Primer. Ara mateix, al TN: "El curs començarà amb 250 mòduls prefabricats més que l'any passat". A la notícia s'al·lega que el creixement de les rodalies de Barcelona ha superat les previsions i ha desbordat l'obra nova. També diu que la tendència serà similar els propers set o vuit anys.
Puc acceptar que amb la legislatura de Maragall les forces es van concentrar en l'estatutet, Tot i que va haver-hi temps per arribar a un positiu pacte nacional per l'educació (apadrinat per Esquerra). Puc acceptar que aquesta legislatura del Montilla, ha tingut durant el seu primer any el pollastre de la tercera hora. Estic disposat a acceptar-ho. Però en el futur no ho acceptaré més. Per l'any que ve no poden haver barracons. Que s'ho treguin del sou, si és que el super-finançament del super-estatutet no dona per més, o de les inversions de l'AVE. Però fer polítiques d'esquerra vol dir que no poden haver criatures en barracons. L'educació és més important que un tren per milionaris.
Segon. També del TN: "Un operari mort i dos de ferits en caure'ls a sobre una bobina de cable mentre treballaven en les obres de l'AVE". La Raquel Sans ha afegit una dada que no he pogut escoltar bé i l'he buscat per Internet. L'he trobat en aquesta nota de "El País", enguany les obres de l'AVE acumulen 55 accidents lleus i un de greu en les obres de plataforma a la província de Barcelona. L'accident d'avui no compta perquè no és de plataforma sinó de comunicacions. I des del 2o01 que les obres de l'AVE van començar al Principat acumulen 11 treballadors morts i 9 de ferits greus.
Quan es va planificar el projecte de l'AVE, quants recursos (humans) es comptaven? quants recursos (humans) preveien que caldria reemplaçar degut als accidents? quants morts van preveure? quin criteri per triar el traçat van fer servir? el que donava més rèdit polític o el que era més segur per als treballadors? sobre qui cau la sang dels morts?
Tercer. En Xavi Mir impulsa una nova campanya que he vist batejada per algun lloc amb el nom "El món ha de saber-ho i el món ho sabrà".
La cosa va de donar a conèixer internacionalment la història de l'Èric Bertran, el nen de 14 anys que el 2005 va enviar uns mails a empreses demanant-los que respectessin l'etiquetatge en català o que s'atenguessin a les conseqüències en cas contrari. El nen va signar els mails com l'"exercit del fènix", nom extret directament de les novel·les de Harry Potter. El cas és que a algú del DIA allò no li va fer gràcia i es van denunciar els mails. l'Èric, de 14 anys, va ser detingut a casa seva per un escamot de 20 guàrdies civils, acusat de terrorisme, va haver d'anar a Madrid a declarar i va ser sotmès a un examen psicològic. El cas, finalment, fou retornat als jutjats de Girona i arxivat.
Aquesta història, verídica, és la que es vol donar a conèixer. Com? fent que molta gent vegi el documental al YouTube. Si prou gent el veu, entrarà a la llista dels més vistos de la setmana, moment en el que cal pensar que per l'efecte de mimetisme, augmentarà en molt el nombre dels visionats.
Senzillament, és una campanya que vol contribuir a internacionalitzar el conflicte català-espanyol.
Bé. No se si ens en sortirem, però per provar que no quedi.
Felicitats, Xavi Mir, per una altre bona idea.
Enllaç al video.
I el video:
dimecres, 29 d’agost del 2007
dimarts, 28 d’agost del 2007
estiu gèlid i 2014
Ahir, dia 27, un diari de Madrid va publicar una nota segons la qual "El gélido verano avala a los científicos que se burlan del cambio climático".
És difícil ser més curt de gambals.
Incendis a Canàries i a la a la conca mediterrània, Grècia en particular, provocats per l'estupidesa i l'ambició dels homes, i propiciats per la sequedats i calors extremes. A Alemanya i al Regne Unit, s'han produït inundacions imprevistes i que han fet mal. A l'Índia, els monsons han estat inesperadament forts. A Buenos Aires va nevar.
Tot això s'ha produït per separat abans. Però tot a l'hora, no. Sense comptar amb el que no havia passat mai abans: El pol nord serà navegable durant l'estiu i les potències posen els ulls com plats davant el fàcil accés al botí dels recursos polars.
Però, és clar, per les espanyes a fet fresquet. O si més no, ha fet fresquet a les zones de la península on escriuen aquests opinadors que en saben més que ningú i pels quals el món acaba tot just a la punta del seu nas.
Potser ni tan sols ha fet fresquet. Potser és que tenien posat l'aire condicionat i no se n'han adonat I, és clar, si ells estan fresquets, aleshores és que tot el món està fresquet.
És molt infantil. Els nens sobre dos anys es pensen que el que senten ells ho sent tothom. Encara no saben que les persones senten coses diferents. Els nens ho aprenen i maduren. Alguns opinadors s'han quedat, però i pel que es veu, als tendres dos anys.
Feliços ells que viuen en la santa innocència de la infància.
I segon. 2014 com a data del referèndum per la independència. Tant de bo. I no podria ser abans? Tanmateix, la condició és que hi hagi una majoria suficient al Parlament per a poder fer la convocatòria. Aquí és on em falla el pla. Seria fantàstic que hi hagués una majoria suficient, com a Escòcia. Però no se perquè, que no ho veig clar. A veure què passa.
Jo no ho veig gaire clar. O m'erro molt, o al Parlament avui només Esquerra inclou explícitament la independència com a objectiu estratègic. Esquerra és l'únic partit independentista al Parlament. Altres partits parlen de sobiranisme i de catalanisme desacomplexat. Molt bé, però algunes paraules tenen un significat clar. Independentisme n'és una. Vol dir el que vol dir. Sobiranisme i catalanisme desacomplexat son etiquetes que poden no significar res. I, em temo, que avui no signifiquen res.
Tant de bo el 2014, o abans, hi hagi una majoria al Parlament capaç de convocar un referèndum. Tant de bo.
A CDC ha aparegut la "Plataforma per la Sobirania" que advoca per una estratègia orientada a l'autodeterminació. Molt bé. Que tinguin sort. Però em fa l'efecte que dins CDC no són una força capaç de fer canviar l'estratègia del partit. De la mateixa forma que tampoc veig els "Desfedera't" amb prou capacitat per a modificar rumbs. Em sembla que el nucli Mas-Duran és força capaç de mantenir el control i fer callar a les veus alternatives.
Sembla, això sí, que alguna cosa s'està movent dins el "sobiranisme" que encara no s'atreveix a autoproclamar-se independentista. L'objectiu del referèndum 2014 em sembla una declaració de bons desitjos. M'entusiasmaria que fos possible, però no tinc gens clar que en set anys Esquerra o una coalició de forces independentistes tinguin prou força parlamentària com per a convocar un referèndum.
Tot plegat, potser, és que alguns han ensumat la flaire d'eleccions i estem un cop més davant moviments tàctics per repartir-se a cert electorat. En definitiva: em costa pensar que el partit que va pactar l'estatutet de les rebaixes a Madrid, ara reclami l'exercici del dret a l'autodeterminació pera separar-se d'Espanya. Perquè seria per això, no? o potser demanarien una altra cosa? que demanarien en aquest referèndum? la independència? l'estatut del 30/S? la gestió de l'aeroport del Prat? el concert econòmic?
Si això és així, tacticisme un cop més, tacticisme de tots, el que crec que tindrem serà més abstenció.
A veure: la RENFE no va; l'Hereu diu que potser hi haurà talls de llum al setembre; avui dos cents passatgers han tallat una pista del Prat per protestar per un vol cancel·lat; sort que enguany no han hagut grans focs als boscos, però vigilem amb les riuades de la tardor, que ja ho sabem de cada any; les hipoteques pugen i els pisos també; el 17% dels ciutadans del Principat viuen per sota del llindar de la pobresa; començarà l'escola i caldrà gastar diners en quelcom que se suposa que és gratuït i de qualitat; pujarà el pa i la llet per culpa del biodiesel; som set milions i mig de ciutadans catalans, dels que gairebé un milió i mig són ciutadans inmigrants que han arribat en poc més de cinc anys. Molt més de pressa que l'increment en l'oferta de serveis públics.
Vull solucions. No tinc cap dubte que la independència ajudaria a solucionar aquestes mancances i moltes altres. Em sembla fantàstic que s'organitzi una estratègia per a aconseguir la celebració d'un referèndum d'autodeterminació el 2014, o abans i tot. Tant de bo que el "sobiranisme" i el "catalanisme desacomplexat" convergeixin en un independentisme engrescador. Tant de bo que tot això sigui així, però compte amb el que es diu i es fa. Compte. Compte que abans de parlar d'independència cal parlar de supervivència. I ara, el que cal, com cada dia, per cert, és sobreviure.
Prou de tacticismes. I prou de repartir carnets. Darrerament es fan servir entre els opinadors dels mitjans dos conceptes que o no els entenen ells o no els entenc jo. Un, catalans "nacionals"; com a conjunt de votants de CiU i ERC. Dos: Sentit d'estat. A veure. Entenc jo que el sentit d'estat ens hauria de portar a considerar als catalans, sense més adjectius. A tots. Als set milions i mig, amb el milió i mig de ciutadans catalans que han vingut de fora en la darrera dècada. Sense dividir entre "nacionals", "catalanistes desacomplexats", "abstencionistes" o "immigrants". Segona, no fem passar ase per bèstia grossa. "Nacionals" es vol fer servir com "Nacionalista". Vostès em perdonaran però, tal com ho veig jo, quan el teu país no és independent, l'únic nacionalisme possible és l'independentisme. Suposo que per això el gran invent del "sobiranisme" per ser nacionalista sense ser-ho. Ase per bèstia grossa.
