El full de ruta proposat pel govern basc està molt ben explicat en aquest reportatge de "El Peródico" d'ahir.
El reprodueixo aquí: "
Quatre passos i tres anys per arribar a un "referèndum resolutiu"
EFE
MADRID
El full de ruta proposat avui pel lehendakari Ibarretxe consta de quatre passos, ofereix dues vies diferents i inclou dues consultes als ciutadans: la primera, el 25 d'octubre del 2008, i un "referèndum resolutiu", el segon semestre del 2010.
Aquests són, exposats de forma esquemàtica, els quatre passos de la proposta:
PAS 1. OFERTA D'UN PACTE POLÍTIC AL PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL. Juny del 2008.
Ibarretxe proposarà a Zapatero un "Pacte Polític entre Euskadi i Espanya" basat en un principi "ètic" (rebuig a la violència) i un altre de "democràtic" (respecte a la voluntat de la societat basca).
El pacte permetria abordar el final dialogat de la violència segons les condicions establertes pel Congrés el 2005 i obrir un procés de negociació entre tots els partits bascos "sense exclusions", per definir un "nou futur de relació política".
PAS 2. PARLAMENT BASC. Juny del 2008.
A partir d'aquí, la proposta té dos camins possibles:
1) El Parlament basc ratifica el Pacte amb el president del Govern espanyol i autoritza una "consulta ratificadora" que seria "jurídicament vinculant".
2) Si no hi ha Pacte entre Zapatero i Ibarretxe, el Parlament basc autoritzaria una "consulta habilitadora" per obrir un doble procés de diàleg cap al "final definitiu de la violència" i la "solució del conflicte polític".
Si la Cambra basca no aprovés cap d'aquestes opcions, el lehendakari la dissoldria i convocaria eleccions.
PAS 3. CONSULTA. 25 d'octubre del 2008.
En funció del que decideixi el Parlament Basc se celebraria:
1) Una "consulta ratificadora" del pacte aconseguit amb el president del Govern espanyol. Segons Ibarretxe seria "jurídicament vinculant" i la convocarien "conjuntament el president espanyol i el lehendakari".
2) Una "consulta habilitadora" amb la qual la societat basca instaria un doble mandat:
a) al Govern i ETA perquè iniciïn un procés de diàleg que porti al final definitiu de la violència. En aquest cas, ETA ha de mostrar la seva "voluntat inequívoca d'abandonar el terrorisme".
b) a totes les forces polítiques "sense exclusions", perquè arribin a un "acord de normalització política" sobre el "dret a decidir" del poble basc i la "territorialitat" (les relacions amb Navarra).
Aquesta "consulta habilitadora", segons Ibarretxe, no seria jurídicament vinculant però tindria "plena validesa política, social i democràtica".
Després de qualsevol de les consultes, Ibarretxe dissoldria el Parlament i convocaria eleccions.
PAS 4. NEGOCIACIÓ I REFERÈNDUM. Segon semestre del 2010.
Després del resultat positiu de la consulta anterior, ETA "estaria obligada a realitzar una manifestació inequívoca, creïble i demostrable de la seva voluntat de posar fi a la lluita armada".
ETA i el Govern obririen una "taula de diàleg" i les forces polítiques "sense exclusions", una altra. En aquesta segona taula no hi podria haver vetos ni bloquejos.
El procés culminaria amb un "referèndum resolutiu" que plasmés el dret del poble basc a "decidir lliurement el seu propi futur" el segon semestre del 2010."
(El Periódico de Catalunya, 28 de setembre de 2007)
Tot aquest pla em trontolla molt. Això del "Pacte Polític entre Euskadi i Espanya" és el que em te més intrigat. Què es vol pactar? és el penúltim intent de reforma de l'estat?
Si hem de fer cas del full de ruta, el que intentarà pactar és el reconeixement "jurídic" del dret d'autodeterminació... però això requeriria un canvi en la constitució espanyola i en l'estatut de Gernika. En el molt improbable cas que a Madrid hi estiguessin d'acord amb el pacte, és impossible de fer en un any.
En aquest sentit, em sembla que ja es pot garantir que no hi haurà pacte, per tant, el parlament basc, en cas que es mantinguin les relacions de forces actuals donarà permís per a fer una "consulta habilitadora" per a instar, demanar que s'hi posin o que s'esforcin a posar-se d'acord en que ETA deixi les armes i que el govern espanyol i ETA negociin la finalització de la violència: suposo que es refereix al retorn dels presos al País Basc, punt u, i dos: que tots els partits polítics, esquerra abertzale inclosa, es seguin a una taula per parlar sobre el dret d'autodeterminació i sobre la qüestió de Navarra.
Després d'aquesta consulta es dissoldria el Parlament Basc, es convocarien noves eleccions i el nou govern que en sortís tindria (suposant el suficient suport parlamentari) la responsabilitat de convocar un referèndum, plebiscit, consulta, per l'autodeterminació durant el segon semestre de 2010.
Suposant com objectiu la independència d'Euskadi i utilitzant una frase de pel·lícula, es podria dir que en tot aquest pla i hi han milers de coses que encara poden anar malament. Tot plegat, un full de ruta. Aquí encara pot passar de tot i quedar en no res.
Tanmateix, mentre uns proposen un full de ruta per a l'autodeterminació, altres demanen referèndums per acceptar o rebutjar les retallades del TC.
Amb tot, tant Carod com Mas han remarcat un fet important: No és comparable la situació de Catalunya amb la del País Basc.
La diferència és que Ibarretxe és Lehendakari i cap d'un govern que, amb dos collons, una majoria parlamentària, i l'abstenció de Batasuna, ha proposat un full de ruta més o menys verossímil.
La paraula clau no és Ibarretxe, la paraula clau és govern.
El govern de la Generalitat no ha proposat cap full de ruta. Carod va expressar un desig: un referèndum al 2014, i res més. Ho va fer ell. No el govern.
No només això. El principal partit de l'oposició, a Catalunya, no està disposat a proposar un full de ruta en el cas, improbable, que arribi al govern. De fet, vam poder veure no fa tant com es pretenia usar aquest argument de forma molt barroera per provar de desestabilitzar al govern d'Entesa: les declaracions de Vendrell a la calçotada, però després van ser incapaços de votar una resolució en favor de l'autodeterminació.
Dels partits del govern, n'hi ha un que sí que desitja la independència. I prou. Plantejar un full de ruta avui, a Catalunya, que només comptaria amb els vots d'Esquerra al parlament és, senzillament, una pèrdua de temps.
Però cal seguir parlant-ne. I cal fer força per arribar a poder plantejar algun dia un referèndum.
Perquè la qüestió és què votaria el poble en un referèndum. Si parlem només del Principat, crec que per territoris guanyaria l'opció independentista i clarament. En canvi, el resultat en % de vots totals estaria igualat. No crec que l'abstenció fos alta. Un referèndum amb les condicions del de Montenegro és un objectiu assolible.
El que cal tenir clar és que per plantejar el referèndum és necessari tenir un govern que l'organitzi i una majoria al parlament que en doni suport. Vet aquí el nostre combat.
En tot cas, però, molta sort Lehendakari. Molta sort amb el full de ruta. Que el seu esforç contribueixi a dur la Pau i la Llibertat a Euskadi.
Gora Euskadi Askatuta!
Pàgines
▼
dissabte, 29 de setembre del 2007
dijous, 27 de setembre del 2007
debat de política general
Vist i sentit el debat d'aquests dos dies, em queda clar que el govern d'Entesa està molt més ben lligat i funciona amb molta més eficàcia que no pas CiU i PP voldrien.
Però anem a pams. Estil. El president Montilla te un estil oratori sec, poc florit, i la seva pronunciació encaixa en la que cabria esperar d'algú castellanoparlant que habitualment usa la seva llengua. Tanmateix, el llenguatge emprat és correcte. Li caldria corregir els "no" amb els que acaba moltes frases. És un vici que em sembla que també te en castellà.
Montilla va relatar ahir l'obra de govern de la Generalitat en aquests darrers 10 mesos de legislatura. Només li va caldre fer això i presentar els projectes per a la resta de la legislatura per a obtenir un discurs prou sòlid. Ahir, com a militant d'Esquerra, partit de govern, només em vaig sentir incomodat amb certa referència ambigua a la relació entre Catalunya i Espanya, que avui en Ridao ha matisat, i ha marcat el perfil propi d'Esquerra, sense entrar en més debat. Per aclarir dubtes, ha deixat clar el que fa Esquerra al govern: "Treballar per la independència des del govern".
El que s'ha vist avui és que el govern d'Entesa el formen tres partits d'esquerra, diferents entre ells però capaços d'arribar a uns acords fonamentals, si més no en aquest moment, del país. Espero que facin una bona tasca. En aquest sentit, un comentari del Sirera, del PP, és important: ja portem quatre anys de governs d'esquerra al Principat. Accepto que els tres primers han estat moguts i centrats en l'estatutet. Però cada vegada menys hem de sentir l'excusa de que el país duu el llast de molts anys de governs de dretes. Això cada cop quedarà més lluny. I trigarà a tornar a donar-se.
La intervenció de Mas, així com la de Sirera i Rivera, han dibuixat, com era d'esperar, un país diferent del pintat per Montilla, Iceta, Ridao i Bosch.
Per cert, si parlem de tripartit (PSC + ERC +IC) al govern, també podem parlar de tripartit de l'oposició (CiU + PP + Cs), no?
La del Mas ha tingut algun moment: Segons Mas, el dia que no hi hagi conflicte entre Catalunya i Espanya, Catalunya no existirà. Fantàstic. Jo sóc independentista. Justament penso el contrari. Justament espero poder superar algun dia el conflicte amb Espanya. Justament espero que algun dia Espanya i Catalunya no tinguin conflicte. Que simplement siguin països veïns. O germans. Com ho són els països escandinaus entre ells. però es veu que a Mas ja li va bé el model actual. De conflicte permanent. De peix al cove. De voler ser, o fer-ho veure, però sense arribar a ser.
La segona del Mas:, si el TC es carrega l'estatutet, aleshores caldria fer un segon referèndum sobre la cosa que hagi deixat el TC. Bé, ara ja sabem quina mena de referèndum vol el Mas. No vol un referèndum d'autodeterminació. Vol un referèndum per a fer empassar les deixalles del TC. Vet aquí el significat que li dona a la paraula sobiranisme.
Això sí, tot serà sobre un catalanisme refundat. És molt trist veure com fins-hi tot al PSC ho tenen més clar que en Mas que és això del catalanisme. Per cert, interessant la referència d'Iceta al llibre de Richard Sennet, "la corrupció del caràcter". Una lectura més per afegir a la llista.
La meva impressió és que CiU va molt, però molt, perduda. Encara no ha paït les derrotes consecutives enfront el bloc d'esquerres i ara mateix demostra una alarmant desubicació ideològica. Això no és bo. CiU és important pel país. Qualsevol intent de millora en l'autogovern requereix la mobilització de tot el conjunt d'electorat nacionalista que, per qüestions ideològiques, mai no votaria Esquerra.
I el Sirera. El hooligan. Fantàstica la referència a l'Èric i l'exercit del Fenix com un exemple de l'adoctrinament ideològic que s'està aplicant als infants catalans, segons el PP, és clar. Genial. Serà extraterrestre? L'estil Acebes de veritat i no la mala imitació del Felip Puig.
