de les mesures excepcionals és temps que es guanya per acabar desaladores o la potabilitzadora del Prat, o per enllestir infraestructures suficients per evitar el desastre nacional que suposarien les restriccions a l'àrea metropolitana.

Es tracta d'una cursa contra el temps per parar un cop devastador.

Per això, la cosa del Roina em produeix tanta perplexitat. Que algú m'ho expliqui. Perquè des de CiU hi ha aquesta obsessió amb el riu occità si, com diuen, es tracta d'una obra que trigaria una dècada i mitja a estar en funcionament? perquè el ZP li va donar a entendre al Duran que "estudiarien el transvasament del Roina" i avui el Moratinos diu que no està en l'agenda? és la primera mentida del ZP en el compte de CiU en aquesta legislatura encara no estrenada?

Bé, si més no, en Ridao i Esquerra ja li ha plantificat el primer NO al ZP. Alguna cosa haviem d'haver après d'aquests darrers dos anys.

En Duran, però, deu estar contentissim. ZP Encara no és president i ja està mentint.Aquesta legislatura promet.

Però, és clar, si li fa això als "socis preferents", què no li farà als "governs amics"? Com es justifica la putada de la negativa al govern català pel transvasament del Segre?

Al ZP se la bufa, és clar. Demà serà investit president que és el que vol, i prou. Si a més plou a Catalunya i es pot anar tirant sense arribar a les mesures excepcionals. Doncs millor.

Malgrat el ZP, però, més ens val que plogui.

Canvi. Una notícia que prové del Parlament Europeu "A Europa hi han dinou milions d'infants pobres". Com és que els mitjans no s'han fet ressò d'aquesta notícia? Potser perquè en la llista de pobresa infantil Espanya també queda retratada?

En canvi, sí que se n'han fet d'aquesta: "el president de la CEOEveu poques mesures del govern espanyol per alleugerir la crisi econòmica" (el País). El missatge és similar al del Pedrito Solbes, i al del Rajoy. Venen vaques flaques i calen moderació salarial, flexibilització del mercat laboral, liberalització de mercats ...

Incís: "Foment del Treball", la patronal catalana, ha tornat a la CEOE, la patronal espanyola, després de dos anys de funcionament "autonom", per no dir "d'independència". Serà que veuen la sociovergència més a la vora.

Reprenc. El senyor de la CEOE ens diu que preveuen que tindran menys beneficis. Com que això no els agrada, els sous no pujaran, volen deixar de pagar impostos, volen poder acomiadar sense indemnitzar i precaritzar el treball, volen estalviar-se tot allò que es puguin estalviar i, posats a pagar, que els costos es repercuteixin entre tots els ciutadans. I podríem seguir.

Ells en diuen ideologia neoliberal, però no: És avarícia. En el seu cas, una psicopatia perillosa que ens afecta a tots.

La seva resposta a les vaques flaques és que nosaltres ens estrenyem el cinturó: Ells seran més rics, i nosaltres, més pobres.

No n'hi ha prou amb que plogui. El que cal és una tempesta.

dilluns, 7 d’abril del 2008

moderació salarial

El Pedrito Solbes, socialista ell, diu que cal moderació salarial.

Moderació salarial? m'agradaria saber quants assalariats veurem una pujada de l'IPC. Jo en conec uns quants que els pujaran un punt o dos el sou i encara els preguntaran si estan contents. En conec uns quants més que tindran la "pujada zero" (això és un oxímoron, no?) i els donaran una explicació, o no, de perquè tot puja menys el seu sou.

Segons un estudi del sector del metall, els increments salarials dels darrers anys s'han fet sobre la previsió de l'IPC espanyol. No sobre l'IPC real. I encara menys, sobre l'IPC real català. El resultat és que no hi ha hagut cap pujada de sou i sí, en canvi, una pèrdua de poder adquisitiu.

Però això de la moderació salarial ho diu un "socialista". I deu esperar que coli.