Independència. Sí i aviat. Per als set milions i mig de ciutadans del Principat. Tant de bo que per als ciutadans de tots els Països Catalans. Tant de bo.
Però, si us plau, senyors que manen: no juguin a les tactiquetes i que algú faci que el transport públic ferroviari funcioni.
És difícil ser més curt de gambals.
Incendis a Canàries i a la a la conca mediterrània, Grècia en particular, provocats per l'estupidesa i l'ambició dels homes, i propiciats per la sequedats i calors extremes. A Alemanya i al Regne Unit, s'han produït inundacions imprevistes i que han fet mal. A l'Índia, els monsons han estat inesperadament forts. A Buenos Aires va nevar.
Tot això s'ha produït per separat abans. Però tot a l'hora, no. Sense comptar amb el que no havia passat mai abans: El pol nord serà navegable durant l'estiu i les potències posen els ulls com plats davant el fàcil accés al botí dels recursos polars.
Però, és clar, per les espanyes a fet fresquet. O si més no, ha fet fresquet a les zones de la península on escriuen aquests opinadors que en saben més que ningú i pels quals el món acaba tot just a la punta del seu nas.
Potser ni tan sols ha fet fresquet. Potser és que tenien posat l'aire condicionat i no se n'han adonat I, és clar, si ells estan fresquets, aleshores és que tot el món està fresquet.
És molt infantil. Els nens sobre dos anys es pensen que el que senten ells ho sent tothom. Encara no saben que les persones senten coses diferents. Els nens ho aprenen i maduren. Alguns opinadors s'han quedat, però i pel que es veu, als tendres dos anys.
Feliços ells que viuen en la santa innocència de la infància.
I segon. 2014 com a data del referèndum per la independència. Tant de bo. I no podria ser abans? Tanmateix, la condició és que hi hagi una majoria suficient al Parlament per a poder fer la convocatòria. Aquí és on em falla el pla. Seria fantàstic que hi hagués una majoria suficient, com a Escòcia. Però no se perquè, que no ho veig clar. A veure què passa.
Jo no ho veig gaire clar. O m'erro molt, o al Parlament avui només Esquerra inclou explícitament la independència com a objectiu estratègic. Esquerra és l'únic partit independentista al Parlament. Altres partits parlen de sobiranisme i de catalanisme desacomplexat. Molt bé, però algunes paraules tenen un significat clar. Independentisme n'és una. Vol dir el que vol dir. Sobiranisme i catalanisme desacomplexat son etiquetes que poden no significar res. I, em temo, que avui no signifiquen res.
Tant de bo el 2014, o abans, hi hagi una majoria al Parlament capaç de convocar un referèndum. Tant de bo.
A CDC ha aparegut la "Plataforma per la Sobirania" que advoca per una estratègia orientada a l'autodeterminació. Molt bé. Que tinguin sort. Però em fa l'efecte que dins CDC no són una força capaç de fer canviar l'estratègia del partit. De la mateixa forma que tampoc veig els "Desfedera't" amb prou capacitat per a modificar rumbs. Em sembla que el nucli Mas-Duran és força capaç de mantenir el control i fer callar a les veus alternatives.
Sembla, això sí, que alguna cosa s'està movent dins el "sobiranisme" que encara no s'atreveix a autoproclamar-se independentista. L'objectiu del referèndum 2014 em sembla una declaració de bons desitjos. M'entusiasmaria que fos possible, però no tinc gens clar que en set anys Esquerra o una coalició de forces independentistes tinguin prou força parlamentària com per a convocar un referèndum.
Tot plegat, potser, és que alguns han ensumat la flaire d'eleccions i estem un cop més davant moviments tàctics per repartir-se a cert electorat. En definitiva: em costa pensar que el partit que va pactar l'estatutet de les rebaixes a Madrid, ara reclami l'exercici del dret a l'autodeterminació pera separar-se d'Espanya. Perquè seria per això, no? o potser demanarien una altra cosa? que demanarien en aquest referèndum? la independència? l'estatut del 30/S? la gestió de l'aeroport del Prat? el concert econòmic?
Si això és així, tacticisme un cop més, tacticisme de tots, el que crec que tindrem serà més abstenció.
A veure: la RENFE no va; l'Hereu diu que potser hi haurà talls de llum al setembre; avui dos cents passatgers han tallat una pista del Prat per protestar per un vol cancel·lat; sort que enguany no han hagut grans focs als boscos, però vigilem amb les riuades de la tardor, que ja ho sabem de cada any; les hipoteques pugen i els pisos també; el 17% dels ciutadans del Principat viuen per sota del llindar de la pobresa; començarà l'escola i caldrà gastar diners en quelcom que se suposa que és gratuït i de qualitat; pujarà el pa i la llet per culpa del biodiesel; som set milions i mig de ciutadans catalans, dels que gairebé un milió i mig són ciutadans inmigrants que han arribat en poc més de cinc anys. Molt més de pressa que l'increment en l'oferta de serveis públics.
Vull solucions. No tinc cap dubte que la independència ajudaria a solucionar aquestes mancances i moltes altres. Em sembla fantàstic que s'organitzi una estratègia per a aconseguir la celebració d'un referèndum d'autodeterminació el 2014, o abans i tot. Tant de bo que el "sobiranisme" i el "catalanisme desacomplexat" convergeixin en un independentisme engrescador. Tant de bo que tot això sigui així, però compte amb el que es diu i es fa. Compte. Compte que abans de parlar d'independència cal parlar de supervivència. I ara, el que cal, com cada dia, per cert, és sobreviure.
Prou de tacticismes. I prou de repartir carnets. Darrerament es fan servir entre els opinadors dels mitjans dos conceptes que o no els entenen ells o no els entenc jo. Un, catalans "nacionals"; com a conjunt de votants de CiU i ERC. Dos: Sentit d'estat. A veure. Entenc jo que el sentit d'estat ens hauria de portar a considerar als catalans, sense més adjectius. A tots. Als set milions i mig, amb el milió i mig de ciutadans catalans que han vingut de fora en la darrera dècada. Sense dividir entre "nacionals", "catalanistes desacomplexats", "abstencionistes" o "immigrants". Segona, no fem passar ase per bèstia grossa. "Nacionals" es vol fer servir com "Nacionalista". Vostès em perdonaran però, tal com ho veig jo, quan el teu país no és independent, l'únic nacionalisme possible és l'independentisme. Suposo que per això el gran invent del "sobiranisme" per ser nacionalista sense ser-ho. Ase per bèstia grossa.
Independència. Sí i aviat. Per als set milions i mig de ciutadans del Principat. Tant de bo que per als ciutadans de tots els Països Catalans. Tant de bo.
Però, si us plau, senyors que manen: no juguin a les tactiquetes i que algú faci que el transport públic ferroviari funcioni.
dissabte, 25 d’agost del 2007
Festa major Sants-2007
Acabo de tornar d'una volta pels carrers guarnits per la festa major. Impressions: les obres del tren d'alta velocitat han fet mal a la festa. Enguany la fira s'ha ubicat a la rambla de Badal. El carrer Sant Antoni que gracies a la gent que atreia la fira aportava la continuïtat entre les dues bandes de la carretera s'ha esborrat de la festa amb el resultat que tot plegat queda com un pel deslligat.
Igualment com amb les de Gràcia, sembla que les festes de Sants no passen per la seva millor època. A Sants, que hi han menys carrers participants, les baixes es noten molt.
En tot cas, i a falta de veure encara els carrers Finlàndia, Sagunt, Plaça de la Farga i Guadiana el que sí que cal dir és que, malgrat tot, hi ha molta il·lusió i esforç posat.
Tots els carrers s'han guarnit. Tots són bonics i tots mereixen un aplaudiment. Tanmateix, cal felicitar a l'associació d'Alcolea de dalt pel seu homenatge als 30 anys d'Star Wars. Espectacular el destructor imperial que enfila el carrer Alcolea en direcció Tibidabo.
I molt bones les disfresses de soldat imperial amb que s'han presentat a recollir el primer premi avui al carrer Valladolid. Disfresses i equipament dignes de la legió 501. A l'entrega hi ha assistit el conseller d'interior Joan Puigcercós, fill de Ripoll però veí de Sants. Festa gran amb autoritats i tot.
I també em queda per passar, ni que sigui un momentet, per la festa alternativa. Festa que s'anomena alternativa, però que, de fet, ja és tan tradicional i imprescindible com la festa de les associacions de veïns.
Avui i demà encara hi ha festa als carrers. Avui i demà encara hi haurà música, patxanga i diversió al carrer.
La festa major de Sants és per mi l'última gran festa major d'estiu. La que anuncia la fi de les vacances. Després ja ve el setembre i la tornada de tothom a la feina. És el comiat de l'estiu quan el sol encara és el rei. Les festes de la Mercè venen després de tombar l'equinocci de tardor i anuncien la marxa cap la foscor de l'hivern.