El Bosch ha fet un comentari interessant. Sorprenentment el tripartit de l'oposició ha ignorat completament les qüestions climàtiques. No s'ha demanat comptes sobre els esforços fets pel govern en aquests sentit. No ha colat "l'aclaració" de Felip Puig en resposta al Bosch assimilant les preguntes de Mas sobre la MAT o el 4rt cinturó a qüestions ambientals. Sí, és clar, admeten i reclamen aquest enfocament. Però el Felip Puig ha fet trampa. L'enfocament que dona CiU sobre aquestes qüestions no té el caràcter central que l'hi donen els representants d'IC o d'Esquerra.
Una altre aportació interessant dels ecosocialistes ha estat la reivindicació del ferrocarril i l'anunci dels projectes associats a aquest mitjà. La reivindicació del ferrocarril és quelcom que Esquerra també subscriu.
Els partits del govern han centrat les seves intervencions ressaltant l'acció de govern, en amplitud de fronts, i desglossant-ne els resultats. L'oposició, ha atacat per on ha pogut. Ha destacat les mancances i ha minimitzat els èxits. Tanmateix, tots tres partits de l'oposició han sentit com se'ls recordava les seves recents turbulències internes: El cas Duran a CiU, la dimissió de Piqué al PP, i les lluites i divisions internes a Cs. En conjunt, com ha dit un diputat socialista, un govern consolidat i a l'ofensiva, i una oposició tocada i a la defensiva. Els desastres de l'estiu: renfe, aeroports, autopistes, apagades... no han estat munició útil. El govern ha tingut prou amb recordar que tots aquests serveis són competència de Madrid.
I de pas, dir també que Montilla ha donat la cara en tot moment. No hi han hagut torns de paraula ni per Saura ni perCarod. Ben fet. Un senyal inequívoc d'unitat del govern d'Entesa. No han deixat flancs.
Em fa l'efecte que des de CiU no havien preparat aquest debat amb prou serietat. Crec, sincerament, que cometen un error molt greu: menystenen Montilla i el seu govern
Montilla tindrà totes les pegues que vulguis, però que ningú no s'equivoqui. No s'arriba a President de la Generalitat si no es tenen qualitats per ser-ho. Despreciar a Montilla és un error.
Del Rivera no dic res. Si el Sirera és un freaky, el Rivera no vegis. Els col·legues de tripartit del Mas són una fira de monstres. En castellà diuen allò de "Dime con quién andas..."
Una cosa que m'ha cridat l'atenció al llarg del dia és la importància que els mitjans han donat a la declaració de Montilla de "si jo estigués subordinat al PSOE ara no seria president". Quan ho he sentit, jo no li he donat més relevància. Sempre m'ha semblat que Montilla és president malgrat el ZP. Jo considerava com molt probable que la sociovergència fos una de les clàusules del tenebrós pacte de l'estatutet. Tanmateix, sembla ser que això ha cridat molt l'atenció. Com si sorprengués aquesta declaració de independència del president.
En fi. Poca cosa més. Un parell de consideracions sobre el darrer post en el que parlava de l'ajuda de 3000€ per fill nascut o adoptat a les famílies monoparentals, nombroses o amb fills discapacitats: no son 3000€ sinó 3500€. I segona: Amb la seva proposta, Esquerra millorava l'ajut per a grups més desfavorits. Feia la llei més social,o més d'esquerres, si es vol. De fet, però, més que xecs, que això ja ho proposava la dreta, el que calen són polítiques actives de suport a les famílies: ja siguin millores en horaris laborals o permisos retribuïts, millora i increment de la xarxa pública de guarderies, o rebaixes fiscals pels fills d'acord amb els nivells de renda
O sigui: xec de 2500€/3500€. D'acord. És el que hi ha. Segurament una mesura feta amb l'ull posat a les eleccions del març. Aquesta no és la mesura que caldria esperar d'un govern d'esquerres, o si més no, no la única. Valdria com a acompanyament. No com a acció principal. És, com deia ahir, peix al cove. Avui ho ha dit en Ridao. Pel que fa a la relació amb Madrid, no ens hem mogut dels vicis que no s'han pogut superar amb l'estatutet.
Però anem a pams. Estil. El president Montilla te un estil oratori sec, poc florit, i la seva pronunciació encaixa en la que cabria esperar d'algú castellanoparlant que habitualment usa la seva llengua. Tanmateix, el llenguatge emprat és correcte. Li caldria corregir els "no" amb els que acaba moltes frases. És un vici que em sembla que també te en castellà.
Montilla va relatar ahir l'obra de govern de la Generalitat en aquests darrers 10 mesos de legislatura. Només li va caldre fer això i presentar els projectes per a la resta de la legislatura per a obtenir un discurs prou sòlid. Ahir, com a militant d'Esquerra, partit de govern, només em vaig sentir incomodat amb certa referència ambigua a la relació entre Catalunya i Espanya, que avui en Ridao ha matisat, i ha marcat el perfil propi d'Esquerra, sense entrar en més debat. Per aclarir dubtes, ha deixat clar el que fa Esquerra al govern: "Treballar per la independència des del govern".
El que s'ha vist avui és que el govern d'Entesa el formen tres partits d'esquerra, diferents entre ells però capaços d'arribar a uns acords fonamentals, si més no en aquest moment, del país. Espero que facin una bona tasca. En aquest sentit, un comentari del Sirera, del PP, és important: ja portem quatre anys de governs d'esquerra al Principat. Accepto que els tres primers han estat moguts i centrats en l'estatutet. Però cada vegada menys hem de sentir l'excusa de que el país duu el llast de molts anys de governs de dretes. Això cada cop quedarà més lluny. I trigarà a tornar a donar-se.
La intervenció de Mas, així com la de Sirera i Rivera, han dibuixat, com era d'esperar, un país diferent del pintat per Montilla, Iceta, Ridao i Bosch.
Per cert, si parlem de tripartit (PSC + ERC +IC) al govern, també podem parlar de tripartit de l'oposició (CiU + PP + Cs), no?
La del Mas ha tingut algun moment: Segons Mas, el dia que no hi hagi conflicte entre Catalunya i Espanya, Catalunya no existirà. Fantàstic. Jo sóc independentista. Justament penso el contrari. Justament espero poder superar algun dia el conflicte amb Espanya. Justament espero que algun dia Espanya i Catalunya no tinguin conflicte. Que simplement siguin països veïns. O germans. Com ho són els països escandinaus entre ells. però es veu que a Mas ja li va bé el model actual. De conflicte permanent. De peix al cove. De voler ser, o fer-ho veure, però sense arribar a ser.
La segona del Mas:, si el TC es carrega l'estatutet, aleshores caldria fer un segon referèndum sobre la cosa que hagi deixat el TC. Bé, ara ja sabem quina mena de referèndum vol el Mas. No vol un referèndum d'autodeterminació. Vol un referèndum per a fer empassar les deixalles del TC. Vet aquí el significat que li dona a la paraula sobiranisme.
Això sí, tot serà sobre un catalanisme refundat. És molt trist veure com fins-hi tot al PSC ho tenen més clar que en Mas que és això del catalanisme. Per cert, interessant la referència d'Iceta al llibre de Richard Sennet, "la corrupció del caràcter". Una lectura més per afegir a la llista.
La meva impressió és que CiU va molt, però molt, perduda. Encara no ha paït les derrotes consecutives enfront el bloc d'esquerres i ara mateix demostra una alarmant desubicació ideològica. Això no és bo. CiU és important pel país. Qualsevol intent de millora en l'autogovern requereix la mobilització de tot el conjunt d'electorat nacionalista que, per qüestions ideològiques, mai no votaria Esquerra.
I el Sirera. El hooligan. Fantàstica la referència a l'Èric i l'exercit del Fenix com un exemple de l'adoctrinament ideològic que s'està aplicant als infants catalans, segons el PP, és clar. Genial. Serà extraterrestre? L'estil Acebes de veritat i no la mala imitació del Felip Puig.
El Bosch ha fet un comentari interessant. Sorprenentment el tripartit de l'oposició ha ignorat completament les qüestions climàtiques. No s'ha demanat comptes sobre els esforços fets pel govern en aquests sentit. No ha colat "l'aclaració" de Felip Puig en resposta al Bosch assimilant les preguntes de Mas sobre la MAT o el 4rt cinturó a qüestions ambientals. Sí, és clar, admeten i reclamen aquest enfocament. Però el Felip Puig ha fet trampa. L'enfocament que dona CiU sobre aquestes qüestions no té el caràcter central que l'hi donen els representants d'IC o d'Esquerra.
Una altre aportació interessant dels ecosocialistes ha estat la reivindicació del ferrocarril i l'anunci dels projectes associats a aquest mitjà. La reivindicació del ferrocarril és quelcom que Esquerra també subscriu.
Els partits del govern han centrat les seves intervencions ressaltant l'acció de govern, en amplitud de fronts, i desglossant-ne els resultats. L'oposició, ha atacat per on ha pogut. Ha destacat les mancances i ha minimitzat els èxits. Tanmateix, tots tres partits de l'oposició han sentit com se'ls recordava les seves recents turbulències internes: El cas Duran a CiU, la dimissió de Piqué al PP, i les lluites i divisions internes a Cs. En conjunt, com ha dit un diputat socialista, un govern consolidat i a l'ofensiva, i una oposició tocada i a la defensiva. Els desastres de l'estiu: renfe, aeroports, autopistes, apagades... no han estat munició útil. El govern ha tingut prou amb recordar que tots aquests serveis són competència de Madrid.
I de pas, dir també que Montilla ha donat la cara en tot moment. No hi han hagut torns de paraula ni per Saura ni perCarod. Ben fet. Un senyal inequívoc d'unitat del govern d'Entesa. No han deixat flancs.
Em fa l'efecte que des de CiU no havien preparat aquest debat amb prou serietat. Crec, sincerament, que cometen un error molt greu: menystenen Montilla i el seu govern
Montilla tindrà totes les pegues que vulguis, però que ningú no s'equivoqui. No s'arriba a President de la Generalitat si no es tenen qualitats per ser-ho. Despreciar a Montilla és un error.
Del Rivera no dic res. Si el Sirera és un freaky, el Rivera no vegis. Els col·legues de tripartit del Mas són una fira de monstres. En castellà diuen allò de "Dime con quién andas..."
Una cosa que m'ha cridat l'atenció al llarg del dia és la importància que els mitjans han donat a la declaració de Montilla de "si jo estigués subordinat al PSOE ara no seria president". Quan ho he sentit, jo no li he donat més relevància. Sempre m'ha semblat que Montilla és president malgrat el ZP. Jo considerava com molt probable que la sociovergència fos una de les clàusules del tenebrós pacte de l'estatutet. Tanmateix, sembla ser que això ha cridat molt l'atenció. Com si sorprengués aquesta declaració de independència del president.