Doncs no. No cola.

A la dreta de la dreta "socialista" està el PP. El Rajoy demana un "pla de xoc" per a l'economia.

"Pla de xoc" no és un lloc comú, una frase feta o una metàfora mediàtica. "Pla de xoc" té un significat precís en el vocabulari neoliberal friedmanista.

Pla de xoc, per a aquesta gent vol dir: privatització dels serveis públics, reducció dels salaris, reducció de llocs de treball, obertura total a capitals exteriors, desregularització de les condicions laborals, reducció de la despesa pública... Diuen que tot això estimula l'economia i la competitivitat.

Però l'experiència arreu del món és que el seu pla de xoc serveix per fer més pobres als pobres i molt més rics als rics.

Ells diuen que si els grans números de l'economia van bé, els pobres podran alimentar-se amb les engrunes de la taula dels rics. Ho diuen i s'ho creuen. Però, és clar, els rics són ells.

Doncs això. Per una banda un ministre "socialista" que demana moderació salarial. Per l'altra un neoliberal que demana "plans de xoc". En major o menor mesura, coincideixen els uns i els altres.

Una de les grans victòries del capitalisme ha estat recolzar amb teories matemàtiques uns plantejaments econòmics i demostrar el seu "èxit" basant-se en determinats indicadors.

Però aquests indicadors no saben res del patiment de la gent, de la destrucció de l'aire i de l'aigua, de l'esgotament dels recursos, de l'especulació amb l'habitatge, o de l'especulació amb els productes farmacèutics.

Ells demostren el seu "èxit" amb creixements macroeconòmics sostinguts però no diuen res del CO2 de l'atmosfera, ni diuen res de la SIDA, ni de les guerres pel petroli, ni de la desesperació de la gana, la malaltia i la ignorància, ni parlen de la desesperació de l'atur

El primer indicador per valorar l'"èxit" d'un model és la dignitat humana.

Ells, però, prefereixen mirar l'IBEX.

diumenge, 6 d’abril del 2008

Escassedat d'igua

Extraordinari article d'opinió de Ramon Folch avui a "El Periódico".

El transvasament de l'aigua del Segre no és la solució. Com a molt podria arribar a ser una part de la solució, però mentiria qui digui que la captació d'aigua a la capçalera del Segre garanteix el consum de l'àrea metropolitana.

El transvasament del Segre seria, com a molt, una mesura més.

Una mesura més per a combatre la situació d'emergència nacional. És emergència nacional i no un problema que només afecta a una part de la població, com han afirmat algunes veus. És emergència nacional i no només una visió centralista del país.

És emergència nacional, no per la visió, sinó per la realitat centralista. Catalunya és un país amb una macrocefàlia brutal. L'economia i el pes social de l'àrea metropolitana influeixen i determinen en molta mesura l'economia i la societat de tots els racons del país.

Jo no dic que això estigui bé. Al contrari, és la constatació d'un fracàs en la vella qüestió de l'equilibri territorial. L'equilibri territorial a casa nostra molts cops ha estat una subordinació als interessos de l'omnipresent capital.

No està clar que la puixança de Barcelona hagi repercutit en una redistribució consolidada de bens al país. Més aviat a creat una satel·lització de les comarques que han vist com els diners de Barcelona arribaven en forma de totxo i bens immobles. La puixança de Barcelona ha provocat que comarques senceres esdevinguin immensos parcs temàtics empestats de segones residències.

El dèficit d'infraestructures del que tant es queixa l'àrea metropolitana és un zero absolut un cop ens allunyem a la perifèria barcelonina: és, per exemple, l'absoluta manca d'inversió ferroviària, amb la vergonya de la via única cap a Vic i Puigcerdà, o cap a Calaf, Tàrrega, Cervera i Lleida des de Manresa.

Aquest model de subordinació és en el que vivim.

I ara, el centre barceloní ha crescut fins extrems on esgota els recursos del seu hinterland.