Serà cosa, doncs, d'aprofitar el temps.
Que Sant Bertomeu, patró de Sants (i de Sitges i d'Igualada, si no m'erro), us acompanyi.
Igualment com amb les de Gràcia, sembla que les festes de Sants no passen per la seva millor època. A Sants, que hi han menys carrers participants, les baixes es noten molt.
En tot cas, i a falta de veure encara els carrers Finlàndia, Sagunt, Plaça de la Farga i Guadiana el que sí que cal dir és que, malgrat tot, hi ha molta il·lusió i esforç posat.
Tots els carrers s'han guarnit. Tots són bonics i tots mereixen un aplaudiment. Tanmateix, cal felicitar a l'associació d'Alcolea de dalt pel seu homenatge als 30 anys d'Star Wars. Espectacular el destructor imperial que enfila el carrer Alcolea en direcció Tibidabo.
I molt bones les disfresses de soldat imperial amb que s'han presentat a recollir el primer premi avui al carrer Valladolid. Disfresses i equipament dignes de la legió 501. A l'entrega hi ha assistit el conseller d'interior Joan Puigcercós, fill de Ripoll però veí de Sants. Festa gran amb autoritats i tot.
I també em queda per passar, ni que sigui un momentet, per la festa alternativa. Festa que s'anomena alternativa, però que, de fet, ja és tan tradicional i imprescindible com la festa de les associacions de veïns.
Avui i demà encara hi ha festa als carrers. Avui i demà encara hi haurà música, patxanga i diversió al carrer.
La festa major de Sants és per mi l'última gran festa major d'estiu. La que anuncia la fi de les vacances. Després ja ve el setembre i la tornada de tothom a la feina. És el comiat de l'estiu quan el sol encara és el rei. Les festes de la Mercè venen després de tombar l'equinocci de tardor i anuncien la marxa cap la foscor de l'hivern.
Serà cosa, doncs, d'aprofitar el temps.
Que Sant Bertomeu, patró de Sants (i de Sitges i d'Igualada, si no m'erro), us acompanyi.
dilluns, 20 d’agost del 2007
Indis
El Víctor Morlán és a Barcelona.
Hi ha un nou xerif a la ciutat, foraster. Ha vingut a posar odre a la reserva. Les incidències del ferrocarril estan provocant que els apatxes desenterrin la destral de guerra. Els caps indis no han estat capaços de guiar la tribu fins la terra dels avantpassats, on els búfals i els cavalls pasturen lliures i el gran Manitú s'ho mira tot somrient i tampoc han estat capaços d'aconseguir que el ferrocarril travessi la pradera sense incidències. Els caps dels pells-roges diuen que la culpa és dels estúpids homes blancs.
Els homes blancs diuen que els pell-roja no han estat capaços de fer que el ferrocarril creuï la prada.
I ara, per a ensenyar a aquests pells-roges ignorants i demostrar-lis els avantatges de la civilització, ve l'home blanc.
L'home blanc és savi i porta regals: miralls, plomes i aigua de foc. L'home blanc sap fer que el ferrocarril camini. La màgia de l'home blanc és poderosa! Aviat el cavall de vapor cavalcarà per la prada. Ara que ha vingut l'home blanc, els apatxes enterraran la destral de guerra, beuran whisky i ballaran amb les squaws de cabells llargs i ulls negres la dansa de la fertilitat!
Però, ai de l'home blanc si està enganyant als apatxes!
Els llops udolaran a la lluna i la destral de guerra no serà enterrada fins que tots els casaques blaves siguin el menjar dels voltors.
I, ai també dels caps dels pells-roges si estan enganyant la tribu!
Seran expulsats de la tribu i el seu tipí serà cremat! La tribu escollirà nous caps, valents i grans guerrers, que coneguin les antigues tradicions, que escoltin als ancians i que estiguin plens de l'esperit del gran Ós, de Manitú, i dels llops. Aquests caps nous guiaran als apatxes fins als territoris del caça dels avantpassats i faran que tots els apatxes sentin l'orgull de pertànyer a una gran tribu de guerrers.
Amén. Avui estic fent l'indi. Però que vingui un home blanc a treure les castanyes del foc és increïble. De debò que tot s'arregla amb un sol home blanc? és Superman? Estan dient que tot això s'arregla amb una sola persona? Més encara, si realment ho arregla, llavors, per a què serveix la Generalitat? I el super-estatutet? per a què serveixen?
Tanmateix, digues-me escèptic, sospito que tot plegat és, de nou, un altre engany dels homes blancs...
Hi ha un nou xerif a la ciutat, foraster. Ha vingut a posar odre a la reserva. Les incidències del ferrocarril estan provocant que els apatxes desenterrin la destral de guerra. Els caps indis no han estat capaços de guiar la tribu fins la terra dels avantpassats, on els búfals i els cavalls pasturen lliures i el gran Manitú s'ho mira tot somrient i tampoc han estat capaços d'aconseguir que el ferrocarril travessi la pradera sense incidències. Els caps dels pells-roges diuen que la culpa és dels estúpids homes blancs.
Els homes blancs diuen que els pell-roja no han estat capaços de fer que el ferrocarril creuï la prada.
I ara, per a ensenyar a aquests pells-roges ignorants i demostrar-lis els avantatges de la civilització, ve l'home blanc.
L'home blanc és savi i porta regals: miralls, plomes i aigua de foc. L'home blanc sap fer que el ferrocarril camini. La màgia de l'home blanc és poderosa! Aviat el cavall de vapor cavalcarà per la prada. Ara que ha vingut l'home blanc, els apatxes enterraran la destral de guerra, beuran whisky i ballaran amb les squaws de cabells llargs i ulls negres la dansa de la fertilitat!
Però, ai de l'home blanc si està enganyant als apatxes!
Els llops udolaran a la lluna i la destral de guerra no serà enterrada fins que tots els casaques blaves siguin el menjar dels voltors.
I, ai també dels caps dels pells-roges si estan enganyant la tribu!
Seran expulsats de la tribu i el seu tipí serà cremat! La tribu escollirà nous caps, valents i grans guerrers, que coneguin les antigues tradicions, que escoltin als ancians i que estiguin plens de l'esperit del gran Ós, de Manitú, i dels llops. Aquests caps nous guiaran als apatxes fins als territoris del caça dels avantpassats i faran que tots els apatxes sentin l'orgull de pertànyer a una gran tribu de guerrers.
Amén. Avui estic fent l'indi. Però que vingui un home blanc a treure les castanyes del foc és increïble. De debò que tot s'arregla amb un sol home blanc? és Superman? Estan dient que tot això s'arregla amb una sola persona? Més encara, si realment ho arregla, llavors, per a què serveix la Generalitat? I el super-estatutet? per a què serveixen?
Tanmateix, digues-me escèptic, sospito que tot plegat és, de nou, un altre engany dels homes blancs...
Nightwish, Sargento Rock, Tecnocucleo
Fa un parell de dies que em vaig descarregar d'Stage6 el videoclip de la cançó Amaranth de Nightwish. Els Nightwish tenen disc nou, "Dark Passion Play", i cantant nova, l'Anette Olzon, que ve a ocupar el lloc de Tarja Turunen.
Ja és desgràcia que descobrís tan tard a Nightwish. Just després del disc "Once", i quan Tarja estava a punt de ser separada del grup. La veu de Tarja ha marcat una època dels Nightwish i els seus seguidors han mostrat dubtes sobre la solvència de la substituta de la soprano finlandesa.
Anette no és Tarja, això està clar.
Jo no sóc crític de rock però se el que m'agrada. M'agrada aquesta cançó. M'agrada, i molt, el videoclip: la misteriosa història de l'angel caigut. Per no parlar de la fotografia i el color. El clip em sembla excel·lent. Espero poder escoltar aviat la resta de les cançons de l'àlbum. Em sento predisposat a que m'agradin. I sobre la nova veu, només dir que és diferent. La veu d'Anette és més dolça que la poderosa veu de Tarja. Caldrà veure com interpreta els clàssics de Nightwish. Però concedeixo el meu vot de confiança a la nova vocalista.
Per cert, amarant és el nom d'un gènere de plantes amb flor. Hi han espècies d'amarant que són ornamentals, d'altres són alimentícies, i d'altres són males herbes. En segona accepció, l'amarant també és el nom d'una flor imaginària que no es marceix mai.
El enllaç al video Amaranth de Nightwish porta a Stage6. El podeu veure si teniu instal·lat el reproductor web de DivX. Si no el teniu, aquí està la versió flv del YouTube.
Per acabar, enllaços i salutacions. Avui que parlo de música, aprofito per dir que mon germà Joan és el cantant d'una banda de trash-metal i que han publicat una cançó a la web.
A la tribu del Metal: foteu-li canya als altaveus i escolteu al Sargento Rock. La cançó és Culpable!
Tralla metal·lera autèntica.
I en un registre completament diferent, Primera release de Tecnonucleo del company MBS: Indet 1.0. Una tasca d'experimentació i col·laboració a través d'Internet. Què és Tecnocucleo? doncs "computer music, microsound, generative music, stochastic music, minimalism, glitch, music concrète, drone, noise"
Ja és desgràcia que descobrís tan tard a Nightwish. Just després del disc "Once", i quan Tarja estava a punt de ser separada del grup. La veu de Tarja ha marcat una època dels Nightwish i els seus seguidors han mostrat dubtes sobre la solvència de la substituta de la soprano finlandesa.