En fi. Poca cosa més. Un parell de consideracions sobre el darrer post en el que parlava de l'ajuda de 3000€ per fill nascut o adoptat a les famílies monoparentals, nombroses o amb fills discapacitats: no son 3000€ sinó 3500€. I segona: Amb la seva proposta, Esquerra millorava l'ajut per a grups més desfavorits. Feia la llei més social,o més d'esquerres, si es vol. De fet, però, més que xecs, que això ja ho proposava la dreta, el que calen són polítiques actives de suport a les famílies: ja siguin millores en horaris laborals o permisos retribuïts, millora i increment de la xarxa pública de guarderies, o rebaixes fiscals pels fills d'acord amb els nivells de renda
O sigui: xec de 2500€/3500€. D'acord. És el que hi ha. Segurament una mesura feta amb l'ull posat a les eleccions del març. Aquesta no és la mesura que caldria esperar d'un govern d'esquerres, o si més no, no la única. Valdria com a acompanyament. No com a acció principal. És, com deia ahir, peix al cove. Avui ho ha dit en Ridao. Pel que fa a la relació amb Madrid, no ens hem mogut dels vicis que no s'han pogut superar amb l'estatutet.
dimarts, 25 de setembre del 2007
Maragall, Duran i Esquerra
Maragall ataca de nou! el seu article d'opinió a l'ADN és força sucós. tanmateix, tampoc diu res que no se suposés. Que el ZP va pactar les retallades amb el Mas (ell afegeix "i amb el president de la generalitat", segur?) a canvi del seu cap, en forma de dimissió. Maragall no va dimitir. Va avançar les eleccions. N'est-ce pas la même chose. D'altra banda, pactar la retallades a canvi del cap del teu president és una mica fort. Si de cas, pactes les millores i per això pagues un preu. Que diguem-ho també: perquè calia pagar un preu per una demanda legítima? la sobirania no resideix al poble?
El cas és que Maragall descriu la vergonya del pacte de l'estatutet de forma que et queda la impressió que tot plegat ha estat una brutal pèrdua de temps i energia per no res. Com de fet es demostra un i altre cop que no-res és l'estatutet.
Al final, després de perdre al referèndum, ha resultat que els defensors dels NO nacionalista, del NO de la dignitat hem acabat guanyant, doncs ara, qui més qui menys accepta que l'estatutet de la vergonya no serveix per arreglar cap dels problemes que estaven plantejats.
Hem guanyat, sí. Però no. No estem contents. No es pot estar content quan després de tant d'esforç els problemes continuen igual.
Maragall diu que calia canviar primer la constitució. I aquí ja no anem bé. O potser sí, segons ell, és clar, que es declara de l'Espanya plural. L'únic que s'ho deu creure, dic jo. Que no. Que no anem bé. L'Espanya plural no existeix. És una fal·làcia. Un engany. L'enèsima mentida de ZP.
un ZP que no va dubtar a demanar el cap d'un president triat lliure i democràticament pel poble. ZP posa i treu a dit. ZP és un dictador de monarquia bananera. Patètic.
En fi. La maragallada del mes de setembre s'ha fet esperar però ha arribat. Juntem-la amb les declaracions del Duran:"El polític que traeix la seva consciència només per ambició de poder no està servint el seu poble. El polític que ara defensa uns valors i després en defensa uns altres tampoc no està servint la seva comunitat". No estan gens malament. De debò que s'ha reconciliat amb el Mas? perquè serà que quan sento aquestes declaracions en el primer nom que penso és Artur? Sí, suposo que en realitat les declaracions van en el sentit de la "coherència" que diu que ha "demostrat" posant en quarantena la seva proclamació com a candidat fins a saber quin programa hauria de defensar. Sí, sí, deu ser això.
En fi. Per la seva banda Esquerra diu que s'abstindrà als pressupostos. Que no estan mal pel que fa a inversions, però que estan curts en quant a cosa social. De fet, el suport d'Esquerra no és imprescindible per als pressupostos. Esquerra ha tret de la negociació una millora de l'ajut per fill nascut o adoptat per a famílies monoparentals, o nombroses, que passa de 2500€ a 3000€. No està mal. No és per tirar cohets, la veritat. És el peix al cove de l'antiga CiU, en realitat. Com va dir Maragall, al final sembla ser que és l'únic que funciona amb Madrid.
Doncs caldrà anar fent. Peix al cove. Que trist.
Ai, Senyor, quina abstenció que s'albira.
El cas és que Maragall descriu la vergonya del pacte de l'estatutet de forma que et queda la impressió que tot plegat ha estat una brutal pèrdua de temps i energia per no res. Com de fet es demostra un i altre cop que no-res és l'estatutet.
Al final, després de perdre al referèndum, ha resultat que els defensors dels NO nacionalista, del NO de la dignitat hem acabat guanyant, doncs ara, qui més qui menys accepta que l'estatutet de la vergonya no serveix per arreglar cap dels problemes que estaven plantejats.
Hem guanyat, sí. Però no. No estem contents. No es pot estar content quan després de tant d'esforç els problemes continuen igual.
Maragall diu que calia canviar primer la constitució. I aquí ja no anem bé. O potser sí, segons ell, és clar, que es declara de l'Espanya plural. L'únic que s'ho deu creure, dic jo. Que no. Que no anem bé. L'Espanya plural no existeix. És una fal·làcia. Un engany. L'enèsima mentida de ZP.
un ZP que no va dubtar a demanar el cap d'un president triat lliure i democràticament pel poble. ZP posa i treu a dit. ZP és un dictador de monarquia bananera. Patètic.
En fi. La maragallada del mes de setembre s'ha fet esperar però ha arribat. Juntem-la amb les declaracions del Duran:"El polític que traeix la seva consciència només per ambició de poder no està servint el seu poble. El polític que ara defensa uns valors i després en defensa uns altres tampoc no està servint la seva comunitat". No estan gens malament. De debò que s'ha reconciliat amb el Mas? perquè serà que quan sento aquestes declaracions en el primer nom que penso és Artur? Sí, suposo que en realitat les declaracions van en el sentit de la "coherència" que diu que ha "demostrat" posant en quarantena la seva proclamació com a candidat fins a saber quin programa hauria de defensar. Sí, sí, deu ser això.
En fi. Per la seva banda Esquerra diu que s'abstindrà als pressupostos. Que no estan mal pel que fa a inversions, però que estan curts en quant a cosa social. De fet, el suport d'Esquerra no és imprescindible per als pressupostos. Esquerra ha tret de la negociació una millora de l'ajut per fill nascut o adoptat per a famílies monoparentals, o nombroses, que passa de 2500€ a 3000€. No està mal. No és per tirar cohets, la veritat. És el peix al cove de l'antiga CiU, en realitat. Com va dir Maragall, al final sembla ser que és l'únic que funciona amb Madrid.
Doncs caldrà anar fent. Peix al cove. Que trist.
Ai, Senyor, quina abstenció que s'albira.
diumenge, 23 de setembre del 2007
t'explico una peli
Ahir a la nit vaig poder veure "This land is mine" (en català, "Aquesta terra és meva") del director francès Jean Renoir. La pel·lícula es va rodar el 1943 i va ser un producte de propaganda dels aliats durant la segona guerra mundial. Malgrat això no es considera una obra menor. El treball dels actors principals: Charles Laughton, Maureen O'Hara i George Sanders, és convincent i aconsegueixen emocionar i, estic segur, el públic que va anar a veure aquesta pel·lícula durant els anys de la guerra mundial deuria sortir de les sales convençut d'estar en la banda correcta del conflicte i mogut a lluitar per la causa.
La història: a un poblet de la França ocupada, la resistència realitza una acció de sabotatge que acaba amb un soldat alemany mort. Els alemanys reprimeixen la població i agafen hostatges. Si els resistents no es donen, els hostatges seran afusellats. El professor de l'escola Albert Lory (Charles Laughton), un home covard, entrat en anys i que viu amb la seva mare, està enamorat secretament de Louise Martin (Maureen O'Hara), la seva companya de feina i germana del resistent que ha matat al soldat alemany. Sense voler-ho, Albert Lory es veu involucrat en la lluita de la resistència.
La sort dels hostatges, l'autojustificació dels fets pels col·laboracionistes, la desesperació per haver de conviure amb la traïció i la mentida que acaba amb el suïcidi del superintendent col·laboracionista George Lambert (George Sanders), promès de la Louise, la presa de consciència de la pròpia feblesa, i de la pròpia força, duran a Albert Lory a convertir-se en un heroi.
Del discurs final del professor em quedo amb una frase. No la puc repetir de memòria, però el sentit és el següent: "La classe treballadora ja sap que ha de lluitar perquè prou que ho veu que els volen convertir en esclaus. La classe mitjana, però, pot pensar que es poden acomodar".
Però el millor ve després, en la seva darrera classe a l'escola, quan sap que els alemanys el venen a buscar per matar-lo, el professor llegeix als seus alumnes la "Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà". Document fonamental de la Revolució Francesa i redactat per l'Assemblea Nacional Constituent Francesa el 26 d'agost de 1789.
Els soldats alemanys s'enduen al professor Lory i la Louise continua la lectura. La pel·lícula acaba amb la lectura de l'article sisè.
Els articles llegits són:
Article 1. Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.
Article 2. La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió.
Article 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap mena d'autoritat que no emani d'ella expressament.
Article 4. La llibertat consisteix en poder fer tot el que no sigui perjudicial per als altres. Així, l'exercici dels drets naturals de cada home no té cap més límit que aquells que asseguren als altres membres de la societat gaudir d'aquests mateixos drets; aquests límits només poden ser determinats per la llei.
Article 5. La llei només té dret a prohibir les accions nocives per a la societat. Tot allò que no està prohibit per la llei no pot ser impedit, i ningú no pot ser obligat a fer el que la llei no ordena.
Article 6. La llei és la expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants, en la seva formació. La llei ha de ser idèntica per a tothom, tant per protegir com per castigar. Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents.
Arribats a aquest punt, demano disculpes per haver revelat el final de la pel·lícula.
Sóc conscient que aquesta pel·lícula és propaganda. Tanmateix, l'al·legat de defensa del professor Lory i l'apel·lació a la "Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà" resulten una equilibrada i irrefutable crida a la resistència contra la ocupació. Contra l'ocupació alemanya de França, però contra l'ocupació d'un país per altre, també.
També podria ser el cas de Catalunya. Resistència de país ocupat és el que van ser els maquis que van resistir durant tants anys al nostre país. O resistència a l'exili i en altres fronts és el que van ser els soldats catalans de la República que van passar a França a lluitar amb els aliats, o a la resistència francesa.
Aquesta resistència que no és més que lluitar pels drets humans.
Avui i aquí, per cremar una foto et tanquen a la presó. Avui i aquí, per enviar un mail demanant l'etiquetatge en català encara que siguis un menor, et jutgen i t'apliquen la llei antiterrorista. Avui i aquí, la Constitució espanyola, la llei, amenaça de mort als que trenquin la "sagrada unidad de la patria". Avui i aquí, pagues impostos per finançar als soldats que t'engegarien un tret al cap si els ho manessin. Avui i aquí, si no pagues els impostos que financen als soldats que t'amenacen, t'embarguen. Avui i aquí, pagues impostos que no serveixen per millorar els serveis, i cada any mor molta gent per culpa d'infraestructures caduques i per la contaminació de l'aire, de l'aigua i de la terra. Avui i aquí, tot això està passant. Avui i aquí, ens volen fer creure que la llei, la Constitució, està per sobre dels drets dels homes i dels pobles.
Que no t'enganyin.
Som un país ocupat. Jo ho sento així.
Però enguany, tres-cents anys després d'Almansa, continua la resistència.
Adjunto un parell de documents prou interessants:
"Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà", 26 d'agost de 1789 per l'Assemblea Nacional Constituent francesa.
"Declaració universal dels drets humans", Adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948.
La història: a un poblet de la França ocupada, la resistència realitza una acció de sabotatge que acaba amb un soldat alemany mort. Els alemanys reprimeixen la població i agafen hostatges. Si els resistents no es donen, els hostatges seran afusellats. El professor de l'escola Albert Lory (Charles Laughton), un home covard, entrat en anys i que viu amb la seva mare, està enamorat secretament de Louise Martin (Maureen O'Hara), la seva companya de feina i germana del resistent que ha matat al soldat alemany. Sense voler-ho, Albert Lory es veu involucrat en la lluita de la resistència.