Es pot produir el col·lapse. Aquest col·lapse afectarà a Barcelona, però també al territori. Com diu Ramon Folch, cap despesa econòmica que es faci per impedir les restriccions no serà mai tan cara com les mateixes restriccions i el cop mortal a l'economia i societat barcelonines i catalanes.

Si Barcelona pateix un sol dia de restriccions d'aigua, perdrà de cop tota la seva credibilitat com a capital d'Europa. L'àrea metropolitana haurà entrat en la categoria de regió tercermundista. Algú creu, sincerament, que una cosa així pot passar-li a una ciutat europea? Algú creu que en la llista mundial de les ciutats amb restriccions de consum d'aigua apareix alguna ciutat europea?

Algú creu que el turisme anirà a una ciutat on no pots dutxar-te? o que s'hi farà un congrés? o que s'instal·larà una seu empresarial o institucional?

Com diu Ramon Folch, la situació es veia venir des de feia temps i per això les desaladores estan a un any vista d'entrar en servei i per això ja havien plans per dur l'aigua amb vaixells (com ja s'ha fet altres cops per abastir les Balears). Per això els transvasaments, la interconnexió de conques i tantes altres accions de gestió de recursos hídrics en els darrers anys

Sembla doncs, que el problema no és que no es veies venir el cop sinó, més aviat, que el cop ha arribat uns anys abans del previst. La sequera, l'increment de la població i l'activitat econòmica, industrial i urbanística han accelerat un esgotament que ha situat el país en el límit de l'esgotament dels recursos hídrics. Es treballava per evitar el col·lapse, però el col·lapse es produeix perquè no s'ha calculat correctament la velocitat d'esgotament dels recursos, o perquè no s'ha fet cas dels indicadors que en mostraven l'acceleració del procés o perquè, malgrat llegir correctament els indicadors, no es podia frenar el consum de recursos del sistema.

Si això és així, ara la realitat s'encarregarà de frenar per nosaltres. Mai com ara serà veritat allò de "d'on no n'hi ha, no en raja"

Hi ha alguna cosa a aprendre en tot això. El xoc de l'aigua és un dels xocs que ens depara el futur. L'altre és, com no, el de l'esgotament del petroli. Rebre el mastegot de l'aigua ens hauria de donar lliçons sobre con afrontar l'escassedat.

Tot sigui que la solució al problema de l'aigua no passi, justament i erròniament, per un increment en la despesa energètica. Malauradament, les solucions previstes: desaladores i vaixells, van en aquest sentit d'increment de la despesa. Perquè? perquè en realitat aquestes solucions no discuteixen el model de consum ni pretenen canviar-lo.

Fa uns quants anys que es parla de la nova cultura de l'aigua. NO és només de l'aigua. Hauria de ser una nova cultura del consum. Del decreixement si es vol.

Hauríem d'aprendre que la solució a l'escassedat és, primer de tot, adaptació i eficiència, i no ho és més despesa. Escassedat vol dir això: escassedat. No es pot créixer amb l'escassedat. El que sí que es pot és especular, això també ho veurem.

Aquesta frenada tindrà un preu, és clar. Serà un xoc.

Un xoc formidable a tot el país. El mastegot econòmic de l'àrea metropolitana tindrà efectes brutals a la resta del país.

Certament que les comarques que no han venut la seva ànima al totxo barceloní ho tindran millor per resistir que les que avui són, sobretot, terrenys de servitud barcelonina. Tanmateix, a aquests territoris lliures, el cop també els afectarà.

I sigui com sigui, cal evitar les restriccions a l'àrea metropolitana. En això estan. El govern de Madrid diu, no diu com, que Barcelona no patirà restriccions.

Però aquí, de moment, i fins on arriben les competències de l'Agència Catalana de l'Aigua -l'organisme de la Generalitat que gestiona les aigües de competència catalana- les restriccions arribaran, si no plou, a finals de l'estiu.