Anette no és Tarja, això està clar.
Jo no sóc crític de rock però se el que m'agrada. M'agrada aquesta cançó. M'agrada, i molt, el videoclip: la misteriosa història de l'angel caigut. Per no parlar de la fotografia i el color. El clip em sembla excel·lent. Espero poder escoltar aviat la resta de les cançons de l'àlbum. Em sento predisposat a que m'agradin. I sobre la nova veu, només dir que és diferent. La veu d'Anette és més dolça que la poderosa veu de Tarja. Caldrà veure com interpreta els clàssics de Nightwish. Però concedeixo el meu vot de confiança a la nova vocalista.
Per cert, amarant és el nom d'un gènere de plantes amb flor. Hi han espècies d'amarant que són ornamentals, d'altres són alimentícies, i d'altres són males herbes. En segona accepció, l'amarant també és el nom d'una flor imaginària que no es marceix mai.
El enllaç al video Amaranth de Nightwish porta a Stage6. El podeu veure si teniu instal·lat el reproductor web de DivX. Si no el teniu, aquí està la versió flv del YouTube.
Per acabar, enllaços i salutacions. Avui que parlo de música, aprofito per dir que mon germà Joan és el cantant d'una banda de trash-metal i que han publicat una cançó a la web.
A la tribu del Metal: foteu-li canya als altaveus i escolteu al Sargento Rock. La cançó és Culpable!
Tralla metal·lera autèntica.
I en un registre completament diferent, Primera release de Tecnonucleo del company MBS: Indet 1.0. Una tasca d'experimentació i col·laboració a través d'Internet. Què és Tecnocucleo? doncs "computer music, microsound, generative music, stochastic music, minimalism, glitch, music concrète, drone, noise"
divendres, 17 d’agost del 2007
Perú i infraestructures.
Només es pot fer una cosa: ajudar als peruans. Això és indefugible. En aquest sentit, les crides a la població han estat clares: envieu diners, més que no pas materials. Perú és un país de desenvolupament mitjà que amb els recursos extraordinaris aportats estarà en condicions de fer front als danys.
Cal ajudar. Crec que és el que cal fer.
És el que cal fer malgrat la mesquinesa de certes corporacions. Segons el TN, Iberia, qui si no, ha cobrat bitllet a l'equip que marxava al Perú a ajudar a trobar cossos entre la runa. També ha cobrat pels gossos ensinistrats de l'equip.
Com més rics, més porcs.
Com rics són tots els bancs i caixes que cobraran comissions per les transferències bancàries que es faran per ajudar als peruans.
Què porcs i què malparits.
Malgrat això, cal ajudar i caldrà que hi vagin valents a ajudar. Malgrat les rates que ni al davant la desgràcia humana s'aturen en el seu afany de fer negoci.
Dic jo que caldria promoure una llei que, en cas de desastre, impedís que les corporacions se n'aprofitessin. O sigui, que en el cas d'Iberia, el transport dels equips fos gratuït.
Ja que no són prou persones per noliejar els vols d'ajuda per ells mateixos, almenys que no els cobrin; i pels bancs, que les transferències de diners canalitzades oficialment per ajudes als damnificats per catàstrofes no paguin comissions bancàries. Jo ja no demano l'aplicació de la taxa Tobin, que em semblaria molt bé, no, jo només demano que es respecti la dignitat humana.
Ja que aquests porcs es comporten com això,i han renunciat a la seva dignitat com a persones per esdevenir bèsties, si més no, que es faci una llei per obligar-los a respectar la condició i dignitat humana de les víctimes.
I segona. El Carod diu que RENFE, AENA i tots aquests serveis amb l'E d'Espanya i que es gestionen a Madrid no funcionen i que els catalans ja estan cansats. Jo diria que estan emprenyats. També diria que, per exemple, el servei de FGC que te una C de Catalunya i que es gestiona des de barcelona és, efectivament un servei ben gestionat. Però afegiria jo: llàstima que ens els darrers 23 anys no s'hi hagi afegit ni un sol tram de línies noves als FGC. Exceptuant, potser, el cremallera de Montserrat, que no es pot dir que sigui exactament un servei adreçat als treballadors que cada dia van a la feina.
El servei d'FGC és bo i ben gestionat, però mai es va apostar pel tren en els darrers 23 anys. I era responsabilitat directa de la Generalitat. Espero que els governs catalanistes, ecologistes i d'esquerres assumeixin el repte de desplegar el ferrocarril pel Principat.
A veure si és veritat. A veure si ens comportem com un govern d'esquerres de veritat. No es pot dir que es vol posar un aeroport privat i quedar-se tan frescos. Això és cosa del conseller Nadal, oi? aquest senyor hauria de dimitir. Més enllà de que caldria discutir si cal un altre aeroport, el que és segur és que abans de posar un aeroport privat, el que cal és un transport públic de qualitat i a bon preu. Estem d'acord, conseller? jo vull polítiques d'esquerra, conseller, i mobilitat sostenible. A Barcelona li cal un gran aeroport internacional, segur, i dic jo que hauria de ser el Prat. I també crec que cal escoltar als militants verds que protesten a Heathrow.
Au, ja estic més descansat.
Cal ajudar. Crec que és el que cal fer.
És el que cal fer malgrat la mesquinesa de certes corporacions. Segons el TN, Iberia, qui si no, ha cobrat bitllet a l'equip que marxava al Perú a ajudar a trobar cossos entre la runa. També ha cobrat pels gossos ensinistrats de l'equip.
Com més rics, més porcs.
Com rics són tots els bancs i caixes que cobraran comissions per les transferències bancàries que es faran per ajudar als peruans.
Què porcs i què malparits.
Malgrat això, cal ajudar i caldrà que hi vagin valents a ajudar. Malgrat les rates que ni al davant la desgràcia humana s'aturen en el seu afany de fer negoci.
Dic jo que caldria promoure una llei que, en cas de desastre, impedís que les corporacions se n'aprofitessin. O sigui, que en el cas d'Iberia, el transport dels equips fos gratuït.
Ja que no són prou persones per noliejar els vols d'ajuda per ells mateixos, almenys que no els cobrin; i pels bancs, que les transferències de diners canalitzades oficialment per ajudes als damnificats per catàstrofes no paguin comissions bancàries. Jo ja no demano l'aplicació de la taxa Tobin, que em semblaria molt bé, no, jo només demano que es respecti la dignitat humana.
Ja que aquests porcs es comporten com això,i han renunciat a la seva dignitat com a persones per esdevenir bèsties, si més no, que es faci una llei per obligar-los a respectar la condició i dignitat humana de les víctimes.
I segona. El Carod diu que RENFE, AENA i tots aquests serveis amb l'E d'Espanya i que es gestionen a Madrid no funcionen i que els catalans ja estan cansats. Jo diria que estan emprenyats. També diria que, per exemple, el servei de FGC que te una C de Catalunya i que es gestiona des de barcelona és, efectivament un servei ben gestionat. Però afegiria jo: llàstima que ens els darrers 23 anys no s'hi hagi afegit ni un sol tram de línies noves als FGC. Exceptuant, potser, el cremallera de Montserrat, que no es pot dir que sigui exactament un servei adreçat als treballadors que cada dia van a la feina.
El servei d'FGC és bo i ben gestionat, però mai es va apostar pel tren en els darrers 23 anys. I era responsabilitat directa de la Generalitat. Espero que els governs catalanistes, ecologistes i d'esquerres assumeixin el repte de desplegar el ferrocarril pel Principat.
A veure si és veritat. A veure si ens comportem com un govern d'esquerres de veritat. No es pot dir que es vol posar un aeroport privat i quedar-se tan frescos. Això és cosa del conseller Nadal, oi? aquest senyor hauria de dimitir. Més enllà de que caldria discutir si cal un altre aeroport, el que és segur és que abans de posar un aeroport privat, el que cal és un transport públic de qualitat i a bon preu. Estem d'acord, conseller? jo vull polítiques d'esquerra, conseller, i mobilitat sostenible. A Barcelona li cal un gran aeroport internacional, segur, i dic jo que hauria de ser el Prat. I també crec que cal escoltar als militants verds que protesten a Heathrow.
Au, ja estic més descansat.
dilluns, 13 d’agost del 2007
Xirinacs
Lluís Maria Xirinacs va morir als boscos d'Ogassa. Es va suïcidar, "en una acte de sobirania". Xirinacs estava molt malalt. Algú ha dit que més que un suïcidi cal veure en la seva mort un deixar-se morir.
A Ogassa s'hi pot arribar fent la "Ruta del Ferro" que surt de Ripoll, passant per Sant Joan de les Abadesses i remuntant les rampes que hi comencen tot just quan acaba l'asfalt de la via verda. El tram inicial del camí de Sant Joan a Ogassa és dur de fer. Els darrers trams fins a Ogassa, però, són plans. Es passa pel costat d'antigues mines de ferro on encara s'hi poden trobar restes d'infraestructura minera. El Taga s'alça tot just a sobre. Culminant la serra Cavallera. Apuntant al cel. El cim arrodonit, sense arbres, és una prada alpina, amb la creu blanca que el corona. Al nord, els cims del Pirineu Oriental. El Taga. Voltat de prades verdes i encalmades. Amb boscos als seus peus. Els voltants d'Ogassa són bells.