La sort dels hostatges, l'autojustificació dels fets pels col·laboracionistes, la desesperació per haver de conviure amb la traïció i la mentida que acaba amb el suïcidi del superintendent col·laboracionista George Lambert (George Sanders), promès de la Louise, la presa de consciència de la pròpia feblesa, i de la pròpia força, duran a Albert Lory a convertir-se en un heroi.
Del discurs final del professor em quedo amb una frase. No la puc repetir de memòria, però el sentit és el següent: "La classe treballadora ja sap que ha de lluitar perquè prou que ho veu que els volen convertir en esclaus. La classe mitjana, però, pot pensar que es poden acomodar".
Però el millor ve després, en la seva darrera classe a l'escola, quan sap que els alemanys el venen a buscar per matar-lo, el professor llegeix als seus alumnes la "Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà". Document fonamental de la Revolució Francesa i redactat per l'Assemblea Nacional Constituent Francesa el 26 d'agost de 1789.
Els soldats alemanys s'enduen al professor Lory i la Louise continua la lectura. La pel·lícula acaba amb la lectura de l'article sisè.
Els articles llegits són:
Article 1. Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.
Article 2. La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió.
Article 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap mena d'autoritat que no emani d'ella expressament.
Article 4. La llibertat consisteix en poder fer tot el que no sigui perjudicial per als altres. Així, l'exercici dels drets naturals de cada home no té cap més límit que aquells que asseguren als altres membres de la societat gaudir d'aquests mateixos drets; aquests límits només poden ser determinats per la llei.
Article 5. La llei només té dret a prohibir les accions nocives per a la societat. Tot allò que no està prohibit per la llei no pot ser impedit, i ningú no pot ser obligat a fer el que la llei no ordena.
Article 6. La llei és la expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants, en la seva formació. La llei ha de ser idèntica per a tothom, tant per protegir com per castigar. Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents.
Arribats a aquest punt, demano disculpes per haver revelat el final de la pel·lícula.
Sóc conscient que aquesta pel·lícula és propaganda. Tanmateix, l'al·legat de defensa del professor Lory i l'apel·lació a la "Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà" resulten una equilibrada i irrefutable crida a la resistència contra la ocupació. Contra l'ocupació alemanya de França, però contra l'ocupació d'un país per altre, també.
També podria ser el cas de Catalunya. Resistència de país ocupat és el que van ser els maquis que van resistir durant tants anys al nostre país. O resistència a l'exili i en altres fronts és el que van ser els soldats catalans de la República que van passar a França a lluitar amb els aliats, o a la resistència francesa.
Aquesta resistència que no és més que lluitar pels drets humans.
Avui i aquí, per cremar una foto et tanquen a la presó. Avui i aquí, per enviar un mail demanant l'etiquetatge en català encara que siguis un menor, et jutgen i t'apliquen la llei antiterrorista. Avui i aquí, la Constitució espanyola, la llei, amenaça de mort als que trenquin la "sagrada unidad de la patria". Avui i aquí, pagues impostos per finançar als soldats que t'engegarien un tret al cap si els ho manessin. Avui i aquí, si no pagues els impostos que financen als soldats que t'amenacen, t'embarguen. Avui i aquí, pagues impostos que no serveixen per millorar els serveis, i cada any mor molta gent per culpa d'infraestructures caduques i per la contaminació de l'aire, de l'aigua i de la terra. Avui i aquí, tot això està passant. Avui i aquí, ens volen fer creure que la llei, la Constitució, està per sobre dels drets dels homes i dels pobles.
Que no t'enganyin.
Som un país ocupat. Jo ho sento així.
Però enguany, tres-cents anys després d'Almansa, continua la resistència.
Adjunto un parell de documents prou interessants:
"Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà", 26 d'agost de 1789 per l'Assemblea Nacional Constituent francesa.
"Declaració universal dels drets humans", Adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948.
divendres, 21 de setembre del 2007
efecte Duran
Al "Racó català" han obert un fil amb la pregunta "Si en Duran es presenta finalment per CiU, creieu que la federació patirà una davallada?"
Com sempre, hi han aportacions en un sentit i en altre, àdhuc una enquesta.
Bé, jo he dit la meva, i com que estic mandrós i m'ha sortit prou llarg, aprofito el text i el converteixo en apunt del bloc. Allà va:
Potser els votants més "ideològics" de CiU aniran a l'abstenció. Però tampoc crec que l'embolic dels "cataplins" acabi afectant molt el seu resultat electoral. El votant de CiU vota a CiU. Més que no pas a CDC o a Unió. Per això, crec, si CiU es fot una clatellada ho serà per la suma d'aquesta i altres raons i si efectivament es produeix la clatellada, serà en forma de vots que aniran a l'abstenció.
Però el que és important és que aquest mal afectarà també a la resta de partits.
De fet, o molt m'equivoco, o hi haurà molta més abstenció que a les darreres espanyoles. Tots els partits tindran molts menys vots, en valor absolut, que el 14M de fa quatre anys.
És molt senzill: el 14-M va haver una mobilització molt gran degut a l'atemptat de l'11-M i les "lineas de investigación" de l'Acebes. Això sense comptar la guerra de l'Irak i les cassolades, o el "Prestige".
A les espanyes aquests darrers quatre anys han estat, en general, avorrits. A Catalunya, però, sobretot aquest estiu, la sensació d'haver viscut una grandiosa trepitjada col·lectiva de merda, crec que la compartim tots.
El PSOE te bones possibilitats si reté Andalusia i el Principat. De fet, l'ensabonada dels pressupostos va en aquesta línea i el chaco-cheque, també. Tanmateix, l'estiu és molt recent encara, i jo diria que Catalunya li costarà. O igual no. Potser l'efecte Montilla els resulta d'ajuda. En canvi, la candidata Chacón em sembla massa de plàstic.
Per la seva banda, el PP jugarà la carta de la catalanofòbia, que sempre funciona. Fins hi tot a Catalunya. I si ETA comet algun atemptat li haurà fet la meitat de la campanya.
En la meva opinió, Esquerra i CiU tenen un electorat disjunt. El combat no hauria de ser entre elles sinó contra l'abstenció. Contra l'abstenció dels electorats propis. tanmateix, veurem si ho han entès que la seva banda d'intercanvi de vots és molt estreta. Massa. Per descomptat que molt més que la banda d'intercanvi de vots amb l'abstenció. I em fa l'efecte que per provar de captar els pocs vots que es disputen entre elles, poden perdre molts vots cap a l'abstenció.
Em penso que la "refundació del catalanisme" del Mas serà quelcom que anirà en aquesta direcció: consolidar i definir clarament el perfil del propi electorat. O igual no. Ja veurem.
Per la seva banda, segurament per Esquerra la campanya serà la més difícil de tots els partits catalans. Es complicat fer un discurs independentista i, a la vegada, alinear-se amb l'esquerra espanyola per barrar el pas a la dreta. Tanmateix, crec que és el que cal fer. Però Esquerra hauria de deixar clar que no li tremolaria el pols si hagués de deixar al PSOE en minoria, sobretot en l'aprovació de pressupostos donat el cas.
De totes formes, el Ridao és un senyor molt llest i segur que serà capaç de fer un discurs engrescador. Més val que sigui així. Tanmateix, per molt engrescador que sigui hi han elements que caldria esperar, com són: acció del govern d'Entesa; una eventual clatellada al ZP en alguna qüestió important d'aquí a les eleccions; per descomptat, treure rendiment de la més que previsible campanya anticatalana del PP...
Arguments típics de campanya (CiU, PSC, PP i IC també faran servir algun d'aquests arguments). Espero, però, que sentirem propostes més consistents que no pas això.
Lamento ser tan cínic. Però he arribat a certes conclusions força descoratjadores sobre els polítics en general.
Malgrat tel que acabo de dir, però, Esquerra compta amb el meu vot. En particular m'agrada molt el candidat Ridao. Per mi, el cap més ben moblat dins l'actual direcció d'Esquerra.
Doncs això. Acabo i en resum: clatellada a CiU, potser sí. Però no només pel Duran. I compte que a Esquerra també la pot agafar.
L'enemic serà, en ambdós casos, l'abstenció.
Com sempre, hi han aportacions en un sentit i en altre, àdhuc una enquesta.
Bé, jo he dit la meva, i com que estic mandrós i m'ha sortit prou llarg, aprofito el text i el converteixo en apunt del bloc. Allà va:
Potser els votants més "ideològics" de CiU aniran a l'abstenció. Però tampoc crec que l'embolic dels "cataplins" acabi afectant molt el seu resultat electoral. El votant de CiU vota a CiU. Més que no pas a CDC o a Unió. Per això, crec, si CiU es fot una clatellada ho serà per la suma d'aquesta i altres raons i si efectivament es produeix la clatellada, serà en forma de vots que aniran a l'abstenció.
Però el que és important és que aquest mal afectarà també a la resta de partits.
De fet, o molt m'equivoco, o hi haurà molta més abstenció que a les darreres espanyoles. Tots els partits tindran molts menys vots, en valor absolut, que el 14M de fa quatre anys.
És molt senzill: el 14-M va haver una mobilització molt gran degut a l'atemptat de l'11-M i les "lineas de investigación" de l'Acebes. Això sense comptar la guerra de l'Irak i les cassolades, o el "Prestige".
A les espanyes aquests darrers quatre anys han estat, en general, avorrits. A Catalunya, però, sobretot aquest estiu, la sensació d'haver viscut una grandiosa trepitjada col·lectiva de merda, crec que la compartim tots.
El PSOE te bones possibilitats si reté Andalusia i el Principat. De fet, l'ensabonada dels pressupostos va en aquesta línea i el chaco-cheque, també. Tanmateix, l'estiu és molt recent encara, i jo diria que Catalunya li costarà. O igual no. Potser l'efecte Montilla els resulta d'ajuda. En canvi, la candidata Chacón em sembla massa de plàstic.
Per la seva banda, el PP jugarà la carta de la catalanofòbia, que sempre funciona. Fins hi tot a Catalunya. I si ETA comet algun atemptat li haurà fet la meitat de la campanya.
En la meva opinió, Esquerra i CiU tenen un electorat disjunt. El combat no hauria de ser entre elles sinó contra l'abstenció. Contra l'abstenció dels electorats propis. tanmateix, veurem si ho han entès que la seva banda d'intercanvi de vots és molt estreta. Massa. Per descomptat que molt més que la banda d'intercanvi de vots amb l'abstenció. I em fa l'efecte que per provar de captar els pocs vots que es disputen entre elles, poden perdre molts vots cap a l'abstenció.
Em penso que la "refundació del catalanisme" del Mas serà quelcom que anirà en aquesta direcció: consolidar i definir clarament el perfil del propi electorat. O igual no. Ja veurem.
Per la seva banda, segurament per Esquerra la campanya serà la més difícil de tots els partits catalans. Es complicat fer un discurs independentista i, a la vegada, alinear-se amb l'esquerra espanyola per barrar el pas a la dreta. Tanmateix, crec que és el que cal fer. Però Esquerra hauria de deixar clar que no li tremolaria el pols si hagués de deixar al PSOE en minoria, sobretot en l'aprovació de pressupostos donat el cas.
De totes formes, el Ridao és un senyor molt llest i segur que serà capaç de fer un discurs engrescador. Més val que sigui així. Tanmateix, per molt engrescador que sigui hi han elements que caldria esperar, com són: acció del govern d'Entesa; una eventual clatellada al ZP en alguna qüestió important d'aquí a les eleccions; per descomptat, treure rendiment de la més que previsible campanya anticatalana del PP...
