el sentit de la vida

Aquests dies he viscut de prop la mort d'un conegut. Inevitablement m'ha fet pensar.
Només hi ha el present com a certesa. El passat és el camí que ens duu al present. El present que ens toca viure amb el bagatge de records, relacions i objectes del passat, i amb les il·lusions i pors del futur. El present és líquid i s'escola ràpidament. Potser per això la vida passa tant de pressa.
Molt de pressa. Com més grans ens fem, més gran és aquesta sensació de que el temps passa volant. Pels nens petits, el temps marxa lentament. Suposo que el descobriment de la vida fa dens el temps. Com quan fas una excursió per un sender desconegut i avances amb tots els sentits posats al camí. La sensació és que el temps passa més lentament. En canvi, el mateix camí de tornada, i més quan fa baixada, és discorre més ràpidament i amb sensació de velocitat, de pas ràpid del temps. Quan s'arriba a una fita, ja s'albira la següent. Ja no cal descobrir res. Només cremar etapes. Si de cas, prendre aquelles fotos o aquells records que la concentració i l'esforç de l'anada n'han impedit de gaudir.
I la vida passa. Molt de pressa. Cada cop més. I crec que he descobert que l'única cosa que li dona sentit és estimar. Estimar i ser estimat. Sona a sermonet. O a PowerPoint d'aquests que tenen flors i gats. Però crec que és cert.
La vida passa. De pressa. Molt. Però, malgrat això, ens dona oportunitats. L'home és l'aninal que ensopega més d'un cop a la mateixa pedra. Gran notícia. Podem cometre errors. Tindrem, segurament, possibilitats d'esmenar les ensopegades. No són tantes les ocasions en les que una decisió canvia completament l'esdevenidor. No és tan fàcil. Justament, entendre això és una de les claus per a fer el propi camí. Encara que sembli contradictori és el que ens permet planificar el futur. I canviar-lo.
Tanmateix, la mort és un límit. Tots els silencis seran silencis per sempre més. El passat es tanca. Ja no podràs estimar més ni ser estimat més. La mort vindrà i que et trobi sol o acompanyat, serè o poruc, dependrà del camí que hauràs fet. De com hauràs estat capaç d'estimar o ser estimat. No se que t'enduràs. Però els que es queden sentiran el buit. Els que queden sabran si tots plegats han tancat el passat. Si han fet les paus. Si hi havia, o no, amor.
Els que es queden hauran de saber perdonar. Perdonar-se també, potser.
Els que es queden hauran de seguir vivint amb records, relacions i objectes del passat, i amb les il·lusions i pors del futur. Tanmateix, la mort haurà estat un límit.
I, si cal, és un punt de partida. Per esmenar ensopegades. Per canviar, amb esforç i temps.
Aquest temps que és escàs i que cal aprofitar, jo crec que per estimar i ser estimat. Per ser fills, per ser germans, per ser amics, per ser pares. La Vida és el que dona sentit.