Per aquests camins passava Xirinacs buscant morir.
Algun cop he pensat que una bella forma de morir seria pujant un cim. Que potser volies pujar a la creu del Taga? Vell i malalt, saps que la nit al ras a muntanya supera les pròpies forces. Però l'amor al país, als cims, als núvols, als voltors que planegen per sobre el teu cap t'hi fa anar un cop més. El cor massa dèbil per superar el cansament i el fred. Però prou fort per trobar una prada oberta al cel. Tal vegada prou fort per a fer el cim un altre cop. I allà estirar-se a terra i esperar. Esperar a la nit. A la lluna i els estels. Escoltant el vent. Deixant que el fred adormi els músculs. Somiant que voles a llom dels voltors. Definitivament lliure. El cor s'atura. Morir. Catalunya. El país que tant estimes et fa la mortalla. Morir a la muntanya. Voltat d'amor. De l'amor de les roques, dels núvols, de la lluna i del cel, dels estels i dels voltors.
I dels homes? Has fet les paus? deixes amor darrera teu? has estimat i has estat estimat?
Els voltors menjaran el cos mort. Entrego el cos i l'ànima als voltors. Símbol de la vida. Vas pensar això?
Què rumiaves, tot mirant els estels? quan senties el fred de la nit? quan els insectes nocturns s'arraulien al teu cos encara calent? quan contemplaves a la llum de la lluna el vol erràtic dels rat-penats? Senties amor? o por? provaves d'imaginar com seria interpretat aquest acte de sobirania? o solitari, vas filosofar sobre la mort i la vida? o senzillament humà, nen de nou, vas pensar en la mare i el pare? vas pregar a Déu?
I vas morir. El dret a morir dignament. El dret a donar un significat a la pròpia mort. Vas evitar l'agonia a un hospital. Vas negar-te a morir convertit en una màquina. Vas decidir morir com un ésser humà lliure i lúcid, donant sentit a la pròpia mort i a la pròpia vida.
Ha estat la teva tria.
El dret a decidir. Decideixes morir com un ésser humà. Decideixes ser un home lliure. És aquest el missatge? Recupereu la dignitat humana. Feu un país lliure, d'homes lliures. Dignitat humana. Llibertat. Llibertat íntima. Llibertat de tots.
Vas triar lliurement el moment de marxar. Has marxat d'una forma estranyament bella. Malgrat la bellesa i la dignitat, però, la teva tria em resulta de difícil comprensió. Tanmateix, les paraules ja s'han dit i escrit. Deixes preguntes sense resposta. Quedaran així. Que descansis en pau.
A Ogassa s'hi pot arribar fent la "Ruta del Ferro" que surt de Ripoll, passant per Sant Joan de les Abadesses i remuntant les rampes que hi comencen tot just quan acaba l'asfalt de la via verda. El tram inicial del camí de Sant Joan a Ogassa és dur de fer. Els darrers trams fins a Ogassa, però, són plans. Es passa pel costat d'antigues mines de ferro on encara s'hi poden trobar restes d'infraestructura minera. El Taga s'alça tot just a sobre. Culminant la serra Cavallera. Apuntant al cel. El cim arrodonit, sense arbres, és una prada alpina, amb la creu blanca que el corona. Al nord, els cims del Pirineu Oriental. El Taga. Voltat de prades verdes i encalmades. Amb boscos als seus peus. Els voltants d'Ogassa són bells.
Per aquests camins passava Xirinacs buscant morir.
Algun cop he pensat que una bella forma de morir seria pujant un cim. Que potser volies pujar a la creu del Taga? Vell i malalt, saps que la nit al ras a muntanya supera les pròpies forces. Però l'amor al país, als cims, als núvols, als voltors que planegen per sobre el teu cap t'hi fa anar un cop més. El cor massa dèbil per superar el cansament i el fred. Però prou fort per trobar una prada oberta al cel. Tal vegada prou fort per a fer el cim un altre cop. I allà estirar-se a terra i esperar. Esperar a la nit. A la lluna i els estels. Escoltant el vent. Deixant que el fred adormi els músculs. Somiant que voles a llom dels voltors. Definitivament lliure. El cor s'atura. Morir. Catalunya. El país que tant estimes et fa la mortalla. Morir a la muntanya. Voltat d'amor. De l'amor de les roques, dels núvols, de la lluna i del cel, dels estels i dels voltors.
I dels homes? Has fet les paus? deixes amor darrera teu? has estimat i has estat estimat?
Els voltors menjaran el cos mort. Entrego el cos i l'ànima als voltors. Símbol de la vida. Vas pensar això?
Què rumiaves, tot mirant els estels? quan senties el fred de la nit? quan els insectes nocturns s'arraulien al teu cos encara calent? quan contemplaves a la llum de la lluna el vol erràtic dels rat-penats? Senties amor? o por? provaves d'imaginar com seria interpretat aquest acte de sobirania? o solitari, vas filosofar sobre la mort i la vida? o senzillament humà, nen de nou, vas pensar en la mare i el pare? vas pregar a Déu?
I vas morir. El dret a morir dignament. El dret a donar un significat a la pròpia mort. Vas evitar l'agonia a un hospital. Vas negar-te a morir convertit en una màquina. Vas decidir morir com un ésser humà lliure i lúcid, donant sentit a la pròpia mort i a la pròpia vida.
Ha estat la teva tria.
El dret a decidir. Decideixes morir com un ésser humà. Decideixes ser un home lliure. És aquest el missatge? Recupereu la dignitat humana. Feu un país lliure, d'homes lliures. Dignitat humana. Llibertat. Llibertat íntima. Llibertat de tots.
Vas triar lliurement el moment de marxar. Has marxat d'una forma estranyament bella. Malgrat la bellesa i la dignitat, però, la teva tria em resulta de difícil comprensió. Tanmateix, les paraules ja s'han dit i escrit. Deixes preguntes sense resposta. Quedaran així. Que descansis en pau.
dimarts, 7 d’agost del 2007
el pinso de cada dia
Un altre dia de vergonya (i van...). Llegeixo al "Punt" que "la retolació en català i basc perjudica el turisme, segons la Mesa del Turismo".
La "Mesa del Turismo" la composen directius d'empreses del sector turístic com Hotusa, Renfe, Occidental Hoteles, Amadeus, Avis, Europcar, Iberia, Ifema (la fira de Madrid), Fiesta Hoteles, Air Berlín i Hertz de España. La major part d'aquestes empreses tenen la seu a Madrid. Però no totes. En particular: HOTUSA te la seu a Barcelona, FIESTA HOTELES a Eivissa i AIR BERLIN a Ciutat de Mallorca.
Doncs bé. La llista de noms i adreces electròniques dels integrants de la "Mesa del Turismo", a falta d'actualitzacions, és aquí.
Què els diem? ens deixem dur per la mala llet? els diem que se'n vagin a la merda? som civilitzats i fem una molt educada explicació de la situació del català?
Per la seva banda, la ministra de foment va i diu "l'aeroport del Prat no té cap problema, ni hi ha caos, ni funciona malament" (mireu-ho al TN). També diu als usuaris de rodalies segrestats el divendres passat "que comprèn i comparteix la seva frustració."
Per sort, ACESA, assegura "no haver pressionat la Generalitat perquè li compensi els més de 72.000 euros que hauria perdut dissabte" (també al TN).
Hosti! pobrets els de "La Mesa", la ministra i els d'ACESA. Cony! Quin greu que em sap que els negocis els vagin tan malament! I la ministra, pobra dona, que comprèn i comparteix frustracions... si és que no ens la mereixem, collons!
Jo crec que això només s'arregla amb assalt al palau d'hivern, purga i gulag.
Per desgràcia, encara podem aguantar molt. Com va dir algú, encara cal que es faci de vox populi que tots aquests desastres estan provocant morts, ferits i misèria. No, per descomptat que això no ho sentirem pels mitjans. Pels mitjans sentirem que el Prat és un dels millors aeroports del món. I que la xarxa elèctrica del Principat està una mica millor i tot que la mitjana estatal. Quins malparits.
Ara com ara jo aquí només hi veig dues vies, sense comptar un octubre roig, és clar:
1 - Fotre el camp. Anar-se'n. Oblidar-se de tot això i buscar algun lloc on plantar cereals i fer formatge de cabra. Potser algun lloc enmig d'Àsia. No se si a Rússia acceptarien apàtrides disposats a fer de mujiks.
2 - Resistir. Serrar els dents. Boicotejar a tots aquests cabrons. Putejar-los a tot arreu i en tot moment. Sempre que hi hagi una oportunitat. Ningú no garanteix que serveixi per a res més que per a viure permanentment emprenyat, o perseguit, o reprimit. Però, per alguns, la llibertat està en la lluita. Acceptar que només es pot resistir. Amb l'esperança que els petits canvis, si són molts, poden fer girar la truita. Resistir pensant que ets l'últim resistent, però que malgrat això resisteixes. Posar-se en contacte amb altres resistents. Fer aliances. Identificar els enemics. Atacar-los. "Un altre món és possible". Repeteix aquest mantra contínuament. Lluitar sense esperar que es veuran resultats. Lluitar encara que sigui per anar de derrota en derrota. Altres et seguiran.