Potser si no plou, vindrà algú com el Víctor Morlan amb allò de les rodalies. I amb ell vindrà la pluja. L'home blanc ha portat el cavall de ferro. L'home blanc portarà l'aigua.

Els catalans de la reserva, mentrestant, i dins de les competències del nostre estatutet, podem, això sí, fer la dansa de la pluja.

dissabte, 5 d’abril del 2008

We can solve it

M'ha arribat per correu un mail de la "Live Earth Community". La "Live Earth" és la campanya contra l'escalfament global que va iniciar Al Gore amb multitudinaris concerts arreu del món.

Segons el mail, ara han encetat una nova campanya dins del marc de "Live Earth". La nova campanya rep el nom "We can solve the climate crisis".

El títol, no se si és casualitat, està molt en la línia del lema de la campanya del candidat Barack Obama: "Yes, we can"



Bo, el vídeo.

Serà que Al Gore està disposat a integrar-se a la candidatura d'Obama?

Tanmateix, parlava de "We can solve it". La campanya està, a primer cop d'ull, centrada als EUA. A la web, però, hi han consells, accions i recomanacions que són prou interessants en l'apartat "Take Action" i la demostració que "podem arreglar-ho", en l'apartat "We are succeding".

Els blocaires dels EUA i d'arreu del món, podem donar suport a la campanya publicant-ne les noticies que serveixen ells mateixos a la secció "Press and bloggers". En tot cas, sense necessitat d'inscriure's també es pot participar.

Si més no, declaro aquest bloc amic de "Live Earth" i "We can solve it".

dijous, 3 d’abril del 2008

Grup ERC-IU-IC

Esquerra formarà grup al congrés de Madrid, conjuntament amb Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya. Es podrà fer gràcies al préstec de vots que temporalment farà el BNG. Per la raó que sigui, el Bloque no formarà part permanentment de l'esmentat grup.

Crec que és una bona decisió. El grup "mixt" que formaran els cinc diputats d'ERC-IU-IC tindran més visibilitat que si tots plegats haguessin passat al grup mixt, pròpiament dit.

A més, encara que els diputats del nou grup tindran independència de vot i que és un grup de caràcter "tècnic", no es pot deixar de veure que hi ha una coincidència ideològica força important. El nou grup tindrà força coherència. Probablement els veurem votar junts en la major part de les ocasions.

Aquests dies hem vist oferiments de diputats entre grups i partits. Les coses, finalment, queden clares: Esquerra te grup "propi" al congrés pactant amb IU i IC, que són els aliats naturals de l'esquerra, a més de l'aliat catalanista que és IC. El nou grup tindrà doncs quatre diputats catalanistes: els tres d'Esquerra i el d'Iniciativa; Per la seva banda CiU rep el préstec de tres senadors del PSOE per a formar grup al senat.

Amb el grup ERC-IU-IC, Catalunya guanya veu al congrés. Una veu independent del PSOE, i una veu amb un discurs, òbviament, diferent al de CiU. És, per tant, una bona notícia. Si més no, jo ho veig així.

Sí, és clar, hauria estat millor un grup propi. Però això és el que no van voler els ciutadans que van anar a votar i, sobretot, els que no ho van fer.

dimarts, 1 d’abril del 2008

àgora: transvasaments contra la sequera?

La crisi de l'aigua està esclatant. Ahir a l'Àgora de TVC van fer un debat amb el plantejament "la solució a la sequera són els transvasaments?".

La primera cosa que em ve al cap és que la pregunta està molt mal formulada. Evidentment que la solució a la sequera no és cap transvasament. La sequera és, en definició del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, l'"absència o deficiència prolongada de precipitació, que pot causar desequilibris hidrològics greus."

Per tant, la única resposta a la pregunta és: "no, la solució és que plogui".

La pregunta correcta era "la solució a l'escassedat d'aigua a Catalunya són els transvasaments?"