Arguments típics de campanya (CiU, PSC, PP i IC també faran servir algun d'aquests arguments). Espero, però, que sentirem propostes més consistents que no pas això.
Lamento ser tan cínic. Però he arribat a certes conclusions força descoratjadores sobre els polítics en general.
Malgrat tel que acabo de dir, però, Esquerra compta amb el meu vot. En particular m'agrada molt el candidat Ridao. Per mi, el cap més ben moblat dins l'actual direcció d'Esquerra.
Doncs això. Acabo i en resum: clatellada a CiU, potser sí. Però no només pel Duran. I compte que a Esquerra també la pot agafar.
L'enemic serà, en ambdós casos, l'abstenció.
dimecres, 19 de setembre del 2007
català emprenyat
Continua el vodevil a can CiU. Fent futurologia, però, jo crec que CiU seguiran junts i tot quedarà no res. La alternativa, que no me la crec, és que CDC tira per una banda i UDC per l'altra. Seria el pas previ a la integració del PPC en UDC i la reconversió d'aquesta última en la marca blanca del PP al Principat. Una cosa semblant a la UPN. I el Duran ministre del Rajoy. Però no ho crec. Senzillament, perquè estic segur que dins UDC poden veure que això és el conte de la lletera i que així, l'únic que aconseguirien seria passar a ser extraparlamentaris. O potser no. Ves tu a saber. Sempre he tingut curiositat per saber quants vots de CiU corresponen realment a CDC i quants a UDC. Tanmateix, tinc la certesa que els votants de CiU, de forma majoritària, voten a CiU com a conjunt, o al Mas. I no pensen en aquesta distinció a l'hora de votar. En aquest sentit una eventual separació de CiU potser perjudicaria molt més a CDC que no pas es pensen. Per descomptat que si amb la separació UDC caigués en mans del PP, llavors ja es podria assegurar que tindríem Entesa a la Generalitat fins al 2014, data de la Independència. Somiar és gratis.
O igual no és somiar. De fet és una necessitat. Resulta que el ZP ha promès calers i inversions. Ja veurem. Ja veurem si això és veritat o és com sempre. De moment, el PP torna a treure la catalanofòbia com a recurs. S'acosten les eleccions i el més idiota sap a les espanyes que fotre canya als catalans dona molts vots. Si guanya el Rajoy, oblidem-nos. Si al final el ZP surt veurem si compleix. En tot cas, els trens segueixen sense anar, hi han un munt de nens escolaritzats en barracons, Catalunya està a la cua de l'OCDE pel que fa a nombre de joves que han acabat l'educació secundària i, més general, les hipoteques pugen i el pa i la llet també. Mentrestant, ha calgut discutir molt per fer que a Madrid complissin la llei, doncs llei és l'estatutet, encara que recorregut al TC i penjant d'un fil.
Calers en infraestructures que són necessàries. Barcelona és la ciutat més contaminada d'Europa. Mal registre per a un govern municipal que durant molts anys ha dut l'etiqueta de "verd". O si més no, això posava al logo d'Iniciativa. Tot plegat, sí que és cert que cal alguna cosa més que paraules i promeses. Calen fets. Cal inversió. I calen independentment de quin mani a Madrid. De fet ens cal la independència total de Madrid. No pot ser que calgui anar a Madrid a decidir quines carreteres es fan o es deixen de fer.
I no és una qüestió abstracte o etèria això de la independència. No ho és. És una qüestió personal i del dia a dia. És la mentida de la solidaritat. Jo no vull ser solidari amb Espanya. Perquè? Ni ho vull ni ho sóc de solidari amb Espanya. Passa, però, que em tenen collat. Ells prenen un bon pic de calers del meu sou cada mes. Ells en diuen solidaritat, però, evidentment, són impostos. Impostos. Imposats. Com Província vol dir Vençut per, i així ens diuen provincians als que volem la independència. Ells ens recorden la derrota cada dia. Ens la fiquen al cap. Ells poden enviar-me inspectors i policia i embargar-me els comptes si deixo de pagar. Serà cosa de cobrar en negre, doncs i deixar de pagar, deixar de tolerar l'estafa de cada mes, de cada nòmina, de pagar per uns serveis que, en alguns casos ni vull ni demano, com l'exercit, i ens altres no rebo, con la sanitat, l'educació o els transports. No parlo ja de la seguretat, la policia, perquè com més passa més evident és que la seva missió és exactament aquesta: mantenir l'ordre públic, és dir, que els que paguen segueixin fent-ho. I tampoc em serveix de res aquest "pacte" amb l'estat quan resulta que les hipoteques, el pa i la llet pugen. Pugen per mi i pels que són com jo. I a sobre em neguen la meva identitat nacional. La meva identitat, senzillament.
I tot això passa en aquest món perfecte en el que la RFEF diu que, pels seus collons, Catalunya, no podrà jugar amb els EUA. Doncs molt bé. He sentit que diuen que estan parlant amb la federació de Gibraltar per jugar un amistós en la data del fallit Catalunya-EUA. Doncs, pels nostres collons, que això també estaria molt bé. Seria el que els faria emprenyar més. Seria fantàstic. A més, hi ha una cosa molt important, seria un pas endavant, una pujada de to, seria dir clarament a l'enemic que si parlem de collons, aquí en tenim tots. Que sabem on te l'ull de poll i que ens ve de gust trepitjar-lo. I després d'això, si volen parlem, i si no, tranquils, que aviat arribaran les hòsties. Si en el fons, i a veure si ho tenim clar, la independència no s'aconseguirà anant de bon rotllo. Costarà. Sang, suor i llàgrimes.
O igual no és somiar. De fet és una necessitat. Resulta que el ZP ha promès calers i inversions. Ja veurem. Ja veurem si això és veritat o és com sempre. De moment, el PP torna a treure la catalanofòbia com a recurs. S'acosten les eleccions i el més idiota sap a les espanyes que fotre canya als catalans dona molts vots. Si guanya el Rajoy, oblidem-nos. Si al final el ZP surt veurem si compleix. En tot cas, els trens segueixen sense anar, hi han un munt de nens escolaritzats en barracons, Catalunya està a la cua de l'OCDE pel que fa a nombre de joves que han acabat l'educació secundària i, més general, les hipoteques pugen i el pa i la llet també. Mentrestant, ha calgut discutir molt per fer que a Madrid complissin la llei, doncs llei és l'estatutet, encara que recorregut al TC i penjant d'un fil.
Calers en infraestructures que són necessàries. Barcelona és la ciutat més contaminada d'Europa. Mal registre per a un govern municipal que durant molts anys ha dut l'etiqueta de "verd". O si més no, això posava al logo d'Iniciativa. Tot plegat, sí que és cert que cal alguna cosa més que paraules i promeses. Calen fets. Cal inversió. I calen independentment de quin mani a Madrid. De fet ens cal la independència total de Madrid. No pot ser que calgui anar a Madrid a decidir quines carreteres es fan o es deixen de fer.
I no és una qüestió abstracte o etèria això de la independència. No ho és. És una qüestió personal i del dia a dia. És la mentida de la solidaritat. Jo no vull ser solidari amb Espanya. Perquè? Ni ho vull ni ho sóc de solidari amb Espanya. Passa, però, que em tenen collat. Ells prenen un bon pic de calers del meu sou cada mes. Ells en diuen solidaritat, però, evidentment, són impostos. Impostos. Imposats. Com Província vol dir Vençut per, i així ens diuen provincians als que volem la independència. Ells ens recorden la derrota cada dia. Ens la fiquen al cap. Ells poden enviar-me inspectors i policia i embargar-me els comptes si deixo de pagar. Serà cosa de cobrar en negre, doncs i deixar de pagar, deixar de tolerar l'estafa de cada mes, de cada nòmina, de pagar per uns serveis que, en alguns casos ni vull ni demano, com l'exercit, i ens altres no rebo, con la sanitat, l'educació o els transports. No parlo ja de la seguretat, la policia, perquè com més passa més evident és que la seva missió és exactament aquesta: mantenir l'ordre públic, és dir, que els que paguen segueixin fent-ho. I tampoc em serveix de res aquest "pacte" amb l'estat quan resulta que les hipoteques, el pa i la llet pugen. Pugen per mi i pels que són com jo. I a sobre em neguen la meva identitat nacional. La meva identitat, senzillament.
I tot això passa en aquest món perfecte en el que la RFEF diu que, pels seus collons, Catalunya, no podrà jugar amb els EUA. Doncs molt bé. He sentit que diuen que estan parlant amb la federació de Gibraltar per jugar un amistós en la data del fallit Catalunya-EUA. Doncs, pels nostres collons, que això també estaria molt bé. Seria el que els faria emprenyar més. Seria fantàstic. A més, hi ha una cosa molt important, seria un pas endavant, una pujada de to, seria dir clarament a l'enemic que si parlem de collons, aquí en tenim tots. Que sabem on te l'ull de poll i que ens ve de gust trepitjar-lo. I després d'això, si volen parlem, i si no, tranquils, que aviat arribaran les hòsties. Si en el fons, i a veure si ho tenim clar, la independència no s'aconseguirà anant de bon rotllo. Costarà. Sang, suor i llàgrimes.
diumenge, 16 de setembre del 2007
Спасибо!
No he vist la final de l'eurobasket, però acabo de veure el resultat final.
Doncs bé. Com que la selecció catalana, la meva, no pot jugar. No pot ni jugar amistosos. Com la meva selecció nacional, la catalana, està prohibida i, en canvi, volen fer-me empassar com a meva una selecció que per mi és estrangera, doncs per tot això, i per la mala llet que em dona, jo faig com els escocesos que diuen que tenen dues seleccions, la seva i la que juga contra Anglaterra.
Jo tinc dues seleccions. La catalana i la que juga contra Espanya.
I avui, la meva selecció, o millor dit, l'alternativa, en aquest cas Rússia, m'ha donat una gran alegria!
Moltes gràcies!
Espasiva!
Спасибо!!!!
Doncs bé. Com que la selecció catalana, la meva, no pot jugar. No pot ni jugar amistosos. Com la meva selecció nacional, la catalana, està prohibida i, en canvi, volen fer-me empassar com a meva una selecció que per mi és estrangera, doncs per tot això, i per la mala llet que em dona, jo faig com els escocesos que diuen que tenen dues seleccions, la seva i la que juga contra Anglaterra.
Jo tinc dues seleccions. La catalana i la que juga contra Espanya.
I avui, la meva selecció, o millor dit, l'alternativa, en aquest cas Rússia, m'ha donat una gran alegria!
Moltes gràcies!
Espasiva!
Спасибо!!!!
nacionalsindicalisme
Si a mi em diguessin que l'empresa on treballo es dividirà i que segurament aniré a petar a una de les empreses segregades, jo d'entrada em posaria en guàrdia.
Em posaria en guàrdia perquè ja se que sempre que hi ha un mullader d'aquest tipus, els treballadors perden algun llençol, quan no és tota la bugada. Si no hi ha una pèrdua de llocs de treball, casi segur que perdràs condicions laborals.
És simplement l'experiència. L'objectiu de les empreses és fer calers. Tots els departaments de les empreses tenen aquesta única missió. Si hi ha una segregació serà amb l'únic objectiu de fer calers.
Perquè dic això? Per la RENFE. Les rodalies de RENFE seran segregada en empreses d'abast autonòmic. El ZP se n'ha cuidat prou de fer cafè per a tothom. La lluita pel traspàs de rodalies que s'ha dut a terme ha acabat, com tants altres cops en un repartiment de tacetes.