I això és el que hi ha. O no. Hi ha una tercera via: aquí no passa res. Tot plegat, mala sort. Problemes tècnics circumstancials. Aquest és el millor dels mons... Quan comença la lliga? i Operación Triunfo?
Jo crec que aquest país va començar el seu suïcidi col·lectiu fa molt de temps. Quan es va acceptar com a normal, fins i tot com a bo, com a símbol de la independència personal i individual que es podia prescindir dels fills. Es va acceptar que una parella amb tots dos treballant no pogués tenir fills, un com a màxim. Ningú no va sortir al carrer. Hi havia democràcia i auge (¿?) econòmic però s'estava perpetrant un genocidi. En alguns casos un suïcidi nacional. No es va reaccionar amb allò, el més important que pot tenir una persona, i ara és una caiguda lliure.
És terrible. Ni tan sols l'arribada de la immigració capgira la piràmide poblacional. Els nouvinguts també són assimilats. I passen a tenir un comportament familiar com l'autòcton. Sense fills. Un, dos com a màxim.
No és un problema d'infraestructures. Això només és una conseqüència. tampoc ho és de deshumanització del sistema. És un problema de que el sistema som nosaltres mateixos. Hem perdut l'instint. Som màquines. Recursos. Ho acceptem. Ens sembla bé. Serem reemplaçats per altres recursos portats de fora que seran reemplaçats al seu temps.
Sense dignitat. Alimentats com gallines a les gàbies. Posant ous tot el dia. Sacrificats per a fer pinso quan la producció baixa.
Si més no, a la granja hi ha pinso cada dia.
Llegiu Orwell.
La "Mesa del Turismo" la composen directius d'empreses del sector turístic com Hotusa, Renfe, Occidental Hoteles, Amadeus, Avis, Europcar, Iberia, Ifema (la fira de Madrid), Fiesta Hoteles, Air Berlín i Hertz de España. La major part d'aquestes empreses tenen la seu a Madrid. Però no totes. En particular: HOTUSA te la seu a Barcelona, FIESTA HOTELES a Eivissa i AIR BERLIN a Ciutat de Mallorca.
Doncs bé. La llista de noms i adreces electròniques dels integrants de la "Mesa del Turismo", a falta d'actualitzacions, és aquí.
Què els diem? ens deixem dur per la mala llet? els diem que se'n vagin a la merda? som civilitzats i fem una molt educada explicació de la situació del català?
Per la seva banda, la ministra de foment va i diu "l'aeroport del Prat no té cap problema, ni hi ha caos, ni funciona malament" (mireu-ho al TN). També diu als usuaris de rodalies segrestats el divendres passat "que comprèn i comparteix la seva frustració."
Per sort, ACESA, assegura "no haver pressionat la Generalitat perquè li compensi els més de 72.000 euros que hauria perdut dissabte" (també al TN).
Hosti! pobrets els de "La Mesa", la ministra i els d'ACESA. Cony! Quin greu que em sap que els negocis els vagin tan malament! I la ministra, pobra dona, que comprèn i comparteix frustracions... si és que no ens la mereixem, collons!
Jo crec que això només s'arregla amb assalt al palau d'hivern, purga i gulag.
Per desgràcia, encara podem aguantar molt. Com va dir algú, encara cal que es faci de vox populi que tots aquests desastres estan provocant morts, ferits i misèria. No, per descomptat que això no ho sentirem pels mitjans. Pels mitjans sentirem que el Prat és un dels millors aeroports del món. I que la xarxa elèctrica del Principat està una mica millor i tot que la mitjana estatal. Quins malparits.
Ara com ara jo aquí només hi veig dues vies, sense comptar un octubre roig, és clar:
1 - Fotre el camp. Anar-se'n. Oblidar-se de tot això i buscar algun lloc on plantar cereals i fer formatge de cabra. Potser algun lloc enmig d'Àsia. No se si a Rússia acceptarien apàtrides disposats a fer de mujiks.
2 - Resistir. Serrar els dents. Boicotejar a tots aquests cabrons. Putejar-los a tot arreu i en tot moment. Sempre que hi hagi una oportunitat. Ningú no garanteix que serveixi per a res més que per a viure permanentment emprenyat, o perseguit, o reprimit. Però, per alguns, la llibertat està en la lluita. Acceptar que només es pot resistir. Amb l'esperança que els petits canvis, si són molts, poden fer girar la truita. Resistir pensant que ets l'últim resistent, però que malgrat això resisteixes. Posar-se en contacte amb altres resistents. Fer aliances. Identificar els enemics. Atacar-los. "Un altre món és possible". Repeteix aquest mantra contínuament. Lluitar sense esperar que es veuran resultats. Lluitar encara que sigui per anar de derrota en derrota. Altres et seguiran.
I això és el que hi ha. O no. Hi ha una tercera via: aquí no passa res. Tot plegat, mala sort. Problemes tècnics circumstancials. Aquest és el millor dels mons... Quan comença la lliga? i Operación Triunfo?
Jo crec que aquest país va començar el seu suïcidi col·lectiu fa molt de temps. Quan es va acceptar com a normal, fins i tot com a bo, com a símbol de la independència personal i individual que es podia prescindir dels fills. Es va acceptar que una parella amb tots dos treballant no pogués tenir fills, un com a màxim. Ningú no va sortir al carrer. Hi havia democràcia i auge (¿?) econòmic però s'estava perpetrant un genocidi. En alguns casos un suïcidi nacional. No es va reaccionar amb allò, el més important que pot tenir una persona, i ara és una caiguda lliure.
És terrible. Ni tan sols l'arribada de la immigració capgira la piràmide poblacional. Els nouvinguts també són assimilats. I passen a tenir un comportament familiar com l'autòcton. Sense fills. Un, dos com a màxim.
No és un problema d'infraestructures. Això només és una conseqüència. tampoc ho és de deshumanització del sistema. És un problema de que el sistema som nosaltres mateixos. Hem perdut l'instint. Som màquines. Recursos. Ho acceptem. Ens sembla bé. Serem reemplaçats per altres recursos portats de fora que seran reemplaçats al seu temps.
Sense dignitat. Alimentats com gallines a les gàbies. Posant ous tot el dia. Sacrificats per a fer pinso quan la producció baixa.
Si més no, a la granja hi ha pinso cada dia.
Llegiu Orwell.
dilluns, 6 d’agost del 2007
Stage6. Més enllà de YouTube
Seguint el rastre de pel·lícules lliures a la xarxa que ha anat deixant Vilaweb, he passat per Yend IT fins arribar a Stage6. Stage6 és el següent pas. Un YouTube super vitaminat que va servir el format DivX, en comptes del FLV per als fluxos de visualització i descàrrega.
El Yend It és una web que "conté una recopilació del material de vídeo hostatjat al servei Stage6 de DivX. Exclusivament en castellà -tant en castellà d'Amèrica com en castellà de l'estat espanyol- o en VOSE -versió original amb subtítols en espanyol-. A dia 06-08-2007 disposen de390 pel·lícules, 2233 episodis de sèries de ficció y 3812 episodis de sèries d'animació, revisats i en funcionament. Cada dia s'hi afegeix material nou."
I jo que hi vaig i ho comprovo. I tiro del fil i arribo a Stage6. Es pot trobar de tot. La major part en anglès. Tanmateix, hi ha material en altres llengües. En català també podem trobar material: diversos episodis de "Catalunya des de l'aire" o "Catalunya des del mar" amb qualitat excel·lent.
Amb disponibilitat de banda ampla el resultat és el de TV a la carta. La columna vertebral és el format DivX i el reproductor DivX que s'encasta al navegador, que es pot executar com a finestra o que permet la reproducció a pantalla completa. TV a la carta per Internet. TV poliglota encara que preferiblement en anglès. Una experiència sorprenent. Jo crec que avui més d'un se sentirà temptat de marginar la TV (analògica o TDT, tant se val) i posar al seu lloc un ordinador amb una bona banda ampla (4Mbps, per a gaudir sense aturades). Qui vol tele quan pot tenir Web 2.0?
I descarregable. DivX a tota potència. d'Internet a la torradora. Tot i que ¿perquè gastar en discos quan la visualització en línia es pot fer amb qualitat igual o superior a la de VHS, de DVD inclús? Potser, malgrat Telefònica, ¿no surt més a compte comprar ample de banda?
En tot cas, si es vol, el material es descarregable en format DivX. Qui no te ara un reproductor DVD de sobretaula que reprodueixi DivX? Qui va dir fa un parell d'anys que DivX seria una moda passatgera? Avui el hardware DivX es troba en forma de petits gadgets de butxaca, en reproductors portàtils i com a component sorprenentment imprescindible de reproductors de sobretaula.
Series com Herois, Torchwood, Losts, StarGate o House (en anglès, of course) es poden trobar parcialment, o completes a Stage6. I també les series del revival: l'Escurçó Negre, o Els Joves, o Mazinger-Z, o Heidi... Cada dia se n'hi afegeix material. La participacio dels usuaris és fonamental per aportar continguts i classificar-los. La participació no és un valor afegit. És estructural.
Un servei, Stage6, que porta menys d'un any i que es troba en la base de la cadena tròfica d'altres webs que el classifiquen i l'organitzen segons criteris concrets, com Yend it.