El debat, evidentment, va ser aquest. Va haver-hi força unanimitat. Els transvasaments no són la solució. Si més no, no són la única solució.

El debat va aportar molta informació. Durant aquesta setmana encara es podrà veure pel 3alacarta sense pagar. (Incís: perquè no deixen descarregar els vídeos del 3alacarta? perquè cal pagar per aquests vídeos passada una setmana?)

Finalment algú ho va dir ahir. No jo, sinó una veu amb autoritat: l'escassedat d'aigua és el problema més important al que s'enfronta Catalunya des de la recuperació de la democràcia. L'escassedat d'aigua afectarà al nostre nivell de vida.

A mi em va refermar en algunes conviccions i em va aportar idees: transvasar aigua només servirà per incrementar el consum fins esgotar aquesta nova font; la població s'està esforçant molt en estalviar; no es veu el mateix esforç en la reparació de canalitzacions per a minimitzar les pèrdues; cal millorar l'eficiència en el consum a l'àrea metropolitana; cal millorar l'eficiència dels recs...

Una altre idea que es va repetir contínuament: la solució a l'escassedat serà un mix de solucions parcials i complementàries. Citant a un antic camarada: "els problemes complexos tenen solucions complexes".

Hi han solucions que ens orienten en allò que s'ha anomenat la nova cultura de l'aigua: la millora en l'eficiència del consum, n'és una. La dessalinització està en una via ambigua. Els transvasaments ens n'allunyen.

El problema, però, és que els pantans ja són per sota del 20% de la seva capacitat i això vol dir que les temudes restriccions són més a prop.

Algú també ho va dir: cal invertir en infraestructures per solucionar el problema perquè per cares que siguin, mai seran tan cares com talls d'aigua a la zona metropolitana. La patacada econòmica i social serà brutal.

Quines infraestructures? aquesta és la pregunta del milió. Obres faraòniques de transvasament que enfrontaran territoris i que només aplaçaran durant un temps el problema de l'escassedat i l'ús irracional i abús de l'aigua? o potser obres orientades a una eficiència energètica i de consum?

Es veia venir des de feia anys. En aquest mateix bloc, el primer apunt que parla de l'escassedat de l'aigua te més d'un any. Cosa que vol dir quelcom en un bloc que encara no n'ha fet ni dos.

Recordo que de petit anàvem a la Font de Sant Pere de Torreblanca de Vacarisses a omplir bidons d'aigua per beure. D'un estiu a l'altre hi havien més cases i torretes a l'urbanització. La font minvava d'any en any. Un estiu la petita ja no va rajar més. La grossa no va trigar gaire més a assecar-se. I jo encara era un nen.

La font es va assecar perquè tothom volia aigua a la torreta. La font era un lloc fresc, rialler i bonic per anar a passejar. Però tothom volia aigua a casa seva. Es van fer moltes cases i la font i la riera es van assecar. Però tothom tenia aigua. Es van fer més cases i llavors va passar que ja no hi havia aigua per tothom i durant l'estiu molts dies hi havien talls.

Aquells llocs de la meva infància no existeixen avui. Ni la riera, ni la font. Ara hi ha molt ciment allà.

El boom de la construcció, però, ha estat en els darrers deu anys. Ningú pot dir que no se sabia que la depredació immobiliària del territori duia amb ella l'esgotament dels recursos. Això ho veia jo sent un nen. Per força ho havien de veure els promotors i els ajuntaments, i la societat en general.

I ara s'esgota l'aigua. No serà fàcil reconèixer els errors i canviar. No canvien tan fàcilment les societats. Però passa una cosa: la mateixa escassedat imposarà els canvis. Serà un xoc. O una crisi si es vol. Un moment de canvi. Es pot aprofitar per avançar en una direcció o en una altre.

Marxarem cap a l'eficiència? aprendrem a ser crítics amb el sistema? denunciarem als responsables del malbaratament?