M'agradaria pensar que la vaga dels treballadors de RENFE serà perquè els treballadors de RENFE no acaben de veure clar que en aquesta història ells no perdin també llençols i bugada i que si fan vaga és per defensar les condicions laborals actuals.
No farien res que no faria qualsevol treballador que tingués uns drets a defensar i que tingués la possibilitat real de fer-ho. Treballadors amb drets a defensar ho som tots, però no tots tenim la capacitat per a defensar-los. Hi ha qui pot fer una vaga que afecti a milers d'usuaris durant sis dies. I altres que si no fan hores cada dia, els perilla el lloc.
El que passa és que el comunicat dels sindicats diu que fan vaga per defensar un model integrador que cohesiona el territori nacional (espanyol, evidentment).
He llegit al Punt l'editorial sobre el "nacionalsindicalisme" espanyol de la RENFE.
No dic que no. Recordo un cop baixant de Puigcerdà amb tren que el revisor demanava els bitllets i un noi li va dir no se què en català. Al revisor li va faltar temps de contestar que no entenia el català, i que si el noi volia ell parlava en anglès. Tot el vagó es va rebotar. Va sortir la senyora que deia que ella tampoc l'entenia el català i que l'havia après i que ara ella el parlava i que ell tenia que fer el mateix. El revisor finalment va tocar el dos del vagó i la cosa va quedar en una anècdota que es vanar comentant durant tot el trajecte.
Una de les coses més emprenyadores de RENFE històricament ha estat la falta de treballadors catalanoparlants en les tasques de cara al públic. Em fa l'efecte, però, que això esta força corregit, si més no a les estacions de Barcelona que són les que conec.
RENFE era d'aquelles empreses estatals i monopolístiques a les que els treballadors de cara al públic tenien aquest tracte de funcionari mal entès, segons el qual el personatge en qüestió te un càrrec i, per tant, una autoritat i és mereixedor d'un respecte; en comptes del plantejament de treballador que presta un servei al públic i que ni que sigui per imatge corporativa, ha de ser amable, eficient i, per descomptat, no provoca conflictes lingüístics.
Les rodalies de Barcelona de RENFE es segregaran i formaran una nova empresa. Però caldrà veure què vol dir això. Si estem parlant d'una privatització amb una "acció d'or" per a la Generalitat, o d'una empresa de l'estil dels FGC, o si d'una altre fòrmula. Les promeses de ZP són regals enverinats. Hi haurà "unitat de caixa" amb la RENFE? o parlem de "caixes" separades? Tanmateix, a mi, com a treballador, com les cúpules polítiques i directives es reparteixen el pastís em queda molt lluny.
En canvi, els treballadors em queden a la vora. M'agradaria que els treballadors de RENFE es mobilitzessin per defensar els seus drets laborals si creuen que estan en perill. Crec que han de tenir veu i vot en aquest procés de segregació. No tinc cap dubte que els treballadors són la part més dèbil en aquesta partida i els que poden perdre més. Són els que tenen llocs de treball a defensar. En aquest sentit tenen la meva solidaritat.
Però fer vaga per defensar la "cohesió nacional"? s'han tornat bojos? és el retorn del "pica" caspós i espanyolista? trenta anys després, encara te tanta força la RENFE franquista? qui hi ha darrera el "nacionalsindicalisme" de RENFE?
Em posaria en guàrdia perquè ja se que sempre que hi ha un mullader d'aquest tipus, els treballadors perden algun llençol, quan no és tota la bugada. Si no hi ha una pèrdua de llocs de treball, casi segur que perdràs condicions laborals.
És simplement l'experiència. L'objectiu de les empreses és fer calers. Tots els departaments de les empreses tenen aquesta única missió. Si hi ha una segregació serà amb l'únic objectiu de fer calers.
Perquè dic això? Per la RENFE. Les rodalies de RENFE seran segregada en empreses d'abast autonòmic. El ZP se n'ha cuidat prou de fer cafè per a tothom. La lluita pel traspàs de rodalies que s'ha dut a terme ha acabat, com tants altres cops en un repartiment de tacetes.
M'agradaria pensar que la vaga dels treballadors de RENFE serà perquè els treballadors de RENFE no acaben de veure clar que en aquesta història ells no perdin també llençols i bugada i que si fan vaga és per defensar les condicions laborals actuals.
No farien res que no faria qualsevol treballador que tingués uns drets a defensar i que tingués la possibilitat real de fer-ho. Treballadors amb drets a defensar ho som tots, però no tots tenim la capacitat per a defensar-los. Hi ha qui pot fer una vaga que afecti a milers d'usuaris durant sis dies. I altres que si no fan hores cada dia, els perilla el lloc.
El que passa és que el comunicat dels sindicats diu que fan vaga per defensar un model integrador que cohesiona el territori nacional (espanyol, evidentment).
He llegit al Punt l'editorial sobre el "nacionalsindicalisme" espanyol de la RENFE.
No dic que no. Recordo un cop baixant de Puigcerdà amb tren que el revisor demanava els bitllets i un noi li va dir no se què en català. Al revisor li va faltar temps de contestar que no entenia el català, i que si el noi volia ell parlava en anglès. Tot el vagó es va rebotar. Va sortir la senyora que deia que ella tampoc l'entenia el català i que l'havia après i que ara ella el parlava i que ell tenia que fer el mateix. El revisor finalment va tocar el dos del vagó i la cosa va quedar en una anècdota que es vanar comentant durant tot el trajecte.
Una de les coses més emprenyadores de RENFE històricament ha estat la falta de treballadors catalanoparlants en les tasques de cara al públic. Em fa l'efecte, però, que això esta força corregit, si més no a les estacions de Barcelona que són les que conec.
RENFE era d'aquelles empreses estatals i monopolístiques a les que els treballadors de cara al públic tenien aquest tracte de funcionari mal entès, segons el qual el personatge en qüestió te un càrrec i, per tant, una autoritat i és mereixedor d'un respecte; en comptes del plantejament de treballador que presta un servei al públic i que ni que sigui per imatge corporativa, ha de ser amable, eficient i, per descomptat, no provoca conflictes lingüístics.
Les rodalies de Barcelona de RENFE es segregaran i formaran una nova empresa. Però caldrà veure què vol dir això. Si estem parlant d'una privatització amb una "acció d'or" per a la Generalitat, o d'una empresa de l'estil dels FGC, o si d'una altre fòrmula. Les promeses de ZP són regals enverinats. Hi haurà "unitat de caixa" amb la RENFE? o parlem de "caixes" separades? Tanmateix, a mi, com a treballador, com les cúpules polítiques i directives es reparteixen el pastís em queda molt lluny.
En canvi, els treballadors em queden a la vora. M'agradaria que els treballadors de RENFE es mobilitzessin per defensar els seus drets laborals si creuen que estan en perill. Crec que han de tenir veu i vot en aquest procés de segregació. No tinc cap dubte que els treballadors són la part més dèbil en aquesta partida i els que poden perdre més. Són els que tenen llocs de treball a defensar. En aquest sentit tenen la meva solidaritat.
Però fer vaga per defensar la "cohesió nacional"? s'han tornat bojos? és el retorn del "pica" caspós i espanyolista? trenta anys després, encara te tanta força la RENFE franquista? qui hi ha darrera el "nacionalsindicalisme" de RENFE?
dimarts, 11 de setembre del 2007
Visca Catalunya Lliure!
No m'agrada que la gent s'insulti i s'escridassi. Mai. Que el dia de la festa nacional de Catalunya, un grupet de gent s'acosti al monument de Rafael Casanova per a escridassar i insultar a altre gent em sembla molt pitjor: per la falta de respecte entre les persones que sempre és insultar i escridassar; i per la falta de respecte al país que suposa rebentar amb comportaments incívics la festa nacional.
Malgrat això, feliç festa nacional. I esperança. No se si només m'ho sembla a mi però avui, més que mai, he vist estelades a molts balcons. Casi tantes com quatribarrades.
Tinc confiança en aquest país. En el país dels set milions i mig de ciutadans. Ens en sortirem. Farem d'aquest un lloc millor per viure. Un país lliure d'homes i dones lliures. Un país on la dignitat de les persones serà el valor principal i l'objectiu dels esforços de tots. Ho farem. Ja hem començat.
Feliç diada i Visca Catalunya Lliure!
Malgrat això, feliç festa nacional. I esperança. No se si només m'ho sembla a mi però avui, més que mai, he vist estelades a molts balcons. Casi tantes com quatribarrades.
Tinc confiança en aquest país. En el país dels set milions i mig de ciutadans. Ens en sortirem. Farem d'aquest un lloc millor per viure. Un país lliure d'homes i dones lliures. Un país on la dignitat de les persones serà el valor principal i l'objectiu dels esforços de tots. Ho farem. Ja hem començat.
Feliç diada i Visca Catalunya Lliure!
diumenge, 9 de setembre del 2007
Klein i prèvia de l'11
Avui, variat i curt:
Naomi Klein, l'autora de "No Logo" i "Barreres i finestres", llibres de referència dels alter-mundialistes, està a punt de treure nou llibre "The Shock doctrine".
Per anar fent boca, aquest vídeo ens pot il·lustrar sobre el contingut i temàtica de la nova producció de la periodista canadenca.
Bé, a veure quan triga a arribar aquí.
Més. Pujol diu quq cada cop hi han més independentistes, com a conseqüència del cansament mutu amb Espanya; Maragall es mostra mig d'acord amb la vaga fiscal; Mas vol "refundar" el catalanisme. Coi, com es nota que s'acosta l'11 de setembre i cal marcar paquet.
En particular, la "refundació" del Mas te tots els vicis: CdC en seria la casa comuna i en tindria el lideratge, un espai que aplegaria als "descontents" d'Esquerra i PSC (aaah!). Segur que transversal vol dir allò tan suat de "per sobre de dretes i esquerres", i segur que seran molt sobiranistes, però jo la paraula independència segueixo sense veure-la escrita enlloc.
En fi. Una refundació que no se la creu ni el Duran, que ja ha dit que els demòcrata-cristians no s'ajunten amb rojos i separatistes. Gràcies per l'afalac. Aquest home acabarà caient-me bé.
I cap a la Diada marxem. 11 de setembre que, segons l'estatutet, és la festa nacional de Catalunya; nacional en minúscules i de nació preambular, però això és el que hi ha. El que de forma democràtica i legítima es va aprovar en referèndum. Amb un 51% d'abstenció, cal recordar. Segurament és cert que avui hi han més independentistes que fa deu anys, per dir alguna cosa, però em temo que, sobretot, hi han molts, però molts més abstencionistes, i crec que anem a més.
És això? les democràcies moren per dimissió? per la dimissió del poble? El poble que hauria de poder-se tocar, sentir i olorar però que avui és molt menys perceptible que l'estat que és un artefacte biodegradable? Al deixar de ser persones, deixem també de ser poble? a l'acceptar que som recursos del sistema, dimitim com a poble? és, com sempre, la pèrdua de dignitat humana la que ens duu a l'Abstenció? a l'Abstenció gran, vull dir. La que va més enllà del fet puntual de deixar d'anar a votar.
Naomi Klein, l'autora de "No Logo" i "Barreres i finestres", llibres de referència dels alter-mundialistes, està a punt de treure nou llibre "The Shock doctrine".
Per anar fent boca, aquest vídeo ens pot il·lustrar sobre el contingut i temàtica de la nova producció de la periodista canadenca.