Aniran a per Stage6 les forces de fosques de la propietat intel·lectual? Resistirà Stage6? Tanmateix, Encara que caigui, la revolta Web 2.0 està consolidada i guanya la partida.
Aquests són temps interessants. Ens imaginem un futur amb una TV que només ocuparà una petita estona de l'oci? Com afectarà a la societat el deixar d'estar tele-dirigits? Com reaccionarà el poder quan el seu principal instrument de propaganda no sigui més que, ara sí, una caixa tonta?
El Yend It és una web que "conté una recopilació del material de vídeo hostatjat al servei Stage6 de DivX. Exclusivament en castellà -tant en castellà d'Amèrica com en castellà de l'estat espanyol- o en VOSE -versió original amb subtítols en espanyol-. A dia 06-08-2007 disposen de390 pel·lícules, 2233 episodis de sèries de ficció y 3812 episodis de sèries d'animació, revisats i en funcionament. Cada dia s'hi afegeix material nou."
I jo que hi vaig i ho comprovo. I tiro del fil i arribo a Stage6. Es pot trobar de tot. La major part en anglès. Tanmateix, hi ha material en altres llengües. En català també podem trobar material: diversos episodis de "Catalunya des de l'aire" o "Catalunya des del mar" amb qualitat excel·lent.
Amb disponibilitat de banda ampla el resultat és el de TV a la carta. La columna vertebral és el format DivX i el reproductor DivX que s'encasta al navegador, que es pot executar com a finestra o que permet la reproducció a pantalla completa. TV a la carta per Internet. TV poliglota encara que preferiblement en anglès. Una experiència sorprenent. Jo crec que avui més d'un se sentirà temptat de marginar la TV (analògica o TDT, tant se val) i posar al seu lloc un ordinador amb una bona banda ampla (4Mbps, per a gaudir sense aturades). Qui vol tele quan pot tenir Web 2.0?
I descarregable. DivX a tota potència. d'Internet a la torradora. Tot i que ¿perquè gastar en discos quan la visualització en línia es pot fer amb qualitat igual o superior a la de VHS, de DVD inclús? Potser, malgrat Telefònica, ¿no surt més a compte comprar ample de banda?
En tot cas, si es vol, el material es descarregable en format DivX. Qui no te ara un reproductor DVD de sobretaula que reprodueixi DivX? Qui va dir fa un parell d'anys que DivX seria una moda passatgera? Avui el hardware DivX es troba en forma de petits gadgets de butxaca, en reproductors portàtils i com a component sorprenentment imprescindible de reproductors de sobretaula.
Series com Herois, Torchwood, Losts, StarGate o House (en anglès, of course) es poden trobar parcialment, o completes a Stage6. I també les series del revival: l'Escurçó Negre, o Els Joves, o Mazinger-Z, o Heidi... Cada dia se n'hi afegeix material. La participacio dels usuaris és fonamental per aportar continguts i classificar-los. La participació no és un valor afegit. És estructural.
Un servei, Stage6, que porta menys d'un any i que es troba en la base de la cadena tròfica d'altres webs que el classifiquen i l'organitzen segons criteris concrets, com Yend it.
Aniran a per Stage6 les forces de fosques de la propietat intel·lectual? Resistirà Stage6? Tanmateix, Encara que caigui, la revolta Web 2.0 està consolidada i guanya la partida.
Aquests són temps interessants. Ens imaginem un futur amb una TV que només ocuparà una petita estona de l'oci? Com afectarà a la societat el deixar d'estar tele-dirigits? Com reaccionarà el poder quan el seu principal instrument de propaganda no sigui més que, ara sí, una caixa tonta?
diumenge, 5 d’agost del 2007
Assimilació
Desesperant. Aquesta tarda he tingut l'oportunitat de viure les obres del TGV a Sants. Estàvem dinant a un pis del carrer Pavia, cantonada amb Tinent Flomesta. Diumenge. Els camions de ciment no han parat de descarregar, amb soroll i pols de ciment omplint l'aire. El divendres passat vam ser-hi al mateix pis i algú va fer notar que "aquell tren porta aturat una bona estona". Per la nit el TN informava del segrest de dues hores de durada per part de RENFE dels usuaris del tren de rodalies que es va espatllar. El mateix que veiem des del balcó.
És molt fort. El dissabte, a l'AP-7 va haver-hi cues de més de 70Km. ACESA va decidir que per un parell d'hores els clients no pagarien. Clients? No. Víctimes. Víctimes d'un altre segrest. Segrestats a una autopista durant hores. El Periódico encapçalava portada amb un irònic "Cues gratis". ACESA, però, no va pujar les barreres per a tothom. ACESA, malgrat les cues, va cobrar alguns peatges.
I l'apagada? Un altre segrest. Milers de ciutadans segrestats.
Dèficit d'infraestructures? potser en la forma. En el fons? violència.
D'acord. No és violència com la de Palestina, o com la de Bagdad.
Però és violència. Es terrorisme. Subtil si es vol. Però avui aquí hi ha por i ràbia.
I no és Al-Qaeda. Ni ETA. Segurament tampoc és la RENFE, o ADIF, ni ACESA. Segurament tampoc és el Govern, ni el Gobierno, ni l'oposició. Potser són tots plegats. Cadascú en algun grau. Un treball en equip. Treballar en equip és al forma de fer grans coses. També és una gran excusa per eludir responsabilitats. Sempre es pot dir que la culpa és de l'altre.
I els consumidors, que ara ja no som compatriotes, o conciutadans, ni tan sols clients, han d'aguantar, callar i pagar. Han de conviure amb la por de no saber quan serà el proper segrest ni per on caurà la propera garrotada.
Víctimes del terrorisme. D'aquest terrorisme que no te cara. Contra el que no hi ha defensa possible. Terrorisme estructural. Sistèmic. Global.
No hi ha resposta. Res a fer. Com lluitar contra aquesta violència? Com lluitar quan el segrest és de poblacions senceres? quan la missió dels serveis de seguretat i defensa és assegurar que ningú fuig del tren, que ningú abandona l'autopista pel lateral, que ningú prova de trencar el monopoli de les elèctriques, que tothom paga els impostos, públics o privats, que mantenen el sistema en funcionament.
El sistema en funcionament. Quan Bush ha anat a visitar el pont ensorrat ha dit que "és prioritari reparar el pont per a fer que el sistema torni a treballar a ple rendiment".
El sistema. Només som parts del sistema. Ells només son parts del sistema. Jo soc part del sistema. El sistema ha de seguir funcionant. No hi ha res fora del sistema.
L'anomalia són els que protesten.
Sereu assimilats.
És molt fort. El dissabte, a l'AP-7 va haver-hi cues de més de 70Km. ACESA va decidir que per un parell d'hores els clients no pagarien. Clients? No. Víctimes. Víctimes d'un altre segrest. Segrestats a una autopista durant hores. El Periódico encapçalava portada amb un irònic "Cues gratis". ACESA, però, no va pujar les barreres per a tothom. ACESA, malgrat les cues, va cobrar alguns peatges.
I l'apagada? Un altre segrest. Milers de ciutadans segrestats.
Dèficit d'infraestructures? potser en la forma. En el fons? violència.
D'acord. No és violència com la de Palestina, o com la de Bagdad.
Però és violència. Es terrorisme. Subtil si es vol. Però avui aquí hi ha por i ràbia.
I no és Al-Qaeda. Ni ETA. Segurament tampoc és la RENFE, o ADIF, ni ACESA. Segurament tampoc és el Govern, ni el Gobierno, ni l'oposició. Potser són tots plegats. Cadascú en algun grau. Un treball en equip. Treballar en equip és al forma de fer grans coses. També és una gran excusa per eludir responsabilitats. Sempre es pot dir que la culpa és de l'altre.
I els consumidors, que ara ja no som compatriotes, o conciutadans, ni tan sols clients, han d'aguantar, callar i pagar. Han de conviure amb la por de no saber quan serà el proper segrest ni per on caurà la propera garrotada.
Víctimes del terrorisme. D'aquest terrorisme que no te cara. Contra el que no hi ha defensa possible. Terrorisme estructural. Sistèmic. Global.
No hi ha resposta. Res a fer. Com lluitar contra aquesta violència? Com lluitar quan el segrest és de poblacions senceres? quan la missió dels serveis de seguretat i defensa és assegurar que ningú fuig del tren, que ningú abandona l'autopista pel lateral, que ningú prova de trencar el monopoli de les elèctriques, que tothom paga els impostos, públics o privats, que mantenen el sistema en funcionament.
El sistema en funcionament. Quan Bush ha anat a visitar el pont ensorrat ha dit que "és prioritari reparar el pont per a fer que el sistema torni a treballar a ple rendiment".
El sistema. Només som parts del sistema. Ells només son parts del sistema. Jo soc part del sistema. El sistema ha de seguir funcionant. No hi ha res fora del sistema.
L'anomalia són els que protesten.
Sereu assimilats.
divendres, 3 d’agost del 2007
el sentit de la vida
Aquests dies he viscut de prop la mort d'un conegut. Inevitablement m'ha fet pensar.
Només hi ha el present com a certesa. El passat és el camí que ens duu al present. El present que ens toca viure amb el bagatge de records, relacions i objectes del passat, i amb les il·lusions i pors del futur. El present és líquid i s'escola ràpidament. Potser per això la vida passa tant de pressa.