Bé, a veure quan triga a arribar aquí.
Més. Pujol diu quq cada cop hi han més independentistes, com a conseqüència del cansament mutu amb Espanya; Maragall es mostra mig d'acord amb la vaga fiscal; Mas vol "refundar" el catalanisme. Coi, com es nota que s'acosta l'11 de setembre i cal marcar paquet.
En particular, la "refundació" del Mas te tots els vicis: CdC en seria la casa comuna i en tindria el lideratge, un espai que aplegaria als "descontents" d'Esquerra i PSC (aaah!). Segur que transversal vol dir allò tan suat de "per sobre de dretes i esquerres", i segur que seran molt sobiranistes, però jo la paraula independència segueixo sense veure-la escrita enlloc.
En fi. Una refundació que no se la creu ni el Duran, que ja ha dit que els demòcrata-cristians no s'ajunten amb rojos i separatistes. Gràcies per l'afalac. Aquest home acabarà caient-me bé.
I cap a la Diada marxem. 11 de setembre que, segons l'estatutet, és la festa nacional de Catalunya; nacional en minúscules i de nació preambular, però això és el que hi ha. El que de forma democràtica i legítima es va aprovar en referèndum. Amb un 51% d'abstenció, cal recordar. Segurament és cert que avui hi han més independentistes que fa deu anys, per dir alguna cosa, però em temo que, sobretot, hi han molts, però molts més abstencionistes, i crec que anem a més.
És això? les democràcies moren per dimissió? per la dimissió del poble? El poble que hauria de poder-se tocar, sentir i olorar però que avui és molt menys perceptible que l'estat que és un artefacte biodegradable? Al deixar de ser persones, deixem també de ser poble? a l'acceptar que som recursos del sistema, dimitim com a poble? és, com sempre, la pèrdua de dignitat humana la que ens duu a l'Abstenció? a l'Abstenció gran, vull dir. La que va més enllà del fet puntual de deixar d'anar a votar.
dimecres, 5 de setembre del 2007
El primer dia
Avui ha estat el teu primer dia d'escola. El primer de tots. Per primer cop has estat amb una mestra i uns companys.
T'hem dut a l'escola, la teva mare i jo.
Aquesta setmana estaves inquiet. Notaves que això d'anar a l'escola era alguna cosa important. Estaves molt dolç. Tu que sempre ets dolç, encara ho eres més. Ens abraçaves tot sovint. "mama, estima" li deies a la mare. Ahir et vaig preguntar "estàs preocupat per l'escola?" i, sense dubtar, vas dir "Sí". Mirant-me directament als ulls. Tan petitet com ets, però tot seriós!
Vam fer compres, vam anar a reunions de pares i vam preparar aquest dia. I avui, tots tres, agafats de la ma, hem anat a l'escola. T'he dut a coll més d'un cop. No les tenies totes.
Hem arribat i la porta encara estava tancada. Molts pares i mares, però, ja hi eren esperant.
Hem reconegut a amics i veïns amb els seus petits. Encara era massa aviat per fer amiguets. Poc o molt, però tots els nens estàveu inquiets.
Han obert i hem pujat a la teva aula, la dels "cuquis". Hem penjat la teva bossa al penjador amb el teu nom. T'hem presentat a la teva "senyo". Somreies, amb poca convicció, això sí. T'hem ensenyat els jocs, els dibuixos, els objectes i has agafat una tortuga. Estaves seriós. La teva mare t'ha promès que tornaria aviat. Seriós. Potser volies plorar, però no ho has fet. Tu no ets de plorar. T'has fet el despistat i la mama t'ha dit un altre cop "tornaré aviat". I tots dos t'hem fet un petó. I ens hem abraçat. T'has ajupit sobre la tortuga i ja no has mirat més.
La "senyo" ens ha convidat a sortir. Així ho hem fet.
Fora, la teva mare i jo pensàvem en tu. Com passaries aquestes primeres hores d'aquesta nova etapa de la teva vida. Contents, sí, però també una mica tristos. Em penso que estàvem tan trasbalsats, o més, que tu, petit. Com voldríem poder haver-te vist avui, les coses que hauràs fet, els jocs, els amics. Com ens hauria agradat estar avui amb tu.
Tanmateix, no pot ser. Et fas gran. Poc a poc, gràcies a Déu. I la d'avui era una fita que calia ultrapassar.
Tothom ho diu que ets molt grandot i espavilat. I ho ets. però avui, quan me n'anava, veia el teu caparró, els teus cabells rossos, ajupit sobre la tortuga, com volent jugar però amb cara de preocupat. Al teu voltant nens, pares i mares. I tu, potser desconcertat, potser espantat, potser amb la sensació de soledat. I t'he vist tant petit. Eres tant nen. Però no has plorat. Això no. El meu fill. El petit valent.
No pateixis, fill meu, que la teva mare tornarà aviat. Jo tornaré de la feina per la tarda i jugarem tots tres. Mentrestant, a fora, el món gira, cert, i es lliuren mil batalles arreu entre homes, àngels i diables. Però avui, per tu, per la teva mare, per mi, ha estat el primer dia d'escola del petit príncep.
T'hem dut a l'escola, la teva mare i jo.
Aquesta setmana estaves inquiet. Notaves que això d'anar a l'escola era alguna cosa important. Estaves molt dolç. Tu que sempre ets dolç, encara ho eres més. Ens abraçaves tot sovint. "mama, estima" li deies a la mare. Ahir et vaig preguntar "estàs preocupat per l'escola?" i, sense dubtar, vas dir "Sí". Mirant-me directament als ulls. Tan petitet com ets, però tot seriós!
Vam fer compres, vam anar a reunions de pares i vam preparar aquest dia. I avui, tots tres, agafats de la ma, hem anat a l'escola. T'he dut a coll més d'un cop. No les tenies totes.
Hem arribat i la porta encara estava tancada. Molts pares i mares, però, ja hi eren esperant.
Hem reconegut a amics i veïns amb els seus petits. Encara era massa aviat per fer amiguets. Poc o molt, però tots els nens estàveu inquiets.
Han obert i hem pujat a la teva aula, la dels "cuquis". Hem penjat la teva bossa al penjador amb el teu nom. T'hem presentat a la teva "senyo". Somreies, amb poca convicció, això sí. T'hem ensenyat els jocs, els dibuixos, els objectes i has agafat una tortuga. Estaves seriós. La teva mare t'ha promès que tornaria aviat. Seriós. Potser volies plorar, però no ho has fet. Tu no ets de plorar. T'has fet el despistat i la mama t'ha dit un altre cop "tornaré aviat". I tots dos t'hem fet un petó. I ens hem abraçat. T'has ajupit sobre la tortuga i ja no has mirat més.
La "senyo" ens ha convidat a sortir. Així ho hem fet.
Fora, la teva mare i jo pensàvem en tu. Com passaries aquestes primeres hores d'aquesta nova etapa de la teva vida. Contents, sí, però també una mica tristos. Em penso que estàvem tan trasbalsats, o més, que tu, petit. Com voldríem poder haver-te vist avui, les coses que hauràs fet, els jocs, els amics. Com ens hauria agradat estar avui amb tu.
Tanmateix, no pot ser. Et fas gran. Poc a poc, gràcies a Déu. I la d'avui era una fita que calia ultrapassar.
Tothom ho diu que ets molt grandot i espavilat. I ho ets. però avui, quan me n'anava, veia el teu caparró, els teus cabells rossos, ajupit sobre la tortuga, com volent jugar però amb cara de preocupat. Al teu voltant nens, pares i mares. I tu, potser desconcertat, potser espantat, potser amb la sensació de soledat. I t'he vist tant petit. Eres tant nen. Però no has plorat. Això no. El meu fill. El petit valent.
No pateixis, fill meu, que la teva mare tornarà aviat. Jo tornaré de la feina per la tarda i jugarem tots tres. Mentrestant, a fora, el món gira, cert, i es lliuren mil batalles arreu entre homes, àngels i diables. Però avui, per tu, per la teva mare, per mi, ha estat el primer dia d'escola del petit príncep.
dilluns, 3 de setembre del 2007
rentrée
El món ha de saber-ho. Continua la campanya. A veure si ens en sortim. Recordem: es tracta de visionar el vídeo de la primera part del documental "Èric i l'exercit del Fènix" que està pènjat al YouTube. Si som molts, conseguirem fer entrar el video en el rànquing dels més vistos provocant un efecte d'allau i increment exponencial de visites que contribuirà a la difusió internacional del conflicte entre Catalunya i Espanya.
Bé, segurament que no serà només gràcies a això que arribarà la independència, però mira, segur que una mica ajuda.
També ajudaria molt la vaga fiscal que diu el Pujol. Això de la vaga fiscal deu anar com l'objecció fiscal: deixar de pagar en l'IRPF la part proporcional destinada a pressupost militar. Doncs en el cas de la vaga fiscal seria, per exemple, deixar de pagar la part proporcional corresponent a infraestructura pressupostada i no executada. Si l'estat no acompleix la seva part del pacte, jo quedo alliberat d'acomplir la meva. Sí, es clar, l'estat sempre pot enviar-me inspectors, embargar-me els comptes i fer-me mil putades. I sí, també és cert que si tots fem vaga fiscal a veure si l'estat és tan valent d'enfrontar-se amb milions de contribuents justa i santament emprenyats.
Tanmateix, com va dir algú, no cal mi plantejar-se els plans que comencen amb un "si tots fem". Llàstima. Era una idea amb el seu punt d'èpica.
Com m'ha fet notar algú, però, venim d'un estiu on: Carod ha proposat un referèndum d'autodeterminació per al 2014; Ibarretxe, per abans de quatre anys; Pujol proposa fer vaga fiscal; i on qui més qui menys, tothom ha fet juraments, declaracions i crides a les armes.
El que passa és que també és cert que al març hi han eleccions i, és clar, ara toca marcar paquet.
Em sembla que serà més fàcil, més adequat, més plausible i molt més efectiu fer saltar pels aires els pressupostos del ZP. A veure si els diputats catalans a Madrid li claven un bon ventellot al pepe el sonrisas. Amb tot el carinyu del món això sí. Sempre amb un tarannà positiu. A veure si es veritat. A veure si entre diputats catalans i bascos claven un bon mastegot a aquests impresentables. I dic entre catalans i bascos perquè, l'aritmètica mana, es pot dir que es farà un referèndum d'autodeterminació demà passat, però pagant Sant Pere canta i amb IU + PNB + CC ja li surten el números al ZP. Fixa't tu.
I és que que tampoc tinc tan clar que els diputats catalans siguin capaços d'anar units. Ja no compto als diputats del PSC, que ni per casualitat li farien un lleig a al Jose i a la Carme. I se'm fa difícil pensar què passarà amb els d'Esquerra i CiU. Difícilment es pot defensar un país quan penses que als ciutadans se'ls en refot la pròpia sobirania, veritat Duran?
Ha passat el més gros de l'estiu. Hem sobreviscut a apagades, trens, aeroports i focs tardans. Ha estat l'estiu que vam viure perillosament. La calentura ha fet que alguns, potser sobre-excitats, potser per calmar al personal, deixessin anar la llengua. Però tornem. Tornem a la feina. Prou animalades. Aquest país necessita estabilitat. I una til·la. I calmar els ànims... O no.
Bé, segurament que no serà només gràcies a això que arribarà la independència, però mira, segur que una mica ajuda.