Molt de pressa. Com més grans ens fem, més gran és aquesta sensació de que el temps passa volant. Pels nens petits, el temps marxa lentament. Suposo que el descobriment de la vida fa dens el temps. Com quan fas una excursió per un sender desconegut i avances amb tots els sentits posats al camí. La sensació és que el temps passa més lentament. En canvi, el mateix camí de tornada, i més quan fa baixada, és discorre més ràpidament i amb sensació de velocitat, de pas ràpid del temps. Quan s'arriba a una fita, ja s'albira la següent. Ja no cal descobrir res. Només cremar etapes. Si de cas, prendre aquelles fotos o aquells records que la concentració i l'esforç de l'anada n'han impedit de gaudir.
I la vida passa. Molt de pressa. Cada cop més. I crec que he descobert que l'única cosa que li dona sentit és estimar. Estimar i ser estimat. Sona a sermonet. O a PowerPoint d'aquests que tenen flors i gats. Però crec que és cert.
La vida passa. De pressa. Molt. Però, malgrat això, ens dona oportunitats. L'home és l'aninal que ensopega més d'un cop a la mateixa pedra. Gran notícia. Podem cometre errors. Tindrem, segurament, possibilitats d'esmenar les ensopegades. No són tantes les ocasions en les que una decisió canvia completament l'esdevenidor. No és tan fàcil. Justament, entendre això és una de les claus per a fer el propi camí. Encara que sembli contradictori és el que ens permet planificar el futur. I canviar-lo.
Tanmateix, la mort és un límit. Tots els silencis seran silencis per sempre més. El passat es tanca. Ja no podràs estimar més ni ser estimat més. La mort vindrà i que et trobi sol o acompanyat, serè o poruc, dependrà del camí que hauràs fet. De com hauràs estat capaç d'estimar o ser estimat. No se que t'enduràs. Però els que es queden sentiran el buit. Els que queden sabran si tots plegats han tancat el passat. Si han fet les paus. Si hi havia, o no, amor.
Els que es queden hauran de saber perdonar. Perdonar-se també, potser.
Els que es queden hauran de seguir vivint amb records, relacions i objectes del passat, i amb les il·lusions i pors del futur. Tanmateix, la mort haurà estat un límit.
I, si cal, és un punt de partida. Per esmenar ensopegades. Per canviar, amb esforç i temps.
Aquest temps que és escàs i que cal aprofitar, jo crec que per estimar i ser estimat. Per ser fills, per ser germans, per ser amics, per ser pares. La Vida és el que dona sentit.
Només hi ha el present com a certesa. El passat és el camí que ens duu al present. El present que ens toca viure amb el bagatge de records, relacions i objectes del passat, i amb les il·lusions i pors del futur. El present és líquid i s'escola ràpidament. Potser per això la vida passa tant de pressa.
Molt de pressa. Com més grans ens fem, més gran és aquesta sensació de que el temps passa volant. Pels nens petits, el temps marxa lentament. Suposo que el descobriment de la vida fa dens el temps. Com quan fas una excursió per un sender desconegut i avances amb tots els sentits posats al camí. La sensació és que el temps passa més lentament. En canvi, el mateix camí de tornada, i més quan fa baixada, és discorre més ràpidament i amb sensació de velocitat, de pas ràpid del temps. Quan s'arriba a una fita, ja s'albira la següent. Ja no cal descobrir res. Només cremar etapes. Si de cas, prendre aquelles fotos o aquells records que la concentració i l'esforç de l'anada n'han impedit de gaudir.
I la vida passa. Molt de pressa. Cada cop més. I crec que he descobert que l'única cosa que li dona sentit és estimar. Estimar i ser estimat. Sona a sermonet. O a PowerPoint d'aquests que tenen flors i gats. Però crec que és cert.
La vida passa. De pressa. Molt. Però, malgrat això, ens dona oportunitats. L'home és l'aninal que ensopega més d'un cop a la mateixa pedra. Gran notícia. Podem cometre errors. Tindrem, segurament, possibilitats d'esmenar les ensopegades. No són tantes les ocasions en les que una decisió canvia completament l'esdevenidor. No és tan fàcil. Justament, entendre això és una de les claus per a fer el propi camí. Encara que sembli contradictori és el que ens permet planificar el futur. I canviar-lo.
Tanmateix, la mort és un límit. Tots els silencis seran silencis per sempre més. El passat es tanca. Ja no podràs estimar més ni ser estimat més. La mort vindrà i que et trobi sol o acompanyat, serè o poruc, dependrà del camí que hauràs fet. De com hauràs estat capaç d'estimar o ser estimat. No se que t'enduràs. Però els que es queden sentiran el buit. Els que queden sabran si tots plegats han tancat el passat. Si han fet les paus. Si hi havia, o no, amor.
Els que es queden hauran de saber perdonar. Perdonar-se també, potser.
Els que es queden hauran de seguir vivint amb records, relacions i objectes del passat, i amb les il·lusions i pors del futur. Tanmateix, la mort haurà estat un límit.
I, si cal, és un punt de partida. Per esmenar ensopegades. Per canviar, amb esforç i temps.
Aquest temps que és escàs i que cal aprofitar, jo crec que per estimar i ser estimat. Per ser fills, per ser germans, per ser amics, per ser pares. La Vida és el que dona sentit.
dimecres, 1 d’agost del 2007
primer aniversari accidentat
El passat 30 de juliol aquest bloc assolia la fita del seu primer any. És dir, tot escrivint apunts he realitzat una circumval·lació completa al sol des d'aquell dia del passat estiu.
En cultures i civilitzacions solars com la nostra, aquest és un fet remarcable i s'acostuma a celebrar.
Jo pretenia fer una gran festa al Fòrum, amb convidats d'excepció com el Woody Allen i l'Scarlett Johanson. El Bruce Springsteen em va dir que s'apuntava i posava la música.
Però, ai las! resulta que els calors de l'estiu han afectat de ple al meu ordinador. La font d'alimentació s'escalfa i deixa tirat el sistema en quant passa una estona.
Vist que m'he trobat desproveït d'un suport informàtic en condicions, ha resultat que l'organització de la festa no s'ha pogut realitzar, ni tan sols vaig poder posar un apunt el mateix dia de l'aniversari i ara m'estic plantejant què he de fer amb l'ordinador de casa.
I m'ho estic plantejant perquè avui, fa no res, afectat com estava pel síndrome d'abstinència d'escriptura al bloc, en un rampell he obert la caixa del PC, l'hi he fotut el tropicano a tota castanya al costat i ara l'ordinador funciona com una seda. Tenia calor, el tiu.
Les alternatives que se'm plantegen ara són:
- Compro un ordinador nou. Cosa que em fa molta il·lusió. Però que se m'afluixa quan miro els preus.
- Hi poso una font d'alimentació nova, i de pas amplio la memòria i poso una pantalla plana... surt més bé de preu, però que ja no em fa tanta il·lusió com l'ordinador nou, i, ben mirat, tampoc surt tant més bé de preu. I, per molt que l'amplii, és un ordinador vell...
- Compro un ventilador més petit i que no faci tant soroll com la bèstia de tropicano que tinc a la taula i tal dia farà un any. Que per escriure quatre bestieses al bloc no calen ni el Deep Blue ni el Mare Nostrum.
Aquesta opció, al basar xinès d'aquí abaix, em sembla que em surt per 10€.
Em sembla que ja se que em regalaré per celebrar el primer aniversari.
Digue'm garrepa.
En cultures i civilitzacions solars com la nostra, aquest és un fet remarcable i s'acostuma a celebrar.
Jo pretenia fer una gran festa al Fòrum, amb convidats d'excepció com el Woody Allen i l'Scarlett Johanson. El Bruce Springsteen em va dir que s'apuntava i posava la música.
Però, ai las! resulta que els calors de l'estiu han afectat de ple al meu ordinador. La font d'alimentació s'escalfa i deixa tirat el sistema en quant passa una estona.
Vist que m'he trobat desproveït d'un suport informàtic en condicions, ha resultat que l'organització de la festa no s'ha pogut realitzar, ni tan sols vaig poder posar un apunt el mateix dia de l'aniversari i ara m'estic plantejant què he de fer amb l'ordinador de casa.
I m'ho estic plantejant perquè avui, fa no res, afectat com estava pel síndrome d'abstinència d'escriptura al bloc, en un rampell he obert la caixa del PC, l'hi he fotut el tropicano a tota castanya al costat i ara l'ordinador funciona com una seda. Tenia calor, el tiu.
Les alternatives que se'm plantegen ara són:
- Compro un ordinador nou. Cosa que em fa molta il·lusió. Però que se m'afluixa quan miro els preus.
- Hi poso una font d'alimentació nova, i de pas amplio la memòria i poso una pantalla plana... surt més bé de preu, però que ja no em fa tanta il·lusió com l'ordinador nou, i, ben mirat, tampoc surt tant més bé de preu. I, per molt que l'amplii, és un ordinador vell...
- Compro un ventilador més petit i que no faci tant soroll com la bèstia de tropicano que tinc a la taula i tal dia farà un any. Que per escriure quatre bestieses al bloc no calen ni el Deep Blue ni el Mare Nostrum.
Aquesta opció, al basar xinès d'aquí abaix, em sembla que em surt per 10€.
Em sembla que ja se que em regalaré per celebrar el primer aniversari.
Digue'm garrepa.