També ajudaria molt la vaga fiscal que diu el Pujol. Això de la vaga fiscal deu anar com l'objecció fiscal: deixar de pagar en l'IRPF la part proporcional destinada a pressupost militar. Doncs en el cas de la vaga fiscal seria, per exemple, deixar de pagar la part proporcional corresponent a infraestructura pressupostada i no executada. Si l'estat no acompleix la seva part del pacte, jo quedo alliberat d'acomplir la meva. Sí, es clar, l'estat sempre pot enviar-me inspectors, embargar-me els comptes i fer-me mil putades. I sí, també és cert que si tots fem vaga fiscal a veure si l'estat és tan valent d'enfrontar-se amb milions de contribuents justa i santament emprenyats.
Tanmateix, com va dir algú, no cal mi plantejar-se els plans que comencen amb un "si tots fem". Llàstima. Era una idea amb el seu punt d'èpica.
Com m'ha fet notar algú, però, venim d'un estiu on: Carod ha proposat un referèndum d'autodeterminació per al 2014; Ibarretxe, per abans de quatre anys; Pujol proposa fer vaga fiscal; i on qui més qui menys, tothom ha fet juraments, declaracions i crides a les armes.
El que passa és que també és cert que al març hi han eleccions i, és clar, ara toca marcar paquet.
Em sembla que serà més fàcil, més adequat, més plausible i molt més efectiu fer saltar pels aires els pressupostos del ZP. A veure si els diputats catalans a Madrid li claven un bon ventellot al pepe el sonrisas. Amb tot el carinyu del món això sí. Sempre amb un tarannà positiu. A veure si es veritat. A veure si entre diputats catalans i bascos claven un bon mastegot a aquests impresentables. I dic entre catalans i bascos perquè, l'aritmètica mana, es pot dir que es farà un referèndum d'autodeterminació demà passat, però pagant Sant Pere canta i amb IU + PNB + CC ja li surten el números al ZP. Fixa't tu.
I és que que tampoc tinc tan clar que els diputats catalans siguin capaços d'anar units. Ja no compto als diputats del PSC, que ni per casualitat li farien un lleig a al Jose i a la Carme. I se'm fa difícil pensar què passarà amb els d'Esquerra i CiU. Difícilment es pot defensar un país quan penses que als ciutadans se'ls en refot la pròpia sobirania, veritat Duran?
Ha passat el més gros de l'estiu. Hem sobreviscut a apagades, trens, aeroports i focs tardans. Ha estat l'estiu que vam viure perillosament. La calentura ha fet que alguns, potser sobre-excitats, potser per calmar al personal, deixessin anar la llengua. Però tornem. Tornem a la feina. Prou animalades. Aquest país necessita estabilitat. I una til·la. I calmar els ànims... O no.
diumenge, 2 de setembre del 2007
vida després de la mort
Aquest matí, mig adormit, he rebut un d'aquells impactes que et desperten de cop. En un documental de la tele algú ha preguntat "Què passaria si un dia els diaris anunciessin a primera plana que els científics han demostrat que hi ha vida després de la mort?"
Poca broma. El primer pensament que he tingut és: "la meitat de la població mundial es suïcidaria". Després, rumiant, "Però, potser no. Ben mirat, que hi hagi vida després de la mort, sense més ni més, és el mateix que no dir res. Quina mena de vida? jo seguiria sent conscient de mi mateix? estimaria i seria estimat?" o inclús, quina mena de societat hi ha més enllà de la mort? té sentit parlar d'una societat d'ultratomba? més encara, quina mena de relacions hi hauria entre el món dels vius i el món dels morts? Sens dubte que, si es donés el cas, es produiria una crisi política sense precedents. Quin espai estaria ocupant el món dels morts? quina llei hi hauria en aquest món? No hauria de ser responsabilitat dels polítics vius legislar també per a l'altre món?
Les doctrines polítiques que apel·len a la transcendència per a justificar-se rebrien, de cop, un poderós aval. Imagino els monàrquics saltant d'alegria, doncs, poc o molt, tots els reis ho són per la gràcia de Déu, i alguns dictadors també. Per descomptat que les diferents esglésies podrien demanar alguna cosa més que veu i vot en els parlaments nacionals. Igualment, totes les nacions que s'autoproclamen pobles de Déu podrien inflar el pit d'orgull i reclamar el seu lloc principal als fòrums internacionals.
Encara que, d'altra banda, inferir una jerarquia en l'altre món basant-se només en la seva simple existència és, sens dubte, anar massa lluny. Per descomptat, que la societat dels morts podria ser quelcom absolutament diferent de l'ordre que anuncien les religions. Podria tractar-se de la utopia anarquista. Alliberats, a la fi, del treball, dels estats, de les lleis, dels amos i dels déus, perquè no? Seria l'infern de tots aquells que avui, en vida, diuen que encara que fossin indecentment rics ells treballarien perquè si no, no sabrien que fer.
Ens trobaríem, doncs, amb una guerra al món dels vius per imposar la visió políticament correcta de l'altre món. La victòria del bàndol estatalista ens duria a una nova legislació i obligaria a pagar impostos a vius i morts i els serveis de l'estat abastarien a les ànimes. El món dels morts estaria ordenat, amb fronteres, impostos, parlament, lleis i normes.
La transcendència més enllà de la mort justificaria l'estat. Finalment, l'home viu hauria capgirat la història. Ja no serien les religions les que marcarien els calendaris i els ritus dels vius. Ans, al contrari, els vius imposarien lleis i normes als morts, amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida, o de mort, dels ciutadans, depenent del cas, i corresponsabilitzant-nos tots dels serveis, del mercat, dels drets i deures de tots plegats.
La guerra no seria una cosa tan greu doncs la mort només seria un canvi en l'estat civil. L'eutanàsia o el suïcidi haurien de ser considerats sota el prisma del servei que el mort prestaria a l'estat en l'altra vida. La repressió de la dissidència en l'altra vida hauria d'anar a càrrec de forces fantasmals especials.
Una nova societat. Oportunitats infinites per als audaços capaços d'aprofitar-les. Potser la conquesta d'un nou món a la que es llençarien sense dubtar milions de suïcides.
Bé. El cas és que els científics no sembla que vagin a demostrar que hi ha vida més enllà de la mort, ni semblen disposats a proporcionar detalls sobre la seva societat.
Més aviat, els fets ens diuen que quan ens morim, la cosa s'acaba. La ciència no ha estat capaç de mesurar res, cap cosa, cap ens, res, del més enllà.
Molts científics afirmen atenent a les proves, o a la manca de proves, que després de la vida no hi ha res. Altres científics, molts també, diuen que no es pot afirmar cap cosa en cap sentit. Diuen que no és possible saber-ho o que aquesta qüestió és metafísica i no científica. Una forma com una altre de fugir d'estudi.
Les religions no només afirmen que hi ha vida més enllà de la mort, sinó que també descriuen com és aquesta vida, i com cal viure en aquest món per accedir al gaudi dels plaers del paradís.
I, del cert, del cert, ningú no en sap res. Potser el fet més important de la pregunta "Què passaria si un dia els diaris anunciessin a primera plana que els científics han demostrat que hi ha vida després de la mort?" és que, justament, mai es donarà el cas. Sempre ens podrem preguntar què hi ha més enllà. I podrem decidir com viure en funció de la resposta que ens inventarem.
I, pel que porto vist, gairebé millor que sigui així.
Poca broma. El primer pensament que he tingut és: "la meitat de la població mundial es suïcidaria". Després, rumiant, "Però, potser no. Ben mirat, que hi hagi vida després de la mort, sense més ni més, és el mateix que no dir res. Quina mena de vida? jo seguiria sent conscient de mi mateix? estimaria i seria estimat?" o inclús, quina mena de societat hi ha més enllà de la mort? té sentit parlar d'una societat d'ultratomba? més encara, quina mena de relacions hi hauria entre el món dels vius i el món dels morts? Sens dubte que, si es donés el cas, es produiria una crisi política sense precedents. Quin espai estaria ocupant el món dels morts? quina llei hi hauria en aquest món? No hauria de ser responsabilitat dels polítics vius legislar també per a l'altre món?
Les doctrines polítiques que apel·len a la transcendència per a justificar-se rebrien, de cop, un poderós aval. Imagino els monàrquics saltant d'alegria, doncs, poc o molt, tots els reis ho són per la gràcia de Déu, i alguns dictadors també. Per descomptat que les diferents esglésies podrien demanar alguna cosa més que veu i vot en els parlaments nacionals. Igualment, totes les nacions que s'autoproclamen pobles de Déu podrien inflar el pit d'orgull i reclamar el seu lloc principal als fòrums internacionals.
Encara que, d'altra banda, inferir una jerarquia en l'altre món basant-se només en la seva simple existència és, sens dubte, anar massa lluny. Per descomptat, que la societat dels morts podria ser quelcom absolutament diferent de l'ordre que anuncien les religions. Podria tractar-se de la utopia anarquista. Alliberats, a la fi, del treball, dels estats, de les lleis, dels amos i dels déus, perquè no? Seria l'infern de tots aquells que avui, en vida, diuen que encara que fossin indecentment rics ells treballarien perquè si no, no sabrien que fer.
Ens trobaríem, doncs, amb una guerra al món dels vius per imposar la visió políticament correcta de l'altre món. La victòria del bàndol estatalista ens duria a una nova legislació i obligaria a pagar impostos a vius i morts i els serveis de l'estat abastarien a les ànimes. El món dels morts estaria ordenat, amb fronteres, impostos, parlament, lleis i normes.
La transcendència més enllà de la mort justificaria l'estat. Finalment, l'home viu hauria capgirat la història. Ja no serien les religions les que marcarien els calendaris i els ritus dels vius. Ans, al contrari, els vius imposarien lleis i normes als morts, amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida, o de mort, dels ciutadans, depenent del cas, i corresponsabilitzant-nos tots dels serveis, del mercat, dels drets i deures de tots plegats.
La guerra no seria una cosa tan greu doncs la mort només seria un canvi en l'estat civil. L'eutanàsia o el suïcidi haurien de ser considerats sota el prisma del servei que el mort prestaria a l'estat en l'altra vida. La repressió de la dissidència en l'altra vida hauria d'anar a càrrec de forces fantasmals especials.
Una nova societat. Oportunitats infinites per als audaços capaços d'aprofitar-les. Potser la conquesta d'un nou món a la que es llençarien sense dubtar milions de suïcides.
Bé. El cas és que els científics no sembla que vagin a demostrar que hi ha vida més enllà de la mort, ni semblen disposats a proporcionar detalls sobre la seva societat.
Més aviat, els fets ens diuen que quan ens morim, la cosa s'acaba. La ciència no ha estat capaç de mesurar res, cap cosa, cap ens, res, del més enllà.
Molts científics afirmen atenent a les proves, o a la manca de proves, que després de la vida no hi ha res. Altres científics, molts també, diuen que no es pot afirmar cap cosa en cap sentit. Diuen que no és possible saber-ho o que aquesta qüestió és metafísica i no científica. Una forma com una altre de fugir d'estudi.
Les religions no només afirmen que hi ha vida més enllà de la mort, sinó que també descriuen com és aquesta vida, i com cal viure en aquest món per accedir al gaudi dels plaers del paradís.
I, del cert, del cert, ningú no en sap res. Potser el fet més important de la pregunta "Què passaria si un dia els diaris anunciessin a primera plana que els científics han demostrat que hi ha vida després de la mort?" és que, justament, mai es donarà el cas. Sempre ens podrem preguntar què hi ha més enllà. I podrem decidir com viure en funció de la resposta que ens inventarem.
I, pel que porto vist, gairebé millor que sigui així.